Com tots ja sabeu a la nostra tribu som una mare, un pare, un nadó i un gos, i aquests últim és tan important com qualsevol dels altres. Ens l’estimem com un més i el tenim en compte per tot, ja sigui perquè ens l’emportem amb nosaltres o perquè hem de tenir en compte que hi ha mil llocs on no pot venir. Si li passa res ens preocupem, i si esta content riem. I per suposat, si l’han operar com avui, tots patim.

El nostre amic ara te 12 anys i mig i l’operació no és gaire greu, però sempre fa por una anestèsia general a certes edats. Ens el varem trobar una nit d’agost al carrer al costat de casa quan només tenia dos mesos i mig. Sol, sense corretja i desorientat ens va llençar a les rodes de la meva bicicleta. Per diferents circumstàncies aquella nit no la va passar amb nosaltres, però el destí ja estava marcat. Abans d’anar a dormir el meu xicot ja li havia posat nom, Leto, i al matí una trucada a primera hora ens va confirmar que vindria a casa definitivament. Recordo que el vaig anar a buscar de nou amb la bici i em cabia a la cistella del davant. Era tan menut!

La seva arribada, com la del nen molts anys més tard, també ens va trasbalsar. Hi ha moltes coses a tenir en compte quan incorpores un membre nou a la tribu, ja sigui un nen o un gos. I encara que us sembli mentida s’assemblen molt. En tots dos casos m’he fet un fart de llegir llibres sobre comportament. I res! Després acabes fent el que bonament pots i et diu el cor. 🙂

Els primers dies tot eren plors. Plorava perquè tenia gana, plorava perquè es sentia sol encara que fóssim a l’habitació del costat, plorava perquè volia dormir amb nosaltres. Ja en aquell moment varem rebre els primers consells magistrals de gent desconeguda: “sobretot no el mal acostumis a pujar-se al sofà, que no prengui menjar del vostre, i sobretot no el deixeu dormir amb vosaltres”. Així que varem intentar que dormis al lavabo on es podia pixar sense problema, i l’espectacle de plors i crits va ser molt dur. Crec que no varem aguantar ni 10 minuts, que el meu xicot ja estava amb ell al lavabo. Les dues primeres nits ho va intentar durant hores. Però la tercera, després que tots els intents fossin inútils el varem deixar venir a la habitació amb nosaltres.

Per allò del que diran o per no sentir-nos mal amos el deixàvem dormir al terra de la nostra habitació, sota al llit. Així no ens sentíem tan culpables per estar fent no se què mal fet. Amb els mesos va anar creient i ell solet es pujava al llit o al sofà, i sincerament a mi ja em semblava bé. Al sofà m’asseia al seu costat i l’acariciava i al llit moltes vegades marrucava amb ell. Em transmetia pau el seu pel i molta calma sentir la seva respiració mentre dormia.

Amb els mesos ens varem anar coneixent i entenent sense parlar-nos. Ell va anar traient el caràcter, i deu ni do quin caràcter de mascle alfa, i nosaltres amb el temps varem aprendre a acceptar que no tot podria ser com un imagina al principi. El Leto no pot anar deslligat pel carrer perquè no torna, si es creua amb un mascle territorial ell ho voldrà ser més, té arxienemics al barri i quan els veu el món es para i entra en “modo batalla”, el menjar és la seva passió (millor el nostre que el seu és clar), i els petards i els partits de Champions són la seva kriptonita. Però per sort ha acceptat no destrossar-nos la casa quan marxem, li agraden molt les passejades llargues en família (preferiblement a la muntanya), i valora el plaer d’asseure’ns a una terrassa a la fresca a l’estiu i al solet a l’hivern… En fi, l’hem acceptat tal com és.

Ens va costar entendre que poc es pot lluitar contra la natura. Varem fer algun curs d’ensinistrament però allò no anava ni amb ell i ni amb nosaltres. El millor per a que la nostra vida sigui pacífica és l’acceptació. Ell és com és i ens encanta. Encara que molts cops es faci complicat.

No se si tot això us va sonant o si cal que faci el paral·lelisme amb els nens. Molts m’han tractat de boja quan deia que això dels fills i la maternitat és molt semblant a tenir un gos. Però sincerament, cada cop estic més convençuda de que són experiències paral·leles.

Hem mal acostumat al nostre gos i al nostre fill! Els hem acariciat, els agafat en braços, els hem deixat dormir amb nosaltres. De fet, fem un collit interespècie molt agradable en que tots encaixem al llit com un puzle.

Hem canviat els nostres horaris, primer pel gos i ara més pel nen. Fer que ells s’adaptessin als nostres era més traumàtic per tots. Plors de son, pipis a deshora, estres innecessari…

Hem sacrificat la nostra llibertat de moviments, per dos éssers vius que ens necessiten i ens estimen. El gos amb els anys ens ha tornat llibertat, el nen esperem que ho faci també 😛

Ens hem adaptat a conviure amb caràcters nous ja siguin canins o infantils. A respectar-los, a educar-los i sobretot a estimar-los!!!

Hem rebut crítiques, comentaris poc afortunats, comparacions, i alguna lloança tan per lo bonic que és el gos, com ho és el nen.

I com avui hem patit i patirem per la salut de tots dos.

(Per sort, el Leto està bé. I just ara dona voltes als meus peus per trobar un lloc on estirar-se còmodament. )

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!