Ara fa un any us parlava dels beneficis i els inconvenients de conviure gossos i nadons. Però els peques creixen i la relació que s’estableix canvia i molt. A casa ho hem viscut molt intensament aquest últim any, per això creia que ja anava sent hora de reprendre el tema.

Si fa un any us deia que els principals inconvenients eren la logística i la brutícia, ara us diria que tot això no té gens d’importància. Són qüestions totalment temporals. Amb una bona aspiradora i un horari de passejos ho teniu solucionat. En canvi els beneficis són per tota la vida. I és que ara amb un nen de 22 mesos i un gos de 13 anys puc dir sense cap mena de dubte que la presència del Leto només ha fet que sumar a la vida del nostre fill i a la nostra. 

No pretenc repassar un per un els avantatges que us comentava al post Gossos i nadons: 10 Beneficis que valen or! però ja us dic que gairebé tots els hem experimentat. Alguns no es poden veure fàcilment però d’altres són molt clars. Comencem pel més important!

1.Estimar i respectar els animals:

Tot va començar amb els moments “Mimos al Leto”. Si no recordo malament, l’Ot tenia uns 4 o 5 mesos i ja feia un temps que tenia interès en el membre caní de la família. Així que vaig iniciar el costum de dedicar uns minuts al dia a acariciar al Leto, perquè entengués que amb el gos s’hi podia relacionar i quina era la millor manera de fer-ho. I va anar la mar de bé. El Leto es deixava encantat i el nen li feia molta gràcia.

A mesura que anava creixent, l’Ot solet s’hi anava aproximant cada cop més. Així que cada vegada que el volia tocar, pel motiu que sigui, tant el pare com jo li repetíem “Al Leto se li ha de fer maco maaaaco” i ho acompanyàvem amb unes carícies molt suaus. Ell ens imitava. Així des de ben aviat, en comptes de donar-li cops, va entendre que aquella bèstia no era com una taula o un moble on podia picar sense pietat. Si veiéssiu amb quina cura l’acariciava des del principi, al·lucinaríeu. Realment se l’estima!! I ara que el Leto ha estat malalt encara més. Li fa carícies i li envia petons. Primer a distància perquè no li agrada que el llepi i el nostre gos llepa mooooolt. I ara ja si acosta per donar-li petonets a l’esquena. Ben lluny de la boca, no sigui que li caigui una llepada. Ja us dic que aquestes escenes són impagables.

L’Ot va tenir una etapa que cada vegada que veia un gos deia “Leto” amb una emoció espectacular. Nosaltres el corregíem o puntualitzàvem dient-li “Sí, és un gos com el Leto, però aquest és més petit, més gran, de color blanc, etc..” Mai vaig saber si ell volia dir alguna cosa per estil o confonia les paraules. Però es quedava content i satisfet. Així el gos va ser el primer animal que va saber identificar i en cert aspecte li va obrir la porta a la resta: gats, ocells, papallones, marietes, tigres, etc fins a les actuals marmotes o zebres que el tenen al·lucinat. Està clar que tots els nens senten interès pels animals però el nostre fill té una certa obsessió. Hehehe! Té més vocabulari en aquesta àrea que en altres. Si em preguntéssiu com és la seva “escala de coses molones” us diria que primer van els animals o ninos com diu ell (això inclou figures d’animals i personificades), després els contes i el Timmy, i a partir d’aquí i bastant més lluny la resta de coses: les pilotes, els cotxes bla, bla, bla.

Per això com té aquest interès pels animals i ha entès perfectament que s’ha de tenir curar del Leto, ho aprofitem per explicar-li que als altres animals també se’ls ha de cuidar. Hi ha una frase molt recurrent a casa que fa que ho entengui ràpidament. “A la formiga li hem de fer maca maca com al Leto. No li podem donar cops ni premer perquè li farem mal“. Funciona el 90% de les vegades. Es queda mirant l’animalet tranquil·lament, i si veig que no pot fer-li maco i el vol tocar, li dic que li pot enviar un petó. No sempre funciona, però crec que és la millor manera perquè l’Ot vagi interioritzant l’amor i el respecte als animals. La veritat és que l’altre dia vàrem anar al zoo per primera vegada i realment se li notava l’amor que els hi té.

2. Activitat física:

En aquest any l’Ot ha passat de voler fer la croqueta, a gatejar a caminar i a córrer, així que el Leto ara té un nou competidor per liar-la a casa. Com que el Leto és molt gran i està malalt, últimament no podem anar a fer llargues passejades com havíem fet, i no poden gastar energia un corrent rere l’altre. Però ja us dic que moltes tardes hi ha curses al passadís de casa. Fins ara era el Leto que perseguia al peque perquè portava menjar o alguna joguina que li interessava, però des de fa un parell de mesos també és l’Ot el que persegueix al Leto per jugar. És una versió molt particular del Tocar i parar, però el gos l’entén i el nen no para de riure rere d’ell. I la veritat, a mi se’m cau la bava.

A més això de què tant l’un com l’altre necessitin sortir a passejar fa que entre una cosa i l’altra a casa no parem quiets. Moltes vegades l’Ot ens acompanya a treure a passejar al Leto, sobretot els caps de setmana, i algun cop també hem anat al parc infantil amb el Leto. M’agradaria fer-ho més sovint però el Leto es posa molt nerviós, i sent gran, costa canviar-li els hàbits. La llàstima és que a Barcelona i a prop de casa hi ha cops parcs tranquils on l’un pugui jugar i l’altre pugui asseure’s relaxadament. Així que ho trampegem com podem.

3. Més felicitat:

Diuen que conviure amb un gos t’aporta felicitat, i és totalment cert. Però la veritat és que a casa fa tant de temps que tenim al Leto que el meu xicot i jo ja no ho notàvem. I imagino que a moltes cases passa el mateix.

Ara que ha estat uns dies ingressat, ens hem adonat de tot el que comporta tenir-lo a les nostres vides. I en cert aspecte el nen també ho ha experimentat. Per ell el Leto implica alegria en molts aspectes, encara que no n’és conscient. Al llarg d’aquest post veureu molts exemples en aquesta línia. Jo per desgràcia vaig adonar-me del que realment li aporta el Leto el dia que l’Ot entrava tot feliç a casa esperant que el vingués a saludar. Com que no ho va fer l’Ot va anar a buscar-lo per fer-li un susto tot content. Va mirar per tot el pis i a poc a poc el seu somriure es va apagar. Així com si s’apagués la innocència. Va ser molt dur. Per sort el Leto va tornar a casa al cap d’uns dies i el peque, que tot ho cura ràpidament, va tornar a viure en la felicitat màxima amb el seu gos. Crec que des d’aquell dia l’Ot cuida més al Leto, li fa carícies i més petons i el meu xicot i jo intentem ser més conscients d’aquesta felicitat real que aporten els animals cada a casa, però que la quotidianitat fa oblidar.

4. Incorpora responsabilitats: donar el menjar al gos, posar-li aigua neta, treure’l cada dia vàries vegades… :

De mica en mica l’Ot ens ajuda en certes tasques de la casa però realment són molt simbòliques. Tirar el seu bolquer a les escombraries, ajudar-nos a parar la taula… i des de fa uns mesos mostra interès per posar-li el menjar al Leto. Ho fem amb equip. Jo trec el mesurador de la bossa de pinso del Leto i l’Ot l’evoca al seu plat. Ho acaba sempre amb un Menjar Leto. Aquí, aquí i el gos normalment mostra més interès pel menjar si li posa l’Ot que si li posem nosaltres. Però per desgràcia no ho podem fer cada dia perquè amb la medicació forta que pren el Leto no és convenient que el peque vagi tocant el seu menjador. Però l’hàbit és allà.

Últimament també m’ajuda al matí comprovant si li estem deixant aigua al vol. És una manera divertida d’anar sortint de casa que sempre costa molt. Vinga, anem cap a l’escola. Ot vés cap a la porta i mira si el Leto té aigua. Si no li hem de posar.  I ell sempre diu Aiguaaaaa, sí!! M’agradaria saber què diria si no n’hi hagués. Un dia li faré la prova Hehehe!

Com us deia abans, altra tasca en la qual també s’implica molt l’Ot és la de sortir a passejar amb el Leto. Bé, nosaltres li diem “Anar a fer pipí” i com just ara està començant  interessar-se per tot el tema pipi i caca la idea que el Leto també en fa li resulta molt divertida. De moment no ens ajuda recollint les caques ni res de tot això però algun dia s’ha animat a portar ell sol la corretja i curiosament el Leto camina súper a poc a poc quan veu que és ell qui el porta. Com són aquestes bèsties!!! Quan jo estava embarassada i anava a ritme d’elefant també ho feia.

Per mi el més important del fet que l’Ot participi en la mesura que pot en les tasques relacionades al Leto és el fet que va interioritzant petites responsabilitats i que s’adona que a vegades la prioritat no és sempre ell. Si és l’hora de passejar al Leto o simplement ara ell ho necessita perquè la seva medicació fa que pixi més, doncs parem els dibuixos, deixem el sopar refredant-se i baixem tots tres a que el Leto faci un pipí. El primer dia que va passar l’Ot es va enfadar moltíssim. No ho entenia, perquè no era el costum. El segon dia simplement va dir “Leto, pipí, si, sí”.

5. Compartir joguines i menjar:

Tema peli-agut hahaha! Bé no tant com us penseu. A casa tots dos tenen ben clar quines són les joguines de l’un i de l’altre. I la veritat és que no es barallen gens. Quan el nen agafa alguna joguina que no li toca normalment és per portar-li al Leto. I si no tenia aquesta intenció, li demanem i ho fa ben content. El problema va més al revés, perquè el nostre gos té especial predilecció pels peluixos i algun dia li costa controlar la temptació d’agafar-ne l’algun del nen. Però, passa molt de tant en tant i el torna ràpidament, conscient de la malifeta.

Altre tema és el menjar. El Leto té obsessió pel menjar. Així que sempre que el nen menja el Leto ha d’estar fora. Però em sembla preciós com l’Ot vol compartir el seu plat amb ell. També és veritat que no tenim un fill gaire afamat, que si se’n va a dormir sense sopar, no és un drama per ell. Així que si alguna vegada no hem fet fora del menjador al Leto, me’ls he trobat compartint un iogurt, arrasant amb els macarrons ara un per l’Ot ara un pel Leto, etc. Reconec que d’entrada no fa cap gràcia, però sé que és culpa nostra per no haver estat més estrictes amb el gos abans.

Els beneficis també són pel gos, no s’ha d’oblidar.

Ara que tenim al Leto malalt i que ha passat dies realment malament us puc dir que la presència del nen li ha anat la mar de bé. En els moments més durs està clar que el peque poc podia fer, però quan s’ha recuperat una mica o simplement quan el Leto ha tingut un bon dia s’han tornat a retrobar com si no hagués passat res. Bé, en realitat sí que ha passat alguna cosa: ara l’Ot el cuida molt més i li fa més carinyus, i l’altre es deixa fer i s’asseu amb ell al sofà a veure els 20 minuts de tele diaris. Semblen el Zipi i el Zape.

Es nota molt la connexió que tenen. Quan arribo jo a casa el Leto em rep content però amb calma, igual que quan arriba el meu xicot; però quan arriba l’Ot hi ha més energia, més alegria desfermada. Serà l’edat 😉

Per això us dic, confieu en tots dos, nen i gos, i ja veureu quin bon equip que faran. 🙂 Seran amics per tota la vida.

---

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!