Una mare (pare) es defineix a les 4 de la matinada en ple refredat

(Vaig començar a escriure aquest post dilluns passat, i el vaig deixar a mitges fins avui. No he volgut canviar l’inici però m’he permès una anècdota al final)

Aquests dies a casa estem passant per un super refredat. Fins fa poques hores hagués dit que el gos s’havia salvat però tal com dorm ara, crec que també ha caigut Ens ho anem passant l’un a l’altre des de fa una setmana. És inevitable! I diria que la zepa 0 ja ha mutat. 😦 Però entre mocs, febre i antibiòtic, els atacs de son del peque són més llargs i he tingut més temps per escriure i reflexionar una mica sobre el què significa ser mare (pare). Penseu que amb els mocs estic toveta i això no ajuda a reprimir la nyonyeria.

Quan estava embarassada molta gent em deia, “Perquè vols un part natural i passar dolor? Això no et farà més mare.” I jo els hi insistia en que volia viure l’experiència. Sentir totes les facetes de la maternitat. Una experiència que només vius un parell de cops a la vida. Però ells no m’entenien, i jo tampoc a ells. Lamentablement quan va arribar el moment no vaig tenir el part natural que volia (ja he fet teràpia per dir això sense plorar però mai se’n fa prou) i tot i que segueixo pensant el que defensava llavors, ara entenc millor el significat ocult dallò que em deien. Està clar que parir sense drogues no et fa més mare, però si et dona coratge i força com a dona. Qui ha experimentat un part natural diu que t’empodera, et dona confiança i et connecta amb la teva part més instintiva. I per tant t’ajuda en el dur camí que comences: el temible postpart i la eterna criança.

És justament amb la criança quan veus què volien dir amb aquella frase de “Això no et farà més mare”. Parir d’una manera o altre no t’estalviarà mocs, nits en blanc per què la criatura necessita estar vertical o s’ofega, plors horrorosos per dormir-se, plors horrorosos perquè li fa mal la panxa, les dents… el que sigui. Això ho vivim totes i és aquest dia a dia el que ens fa mares en el sentit més estricte de la paraula. Aprendre a escoltar el nostre instint que ens diu que alguna cosa no va bé, visitar al pediatre setmana si setmana no encara que puguis semblar una mare boja i sempre encertar-la, fer-te una experta en medicació infantil d’un dia per l’altre… i plantejar-te si era això el que compraves quan decidies ser mare. (Eh, Samanta?)

I quan ja tens tot això controlat, i saps que són uns dies de malestar i que tot passa, et poses tu malalta!!!! Horror. Algú ha intentat cuidar de algú altre quan no pot cuidar-se a un mateix? Doncs milers de mares/pares ho fan cada dia i ningú els felicita perquè és el que toca. És el que s’espera. És el que et fa mare (pare). La setmana passada ens va tocar per primer cop a la nostra tribu, i Déu meu com costa!!

Ja havíem passat per refredats del nen i per altres malestars nostres, però sempre havíem tingut la delicadesa d’esperar el nostre torn. En canvi, la setmana passada això semblava una competició. El meu xicot i jo teníem un refredat que no ens deixava respirar, a mi em feia un mal immens l’esquena de dur al nen en braços 24h malaltò i mimós i ell tenia el cap a punt d’esclatar cada tarda al tornar de la feina després de tot el dia davant de l’ordinador. Però qualsevol mare/pare sap que passi el que passi, segueixes jugant amb el peque, carretejant-lo o canviant-li el bolquer brut mentre demana a crits una joguina. Al principi ho fas com pots, plorant, maleint al món i a la teva parella perquè l’altre si descansa, i al final ho fas amb un somriure. És tot un procés, però hi arribes. 🙂

No es tracta de fer-se el màrtir o el super heroi, ni tampoc de negar la inestimable ajuda de la tribu en aquests moments. Però siguem sincers, la criatura no sap que estàs malament, no en té la culpa i amb un somriure tot és més fàcil. A més per molt que els avis corrin a fer de cangur amb la idea que pugis descansar una horeta, el teu super refredat no es curarà per art de màgia. El dia te moltes hores i segurament el peque estarà més impertinent aquelles hores de la matinada en que ningú ve a ajudar-te.

Per desgracia la setmana passada varem viure molts d’aquests moments durs. No sé si sempre vaig estar a l’alçada de les circumstàncies. Diria que no i això em sap greu. Però vaig fer el que vaig poder per la tribu (nadó, pare i gos). Per tant no sé si em puc considerar bona mare o regular. Però si es repeteix intentaré recordar que una mare es defineix a les 4 de la matinada en ple refredat, quan el despertador sona per donar-li l’antibiòtic al teu fill i te’l prendries tu. I un pare compromès és aquell que recuperant-se una mica, es lleva a les 5,30h per fer-te el relleu i que puguis deixar-te caure al llit morta dues hores, mentre el sents riure amb el peque i penses: “No sóc prou bona mare. Hi treballaré quan la febre em baixi.”