No sé que tenen els dimarts, però diria que són el pitjor dia de la setmana. Potser us sorprèn perquè el més habitual és que el dilluns tinguin aquesta fama. Hi ha gent que ja comença a patir els diumenges a la tarda. No sé… però nosaltres, bé el nen i jo, passem el nostre pitjor dia el dimarts. Portem setmanes així, ja sigui que dilluns a la tarda hem anat a ioga amb nens a quatre grapes o ens hem quedat a casa. Fem el que fem, tots els dimarts des de fa uns tres mesos són molt durs.

Tan bon punt es lleva el peque ja comença a queixar-se, plora per qualsevol cosa, només vol braços, teta i jo a abans de les 10h ja estic rebentada mentalment. Amb pijama, sense esmorzar, amb el nen enganxat a mi que no em deixa ni posar-me els pantalons per sortir al carrer a passejar al gos inquiet, i ja ni parlar-ne de dutxar-me. Passa sempre, em llevi a l’hora que sigui, ell com un radar es desperta 5-10min després plorant i demanant mama. El pare ja va acorre cuita amb els rituals matutins i jo com un rellotge de sorra de paciència vaig deixant passar les necessitats i urgències de tota la tribu abans que les meves. Ooooomm!! (A veure si la sorra de la paciència va més lenta i les classes de ioga em serveixen ara)

Però jo de paciència en tinc poca. L’he anat cultivant gràcies al meu fill, però encara em queda molt per recórrer. Sé que el peque no fa res que no fan els nens normalment i que per algun motiu els dimarts va molt cansat. Però els seus ploriquejos constants crispen a qualsevol. Així que intento jugar amb ell, fer malabarismes per a que el seu pare em pugui donar 10min per una dutxa (la dutxa sempre em regenera i em calma), portajar-lo tant com pugui, somriure i aguantar fins a la seva migdiada de la tarda. La del matí mai el calma prou.

El problema és que no sempre funciona. Tot i que hi poso molt bona voluntat, no sempre tinc la ment i el cos en calma per aconseguir-ho. I vaig veient com m’omplo de mal rotllo i de tensions. Les necessito treure. Fer explotar la ràbia, però d’alguna manera que no sigui escridassar al meu fill o al gos. I costa, costa molt!

Costa perquè quan parlo amb adults i tinc un dimarts fatídic sembla que si dic “Avui el nen te un dia pesadet i m’està acabant la paciència” (o alguna cosa per l’estil) sigui una mala mare, o una exagerada, o algú que no aguanta res… Els hi falta dir-me “Total, no treballes per estar amb ell. No pots aguantar això?” I n’estic farta!!! Farta de sentir que la societat no ens permet dit que estem cansades, farta de que no puguis dir que alguna cosa de la maternitat no t’agrada o et desgasta. Farta de que si tothom ho ha passat llavors una no es pot queixar. És com el mal de tetes quan comences a donar el pit per primera vegada. “No et queixis, que tothom passa pel mateix”. I una merda! Em fa mal i simplement ho estic expressant. Però sembla que hi ha coses que socialment no tenim acceptades. Una mare no es pot queixar, però una dona si pot dir que ha patit dolor al parir. És com un abans i un després.

Senyors, senyores, dir que s’estic cansada d’una cosa, no vol dir que ho vulgui deixar córrer, canviar o m’empenedeixi. Vol dir que he assolit un tope de desgast i necessito baixar la tensió. Vol dir que necessito el suport dels adults del teu voltant. Qualsevol treballador té dret a queixa. Fins i tot et pots queixar de la teva parella i seguir estimat-la i vivint plegats. Així que encara que pugui semblar de mala mare, fins i tot pots queixar-te del teu fill i estimar-lo incondicionalment sense esperar que canvii res.

Fill meu, vull seguir tenint els dimarts fatídics si tu ho necessites. No vull que canviïs el teu caràcter que just esta sortint (deu ni do com apunta maneres) perquè jo estic cansada.

I també vull que la societat em doni dret a queixa.

Des de que sóc mare, ho vull tot!! I crec que és possible.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!