Aviat farà un any que som pares i que vàrem entrar en un món desconegut. Una societat secreta que manté en silenci molts detalls reals del dia a dia i deixa que la gent cregui moltes falses mentides. Una societat que et separa de la resta del món i que defineix la teva relació amb la gent segons si tenen fills/es o no. Una societat on tothom opina i molta gent menteix.

Com qualsevol societat secreta passes unes proves per veure si pots formar-hi part (l’embaràs o el procés d’adopció) i naturalment té un gran ritual iniciàtic (el part) per desviar l’atenció del que ve després (la criança). A més com aritual iniciàtic et converteix realment en adult.

D’ençà que som pares, els nostres (és a dir els avis) ens tracten i ens miren diferent. Si abans et pensaves que eres un adult, t’havies equivocat. No et tractaran com a tal fins que tinguis fills o estiguis jubilat. El que arribi abans. Inclús al banc et miren diferent. Ara ets una persona amb responsabilitats, amb càrregues de per vida. Ara ets interessant! I naturalment tot això també redefineix la teva relació amb els amics. Per molt que tu no vulguis, però passa.

L’altre dia vàrem quedar amb tres parelles amigues que encara no formen part de la societat secreta i veuen això de tenir fills com una cosa molt llunyana. Elles són bastant més joves que jo i encara no han sentit de veritat el ti-tac, tic-tac… Diria que inclús els hi sembla una ximpleria. Ja m’ho diran, ja, si els hi passa! Durant una estona la conversa va girar al voltant del peque, que va venir amb nosaltres al dinar. Com que tenim un fill molt sociable i que s’entén amb tothom vagi on vagi (a veure si a l’escola bressol també segueix aquesta dinàmica), tots ens deien que era un nen moníssim i començaven a preguntar detalls més del dia a dia, potser esperant que els hi diguéssim que tot és perfecte.

Però nosaltres no som de manual, almenys no del manual clàssic, que per mi és una de les grans mentides d’aquesta societat secreta. El nostre fill segueix demanant teta a les nits diverses vegades, dorm amb nosaltres perquè ens agrada i perquè és còmode, encara no ha après a adormir-se sol (hahaha com si fos tan fàcil) i si és de dia prefereix la motxilla al cotxet. A més nosaltres no ens n’amaguem!! Així que ja sabem que som un blanc fàcil per les crítiques. Però sincerament, també dels que no han estat pares encara? Doncs sí. Quan dic que en aquesta societat tothom pot opinar, vull dir tothom, inclús els de fora!

Molts són tiets i han sentit comentaris i han vist de refilón experiències. Així que tenen a l’imaginari com serà la criança o com ho farien ells. I innocentment t’ho diuen. Et qüestionen la lactància prolongada, l’excedència, el porteig i que no l’acostumem al cotxet, i un llarg etc. No entraré en els detalls del que em deien, però bàsicament són les reflexions clàssiques i habituals: Que si el nen té una dependència molt gran a la teta. Com més aviat li treguis serà millor per ell (I jo deia Sí, clar!, amb un gran somriure mentre l’ha bressolava dormit al pit). Que a ella li agrada molt la seva feina. Té un càrrec, una responsabilitat. No pot deixar-ho tot per un bebè. Per alguna cosa hi ha les escoles bressol (Clar dona, jo és que tinc una feina qualsevol, saps? ); Que això és de dos. Així que millor bibe i que també s’alci el pare. (Mira carinyu. Es veu que això de donar el pit ens fa masclistes. Ho deixarem avui mateix.)

La veritat és que aquell dia em vaig adonar de dues coses:

1) Jo també opinava molt quan no formava part d’aquesta societat. No sabia què era realment això de tenir un fill. El canvi de prioritats. Renunciar a coses que abans no t’ho haguessis ni plantejat. Els canvis físics i psicològics del teu cos que ho remouen tot. I sobretot no tenia ni idea del gran quid de la maternitat i la criança: No hi ha una sola manera de fer. Que cadascú faci el que vulgui. Així que no els hi tinc en compte. I espero que tots aquells pares i mares que em van sentir opinar tampoc m’ho tinguessin en compte a mi.

2) Ja estic en aquell punt en què no m’importa el que la gent opini!!! M’ha costat. Cadascú necessita el seu temps. Però ara és que me la bufa, de veritat. Que parlin, opinin, critiquin tant com vulguin. Jo seguiré a la meva. Només perdo el nord si fiquen mà on no toca. Llavors, surt la mamà ós i els envia a tots a prendre pel sac. 😛

El meu xicot va arribar abans que jo a aquest punt. Un dia, farà cosa de dos mesos, em va dir, De veritat no et sents per sobre de tot això? Però jo encara sentia pena quan rebia comentaris criticant o de desaprovació. Som de maneres de ser diferents. Així que cadascú al seu ritme. Però crec que en aquesta societat secreta, són les mares les que reben més pressió, més crítiques, més comentaris despectius.

Al meu xicot mai li han qüestionat que fem Lactància Materna. Diran que això és tema de la mare. Però us recordo que el fill és dels dos. Tampoc li han dit res del fet que el portegi per fer la migdiada. Ho veuen molt bonic i bucòlic. Però us recordo que de malcriar-se seria el mateix. I si ell diu que no li sembla bé una cosa perquè és perillosa pel nen, no s’enriuen i el tracten de pare sobreprotector. Potser direu que he tingut mala sort. I que no li passa a tothom, però si mireu bé segur que teniu exemples de situacions en les quals, si ho fan ells és positiu, bonic, agradable, i si ho fas tu és malcriar, obsessiu, sobreprotector…  I és que tal com ho veig aquesta societat secreta, com gairebé totes, és una mica masclista. 😦 

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!