Lactància

1 any de lactància materna!! #13mLM

Aquests dies s’ha celebrat la Setmana Mundial de la Lactància Materna (de l’1 al 7 d’agost) i això m’ha fet pensar que nosaltres com qui no vol la cosa ja portem 13 m de Lactància Materna!!

Es veu que necessitem un període a l’any per familiaritzar a la gent amb la lactància materna. Ja sé sap que els éssers humans érem mamífers fa segles. Però ara ens hem civilitzat i ja no donem la teta com vulgars animals. Fora bromes! La veritat és que poc em pensava que arribaria a aquest punt. Perquè al principi va ser MOLT dur, i vàrem trobar MOLTES pedres al camí. Si no hagués estat per totes aquelles persones que es dediquen a difondre la lactància, amb els seus beneficis i les seves ombres ara no estaria aquí.

Abans de parir la meva intenció era fer Lactància Materna Exclusiva fins als 6 m i les hormones, la falta de son i la gent del voltant no m’ajudaven. El segon dia a l’hospital ja varem rebre pressions per donar-li biberò de fòrmula. En aquell moment ho vaig veure clar, si volia tenir la meva lactància, l’hauria de lluitar. I així ha estat, perquè la pressió del biberó ens ha acompanyat durant tot el camí.

Com us deia, els inicis varen ser de manual: “Manual de Problemes de lactància per a mares novells, diga’m quins puc tenir i jo els hauré passat”. Semblava que topàvem amb tot. El meu xicot feia broma per baixar una mica la tensió que es generava dient “Sembla que col·leccionem problemes. No cal tenir-los tots. Igualment serem bons pares, o no.” I és que durant els primers 3 mesos cada setmana descobríem un nou impediment: Mugronera, suplement de la meva llet cada 3h més teta a demanda, molt dolor als mugrons, esquerdes, frenet lingual, perles de llet i un llarg etcètera que es va unir amb els còlics del lactant cap als dos mesos i mig. El nostre dia a dia es va omplir d’assessores de lactància, osteòpates, mugroneres, més assessores de lactància i una infinitat d’hores al sofà donant teta.

He de reconèixer que si no fos tan tossuda, ara no celebraríem els 13 m de lactància. Visca el Taure que porto dins!! Però és que en els pitjors moments hi havia una idea que se’m repetia constantment: Si ho deixes, te’n penediràs! Sort que no ho vaig fer!!! No em podia permetre perdre la lactància, tal com vaig perdre el meu part desitjat. I no volia veure’m a mi mateixa igual que havia vist a la meva mare explicant infinitament trista que ella no em va poder donar el pit perquè no tenia prou llet i jo demana moltíssim. Ella no va tenir assessorament. Jo sí, i ho vaig aprofitar.

Cap als quatre mesos tot es va normalitzar. Va ser com si ens graduéssim. De cop i volta era una experta. El nen s’agafava bé, ja no necessitava mugronera i a poc a poc els moments de teta van passar a ser cada vegada més bonics. Ja no estaven tenyits d’aquella aura d’obligació, de responsabilitat o de tensió constant per si s’agafa bé o si menja prou. Ara érem els nostres moments d’intimitat. Recordo el dia que li vaig dir al meu xicot “Ara sí que estic gaudint de la lactància! Ens ha constat més de tres mesos, però ho hem aconseguit!”

IMG_1039
(Foto: © Cristina F. Victory / Ribes de Freser 2016)

Mai em vaig plantejar què passaria passats els sis primers mesos. Simplement em vaig deixar emportar. I com sempre el més bonic a la vida arriba així. El meu fill va començar a mirar-me mentre mamava. Amb una mirada d’amor que mai ningú m’ha fet. Amb la seva maneta m’acariciava. Ara la teta, ara l’escot i fins i tot la cara. M’encanta quan alça el braç buscant un petó o quan riu amb el mugró a la boca i em fa una pedorreta. Mentre els moments teta siguin tan bonics, crec que aquesta lactància va per llarg. 

img_1197.jpg
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

I per acabar de celebrar aquests 13 m només em queda dir: Gràcies a totes les assessores de lactància, matrones, mare-amigues i família que m’heu ajudat en aquest camí i m’heu recolzat quan defallia. Moltes gràcies també a tota aquella gent que m’empenyia al biberó, que em criticava perquè volia seguir amb la lactància materna, que em mirava malament perquè donava teta al carrer o portejant el meu fill. La vostra ràbia em donava energia per seguir endavant.

I sobretot i especialment, moltes gràcies al meu xicot per seguir-me cegament en aquest camí, per acceptar que no volgués deixar-lo encara que hi haguessin mil impediments, per confiar en mi i en el nostre fill, per ocupar-te de tot quan jo només podia asseure’m, treure la teta i contemplar al peque, per acompanyar-me quan plorava (pel part, pel dolor de tetes, pel cansament), per fer-me riure, per estimar-me. Amor, moltíssimes gràcies per aquests 13 m! Saps que també són teus! I que amb tu ho repetiria un altre cop.

IMG_1118
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2016)

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s