Si tu llegeixes, ells llegeixen

Mare, de l’Ada Castells

Diuen que de mare només n’hi ha una. Però això no vol dir que te l’estimis o que sigui perfecte o que quan tu siguis mare vulguis ser com ella. La realitat ha canviat tant. Ara pots tenir moltes mares, o pares, o simplement no tenir-ne cap, però sigui com sigui la família, sempre hi haurà algú que et marcarà de per vida.

Mare de l’Ada Castells (editorial La Campana) ens parla d’aquella mare dura, esquerpa i massa exigent amb les seves filles; però també ens parla de la filla que no entén, que jutja sense saber del tot, que espera una mare amorosa al servei de les seves necessitats. Ni tan dolenta ni tan bona, cadascuna amb la seva realitat. Una mare i una filla que es fonen a mesura que passen les pàgines, que passen els anys i que la filla passa a ser mare també.

“¿Realment tenir tres filles era un premi o vam ser el seu càstig?”

Hi ha llibres que t’impacten, t’arriben ben endins i et remouen tot allò que tenies ben clar. Quan els llegeixes, t’adones que l’autor/a també ha fet el seu camí de transformació escrivint-lo i agraeixes infinit el coratge i la sinceritat d’obrir-se d’aquesta manera. Són petites perles literàries que cal atresorar. Mare de l’Ada Castells és un d’ells. M’ha acompanyat aquest estiu, a les nits d’insomni i a les estones que he passat sola a la platja com “una mala mare”, i com no podia ser d’altra manera m’ha sacsejat de dalt a baix.

Mentre el llegia primer pensava en la meva àvia i la meva mare, en la seva relació fallida, en aquella mena d’amor infinit que t’ofega més que no pas t’enlaira. Però després he pensat en la meva mare i en mi, en com tota aquella relació ha condicionat la nostra i com la nostra ha condicionat la meva amb el meu fill.

“Les mares sempre voldríem unes altres filles, les filles sempre voldríem unes altres mares.”

I és que tots portem motxilles, coses que sabem que no ens agraden dels nostres pares i que no sempre entenem. Per què ho van fer? Per què no m’agrada realment? Vivències que no sempre tenim presents, però que marquen la manera en la qual eduquem als nostres fills i ens relacionem.

Quan em vaig quedar embarassada faig fer introspecció de forma espontània. Jo mai, mai… No m’imaginava que l’embaràs em portaria a fer aquell procés, cadascú ho viu quan toca, però vaig sentir que m’anava bé i amb el temps el vaig donar per acabat. Pensava que ja havia deixat les coses a lloc. Però no. Mai ho tanques del tot. I quan ho tanques, ho reobres perquè comences a rellegir les coses des de l’experiència de mare/pare. Primer l’etapa de bebè, després la infància, la preadolescència, l’adolescència… i així en bucle, enfadant-te i fent les paus amb el teu passat, destruint i reconstruint la imatge de la teva mare (o del teu pare) i odiant-la i estimant-la pels mateixos motius. Una relació infinita que no acaba quan ells falten, sinó que t’acompanya tota la vida.

“Algú em va dir que no madurem fins que veiem a les mares com a dones”

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s