Jo portejo, tu porteges, ell porteja

A poc a poc m’anireu coneixent, dono moltes voltes a tot. Per això la necessitat d’aquest blog. En canvi quan estava embarassada, el cap no em donava per gaire i no vaig pensar amb tot el que passa després del part. És a dir la Criança.

Ja no dic el post-part, que no en tenia ni idea, si no de tot el que implica criar un/a fill/a: prendre decisions, fer sacrificis o canvis de prioritats tot depèn de com es miri, adaptar-e a la nova logística i sobretot sentir mil comentaris i critiques.

Segurament va ser un mecanisme de defensa per poder gaudir de l’embaràs entre vomitada i vomitada. Si senyors, sóc d’aquelles estranyes criatures que va vomitar fins al tercer trimestre. Existim! I per això estic immensament agraïda al meu caparró. Les coses millor descobrir-les poc a poc i quan toca. Si serveix pels nens, també per mi!

Quan em vaig quedar embarassada només tenia una cosa clara: jo volia portejar!! Encara no sabia res d’aquest món ni que existia aquest estrany verb i les seves conjugacions però havia vist mares amb els seus nadons a sobre i pensava que era una imatge molt bucòlica que m’agradaria reproduir. En canvi, si em preguntaven pel cotxet, no mostrava massa interès. Em limitava a contestar m’ho deixen, no en necessitem o a casa tenim una escala horrorosa no se si l’utilitzaré gaire i la gent em mirava com si vingués d’un altre mon. En aquell moment no acabava d’entendre perquè però ara ho veig més clar.

Per mi el cotxet era un d’aquells objectes que has de tenir, que ningú es qüestiona i que és purament pràctic. Així doncs, quin problema hi havia en que me’l deixin? La tarda en que el meu xicot, la panxota , el gos i jo varem recollir el cotxet de tercera mà vaig començar a pensar que hi havia alguna cosa més al darrera. Els desconeguts que abans no em deixaven seure a l’autobús ara em mirava amb tendresa. Amb aquella cara de whatsapp amb els cors als ulls. Caminant amb el cotxet vaig tenir la sensació que el nen estava apunt d’arribar, fins i tot crec que vaig sentir alguna contracció. L’impacte va ser encara més gran quan vaig veure la nostre imatge a un aparador. Per primera vegada érem una família! Una família que no reconeixia, però una família. Mai havia pensat que el cotxet fos un catalitzador, un símbol tant clar. Et fa família. Així de cop i volta. Us dóna una intimitat molt pública. Diu ben alt a tothom que a casa teniu un nadó, encara que no el puguin veure, encara que no hagi nascut.

Aquella sensació em va agradar, tot i que no m’omplia. Jo seguia pensant en el fulard, en aquell farcellet on es veu la carona feliç d’un nadó en perfecte harmonia amb la mare. Així que tot feliços varem anar a un taller de porteig. No tenia ni idea que allò obriria la caixa dels trons!!! Em vaig enganxar i el meu xicot també. Després va venir el ioga per embarassades, el part natural, la lactància materna exclusiva, els llibres de criança respectuosa… i les mirades de ets una extraterrestre o estas boja van anar creixent fins formar part del meu dia a dia.

Jo, més tossuda que un totxo, vaig sortir de l’hospital amb el nen al fulard i agafadeta de la ma del pare. Em mirava a tots els aparadors. Ara sí que veia una família, la meva família. Segurament afegir el meu fill a la fotografia va ser clau, però des d’aquell dia el portegem sempre. Hem tret el cotxet vint cops en sis mesos 6 i la nostra intenció és seguir portejant fins que nosaltres pugem o fins que el nen demani a crits caminar. Llàstima que el gos no pugi portejar. Es farien encara més amics.

Per mi el porteig va ser la clau per anar definint-me com a mare. Va portar a la meva vida idees tan innovadores com que “els nens no es malcrien per tenir-los als braços”, que “el nostre cos esta preparat per parir”, que “totes les mares tenim llet” i finalment em va obrir al món de la criança respectuosa. Esta clar que pots practicar criança respectuosa sense portejar ni un sol dia, i que pots portejar durant anys i no respectar mai al teu fill; però per mi les dues pràctiques van juntes. Com moltes mares he aprés moltes coses amb la maternitat, sobre mi, sobre la manera de veure la vida… però crec que la més valuosa per poder viure la maternitat amb alegria i respecte és entendre que en això de la Criança cada casa és un món. El que serveix a uns, no serveix als altres. I els matisos i els grisos són essencials per sobreviure i ser feliç.

Amb el porteig s’activa molt fàcilment en la gent el mode “fer comentaris que no toquen a mares i pares primerencs”. És cert que la gent també et mira amb ulls de tendresa o enveja, segurament més exageradament que amb un cotxet, però l’altra part és molt lletja i pot ser molt dura perquè se’n senten de tots colors. Al principi quan algú em mirava amb un somriure de superioritat i em deia aviat ja no el podràs portar així…, com aquell que et diu que aviat deixaràs de fer coses rares per tornar a la normalitat que és el que toca, em venien tots els mals. Em perdia en explicacions absurdes, perquè no ho volen escoltar, sobre els beneficis del porteig. Però ara sis mesos més tard simplement somric i els hi dic Si, per això aprofito ara i marxo tan contenta. Si més endavant no ho puc fer, serà una pena perquè m’encanta, però estaré contenta perquè ho he fet tant com he pogut. Si seguíssim aquesta lògica mai donaríem el pit o pujaríem als nostres fills a coll i be o senzillament jugaríem amb ells, perquè tard o d’ora ja no ho podrem fer. Per això, jo aprofito ara. Com diuen les mares de la tribu, els moments passen i no tornen i fa moooolta pena.

Jo el que he viscut amb el poteig és això, i el principal comentari era aquest, però.. i tu?Porteges? Com vas interessar-te per aquest món? Has tingut la mateixa sensació que jo portejant el teu fill/a?