Avui vull parlar d’ell, del meu company, del meu amor. Ell és l’altra part d’aquesta tribu que normalment es queda en l’anonimat, en el silenci; però que sense la seva participació això no seria possible.

Aquestes últimes setmanes he estat molt desconnectada del blog. Sense energia per escriure, quan pensava que faria col·lecció de posts per anar traient durant les setmanes complicades de l’hivern. Però sentia quelcom que em mantenia parada i poc motivada per obrir l’ordinador. I és que ell ha passat per una punta de feina brutal que l’ha tingut desaparegut dia i nit, vacances i caps de setmana inclosos des de fa dos mesos, i tot just després de dir adéu al Leto. Està clar que això ha comportat un extra de feina a casa per mi. Nen a full, els temes de casa bàsicament per subsistència… però he de reconèixer que he patit més la seva absència com a parella, com a company vital.

No es tracta de sexe, que també 😅, sinó de poder parlar amb ell, de poder asseure’ns al sofà a acabar el dia simplement barallant-nos per un trosset més d’espai, anar a dormir junts, despertar-nos junts… I m’he adonat que totes aquestes quotidianitats m’omplen d’energia, de vida i de pulsió creativa.

Durant un temps pensava que aquesta “dependència” era una debilitat. Però ara m’he adonat que en realitat tot artista necessita la seva musa, i ell és la meva 😍

Ara, amb la rutina molt més instaurada i amb la normalitat a la seva feina una mica més a prop, hem pogut recuperar les nostres trobades al sofà, els sopars junts, alçar-nos amb el mateix despertador. I clar… no tot és flors i violes. Justament avui hem discutit de bon matí i el peque ens ha cridat “Papes no enfadar!!” 😅 Però això també forma part de la vida en parella i ho notava a faltar.

La gent que ens coneix ja no li dóna importància, i el nostre fill tampoc ho farà, perquè saben que al llarg dels nostres 16 anys junts sempre hem fet el mateix. Estimar-nos, discutir, escoltar-nos, barallar-nos… però sempre fer-nos costat. És el que passa en una parella quan tots dos són tan diferents i a la nostra manera tan semblants. Bé, suposo que tenir tots dos molt caràcter tampoc ajuda Hahaha!

Però el que no sé si he explicat mai a ningú (ni amics ni família) és com em vaig sentir al cap de poc de començar a sortir. Abans d’acabar la primera setmana, ja em veure que estar amb ell era com estar en família. Era molt natural, gens forçat. Tot súper rodat. I la veritat és que aquesta sensació mai m’ha abandonat encara que les coses s’hagin girat mil cops al llarg de tots aquests anys. I creieu-me, s’han girat molt. Però sempre hem estat allà l’un per l’altre.

Suposo que aquest cap de setmana amb tants canvis a la vista ( ja us explicaré, però aquesta setmana canvio de feina) m’hi ha fet pensar. I crec que després de tants anys donant per descomptat que era jo la que li donava més suport a ell, ja va bé que hagi vist com el necessito i com hi és sempre ell allà. Així que…

Gràcies amor per recolzar-me en les decisions boges que he pres al llarg d’aquests anys, gràcies per escoltar-me quan les coses no anaven bé o quan simplement necessitava deixar-ho anar, gràcies per recordar-me el meu valor encara que els altres no el veiessin, gràcies per alegrar-te amb mi, cabrejar-te amb mi i lluitar amb mi per a que la nostra vida fos… no sé si millor, però sí més autèntica segons som nosaltres. Gràcies per ser el meu company de vida!

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!