Feia dies que volia escriure aquest post però les paraules no em sortien. No volia deixar passar la data però a la vegada em negava a acceptar que fos real.
——-
Aquesta nit fa 13 anys que et vas llençar a les rodes de les nostres bicis i vas trasbalsar les nostres vides de dalt a baix. Tot i que aquella nit no vas venir a casa amb nosaltres, ja eres nostre, com si alguna cosa ens digués que aquella noia ens trucaria ens diria que no podia quedar-se amb tu, que si et volíem. Ostres, i tant que et volíem!!! Abans d’adormir-nos ja t’havíem posat nom, Leto, i al matí em vaig despertar amb el pressentiment d’haver rebut la trucada que tan desitjàvem.
Aquell matí que et vàrem recollir eres tan menut! Et portava al cistell de la bici. A la mateixa bici amb la qual ara porto a l’Ot a la seva cadireta. Avui just passava per aquella cantonada i tot se m’ha remogut. Han estat tants anys junts! Tots tres. I després tots quatre.
Fa dies que ho pensava. La teva arribada inesperada va ser com la del Pau fa 16 anys i la de l’Ot fa 2 a la meva vida. Tots heu arribat de sorpresa. Sense buscar-vos. Però desitjant-vos molt. Com és la vida! Si us hagués buscat, potser no us hagués trobat. 😊
Però vas arribar i ens vas canviar la vida de dalt a baix. Durant molts anys pensava que la càrrega era igual a la de tenir un fill. I tot i que crec que potser dir això és una mica massa, sí puc dir que gràcies a tu vaig començar a ser mare. Així que gràcies!
Gràcies per fer-nos una família!
Gràcies per iniciar-nos en el paper de pares! Perquè sense tu l’arribada de l’Ot hagués estat un xoc molt més intens.
Gràcies per créixer i convertir-te en un gran amic de vida!
Gràcies per cuidar-nos, tant i tan bé!! Sense tu les hores infinites del Pau a casa hagueren estat molt pitjor. Sense tu jo m’haguera sentit molt sola durant la meva malaltia. I gràcies per tractar-nos com sempre en tot moment! 😍
Gràcies per les mil llepades que ens omplien de petons!
Gràcies pels riures, pel caràcter, pels robatoris de menjar i de mitjons!
Gràcies per les passejades, per les dormides arraulits al sofà, per les curses a la muntanya!
Gràcies per acompanyar-nos en el camí de ser pares! Per esperar pacient el teu moment després de l’Ot i abans de nosaltres.
Gràcies per ensenyar-nos la serenor al final del viatge. Per guiar-nos. Per esperar-nos. Per fer-nos-ho fàcil. Per ensenyar-nos que la vida té sentit quan es gaudeix.
I sobretot, gràcies per estimar-nos!
Gràcies i més gràcies, perquè 13 anys no ens van semblar suficients.
T’estimem Leto!!
Una mare i la seva tribu 