Criança respectuosa

Una mare amb TOC, Trastorn Obsessiu Compulsiu

Avui és el Dia Mundial de la Salut Mental i vull aprofitar per fer-vos una confessió. Bé de confessió ja no té massa perquè fa un temps que ho explico lliurement i no me n’agafo. I és que un problema de salut no és res del que t’hagis d’avergonyir i deixar en la foscor del prejudici social. Així que…

Quan tenia 26 anys vaig patir una ansietat molt greu que va derivar en un Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) agut. Tot i que ara estic aparentment bé, aquesta malaltia m’acompanyarà tota la vida. No cal que visqui condicionada per ella, però sí molt conscient que és allà i que si no em cuido, pot tornar.

Feia anys que volia escriure un article sobre aquest tema, però per una cosa o altra ho he anat posposant. Parla de tot això encara em costa més del que us pugueu imaginar. No per vergonya, sinó perquè sempre es remouen moltes coses dins meu. Per sort fa anys que vaig superar la por al que diran els altres o que pensarà la gent; i en fer-ho em vaig adonar que és necessària molta feina de pedagogia i conscienciació sobre què és la Salut Mental i perquè qualsevol de nosaltres pot patir un problema d’aquest tipus.

Com em vaig posar malalta

Per fi amb 26 anys vaig aconseguir la feina que tant desitjava en allò que havia estudiat. Després de passar 3-4 anys en feines mal pagades, o directament sense sou, on no es valora el que fas i se’t demana moltíssim, per fi tenia l’oportunitat de demostrar que era bona fent allò. Ara ho miro i veig la motxilla emocional que portava. La necessitat que tot sortís bé i d'”aguantar” el que fes falta.

Però per desgràcia, o per sort, vaig anar a petar a un lloc on hi ha moltíssima feina i poques mans, això implicava fer moltes hores més de feina al dia i anar sempre a contrarellotge. El nivell d’estres i nervis va anar augmentant progressivament i sense adonar-me cap a l’any vaig començar a patir atacs d’ansietat. En aquell moment no sabia què era. Pensava en nervis o estrès, i així li deia a la gent. Tothom ho relativitzava, li treia importància, i jo la primera. Però de mica en mica van anar apareixent les meves “manies”. Primer sentia que l’ansietat baixava i no li vaig donar importància. Tampoc sabia què eren realment. Fins que sense adonar-me les manies, aquelles que les series i pel·lícules utilitzen per fer riure, van ocupar tot el meu dia a dia. No podia vestir-me sense seguir un ritual concret, no podia sortir de casa sense comprovar una infinitat de cops si el foc estava apagat o si les finestres estaven tancades… fins que un dia no vaig poder sortir de casa. Vaig tenir un atac d’ansietat i simplement em vaig quedar al llit plorant i tremolant.

Fins aquell moment jo no sabia què em passava. La meva parella tampoc ho entenia. Els meus pares ni tan sols ho sabien… Havia aconseguit integrar tant les manies/rituals a la meva vida que per molta gent passaven desapercebudes. Però jo sabia que alguna cosa no anava bé. Pensava que m’estava “tornant boja”, perquè m’adonava que allò no era “normal”. Quantes paraules que ens fan mal sense saber-ho! Per sort em vaig atrevir a anar al CAP i em vaig trobar amb una metge de família que va entendre el què m’estava passant. Si us plau, em pots fer una anàlisi de sang i proves en general? Què et passa? Res, però… No estic bé I allà em vaig desmuntar.

Què és la Salut Mental?

La veritat és que quan em van diagnosticar el TOC vaig sentir alleugeriment: Si té nom, és que hi ha més gent que ho pateix i no sóc un bitxo raro. (Quants prejudicis i pors!) I el més important és que sabran com curar-me!! Ara sé que curar no és la paraula, sinó tractar. També sé que tots podem partir un problema de Salut Mental, concretament 1 de cada 4 patirà un trastorn al llarg de la seva vida. Per això és molt important que entenguem què és la Salut Mental.

Jo no sóc metge, ni pretenc ser-ho, per això aquest punt és el que més em costa d’explicar amb la tranquil·litat que no dic cap barbaritat, però el que tinc clar és que tots tenim, o no, salut mental igual que tots tenim, o no, salut física. Es tracta d’escoltar-se, no ignorar els senyals de la ment i el cos i cuidar-se perquè un desajust físic o mental no ha de ser per tota la vida. Si fins fa quatre dies no donàvem importància al colesterol, per exemple, i continuàvem menjant sense pensar que ens pogués posar malalts, amb la salut mental passa el mateix. Per això us recomano que visiteu webs com Obertament o Con Salud Mental ,on a més de lluitar contra l’estigma i visibilitat aquests trastorns, expliquen molt millor que jo què s’entén per salut mental.

Ara bé, si us he de dir el que jo he descobert després de tots aquests anys convivint amb un trastorn és que els problemes de Salut Mental es poden donar per una combinació de factors que ens afecten a tots: predisposició genètica, el moment vital que estem vivint i aquella motxilla emocional que tots carreguem al llarg de la vida. A vegades només fa falta la predisposició genètica, altres es produeix una combinació dels tres factors, però sigui com sigui el resultat és que hi ha un trastorn o un desajust químic al cervell.

Moltes vegades pensem que com que l’òrgan que es desajusta és el cervell, s’ha de poder controlar o veure-ho venir… però això no és del tot cert. Quan hi ha un desajust químic es produeix en aquella part del cervell que tu no controles, i si has minimitzat la importància dels senyals previs, llavors t’adones quan ja és molt greu. En el meu cas es va desajustar tota aquella química que es posa en marxa quan estàs en perill i que en principi et salva la vida; per exemple quan travesses un carrer amb vermell, veus que venen cotxes i et poses a córrer. Amb l’ansietat vaig passar de tenir “aquesta química” activa de tant en tant a estar super disparada sempre, fins al punt que no la podia fer baixar en gairebé en cap moment del dia.

Per ajudar a controlar-ho jo vaig necessitar medicació. Però per sort no tots els problemes de salut mental necessiten medicació per solucionar-se. El que si necessitaran és seguiment i tractament per part d’un professional, com en qualsevol problema de salut física. Així que no us faci por, vergonya… buscar ajuda professional.

Com va reaccionar la gent

Quan per fi decideixes explicar a la gent el que et passa, normalment no fas un post a Instagram ni ho fas públic de cop. De mica en mica vas obrint el cercle i es converteix un exercici lent i pausat que requereix reviure-ho tot cada vegada que ho expliques. Des de la família, els amics, els que creus que són amics i no ho són, els companys de feina… a cadascú d’ells els hi expliques en el moment que creus oportú, o directament no ho expliques. La veritat és que veient com reacciona la gent no m’estranya que molts decideixin no dir-ho.

A mesura que li anava explicant a la gent, veia que tothom tenia reaccions molt variades, ben poques des de la comprensió i l’acompanyament, i moltes des de la incomoditat de no saber reaccionar. Però n’hi ha hagut tres de molt clares que es repeteixen molt habitualment:

  1. PENA o COMPASSIÓ que deriva en PROTECCIONISME: Suposo que és la reacció lògica, però fa mal. Al principi quan estàs més tocat en cert aspecte sents que ho necessites, però hi ha un moment que t’adones que allò no fa falta i molesta. Tu estàs intentant portar una vida normal i la gent del teu voltant et tracta com si t’haguessin de protegir de no saben ben bé què. I aquest és el gran tema. Es pensen que t’entenen, però no és així. Es pensen que saben millor que tu què necessites, perquè tu “estàs malalt”, però en realitat no tenen ni idea del que et passa. Des de fora puc semblar desagraïda dient tot això, però no us podeu imaginar com et fa sentir de “diferent” que la gent et tracti “diferent”.
  2. PERQUÈ NO M’HO HAS EXPLICAT ABANS? Aquesta és la que més m’al·lucina i m’enrabia. I me l’he trobava més sovint del que us penseu, però… a la merda per què no t’ho vaig explicar, a la merda per què no ho he superat al teu costat com tu esperaves. Potser és perquè amb aquesta actitud m’estàs demostrant que no respectes el meu ritme, les meves decisions, la meva manera de viure i sentir… I el més important no t’oblidis que t’ho estic explicant ara, potser és que abans no podia, no sabia… També podries haver estat una d’aquelles persones a les quals decideixo no explicar-li. Us adoneu que amb aquest comentari us esteu posant vosaltres davant meu, quan sóc jo qui té el problema? Per molt bona fe que hi hagi creu-me, no és la millor resposta. Què tal un… Gràcies per confiar en mi i explicar-m’ho, Et puc ajudar d’alguna manera?, Em sap greu que ho hagis passat sol/sense mi…
  3. I COM ET VAS ADONAR? Darrere aquesta frase hi sol haver una mirada d’empatia, una por que no es confessa, la curiositat d’aquell que se sap vulnerable i s’observa. Quan algú es preocupa per saber com va començar tot, m’adono que he fet bé explicant-ho. En certa manera estic trencant el tabú de la Salut Mental i contribuint a la prevenció.

L’estigma de la Salut Mental

I ara, pareu-vos tots a pensar què passaria si fóssiu vosaltres els que tinguéssiu un problema de salut mental. Ho explicareu a la família? I als amics? I ara ve la forta, i a la feina?? Penseu també si us farien tanta gràcia totes les pel·lícules o series que parlen del que us passa? Sentireu que podeu fer vida normal? Us sentireu jutjats, diferents? Costa posar-se a la pell dels altres però és la millor manera per entendre que el que us passaria és tot i res a la vegada. Perquè tenir un problema de salut mental no hauria de ser gaire diferent d’un problema de salut física. Almenys no pel que fa a tot el que envolta a la malaltia, però la realitat és que encara ho és.

Qualsevol persona et pot explicar que va al dentista per un control rutinari, però gairebé ningú explica que té hora amb el psicòleg i encara menys amb el psiquiatre. I si la cosa és més greu, encara s’amaga més. En canvi amb un problema de salut física, la gent no s’amaga per sistema. Moltes vegades s’explica la gent del voltant esperant que sigui més comprensiva; comprensiva perquè ha de fer visites al metge; comprensiva perquè es demana una baixa, comprensiva perquè ara no està per rebre visites d’amics; comprensiva perquè en aquell moment s’ha de cuidar i posar per davant.

Però els problemes de salut mental no es viuen així perquè socialment es viuen des de la vergonya, la por a què diran i la culpa. Sincerament crec que el fet que l’òrgan que “falla” és el cervell ho condiciona tot. És allò que us deia abans, com que és la teva ment, t’hauries d’haver adonat o ho hauries de controlar. I si no ho has fet és que ets dèbil, perds el control de tu mateix o directament “estàs boig”. Ens pensem que ho podem dominar tot, que som els amos del nostre destí. Però no deixem espai a les emocions, al dolor, al patiment. Poca gent té un problema de salut mental per “les alegries de la vida”, normalment els problemes arriben al costat dels conflictes, les tensions i tot allò que la nostra societat no deixa lloc per patir, expressar i sanar.

Per altra banda, també hi ha molta por a aquella imatge de malalt mental que tots tenim: camisa de força, medicació, pàl·lid, mirada a l’infinit i potser algun crit desmesurat si el molestes massa. Però sincerament, al matí quan aneu en metro no veieu molta gent que respon a aquesta descripció, però sense la camisa de força? I en teoria, no tenen cap problema. Es tracta que tractem aquest clixé i veiem més enllà. Quan algú em diu Mai hagués pensat que tu poguessis tenir un problema de salut mental sempre penso… Per què? Perquè tinc feina, parella i un fill, perquè no se’m veu res estrany, perquè estic connectada amb les meves emocions i ho expresso…. Per què exactament? Pensem-hi si us plau, ignorar que cada cop hi ha molta gent amb problemes mentals que fa vida normal, insensibilitza la Salut mental de tothom. Jo no puc tenir un problema perquè no sóc un “boig”. I així la bola es fa més gran.

Parlar de Salut Mental amb els nens

Per sort actualment les escoles i les famílies donen molta importància a gestionar les emocions i els sentiments, a donar eines per afrontar situacions difícils, etc. Però també és important que els hi expliquem als nens/es en la mesura que ho permet la seva edat que igual que si no menges bé et pots posar malalt, si no gestiones bé les emocions o el que et passa a la vida també et pots posar malalt. A vegades ho podran gestionar sols i a vegades necessitaran ajuda externa. Els psicòlegs i els psiquiatres estan per això.

També és bàsic no transmetre’ls-hi aquesta imatge de malalt mental que us deia abans, ni tampoc tota aquella càrrega de tabús, culpes i vergonyes associades als problemes mentals. Si no trenquem la roda amb les noves generacions, serà molt difícil aconseguir que ells mateixos es cuidin. Al ser mare m’he adonat que a vegades és més fàcil cuidar-te i trencar els clixés socials per ells que no pas per tu. Així doncs, aprofitem-ho!

Si em vols fer alguna pregunta o explicar-me la teva experiència ho pots fer per privat o deixant un comentari més avall. La salut mental només requereix una cosa per millorar, que se’n parli.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau fes Like i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter o Instagram) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

Viatges en família sense cotxe

Un dia al Zoo de Barcelona

Fa un parell de mesos uns amics ens vàrem regalar un abonament familiar d’un any per anar tants cops com volguéssim al Zoo de Barcelona. I ara que ja l’hem provat unes quantes vegades us puc dir que ha estat un regal súper encertat, que a més a més ens donarà molt de joc tot l’any.

La primera vegada que vàrem portar el peque al Zoo estava a punt de fer dos anys. Sabíem que li agradaria perquè adora els animals i com l’entrada és tan cara ens hi vàrem estar tot el dia. Ell encantat i nosaltres també, però vàrem acabar esgotats. Un any més tard, encara ara, recorda aquell dia. Va donar menjar als Suricates (amb uns cucs que es bellugaven a la seva mà) i va al·lucinar amb els Pingüins. Ara gràcies a l’abonament podem anar només unes hores, sense necessitat de veure-ho tot en un sol dia i tornar a casa per dinar. Molt millor per assimilar-ho tot.

Com passar un dia fantàstic al Zoo!

Un dia al zoo potser una gran aventura per tota la família, només cal saber quatre coses i anar a passar-ho bé!

  • El parc és tan gran que assimilar-lo tot en un sol dia pot ser esgotador. Jo escolliria els animals que més us interessen i arrancaria el dia per allà. Després l’energia, i la paciència, de tots decau molt. Així que si s’han de “sacrificar” visites millor les menys atractives. Al parc es reparteixen plànols, que després es reciclen, però si voleu també hi ha una app amb totes les indicacions.
  • Tant si us quedeu tot el dia com si aneu unes hores porteu menjar i beguda i feu parades tècniques a les zones de picnic, n’hi ha moltes i molt ben situades. Normalment s’omplen a les hores del migdia, però pel típic esmorzar de mig matí dels més petits estareu sols.
  • Matineu! Les primeres hores són les millors. No hi ha gaire gent. Els animals estan tranquils i més actius perquè la calor no els aixafa. Abans de les 12h és quan hem vist els animals comportant-se de manera més autèntica.
  • Mireu quines les activitats programades hi ha. Trobareu propostes gratuïtes per totes les edats. Nosaltres vàrem trobar per casualitat l’explicació dels Suricates i el peque els hi va poder donar menjar directament.
  • Aprofiteu les hores de més calor per visitar el terrari, l’espai dels Dracs de Komodo o la piscina dels dofins. És una bona manera de fugir del sol.
  • Parcs dins el parc: Hi ha dos parcs infantils un per nens molt petits a la zona de la Granja i l’altre per nens de totes les edats al costat de les girafes que és ideal pels més aventurers. A l’estiu fa molta calor, però llencen un polsim d’aigua que refresca molt l’ambient.
  • Recordeu que podeu entrar per l’entrada de la Ciutadella o per la del carrer Welligton, en aquesta hi ha pàrquing i també està comunicada amb Metro, Bus i Tram. Nosaltres preferim la del carrer Wellington, menys aglomeracions. 😉

Què aprèn un/a nen/a al Zoo?

Sé que hi ha molta controvèrsia sobre si els zoos han d’existir i si els hem de visitar o no, i reconec quan anem a una altra ciutat no el visitem mai. Però hem arribat a la conclusió que tot el que pot aprendre en un zoo, ara que encara existeixen, és important pel nostre fill. I us vull explicar de què es tracta.

Ara que estem en l’etapa del “perquè” el Zoo comença a agafar més sentit. El primer cop va viure l’emoció de veure en directe els animals que veia als llibres. Sense més reflexió. Simplement la sorpresa. Però ara tota la visita està tenyida del “I perquè mamà?” i sincerament jo no puc evitar explicar-li el perquè de tot plegat, ja siguin els temes més “incòmodes” del Zoo com totes aquelles petites coses que fan que a casa adorem als animals.

  1. Amor pels animals: Ja us ho he dit altres vegades que per nosaltres és molt important que el nostre fill respecti i estimi als animals. Per això hem intentat que sempre estigui en contacte amb ells, des dels gossos i els gats, fins als insectes més petits. Però clar, un tigre o una foca són molt difícils de veure. Per això el paper del Zoo és important. Ajuda a fer que els animals més llunyans i que només podem veure a través d’una pantalla se’ns facin més reals. I si són reals, els seus problemes també ho són. Clar que preferiria que estiguessin tots en llibertat, però avui ens hem fet un fart de veure animals de l’Amazones i no podia evitar pensar en el foc que està cremant des de fa dies i explicar-li una mica el que està passant.
  2. Respecte i convivència: No cal anar al Zoo per aprendre a comportar-se, però hi ha normes bàsiques de comportament que en el Zoo simplement es reafirmen o simplement queda palès que no es saben respectar (els adults els primers). Parlo de “no donar cops als vidres, perquè espantem o molestem als animals”, parlo de “no donar-los de menjar, perquè ells mengen altres coses”, parlo de “no riure’ns d’ells perquè fan coses diferents a les nostres”… És a dir, respecte i convivència cap als altres, persones i animals. Es tracta d’explicar als nens que les seves ganes de veure la cara al lèmur no poden ser més grans que la tranquil·litat de l’animal. Només així transmetrem als més petits que els animals i a natura no estan al nostre servei sinó que és responsabilitat nostra cuidar-los.
  3. L’acció de l’home a la natura: Comencem a tocar temes delicats, però reals, que es fa difícil explicar. “Mamà, aquest hipopòtam no té a la mamà i al papà? Estarà trist” “Mamà, per què en aquella foto es veu un mico i un caçador?” Buf! Com li explico això ara? Com li explico perquè no estan a casa seva? Com li explico que les persones han extingit una espècie? Doncs no ho tinc molt clar, però crec que cal afrontar-ho i intentar explicar-li que les persones no sempre han fet les coses bé i que és important que no es tornin a fer malament en el futur.
  4. Ciències naturals: Per descomptat el Zoo ofereix una fantàstica classe de biologia per totes les edats, però com aquesta no és la meva àrea, no m’he volgut tocar aquest tema. La veritat és que passo una mica de puntetes en el tema quan el meu fill em pregunta, però per sort de moment només pregunta coses com “I què menja?” o “On dorm?” i això ho he pogut apanyar. Hehehe!

Què no m’agrada del Zoo?

Quan explico que vaig al Zoo molta gent em diu que no hi va perquè li sembla depriment o li fan pena els animals. I reconec que un cop allà molts cops també sento molta pena. Però no pels animals en si, perquè sé que els cuiden molt bé (després us explico perquè). Sinó per la vergonya que sento en veure el que ha fet l’home als animals i a la natura.

Però negar el nostre passat no ens porta a enlloc i silenciar un problema que encara existeix no el far desaparèixer. L’acció de l’home a la natura no es pot obviar i tirar enrere. Però sí podem educar a les futures generacions en el respecte i en la cura.

La veritat és que m’espanta més veure que la gent que m’ho diu és gent que té amor per la natura i els animals. I suposo que algú que em llegeixi em dirà que si estimo als animals, no és lògic que porti al meu fill al Zoo. I realment entenc el dilema i la contradicció que pot suposar, però pensem en qui sí va al Zoo. Molts cops m’esgarrifa més la gent que va al Zoo, amb els seus comentaris i el seu comportament, que la situació en si dels animals.

Aquest matí hem vist adults donant cops als vidres de les mones, de la hiena que estava malalta, dels llangardaixos… He sentit avis i pares dient als seus fills que el llop és com un gos però molt i molt dolent. He vist turistes llençant ganxitos als ximpanzés. He vist mares dient als seus fills que el cavall era un brut perquè es feia caca allà davant… Si us plau, digueu-me que no us ho heu trobat mai quan heu anat al Zoo i seré feliç. Però la veritat és que cada dia ens en trobem una i cada dia li expliquem al nostre fill perquè allò que diuen o fan aquells adults no és correcte. I no ho dic en veu baixa, no. Així que algun dia m’enganxaré amb algú. Segur.

Els cuidadors del Zoo

Fins ara hi havia una part del zoo que em passava desapercebuda i gràcies al meu fil m’he adonat de la importància del seu paper. “Mamà, aquells senyors/senyores cuiden als animals?Sí carinyu, els hi donen menjar, els arreglen les cases i els porten al metge, tal com nosaltres fèiem amb el Leto” “Oooh! Són la seva família?” “En cert aspecte sí“.

Els cuidadors del Zoo fan un gran paper. Es passen el seu dia a dia amb aquests animals que per una cosa o l’altra han acabat en captivitat. Ells no els van posar allà, però els cuiden i intenten que les seves “cases” estiguin el millor possible. Si vas un cop cada tant al Zoo pot semblar que està descuidat i que els animals també, però ara que hi hem anat més sovint es veuen els canvis i les millores. I creieu-me, n’hi ha moltes. Ja tinc ganes de veure la nova casa dels lleons.

Si teniu curiositat pel paper dels cuidadors us animo a seguir el seu compte de Instagram @cuidadorszoobcn Pengen vídeos de com alimenten als animals, quines coses especials els hi preparen (gràcies a això he entès ràpidament avui que la pilota vermella de l’hipopòtam nan era una joguina i el peque i jo hem gaudit veient com jugava) i expliquen costums i curiositats dels animals. Una mica de realitat entre el postureo de Instagram.

Per què tornarem al Zoo

Per si algú té dubtes us diré que, tot i el que he comentat, no vull deixar d’anar-hi. El meu fill ho gaudeix. Surt estimant encara més als animals, sabent més coses d’ells i havent après moltes altres coses de la vida. Sé que el tema és complicat i no voldria que ningú s’ofengués. També sé que visitar el zoo a vegades et va sentir incòmode, però crec que val la pena.

I vosaltres, visiteu el zoo? M’encantaria llegir les vostres opinions.

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Si tu llegeixes, ells llegeixen

Mare, de l’Ada Castells

Diuen que de mare només n’hi ha una. Però això no vol dir que te l’estimis o que sigui perfecte o que quan tu siguis mare vulguis ser com ella. La realitat ha canviat tant. Ara pots tenir moltes mares, o pares, o simplement no tenir-ne cap, però sigui com sigui la família, sempre hi haurà algú que et marcarà de per vida.

Mare de l’Ada Castells (editorial La Campana) ens parla d’aquella mare dura, esquerpa i massa exigent amb les seves filles; però també ens parla de la filla que no entén, que jutja sense saber del tot, que espera una mare amorosa al servei de les seves necessitats. Ni tan dolenta ni tan bona, cadascuna amb la seva realitat. Una mare i una filla que es fonen a mesura que passen les pàgines, que passen els anys i que la filla passa a ser mare també.

“¿Realment tenir tres filles era un premi o vam ser el seu càstig?”

Hi ha llibres que t’impacten, t’arriben ben endins i et remouen tot allò que tenies ben clar. Quan els llegeixes, t’adones que l’autor/a també ha fet el seu camí de transformació escrivint-lo i agraeixes infinit el coratge i la sinceritat d’obrir-se d’aquesta manera. Són petites perles literàries que cal atresorar. Mare de l’Ada Castells és un d’ells. M’ha acompanyat aquest estiu, a les nits d’insomni i a les estones que he passat sola a la platja com “una mala mare”, i com no podia ser d’altra manera m’ha sacsejat de dalt a baix.

Mentre el llegia primer pensava en la meva àvia i la meva mare, en la seva relació fallida, en aquella mena d’amor infinit que t’ofega més que no pas t’enlaira. Però després he pensat en la meva mare i en mi, en com tota aquella relació ha condicionat la nostra i com la nostra ha condicionat la meva amb el meu fill.

“Les mares sempre voldríem unes altres filles, les filles sempre voldríem unes altres mares.”

I és que tots portem motxilles, coses que sabem que no ens agraden dels nostres pares i que no sempre entenem. Per què ho van fer? Per què no m’agrada realment? Vivències que no sempre tenim presents, però que marquen la manera en la qual eduquem als nostres fills i ens relacionem.

Quan em vaig quedar embarassada faig fer introspecció de forma espontània. Jo mai, mai… No m’imaginava que l’embaràs em portaria a fer aquell procés, cadascú ho viu quan toca, però vaig sentir que m’anava bé i amb el temps el vaig donar per acabat. Pensava que ja havia deixat les coses a lloc. Però no. Mai ho tanques del tot. I quan ho tanques, ho reobres perquè comences a rellegir les coses des de l’experiència de mare/pare. Primer l’etapa de bebè, després la infància, la preadolescència, l’adolescència… i així en bucle, enfadant-te i fent les paus amb el teu passat, destruint i reconstruint la imatge de la teva mare (o del teu pare) i odiant-la i estimant-la pels mateixos motius. Una relació infinita que no acaba quan ells falten, sinó que t’acompanya tota la vida.

“Algú em va dir que no madurem fins que veiem a les mares com a dones”

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Celebracions · Maternitat

Tres anys que tot ho remouen

Estem a una setmana i poc de què el peque faci tres anys i aquest cop en comptes d’estar pensant en regals, festa i logística vària, només faig que pensar en què estava fent jo i la meva panxa ara fa tres anys.

Serà que la celebració d’un aniversari ja no em resulta tan aclaparadora o que ja li he pillat el gust a això de “tu planeja que després les coses surten com els hi sembla”, però el cas és que aquest any ja fa setmanes que estic nostàlgica.

Cristina F. Victory – Barcelona Maig 2016

Em recordo a mi mateixa amb la panxa, caminant com un mini vaixell (dic “mini” perquè tenia molt poca panxa), anant a classes de ioga i de prepart, mirant què havia de posar a la bossa de l’hospital i gaudint del primer i únic dia de platja amb panxota. Algunes mares m’han explicat que també els hi passa, quan s’acosta l’aniversari recorden els dies previs i el moment del part i estan més sensibles. Altres anys també ho havia viscut però aquest cop és molt més exagerat.

Suposo que és perquè ara estic sola a casa, sense treballar i amb el nen a l’escola, tota la situació en recorda a quan estava de baixa i encara no havia arribat l’Ot. Però any tot s’intensifica perquè aquest estiu tanquem una etapa, la d’escola bressol. Així que ara juntament amb el seu aniversari estem atabalats amb la festa de final de curs, els regals a les mestres, la matrícula a la nova escola, les visites a aquesta escola i bla, bla, bla… Total que al setembre amb l’inici de P3 ja no quedarà rastre del bebè que teníem a casa. Passem oficialment a l’etapa de nen. No m’entengueu malament. M’encanta aquest etapa, amb les seves respostes de pura lògica i els seus t’estimo mamà. Però costa acceptar que aquell bebè mai més tornarà i que per molt que ho desitgem, no tornarem a viure-ho mai més.

Sigui com que sigui, el temps passa, així que és millor que aprengui a tancar etapes. Des de fa un temps intento viure els canvis en positiu, gaudint del que ens toca ara sense tenir el cap en el passat ni en el futur. Ara és el moment de posar-ho en pràctica i centrar-me en la festa de final de curs d’aquesta tarda i la revetlla de Sant Pere i Sant Pau d’aquesta nit. El peque s’ho mereix, encara que a mi em costa. Estem tan poc acostumats a gaudir del present.

Cristina F. Victory – Barcelona Juliol 2016 (2 dies abans del dia D)

Per sort ara que ja s’adona de tot, els moments de nostàlgia els passem junts. Li ensenyem fotos, li expliquem que estava dins la panxa de la mamà, com s’adormia els primers mesos sobre el papà i ell mateix també s’està acomiadant d’aquesta etapa. Val, no és un bon exemple de com centrar-se en el present, potser millor ho poso en pràctica quan hagi passat l’aniversari. Però no em digueu que tant en tant no va bé parar, mirar enrere i agrair per gaudir més el present. I sabeu què és el millor? Que ho estem fent junts. Així que… Quina sort tenir fotos!Quina sort ser pesada de tant en tant per després poder recordar!

Quina sort haver passat aquests tres anys al teu costat Ot!

PD: Feu moltes fotos o que algú us les faci!!!!

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Temps per tu (mare)

Recuperar temps per mi sense culpes

Ahir anava pel carrer a les nou i pico de la nit tan tranquil·la, sense presses, escoltant música i ballant quan em vaig adonar que feia tres anys que no ho feia. Si estava al carrer a aquelles hores segurament seria per feina o per alguna obligació i segur que aniria corrents cap a casa per ajudar a dormir al nen. Si per algun miracle fos un “acte alliberador personal” ho hauria aconseguit sortit d’amagat quan el nen ja s’hagués adormit. Però ahir a la nit no va ser així. Ho feia per plaer, no tenia pressa i em vaig recrear arribant gairebé a les deu de la nit, ben tranquil·la i sense perdonar un últim ball a l’escala abans d’obrir la porta.

I és que fa dies que estic en mode “recuperar el meu espai” i això implica tornar a tenir estones per mi, per fer el que més m’agrada o per no fer res; però sobretot per no haver d’estar en mode “mamà” tota l’estona. Potser sona lleig, però no m’importa. És el que sento i crec que després dels primers anys de criança és normal sentir-se així en algun moment. Tothom hi arriba, alguns abans i altres després. No seré jo qui jutjarà si ha estat aviat o massa tard. La vida dels altres no la conec i pel que fa a la meva puc dir que ha arribat quan ho he necessitat.

Com vaig recuperar de mica en mica el meu espai

Dintre d’un mes l’Ot farà 3 anys i aquest últim any he sentit que era importantíssim recuperar el meu espai vital, i també l’espai amb la parella. Crec que tot va començar quan em vaig ser adonar que volia tornar a donar més presencia de la Cristina professional. Com us explicava l’altre dia les coses no van anar com jo pensava, però el més important és que vaig reconèixer aquell desig, el vaig seguir i ara m’ha obert un horitzó molt interessant. Així que tot arribarà. Després vaig anar fent canvis en el tema lactància. A l’estiu passat vàrem deixar la teta a demanda i la vaig vincular només al dormir. A la tardor (als 2 anys i 4 mesos) també vaig treure la de la nit i vaig tornar a dormir una mica “com abans”. Jo que creia que ho portava bé això de no dormir, vaig notar un canvi brutal. Energia a tope després de 6 hores seguides de son profund. Visca! Pel nostre aniversari ens vàrem atrevir a passar el primer cap de setmana sols. Buf i que bé ens va anar! (Però això dona per un post a part) Fa uns mesos vaig passar dos dies fora de casa per feina i tots vàrem estar bé. Dic tots, perquè em preocupava més com ho portaria jo que no pas ell. I finalment, ara fa dues setmanes em vaig animar a fer un curs d’escriptura que acaba tard.

Atenció perquè el pas és important!! Em costava reglar-me aquest moment de cura personal perquè el meu fill em necessitava. Era un moment que no podia justificar amb feina, necessitat de dormir, celebració puntual… Era un acte purament “egoista”, exclusivament pel meu plaer i per això em costava. Si ara ho he fet és perquè ja no em sento culpable de regalar-me aquestes estones i sobretot perquè veig que el meu fill ha crescut. Tot són etapes, les seves i les nostres. Per això deia que no em veig capaç de jutjar a ningú que encara no senti que és el moment o algú que ho vulgui fer pocs mesos després de néixer el bebè.

Com vaig explicar-li aquest canvi al meu fill

Per mi era molt important explicar-li cadascun dels canvis al peque i anar veient com els portava. Sóc conscient que en part això només era una justificació personal a aquest espai que m’estava agafant. Però ara amb la distància m’adono que aquest espai i que entengués perquè la mamà l’agafava li ha anat molt bé també a ell.

FEINA = Obligació. Potser el que més li va costar va ser adaptar-se als canvis laborals, perquè implicaven més hores fora de casa i sobretot perquè jo no ho portava bé. Però recordo perfectament com va ser l’excusa perfecte per explicar-li quina era la meva feina i perquè m’agrada. Em mirava amb els ulls com unes taronges en una mescla d’admiració i comprensió.

LACTÀNCIA = Això és qüestió de dos. La lactància ha estat l’altre punt complicat de l’equació. En tot aquest procés li he intentat explicar que fer teta era cosa de dos i que tots dos havíem d’estar a gust. No servia que un si però l’altre no. He entès la seva frustració, el seu neguit quan volia i no li donava i he vist com de mica en mica ha entès el meu punt de vista. Sona molt fort dic així, però a la seva manera és així. Ja donaré més detalls un altre dia quan parli del deslletament.

NITS SENSE LA MAMÀ O EL PAPÀ = Autonomia. Les nits puntuals fora de casa han estat una diversió per ell. La seva primera “excursió” que després t’explica content. “Mamà a casa els avis…” Així que fantàstic. Sembla que mini volia i torna. Ideal!!

ESCRIPTURA = PLAER: El tema del curs d’escriptura, igual que anar a la piscina jo sola o deixar-lo sopant sol amb el seu pare per poder fer exercici pensava que li costaria més, però realment ha estat tot molt fàcil. Ho carregava de culpa perquè en teoria només hi treia un benefici jo, però el meu fill ha empatitzat super fàcil amb la idea “vaig a fer això perquè m’agrada molt, perquè m’ho passo molt bé, perquè em fa feliç”. Suposo que per ell és molt fàcil d’entendre que vulgui fer una cosa que m’agrada tant. Segurament més fàcil d’entendre que una obligació a disgust. Tanta pressió perquè després fos tan fàcil!!

Cristina F. Victory – Juny 2019

Està clar que quan fas una cosa que t’agrada després tornes a casa més contenta i relaxada. Així que en realitat no és un acte simplement egoista, és un acte de bé comú pensat pel benestar familiar Hahaha! El cert és que des de jo he començat a cuidar-me, al meu xicot i a mi ens resulta molt més fàcil trobar moments i maneres de cuidar-nos, individualment o en parella. I al nostre fill els porta bastant bé. Ara el papà toca, ara la mamà escriu. Sembla mentida com un acte d’amor cap a un mateix pot activar tants mecanismes perquè la dinàmica familiar funcioni molt millor.

Si et sents en aquest punt, encara que només sigui una mica, no dubtis en provar-ho, en anar escoltant el que necessites i concedir-t’ho. Segurament costarà al principi però aniràs veient canvis. Si en canvi tot això que he explicat et sona estrany, no em facis ni cas. Ja arribarà el moment. No hi ha pressa. 😉

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Maternitat · Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Hello, It’s me!

Fa més de sis mesos que no faig cap entrada al blog. I em sap molt greu! Però he hagut d’acceptar que no arribo a tot i que hi ha coses que tornen quan toca. En el post d’avui intentaré explicar què m’ha passat, on sóc i què m’agradaria que fos aquest blog a partir d’ara.

Cristina F. Victory – Nàpols, Gener 2019

Vaig començar a escriure aquest blog, ara farà dos anys més o menys, quan estava d’excedència cuidant l’Ot. Cada post em servia de teràpia per processar tot el que estava vivint com a mare i a l’hora per reafirmar el meu estil de criança. Em vaig animar molt, amb ganes de parlar de mil coses, encara que altres blogs i webs en parlessin. Tenia una llista llarguíssima de temes a tractar i la falta de temps em feia que s’acumulessin i que perdessin sentit perquè ja havia passat massa temps d’aquell moment de “crisis de lactància”, adaptació escolar… Però jo anava fent. Satisfeta de concedir-me petits moments per mi, per relaxar-me fent allò que més m’agrada, escriure.

Però aquest últim any ha estat molt dur. L’any passat per aquestes dates estàvem compaginant la complicada logística familiar de nen de gairebé 2 anys, gos i les nostres feines, amb les sessions de quimioteràpia del Leto. Emocionalment, tot va ser molt cansat i dur i pel que fa a la logística no us podeu imaginar com era de complicat. Molts dies ni tan sols dinava per poder arribar a tot. Així que les estones d’escriptura van anar desapareixent. I també les ganes, les energies i els temes recurrents. 😦

Durant les vacances d’estiu vaig intentar donar-li una empenta de nou però realment no tenia el cap gaire centrat en això. Estava passant el dol de la mort del Leto i intentant acompanyar a l’Ot en tot aquest procés. Així que fora d’aquest tema no em sortia res. Es podria dir que vaig tenir una certa crisi creativa i d’identitat. Vaig començar a replantejar-me que potser el que necessitava era tornar a centrar-me més en el jo professional i deixar de banda les meves aficions creatives.

Per sort, la tardor em va portar una feina nova, una nova oportunitat de situar-me en el meu petit món i sentir que tornava a tenir una esfera de creació personal. Però les coses no van anar com jo esperava i el temps va començar a esfumar-se. Primer renunciant als meus moments d’escriptura, d’exercici, o de lectura i després reduint a marxes forçades les estones amb el peque. Crec que això és el que vaig portar pitjor! Veure’l cada dia menys, dubtar si valia la pena passar-me mil hores a la feina i perdre’m tants moments junts.

És curiós però aquells mesos se’m van fer eterns. Fins que vaig entendre que realment no era allò el que buscava. Volia trobar el meu espai professional de creació i a la vegada fer-lo compatible amb la família, amb les meves necessitats personals, amb el que ens hagi de portar el futur. Així que des de fa gairebé d’un mes estic a l’atur. He tornat al punt d’origen. Però amb una diferència. Ara tinc molt de temps per fer de mare, però també molt de temps per reconstruir-me com a dona, en l’espai personal i en els projectes professionals que em bullen en el cap. I creieu-me que en són molts.

Sé que no serà fàcil. Cada dia m’adono de com n’és de complicat el camí que he escollit. Mare emprenedora. Hahaha! Com si això fos tan fàcil. Hi ha dies que em sento amb molta energia i ho veig tot molt clar, i d’altres que tot és un garbuix davant meu i no sé ni per on començar.

Així que a partir d’ara em trobareu més per aquí. Parlant de maternitat, criança conscient, però sobretot conciliació familiar i nous projectes. Espero que m’acompanyeu en el camí.

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!