Temps per tu (mare)

Temps per cuidar-me

Fa uns dies vaig assistir a un taller de psicologia positiva per a mares. He de reconèixer que si el taller no l’hagués organitzat una mare-amiga que és psicòloga segurament m’ho hauria pensat dos, tres o quatres vegades. I segurament al final m’hauria quedat a casa. Però la veritat és que quan ens ho va dir (a mi i al grup de mares de ioga postpart) no m’ho vaig pensar massa i ha estat una de les millors decisions que he pres en aquest 2018 😛

El taller va sorgir després d’un estudi que aquesta mare-amiga havia fet amb una col·lega sobre com la maternitat canvia a les dones. En el seu moment, jo vaig formar part de l’estudi explicant-los la meva experiència durant l’embaràs, el part i el postpart. Crec que el peque tenia uns 4 mesos  i recordo que estava en plena etapa fatídica de plors per adormir-se. Així que les conclusions que van treure de mi podrien ser perfectament: s’ha tornat boja. Però quan al cap d’uns mesos va fer una xerrada per explicar les conclusions, vaig quedar súper impactada i a la vegada em van motivar moltíssim a seguir amb el projecte d’aquest blog. A veure si en uns dies us puc parlar més de l’estudi. Per això el taller per cuidar-se em va cridar tant l’atenció.

També he de reconèixer que em va arribar en el moment just. Al desembre com us explicava a La nostra tràgica etapa dels despertars nocturns va ser un més molt dur, amb poc temps per mi i molta tensió acumulada. Així que per Cap d’Any el meu bon propòsit pel 2018 va ser cuidar-me i ser més positiva. Però no sabia ni per on començar i el taller em va donar les claus.

Taller: Tómate un respiro, conéctate y cuida(te) con gusto

Moltes vegades el dia a dia d’una mare està ple de presses, crits, plors, renúncies personals i molt cansament físic i mental. Costa trobar moments per una mateixa. Res de posar rentadores, rentar els plats o preparar bosses de l’escola aprofitant que el peque està dormint la migdiada.  Sinó moments per fer allò que ens agrada a nosaltres, o no fer res, moments per nosaltres i punt. Encara que no ens agradi sentir-ho, moltes vegades els pares sabem trobar millor aquests moments que les mares. Així que a vegades cal recordar-nos que també ens mereixem moments només per nosaltres i que tenir-los és clau per poder seguir cuidant a la família. Parar 5 minuts i fer alguna cosa que ens faci gaudir ens donarà piles per seguir cuidant de tothom 24 hores més.

20180122_163058
Cristina F. Victory (Barcelona, Febrer 2018)

Tot i que res d’això és nou, el taller em va donar les eines per trobar aquests moments. Com ara que estic escrivint per plaer amb un cafè i un dolç 🙂 I em va ajudar a ser més conscient de certs pensaments negatius que m’ataquen al llarg del dia. Si abans m’haguessin preguntat que tal ha anat la setmana per exemple, crec que només hauria recordat els moments dolents. Perquè van ser molt intensos i perquè segons sembla ens és més fàcil mantenir-los al record. ¡Pues vaya putada! Es veu que es tracta de supervivència, però paradoxalment per sobreviure a la criança moderna el millor és ser conscient d’aquest pes desigual i compensar-lo prenent més consciència dels moments bons. Però, què és un moment bo?

No tot és alegria extrema, o riures de bon matí. En realitat això passa poques vegades. Els moments instagram a la vida real es poden comptar amb els dits d’una mà. Que a les xarxes socials només veiem els moments idíl·lics fa molt mal. Tot sabem que no és real però el nostre inconscient li costa tenir-ho present si no ha dormit bé. Per això cal recordar que la vida està plena de moments normals que omplen la major part de les nostres hores. I perquè no hauríem de comptar-los com a positius?

Per això si ara després de fer el taller em pregunteu que tal ha anat la setmana us diria que força bé. El peque ha passat una otitis, però només ha tingut febre un dia. Hem jugat a disfressar-nos els tres junts i hem celebrat el nostre aniversari de parella amb un sopar romàntic. No cal recrear-se en el moment de crits i plors del nen en els que he perdut els nervis i l’he escridassat. O en les estones que volia que pare i fill desapareguessin. Em servia d’alguna cosa? No, llavors per a què recrear-m’hi. A més és normal si et criden a l’orella durant hores quan no has dormit, s’esgota la paciència molt ràpidament. Una mica de compassió cap a mi, que demà serà un altre dia. 

Què he notat després del taller?

He de reconèixer que abans aquesta actitud en mi era molt difícil. El caràcter em portava per on volia i em podia passar hores cabrejada amb alguna cosa. Però després del taller vaig anar aplicant a poc a poc el que m’havien explicat  A més a més, durant la primera setmana cada dia rebíem un mail recordant-nos punts clau que havien tractat i plantejant-nos petits propòsits per aquell dia. Coses assumibles que anaven fent canvis dins nostre.

Sense adonar-me vaig anar prenent-me les coses de diferent manera. Em veia amb més paciència. Quan alguna cosa anava “malament”, discutia amb el meu xicot o m’enfadava amb el peque ja no era tan greu. Inconscientment pensava: Això passarà i avui tindrem també algun moment bonic. I aquest pensament feia que “la mala estona” no ho fos tant. Sembla molt bàsic, però he vist que petits canvis com aquests són els que m’han fet tenir una actitud més positiva, o si més no menys crítica amb la nostra realitat imperfecta.

A més després del taller em vaig animar a proposar-li al meu xicot una cosa que volia fer des de feina temps. 😛 No penseu malament!!  Hihihi. Com que el cansament i el mal humor no passa de llarg de la relació de parella, feia temps que sentia que seria bo que en comptes de recordar-nos sempre allò que no ens ha agradat del que ha fet o no l’altre, seria interessant dir-nos cada dia què ens havia agradat de l’altre aquell dia. Tipus: M’ha agradat que m’hagis preparat el cafè mentre em dutxava. Merci!, M’agrada quan t’has assegut sense presses a llegir contes amb el peque, T’agraeixo que avui hagis “carregat” amb el nen a la nit mentre jo dormia, etc  I per a que cadascú pogués dir més lliurement el que volgués vaig proposar escriure-ho en un paper. Una mena de pot de la felicitat per la parella. He de reconèixer que mentre ho fèiem amb regularitat (la rutina ja ens ha tornat a fer perdre l’hàbit) em sentia molt més unida a ell. 😉

Però tot això que us he explicat és, com sempre, molt personal. Altres mare-amigues que varen fer el taller amb mi han viscut altres canvis i em consta que tots molt positius.  Perquè el que a mi em serveix a un altre no li servirà. I és important saber identificar allò que et fa feliç per poder parar, respirar, connectar amb tu mateixa i sobretot cuidar-te.

Així que si no sabeu ben bé per on començar us recomano que us apunteu al pròxim taller que tenen previst fer 😉 Aquí us deixo la informació: https://www.facebook.com/events/1265270206907496/


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

Família - Tribu

Avui també sortirà el sol

No sé si és que el taller de fa uns dissabtes sobre psicologia positiva per mares està fent “massa” efecte (no patiu que tinc previst fer un post explicant-vos-el) o que un dia com avui, plujos, fred i una mica trist, està traient el meu cantó més sentimental. Però avui em sento especialment agraïda de la família que m’ha tocat i la sort que tenim, de la qual no sempre som conscients. Així que crec que potser un bon dia per celebrar el meu particular #ThanksgivingDay.

No sé ben bé a qui he de donar les gràcies, però espero que la vida ho apreciï: Vull agrair la família que m’ha tocat; que cada dia ens lleven junts; que cada nit ens recollim plegats i ens desitgem bona nit amb un petó; que encara que discutim (a casa és habitual. Tenim caràcter) ens estimem moltíssim; i sobretot vull donar les gràcies perquè encara que em queixi molt, fins ara tot ha tingut solució.

Mirant-ho així qualsevol problema del dia a dia se supera més fàcilment. Tot es relativitza i s’afronta amb un somriure: crits i plors de bon matí perquè volia seguir jugant i no anar-se a vestir, plats voladors que demostren que realment no volia verdura per sopar per molt que jo insisteixi, despertars nocturns de dues i tres hores quan l’endemà has d’anar a treballar… Però lamentablement no tothom viu en aquesta realitat tan normal.

Massa vegades donem poca importància a la salut. Bé, per ser exactes el que fem és considerar-la com un bé segur i estable sobre el qual ens plantegem altres coses, en especial si parlem de la salut dels nens. Està clar que no podem estar patint sempre, però a vegades és bo ser conscient que la salut dels nostres fills és l’única cosa per la qual cal donar gràcies.

Últimament vàries mare-amigues del meu voltant, d’aquelles a les que t’estimes perquè t’han acompanyat en els moments bonics i en els difícils, m’han explicat històries molt dures que m’han fet pensar molt. Parlo de criatures a les quals un refredat se’ls hi complica sempre tant que en poques hores es converteix en bronquiolitis i necessiten ser ingressats a l’UCI en diferents ocasions; parlo de famílies que han esperat durant un any i mig per saber els resultats d’una anàlisi genètica que els confirmi que el seu fill té una d’aquelles malalties rares que pot derivar en problemes cognitius, psicomotors o limfàtics, parlo de nens que per complicacions amb els mocs a les orelles acaben amb discapacitats intel·lectuals…

Potser us sembla estrany, però totes aquestes històries m’han fet pensar sobretot en les mares i els pares d’aquestes criatures, i no tant amb les criatures en si. Està clar que pateixo pels peques però sobretot penso en els pares perquè crec fermament que les famílies són clau d’aquestes criatures. La manera que ells tinguin d’afrontar la situació i de transmetre-li al seu fill/filla el pot arribar a condicionar més que la seva malaltia. Està clar que els símptomes, els dolors, els malestars, etc no desapareixeran; però l’actitud potser totalment diferent. I segon perquè mentre intentava imaginar com reaccionaria jo, veia m’impressionava veure com afrontaven les esperes amb serenitat i el que venia després. Suposo que dins seu han passat pels clàssics estadis de negació, cabreig, “perquè nosaltres”, plors, tristesa… Però passen els anys i encara em sorprèn la capacitat de certes persones per mirar la vida amb un altre color. Jo estaria histèrica, cabrejada i no sé si em seria fàcil ser tan resilient com ho han estat aquestes mares-amigues.

He de reconèixer que les admiro i des d’aquí vull que sàpiguen que sempre tindran el meu suport. La tribu està per això. Per acompanyar-nos en els moments durs i per recordar-nos quin és l’objectiu i la motivació que ens fa seguir endavant: la felicitat dels nostres peques. Per això, avui més que mai, vull recordar-lis que: Noies gràcies a vosaltres avui també sortirà el sol pels vostres fills. Ho esteu fent molt bé i un dia, ells/elles us donaran les gràcies.

glass-97504_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Alimentació - BLW

Benvingut al món dels dolços!!!

Per qüestions logístiques, bàsicament que el temps no em donava per més hahaha, aquest post l’he escrit en dues tongades. La primera al tornar de les vacances d’estiu i la segona fa uns dies 😉

19 de setembre de 2017 

Fins ara havíem eliminat de la dieta del nostre peque el sucre processat i per tant tots els dolços habituals: galetes, magdalenes, croissants, gelats, xocolata, etc. Primer per una qüestió de salut, però sobretot per una qüestió de crear bons hàbits. Millor una peça de fruita que una magdalena o un gelat.

En el grup de mares amb el que tracto això és més o menys habitual. Però pel que hem vist no és una pràctica gaire extensa en la nostra societat.Unes quantes vegades hem hagut de demanar a desconeguts, o no tan desconeguts, que no li donessin res amb sucre al nostre fill. Crec que li he tret de la mà dues galetes Maria i un mini dònut de diferents dependents de forns. També he de reconèixer que vaig fer repetir una salsa de tomàquet a la família perquè li havien posat cullerades de sucre per treure l’acidesa quan el meu fill només tenia 8 mesos i es menjava el tomàquet fresc a mossegades.

Així que aquest estiu hem donat pas de mica en mica als dolços. Ara una miqueta de gelat, ara una xarrupada d’orxata artesana, ara una mossegada furtiva a una magdalena, ara un robatori en tota regla d’un bocí de xoco, ara una galeta maria amb total consentiment; i el que us puc dir és que no està gaire interessat. Potser una mica més si ho pilla d’estranjis Hihihi! Però en general és molt més addicte a la fruita de tot tipus o al pernil dolç i la llonganissa. Mira tu, no sortirà gaire llaminer el nen.

3 de febrer de 2018

Rellegeixo el que escrivia al setembre i sembla que ara tenim un altre nen. En aquests mesos hem seguit amb la dinàmica de poc dolços processats i moooolt menjà sa. Però reconec que de mica en mica hem anat caient en el pecat dolç. Tampoc us penseu que hem passat a l’altre extrem simplement s’han donat certes circumstàncies. Primer que el seu pare i jo ens hem relaxat amb el tema menjar. Seguim vigilant molt el que menja, però si un dia el caldo ha de ser de tetrabric (el més natural possible) perquè no hem tingut temps de preparar el casolà, doncs no passa res. I dos, el nen ja mostra més interès pel dolç i per tant si nosaltres en mengem de tant en tant, tampoc té sentit dir-li a ell que no. Recalco el tema de tant en tant!!!

Així que els últims mesos hem incorporat les galetes estil maria a la dieta del peque. Algun dia les esmorza o les berena amb la fruita. La veritat és que els dolços han guanyat terreny perquè crec que les fruites d’hivern no l’apassionen gaire. Estic convençuda que a l’estiu li tornarà més el deliri per la fruitaaaaa. També ha mostrat molt interès per les magdalenes. No sembla fill meu. Ni una cosa ni l’altra em diuen gran cosa Hahahaha! I per descomptat la xocolataaaa!

jaffa-1329679_640

Estava divertidíssim amb els llavis tots plens de xocolata que se li havia desfet. No sé si li agradava més el sabor o la textura que es desfeia a la mà i a la boca.  Ha menjat petites dosis moooooolt de tant en tant. Crec que han estat dos cops en els últims dos-tres mesos i això que hi havia el Nadal pel mig. Però he de reconèixer que ho hem mantingut en silenci. Vull dir que no ho hem explicat a la família. Ara que sembla que han entès que som uns pares rancis que no donen dolços al seu fill, el peque va i mostra interès. Aiiixxx!!! Així que no volíem que la cosa se sortís de mare. Sobretot aquests dies que hi havia les festes de Nadal pel mig. Segur que els iaios i els avis ens perdonaran. 🙂

No sé si vosaltres us heu trobat amb la situació, però més d’una ocasió la meva parella i jo hem sentit que la gent es rifa l’experiència de donar-li  una cosa nova al peque. En especial si és menjar del prohibit; és a dir, dolços. I en cert aspecte, ho puc entendre, perquè és l’excepció guai. Però tant a son pare com a mi ens agrada mantenir el record que el primer tros de xocolata li vàrem donar nosaltres un matí de diumenge mentre jugàvem amb pijama per casa.

Tot i això, deixant de banda el tema sentimental, també hi ha una qüestió de responsabilitat vers el nen. Està clar que ningú li vol fer mal, però la gent oblida que com l’Ot pren poc sucre, cada cop que menja alguna cosa una mica més especial se’l nota bastant espitat. Sota els efectes del sucre. La droga infantil més acceptada. Tampoc vull que m’entengueu malament. Sé que és normal que reaccioni així, però com el nostre peque té certes dificultats per baixar el ritme, frenar i dormir son pare i jo tenim prohibit el sucre a partir de certa hora. Sinó podem trobar-nos amb un nen que el cap al 200% però amb l’energia sota mínims i amb un humor molt qüestionable que dura fins a les dotze de la nit.

Per sort, de moment no ens demana res dolç. Ni tan sols la galeta maria que pren més sovint. Fins ara, cada cop que li oferim crida galetaaaaa com si fos una festa i una excepció. A veure què dura. Tot i que suposo que cap a l’estiu (amb els 2 anys) entrarem en una nova etapa, en la que ens demanarà a crits la xocolata, el gelat o la porcada de torn. En cert aspecte és inevitable. Només espero que els bons hàbits que hem marcat hagin fet el seu efecte i segueixi sentint deliri per la fruita. Creuem els dits!!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

Son infantil

La nostra tràgica etapa dels despertars nocturns

Quan fa tants dies que no m’assec a escriure com ara (Més d’un mes!!! Quin horror) sento la necessitat de parar, deixar uns dies més altres posts a l’esborrany i escriure quatre ratlles explicant la meva absència. No tant per justificar-me, sinó per donar sentit al silenci i a la meva relació amb el blog i amb la meva tribu, que sempre em fa costat.

Aquest desembre hem viscut una situació complicada a casa. Complicada, per no dir realment difícil de sostenir. Encara no sé ben bé perquè però aquest més el peque va començar a tenir problemes de son i si ell no dorm bé, ningú a casa dorm i per tant no descansem. Llavors qualsevol cosa és una muntanya molt costa amunt!!

He dit “problemes de son” per dir-ho d’alguna manera, però realment el tema va ser durillo. Veníem d’un novembre que no m’ho podia creure. L’Ot sempre ha estat un nen que al poc d’adormir-se es desvetllada demanant teta, sempre passats els mateixos minuts. Com si fos una qüestió cíclica vinculada a les fases del son (Dormir sin lágrimas de Rosa José). Sempre ho hem entès així i tant el pare com jo ho hem portat prou bé. Sobretot jo, perquè la cosa seguia durant la nit i  el que millor el calma és la teta. Imagineu la meva esquena si us dic que una nit bona podia tenir perfectament 4 despertars. En fin…. Però aquest novembre la cosa semblava que havia canviat, diríem havia millorat. Perquè podia passar fins a 3-4 hores sense cridar-nos. Comoooorr??! El nen està bé? Doncs sí, dorm plàcidament 🙂

Però durant el pont del desembre (6-8 de desembre) els despertars van començar a ser amb crits. Crit de por o desesperació que anaven acompanyats de puntades de peu, esquena arquejada i una falta total de relació amb nosaltres. Semblava que no li importés gens si la que li parlava era la mama, el pare o un desconegut. Primer ho va començar a fer durant les migdiades, sobretot aquelles que feia fora del seu horari habitual. Després va continuar en dies alterns en el despertar del matí. Es podia passar 10-20 min plorant desconsoladament i a nosaltres la paciència se’ns anava acabant. Un migdia va estar més d’una hora i després estava com si res, rient i de bon humor. Doctor Jekyll total! I aquests espectacles els teníem dia si dia no.

El meu xicot i jo pensàvem que havia entrat en la mítica etapa de les “rabietes” però no tenia sentit, perquè no demanava res, ni li havíem prohibit, ni demanat res, simplement s’havia despertat, o això pensàvem, i en tractar-lo com si estigués despert de cop feia clic i començaven els plors i els crits. Quan van començar a passar durant la nit la situació es va fer més extrema, perquè ens pillava a tots dormint i era molt estressant. La major part de les vegades s’acabava quan obríem de cop el llum de dalt o sortíem de casa si era la migdiada, però llavors es despertava totalment, i a la nit podia estar fàcilment una hora despert.

En aquell moment vàrem començar a pensar que potser no estava despert, sinó que era una mena de malson o terror nocturn. Jo sempre vaig tenir la sensació que els plors forts arrancaven quan li dèiem pel nom. Una cosa tipus, Ot, que et passa? Que no vols que la mama t’agafi? Però mai sabré del cert si hi havia relació. Simplement a partir d’aquell moment la tècnica va passar a ser, res de tele abans d’anar a dormir i quan ell cridava a plors, nosaltres manteníem la calma i li parlàvem molt baixet com si estigués adormit. Al principi funcionava i durant uns dies vàrem retornar a la calma. Ell s’adormia de nou i tot semblava que anava bé. Però d’un dia per l’altre va passar a no tornar-se a dormir.  Se’l veia que tenia son, però s’havia desvetllat tant que no tornava a caure. Primer ho feia amb contenció. En plan estic aquí al llit en silenci (amb la teta a la boca SEMPRE) a veure si m’adormo de nou aquí al costat de la mamà. Però amb els dies es va convertir en un hàbit. Es despertava sempre sobre les quatre de la matinada i volia jugar. Ni teta ni calma ni res. Tot era “balla balla” o “gana gana”.

Els primers dies vaig al·lucinar i simplement em repetia PACIÈNCIA Cristina. Però va arribàrem a un punt que cada nit es despertava i volia jugar. Es despertava 6 nits en una setmana. Sempre a les 4 a.m del matí. Sempre tant actiu que volia jugar, ballar, cridar, menjar, etc fins a les 6 del matí, que queia com si algú el desconnectés. Ja us podeu imaginar el meu estat mental i físic. Anava zombi, embogida total. Ens intentàvem alternar amb el pare però del cansament (més algun virus que rondava l’escola bressol i casa nostra) els dos vàrem acabar malalts. Ara la panxa, ara un súper refredat, ara simplement un maldecap brutal que no marxa en dies per molt ibuprofén que et prenguis. Per sort, per dir-ho d’alguna manera, quan un de nosaltres estava k.o. l’altre estava mitjanament bé i podia encarregar-se del peque nit i dia. Però el sobreesforç passava factura i al cap de dos dies el que estava bé queia just a temps per a que l’altre es recuperés.

El tema dels despertars es va extremar i a poc a poc va començar a despertar-se cada cop més aviat. D’aquells dies tinc vídeos a les tantes de la matinada jugant com si fossin les 10 del matí; trucades a amics d’EUA, a veure si podia mantenir-me desperta més fàcilment; ressopons nocturns de pa, iogurts o llet amb galetes tant el nen com jo; hores infinites de tele…. uuufff… Un horror! El punt àlgid el va fer durant les vacances de Nadal, quan es va despertar de les dues del matí i es va adormir a les sis després que “el forcés” a dormir posant-lo diverses vegades a la motxilla. Realment em volia morir. Just dos dies abans de Nadal, m’havia discutit amb els meus pares amb aquest tema de fons. A les reunions familiars d’aquells dies em sentia molt malalta i no tenia gens de gana. Vòmits i marejos que feien que la gent rigués sota el nas. Sí home, un embaràs necessito jo ara que fa un mes que no dormo! Em sentia com en constant ressaca. I el tema del deslletament em passava pel cap cada dia vàries vegades. I si així millora el seu son?.

Com us podeu imaginar no em podia ni plantejar asseurem a escriure ni dues ratlles. Crec que vaig desconnectar-me del whatsapp durant uns quants dies. Estava massa concentrava en sobreviure. I de cop i volta la mateixa manera que va venir, va marxar!!! Primer una nit sense despertars, després dues, després tres i fins i tot una setmana sencera. Simplement es desvetllava com abans, prenia teta i la deixava al cap de poc adormit al nostre costat. No sé qué va passar. Ni que va canviar per a que tot tornés a la normalitat. Però us puc assegurar que estàvem molt al límit.

Com us he dit, em vaig plantejar el deslletar-lo de cop, quan realment no ho volia fer. Com a parella discutíem constantment. Sabíem que era pel cansament, però he de reconèixer que vaig estar a punt d’enviar-ho tot a la merda unes quantes vegades. Em vaig cagar en la família mil cops. Anava a la feina i discutia amb la gent al metro fins i tot quan el tema no m’afectava. Estava totalment fora de mi. En sentia sola i desesperada.

Ara que ja fa tres setmanes que dormim bé, m’alegro de no haver enviat tot a la merda. Sobretot la teta i la parella. Sentia que només la tribu de mares em comprenia i em recolzava. Sabia que al matí sempre tenia un missatge preguntant com estàvem. Mil gràcies noies!!

Mai sabré perquè l’Ot va passar per la que a casa coneixem amb “la tràgica etapa dels despertars”. – El tema del son sempre ens perseguirà. Ja ens va passar la tardor de l’any passat amb la “tràgica etapa dels plors per dormir” (algun dia escriuré sobre això). – Però si la nostra experiència pot servir a alguna altra família, sentiré que tot té més sentit. Si esteu en la mateixa situació que nosaltres ara fa un més, si us plau respireu, demaneu ajuda a la família i feu migdiades sanadores, aneu a dormir tant aviat com pugueu (jo el 24 de desembre era al llit a les 21h!!) i en la mesura que pugeu alterneu-vos el malson de la nit amb la parella. Ell/ella no és l’enemic encara que no sempre el sentiu un aliat 😉

I si voleu, aquí teniu una tribu que us escoltarà i acompanyarà. Ja veieu que tot passa (Potser torna, però tard o d’ora s’acaba definitivament).

small-child-1474808_1920.jpg


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Criança respectuosa · Moviment lliure

Una habitació Montessori pel nostre peque

Fa dies que us volia parlar de la nostra habitació Montessori pel peque. La idea me la va donar una mare amiga quan els nostres fills tenien 2 i 3 mesos respectivament i li estic molt agraïda perquè crec que ha estat un gran encert. L’Ot es mou lliurement, juga, investiga, puja i baixa del llit i ara que ja te 17 mesos ja fa una bona temporada que comença a dormir allà cada cop més estona. Però això ja us ho explicaré en un altre post.

IMG_20171213_154438577
Cristina F. Victory (Barcelona, desembre 2017)

Com ens vàrem decidir per una habitació Montessori, quan no en teníem ni idea

Quan estava embarassada a casa vàrem fer un trasllat intern. Una bogeria!! Pis petit de l’eixample amb dos adults i un gos, l’habitació del peque en aquell moment era l’estudi de feina del pare, estàvem sense pressupost per canviar de casa, i sobretot sentíem l’inexorable pas del temps amb la crescuda de la panxa. Així que ens vàrem veure obligats a traslladar el despatx del pare al menjador i convertir l’antic estudi en l’habitació del nen.

En aquestes circumstàncies, quan penses en l’habitació del bebè et venen moltes idees al cap, algunes massa bucòliques i la majoria poc pràctiques que només veus quan tens al nen allà. Per això m’alegro de dir que tot i que com a pares novells hem comès molts errors, en el cas de l’habitació la cosa ens ha anat força bé. No perquè ho preparéssim molt, sinó perquè el temps no ens donava per més abans del dia D 😛 i així després vàrem poder prendre una decisió més pràctica.

Teníem clar que volíem fer collit amb el peque sense data final prevista, així que en teoria la seva habitació era un tema “menor”, no calia decidir bressol, color dels mobles i decoració definitiva perquè ell no s’hi estaria al principi. Simplement que fos un lloc pràctic per deixar les coses. Però l‘efecte niu em va atacar cap a la setmana 32. Vaig sentir que necessitava enllestir l’habitació per la seva arribada. Era més una preparació psicològica. D’acord carinyu, estem preparats perquè vinguis i ens canvïis la vida de dalt a baix. Però a la vegada no sabia com havia de ser, ni el meu xicot ni jo la visualitzàvem, i això ens frenava. Una habitació diu molt de tu, de com ets, i nosaltres encara no sabíem com seria Ot.

L’arribada de joguines, el munt de roba, el mini bressol de collit, l’hamaca pel futur i fins i tot un bressol històric de la família va desencadenar la meva taquicàrdia però amb una mica d’ordre i de distribució mental de l’espai em vaig anar calmant. Aquí anirà l’armari, aquest cup d’emmagatzematge serà el canviador i aquí ja li posarem el bressol. Bé, en realitat no vàrem arribar a tant perquè abans de col·locar els mobles, l’Ot va decidir avançar-se 17 dies. Anem una mica justos, oi? 🙂

Així que amb el nen a casa la cosa es feia difícil d’enllestir i durant un parell de mesos, el canviàvem al menjador o a la nostra habitació. Jo em sentia mala mare total, però el temps no ens donava per més. Així que un dia vaig reclamar al pare amb crits de desesperació post part acabar la “punyatera habitació” (literal) i ens vàrem posar a buscar opcions. Llavors jo ja m’havia interessat per les pedagogies alternatives, però no pensava que pogués ser una opció per l’habitació fins que una mare amiga que estava en una situació semblant em va dir que ells farien una habitació Montessori. Així que em va picar la curiositat.

Perquè una habitació Montessori?

La imatge clàssica d’habitació de bebè no ens agradava i havíem valorat fer una habitació de nen més gran. Però jo sentia que allò no quadrava encara. Per això em vaig quedar realment  sorpresa quan vaig buscar informació i em vaig adonar que aquella era el tipus d’habitació que el pare i jo buscàvem però no sabíem que existia. Sí, sí, els “pares hippies” no en teníem ni idea. 😛 Era una mescla entre habitació de bebè i de nen més gran, sense colors pastels ni temes nyonyons que ocupen tota la paret. Un espai diàfan que respira pau i tranquil·litat i a la vegada resulta molt estimulant. I és que quan veus una habitació Montessori penses que realment és una habitació pensada per ells, a la seva mida, la qual cosa és fantàstica per els peques però reconec que nosaltres a vegades ens deixem l’esquena 😉

Per altra banda hi havia certs motius conceptuals i estètics que ens agradaven:

  • Llit arran de terra i tot al seu abast: Perquè així es facilita el moviment del nen i la seva lliure exploració. Això quadra molt bé amb el tema del moviment lliure. Si donem ales al nostre fill perquè es mogui lliurement mentre juga o investiga, com pot ser que la seva habitació no estigui pensada per això? No tenia sentit. En canvi amb aquest tipus d’habitació ho tenen tot a mà: les joguines, el llit i la roba. És ideal per ells.

A més a la que va començar a gatejar, de nit si es despertava, es posava a gatejar. Del nostre llit ha caigut alguna vegada, però del seu mai, perquè la distància és tan baixa que ell la pot salvar fàcilment, tot i la foscor.

  • Afavoreix la independència del nen i l’ordre: El fet que tot estigui al seu abast ens permet deixar-li escollir amb què vol jugar segons el moment o el dia. De mica en mica sense massa consciència ell sol comença a prendre decisions, sense importància pel món dels adults però importants per ell. O no és important per nosaltres escollir com passarem el nostre temps lliure?  A més, aquesta accessibilitat et permet fomentar que reculli o endreci amb més facilitat, ja que ell mateix ho pot guardar tot. Però el que més em va sorprendre és llegir que molts bebès de manera espontània aprenen a col·locar cada joguina al seu lloc. Quan l’animés i l’ajudes a endreçar no cal que li diguis on van les coses, ells saben que els llibres van a aquell prestatge i els ninos a l’altre.

Pot semblar impossible però ara que és més gran, veiem els resultats. Només cal dir-li, Vinga endrecem els llibres o Fes un petó de bona nit als ninos i ell sap on anar a buscar-los i deixar-los. Una altra cosa és que en vulgui fer-ho perquè ha trobat una cosa més interessant en aquell moment 😛

  • Els fa sentir segurs a la seva habitació i tenen més ganes de passar-hi estones: Tot això que hem dit (llit i joguines al seu abast, podem moure’s i decidir amb què jugar lliurement, podem començar a vestir-se o agafar la roba, etc) fa que els nens es sentin més segurs a la seva habitació. I per tant que a poc a poc comencin a tenir més ganes de passar-hi més estones. Segurament sempre voldran estar amb nosaltres (ja sigui jugant al menjador o dormint al nostre llit), però de mica en mica es fan fent el seu espai dins la casa.

Avis: Una habitació Montessori no et salvar de tenir joguines per tot el pis o tenir el menjador ocupat amb un ampli racó infantil 😉 Però tard o d’hora les coses tornen a la seva habitació i ells ho saben 😛

  • Decoració senzilla però estimulant: Res de colors llampants o parets amb colors estressants. Es tendeix al color blanc com a fons o colors que relaxin i  la decoració i l’estimulació ve donada per làmines d’animals, fotografies de la família, etc. Variant segons la necessitat cognitiva del moment. No és el mateix un bebè que només mira el sostre que una criatura d’un any i mig que gaudeix identificant objectes i persones. Per això es recomanen mòbils de bebè amb formes senzilles i colors bàsics.
  • Mirall: Un clàssic de tota habitació Montessori que lamentablement nosaltres encara no hem incorporat. Es recomana posar-los a partir dels 6-8m quan comencen amb el moviment. Però aquí logísticament no vàrem trobar el moment 😦 😦   Si busqueu propostes per la xarxa, veureu que li donen moltíssima importància. És un element clau a l’habitació sobretot en les primeres edats perquè en mirar-se desenvolupen la psicomotricitat. Es veu que els ajuda a aprendre consciència del seu cos i de com moure’l. Nosaltres per compensar-ho el posàvem estones  al costat d’un moble amb vidre on es reflectia o quan era més gran davant del mirall del rebedor i el del bany. Li encantava!

Aquest Nadal farem una altra visita a Ikea i agafarem el mirall petitó irrompible que tenen per posar-li al costat dels abrics. A veure si l’estimulem a començar a vestir-se més sol. De moment només intenta treure’s coses Hahaha.

Montessori per qualsevol butxaca

Potser us penseu que Montessori és sinònim de car; però no té per què ser així. Si busqueu per Pinterest i internet, veureu que la xarxa està plena de propostes, algunes amb molt de disseny i preus desorbitats, però si us fixeu, també trobareu d’altres molt DIY, perquè això és com tot. Si estàs disposat a invertir-hi temps i posar-hi el teu toc, el resultat pot ser molt més econòmic. La nostra habitació, bé l’habitació de l’Ot, és producte de reutilitzar mobiliari que ja teníem, mobles de Ikea adaptats per nosaltres, decoració H&M Home i un avi molt manetes. Jo diria que no hem arribat als 1.000 € ni de conya. I us estic parlant de:

  • Armari
  • Llit de nen de Ikea (Estructura, somier i matalàs) + Roba de llit i Nòrdic
  • Canviador
  • Armari de fusta baixet (DIY per l’avi amb fustes de Leroy Merlin i molt d’amor)
  • Decoració vària (de H&M Home, Ikea i de petits artesans): Catifa de jocs, mirall, banderoles, marcs, etc…
  • Mirall: Ja sabeu que no l’hem posat encara. Miralls n’hi ha molts, però és important que no es trenqui, pensat per nens, i això ens va frenar. Fa poc faig descobrir que a Ikea en tenen un de mides petites, però sempre es poden posar al costat més d’una.

Molta gent es gasta molt més o el mateix en habitacions prefabricades. Així que si us animeu, penseu que no necessiteu grans pressupostos, sinó moltes ganes i imaginació. Busqueu molts exemples per donar-vos idees i seguiu les normes bàsiques:

  1. Habitació dividida en 4 àrees: Descans: Lli; Activitat: L’estora i el moble de les joguines, llibres, etc; Cura personal: Canviador, armaris al seu abast i penjadors per les jaquetes; Lactància/Alimentació: Nosaltres no li hem dedicat gaire espai a la lactància dins l’habitació per una qüestió d’espai i de preferències personals. El sofà del menjador de dia o el nostre o el seu llit en plena nit són més còmodes 😉
  2. Intenteu que tingui el màxim de coses al seu abast: Llit baix, joguines, etc
  3. Adapteu l’habitació perquè tot sigui segur per ells i es puguin moure lliurement i de forma segura
  4. Mirall: Un clàssic que els ajudarà en molts sentits 😉

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Temps per tu (mare)

Avui, un dia per mi!

Si et sents esgotada i no pots més. Si cada dia sents que ho dónes tot, fins i tot les teves nits; que cuides de tothom; que penses en tota la logística, però en canvi que ningú et cuida a tu ni pensa en el que necessites; vull que sàpigues som moltes les que estem igual. Ets mares i encara que no ho reconeguis obertament ja no tindràs mai més temps per tu. O si???

Jo estava enfilant-me per les parets. Mossegava a tothom. Anava en metro i em ficava a les converses dels altres buscant brega. Ho feia inconscientment. Sembla que volgués discutir per treure la ràbia que tenia dins. Òbviament em barallava molt amb el meu xicot. Sentia que ell no m’entenia ni em cuidava. Bé, una part també era cosa seva. Hihihi! Però sobretot estava esgotada!! Quan ho dónes tot, necessites reomplir-te. Un fill/a t’omple moltíssim, no m’entengueu malament; però sobretot es caracteritzen per no tenir la capacitat de recarregar les teves piles, sinó més aviat de consumir-les a una velocitat inimaginable. Per això aquest diumenge he decidit dedicar-me el dia a mi.

Ho havia volgut fer altres vegades, però la sensació de culpabilitat, les ganes de fer coses els tres junts en pla família o simplement l’excusa que ara amb la feina no passo tant de temps amb el peque, em frenàvem. Però això era inaguantable i a més aquests dies hem patit la sortida dels ullals!!! 😦 😦 😦 I les meves cervicals han dit proooooouuuu!! (El tema dents es mereix un post a part, perquè a casa hem patit tots tres cada una de les dents que el nostre petit monstre llueix.)

Així que avui hem esmorzat els tres, ens hem barallat per casa passadís amunt i avall com cada cap de setmana quan la falta de presses fa que dilatem a tope “la puesta en marcha” i cap a les 11 h el pare s’ha emportat al peque al parc i a dinar amb els avis. Sabeu què vol dir això? 6-7 h de llibertat!!!! Que dolenta sóc Hahaha! Ni tan sols he vestit al peque, ni he pensat en què necessitava portar a la bossa. Atenció zero als altres, atenció 100% en mi. Com una reina!!!

Voleu que us expliqui el meu súper dia?

Missió: Cuidar de la Cristina (és a dir, de mi) en marxa!!! 🙂

beach-1836461_640

Tal com han sortit per la porta m’he començat a cuidar. Bé, he de reconèixer que abans que res he dedicat 30 min a endreçar la bogeria que hi havia per casa. Però simplement per poder gaudir millor del temps i poder moure’m pel menjador sense trepitjar cap joguina punxeguda. Ballar ha quedat prohibit per les meves cervicals adolorides. Però després, sí que m’he cuidat de veritat!

M’he vestit, perquè encara anava en pijama obviously; m’he posat crema a tot el cos, sec i tallat pel fred i la poca atenció que li dono; he escrit a les mare-amigues avisant que avui tocava dia lliure i que desapareixia; he trucat a ma mare per confirmar que els virus que el meu fill li havia passat ja estaven sota control i…. He posat música a tota pastilla. Els veïns hauran notat que alguna cosa passava perquè del Mic a la Lady Gaga hi ha molta diferència 😛  No és que la Gaga sigui la meva preferida o m’agradés gaire abans, però un efecte col·lateral de la maternitat que he patit ha estat la desconnexió total amb el món musical adult. Ja no sé què sona i què m’agrada. Hauré de passar més dies sola per experimentar 😛

També he navegat per Internet sense rumb i sobretot sense presses. Ha estat meravellós. D’una cosa a l’altra. Mirant Facebook i el correu com fa mesos no feia. Simplement per passar l’estona. Sense necessitar buscar alguna cosa pel peque o per la casa, sense necessitat de seguir una llista de to do. Simplement navegant 🙂 Quina pau!!! Però el millor ha vingut després quan he posat en pràctica el savi consell d’una mare-amiga especialitzada en psicòloga positiva: Has de dedicar temps a allò que t’omple per poder estar serena per atendre al peque. Per mi escriure i llegir, no sé vosaltres. Segur que alguna cosa us ha vingut al cap mentre ho llegíeu. Si amb el nen i les obligacions no pots fer-ho tant com voldries, dedica’t mínim 5 minunts al dia. Doncs avui, no han estat 5 minunts, sinó 5 hores!!! Ole ole!! Per compensar tots els dies que no he trobat els 5 minunts.

He repassat post pendents, ja ho haureu vist. He acabat alguns que tenia moltes ganes de publicar. He començat d’altres, com aquest! A estones amb un cafè al costat, altres amb unes patates fregides guarres de bossa. Només m’ha faltat el gelat que fa tants dies que em ve al cap com a desig dolç. Però ho deixaré per un altre dia i els meus 5 minunts d’or 🙂

¿Sabeu què ha estat el millor de tot plegat? La tornada del peque i el pare. L’Ot feliç per veure’m i a la seva manera intentant explicar-me el súper dia que havia tingut jugant amb els avis. El pare fet caldo pel refredat que l’està atacant de nou i amb ganes de que li fes el relleu. Però sobretot la Cristina que s’han trobat. Una mare relaxada, pacient, amb les cervicals una mica millor (només una mica, perquè ara m’estan matant de nou) i amb ganes d’omplir al peque de petons, banyar-lo, donar-li el sopar a la falda i fins i tot rentar els plats perquè el pare pugui descansar al sofà. Potser això les cervicals no m’ho permetran, però faré el sopar.

Conclusió: Una mare que es cuida o a qui cuiden és una mare més zen, més amorosa, més mama. Per això encara que ens sembli que els peques ens necessiten en tot moment i que no podem defallir, sempre és bo concedir-se un temps per una mateixa, delegar al pare el marrón que a vegades suposa passar sol un dia sencer amb el peque i pensar en el que necessitem nosaltres com a persones, com a dones.

Efecte col·lateral del dia: El pare fa més fort el seu lligam amb el peque. No és que no el tinguin, però sempre hi sóc jo pel mig. Així que, avui tots hem sortit guanyant 🙂

 

Escola Bressol

Ens estem adaptant!!! (5ª setmana a l’escola bressol)

Com és la vida! Avui amb més temps em repasso els posts de l’esborrany i veig que vaig deixar alguns a mitges, altres que només havien de passar pel corrector i altres que només necessitàvem una foto (Aaaaaah!!) Com que cada post és una part de mi, i de la meva tribu, i suposen molt d’esforç, no els vull llençar ni reescriure’ls amb el que ens passa ara. Així que simplement els he completat o si de cas els hi he afegit una reflexió actual 😉 Espero que no us sàpiga greu i que el gaudiu igual.  

Algun dia indefinit de finals d’octubre:

M’agrada quan la vida com un puzle va posant les coses al lloc i de cop i volta respires més tranquil, més seré i no tens la sensació constant d’estar arribant tard i malament a tot arreu. A poc a poc la nostra nova vida va encaixant i és que això de l’adaptació a l’escola bressol s’ha fet molt llarg i costos per tots.

Ara en plena 5ª setmana les coses comencen a tenir sentit i la nova rutina comença a deixar petits espais per respirar (i escriure 🙂 ). El peque sembla que ja passa bones estones a l’escola, es diverteix amb les activitats que proposen, menja i potser comença a dormir més de 20 min. Dic potser perquè coneixent-lo tot pot canviar molt ràpidament.

Però aquest octubre hem passat per una vaga de fam de dues setmanes; després per una vaga de son també de dues setmanes que implicava que anés súper cansat tot el dia perquè només dormia 20 min a l’escola i no sempre volia fer una segona migdiada; i per una readaptació als horaris familiars. Curiosament el que millor li ha anat a ell, i a mi sorprenentment, és ampliar l’horari. Sembla mentida i jo no ho hauria dit mai, però quan l’Ot ha passat a fer de 8.30h a 16h ha començat a dormir millor i gaudir més de l’estona a l’escola.

Nosaltres volíem fer l’adaptació la més paulatina possible perquè entenien que era el millor per ell. Després de tants mesos exclusivament amb mi i el seu pare, deixar-lo de cop a l’escola ens semblava massa per ell. Però l’última setmana i mitja se’ns ha fet eterna i he de reconèixer que he dubtat molts cops de si hem fet bé les coses. Hem fet bé en una adaptació tan a poc a poc? Vàrem fer bé en decidir que jo agafés una excedència i passes 24h amb ell durant tant de temps? Tot era molt confós. Plors i “rabietes” cada matí a casa, malestars perquè el deixava plorant a l’escola i el trobava igual, i patir al veure que no descansa i que els ulls inflats i vermells ja formen part d’ell. A més, vàrem haver d’ampliar l’horari al matí i això va fer-nos posposar ampliar horari a la tarda. Així que a l’adaptació se’ns ha fet eterna.

Fins i tot al Leto ha patit el nou canvi. Suposo que són els nervis, els plors del peque, els meus crits de desesperació… o simplement el fet que durant més d’un any el Leto ha tingut companyia 24h. Es nota que el nota a faltar, quan el nen arriba tot són festes i mireu com me l’he trobat avui! Perdoneu la qualitat de la foto. L’he pillat d’amagatotis i al veure’m a corregut a rebre la seva dosis de mimos. He de fer un nou post del tàndem Gossos i Nens caminants. Dona per molt 😉

IMG_20171024_160027057
Cristina F. Victory (Barcelona, Octubre 2017)

 

 

 



Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!