Fa més de sis mesos que no faig cap entrada al blog. I em sap molt greu! Però he hagut d’acceptar que no arribo a tot i que hi ha coses que tornen quan toca. En el post d’avui intentaré explicar què m’ha passat, on sóc i què m’agradaria que fos aquest blog a partir d’ara.
Vaig començar a escriure aquest blog, ara farà dos anys més o menys, quan estava d’excedència cuidant l’Ot. Cada post em servia de teràpia per processar tot el que estava vivint com a mare i a l’hora per reafirmar el meu estil de criança. Em vaig animar molt, amb ganes de parlar de mil coses, encara que altres blogs i webs en parlessin. Tenia una llista llarguíssima de temes a tractar i la falta de temps em feia que s’acumulessin i que perdessin sentit perquè ja havia passat massa temps d’aquell moment de “crisis de lactància”, adaptació escolar… Però jo anava fent. Satisfeta de concedir-me petits moments per mi, per relaxar-me fent allò que més m’agrada, escriure.
Però aquest últim any ha estat molt dur. L’any passat per aquestes dates estàvem compaginant la complicada logística familiar de nen de gairebé 2 anys, gos i les nostres feines, amb les sessions de quimioteràpia del Leto. Emocionalment, tot va ser molt cansat i dur i pel que fa a la logística no us podeu imaginar com era de complicat. Molts dies ni tan sols dinava per poder arribar a tot. Així que les estones d’escriptura van anar desapareixent. I també les ganes, les energies i els temes recurrents. 😦
Durant les vacances d’estiu vaig intentar donar-li una empenta de nou però realment no tenia el cap gaire centrat en això. Estava passant el dol de la mort del Leto i intentant acompanyar a l’Ot en tot aquest procés. Així que fora d’aquest tema no em sortia res. Es podria dir que vaig tenir una certa crisi creativa i d’identitat. Vaig començar a replantejar-me que potser el que necessitava era tornar a centrar-me més en el jo professional i deixar de banda les meves aficions creatives.
Per sort, la tardor em va portar una feina nova, una nova oportunitat de situar-me en el meu petit món i sentir que tornava a tenir una esfera de creació personal. Però les coses no van anar com jo esperava i el temps va començar a esfumar-se. Primer renunciant als meus moments d’escriptura, d’exercici, o de lectura i després reduint a marxes forçades les estones amb el peque. Crec que això és el que vaig portar pitjor! Veure’l cada dia menys, dubtar si valia la pena passar-me mil hores a la feina i perdre’m tants moments junts.
És curiós però aquells mesos se’m van fer eterns. Fins que vaig entendre que realment no era allò el que buscava. Volia trobar el meu espai professional de creació i a la vegada fer-lo compatible amb la família, amb les meves necessitats personals, amb el que ens hagi de portar el futur. Així que des de fa gairebé d’un mes estic a l’atur. He tornat al punt d’origen. Però amb una diferència. Ara tinc molt de temps per fer de mare, però també molt de temps per reconstruir-me com a dona, en l’espai personal i en els projectes professionals que em bullen en el cap. I creieu-me que en són molts.
Sé que no serà fàcil. Cada dia m’adono de com n’és de complicat el camí que he escollit. Mare emprenedora. Hahaha! Com si això fos tan fàcil. Hi ha dies que em sento amb molta energia i ho veig tot molt clar, i d’altres que tot és un garbuix davant meu i no sé ni per on començar.
Així que a partir d’ara em trobareu més per aquí. Parlant de maternitat, criança conscient, però sobretot conciliació familiar i nous projectes. Espero que m’acompanyeu en el camí.
Una mare i la seva tribu 