(Aquest post el vaig començar a escriure divendres 9 de juny, però les vacunes del nen, les dents i un llarg etcètera no han ajudat a que pogués asseure’m i acabar de trobar les paraules fins avui)

Divendres passat va ser un dia trist, molt trist. Molts cops no vaig poder contenir les llàgrimes. I he tardat tota la setmana a recuperar-me una mica i poder escriure sobre el que se m’ha mogut. Avui he trobat forces i voldria escriure tot allò que no vaig dir. La continuació d’aquell mail que va arribar massa tard, just el dimarts 30 de maig:

Estimat Carles,

Feia mesos que et volia escriure. La maternitat i l’excedència em tenen allunyada del meu món d’abans. I com si tingués una premonició, just la setmana passada ho vaig fer i vaig arribar tard.  És el que més greu em sap.

No et deia res en concret. Et parlava de la maternitat i el que ha suposat per mi. Segurament no tenir un missatge directe és el que va fer que tardés tant a trobar les paraules. I ara no volia que tornés a passar.

Aquests dies m’he adonat que em sento orgullosa de dir que et vaig conèixer i junts vàrem xerrar de la vida, del temps, de la família… Quan l’altre dia la gent em veia trista els hi deixava clar que no sóc del cercle proper de família ni amics, però tampoc em considero tan allunyada com tots els teus lectors. Si és que algun es considera llunyà. Estic en un punt intern mig, difícil de pair. No vull imaginar l’Eva ni la família.

Per feina els últims tres anys havíem “col·laborat” junts.  Jo proposant-te xerrades amb grans pensadors i tu acceptant-les totes. Només la quimio et va frenar una mica. Però tot i així tenies ganes de més saviesa. Sé que ho recordes perfectament perquè tenies el do d’emmagatzemar milers de dades en aquell cap teu tan actiu. Crec que ja t’ho havia dit en persona però encara recordo com tots els filòsofs, antropòlegs, psiquiatres, etc que havies entrevistat sortien impressionats. La millor entrevista de la meva vida, em deien. I no m’estranya. Tenies l’habilitat de treure el millor de tots nosaltres.

La meva última proposta va ser por todo lo alto. Un gran lluitador, parlant amb un optimista de mena. Diàlegs. Boris Cyrulnik i Carles Capdevila (Gedisa, 2017) Va ser una graaaaan conversa i jo hi era. Quin honor! Potser el peque que estava a la panxa s’ha impregnat una mica de tots dos. Tant de bo.

Al setembre, a la meva tornada, m’hauria agradat parlar amb tu de tot aquest nou món que comporta la criança. Era el teu tema estrella. T’hauria dit que entenc perquè heu tingut quatre fills; que això és un subidón encara que impliqui molta feina, nervis i preocupacions; i que si fins ara m’havia llegit els teus llibres sobre pensadors, ara vaig com boja per trobar temps i assimilar tot el que has escrit i dit sobre educació.

Realment vas fer molta feina per canviar els patrons de criança antics!! Ja siguin en els articles seriosos o les xerrades-monòlegs que donen voltes per Youtube, mai parlaves de “ma dura” ni disciplina dels anys 50-60. Ni tan sols quan tothom adorava a la Supernanny i el racó de pensar. A més, crec que no t’he sentit a dir mai allò tan de moda (que jo mateixa utilitzo) de “a casa practiquem criança respectuosa”. Tu simplement parles de ser coherents, tractar als nostres fills amb amor i respecte, i sobretot, posar-hi molt sentit de l’humor.

I tant! Aquesta és la clau! Per què ningú m’ho havia dit abans, tant que opina la gent? Quan el teu fill es caga a sobre teu en ple moment bucòlic, riu. Quan el teu fill escup el menjar perquè just ha après a fer-ho, riu (i escup tu també). Quan el teu fill posa aprova la teva tolerància als crits en ple autobús perquè vol un croissant de xocolata abans de sopar, riu (riu per dintre i que no et vegi, però riu). Bé, a aquest punt de la criança encara no hem arribat. Així que ja ho acabarem de perfeccionar.

M’hauria agradat xerrar de tot això relaxadament, aprenent com qui no vol la cosa, mentre esperem que el fotògraf faci el book al pensador de torn. M’hauria sentit en confiança, com sempre que parlava amb tu, perquè tenies aquesta habilitat; i t’hagués confessat que la gent em té farta amb tant opinar, que tothom té la solució definitiva als “problemes” que en teoria té el meu fill, i que això és el que més en cansa. Com ho has pogut suportar quatre cops? I tu somrient, primer a terra i després mirant-me, m’hauries recordat que la fruitera té dret a opinar perquè a ella li van dir sempre què havia de fer, que la del quiosc et pot criticar perquè a ella la van deixar fina… i així jo també m’estic guanyat el dret d’opinar quan el meu fill sigui gran. A mi se m’hauria escapat el riure, i llavor hagueres dit aquella frase bonica, encoratjadora, que tu sempre tenies preparada per tothom.

Perdona que em permeti el luxe d’imaginar-me una conversa que mai vàrem tenir i que m’hagués fet especial il·lusió. Segurament per això tinc la sensació d’haver deixat una conversa a mitges amb tu. Així que a falta d’això he rellegit la teva última columna vàries vegades (Diguem-nos coses boniques). Tot un model d’optimisme i una lliçó per tothom. La veritat és que descrius molt bé una de les coses més difícils que pot fer una barrufeta rondinaria com jo i que la maternitat m’ha ensenyat: Encara que el dia hagi estat una merda, torna’l a mirar que segur que hi ha coses boniques. Quina gran lliçó d’optimisme! No podies marxar d’una altra manera.

Moltes gràcies Carles! Ho recordaré sempre.

Un petó

Text de Carles Capdevila de la seva última columna. Llegiu amb ulls de mare/pare:

Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món. Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!