Aquest dissabte 25N es commemorava el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere i no volia deixar passar l’ocasió sense parlar del tema encara que la conjuntivitis i l’otitis del peque m’ha endarrerit una mica. Així que he tornat a deixar a l’esborrany La nostra habitació Montessori o El nostre Top 5 en Música infantil per parlar d’un tema realment important: el masclisme i la violència de gènere! Perquè en essència són el mateix.

Com a dona he viscut violència de gènere de diferents formes, algunes molt clares i altres més encobertes. Per sort mai he patit violència sexual ni m’han arribat a pegar, tot i que vaig tenir un noviet que després de moltes humiliacions verbals un dia va estar a punt de donar-me una bufetada, cop de puny o… no ho sé ben bé què. Però del que mai m’he escapat, com cap dona adulta, és de la violència verbal o psicològica. I qui ho negui és que no ha parat bé l’orella o simplement no ho vol reconèixer.

Per mi la violència de gènere inclou també qualsevol comentari, mirada o acció que comunament tracten com a masclisme o a vegades simplement com a un tòpic social sense importància. Parlo del clàssic comentari de la iaia que per evitar un cop t’està dient que les nenes no fan certes coses “Nena, sembles un xicotot, baixa d’aquí”, de la desafortunada frase d’una mare preocupada que et fa sentir por per sortir de nit en comptes de donar-te eines per empoderar-te “No vull que arribis tan tard. Clar que confio de tu, però no sé qui et pots trobar“, del pare que gira la mirada sense cap discreció per veure bé el cul d’aquella noia mentre porta al seu fill a l’escola, i un llarg etcètera…  I és que la violència de gènere arranca en l’educació i en els estereotips socials que tots acceptem.

Eduquem en el masclisme?

Ara que sóc mare hi penso molt en això. Quan estava embarassada i ens quedava poc per saber si seria nen o nena, va sortir un vídeo que em va deixar ko. Dear daddy! Quan el mirava ja no pensava en mi i en com la societat masclista m’havia tractat. En comptes d’això, automàticament vaig començar a pensar en la societat de merda que es trobaria la meva possible filla, amb les hormones a tope no podia deixar de plorar. Pocs dies després ens van confirmar que seria nen i encara que pogués semblar que el tema ja no anava amb nosaltres, jo tenia molt clar que el tema sí que anava amb nosaltres!! Com a pares d’un nen tenim a l’abast la possibilitat de canviar aquesta societat masclista. Sento que com a dona els hi dec a les nenes/noies del futur!

Si els pares d’ara eduquem als nens (i les nenes) sense masclisme, amb els anys tindran una societat més justa, més igual. Per això m’he plantejat com podem educar al nostre fill perquè no sigui masclista.

Com podem educar al nostre fill perquè no sigui un masclista?

No es tracta simplement de comprar-li una nina, que també, ni de demostrar-li que homes i dones fan totes les feines de casa, que també; sinó de fer-li entendre que el respecte és bàsic i no depén del sexe.

• Trenquem els estereotips estètics de com són els nens i les nenes

Personalment començo a pensar que donem molta importància al gènere. Ja fa un temps que la gent confon al nostre fill amb una nena i tant al pare com a mi no ens fa res. Així que simplement no els corregim. Tampoc acabem de veure què els hi fa pensar que és una nena, però en aquest tipus de coses ja comencen a jugar els estereotips. Cabells més llargs, criatura menuda, cara bufona… Però realment tot això és important?

Hi ha gent que educa als seus fills/filles amb fluïdesa de gènere, esperant que la criatura acabi decidint amb quin gènere se sent més còmode. Reconec que per nosaltres aquest tema queda molt lluny, no sabríem ni per on començar. Això sí que és de pares hippies de veritat 😛 Però potser no van tan desencaminats. Està clar que el nostre fill ara no pot decidir com portar els cabells o com vestir-se, però quan ho comenci a fer no voldria coartar la seva decisió, encara que vulgui portar alguna cosa rosa o fins i tot un tutú. Intentarem respectar el seu “estil”, si és que una criatura té estil hahaha.

• Deixa’l que juguin amb el que vulguin

Quan una criatura vol jugar amb una joguina, no es planteja si és per nens o per nenes. I menys a aquestes edats. Ells agafen una nina i no veuen el rol de persona que té cura que socialment s’atorga a les dones, sinó que hi veu una figura humana. Algú com ell. Veu l’oportunitat de reforçar allò que ha après (els ulls, la boca, la mà, els dits…) o de repetir el que veu que fa els pares (acaronar-lo, donar-li el menjar, posar les sabates…). De la mateixa manera els hi passa amb els cotxets de nadó, amb els kits de neteja, amb les cuinetes… Digueu-me què fa que un nen no pugui jugar amb tot això? La seva biologia o el rol social que s’associa als homes?

Segons sembla a les nenes tampoc els hi oferim les mateixes joguines que als nens. La BBC va fer un estudi on mestres d’escola bressol oferien a “nens” i “nenes” joguines. Encara que els mestres es pensaven que ho feien equitativament es veia com oferien joguines diferents segons el sexe!!! (En teoria sense ser conscients – Podeu veure el vídeo aquí sota)  Perdó??? Perquè no pot jugar una nena amb un cotxe o a fer construccions? El tema impacta més, quan es descobreix que jugar a apilar, a fer construccions o amb pilotes, desenvolupa les àrees del cervell pròpies de les ciències i la tecnologia. I en canvi jugar a tenir cura d’un nadó o similars, desenvolupa les capacitats d’empatitzar i d’expressar emocions. Potser estaríem tots més sans si tinguéssim les dues àrees més equilibrades?

• Si us plau, deixa que s’expressin!!

Quan el meu fill està trist, cansat o de mal humor vol expressar el que sent. Igual que ho fa quan està content i feliç i a tothom li encanta. No compren perquè no ho pot fer, i menys ho entendria si veies que ell no pot, però la seva companya de classe sí. Lamentablement a la nostra societat el tema dels sentiments i els plors encara són un tabú.

L’alegria, l’amor i la felicitat solen ser benvingudes, sempre que s’expressin amb moderació. En canvi no se’ns permet estar trist, enfadat o enrabiat. Es considera inadequat expressar-ho i fer-ho es considera propi de persones febles. Però els sentiments hi són igualment i no fer-lis cas potser molt pitjor. Pot fer gent frustrada, no comunicativa, o simplement fer que el malestar creixi en silenci i quan tot surti sigui molt més desproporcionat. Socialment s’ha acceptat que les dones expressin aquests sentiments plorant, però pels homes no hi ha opció.

Com el nostre fill és molt expressiu de moment, m’he trobat més d’una vegada amb desconeguts que mentre ell plora li diu “No ploris, els nens no ploren” o “No ploris, només ploren els nens petits i tu ja ets gran!“. Entenc que la intenció general és tranquil·litzar a la criatura, però amb frases així de glorioses els hi estem trasmetent missatges molt dolents. Què vol dir que els nens no ploren? Vol dir que els nens i els homes no senten res? Vol dir que plorar és dolent o feble o vés a saber que i que només està permès a les dones? Vol dir que només senten els nens petits i que quan creixes ja no pots sentir? Llavors com esperem que un home adult expressi els seus sentiments a la seva parella o als seus fills, per exemple? Si des de petits els hi diem que no poden expressar sentiments, el mecanisme més fàcil d’adaptació és deixar de sentir, amb tot el que això comporta.

I si és una nena qui sent tot això? Ella entendrà que per algun motiu ella sí que pot expressar els seus sentiments, perquè fer-ho és propi de dones. Potser després li semblarà normal que un home adult s’expressi la seva pena, frustració o ràbia barallant-se, pegant-li o violant-la perquè no té altres maneres. Potser us sembla una exageració, i tot i que no sóc psicòloga, per mi està clar que la base de tota violència masclista són sentiments mal canalitzats (frustració, ràbia, por…) i rols socials mal entesos.

• Parla amb els teus fills tant com parles amb les teves filles

Quan buscava informació per aquest post vaig veure una estadística que deia que les mares parlen menys amb els seus fills que amb les seves filles. Ostres!!! Amb el que li parlo a l’Ot, si fos una nena, estaria sense veu Hehehehe! No sé fins a quin punt les mares reproduïm aquest padró. Jo no ho hauria dit mai. Però està clar que les estadístiques es basen en moltes experiències així que algú hi haurà. I tant és bo que no obviem els beneficis de parlar amb els fills.

El fet de parlar amb la criatura els hi dóna eines per entendre’t millor, per comunicar-se amb tu després i a més els ajuda a construir una visió del món també des dels ulls de qui els hi parla. Si com a dona li parles al teu fill, li estàs donant la possibilitat d’aproximar-se a la visió del món des de la realitat d’una dona. No us dic que li expliquis les penes que et trobes en aquesta societat masclista, sinó que simplement t’hi relacionis amb la mateixa intensitat que ho faries si fos una nena.

• L’exemple comença a casa

És un clàssic però és la realitat. Si les criatures veuen que a casa pare i mare cuinen, passen l’aspiradora, posen la rentadora, estenen la roba, els vesteixen i els banyen, etc no els hi passarà pel cap la idea que hi ha feines pròpies de les mares i altres dels pares. Les tasques de la casa són de tots. I quan ells creixin també les hauran de fer. De mica en mica, segons el que puguin fer.  De moment nosaltres hem començat per a que ens ajudi a posar la rentadora i a estendre la roba 😛 Res important, simplement ens hem aprofitat de la seva devoció per la rentadora i per posar i treure les coses dels llocs en el nostre benefici Hihihi! Això sí, mai havia estès una rentadora amb 45 min!! A veure si a poc a poc ho anem accelerant Hahaha

• El millor exemple una mare orgullosa de ser dona

No es tracta d’exaltar innecessàriament la nostra identitat, però si una criatura veu a la seva mare orgullosa d’ella mateixa la imatge que tindrà d’una dona “normal” serà la d’una dona forta i empoderada, algú capaç de prendre les seves decisions. Algú a qui respectar!

---

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!