En els últims (quasi) tres anys m’han preguntat això un munt de vegades, tantes que he perdut el compte; però a la meva parella MAI.
Suposo que la situació us sona familiar: Vaig sola pel carrer, em trobo algú que em coneix i el primer que em deixar anar és On has deixat al nen? i el meu gran somriure acompanyat d’un “hola” s’esvaeix. Recordo que una vegada fins i tot una veïna em va dir No et reconeixia sense el nen. La meva cara de” senyora em coneix de fa més de 15 anys” li va fer arreglar la situació amb un És que com sempre vas amb el nen a tot arreu…
Suposo que el fet de portejar a l’Ot durant gairebé 8 mesos i agafar una excedència per estar amb ell el primer any, no van ajudar a evitar aquesta situació. Però estic convençuda que moltes altres mares que no han fet el mateix també s’ho han sentit dir.
Reconec que aquesta maleïda pregunta m’ha fet reaccionar de maneres molt diferents al llarg d’aquests anys. Les primeres vegades vaig sentir complicitat. Pensava que la frase demostrava certa empatia per la mateixa alegria que jo sentia per haver-me pogut prendre una estona només per mi. Sabem que els primers anys de la criança això és un bé molt preuat. Però ràpidament em vaig adonar que la frase anava carregada de retrets. No hauries de deixar-lo. Què fas passant temps lliure? Aquestes hores i no ets a casa? O fins i tot judicis contradictoris que encara et fan sentir més estranya. Hauries d’haver-ho fet molt abans. ¿No te’n refies dels avis? Li anirà bé passar una estona sense tu.
Llavors vaig començar a respondre a la defensiva, intentant justificar la situació. És que tinc metge. Vaig cap a la feina. Ara vaig a buscar-lo a l’escola… Però això només carrega les piles del mal humor.
Un dia em vaig il·luminar i li vaig demanar al meu xicot si a ell també li preguntaven pel nen. No, mai. Aja! O sigui que aquest interrogatori només me’l foten a mi!!! A mi i a totes les mares en general. Naturalment em vaig cabrejar i cada cop que m’ho deien responia a la defensiva: Té un pare, sap? Però així no anava gaire lluny. Mirades de condescendència, rialles perquè m’havia enfadat… I com per art de màgia un dia vaig contestar la mar de tranquil·la A casa amb el pare. Suposo que ja m’havia afartat de donar explicacions i volia provocar al personal. I tot va canviar.
No em feu dir perquè però la meva resposta encara ara els deixa descol·locats, a homes i a dones, de l’edat que sigui. Suposo que és la tranquil·litat amb què contesto i la mirada de Vinga, digues-me que no està bé el que he fet. Ningú ho farà perquè és políticament incorrecte, però què vol dir tot això com a societat?
- D’entrada que fer sentir malament a una mare és una cosa que tenim normalitzada. Moltes poden pensar que no hi ha cap problema en la pregunta, que és una exageració. Clar que el problema no és la pregunta. El problema és que no es fa per igual al pare i a la mare.
- I per tant, seguim considerant que els nens són cosa de les mares.
- La dona quan és mare, ja només és vista com a mare. Tot canvia. I no parlo de la realitat personal de cadascuna, sinó del rol social que ens posen. En canvi ells segueixen com abans als ulls de tothom . I encara que no sigui ben bé així, no reben càrregues negatives d’aquesta paternitat, només clissés positius: estabilitat, maduresa, bla bla bla…
És a dir, expressions tan quotidianes com aquesta pregunta, demostren un cop més el masclisme inherent a la nostra societat. Abans de ser mare sabia que existia, l’havia patit amb mostres puntuals d’algun imbècil. Però amb la maternitat s’obre la capsa dels trons i surt el masclisme més estructural, aquell més incipient que ens condiciona sense que en siguem tan conscients. I per tant aquell que costa més canviar.
Ara no cal repassar-ho tot però, aquesta frase molesta, com molesta que sempre que es pregunti a una parella si vol tenir fills es miri a la dona, com també molesta que hisenda doni per suposat que l’ajuda de l’escola bressol (que es liquida aquests dies a la RENTA 2018) només té sentit si la mare treballa donant per suposat que si algú deixar de treballar per cuidar als nens serà ella i no ell.
Deixem de falsejar la situació. No són preguntes de cortesia, ni és que la natura juga en contra nostre. Som una societat patriarcal infinitament masclista que conscient o inconscientment no valora gens la criança ni el paper de la dona en tot plegat. Sincerament espero que els moviments de conscienciació que últimament està sorgint creïn una societat més matriarcal i feminista. Potser així no em preguntarien On has deixat al nen?, sinó On vas? o D’on vens?
I vosaltres, heu detectat alguna expressió més d’aquest estil. És a dir, quotidiana, aparentment sense malícia, però que casualment fa mal a les dones i que ells mai senten? Expliqueu-me-les i donem visibilitat al problema.
Una mare i la seva tribu 