Fa dies que tinc un gran conflicte quan algú vol fer, donar, ensenyar, etc alguna cosa nova al meu fill. Parlo d’ajudar-lo a fer el primer pas, de donar-li la primera galeta o d’ensenyar-li les primeres vaques en viu. Moments d’exclusivitat que voldria viure sola amb el peque i el pare, i ningú més. I quan veig que això no passarà, que algú vol ocupar aquell lloc en l’Olimp dels Primers Moments, sento molta ràbia. Moltíssima!!
Deia que ho visc com un conflicte perquè per una banda em sento culpable per sentir tot això; així que intento no donar-li importància i deixar que les coses passin com hagin de passar. Però a la vegada m’enrabio perquè crec que la meva posició està totalment justificada. Qui millor que la mama i el pare per viure amb el peque aquests primers moments? Per què la gent vol ocupar aquest espai? Què tinguin els seus propis fills! I si els han tingut o els tenen, per què volen “robar el que no és d’ells”?
De moment he pogut gaudir gran part dels moments clau: el gateig, els primers menjars, el primer parc, la primera remullada a la platja… Amb l’excedència m’he passat les 24h amb el peque i a part de comptades hores de cangur amb els iaios o els avis, la resta l’ha passat amb el seu pare i amb mi. Però ara que començarà l’escola bressol dintre de dues setmanes sento que perdré el control d’aquests moments, i em costa acceptar-ho. Suposo que és part del procés d’adaptació a la nova etapa.
He trigat a entendre que el sento quan la família li ensenya coses noves té relació amb el procés de separació que viurem amb l’inici de l’escola bressol. El seu pare també va passar pel mateix quan al mes i mig va haver de tornar a treballar i veia que es perdria molts Primers Moments. Llavors jo em pensava que l’entenia, però ara veig que no tan bé com ho faig ara. M’alegro tant d’haver intentat salvaguardar per tots tres tants moments com m’ha estat possible!
Aquests últims dies he sentit un cert ofec per la il·lusió que tinc de veure’l fer les seves primeres passes ell sol. Ja fa dies que tinc clar que no arribarà abans de començar l’escola bressol i que per tant segurament les primeres primeres me les perdré. Pensava que ho estava acceptant amb resignació però m’he adonat que simplement he desplaçat aquest Primer Moment per intentar viure amb ell altres Primers Moments. No tan significatius, però fàcilment més controlables: el primer contacte amb les pintures; el primer gelat; la primera llonganissa; la primera xocolata; els primers animals salvatges… Em queixo de què la gent vol “apoderar-se” dels “primers moments” del meu fill i ara sóc jo la que sembla que els col·leccioni. Quina vergonya! Però no ho puc evitar.
A l’escola el peque descobrirà/farà moltes coses noves sense nosaltres. Aquell “primer moment” ja no serà sempre al costat meu i això em fa mal. Sé que és inevitable i a la vegada natural. Anirà descobrint coses noves “ell solet”, en algunes estaré present i en altres no. Fins que de mica en mica els seus primers moments passin a ser exclusivament d’ell. És part del procés de fer-se gran. Però se m’omplen els ulls de llàgrimes en pensar que el curs vinent ja no li veuré la cara d’al·lucinat que posa quan aconsegueix una cosa nova, ni sentiré la seva rialla embogida quan la repeteix constantment simplement perquè ara sap fer-la. Només espero que quan em vegi vingui ràpidament a ensenyar-me què sap fer o què ha après. Ja us asseguro que se’m caurà la baba i els primers dies també les llàgrimes. Si esteu a prop, si us plau abraceu-me. Això de començar l’escola serà dur 😦
Els que em coneixeu que sabeu que per supervivència seguiré buscant coses noves per fer els tres i així col·leccionar de nou tots junts Primers Moments. S’ha de buscar el costat positiu i si aquest vull que sigui el meu propòsit pel nou curs ja està bé que comenci ara, que segur que em costa mantenir-ho. 😛
Una mare i la seva tribu 