Ens estem adaptant!!! (5ª setmana a l’escola bressol)

Com és la vida! Avui amb més temps em repasso els posts de l’esborrany i veig que vaig deixar alguns a mitges, altres que només havien de passar pel corrector i altres que només necessitàvem una foto (Aaaaaah!!) Com que cada post és una part de mi, i de la meva tribu, i suposen molt d’esforç, no els vull llençar ni reescriure’ls amb el que ens passa ara. Així que simplement els he completat o si de cas els hi he afegit una reflexió actual 😉 Espero que no us sàpiga greu i que el gaudiu igual.

Algun dia indefinit de finals d’octubre:

M’agrada quan la vida com un puzle va posant les coses al lloc i de cop i volta respires més tranquil, més seré i no tens la sensació constant d’estar arribant tard i malament a tot arreu. A poc a poc la nostra nova vida va encaixant i és que això de l’adaptació a l’escola bressol s’ha fet molt llarg i costos per tots.

Ara en plena 5ª setmana les coses comencen a tenir sentit i la nova rutina comença a deixar petits espais per respirar (i escriure 🙂 ). El peque sembla que ja passa bones estones a l’escola, es diverteix amb les activitats que proposen, menja i potser comença a dormir més de 20 min. Dic potser perquè coneixent-lo tot pot canviar molt ràpidament.

Però aquest octubre hem passat per una vaga de fam de dues setmanes; després per una vaga de son també de dues setmanes que implicava que anés súper cansat tot el dia perquè només dormia 20 min a l’escola i no sempre volia fer una segona migdiada; i per una readaptació als horaris familiars. Curiosament el que millor li ha anat a ell, i a mi sorprenentment, és ampliar l’horari. Sembla mentida i jo no ho hauria dit mai, però quan l’Ot ha passat a fer de 8.30h a 16h ha començat a dormir millor i gaudir més de l’estona a l’escola.

Nosaltres volíem fer l’adaptació la més paulatina possible perquè entenien que era el millor per ell. Després de tants mesos exclusivament amb mi i el seu pare, deixar-lo de cop a l’escola ens semblava massa per ell. Però l’última setmana i mitja se’ns ha fet eterna i he de reconèixer que he dubtat molts cops de si hem fet bé les coses. Hem fet bé en una adaptació tan a poc a poc? Vàrem fer bé en decidir que jo agafés una excedència i passes 24h amb ell durant tant de temps? Tot era molt confós. Plors i “rabietes” cada matí a casa, malestars perquè el deixava plorant a l’escola i el trobava igual, i patir al veure que no descansa i que els ulls inflats i vermells ja formen part d’ell. A més, vàrem haver d’ampliar l’horari al matí i això va fer-nos posposar ampliar horari a la tarda. Així que a l’adaptació se’ns ha fet eterna.

Fins i tot al Leto ha patit el nou canvi. Suposo que són els nervis, els plors del peque, els meus crits de desesperació… o simplement el fet que durant més d’un any el Leto ha tingut companyia 24h. Es nota que el nota a faltar, quan el nen arriba tot són festes i mireu com me l’he trobat avui! Perdoneu la qualitat de la foto. L’he pillat d’amagatotis i al veure’m a corregut a rebre la seva dosis de mimos. He de fer un nou post del tàndem Gossos i Nens caminants. Dona per molt 😉