Ara que tothom dorm a casa voldria aprofitar per reflexionar sobre el que ha passat aquests últims dies arran de la vergonyosa sentència de La Manada. Sé que aquest cas és un exemple més de la violència i el masclisme que encara es passegen lliurement per la nostra societat, i que a part d’aquest cas mediàtic, cada dia hi ha desenes de sentències semblants que deixen al descobert la inferioritat i la vulnerabilitat amb la qual ens trobem les dones.
No pretenc aportar nous relats d’abús, violació o masclisme, perquè per sort no he patit mai res tan alarmant com moltes de les històries que actualment s’estan explicant a les xarxes a través del hastag #cuéntalo Si no les heu llegit, us animo a fer-ho. Potser els no convençuts veuran realment quan masclisme queda encara en la nostra societat, ja siguin pallisses a dones, atacs furtius als portals, amenaces velades o directes, o “simples” comentaris sexuals que posarien incòmode a qualsevol. “Que no me entere yo que ese culito pasa hambre”, per posar un exemple clar. Per cert, culito en diminutiu perquè així t’assignen menys vàlua personal i perquè solen ser noies joves o adolescents. Les velles de trenta anys i pico com jo ja no els hi interessen.
De tot plegat el que més em preocupa, ja ho he dit altres vegades, són aquests “simples” comentaris. Perquè denoten fins a quin punt el masclisme està arrelat en la nostra societat i forma part de la normalitat. Molt poca gent (només algun magistrat prepotent) s’atreveix a excusar o qüestionar agressions sexuals manifestes; però en canvi podem trobar fàcilment molta més gent, homes i també dones, que justifiquen d’una manera o altra aquests “simples” comentaris o actituds. I per mi és aquí on hi ha la clau per canviar-ho tot.
Si trobem normal que els homes puguin llançar floretes a les dones pel carrer o que els companys de classe o feina puguin fer lloances a la roba que portes, a com et queda o el bon tipet que tens, estem donant per suposat que el cos de la dona és un objecte del qual qualsevol persona aliena, en especial els homes, poden opinar, gaudir (només de vista, és clar), tocar (Ups! La cosa puja de to) o utilitzar per al seu plaer. No serveix emmascarar-ho amb “És que portava uns shorts tan curts que li veia el cony pujant les escales del metro”, ni en “És que m’havia posat calent embolicant-se amb mi i va voler parar. És una calenta-braguetes que després es desdiu”. Només faltaria que ella pogués decidir fins on vol arribar!!! Perdoneu però jo encara no he vist mai cap dona fotent mà al cul a un home al metro o sa d’un d’aquests adolescents que porten els pantalons caiguts, ensenyat els calçotets i el cinturó cordat per sota el cul. Que jo sàpiga el cul és seu, per molt ben posadet que el tingui (Veieu el diminutiu? Posadet) i per molt que l’ensenyi. I per descomptat jo sóc adulta i respectuosa encara que faci mesos que no folli pels motius que sigui. Però en canvi si la situació fos la d’una noia adolescent amb shorts, a molts se’ls hi escaparia el comentari “anava provocant”, o inclòs pitjor “ho estava buscant”. I un bé negre!!
Per altra banda, considerar les actituds masclistes com a “simples” fets, comentaris o reaccions rebaixen la importància del problema i posen el punt de mira en el lloc incorrecte. És a dir, en les dones. Si considerem que són poca cosa o que són normals estem donant per suposat que no canviaran o que no necessitem que canviïn. Però aquest “simples” comentaris són les bases d’accions pitjors. I tothom ho sap, per això com a contrapartida eduquem a les noies en la por i la defensa. Sembla que és més fàcil dir a elles que es tapin, que al tornar de nit vigilin, o millor encara que no surtin, que no pas ensenyar a ells a ser respectuosos. Així la por a la violació formarà part dia a dia de les dones i d’una manera o altra sentiran que allò és cosa seva. Només d’elles. Aquest és el problema! I si els hi passa alguna cosa, el sentiment de culpa serà difícil de controlar.
Durant anys moltes famílies han educat en la por a la violació a les seves filles. Jo mateixa recordo molts comentaris en aquesta línia encara que des de ben petita em rebel·lés moguda per un sentiment molt primitiu d’injustícia. Sincerament crec que les famílies que ho fan, pensen que estan prevenint a les seves filles d’un mal major i que amb aquells consells o prohibicions els hi estan donant les millors eines possibles. Però no hi estic gens d’acord! En convertir a totes les dones en possibles víctimes, perquè ells no saben controlar-se, se’ns està carregant la culpa per actes que no són nostres i se’ns està posant en una situació de vulnerabilitat i desigualtat social que d’una manera o altra condiciona les nostres decisions de futur, tan si ens violen o no. La meitat de la població té por de ser violada, l’altra meitat no. Mini punt positiu pels homes. La meitat de la població ha de vigilar per on va, a quines hores i amb qui va. L’altra no. Mini punt més per ells. La meitat de la població sap que ni la policia la protegirà ni la justícia la creurà. En canvi l’altra meitat ni hi pensa. Dos mini punts més pels homes. Com es pot parlar d’igualtat en una situació així?
Al parlar de tot això molts homes se senten amenaçats. Jo no sóc un violador. No em posis al mateix sac! Però la veritat és que al masclisme en general, i a molts homes en particular, ja els hi va bé mantenir aquest statu quo de poder basat en la por i la inseguretat, encara que ells mai fessin “res mal fet”. Però a mi i a totes les dones que són violades o mortes cada any, no ens serveix. Si no ets un violador, condemna-ho. No miris cap a una altra banda, no siguis permissiu amb els “simples” comentaris i sobretot: Mou el cul per solucionar-ho!!! Això també t’afecta. O ets un d’ells o estàs en contra d’ells. No hi ha mitges tintes. I tampoc em serveixen les mesures pal·liatives que se centren a donar recursos a les dones. Perdoneu però això de portar les claus a la mà ja fa anys que ho fem i no és la solució. Tampoc crec que canvi massa aprendre quatre claus de judo.
Al meu entendre, i ja sé que no sóc cap experta, és simplement sentit comú, la solució passa per una educació sexual-afectiva real i sobretot per educar en el respecte a tots, nois i noies. En realitat les dues coses estan molt lligades perquè quan llegeixes que el vint-i-set per cent de la població europea veu bé la violació en determinades circumstàncies (perdóooo?!??!), i que el trenta per cent dels nois troba eròtic la imatge de forçar una dona (mare meva!!!), és que la cosa no va bé. Els adolescents, nois i noies, necessiten trobar espais segurs i reals on parlar de sexe. No podem deixar que la imatge que es generin del sexe sigui allò que trobin per internet. Perquè tots sabem que serà igual a porno. Cada cop tenen més facilitats per accedir-hi. I si només veus allò, és molt fàcil caure en l’error de creure que el porno és sexe real o inclús, el sexe, com si no hi hagués més opcions o més visions. I això sí que seria un gran pas enrere per la igualtat i el respecte.
Tots quan érem petits, d’una manera o altra, vàrem anar recopilant informació sobre el sexe: els comentaris dels germans més grans, de la colla d’amics, les pel·lícules, la televisió, etc… o si tenies sort el pares que en parlen lliurement. Però la realitat demostra que aquest sistema “d’informació sexual” no ha estat suficient per aconseguir una societat sexualment sana. Per això he parlat d’una educació sexual-afectiva. No es tracta d’explicar la mecànica del joc, ni d’educar simplement en contracepció i malalties de transmissió sexual (que també). Es tracta d’educar emocionalment en tot allò que implica el sexe: amor i no amor, desig, jocs de poder, normes per ser respectuosos, consentiment, saber quan toca parar o saber veure que ara no tocar iniciar el joc…
Però tot això comença des de ben petits educant en el respecte mutu, demostrar amb exemples pràctics que el No és No, que han de respectar igual que els pares els respectem a ells. Per exemple quan no volen menjar més i no el/la forcem a fer-ho amb cara de pena ni amb xantatges. O quan entenem que no sempre volen fer petons ni abraçades a la família i amics. Perquè el teu cos i la teva intimitat és teva i ningú, ni tan sols els pares, et poden demanar que la cedeixis si tu no vols. O quan els adults els hi proposem jugar a un joc que creiem que s’ho passarà molt bé, però el/la no vol deixar el que està fent en aquell moment. Perquè cadascú saps el que vol, el que li ve de gust fer i el que no i per tant ningú pot treure’t la capacitat de decidir com gaudir si no fas mal als altres.
I arribats a aquest punt també crec important explicar als nens i nenes que només el Sí és Sí. Sembla mentida que encara ara se’ls hi hagi de recordar a molts adults. Segur que ells poden entendre fàcilment que els silencis no volen dir sí, potser és que no has entès què vol realment l’altre; els dubtes tampoc són un sí, potser és que encara t’ho estàs pensant o no saps què contestar; que la roba que portes no està dient sí, simplement és que l’has escollit perquè t’agrada. A casa l’exemple més clar que només un sí és sí es veu en el menjar. Si després de sopar li ofereixo al peque maduixes que li agraden molt podem passar unes quantes coses: pot mirar-me sense contestar de forma indefinida, pot dir-me si i un segon després no, pot canviar d’opinió a l’últim moment quan ja estan netes i tallades al vol, pot acabar menjar-se-les de primeres amb tota la il·lusió… Però passi el que passi, tenim clar que no podem obligar-lo. Només ell té l’última paraula. (He buscat l’exemple de les postres perquè espero que s’entengui que no es tracta d’una qüestió alimentària sinó de respectar les voluntats.)
En realitat hi ha un llarg etcètera de coses que podem fer els pares per a que les criatures del futur entenguin que el respecte mutu és la clau per la igualtat. Però el que està clar és que si nosaltres no comencem respectant-los a ells, després ells no ho faran amb els altres. Per això és la nostra obligació educar-los tenint clar el problema en el seu conjunt per donar un futur més segur a totes i a tots. Jo com a mare d’un nen ho intento fer cada dia i seguiré fent-ho amb el mateix convenciment que si tingués una filla.