No sé si és que el taller de fa uns dissabtes sobre psicologia positiva per mares està fent “massa” efecte (no patiu que tinc previst fer un post explicant-vos-el) o que un dia com avui, plujos, fred i una mica trist, està traient el meu cantó més sentimental. Però avui em sento especialment agraïda de la família que m’ha tocat i la sort que tenim, de la qual no sempre som conscients. Així que crec que potser un bon dia per celebrar el meu particular #ThanksgivingDay.

No sé ben bé a qui he de donar les gràcies, però espero que la vida ho apreciï: Vull agrair la família que m’ha tocat; que cada dia ens lleven junts; que cada nit ens recollim plegats i ens desitgem bona nit amb un petó; que encara que discutim (a casa és habitual. Tenim caràcter) ens estimem moltíssim; i sobretot vull donar les gràcies perquè encara que em queixi molt, fins ara tot ha tingut solució.

Mirant-ho així qualsevol problema del dia a dia se supera més fàcilment. Tot es relativitza i s’afronta amb un somriure: crits i plors de bon matí perquè volia seguir jugant i no anar-se a vestir, plats voladors que demostren que realment no volia verdura per sopar per molt que jo insisteixi, despertars nocturns de dues i tres hores quan l’endemà has d’anar a treballar… Però lamentablement no tothom viu en aquesta realitat tan normal.

Massa vegades donem poca importància a la salut. Bé, per ser exactes el que fem és considerar-la com un bé segur i estable sobre el qual ens plantegem altres coses, en especial si parlem de la salut dels nens. Està clar que no podem estar patint sempre, però a vegades és bo ser conscient que la salut dels nostres fills és l’única cosa per la qual cal donar gràcies.

Últimament vàries mare-amigues del meu voltant, d’aquelles a les que t’estimes perquè t’han acompanyat en els moments bonics i en els difícils, m’han explicat històries molt dures que m’han fet pensar molt. Parlo de criatures a les quals un refredat se’ls hi complica sempre tant que en poques hores es converteix en bronquiolitis i necessiten ser ingressats a l’UCI en diferents ocasions; parlo de famílies que han esperat durant un any i mig per saber els resultats d’una anàlisi genètica que els confirmi que el seu fill té una d’aquelles malalties rares que pot derivar en problemes cognitius, psicomotors o limfàtics, parlo de nens que per complicacions amb els mocs a les orelles acaben amb discapacitats intel·lectuals…

Potser us sembla estrany, però totes aquestes històries m’han fet pensar sobretot en les mares i els pares d’aquestes criatures, i no tant amb les criatures en si. Està clar que pateixo pels peques però sobretot penso en els pares perquè crec fermament que les famílies són clau d’aquestes criatures. La manera que ells tinguin d’afrontar la situació i de transmetre-li al seu fill/filla el pot arribar a condicionar més que la seva malaltia. Està clar que els símptomes, els dolors, els malestars, etc no desapareixeran; però l’actitud potser totalment diferent. I segon perquè mentre intentava imaginar com reaccionaria jo, veia m’impressionava veure com afrontaven les esperes amb serenitat i el que venia després. Suposo que dins seu han passat pels clàssics estadis de negació, cabreig, “perquè nosaltres”, plors, tristesa… Però passen els anys i encara em sorprèn la capacitat de certes persones per mirar la vida amb un altre color. Jo estaria histèrica, cabrejada i no sé si em seria fàcil ser tan resilient com ho han estat aquestes mares-amigues.

He de reconèixer que les admiro i des d’aquí vull que sàpiguen que sempre tindran el meu suport. La tribu està per això. Per acompanyar-nos en els moments durs i per recordar-nos quin és l’objectiu i la motivació que ens fa seguir endavant: la felicitat dels nostres peques. Per això, avui més que mai, vull recordar-lis que: Noies gràcies a vosaltres avui també sortirà el sol pels vostres fills. Ho esteu fent molt bé i un dia, ells/elles us donaran les gràcies.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!