Ja fa dies que volia escriure quatre ratlles per celebrar de forma simbòlica que fa un any que vaig obrir aquest blog i que va començar a créixer amb post i seguidors. Però la realitat és la que és i no sempre podem fer tot el que voldríem quan voldríem.

La maternitat/paternitat ens ho ha fet molt evident a casa. Abans potser fèiem un sobre esforç i dormíem menys per poder arribar a tot. Ara directament és impossible. Hi ha gent que li diu renúncies, altres canvis de prioritats. Jo prefereixo pensar que la vida s’ha de viure tal com ve, al moment i centrant-se el que importat aquí i ara.  Així de simple. I si això implica que hi ha coses que han de passar davant d’altres, doncs cap problema. El més important ara és gaudir i cuidar al peque, i aquestes últimes setmanes també al Leto. Un perquè és petit i aquests preciosos moments no tornaran, i l’altre perquè és gran i està malalt i encara volem gaudir d’ell al màxim. Davant això, intento no pensar ni en renúncies ni en prioritats. Encara que reconec que molts dies costa. I molt! Llavors em recordo a mi mateixa que la vida mereix ser viscuda en primera persona. No explicada, ni fotografiada, ni molt menys a través dels altres. Potser una mica contradictori per una mama bloger que celebra el seu primer any, però més coherent per una mare real (també mamaperruna) que vol viure una maternitat conscient.

Per això quan passen els mesos i veig que del primer aniversari del blog ha quedat molt enrere i que quasi podria celebrar l’aniversari i mig intento mirar el cantó positiu. Que si deixo passar uns mesos més podria estalviar-me aquest post i celebrar directament els dos anys? També, però tampoc ens passem 😛

En aquest temps la meva tribu simbòlica ha anat creixent. Primer només al blog, després a Facebook i ara també a Instagram. On per cert, amb la tonteria ja som més de 100 seguidors. Hehehe! Quin ridícul comparat amb altres blogs de maternitat, però quin gran mèrit tenint en compte el poc temps que li puc dedicar a tot. 

Les idees per nous posts no em falten i quan us dic que en tinc 10-12 a l’esborrany, no us enganyo. Es tracta de trobar el moment i l’energia per posar-me a escriure i acabar-los. Tota una proesa últimament. Però així i tot, aquí segueixo. Convençuda que el blog em dóna aire, perquè m’ajuda a trobar una estona per fer el que més m’agrada, escriure, i sobretot perquè m’ajuda a imaginar com seria la meva vida si em dediqués 100% a escriure, de maternitat, d’actualitat o de totes aquelles històries que em ronden pel cap. No sé si mai serà possible, per una qüestió de temps, de logística (d’alguna cosa s’ha de viure si això no t’ho dóna) o simplement d’oportunitats reals. Però mentre estant aquí seguiré. Rascant temps de sota les pedres i per explicar la nostra experiència amb la maternitat/paternitat més conscient i respectuosa que l’energia i la paciència ens permet.

I per descomptat, us vull donar les gràcies a tots vosaltres que em llegiu. Sense la tribu això perdria sentit. Saber que esteu allà, que després d’escriure un post fins a les tantes de la nit vosaltres busqueu temps per llegir-lo (sé que a vegades són molt llargs) o per deixar-me un comentari, és molt motivador. Dóna ànims per seguir un any més. Ja us dic que quan vaig començar no sabia si realment algú llegiria el blog i reconec que això cada vegada que veig nous lectors o seguidors m’emociono. No sé on serem l’any vinent, si la tribu haurà crescut o si seguirem sent els mateixos. Però sigui on sigui serà gràcies a vosaltres, perquè compartiu els posts que us agraden i perquè sou la meva cafeïna nocturna per seguir escrivint. Gràcies, de veritat!

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!