Avui tenim un dia complicat. 😦 Un d’aquells dies en que quan et despistes el nen plora amb tota intensitat demanant no se què… Bé, en realitat si sé què demana, perquè en vuit quasi nou mesos de vida només plora per dues coses: Perquè té son i perquè li estem traient els mocs. I avui justament tenim és una combinació perillosa de les dues. Un mal son!!

Aquest matí ha obert els ulls molt aviat. Els mocs no li deixaven respirar. Ja li molestaven durant la nit per això no ha dormit gaire bé, ni ell ni jo, naturalment. Però llavors comença el més difícil, tot un dia arrossegant un nen cansat i incòmode. Si us plau, un cafè carregat de paciència. Gràcies! Intentes evitar la neteja de mocs, jugués, li rius com si no hagués passat res, però quan veus que no pot ni mamar et poses la cuirassa de “Ho faig pel teu bé” i inicies una sessió intensa de plors, cops de peu i lluita cos a cos amb son pare i amb mi. I això ho hem de repetir 3-4 cops al dia? Ni de conya!

La veritat és que hi ha poques coses que minen més la teva confiança o el teu benestar mental, que els plors intensos del teu fill. Ja sigui perquè te gana, perquè es troba malament, o perquè vol dormir-se. El plor del teu fill, et destrossa!! No té més. La naturalesa ho fa a consciència, la molt p… S’ha d’assegurar que correràs a protegir-lo. Tot i que a vegades et vinguin ganes de córrer en direcció contraria.

Us anava a dir que la sessió de plors que estem tenint avui em recorda aquella fatídica època cap als tres mesos i mig quan el peque va fer un canvi en el son i va començar a plorar com un boig. Però seria massa exagerant. Res s’ha igualat a aquelles escenes grotesques de plors intensos durant una i dues hores abans de dormir-se. I per sort ja han passat. Quasi dos mesos van durar, amb la família i amics que pretenien seguir amb la normalitat, mentre el seu pare i jo embogíem.

Si que és veritat que “t’immunitzes una mica” als plors. Tot i que en realitat el que estàs fent és relativitzar-los, o millor dit fas una escala mental de plors. Quan se li cau una joguina, ploriqueja; quan té gana, vol que l’agafis o ja en té prou d’alguna cosa, crida, rondina, crida més agut o es remena com si digués no; però quan té son o li treus els mocs, llavors plora fins quedar-se sense aire, dona cops de peu i cops de puny, s’arqueja… Però d’aquests no t’immunitzes.

Per sort, tot passa, però per desgràcia el fantasma es queda. I en dies com avui el recordes. Com diu la meva estimada tribu, el que has de fer es respirar i deixar que passi. A uns ens costa més que a altres. El meu fill amb una migdiada de tres hores i mitja (més una hora extra a mig matí) ja ho ha superat. El sento jugar i xerrar, mentre intenta escapar de la seva manta fent el Rambo. Llest per celebrar l’aniversari del pare!! Jo he hagut d’escriure aquest post per deixar enrrere aquest matí tant dur, centrar-me en el pastís d’aniversari i agafar forces per una nit més de mocs 🙂

Per cert, com que he començat a escriure aquest blog ja als 6-7 mesos de néixer el peque no us he pogut explicar res dels mesos anteriors. Segurament un dia m’asseuré a escriure sobre aquella època de plors intensos, però si alguna lectora/lector vol que escrigui d’alguna cosa en concret no dubteu en deixar-me un missatge o escriure’m a unamareilasevatribu@gmail.com

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!