Quan encara no he tancat tots els temes que tenia pendents pel blog i els borradors a mitges s’acumulen, ara se’m plantegen nous temes que no vull deixar passar més dies per tractar. Per això, avui més que mai, volia parlar sobre un gran tema: Per què sempre s’espera que renunciem les mares?

Ja sabeu que des de principis d’octubre he tornat a treballar i això ha obert una nova etapa en la meva vida. El temps s’esfuma, vola, s’escola entre corredises amunt i avall i jo i la meva passió (escriure) sempre queden pel final. Segur que a moltes de vosaltres us sona, oi? A més a més aquesta etapa ha desencadenat noves emocions, més preguntes i sobretot més incertesa. La vida se m’ha accelerat de cop i volta. I és que al difícil repte de conciliar maternitat amb feina i he d’afegir el binomi impossible maternitat-vida pròpia.

Majoritàriament som nosaltres les que renunciem al nostre temps, a les nostres aficions, al nostre lleure per a que tot tiri endavant. Fixeu-vos que ara no parlo de la feina, sino de renuncies més personals. Tots sabem que amb una criatura la feina i el merder a casa mai s’acaba i segurament si t’organitzes millor pots intentar esgarrapar hores al rellotge. Però tot té un límit i després de portar tot un dia sense parar, només 15 min per dinar, costa trobar forces per dedicar-se temps a una mateixa. Està clar que si l’entorn no t’ajuda aconseguir-ho és realment impossible. Però avui, a les 23.01h de la nit, mentre tota la casa dorm i jo intento esgarrapar aquelles hores al rellotge que s’enriu de mi tinc ganes de fotre un “mecago en tot“.

Aquesta tarda tot semblava indicar que podria tenir una estona de tranquil·litat, però tot s’ha allargat, s’ha girat i m’he trobat de nou totalment boicotejada i sense forces ni temps per seure’m a escriure. Us prometo que tinc 13 post al borrador, sense comptar aquest, esperant ser rellegits, acabats o revisats però la vida no em dona per més. Sé que el meu xicot fa tant com pot però molts cops sento que ell no renuncia igual que jo. I ho reconec, això em cabreja, amb ell i amb mi. Pobre! Demà a les 6.30h es llevarà per rentar plats i fer el tapper dels dos. Però estic esgotada de dinar al metro a corre-cuita, de renunciar als meus metges o les meves sessions de sòl pelvià perquè la funcionaria de torn ens va donar malament l’hora de la revisió i hem de tornar-hi la setmana vinent, de veure com el iaio espera que llegeixi les historietes que escriu i ni tan sols s’adona que a mi no em dona el temps ni per asseurem a menjar, de portar una llista de “To do” a la feina, a casa i al blog i veure que l’única que no avança és la meva, de no ser capaç de llegir un llibre més que al metro entre l’anar i el venir, etc. I en mig de tota aquesta acceleració, frustració i cansament que estic vivint últimament, els dies que puc trobar 30 min per dinar i posar-me la novel·la de tv3, vaig i em trobo amb el mateix gran tema: la mare s’ha de sacrificar pels fills. Whaaat!!!!???

Estic indignada, molt indignada. Hi ha una parella d’actors que em comencen a caure realment malament. Em sap greu perquè m’estic transformant en les iaies que escridassaven al Montsolís quan els veien al carrer perquè eren molt dolents. Però a la vegada estic contenta de que per fi es tracti el tema tan clarament. No se si seguiu la novel·la dels migdies a tv3. Aquesta és la primera que veig de forma regular; simplement perquè volia trobar un moment personal per no pensar, descansar i desconnectar del món, i el fet de tenir el servei A la carta em permet veure-ho a qualsevol hora per internet. He dit “no pensar”, oi? Hahaha però amb aquests temes una és que no pot evitar-ho.

Sense fer spoilers ni explicar aquí tota la historia, la situació és que una dona que acaba de perdre el marit comenta als seus sogres que necessita marxar a treballar a Mèxic per desconnectar de tota la merda que està vivint des de la mort del marit i dedicar-se uns mesos a ella i després poder cuidar millor als seus dos fills. Per això els hi demana si els nens es poden quedar amb ells mentre ella està fora 6 mesos. Independentment del que pugueu opinar sobre si vosaltres ho farieu o no (penseu que en situacions extremes potser actuem com menys ens esperem) la conversa que té amb els sogres és gloriosa!!! Surten una de prejudicis sexistes i de merda cap a la imatge de “com a de ser una mare” que se’m posava la pell de gallina. [Minut 11.47 fins al 16.15]

Frases del tipus: “Les teves responsabilitats”, “Abandonar als nens”, “Ho hem de decidir entre tots… però tu has pres una decisió…”, “Estàs taaaant enfonsada, que no pots viure amb els teus fills” i la millor “Quina mena de mare pot fer una cosa així?” Està clar que els guionistes tenien la intenció de provocar, de posar el tema sobre la taula perquè la historia segueix uns quants capítols més, però per mi és molt significatiu que es tracti aquest tema a la sèrie de sobretaula que mira mitja Catalunya. Si no parlem d’aquests prejudicis, d’aquesta imatge idealitzada de com a de ser una mare, no ho canviarem mai!

O és que una mare ha de ser sempre “perfecte”? Compte perquè la perfecció es guia segons uns canons i els teus no tenen perquè ser els meus. És que una mare no pot necessitar o simplement voler anteposar el seu benestar al de la família? Pel que sigui, perquè ho necessita puntualment o perquè ho prefereix així, perquè les seves prioritats ha canviat… Per què seria diferent si fos un home qui prioritzes feina, la seva salut o simplement la seva identitat personal com a Joan, Pere o Luis i no com a “pare de…”? I abans de dir-me que no seria diferent, penseu si és veritat o no. Perquè lamentablement a la pràctica és diferent i es justifica. I el més important per què som sempre les pròpies dones les que ens boicotegem entre nosaltres? Realment aquesta falta de solidaritat entre dones i aquesta mena de judici constant que s’exerceix no és gens sa.

Sempre s’ha dit que una mare tira endavant una família, però mai es parla de quan la mare no està bé per fer-ho perquè mai es prioritza. Utilitzem frases cliché per donar-nos ànims però fins que no acceptem que cuidar-se a una mateixa és cuidar dels teus, no canviarem mai allò que esperen de nosaltres: que renunciem, que ens sacrifiquem, que patim. Perdoneu, però ho trobo massa penitencia cristiana, llegat d’un patriarcat a qui ja li va bé que siguem nosaltres les que pringuem en excés.  Potser ara he sonat una mica radical. Però és que avui ja n’estava farta i necessitava una mica de reivindicació. Dones de la CUP, doneu-me forces!! 😉

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!