Ara que ens acostem als dos anys de l’Ot volia reflexionar sobre com ha estat aquest últim any per mi i per la família.

L’any passat era una mare en excedència, dedicada al meu fill i enamorada de la meva vida. Aquest any sóc una mare treballadora, dividida entre la feina i el meu fill i esgotada cada dia de la setmana. La sensació de no arribar a res em persegueix des de fa mesos i el cansament acumulat d’aquests nou mesos treballant i criant un nen petit comencen a agrimar-me el caràcter. Per sort no amb l’Ot, però sí amb la resta del món. Ho sento si us heu topat amb la Cristina agra últimament. Però la falta d’aire és el que té. Si voleu, ho puc compensar convidant-vos a un gelat dolçet 🙂 Abans pensava que l’excedència era temps que beneficiava exclusivament al meu fill, però ara m’adono que no era així. L’excedència és una necessitat familiar. La faci qui la faci. I dóna aire a tota la família. A veure si la societat se’n fa a la idea i en comptes d’excedències parlem de permisos de maternitat/paternitat més llargs. Però no ens desviem.

A part de la roba bruta acumulada, dels plats per rentar o de les boles de pèl de gos que corren tan feliços pel passadís de casa, hi ha moltes més coses que aquests mesos han quedat parades i oblidades. Parlo de factures i papers que no hi ha qui endreci, de canvis d’armari que no arriben mai, de vacances que no hi ha manera de planificar (Ai Quina por! Que ens pillarà el toro!!) i d’aniversaris que acabarem organitzant a l’última hora.

La part bona d’aquest ritme de vida esbojarrat, és que em permet entrenar-me en l’art de la improvisació.  😛 Gràcies a la feina en això d’apagar focs d’última hora sóc una crack, però no m’acaba d’agradar que tantes coses de la meva vida personal estiguin sense control. Em fa sentir insegura. Hehehe. Potser aquest és el GRAN aprenentatge que estic fent amb la maternitat: No ho puc controlar tot. Així que millor que em relaxi i gaudeix del camí.

Per sort aquest any també he après moltes altres coses importants. Si és que no hay mal que por bien no venga. Per exemple, he pogut confirmar que realment tinc un ordre de prioritats vital ben endreçat. Una de les meves pors al tornar a la feina era que la bogeria que comporta el dia a dia d’una editorial afectés en l’harmonia familiar o en mi mateixa. Per sort, i com si fos màgia, m’he vist oblidant merders i nervis laborals en qüestió de segons. El que tardava a obrir la porta del carrer i encarar cap al metro. 🙂 Em sento realment orgullosa d’això, perquè els que em coneixen d’abans saben que aquest exercici em costava. Però l’arribada del peque ha fet miracles. 🙂

Tants miracles com beneir-me amb el do de la paciència. Hahahaha! Bé més que do, la necessitat vital com a mare de cultivar la paciència per sobreviure a les iniciades “rabietes” que l’Ot va començar a protagonitzar, com si fos un actor de Hollywood, fa uns mesos. Em sorprenc a mi mateixa i em felicito per com ho estic portant. No m’ho esperava. Està clar que algun dia, o molts, crido; però generalment estic calmada. A veure si un dia us puc explicar una mica com ho vaig encarar i què em funciona a mi per a que la cosa no pugi massa de to i el peque no entri en aquell bucle de plors i crits on ja ni ell recorda perquè està enfadat, però segueix enfadat. Si em permeteu esperaré que passi una mica aquesta etapa per veure si realment “ha funcionat”. No voldria espatllar-ho parlant massa. 😛

I l’altra cosa important que he après aquest any és a esperar. Bueno, encara em queda mooooolt en aquesta línia, però veient d’on venia (una impacient crònica) podríem dir que he fet molts avenços Hahaha! No es tracta simplement d’esperar estoicament una o dues hores al llit per a que el nen s’adormi per poder sopar, sinó esperar durant setmanes i mesos que els astres s’alinein i ningú a casa tingui mocs, febre o qualsevol mal que ens condicioni. Ara que hi penso espera i paciència van molt lligats de la mà! Potser no he après tant doncs? Hahahaha.

Jugar amb el meu fill, riure amb ell, fer-nos petons… sempre serà fàcil. Però fer introspecció, reflexionar sobre com estic vivint la maternitat i canviar el que faci falta és un exercici dur que aquest any m’ha fet millor com a persona. Sincerament m’entusiasma veure com la maternitat és un camí constant d’aprenentatge personal i autoreflexió.

I a vosaltres com us ha canviat la maternitat? Siguin els primers mesos o dos anys més tard com jo 😉 Vinga, expliqueu-me, aprenc molt amb les vostres experiències.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!