Criança respectuosa · Lactància

Et fas gran massa ràpid! – #21mLM

Fa setmanes que el cap em dóna voltes pensant què m’està passant, perquè em sento estranya i perquè estic més melancòlica. Per una banda volia asseurem a escriure i posar ordre a tot al que sento; però a la vegada no volia deixar de passar temps amb el peque i esprémer al màxim el dia a dia amb ell. I és que justament els últims dos mesos he tingut la sensació que es fa gran massa ràpid i ja no tinc tanta necessitat de trobar espais per mi. Què m’està passant?!!!

Des del febrer el nostre monstre nocturn dorm com un angelet. No us mentiré dient que dorm tota la nit, ni de bon tros, però de cop i volta al voltant dels 19 mesos va passar de despertar-se unes sis o set vegades a fer-ho només dues o tres. Fins i tot alguna nit s’ha despertat només un cop i després ja al matí. A casa no hem fet cap festa per por a espatllar-ho i potser ara a l’explicar-ho l’estic cagant. Però com que en algun moment ho havíem de dir, no cal que esperem que vagi a la universitat. 😛

La seva millora en el son, m’ha portat el meravellós regal de sentir-me més activa. Ja no em sento morir pels racons. Després de dormir durant més de 18 mesos tan entretallat, poder fer gairebé d’una tirada cinc o sis hores és tot un luxe. La naturalesa ho té tot molt ben pensat, perquè ara ja no tinc excusa per no seguir-li el ritme que just aquests dies s’ha multiplicat. Ara vol anar caminant a tot arreu, o si no directament corrent, i clar, jo hi he d’anar al darrere. Està que no para, puja i baixa les escales, va amb el tricicle a tot arreu com si no tingués por de res. I ara sóc jo la que ha de vigilar per la seguretat de la resta de vianants. A més a més a la que ens despistem ha après una paraula nova i la repeteix incansablement fins que en descobreix una altra. Per Setmana Santa vaig marxar a la feina a les 8.30h i quan vaig tornar a les 15h crec que ja deia dues o tres frases noves. La veritat és que vaig sentir un cert vertigen.

En principi tot és positiu, encara que també estem vivint les seves mostres de caràcter, però jo sento que s’acaba una etapa que no tinc manera de frenar i no sé si estic preparada. Amb això de la maternitat he anat aprenent a acceptar que no puc controlar-ho tot, que moltes coses són decisions dels altres o que simplement formen part de la vida. Però així i tot, hi ha moments en que la realitat em dóna una bufetada per la qual no em sento preparada.

Com per exemple el tema de la teta. Això que dormi més seguit ha comportat que mami menys a les nits. Primer no hi vaig veure la relació, simplement d’un dia per l’altre el peque va desaparèixer a la nit i tant el pare com jo ho vàrem rebre com un regal. L’oportunitat de sopar tranquils sense alçar-nos dos o tres cops cada vegada. Però amb els dies em vaig adonar que mamava menys de nit i que durant el dia, com va a l’escola, només feia teta quan l’anava a recollir. Amb el pas de les setmanes entre una cosa i l’altra he notat una baixada molt gran en la seva demanda. De moment seguim fent teta unes quantes vegades al dia sobretot els caps de setmana, però la producció ja no és tan gran. Ara només em demana quan té son, es troba malament o s’ha fet mal. A poc a poc s’està convertint més que un aliment en el seu consol. Sabia que aquest moment arribaria, que és normal i a la vegada és sa que ell mateix marqui el seu ritme amb la teta, però he tingut la sensació que ha estat un canvi molt ràpid. O almenys jo ho he viscut així.

Ja fa unes setmanes que li vaig confessar la situació al meu xicot i li vaig dir “Penso gaudir tots els moments teta que hi hagi a partir d’ara perquè crec que l’Ot està dient prou“.  Ell em deia que potser era una mica exagerada, perquè el peque segueix demanant teta a crits. Però jo sentia que era l’inici d’una nova etapa. No ho volia explicar a ningú, ni tan sols a les mames de la tribu, perquè realment em feia molta pena. Però veig que si vull gaudir del moment, tampoc me n’he d’amagar.

He de reconèixer que el peque té dies més demanant que altres. Alguna vegada he sortit de l’escola sense que em demanés teta, i altres dies no hi ha qui el separi. Suposo que és normal aquests alts i baixos i per això m’he convertit en una defensora acèrrima dels nostres moments teta. Abans a vegades em distreia parlant o mirant el mòbil. Mala mare total! Però ara, simplement el miro a ell. No vull que ningú ens destorbi. Vull conservar aquests moments en la memòria per si això s’acaba més d’hora que tard. I sobretot m’ha alegrat veure que després de 21 mesos d’intensa lactància encara sento que en vull més.

Però a la vida hi ha moments per batallar i altres per deixar que les coses flueixin lliurement. I si la teta és una qüestió de dos i un va dient prou, l’altre l’ha d’escoltar. Tant de bo el procés que queda ara sigui llarg, que em doni temps a tornar-me a afartar. Tant de bo, ho puguem gaudir els dos i fer que el temps es pari.

IMG_2446


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s