Sempre m’ha anat bé escriure per posar els sentiments a lloc, per veure la realitat en el seu conjunt i per intentar viure la vida amb més sinceritat amb mi mateixa. Així que en un moment així no podia fer res més que escriure.
Vaig començar aquest diari el diumenge passat quan ja tenia les emocions més controlades i sentia que estàvem vivint un moment clau per l’Ot. Així que perdoneu si la crònica dels primers dies té un to més en passat.
Divendres 27 de juliol de 2018
Va costar prendre la decisió, tot i que sabíem que arribaria en qualsevol moment, així després d’una setmana molt difícil vàrem acceptar la situació i vàrem demanar hora al veterinari de tota la vida.
Suposàvem que el moment del comiat seria dur, i per això no volíem que hi fos l’Ot. Per ell i per nosaltres. Per poder acomiadar-nos tranquils i pendents del Leto en tot moment. I la veritat és que m’alegro d’haver-ho fet així. Últimament sentíem que amb el nen no podíem dedicar-li el temps que necessitava. Així que aquella tarda va ser només per ell. Com abans!
Però al tornar a casa la situació va ser molt dura. D’entrada l’Ot no va preguntar massa pel Leto. Només el va mencionar un cop en un moment que no era el més adequat i son pare i jo ens vàrem fer els sords. Però després de sopar, estirats al llit fent teta i a punt de llegir el primer conte per anar-nos relaxant, li vàrem explicar. L’Ot ja sabia la situació, que el Leto estava malalt, que era molt vellet i que cada dia tenia menys energia. No volíem amargar-li res i teníem la intenció d’explicar-li tot amb sinceritat i sense eufemismes. Però no sabíem ben bé com afrontar el tema.
Així que vàrem aprofitar aquell moment de tranquil·litat, en el que ens escolta, en el que acostumo a parlar amb ell amb sinceritat i li vaig dir “Carinyu avui el Leto s’ha mort i ja no tornarà més a casa amb nosaltres.” Ell em mirava atent i tranquil. “Ja saps que era molt vellet i que estava molt malalt. Així que ja no tenia forces per recuperar-se i avui s’ha mort.” Jo no sabia com seguir i em van començar a caure les llàgrimes. Així que vaig ser sincera “Carinyu, la mama no sap com explicar això per a que ho entenguis. Ho sento!” I el pare em va prendre el relleu “Ot, els pares estan tristos perquè ja no tornarem a veure al Leto. Però pensarem molt en ell perquè ens l’estimem“.
Semblava que l’explicació li havia convençut i a poc a poc vàrem passar a explicar-li què volia dir estar de vacances. Es va anar animant i va recordar les últimes vacances on tots quatre estàvem a la muntanya. S’ho havia passat tan bé que volia que hi tornéssim. Tots quatre, en aquell precís moment! Va sortir del llit, va agafar la corretja del Leto que estava al lloc de sempre i cridant-lo el va buscar per tota la casa.
Son pare i jo vàrem anar darrere. “Carinyu, el Leto no hi és” “S’ha mort i no tornarà amb nosaltres” No ens sortien més paraules, jo mig plorant, son pare compungit i l’Ot va arrancar a plorar i cridar “Leto Leto Letoooo“. No era un plor de “vull tal cosa i no me la dónes”. Era un plor de pena, de dolor profund. Com si de cop hagués entés la part més dolorosa de tot plegat.
Dissabte 28 de juliol de 2018
Avui ha estat el primer dia sense el Leto i tots ho hem patit molt. En principi hem intentat fer vida normal però com el Leto formava part al 100% de la rutina de cada s’ha notat molt. Res de passejades de bon matí, res de “ha d’anar a fer pipi”, res de posar-li el menjar… Però tot i això ens ha costat veure com ho vivia l’Ot. Sempre és molt empàtic amb les emocions del seu voltant i tot ho viu molt intensament, però això ho ha afrontat de cantó. És normal, la mort no és fàcil d’entendre a qualsevol edat i menys la seva.
D’entrada no vàrem notar res especial. Simplement que només ens va anomenar un parell de cops a tots quatre com feia habitualment, però aquestes dues vegades hi havia un silenci. Com si s’adonés que alguna cosa no quadrava en la seva enumeració. No li vàrem dir res però no ho va tornar a dir més. Inclús a la tarda ja ens anomenava només a nosaltres tres. No sabíem ben bé si això era bo o dolent…
Això sí, al llarg del dia estava molt tovet. Ens volia als tres junts. Res d’anar ell i jo al parc mentre el pare estava a l’ordinador acabant feina. I com no sempre podia ser, arrancava a plorar, amb molta pena i tristor. Ens necessitava als dos al seu costat. No volia separar-se i fins i tot va tenir moments de recordar als avis, els tiets, la cosina i els iaios. Li deia “Carinyu, demà trucarem als iaios” i semblava que es quedava més tranquil. Però amb els dies m’he adonat que no li era suficient. Els necessitava veure realment, en persona o per pantalla. Quina reacció més natural i bàsica davant la mort!! Encara que no ho entengui ell vol a tot aquell que s’estima a prop, per a sentir-se més acollit i per a tenir la tranquil·litat que els altres no marxen com el Leto.
Diumenge 29 de juliol de 2018
Ja fa hores que l’Ot no parla del Leto. Pot semblar que no el nota a faltar. Però en realitat alguna cosa em diu que és just al contrari. Parlava d’ell constantment i de cop i volta no el nomena. No el busca… Sembla que alguna cosa no rutlla. Així que al matí quan anàvem amb autobús cap a casa els iaios ell i jo sols he volgut treure el tema. En part perquè pensava que ho necessitava, en part perquè se m’ha escapat el nom del Leto i m’he posat estranya. Així que millor encarar la situació. A més, com que l’autobús estava buit, m’ha semblat que era un lloc tranquil i un dels pocs moments en el qual no tenia distraccions. Però jolín, quin greu m’ha sabut!
Estava súper content cridant, rient i parlant de tota la família, i de cop i volta silenci i mirada als peus. Li he dit que “la mamà nota molt a faltar al Leto” i li he preguntat si ell també. Però no deia res. Quan li he dit que si no el notava a faltar no passava res, m’ha dit “Ot enfadat“. Ostres!! “Amor, estàs enfadat amb el Leto?” “Enfadat enfadat.” Perquè ja no hi és?” Silenci. “Sé que és difícil d’entendre però vull que sàpigues que no ha marxat perquè ha volgut o perquè no ens estimés. Ha marxat perquè ja no tenia forces, no es trobava bé. Ara potser no ho entens però ja ho entendràs.” Silenci “Però saps que és el més important? Que mentre estava aquí, te l’estimaves molt i ell ho sabia. Ell també t’estimava, per això et feia tants petons.” Silenci el que quedava de trajecte i després només volia braços, teta i res de parc. Ha volgut anar a casa els iaios, cosa que ens ha sorprès a tots. Quin nen prefereix ser a casa abans que el parc. Però després ho he entès. Buscava la gosseta dels meus pares. Quan l’ha vist, ha tornat a somriure, a cridar d’alegria i s’ha posat a jugar amb ella. Tot i que abans no li feia massa cas. Pobre!! Anem a poc a poc.
Dilluns 29 de juliol de 2018
Ahir a la tarda vàrem arrancar oficialment les vacances, per fi els tres junts, preparant les maletes per aquests dies, i a l’Ot li va anar moooolt bé. Ho va convertir en una festa. Crits, salts, música i globus per treure tensió i reafirmar que seguim sent una família. Veient com ho necessitava no li podíem dir que no.
Però avui ha estat un dia més pesat. El dia del viatge, amb tot el que això comporta de cansament, horaris canviats i noves rutines.
Segueix sense anomenar al Leto, quan en estat d’eufòria ens hauria repassat a tots, i manté la llei del silenci si veiem un gos. Jo els tracto com abans. “Hola bonic, com estàs? Ot, has vist quin gos més maco?” De moment no em diu ni si, ni no; però he decidit que seguiré la premissa de “naturalitat” i “que tot flueixi”. Si abans quan ens topem amb un gos, jo li hagués dit alguna cosa, ho segueixo fent, sense forçar a l’Ot a fer res. Tot arribarà! Perquè el veig interessat però encara no és el moment. Tampoc us penseu que vaig saludant a tots els gossos que passen pel carrer, però imagino que encara fem olor a gos i els animals se’ns acosten.
Dimarts 30 de juliol de 2018
Tot segueix igual. Cap novetat. Mentrestant seguim amb el pla de relaxar-nos i de treure tensió. En aquest cas amb les pedres de la platja. Quanta energia/tensió té dins. Millor treure-ho.
Dimecres 1 d’agost de 2018
Avui hem passat un dia més de vacances fantàsticament i crec que li estan anant molt bé. Perquè aquesta nit ens ha anomenat als quatre de forma conscient. No s’ha callat. No ha canviat el discurs. E inclús m’ha deixat parlar del Leto.
Crec que fa un parell de dies que de tant en tant l’anomena. M’ho ha semblat, però no tinc la seguretat. Si li preguntava què havia dit deia “Teta?” i em mirava amb picardia. Com si em canvies de tema i esperés que colés.
Però avui no. Avui ha parlat del Leto, en concret ha dit “Leto ha marxat. Ha mort. Leto no hi és. Ha mort“. M’he quedat de pedra però he aprofitat per parlar d’ell en positiu. Sincerament ara no recordo que li he dit. Alguna cosa de l’estil el Leto et feia petons llepant-te i la mamà imprimirà unes fotos del Leto amb nosaltres i les penjarem a un lloc bonic de casa que tu vulguis… La seva mirada no era com la dels altres dies. Estava més tranquil. Més content. I fins i to m’ha fet “si” a això de la foto. No sé si té a veure que avui hem fet una videotrucada amb els avis i tiets i en veure’ls s’ha quedat més tranquil… no sé… Sigui el que sigui, benvingut sigui.
—
He volgut esperar una mica, per si hi havia més canvis però de moment portem un parell o tres de dies que tot segueix igual. Potser més endavant torna a canviar. Però de moment ha tornat a anomenar-nos als quatre de forma més rutinària en diferents ocasions. Sense comentaris especials, ni mostres de tristesa. Només espero que això vulgui dir que comença a parlar del Leto com un record no tan dolorós. Un records que donada la seva edat segurament s’anirà esborrant.
Però el que sí que ens hem notat el seu pare i jo és que no porta gens bé les separacions o els comiats. És veritat que abans també li costaven en certes ocasions, normal en un nen de dos anys; però des de la setmana passada està molt més sensible amb el tema. Si un de nosaltres s’aparta al súper, ens busca; si pel carrer de cop no veu a un de nosaltres, s’inquieta… No sé, potser sóc jo que l’observo amb més (massa) detall per poder estar atenta a com gestiona tot plegat. Però arribats a aquest punt, crec que el millor que puc fer per ell és relaxar-me i deixar que les emocions vagin sorgint i gestionant-se quan toca.
I per acabar de tancar aquest diari, voldria donar les gràcies a aquelles mares que em van explicar les seves experiències en situacions semblants. Gràcies a elles he sentit que sabia una mica més per on mourem. També a totes aquelles que sabent el que em passava, em vàreu acompanyar amb paraules d’amor. I sobretot a totes les que sense demanar-los hem vàreu oferir una abraçada en els moments més durs. Per sorpresa meva no vàreu ser poques, així que el món no deu estar tan malament. 🙂
Una mare i la seva tribu 