Avui, si res es torça, sortim a sopar tots dos sols!!! Com una parella de nòvios. Al·lucina!! Estic molt emocionada. Em volia asseure a escriure sobre l’habitació estil Montessori que li hem fet al peque però no puc. Millor un altre dia. El cap se me’n va a la nit. Què em poso? Em depilo? Fins i tot he anat a la perruqueria aquest matí. Ho necessitava, però ja ho he fet quadrar una mica per estar avui més mona. Em sento com quan tenia 20 anys i sortíem per primera vegada Hahahaha. No sé si això és trist o bonic? Hahahaha

Potser penseu que després de 13m, ja anava sent hora que deixéssim al nen i sortíssim una estona sols. Però les coses no sempre van com un es pensa. Al principi de tot, la logística era més fàcil, però nosaltres no ho veiem així. A més, el sentiment d’afecció (apego) del seu pare i meu era tan gran que no el volíem deixar. Ho passàvem fatal! Com el deixarem tan petit per sortir a sopar!! Ens sentíem mals pares. Cap al mes o mes i mig va començar a ser ell qui volia teta i contacte en tot moment. Així que la nostra idea de sopar romàntic es definia per un sofà, una pizza casolana i alguna de les nostres sèries preferides, mentre fèiem teta a saco fins que anàvem tots tres al llit morts de son a les 23h. Però ja ens semblava perfecte!!

Quan vam començar a sentir l’ofec dels primers mesos de la maternitat/paternitat per les 24h – 7 dies a la setmana, ens vàrem començar a plantejar sortir a sopar un dia. Però els patrons de son del nostre fill no eren gaire fàcils de quadrar amb una escapada, i a més van arribar les primeres dents, els primers mocs, l’inhalador, més dents, la primera otitis, febre, més dents, la segona otitis, més maleïdes dents i un maleit queixal. Amb tot això qualsevol el deixa. Ja sé que estaria en bona companyia (els avis o iaios) però ni el seu pare ni jo ens veiem sortint a passar-nos-ho bé deixant al nen malalt o amb dolor i als cangurs amb aquest panorama. Així que ho hem anat posposant fins ara.

La veritat és que si t’ho pares a pensar molt, mai serà un bon moment. La naturalesa ens equipa amb un sentiment de protecció que és difícil de trencar. Però la nostra relació de parella, les nostres ments i els nostres esperits començaven a demanar-ho a crits. 

La logística d’aquesta nit

Els meus sogres venen a casa per estar amb el peque i nosaltres dos anirem a sopar a un restaurant proper que ens ve molt de gust. Segurament acabarem molt aviat així que anirem a prendre alguna cosa a un bar molt bufó que hi ha per aquí al voltant. Podríem anar una mica més lluny però per ser el primer dia, així ens sentim més tranquils i no perdem temps amb els desplaçaments. A més sent la nit, el nen estarà més tranquil a casa com sempre, i no moure’l amunt i avall. Potser quan sigui més gran i no necessiti la teta per dormir tota la nit podrem plantejar-nos deixar-lo a dormir a casa els avis. Però de moment toca això. I ja em sembla bé! Primer ens haurem de preparar mentalment nosaltres Hahahaha!

Ups! Us deixo que el nen s’ha despertat i aquest vespre tenim moltes coses a fer 😉 Realment estic molt nerviosa i a la vegada tinc tantes ganes. Ole, ole!!!!

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Un sopar per la posteritat

Semblava impossible, però ho hem fet!! Tot va anar perfecte. Dues hores i mitja de llibertat i de romanticisme que ens han anat de conya!

De camí cap al restaurant em sentia eufòrica. Com si fos una adolescent que surt per primera vegada a sopar. El meu xicot dirà que tampoc era per tant, però pel somriure tonto que portava estic convençuda que també ho va viure una mica així 😉 No vàrem mirar gaire el mòbil, simplement vàrem confiar en què tot aniria bé. Ho necessitàvem. Si no els avis ens trucarien, i no ho van fer.

Durant el sopar vam estar xerrant de les coses que ens apassionen. El nen gairebé no va sortir. Fèiem bromes, estàvem molt relaxats. Era com si de com i volta haguéssim deixat de banda el posat “d’alerta” que des de fa més d’un any ens acompanya. Pot semblar que siguem mals pares: no miren el mòbil, semblen més feliços sense el nen, no parlaven d’ell (que no vol dir no pensen en ell)… Però en realitat, el que va passar és que durant dues hores i mitja ens vàrem concedir prioritzar-nos, cuidar-nos com adults que s’estimen i s’admiren, no pensar en plans, obligacions, sacrificis o renuncies pel nen. Ell ja estava en bones mans. I tan bones mans!

El nen s’ho va passar genial amb els avis. L’havíem deixat banyat i amb el sopar a taula, mentre nosaltres ens acabàvem d’arreglar i marxàvem a corre-cuita, aprofitant que estava de bon humor. Es veu que després de sopar van jugar una estona i quan ja tenia son se’l van equipar a la motxilla i van sortir a passejar. Beneïda motxilla i beneit poteig!! Tenia certa por per com s’adormiria sense la teta, però un cop més el porteig ens ha salvat. Va estar dormint fins que vàrem tornar a les 23h 🙂 Llavors es va desvetllar i només el va calmar la teta. Però quina sessió de teta més bonica. L’abraçava amb molta intensitat i ell es va adormir al moment. Sentia una alegria incondicional i una energia renovada. Podria no haver dormit en tota la nit. 😛

Ara els hi dono les gràcies a les mare-amigues que m’ho van recomanar. Ens va costar fer el salt però ens ha anat molt bé. Per això animo a tots aquells que encara no s’han decidit a sortir en pla parella, a què ho facin. Cadascú té el seu ritme i el seu moment per concedir-se aquesta petita desconnexió. S’ha de respectar cada vivència. Però si us ho esteu plantejant i podeu, feu-ho. Serà que ho necessiteu. A més, un vez al año no hace daño, i el nostre any ha estat molt intens. 😉

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!