Hi ha com una mania generalitzada a silenciar tot allò que es podria considerar “negatiu” al voltant de la maternitat, part i criança. Per una mena de tabú estrany on la maternitat ha de respondre a uns canons de perfecció, vida idíl·lica i món de color rosa; com si negar això hagués de comportar una baixada de la natalitat preocupant. Però la realitat mai respon a aquestes expectatives, i silenciar-la i mirar cap a una altra banda només fa que les mares se sentin soles, es plantegin si realment volien allò i visquin la criança com un període dur que potser no tornaran a repetir. Potser va sent hora de que tots en parlem clar. Serà més fàcil per tothom! Així que avui volia tractar una realitat de la qual no se’n parla massa, però que cada dia afecta a moltes mares, i també a molts pares: la solitud.

La solitud a la qual em refereixo avui no és aquella que moltes mares senten durant les primeres setmanes de vida del bebè, on les hormones i la falta de son fan que el post part sigui tant du. Aquesta és una sensació molt habitual, dura i perillosa que per sort ja ha aconseguit un cert consens social per no mantenir en silenci. Personalment sempre que tinc a prop una mare recent intento estar més pendent d’ella, encara que sigui a través de missatgers de mòbil. Perquè sé que són setmanes complicades, impliquen molts canvis i tot el suport que es pugui rebre del volant és molt valuós.

La solitud de la qual viu parlo arriba una mica més tard.

Quan els primers mesos han passat i les visites de familiars i amics que sembla que no s’acabaran mai deixen de caure dia si dia també, s’inicia un període d’aïllament. A vegades arriba als 3-4 mesos de vida del nen, altres una mica més tard. Però de cop i volta els pares deixen de rebre trucades, visites i preguntes. És com si la societat et digués, “La part difícil ja la tens feta. Així que ara ja us les arreglareu vosaltres sols.” Per una banda s’agraeix aquell moment en què els compromisos socials s’acaben i la parella sent que pots començar a fer la seva amb el seu fill/filla. Però la criança només acaba de començar i els moments durs també.

Els primers anys de criança es produeix un efecte curiós. Tant la mare com el pare, normalment li passa més a ella, deixen de tenir temps per uns mateixos. Res de poder anar al lavabo sol, res de poder dutxar-se tranquil·lament (si tens sort, potser ho aconsegueixes un dia a la setmana), res d’asseure a llegir un llibre, res de fulminar temporades senceres de la teva sèrie preferia en un cap de setmana… En una casa amb una criatura petita sempre hi ha coses a fer: el dinar, el sopar, mil rentadores, o simplement aprofitar per dormir o fer l’amor ara que el nen dorm. I tot es regeix per prioritats. Per això encara que no es vulgui moltes vegades el temps per un mateix, per estar sol i fer el que es vulgui acaba sent un luxe que els pares només es poden donar de tant en tant. I paradoxalment a la vegada, moltes mares i pares se senten sols.

És una solitud impregnada de cansament, d’una sensació de no arribar a tot, de massa responsabilitats, de falta de vida social, de falta de temps per un mateix i per regenerar en les obligacions de la vida. Una solitud que tothom viu i que aparentment és normal. Si li dius a un adult amb fills “És que ja no tinc temps per res, ni per mi, ni pels amics… Em sento una mica sola” Et dirà que és molt normal i en la major part dels casos li traurà ferro. Fins i tot potser et tractarà amb certa condescendència. “Això forma part de la vida adulta. Ja maduraràs i t’acostumaràs“. Doncs perdoneu però a mi no em sembla normal i no m’hi vull acostumar!!!!

Aquests últims mesos compaginant feina, nen, malaltia del gos i algun ull sobre els iaios que tenen metges i cosetes, he començat a experimentar molt intensament aquesta solitud. Una sensació d’ofec, de córrer a tot arreu , de no ser jo mateixa, de no ser per mi, de només ser pels altres: mare, mestressa, empleada, filla…. I tot envoltada de gent. Això era el que més em sacsejava. Tota aquesta gent del meu voltat és com si no hi fos, segueixo sent jo (i el pare de la criatura) davant del perill. Així que finalment vaig entendre que em sentia sola. Durant un temps vaig pensar que només era jo qui se sentia així, després vaig parlar amb el meu xicot i en veure que en cert aspecte també li passava vaig suposar que seríem nosaltres que som “una parella rància amb els amics” (casualment encara no tenen fills), però un dia vaig confessar-me amb les mare-amigues de la tribu. “Noies, no m’entengueu malament, però em sento sola… Bla, bla, bla. A alguna més li ha passat o es sent així?” I la veritat és que em vaig quedar de pedra en veure que moltes d’elles compartien la sensació.

Alguna cosa no rutlla si és un sentiment general. Alguna cosa no es fa bé a nivell societat si els pares amb fills petits ens sentim així. Si necessitem crear tribus per fer-nos costat i sustentar emocionalment als responsables de la societat del demà. Tan poca importància té la criança en la nostra societat? O simplement és un reflex cru de com entén la criança la societat capitalista: Només necessitem que ens doneu mà d’obra. No importa les condicions d’aquesta mà d’obra ni com acabeu vosaltres per fer-ho. Si la mà d’obra del futur està més fotuda menys valor tindrà i més rendiment li traurem a la seva vida. Lamentable!

Està clar que no puc canviar la societat des d’aquest bloc, però el que si m’agradaria fer és posar en evidència la sensació de soledat que moltes mares i pares senten. És fantàstic que creem tribu. És fantàstic que les xarxes s’hagin convertit en un punt de trobada per mares i pares que necessiten sentir que hi ha més gent com ells. Aquest blog és un exemple d’aquesta necessitat de compartir i fer tribu. Però és trist que a socialment no es parli més dels motius pels quals les xarxes han cobert aquesta mancança.

La maternitat i la criança no són de color de rosa, ni extretes de les millors fotos d’instagram. Expliquem-la tal com és, amb rosa, amb grisos i amb blancs. I segurament tots la viurem millor i podem remar en la mateixa direcció per millor les condicions.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!