Quan fa tants dies que no m’assec a escriure com ara (Més d’un mes!!! Quin horror) sento la necessitat de parar, deixar uns dies més altres posts a l’esborrany i escriure quatre ratlles explicant la meva absència. No tant per justificar-me, sinó per donar sentit al silenci i a la meva relació amb el blog i amb la meva tribu, que sempre em fa costat.

Aquest desembre hem viscut una situació complicada a casa. Complicada, per no dir realment difícil de sostenir. Encara no sé ben bé perquè però aquest més el peque va començar a tenir problemes de son i si ell no dorm bé, ningú a casa dorm i per tant no descansem. Llavors qualsevol cosa és una muntanya molt costa amunt!!

He dit “problemes de son” per dir-ho d’alguna manera, però realment el tema va ser durillo. Veníem d’un novembre que no m’ho podia creure. L’Ot sempre ha estat un nen que al poc d’adormir-se es desvetllada demanant teta, sempre passats els mateixos minuts. Com si fos una qüestió cíclica vinculada a les fases del son (Dormir sin lágrimas de Rosa José). Sempre ho hem entès així i tant el pare com jo ho hem portat prou bé. Sobretot jo, perquè la cosa seguia durant la nit i  el que millor el calma és la teta. Imagineu la meva esquena si us dic que una nit bona podia tenir perfectament 4 despertars. En fin…. Però aquest novembre la cosa semblava que havia canviat, diríem havia millorat. Perquè podia passar fins a 3-4 hores sense cridar-nos. Comoooorr??! El nen està bé? Doncs sí, dorm plàcidament 🙂

Però durant el pont del desembre (6-8 de desembre) els despertars van començar a ser amb crits. Crit de por o desesperació que anaven acompanyats de puntades de peu, esquena arquejada i una falta total de relació amb nosaltres. Semblava que no li importés gens si la que li parlava era la mama, el pare o un desconegut. Primer ho va començar a fer durant les migdiades, sobretot aquelles que feia fora del seu horari habitual. Després va continuar en dies alterns en el despertar del matí. Es podia passar 10-20 min plorant desconsoladament i a nosaltres la paciència se’ns anava acabant. Un migdia va estar més d’una hora i després estava com si res, rient i de bon humor. Doctor Jekyll total! I aquests espectacles els teníem dia si dia no.

El meu xicot i jo pensàvem que havia entrat en la mítica etapa de les “rabietes” però no tenia sentit, perquè no demanava res, ni li havíem prohibit, ni demanat res, simplement s’havia despertat, o això pensàvem, i en tractar-lo com si estigués despert de cop feia clic i començaven els plors i els crits. Quan van començar a passar durant la nit la situació es va fer més extrema, perquè ens pillava a tots dormint i era molt estressant. La major part de les vegades s’acabava quan obríem de cop el llum de dalt o sortíem de casa si era la migdiada, però llavors es despertava totalment, i a la nit podia estar fàcilment una hora despert.

En aquell moment vàrem començar a pensar que potser no estava despert, sinó que era una mena de malson o terror nocturn. Jo sempre vaig tenir la sensació que els plors forts arrancaven quan li dèiem pel nom. Una cosa tipus, Ot, que et passa? Que no vols que la mama t’agafi? Però mai sabré del cert si hi havia relació. Simplement a partir d’aquell moment la tècnica va passar a ser, res de tele abans d’anar a dormir i quan ell cridava a plors, nosaltres manteníem la calma i li parlàvem molt baixet com si estigués adormit. Al principi funcionava i durant uns dies vàrem retornar a la calma. Ell s’adormia de nou i tot semblava que anava bé. Però d’un dia per l’altre va passar a no tornar-se a dormir.  Se’l veia que tenia son, però s’havia desvetllat tant que no tornava a caure. Primer ho feia amb contenció. En plan estic aquí al llit en silenci (amb la teta a la boca SEMPRE) a veure si m’adormo de nou aquí al costat de la mamà. Però amb els dies es va convertir en un hàbit. Es despertava sempre sobre les quatre de la matinada i volia jugar. Ni teta ni calma ni res. Tot era “balla balla” o “gana gana”.

Els primers dies vaig al·lucinar i simplement em repetia PACIÈNCIA Cristina. Però va arribàrem a un punt que cada nit es despertava i volia jugar. Es despertava 6 nits en una setmana. Sempre a les 4 a.m del matí. Sempre tant actiu que volia jugar, ballar, cridar, menjar, etc fins a les 6 del matí, que queia com si algú el desconnectés. Ja us podeu imaginar el meu estat mental i físic. Anava zombi, embogida total. Ens intentàvem alternar amb el pare però del cansament (més algun virus que rondava l’escola bressol i casa nostra) els dos vàrem acabar malalts. Ara la panxa, ara un súper refredat, ara simplement un maldecap brutal que no marxa en dies per molt ibuprofén que et prenguis. Per sort, per dir-ho d’alguna manera, quan un de nosaltres estava k.o. l’altre estava mitjanament bé i podia encarregar-se del peque nit i dia. Però el sobreesforç passava factura i al cap de dos dies el que estava bé queia just a temps per a que l’altre es recuperés.

El tema dels despertars es va extremar i a poc a poc va començar a despertar-se cada cop més aviat. D’aquells dies tinc vídeos a les tantes de la matinada jugant com si fossin les 10 del matí; trucades a amics d’EUA, a veure si podia mantenir-me desperta més fàcilment; ressopons nocturns de pa, iogurts o llet amb galetes tant el nen com jo; hores infinites de tele…. uuufff… Un horror! El punt àlgid el va fer durant les vacances de Nadal, quan es va despertar de les dues del matí i es va adormir a les sis després que “el forcés” a dormir posant-lo diverses vegades a la motxilla. Realment em volia morir. Just dos dies abans de Nadal, m’havia discutit amb els meus pares amb aquest tema de fons. A les reunions familiars d’aquells dies em sentia molt malalta i no tenia gens de gana. Vòmits i marejos que feien que la gent rigués sota el nas. Sí home, un embaràs necessito jo ara que fa un mes que no dormo! Em sentia com en constant ressaca. I el tema del deslletament em passava pel cap cada dia vàries vegades. I si així millora el seu son?.

Com us podeu imaginar no em podia ni plantejar asseurem a escriure ni dues ratlles. Crec que vaig desconnectar-me del whatsapp durant uns quants dies. Estava massa concentrava en sobreviure. I de cop i volta la mateixa manera que va venir, va marxar!!! Primer una nit sense despertars, després dues, després tres i fins i tot una setmana sencera. Simplement es desvetllava com abans, prenia teta i la deixava al cap de poc adormit al nostre costat. No sé qué va passar. Ni que va canviar per a que tot tornés a la normalitat. Però us puc assegurar que estàvem molt al límit.

Com us he dit, em vaig plantejar el deslletar-lo de cop, quan realment no ho volia fer. Com a parella discutíem constantment. Sabíem que era pel cansament, però he de reconèixer que vaig estar a punt d’enviar-ho tot a la merda unes quantes vegades. Em vaig cagar en la família mil cops. Anava a la feina i discutia amb la gent al metro fins i tot quan el tema no m’afectava. Estava totalment fora de mi. En sentia sola i desesperada.

Ara que ja fa tres setmanes que dormim bé, m’alegro de no haver enviat tot a la merda. Sobretot la teta i la parella. Sentia que només la tribu de mares em comprenia i em recolzava. Sabia que al matí sempre tenia un missatge preguntant com estàvem. Mil gràcies noies!!

Mai sabré perquè l’Ot va passar per la que a casa coneixem amb “la tràgica etapa dels despertars”. – El tema del son sempre ens perseguirà. Ja ens va passar la tardor de l’any passat amb la “tràgica etapa dels plors per dormir” (algun dia escriuré sobre això). – Però si la nostra experiència pot servir a alguna altra família, sentiré que tot té més sentit. Si esteu en la mateixa situació que nosaltres ara fa un més, si us plau respireu, demaneu ajuda a la família i feu migdiades sanadores, aneu a dormir tant aviat com pugueu (jo el 24 de desembre era al llit a les 21h!!) i en la mesura que pugeu alterneu-vos el malson de la nit amb la parella. Ell/ella no és l’enemic encara que no sempre el sentiu un aliat 😉

I si voleu, aquí teniu una tribu que us escoltarà i acompanyarà. Ja veieu que tot passa (Potser torna, però tard o d’ora s’acaba definitivament).

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!