I si… quan el peque tenia son hagués insistit més en comptes de desistir després de 45 minuts passadís amunt passadís avall? S’hauria adormit i ara estaria de més bon humor? I si… en comptes d’esmorzar a casa, haguéssim sortit ràpidament cap al parc? Hauria menjat més i no tindria son a l’hora i poc d’haver-se llevat? I si… quan tornàvem cap casa no hagués parat al super? Hauria dinat i amb l’estómac ple hauria dormit una súper migdiada de 3h, en comptes de marranejar, llençar el menjar a terra i estar tan passat de voltes que avui no dorm ningú a casa? I si… el banyo abans de sopar? I si… ho fem després?

D’ençà que sóc mare, la meva vida està plena de I si… Abans jo ja era una mica I si…, però ara realment és una exageració. Hi ha dies que m’ho plantejo dos o tres cops!! Sé que és el pitjor que puc fer, però quan veig que tot el que tenia “previst” es desmunta, canvia, muta, es transforma en qüestió de mil·lèsimes de segons vàries vegades en un mateix dia, no puc evitar pensar-ho. I si… ho féssim diferent, aniria millor?

Sé que les dues idees són clarament false friends maternals. Trampes de la nostra ment prematernal/paternal que ens impulsa a controlar-ho tot, a intentar aprofitar al màxim el nostre temps encara que sigui per estirar-nos al sofà. Però no! En aquest joc hi ha un Màster imprevisible que tira els daus sense que ho sapiguem i t’ho canvia tot.

Quan penso que la meva proposta de dia és ideal per ell (esmorzar amb la mama i el pare, una estona de parc, dinar a caseta, migdiada llarga i tarda a la piscina tots plegats), es veu que ell opina diferent. O simplement com no li he comentat perquè no pensava que això canvies res, resulta que ell ha decidit un nou pla. Ni millor ni pitjor, simplement el seu.  Sofà, teta, pedorretes i riures, més teta, una sessió revitalitzant de 40 minuts de plors i crits a ple pulmó perquè intentes treure-li el pijama i vestir-lo, migdiada sobtada just abans de dinar, una hora més tard ja no té gana, més plors, teta i passejades amb la motxilla però sempre per casa com avui si tingués al·lèrgia al carrer. OOOOOooooommmm!

Riu-te de les previsions del temps. Saber com anirà el dia amb el teu fill si que és una feina complicada. Per això cada matí em repeteixo el que una sàvia mare i professora de ioga ens deia sempre a classe: zero expectatives!! Però cada dia me n’oblido!!! 😦

No sé per què lluito contra la realitat. Ell sempre guanyarà! Millor que jo m’adapti i accepti que ja no puc controlar la meva vida. Hahaha Potser ara m’he passat 😛 Replantegem-ho!

Quan tenia vint anys, és a dir quan era jove (però fa mal reconèixer-ho, oi?), m’agradava la idea de no saber com seria el meu dia. Improvisar!!! Així que vinga nena! Una mica de joventut d’esperit!!! No he dit que m’ho miraré tot pel cantó positiu? Doncs això també pot ser positiu. El dia que esperi que tot serà una merda, el peque em mirarà, dirà mamà, vindrà caminant i m’abraçarà. Hahaha!!

Zero expectatives Cris!!! És que no aprenc! A poc a poc!!

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!