Avui és el Dia Mundial de la Salut Mental i vull aprofitar per fer-vos una confessió. Bé de confessió ja no té massa perquè fa un temps que ho explico lliurement i no me n’agafo. I és que un problema de salut no és res del que t’hagis d’avergonyir i deixar en la foscor del prejudici social. Així que…

Quan tenia 26 anys vaig patir una ansietat molt greu que va derivar en un Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) agut. Tot i que ara estic aparentment bé, aquesta malaltia m’acompanyarà tota la vida. No cal que visqui condicionada per ella, però sí molt conscient que és allà i que si no em cuido, pot tornar.

Feia anys que volia escriure un article sobre aquest tema, però per una cosa o altra ho he anat posposant. Parla de tot això encara em costa més del que us pugueu imaginar. No per vergonya, sinó perquè sempre es remouen moltes coses dins meu. Per sort fa anys que vaig superar la por al que diran els altres o que pensarà la gent; i en fer-ho em vaig adonar que és necessària molta feina de pedagogia i conscienciació sobre què és la Salut Mental i perquè qualsevol de nosaltres pot patir un problema d’aquest tipus.

Com em vaig posar malalta

Per fi amb 26 anys vaig aconseguir la feina que tant desitjava en allò que havia estudiat. Després de passar 3-4 anys en feines mal pagades, o directament sense sou, on no es valora el que fas i se’t demana moltíssim, per fi tenia l’oportunitat de demostrar que era bona fent allò. Ara ho miro i veig la motxilla emocional que portava. La necessitat que tot sortís bé i d'”aguantar” el que fes falta.

Però per desgràcia, o per sort, vaig anar a petar a un lloc on hi ha moltíssima feina i poques mans, això implicava fer moltes hores més de feina al dia i anar sempre a contrarellotge. El nivell d’estres i nervis va anar augmentant progressivament i sense adonar-me cap a l’any vaig començar a patir atacs d’ansietat. En aquell moment no sabia què era. Pensava en nervis o estrès, i així li deia a la gent. Tothom ho relativitzava, li treia importància, i jo la primera. Però de mica en mica van anar apareixent les meves “manies”. Primer sentia que l’ansietat baixava i no li vaig donar importància. Tampoc sabia què eren realment. Fins que sense adonar-me les manies, aquelles que les series i pel·lícules utilitzen per fer riure, van ocupar tot el meu dia a dia. No podia vestir-me sense seguir un ritual concret, no podia sortir de casa sense comprovar una infinitat de cops si el foc estava apagat o si les finestres estaven tancades… fins que un dia no vaig poder sortir de casa. Vaig tenir un atac d’ansietat i simplement em vaig quedar al llit plorant i tremolant.

Fins aquell moment jo no sabia què em passava. La meva parella tampoc ho entenia. Els meus pares ni tan sols ho sabien… Havia aconseguit integrar tant les manies/rituals a la meva vida que per molta gent passaven desapercebudes. Però jo sabia que alguna cosa no anava bé. Pensava que m’estava “tornant boja”, perquè m’adonava que allò no era “normal”. Quantes paraules que ens fan mal sense saber-ho! Per sort em vaig atrevir a anar al CAP i em vaig trobar amb una metge de família que va entendre el què m’estava passant. Si us plau, em pots fer una anàlisi de sang i proves en general? Què et passa? Res, però… No estic bé I allà em vaig desmuntar.

Què és la Salut Mental?

La veritat és que quan em van diagnosticar el TOC vaig sentir alleugeriment: Si té nom, és que hi ha més gent que ho pateix i no sóc un bitxo raro. (Quants prejudicis i pors!) I el més important és que sabran com curar-me!! Ara sé que curar no és la paraula, sinó tractar. També sé que tots podem partir un problema de Salut Mental, concretament 1 de cada 4 patirà un trastorn al llarg de la seva vida. Per això és molt important que entenguem què és la Salut Mental.

Jo no sóc metge, ni pretenc ser-ho, per això aquest punt és el que més em costa d’explicar amb la tranquil·litat que no dic cap barbaritat, però el que tinc clar és que tots tenim, o no, salut mental igual que tots tenim, o no, salut física. Es tracta d’escoltar-se, no ignorar els senyals de la ment i el cos i cuidar-se perquè un desajust físic o mental no ha de ser per tota la vida. Si fins fa quatre dies no donàvem importància al colesterol, per exemple, i continuàvem menjant sense pensar que ens pogués posar malalts, amb la salut mental passa el mateix. Per això us recomano que visiteu webs com Obertament o Con Salud Mental ,on a més de lluitar contra l’estigma i visibilitat aquests trastorns, expliquen molt millor que jo què s’entén per salut mental.

Ara bé, si us he de dir el que jo he descobert després de tots aquests anys convivint amb un trastorn és que els problemes de Salut Mental es poden donar per una combinació de factors que ens afecten a tots: predisposició genètica, el moment vital que estem vivint i aquella motxilla emocional que tots carreguem al llarg de la vida. A vegades només fa falta la predisposició genètica, altres es produeix una combinació dels tres factors, però sigui com sigui el resultat és que hi ha un trastorn o un desajust químic al cervell.

Moltes vegades pensem que com que l’òrgan que es desajusta és el cervell, s’ha de poder controlar o veure-ho venir… però això no és del tot cert. Quan hi ha un desajust químic es produeix en aquella part del cervell que tu no controles, i si has minimitzat la importància dels senyals previs, llavors t’adones quan ja és molt greu. En el meu cas es va desajustar tota aquella química que es posa en marxa quan estàs en perill i que en principi et salva la vida; per exemple quan travesses un carrer amb vermell, veus que venen cotxes i et poses a córrer. Amb l’ansietat vaig passar de tenir “aquesta química” activa de tant en tant a estar super disparada sempre, fins al punt que no la podia fer baixar en gairebé en cap moment del dia.

Per ajudar a controlar-ho jo vaig necessitar medicació. Però per sort no tots els problemes de salut mental necessiten medicació per solucionar-se. El que si necessitaran és seguiment i tractament per part d’un professional, com en qualsevol problema de salut física. Així que no us faci por, vergonya… buscar ajuda professional.

Com va reaccionar la gent

Quan per fi decideixes explicar a la gent el que et passa, normalment no fas un post a Instagram ni ho fas públic de cop. De mica en mica vas obrint el cercle i es converteix un exercici lent i pausat que requereix reviure-ho tot cada vegada que ho expliques. Des de la família, els amics, els que creus que són amics i no ho són, els companys de feina… a cadascú d’ells els hi expliques en el moment que creus oportú, o directament no ho expliques. La veritat és que veient com reacciona la gent no m’estranya que molts decideixin no dir-ho.

A mesura que li anava explicant a la gent, veia que tothom tenia reaccions molt variades, ben poques des de la comprensió i l’acompanyament, i moltes des de la incomoditat de no saber reaccionar. Però n’hi ha hagut tres de molt clares que es repeteixen molt habitualment:

1. PENA o COMPASSIÓ que deriva en PROTECCIONISME: Suposo que és la reacció lògica, però fa mal. Al principi quan estàs més tocat en cert aspecte sents que ho necessites, però hi ha un moment que t’adones que allò no fa falta i molesta. Tu estàs intentant portar una vida normal i la gent del teu voltant et tracta com si t’haguessin de protegir de no saben ben bé què. I aquest és el gran tema. Es pensen que t’entenen, però no és així. Es pensen que saben millor que tu què necessites, perquè tu “estàs malalt”, però en realitat no tenen ni idea del que et passa. Des de fora puc semblar desagraïda dient tot això, però no us podeu imaginar com et fa sentir de “diferent” que la gent et tracti “diferent”.
2. PERQUÈ NO M’HO HAS EXPLICAT ABANS? Aquesta és la que més m’al·lucina i m’enrabia. I me l’he trobava més sovint del que us penseu, però… a la merda per què no t’ho vaig explicar, a la merda per què no ho he superat al teu costat com tu esperaves. Potser és perquè amb aquesta actitud m’estàs demostrant que no respectes el meu ritme, les meves decisions, la meva manera de viure i sentir… I el més important no t’oblidis que t’ho estic explicant ara, potser és que abans no podia, no sabia… També podries haver estat una d’aquelles persones a les quals decideixo no explicar-li. Us adoneu que amb aquest comentari us esteu posant vosaltres davant meu, quan sóc jo qui té el problema? Per molt bona fe que hi hagi creu-me, no és la millor resposta. Què tal un… Gràcies per confiar en mi i explicar-m’ho, Et puc ajudar d’alguna manera?, Em sap greu que ho hagis passat sol/sense mi…
3. I COM ET VAS ADONAR? Darrere aquesta frase hi sol haver una mirada d’empatia, una por que no es confessa, la curiositat d’aquell que se sap vulnerable i s’observa. Quan algú es preocupa per saber com va començar tot, m’adono que he fet bé explicant-ho. En certa manera estic trencant el tabú de la Salut Mental i contribuint a la prevenció.

L’estigma de la Salut Mental

I ara, pareu-vos tots a pensar què passaria si fóssiu vosaltres els que tinguéssiu un problema de salut mental. Ho explicareu a la família? I als amics? I ara ve la forta, i a la feina?? Penseu també si us farien tanta gràcia totes les pel·lícules o series que parlen del que us passa? Sentireu que podeu fer vida normal? Us sentireu jutjats, diferents? Costa posar-se a la pell dels altres però és la millor manera per entendre que el que us passaria és tot i res a la vegada. Perquè tenir un problema de salut mental no hauria de ser gaire diferent d’un problema de salut física. Almenys no pel que fa a tot el que envolta a la malaltia, però la realitat és que encara ho és.

Qualsevol persona et pot explicar que va al dentista per un control rutinari, però gairebé ningú explica que té hora amb el psicòleg i encara menys amb el psiquiatre. I si la cosa és més greu, encara s’amaga més. En canvi amb un problema de salut física, la gent no s’amaga per sistema. Moltes vegades s’explica la gent del voltant esperant que sigui més comprensiva; comprensiva perquè ha de fer visites al metge; comprensiva perquè es demana una baixa, comprensiva perquè ara no està per rebre visites d’amics; comprensiva perquè en aquell moment s’ha de cuidar i posar per davant.

Però els problemes de salut mental no es viuen així perquè socialment es viuen des de la vergonya, la por a què diran i la culpa. Sincerament crec que el fet que l’òrgan que “falla” és el cervell ho condiciona tot. És allò que us deia abans, com que és la teva ment, t’hauries d’haver adonat o ho hauries de controlar. I si no ho has fet és que ets dèbil, perds el control de tu mateix o directament “estàs boig”. Ens pensem que ho podem dominar tot, que som els amos del nostre destí. Però no deixem espai a les emocions, al dolor, al patiment. Poca gent té un problema de salut mental per “les alegries de la vida”, normalment els problemes arriben al costat dels conflictes, les tensions i tot allò que la nostra societat no deixa lloc per patir, expressar i sanar.

• 

Per altra banda, també hi ha molta por a aquella imatge de malalt mental que tots tenim: camisa de força, medicació, pàl·lid, mirada a l’infinit i potser algun crit desmesurat si el molestes massa. Però sincerament, al matí quan aneu en metro no veieu molta gent que respon a aquesta descripció, però sense la camisa de força? I en teoria, no tenen cap problema. Es tracta que tractem aquest clixé i veiem més enllà. Quan algú em diu Mai hagués pensat que tu poguessis tenir un problema de salut mental sempre penso… Per què? Perquè tinc feina, parella i un fill, perquè no se’m veu res estrany, perquè estic connectada amb les meves emocions i ho expresso…. Per què exactament? Pensem-hi si us plau, ignorar que cada cop hi ha molta gent amb problemes mentals que fa vida normal, insensibilitza la Salut mental de tothom. Jo no puc tenir un problema perquè no sóc un “boig”. I així la bola es fa més gran.

Parlar de Salut Mental amb els nens

Per sort actualment les escoles i les famílies donen molta importància a gestionar les emocions i els sentiments, a donar eines per afrontar situacions difícils, etc. Però també és important que els hi expliquem als nens/es en la mesura que ho permet la seva edat que igual que si no menges bé et pots posar malalt, si no gestiones bé les emocions o el que et passa a la vida també et pots posar malalt. A vegades ho podran gestionar sols i a vegades necessitaran ajuda externa. Els psicòlegs i els psiquiatres estan per això.

També és bàsic no transmetre’ls-hi aquesta imatge de malalt mental que us deia abans, ni tampoc tota aquella càrrega de tabús, culpes i vergonyes associades als problemes mentals. Si no trenquem la roda amb les noves generacions, serà molt difícil aconseguir que ells mateixos es cuidin. Al ser mare m’he adonat que a vegades és més fàcil cuidar-te i trencar els clixés socials per ells que no pas per tu. Així doncs, aprofitem-ho!

…

Si em vols fer alguna pregunta o explicar-me la teva experiència ho pots fer per privat o deixant un comentari més avall. La salut mental només requereix una cosa per millorar, que se’n parli.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau fes Like i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter o Instagram) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!