Des de fa més d’un any formo part d’un grup de whatsapp de mares que m’ha canviat la vida. M’acompanyen, em fan riure, em fan plorar, em donen consell, m’assessoren, però sobre tot ens cuidem les unes a les altres com si fóssim amigues de tota la vida.

Tot va començar un dia d’aquells horrorosos de l’embaràs amb vòmits, molt de cansament i marejos. Mentre anava cap a la feina em va sonar el telèfon. M’acaben d’incloure a un maxigrup de whatsapp de la classe de ioga per embarassades. Quin horror!!, vaig pensar. Només havia anat a una classe de prova feia un mes i mig, buscant alguna activitat que m’ajudés a relaxar-me, i un cop allà el ritme no era el que esperava. Tot era mooooolt paaauuusaaaat i jo anava com una moto. Totes tenien molta panxa i a mi quasi no se’m veia. Així que vaig pensar que no era el meu lloc i no vaig tornar-hi més.

Per això quan em van incloure pensava que era un error i que no pintava res allà. Però les circumstàncies havien canviat. Bé, l’embaràs havia anat fent el seu curs 😛 I alguna veu interior em va dir Deixa. Quedat a tafanejar uns dies i després marxes del grup. Tots ho hem fet, oi? Sempre hi ha algun grup de whatsapp en el qual estem de voayers i no participem. Ho prometo, aquesta era la intenció!! Qui ho diria ara, eh noies? Hahaha Només va durar quinze dies, però la intenció hi era. Hahaha Les meves ànsies de comunicar-se/socialitzar-me van ser més fortes i un dia no vaig poder evitar participar en un dels temes estrella: quan agafar la baixa o decidir que val la pena frenar el ritme i centrar-te en tu i el bebè que ha de venir. Ja veieu el to de les converses. Tres setmanes després vaig decidir que em quedava indefinidament.

En aquest xat les futures mares plantejaven els seus dubtes de l’embaràs, es donaven ànims quan les proves anaven malament o simplement els metges deixaven a l’embarassada inquieta, s’explicaven els parts que havien tingut, les sensacions, els tempos, etc i de tant en tant es comentava qui anava i qui no a la classe corresponent. Com jo seguia sense anar a classe, només coneixia a les futures mares pels noms i els comentaris habituals que poguessin fer. Em queia força bé una noia que era professora de dibuix o alguna cosa així i reconeixia que l’embaràs no li deixava ser parcial amb els exàmens dels seus alumnes. Ara ja sé perquè em queia tan bé. Un petó maca! 😉

Van passar les setmanes. Jo vaig agafar la baixa, vaig viure el meu efecte niu (“arreglem la casa abans del dia D”) i una nit després d’una visita trista i angoixant al ginecòleg per culpa del puto percentil vaig decidir que aniria a ioga. El xat em va acollir molt bé, les futures mares a classe també (El Eterno Sol ho va remoure tot) i des d’aquell dia el meu embaràs i la meva maternitat van fer un canvi.

Amb aquestes dones que no tenia res en comú, he après a ser mare, i elles també n’han après. He plorat llegint parts no respectats, he “mort de felicitat” veient com anaven bé molts d’altres, m’he sentit orgullosa veient com dones normals es convertien en lleones poderoses, he  sentit enveja veient els bebès com s’agafaven a la teta ràpidament i he descobert molt sobre parts, lactància, criança respectuosa i maternitat conscient.

Ara un any i 2-3 mesos més tard el grup segueix sent molt actiu. Ja no som un xat d’embarassades, a poc a poc hem passat a ser totes mares. I els temes no s’acaben mai. Si un dia no puc estar pel mòbil un parell d’hores, tranquil·lament tinc 60 o 100 missatges. O 200!! Hahaha Els bebès ja no són tant bebès. Alguna mare ja va pel segon. És bonic veure com el temps passa en bona companyia. 

Seguim quedant per fer ioga. Abans amb bebès, ara amb gatejadors. Algun dia anem al parc o a fer un cafè de mames. Però el que trobo més curiós és que ja no és un simple maxigrup de whatsapp. Ara és el meu grup de mares-amigues. Si tinc un mal dia, ja no escric a les amigues d’abans. Estan per altres coses. Ara els hi explico a elles i alguna m’anima o em fa riure. Si em preocupa alguna cosa del nen o de la lactància ho plantejo i entre totes trobem vàries maneres d’afrontar-ho. Ens acceptem com som. Diferents, amb criances similars, però cadascuna amb la seva particularitat. Tenim la nostra tribu! I això m’ha salvat la vida.

Existeixen molts grups així. De mares que es coneixen a classes pre-part o post-part, a classe de natació amb nadons, etc. Facebook n’està ple i perquè no dir-ho també formo part d’algun grup a la xarxa a veure si m’aporta Llum a la vida 😉 No són grups que et preparen per als temuts xats de pares de l’escola. Si no que són grups de suport virtual. Aquella xarxa que abans es teixia físicament i que ara neix i creix a la xarxa.

Des de fora es pot fer broma o pensar que tenim algun problema per estar tan enganxades al grup o que no fan falta perquè durant anys hi ha hagut dones sense xarxa física ni virtual. Inclús algú pot dir que això s’assembla més al safareig de les iaies que a una comunitat virtual seriosa. Però si una nit no he dormit i el meu fill està molt inquiet, no és millor trobar suport en les mare-amigues abans de pagar-ho amb ell? Si un dinar familiar posa a prova la nostra paciència i la sogra, la teva mare o qui sigui t’omplen el cap amb “Aquest nen tindria que…”, no és millor desfogar-se amb les mare-amigues abans de barallar-te amb la teva parella? I si no saps com afrontar una nova situació, no és millor demanar opinió al consell de mamis abans d’atabalar-se i no saber per on tirar?

Si em veieu enganxada al mòbil o al facebook  els cinc minuts que el meu fill em deixa lliures, rieu tot el que vulgueu. No m’importa. Estic fent teràpia. M’estic cuidant. Les estic cuidant. I de pas estic aprenent molt de totes elles!!

Gràcies noies!!

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!