Com us deia fa uns dies, quan tens un gos gairebé és com si tinguessis un fill. La teva vida es trasbalsa igual i les responsabilitats surten de sota les pedres. Però quan tens un gos i et decideixes a tenir un fill/filla, la feina es multiplica per tres: un pel nen, un pel gos i un per tu perquè necessites no parar boja. Us semblarà una exageració, però no podeu ignorar el poder “sanador” d’aquells magnífics moments en que el nen plora com si l’estiguessin matant, el gos et persegueix per tot el pis perquè ja fa hores que s’espera per fer el seu passeig i les seves cosetes i tu només tens dues opcions posar-te també a plorar o respirar fons, tancar els ulls i fer Ooommm! com t’han ensenyat a ioga.
La veritat és que quan imaginava la situació mentre estava embarassada sempre se’m reproduïa una imatge idíl·lica. Jo seguda al sofà donant el pit, el meu fill menjant i dormint als meus braços tranquil·lament i el gos assegut al meu costat dormint plàcidament mentre jo li acaricio el cap. Però diria que en més de 9m només ho hem viscut dos o tres cops.
No entenia perquè m’estava costant tot tant, fins que una mare de la tribu em va dir un dia “Tu el que tens són dos nens”. Llavors ho vaig veure clar. Tenia tota la raó!!! Són dos nens. I ja se sap, dos nens vol dir molta feina, però també moments molt bonics. Només dependent del dia i de com t’ho mires.
Inconvenients
Vinga, parlem primer dels inconvenients i així ens ho traiem de sobre.
El principal i potser el més dur és que amb un gos i un nen la logística familiar es complica molt més. Si fins ara et llevaves, et dutxaves, et vesties, esmorzaves i treies el gos uns 15-20min abans d’anar a la feina, ara cada matí és una sorpresa. Ja se saps que tot el dia queda condicionat a les necessitats del nen. Es tracta de fer encaixar la rutina de teta, bolquers, dormir, més teta i tornem a començar amb les necessitats de dos adults i els tres passejos diaris d’un gos.
Els primers 2-3 mesos tot era més complicat. Fins i tot sense gos, ho és. Quan el meu xicot va tornar a la feina cap al mes i mig, jo vaig assumir passejar al gos al matí i al migdia, però a la setmana ja havia desistit. Qüestió de supervivència. Com totes vosaltres, m’havia quedat molts dies sense poder esmorzar o dinar perquè el nen em reclamava teta constantment i no em podia ni escalfar ni preparar el menjar; i per descomptat m’he quedat molts cops sense dutxar-me i amb el pijama tot el dia per casa perquè sola era impossible vestir-se. Us imagineu treure un gos en aquestes circumstàncies? Per acabar boja. Així que durant aquells períodes de teta constant el gos va passar a ser responsabilitat del meu xicot, igual que la neteja, la compra, la rentadora…
Amb els mesos ho vaig tornar a intentar i poc a poc anàvem fent. Dies millor que altres. Però al principi sempre sentia que vivia en un Tetris constat, per intentar trobar la manera que tot encaixes. Ara ho vist més relaxada. Hem provat mil opcions i la veritat és que no tenim la solució estrella, perquè cada dia funciona una cosa diferent. Però ajuda molt que jo estigui llesta abans que el pare marxi.
Com a conseqüència de tot això ve l’altre inconvenient, la distància que es genera de cop i volta entre la mare i el gos. O al menys això ens va passar a nosaltres. És normal imagino. Jo només estava pel nen i el nostre gos al principi sembla que no hi veia gaire interès. L’ensumava a distància, si el nen era a una habitació ell anava a una altra i només s’acostava a mi per ensumar la llet. Jo tampoc l’acariciava tan com abans, perquè sempre tenia les mans a sobre el nen o sobre la mugronera o sobre els meus pits. I la veritat em feia una mica de cosa que ens deixes pèls i brutícia del carrer just on el nadó després posaria la boca (les meves mans, els meus braços..). Suposo que jo estava amb un còctel d’hormones i ell s’havia adaptar al nouvingut.
Però cap allà els 4m, el nen va començar a voler mirar més al seu voltant i al seu voltant va trobar el gos. Jo el tenia en braços i li ensenya coses de la casa,: Mira un cactus de tela, mira un coixí, mira un gos. Com que la natura crida a la natura, al nen li va fer més gràcia el gos que la resta de coses de casa. Així vaig recuperar els moments “Mimos amb el Leto”, ara amb el nen en braços. Al cap d’un parell de setmanes varem deixar el nen a terra i llavors els gos va començar a venir i a ensumar-lo. Primer a distància i després cada cop més a prop, fins al punt d’omplir-lo de babes per voler-lo petonejar. Jo sorprenentment ja estava una mica més tranquil·la amb el tema brutícia així que poc a poc es van anar relacionant. I ara tan el pare com jo, els avis i les visites en general utilitzem al gos per distreure’l o calmar-lo en algun moment. És màgic!
I l’últim inconvenient ja l’he comentat per sobre, la neteja. Esta clar de penen de cada gos, però per regla general les cases amb gos estan plenes de pèl. No es pot fer res, se’ls hi cau, i com van pel carrer i pel parc, amb les potes pugen un munt de sorra, pedretes i brutícia en general. Al principi ens feia molta angúnia pesar en tota aquesta brutícia acostant-se al nen. Ens feia por que s’empasses un pèl o que després gateges pel terra brut de sorra del parc. Però la veritat és que tard o d’hora el nen s’enfronta ell sol a tot allò. Ja sigui perquè li vol arrancar pèls al gos (cosa que ja intenta) o perquè quan vagi ell al parc es menjarà tota la sorra que trobi. Així que hem intentat acceptar que la “merda” està allà i que seguirà sortint de tot arreu igual que passava abans. Però, ens hem equipat amb un bon aspirador i cada dia o dos dies el passem 😉
Però tot no són inconvenients. Hi ha mols avantatges. Tants que he decidit dividir el post en dos. Així que trobareu la segona part a Gossos i nadons: 10 Beneficis que valen or! I si voleu podem comentar què us assemblen els mals de cap en aquest post. 😛
Una mare i la seva tribu 
One thought on “Gossos i nadons. Una combinació explosiva, però meravellosa (1ª part – Inconvenients)”