Família - Tribu · Temps per tu (mare)

10 coses bones d’aquest confinament (Coronavirus)

No sabeu com m’ha costat escriure aquest post. No acabava de veure clar si tenia sentit. A casa els estats d’ànim van canviant cada dos per tres i sobretot no volia semblar frívola dient que tot plegat m’agrada. Al contrari. Fa molts dies que em queixo i només veig la part negativa d’aquest confinament, però crec que hi ha hagut coses bones i valuoses que val la pena recordar o mantenir quan tot això s’acabi. Perquè tot plegat tard o hora s’acabarà i és fàcil que quan tornem a la rutina, ens oblidem d’alguna part.

Potser per això des del primer dia sento la necessitat de fer un Diari del confinament i Instagram ha estat l’escenari ideal per mi, i pel que he vist per molta gent també. Recordar la particularitat de cada dia en aquests dies infinits que semblen tots iguals s’ha convertit en una necessitat. Allà he descarregat tensions, pors, alegries… però aquí volia fer una reflexió més global. Aquella que només pots fer amb la perspectiva del temps.

Ara mateix fa 70 dies (vaig començar el post el dia 39) que estem aquí tancats, dos adults i un nen de gairebé 4 anys en un pis de 50 metres quadrats sense terrassa. Podia ser pitjor i podria ser millor. Però com us he dit ara em vull centrar en la part positiva i he trobat fins a 10 coses bones que m’ha aportat el confinament:

(Les endreço segons he anat descobrint-les, no per importància)

1. El silenci: Sé que és un clàssic però ha estat tal qual. Vivim davant la Sagrada Família i la veritat sempre em lamentava de soroll constant, de les aglomeracions de gent i la impersonalitat del barri. Per això, la primera setmana de confinament vàrem al·lucinar amb el silenci que sentíem. Res d’obres constants tot el dia, res de terrasses amb gent rient i xerrant, res de riuades de turistes pel carrer cridant. Simplement silenci. Molt silenci. O fins i tot arribar a sentir les converses del veí que crida molt fent una videotrucada. Jo firmo perquè segueixi així molt més temps, però em sembla que serà de les primeres coses que perdrem. 😦

2. Autonomia de l’Ot: Ja els primers dies vàrem notar un canvi brutal. Demanava fer les coses ell sol, sense ajuda i de mica en mica ha anat ampliant el repertori. Fins i tot ens pregunta com fer tal cosa o tal altre. Suposo que és la sensació de seguretat que ha tingut aquests dies. No sé ben bé perquè, i reconec que sona contradictori amb la situació actual, però podríem dir que aquest confinament ha estat el punt de partida per la seva autonomia infantil.

Ara dorm d’una tacada, sense despertar-se. Així que hem oblidat l’intercomunicador. Amb el despertar també ha tingut una evolució, ja des del primer dia. Primer s’alçava sol del llit i venia a buscar-nos, després ho va perfeccionar anant al lavabo i d’aquí a quatre dies ens el trobarem amb la tele en marxa. També ha començat a vestir-se sol completament. Parlo de mitjons i samarretes, cosa que sempre li ha costat molt més que els calçotets o els pantalons. Potser perquè ara sap el que costa vestir-se ha decidit passar els dies en pijama. Total, ja que no sortim!

Suposo que aquesta autonomia va amb l’edat i amb la tornada a la normalitat no ho perdrà. I més quan veig que el “jo sol”, “jo puc”, “no m’ajudis”, “Escolta mamà, jo sé com va”, etc , etc ho ha envaït tot.

3. Viure amb menys i ser més feliç: Quan va arrancar el confinament a casa vàrem reduir el consum d’un munt de coses, vàrem començar a aprofitar més els menjars o a fer durar el rebost, a descobrir en els objectes més inesperats mil opcions per jugar amb el nen, a crear coses, a entretenir-nos amb els jocs de sempre però de formes diferents, a recuperar vells costums com el vermut a casa, la lectura al sol… I he de reconèixer que tot plegat m’ha agradat molt. Ja li he dit al meu xicot que aquest esperit el vull mantenir quan tot torni a normalitat. Tenir menys per ser més!

4. “Podia ser pitjor i podria ser millor”: És una frase que em repeteixo constantment d’ençà que va començar tot plegat i m’està ajudant molt. I és que a cada casa el confinament ha suposat canvis molt diferents i el que per uns és un drama, com un ERTO, la baixada de la feina dels freelance o els petits empresaris o directament tenir l’activitat parada, en una altra és un bé molt preuat. Poder atendre a les criatures, sentir realment el slow life del que tant es parla i no viure en una marató constant des de fa setanta dies. Però qui no pateix per una cosa pateix per una altra. Ja passava abans a la vida “normal”, però aquests dies ho he vist molt clar. Ens queixem del que tenim, anhelem les altres vides i no acceptem les coses bones de la nostra. Jo la primera. Això ho he d’anar treballant. Hehehe

5. Acceptar que no tinc el control: Gran tema en mi. Jo que sempre ho vull tenir tot controlat, apamat o previst d’alguna manera. No m’entengueu malament, m’agrada improvisar i deixar-me emportar. Recordo grans èpoques de la meva vida on em deixava emportar per la sensació de la incertesa. Però era diferent. Tot ho veia de color de rosa i ara no estem en aquest punt. Acceptar que no tens el control de la teva vida, implica acceptar que no pots controlar les coses bones però tampoc les dolentes. És una sensació que a mi sempre m’ha costat molt de gestionar i aquests dies l’he tingut molt present, però he intentat acceptar-la en positiu. I notícia, començo a sentir-m’hi més còmode!!!

6. Expressar emocions i gestionar-les assertivament: El gran tema d’aquest confinament, especialment si vius amb criatures. O no ho dic només per les seves emocions, sinó perquè ells fan que tots els de la família les tinguem molt presents. Podríem dir que hem fet un curset accelerat de gestió emocional, les nostres i la dels nens, per no acabar tots enfadats o plorant en cada racó.

I això em porta directament el següent punt:

7. Escoltar-me i reconèixer el que necessito: Sembla obvi, però no ho posava en pràctica. No fer cas als senyals, seguir endavant, forçar la màquina, deixar-me per a després i que el després no arribi mai… Total que aquests dies li he donat moltes voltes. He vist que no sempre reclamo el que necessito, sobretot si això implica renuncies per la resta de la família, però també m’he adonat que només jo sóc la responsable de donar-me el que necessito. I en aquest cas, amb tot el confinament i carregant gairebé el 100% de les cures de la família (nen, casa, logística varia…), sobretot el que necessito és temps per mi, encara que això impliqui moments durs pels altres membres de la família.

7b. Temps per mi: Està clar que és un d’aquests objectes super preuats en ple confinament, juntament amb el llevat, la farina, els guants i el paper de vàter. Però la necessitat de tots d’alimentar la nostra part individual ha sortit més forta que mai aquests dies. I jo només puc que donar-li les gràcies al confinament per posar-me davant dels nassos la realitat en la qual vivia. Et dediques poc temps per tu Cristina i només t’ho permets quan la resta de coses estan al lloc. Però ara no tot està al lloc sempre que jo necessito temps per mi, així que acceptar que em puc permetre moments per mi encara que no tot sigui de color de rosa, ha estat un gran aprenentatge aquests dies. Espero que amb el temps no marxi!!!

8. Detectar quines persones són importants per mi: Quan et falta alguna cosa és quan comences a valorar el que no tens. Temps, família, amics, feina… No sé vosaltres però ara mateix podria dir-vos quines persones aprecio més mirant el nombre de whatsapps, àudios, videotrucades i comentaris que he intercanviat. Aquesta relació digital amb la resta del món m’ha salvat dels moments més durs i m’ha donat vida. I puc dir que d’aquest confinament m’emporto un parell d’amistats que no esperava que fossin tan intenses, de la mateixa manera que la maternitat em va unir a certa gent per estar vivint un moment vital semblant.

Però a la vegada m’adono de tots aquells que he deixat enrere. Sona lleig però en cert aspecte és normal. En moments difícils el teu cap pensa en les persones que t’estimes de tot cor i en tot allò que t’aporta coses positives. La resta queda a un segon pla. M’agrada molt aquesta sensació de prioritzar en l’àmbit relacional. Crec que és molt sa i molt necessari de mantenir

9. Baixar el ritme, sincronitzar-me amb el sol i la lluna (dia/nit): Curiós perquè mentre escric això són ja les 3 a.m del matí. Tothom dorm i jo aquí trobant el temps per mi… Però en general he de reconèixer que el silenci de primeres hores del matí i del vespre i el ritme pausat de tot plegat m’ha connectat amb el pas de temps i la vida. Potser és la meva necessitat de connectar-me amb la natura que s’ha projectat a la llum del sol, el ritme vital, la lluna… però el seu efecte és molt semblant. Pau, tranquil·litat, saber que si avui no potser podrà ser demà, no ajustar les coses en un sol dia com si no hi hagués demà. Al contrari “hi ha més dies que llonganisses”. Com m’agrada aquesta sensació!

10. Posar ordre, físic i mental: Suposo que per la falta de feina, el meu cap havia de trobar alguna ocupació més enllà de jugar a tota hora a pares i mares, a cotxes, a dinosaures… Total que sense voler he començat a posar ordre. Els primers dies tots a casa endreçàvem, llençàvem trastos, canviàvem l’ordre de les coses perquè tot funcionés millor. Després jo em vaig focalitzar en entendre i gestionar millor les emocions de tots plegats, en especial les meves (Compte: això no vol dir que ara tot vagi perfecte!).

Aquestes últimes setmanes m’estic centrant a acabar projectes a mitges i arrancar temes que tenia pendent en les meves meravelloses llistes de To do. Si això segueix així m’agradaria anar avançant “cual hormiguita” fent tot allò que trobo important per mi, però que l’urgent sempre ha relegat: Les fotos de l’Ot des que va néixer, posar-me al dia de post al blog que vull escriure i no faig mai, solucionar definitivament el problema de la pols a la roba de l’armari, etc. No sé si me’n sortiré amb tot plegat, però em queden dies per anar provant.

Com veieu, no hi ha cursos, ni taules d’exercicis (tot i que he començat fa dues setmanes a fer-ne per salut mental), però totes 10 tenen molt valor per mi. Potser alguna us ha ressonat i també la sentiu vostre. Crec que el més bonic de tot plegat serà que cadascú haurà fet el seu viatge.

M’expliqueu les vostres #10cosesbonesdaquestconfinament ?

Si t’ha agradat aquest article, si us plau fes Like i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter o Instagram) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

Criança respectuosa

El nostre Top 5 de dibuixos infantils a partir de 3 anys

Les pantalles no són la solució! Sonarà contradictori amb el post però en primer lloc vull aclarir que a casa hem intentat i seguim intentant (dies amb més facilitat i altres amb menys) no abusar dels dibuixos. I dic dibuixos, i no pantalles, perquè a casa hem aconseguit separar l’estona dels dibuixos de les pantalles. Els dibuixos només es veuen a la tele i no al mòbil, o a la tauleta, i per tant no ens els demana en qualsevol lloc i moment.

Semblarà una ximpleria però d’aquesta manera hem limitat molt les estones de dibuixos, tot i que al pare de la criatura i a mi encara ens semblen massa; i és que tenim a casa un devorador d’històries, ja sigui en modo dibuixos, conte, història explicada… Li encanten. Es queda al·lucinat escoltant i ho entén tot. Ja fa temps que vaig detectar que els dibuixos per més petits on tot es repeteix mil cops no li agradaven, així que la feina ha estat nostre per trobar dibuixos amb història que fossin aptes per ell. Tot un estudi a base de prova i error que avui vull compartir amb vosaltres i veure si així creix el nostre Top 5 de dibuixos infantils a partir de 3 anys. Perquè en la varietat està el gust!

Si el vostre fill/a és més petit, us recomano que us llegiu el post que vaig fer fa dos anys amb el nostre Top 3 en dibuixos infantils i encara que sigui gran també, perquè a casa el nostre peque havia oblidat El Mic, com si fos per nens petits i ell ja no ho era, però ara amb 3 anys el torna a demanar. Així que els d’ara només es sumen a l’oferta Hahaha!

1. El xai Shaun

En el post de fa uns anys us parlava de L’hora del Timmy on el protagonista és un xai que va a l’escola amb altres animalets. De manera gradual i després d’haver vist mil cops totes les temporades del Timmy, vàrem passar a El xai Shaun. En aquest cas el protagonista és un xai molt espavilat que viu a la mateixa granja que el Timmy i porta de bòlit al gos de la granja que els vigila. D’aquesta manera el nostre peque ho va enllaçar fàcilment. A vale! Uns dibuixos expliquen la història a casa del Timmy i l’altre a l’escola.

Els dibuixos són també de plastilina i fets per la mateixa productora que el Timmy (Aardman) . Encara que tampoc parlen, el fil argumental de El Xai Shaun és més complicat, ja que passen coses que no els hi són properes: concursos de pastura, aliens que arriben a la granja, un geni de la llàntia… Tot i això, el nostre peque s’ho passa súper bé, i sobretot riu molt!

  • Edat: +3 anys
  • Tema: Animals i granja
  • Durada: Històries de 7 minuts
  • El podeu veure a Netflix –> Ara també a Club Super 3!!

2. DinoTren

El vostre fill/filla és un amant dels dinosaures? Els col·lecciona i es sap els noms i mai en tindria prou? Doncs a casa tenim un!! Té un munt de figures, llibres sobre dinosaures, fins i tot la motxilla toddler de porteig! Sempre vol descobrir una cosa nova sobre els dinosaures i aprendre noms de noves espècies. Només qui hagi tingut un fill/a amb aquesta afició, pot entendre aquell moment de desesperació en el que tot el que rodeja al teu fill té el mateix tema i tu necessites desinflar el globus per poder respirar. Encara que sembli contradictori, aquests dibuixos van arribar per fer aquest afecte: a ell li tornen boig, aprèn un munt i per fi ha passat a jugar amb altres temes.

Dinotren és la combinació perfecta entre el seu amor pels dinosaures i els trens. Està clar que els creadors ho fan amb tota la consciència i el nostre fill hi ha caigut de quatre grapes. Hahaha! Però si deixem de banda les “llicències històriques” que es permeten crec que són uns dibuixos ideals per tots els amants dels dinosaures. En Buddy és un T-Rex adoptat per una família de Pteranòdons. Cada dia ell i els seus tres germans viatgen en tren amb els pares per tot el món i pels diferents períodes de la prehistòria (sí, viatge en el temps inclòs!!), per descobrir noves espècies, aprendre quin és el seu hàbitat, com s’alimenten i com van anar evolucionant al llarg dels diferents períodes. La veritat és que ell i fins i tot nosaltres hem aprés un munt de coses.

  • Edat: +3 anys
  • Tema: Dinosaures (Llicències literàries: tren i viatges en el temps)
  • Durada: Històries d’uns 12 minuts
  • El podeu veure a Club Super 3 i Clan TVE
  • Curiositat: el productor de la sèrie, Jim Henson, és el mateix que el dels Fraggle Rock!!

3. Els germans Kratt

Buuuuufff! A casa som moooooolt fans d’aquesta colla!! Aquest estiu els hem vist en bucle un cop rere l’altre. Li encanta a un nivell que no us podeu imaginar, i a nosaltres també!!! Quan arranca la cançó inicial ja es posa a ballar i saltar i se’l mira amb molta atenció tota l’estona; fins al punt que des de fa unes setmanes quan juga sol, o amb nosaltres, ha introduït el concepte “el poder animal” i es va transformant en diferents animals segons el que vol fer. Un mico per enfilar-se al pare, l’ós mandrós per abraçar-se a la mamà o el lleó per pujar les escales ràpidament. Hehehe! Per això és important tenir present el que transmeten els dibuixos.

Però què tenen Els Germans Kratt que li agraden tant? Doncs són un parell de germans zoòlegs Chris i Martin* que acompanyats de dues amigues (una científica i una enginyera) i un amic dormilega (el pilot de la nau) viatgen per tot el món veient animals en el seu hàbitat, descobrint els seus secrets i protegint-los de perills si ho necessiten. El millor és que cada animal és important. No importa la mida que tingui. Tots tenen una funció dins la cadena alimentaria o a l’hàbitat on viuen i els germans Kratt intenten explicar quin és. Per fer-ho analitzen les característiques físiques de cascun i la científica fa un “disc de poder animal” que els transforma en aquell animal per poder-lo ajudar. I això és el que des de bon principi va enganxar a l’Ot. S’han vestit de cocodril, mamà!!!

Però sabeu què? El seu pare i jo estem encantats. Amb els germans Kratt recorda que és important tractar bé a TOTS els animals, aprèn a identificar noves espècies i últimament està aprenent a superar la por del “dolent” de la història. Fins i tot ha començat a “intentar entendre” el concepte de la mort. “Tots els animals i tots nosaltres morim, és llei de vida, com les papallones que tenen una vida molt curta“. No sé… Jo només hi veig avantatges, així que si quan toca estona de tele els demana, li posem sense dubtar. Molt, molt recomanable!!!

  • Edat: 5 a 8 anys (nosaltres el veiem amb 3 anys, però depen del nen)
  • Tema: Animals
  • Durada: Històries d’uns 20 minuts
  • *Els personatges principals estan inspirats en els creadors de la sèrie.
  • Els trobareu a Netflix i al Club Super 3

4. Patrulla Canina

No podia faltar en aquesta selecció un èxit infantil d’aquest nivell. Ja us heu fixat que a casa intentem fugir de les opcions més comercials, però realment la Patrulla Canina (Paw Patrol com li diem nosaltres) l’ha tingut fascinat durant molts mesos. En especial el Rocky! La combinació perfecta entre colors, gossos i vehicles estava clar que l’enganxaria i reconec que ens hem quedat prou satisfets amb els valors que transmeten: la importància d’ajudar als altres i el treball en equip.

Sempre hi ha alguns dibuixos, o sèrie, que fan l’efecte d’aglutinador social i crec que pel nostre fill aquests han estat els primers. Tots els companys de classe els veien i ja sigui per la samarreta d’un o per la joguina que portava l’altre, han compartit molts moments de jocs conjunts. Per mi l’anècdota més divertida va ser veure com associava els personatges als seus amics. Ho vaig trobar preciós, veure com assignava segons les preferències dels companys i com se li il·luminaven els ulls. Encara recordo com nosaltres també jugàvem als Fraggle Rock o a les Tortugues Ninja. I la veritat, qui no ho ha fet?

Però em vaig quedar a quadres quan un dia em van dir que l’edat recomanada per veure aquesta sèrie és a partir de 7 anys. Whaaat?!! Llavors vaig començar a pensar que realment tenen un ritme molt ràpid, sorolls molt estridents i la seva durada és bastant llarga. Així que els vàrem deixar per aquells moments en els quals està més actiu i al vespre ja no els posem. Quina ironia! Si mires totes les joguines que han sortit al voltant t’adones que estan pensades per criatures de 3 a 6 màxim. Alguna cosa no està ben feta.

  • Edat: +7 anys
  • Tema: Salvament + Gossos + Vehicles
  • Durada: Històries d’uns 20 minuts
  • Els trobareu a Netflix i Clan TV

5. Simon

Aquesta meravella la va trobar el pare de la criatura un dia fart de veure en bucle els dibuixos de torn. Perquè reconeguem-ho, veure qualsevol sèrie o dibuixos de forma compulsiva i repetitiva sense acabar boig, només ho poden fer els nens. Hehehe! Total que a casa busquem varietat. Així que un dia passejant per Netflix vàrem conèixer aquest conill i la seva família.

Ben aviat el Simon i el seu germà Gaspard van caure molt simpàtics al nostre peque (a mi personalment em desperten molta tendresa). En realitat no fan res especial, i aquí està la gràcia. Vida quotidiana en estat pur, que li va super bé per afrontar situacions reals. Per alguna cosa aquest tema tan ampli és un clàssic dels dibuixos infantils. A més a més tenen un ritme pausat, sense crits estridents i, molt important, un comportament no sexista. Mira que això costa de trobar. Però en aquest cas, no tenim cap queixa. El Simon juga amb la seva amiga a les mateixes coses que amb el seu amic i el pare del Simon els cuida a les tardes mentre la mare treballa o fa activitats (ni tan sols té importància).

També hi ha un altre punt que em té el cor robat. L’actitud dels pares, avis i adults en general (el seu pediatre per exemple) és molt respectuosa cap als nens. Quan tenen por d’anar al dentista, o de començar l’escola o d’anar sols a fer piscina, els pares comprenen els seus sentiments i simplement els acompanyen. Res de “no has de plorar” o “això no ho fan els nens grans”. Sembla una ximpleria, però és un exemple que m’agrada que tingui el nostre fill. Hi ha massa inputs no respectuosos en el món infantil.

Per altra banda, com que són curts en veiem més d’un seguit i li posem sempre en anglès perquè el llenguatge corporal és molt clar. Alguna cosa deu entendre perquè li encanta! 😉

  • Edat: +3 anys
  • Tema: Vida quotidiana
  • Durada: Històries d’una mica més de 5 minuts
  • Els trobareu a Netflix (producció pròpia)

Després de tota aquesta recopilació no us penseu que aconseguim viure aïllats de la resta de dibuixos més comercials o per més grans. Els inputs estan allà i de tant en tant hem de cedir i posar la Peppa Pig per exemple (mira que són sexistes aquests), però en general entén que no tots els dibuixos són per la seva edat.

Així que us animo a posar en pràctica la visualització conscient dels dibuixos i a escollir propostes adequades per la seva edat. En sortiran beneficiats ells, i si compartiu a comentaris els vostres descobriments, en sortirem guanyant tots. 😉

Si t’ha agradat aquest article, si us plau fes Like i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter o Instagram) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

Criança respectuosa

Una mare amb TOC, Trastorn Obsessiu Compulsiu

Avui és el Dia Mundial de la Salut Mental i vull aprofitar per fer-vos una confessió. Bé de confessió ja no té massa perquè fa un temps que ho explico lliurement i no me n’agafo. I és que un problema de salut no és res del que t’hagis d’avergonyir i deixar en la foscor del prejudici social. Així que…

Quan tenia 26 anys vaig patir una ansietat molt greu que va derivar en un Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) agut. Tot i que ara estic aparentment bé, aquesta malaltia m’acompanyarà tota la vida. No cal que visqui condicionada per ella, però sí molt conscient que és allà i que si no em cuido, pot tornar.

Feia anys que volia escriure un article sobre aquest tema, però per una cosa o altra ho he anat posposant. Parla de tot això encara em costa més del que us pugueu imaginar. No per vergonya, sinó perquè sempre es remouen moltes coses dins meu. Per sort fa anys que vaig superar la por al que diran els altres o que pensarà la gent; i en fer-ho em vaig adonar que és necessària molta feina de pedagogia i conscienciació sobre què és la Salut Mental i perquè qualsevol de nosaltres pot patir un problema d’aquest tipus.

Com em vaig posar malalta

Per fi amb 26 anys vaig aconseguir la feina que tant desitjava en allò que havia estudiat. Després de passar 3-4 anys en feines mal pagades, o directament sense sou, on no es valora el que fas i se’t demana moltíssim, per fi tenia l’oportunitat de demostrar que era bona fent allò. Ara ho miro i veig la motxilla emocional que portava. La necessitat que tot sortís bé i d'”aguantar” el que fes falta.

Però per desgràcia, o per sort, vaig anar a petar a un lloc on hi ha moltíssima feina i poques mans, això implicava fer moltes hores més de feina al dia i anar sempre a contrarellotge. El nivell d’estres i nervis va anar augmentant progressivament i sense adonar-me cap a l’any vaig començar a patir atacs d’ansietat. En aquell moment no sabia què era. Pensava en nervis o estrès, i així li deia a la gent. Tothom ho relativitzava, li treia importància, i jo la primera. Però de mica en mica van anar apareixent les meves “manies”. Primer sentia que l’ansietat baixava i no li vaig donar importància. Tampoc sabia què eren realment. Fins que sense adonar-me les manies, aquelles que les series i pel·lícules utilitzen per fer riure, van ocupar tot el meu dia a dia. No podia vestir-me sense seguir un ritual concret, no podia sortir de casa sense comprovar una infinitat de cops si el foc estava apagat o si les finestres estaven tancades… fins que un dia no vaig poder sortir de casa. Vaig tenir un atac d’ansietat i simplement em vaig quedar al llit plorant i tremolant.

Fins aquell moment jo no sabia què em passava. La meva parella tampoc ho entenia. Els meus pares ni tan sols ho sabien… Havia aconseguit integrar tant les manies/rituals a la meva vida que per molta gent passaven desapercebudes. Però jo sabia que alguna cosa no anava bé. Pensava que m’estava “tornant boja”, perquè m’adonava que allò no era “normal”. Quantes paraules que ens fan mal sense saber-ho! Per sort em vaig atrevir a anar al CAP i em vaig trobar amb una metge de família que va entendre el què m’estava passant. Si us plau, em pots fer una anàlisi de sang i proves en general? Què et passa? Res, però… No estic bé I allà em vaig desmuntar.

Què és la Salut Mental?

La veritat és que quan em van diagnosticar el TOC vaig sentir alleugeriment: Si té nom, és que hi ha més gent que ho pateix i no sóc un bitxo raro. (Quants prejudicis i pors!) I el més important és que sabran com curar-me!! Ara sé que curar no és la paraula, sinó tractar. També sé que tots podem partir un problema de Salut Mental, concretament 1 de cada 4 patirà un trastorn al llarg de la seva vida. Per això és molt important que entenguem què és la Salut Mental.

Jo no sóc metge, ni pretenc ser-ho, per això aquest punt és el que més em costa d’explicar amb la tranquil·litat que no dic cap barbaritat, però el que tinc clar és que tots tenim, o no, salut mental igual que tots tenim, o no, salut física. Es tracta d’escoltar-se, no ignorar els senyals de la ment i el cos i cuidar-se perquè un desajust físic o mental no ha de ser per tota la vida. Si fins fa quatre dies no donàvem importància al colesterol, per exemple, i continuàvem menjant sense pensar que ens pogués posar malalts, amb la salut mental passa el mateix. Per això us recomano que visiteu webs com Obertament o Con Salud Mental ,on a més de lluitar contra l’estigma i visibilitat aquests trastorns, expliquen molt millor que jo què s’entén per salut mental.

Ara bé, si us he de dir el que jo he descobert després de tots aquests anys convivint amb un trastorn és que els problemes de Salut Mental es poden donar per una combinació de factors que ens afecten a tots: predisposició genètica, el moment vital que estem vivint i aquella motxilla emocional que tots carreguem al llarg de la vida. A vegades només fa falta la predisposició genètica, altres es produeix una combinació dels tres factors, però sigui com sigui el resultat és que hi ha un trastorn o un desajust químic al cervell.

Moltes vegades pensem que com que l’òrgan que es desajusta és el cervell, s’ha de poder controlar o veure-ho venir… però això no és del tot cert. Quan hi ha un desajust químic es produeix en aquella part del cervell que tu no controles, i si has minimitzat la importància dels senyals previs, llavors t’adones quan ja és molt greu. En el meu cas es va desajustar tota aquella química que es posa en marxa quan estàs en perill i que en principi et salva la vida; per exemple quan travesses un carrer amb vermell, veus que venen cotxes i et poses a córrer. Amb l’ansietat vaig passar de tenir “aquesta química” activa de tant en tant a estar super disparada sempre, fins al punt que no la podia fer baixar en gairebé en cap moment del dia.

Per ajudar a controlar-ho jo vaig necessitar medicació. Però per sort no tots els problemes de salut mental necessiten medicació per solucionar-se. El que si necessitaran és seguiment i tractament per part d’un professional, com en qualsevol problema de salut física. Així que no us faci por, vergonya… buscar ajuda professional.

Com va reaccionar la gent

Quan per fi decideixes explicar a la gent el que et passa, normalment no fas un post a Instagram ni ho fas públic de cop. De mica en mica vas obrint el cercle i es converteix un exercici lent i pausat que requereix reviure-ho tot cada vegada que ho expliques. Des de la família, els amics, els que creus que són amics i no ho són, els companys de feina… a cadascú d’ells els hi expliques en el moment que creus oportú, o directament no ho expliques. La veritat és que veient com reacciona la gent no m’estranya que molts decideixin no dir-ho.

A mesura que li anava explicant a la gent, veia que tothom tenia reaccions molt variades, ben poques des de la comprensió i l’acompanyament, i moltes des de la incomoditat de no saber reaccionar. Però n’hi ha hagut tres de molt clares que es repeteixen molt habitualment:

  1. PENA o COMPASSIÓ que deriva en PROTECCIONISME: Suposo que és la reacció lògica, però fa mal. Al principi quan estàs més tocat en cert aspecte sents que ho necessites, però hi ha un moment que t’adones que allò no fa falta i molesta. Tu estàs intentant portar una vida normal i la gent del teu voltant et tracta com si t’haguessin de protegir de no saben ben bé què. I aquest és el gran tema. Es pensen que t’entenen, però no és així. Es pensen que saben millor que tu què necessites, perquè tu “estàs malalt”, però en realitat no tenen ni idea del que et passa. Des de fora puc semblar desagraïda dient tot això, però no us podeu imaginar com et fa sentir de “diferent” que la gent et tracti “diferent”.
  2. PERQUÈ NO M’HO HAS EXPLICAT ABANS? Aquesta és la que més m’al·lucina i m’enrabia. I me l’he trobava més sovint del que us penseu, però… a la merda per què no t’ho vaig explicar, a la merda per què no ho he superat al teu costat com tu esperaves. Potser és perquè amb aquesta actitud m’estàs demostrant que no respectes el meu ritme, les meves decisions, la meva manera de viure i sentir… I el més important no t’oblidis que t’ho estic explicant ara, potser és que abans no podia, no sabia… També podries haver estat una d’aquelles persones a les quals decideixo no explicar-li. Us adoneu que amb aquest comentari us esteu posant vosaltres davant meu, quan sóc jo qui té el problema? Per molt bona fe que hi hagi creu-me, no és la millor resposta. Què tal un… Gràcies per confiar en mi i explicar-m’ho, Et puc ajudar d’alguna manera?, Em sap greu que ho hagis passat sol/sense mi…
  3. I COM ET VAS ADONAR? Darrere aquesta frase hi sol haver una mirada d’empatia, una por que no es confessa, la curiositat d’aquell que se sap vulnerable i s’observa. Quan algú es preocupa per saber com va començar tot, m’adono que he fet bé explicant-ho. En certa manera estic trencant el tabú de la Salut Mental i contribuint a la prevenció.

L’estigma de la Salut Mental

I ara, pareu-vos tots a pensar què passaria si fóssiu vosaltres els que tinguéssiu un problema de salut mental. Ho explicareu a la família? I als amics? I ara ve la forta, i a la feina?? Penseu també si us farien tanta gràcia totes les pel·lícules o series que parlen del que us passa? Sentireu que podeu fer vida normal? Us sentireu jutjats, diferents? Costa posar-se a la pell dels altres però és la millor manera per entendre que el que us passaria és tot i res a la vegada. Perquè tenir un problema de salut mental no hauria de ser gaire diferent d’un problema de salut física. Almenys no pel que fa a tot el que envolta a la malaltia, però la realitat és que encara ho és.

Qualsevol persona et pot explicar que va al dentista per un control rutinari, però gairebé ningú explica que té hora amb el psicòleg i encara menys amb el psiquiatre. I si la cosa és més greu, encara s’amaga més. En canvi amb un problema de salut física, la gent no s’amaga per sistema. Moltes vegades s’explica la gent del voltant esperant que sigui més comprensiva; comprensiva perquè ha de fer visites al metge; comprensiva perquè es demana una baixa, comprensiva perquè ara no està per rebre visites d’amics; comprensiva perquè en aquell moment s’ha de cuidar i posar per davant.

Però els problemes de salut mental no es viuen així perquè socialment es viuen des de la vergonya, la por a què diran i la culpa. Sincerament crec que el fet que l’òrgan que “falla” és el cervell ho condiciona tot. És allò que us deia abans, com que és la teva ment, t’hauries d’haver adonat o ho hauries de controlar. I si no ho has fet és que ets dèbil, perds el control de tu mateix o directament “estàs boig”. Ens pensem que ho podem dominar tot, que som els amos del nostre destí. Però no deixem espai a les emocions, al dolor, al patiment. Poca gent té un problema de salut mental per “les alegries de la vida”, normalment els problemes arriben al costat dels conflictes, les tensions i tot allò que la nostra societat no deixa lloc per patir, expressar i sanar.

Per altra banda, també hi ha molta por a aquella imatge de malalt mental que tots tenim: camisa de força, medicació, pàl·lid, mirada a l’infinit i potser algun crit desmesurat si el molestes massa. Però sincerament, al matí quan aneu en metro no veieu molta gent que respon a aquesta descripció, però sense la camisa de força? I en teoria, no tenen cap problema. Es tracta que tractem aquest clixé i veiem més enllà. Quan algú em diu Mai hagués pensat que tu poguessis tenir un problema de salut mental sempre penso… Per què? Perquè tinc feina, parella i un fill, perquè no se’m veu res estrany, perquè estic connectada amb les meves emocions i ho expresso…. Per què exactament? Pensem-hi si us plau, ignorar que cada cop hi ha molta gent amb problemes mentals que fa vida normal, insensibilitza la Salut mental de tothom. Jo no puc tenir un problema perquè no sóc un “boig”. I així la bola es fa més gran.

Parlar de Salut Mental amb els nens

Per sort actualment les escoles i les famílies donen molta importància a gestionar les emocions i els sentiments, a donar eines per afrontar situacions difícils, etc. Però també és important que els hi expliquem als nens/es en la mesura que ho permet la seva edat que igual que si no menges bé et pots posar malalt, si no gestiones bé les emocions o el que et passa a la vida també et pots posar malalt. A vegades ho podran gestionar sols i a vegades necessitaran ajuda externa. Els psicòlegs i els psiquiatres estan per això.

També és bàsic no transmetre’ls-hi aquesta imatge de malalt mental que us deia abans, ni tampoc tota aquella càrrega de tabús, culpes i vergonyes associades als problemes mentals. Si no trenquem la roda amb les noves generacions, serà molt difícil aconseguir que ells mateixos es cuidin. Al ser mare m’he adonat que a vegades és més fàcil cuidar-te i trencar els clixés socials per ells que no pas per tu. Així doncs, aprofitem-ho!

Si em vols fer alguna pregunta o explicar-me la teva experiència ho pots fer per privat o deixant un comentari més avall. La salut mental només requereix una cosa per millorar, que se’n parli.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau fes Like i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter o Instagram) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

Viatges en família sense cotxe

Un dia al Zoo de Barcelona

Fa un parell de mesos uns amics ens vàrem regalar un abonament familiar d’un any per anar tants cops com volguéssim al Zoo de Barcelona. I ara que ja l’hem provat unes quantes vegades us puc dir que ha estat un regal súper encertat, que a més a més ens donarà molt de joc tot l’any.

La primera vegada que vàrem portar el peque al Zoo estava a punt de fer dos anys. Sabíem que li agradaria perquè adora els animals i com l’entrada és tan cara ens hi vàrem estar tot el dia. Ell encantat i nosaltres també, però vàrem acabar esgotats. Un any més tard, encara ara, recorda aquell dia. Va donar menjar als Suricates (amb uns cucs que es bellugaven a la seva mà) i va al·lucinar amb els Pingüins. Ara gràcies a l’abonament podem anar només unes hores, sense necessitat de veure-ho tot en un sol dia i tornar a casa per dinar. Molt millor per assimilar-ho tot.

Com passar un dia fantàstic al Zoo!

Un dia al zoo potser una gran aventura per tota la família, només cal saber quatre coses i anar a passar-ho bé!

  • El parc és tan gran que assimilar-lo tot en un sol dia pot ser esgotador. Jo escolliria els animals que més us interessen i arrancaria el dia per allà. Després l’energia, i la paciència, de tots decau molt. Així que si s’han de “sacrificar” visites millor les menys atractives. Al parc es reparteixen plànols, que després es reciclen, però si voleu també hi ha una app amb totes les indicacions.
  • Tant si us quedeu tot el dia com si aneu unes hores porteu menjar i beguda i feu parades tècniques a les zones de picnic, n’hi ha moltes i molt ben situades. Normalment s’omplen a les hores del migdia, però pel típic esmorzar de mig matí dels més petits estareu sols.
  • Matineu! Les primeres hores són les millors. No hi ha gaire gent. Els animals estan tranquils i més actius perquè la calor no els aixafa. Abans de les 12h és quan hem vist els animals comportant-se de manera més autèntica.
  • Mireu quines les activitats programades hi ha. Trobareu propostes gratuïtes per totes les edats. Nosaltres vàrem trobar per casualitat l’explicació dels Suricates i el peque els hi va poder donar menjar directament.
  • Aprofiteu les hores de més calor per visitar el terrari, l’espai dels Dracs de Komodo o la piscina dels dofins. És una bona manera de fugir del sol.
  • Parcs dins el parc: Hi ha dos parcs infantils un per nens molt petits a la zona de la Granja i l’altre per nens de totes les edats al costat de les girafes que és ideal pels més aventurers. A l’estiu fa molta calor, però llencen un polsim d’aigua que refresca molt l’ambient.
  • Recordeu que podeu entrar per l’entrada de la Ciutadella o per la del carrer Welligton, en aquesta hi ha pàrquing i també està comunicada amb Metro, Bus i Tram. Nosaltres preferim la del carrer Wellington, menys aglomeracions. 😉

Què aprèn un/a nen/a al Zoo?

Sé que hi ha molta controvèrsia sobre si els zoos han d’existir i si els hem de visitar o no, i reconec quan anem a una altra ciutat no el visitem mai. Però hem arribat a la conclusió que tot el que pot aprendre en un zoo, ara que encara existeixen, és important pel nostre fill. I us vull explicar de què es tracta.

Ara que estem en l’etapa del “perquè” el Zoo comença a agafar més sentit. El primer cop va viure l’emoció de veure en directe els animals que veia als llibres. Sense més reflexió. Simplement la sorpresa. Però ara tota la visita està tenyida del “I perquè mamà?” i sincerament jo no puc evitar explicar-li el perquè de tot plegat, ja siguin els temes més “incòmodes” del Zoo com totes aquelles petites coses que fan que a casa adorem als animals.

  1. Amor pels animals: Ja us ho he dit altres vegades que per nosaltres és molt important que el nostre fill respecti i estimi als animals. Per això hem intentat que sempre estigui en contacte amb ells, des dels gossos i els gats, fins als insectes més petits. Però clar, un tigre o una foca són molt difícils de veure. Per això el paper del Zoo és important. Ajuda a fer que els animals més llunyans i que només podem veure a través d’una pantalla se’ns facin més reals. I si són reals, els seus problemes també ho són. Clar que preferiria que estiguessin tots en llibertat, però avui ens hem fet un fart de veure animals de l’Amazones i no podia evitar pensar en el foc que està cremant des de fa dies i explicar-li una mica el que està passant.
  2. Respecte i convivència: No cal anar al Zoo per aprendre a comportar-se, però hi ha normes bàsiques de comportament que en el Zoo simplement es reafirmen o simplement queda palès que no es saben respectar (els adults els primers). Parlo de “no donar cops als vidres, perquè espantem o molestem als animals”, parlo de “no donar-los de menjar, perquè ells mengen altres coses”, parlo de “no riure’ns d’ells perquè fan coses diferents a les nostres”… És a dir, respecte i convivència cap als altres, persones i animals. Es tracta d’explicar als nens que les seves ganes de veure la cara al lèmur no poden ser més grans que la tranquil·litat de l’animal. Només així transmetrem als més petits que els animals i a natura no estan al nostre servei sinó que és responsabilitat nostra cuidar-los.
  3. L’acció de l’home a la natura: Comencem a tocar temes delicats, però reals, que es fa difícil explicar. “Mamà, aquest hipopòtam no té a la mamà i al papà? Estarà trist” “Mamà, per què en aquella foto es veu un mico i un caçador?” Buf! Com li explico això ara? Com li explico perquè no estan a casa seva? Com li explico que les persones han extingit una espècie? Doncs no ho tinc molt clar, però crec que cal afrontar-ho i intentar explicar-li que les persones no sempre han fet les coses bé i que és important que no es tornin a fer malament en el futur.
  4. Ciències naturals: Per descomptat el Zoo ofereix una fantàstica classe de biologia per totes les edats, però com aquesta no és la meva àrea, no m’he volgut tocar aquest tema. La veritat és que passo una mica de puntetes en el tema quan el meu fill em pregunta, però per sort de moment només pregunta coses com “I què menja?” o “On dorm?” i això ho he pogut apanyar. Hehehe!

Què no m’agrada del Zoo?

Quan explico que vaig al Zoo molta gent em diu que no hi va perquè li sembla depriment o li fan pena els animals. I reconec que un cop allà molts cops també sento molta pena. Però no pels animals en si, perquè sé que els cuiden molt bé (després us explico perquè). Sinó per la vergonya que sento en veure el que ha fet l’home als animals i a la natura.

Però negar el nostre passat no ens porta a enlloc i silenciar un problema que encara existeix no el far desaparèixer. L’acció de l’home a la natura no es pot obviar i tirar enrere. Però sí podem educar a les futures generacions en el respecte i en la cura.

La veritat és que m’espanta més veure que la gent que m’ho diu és gent que té amor per la natura i els animals. I suposo que algú que em llegeixi em dirà que si estimo als animals, no és lògic que porti al meu fill al Zoo. I realment entenc el dilema i la contradicció que pot suposar, però pensem en qui sí va al Zoo. Molts cops m’esgarrifa més la gent que va al Zoo, amb els seus comentaris i el seu comportament, que la situació en si dels animals.

Aquest matí hem vist adults donant cops als vidres de les mones, de la hiena que estava malalta, dels llangardaixos… He sentit avis i pares dient als seus fills que el llop és com un gos però molt i molt dolent. He vist turistes llençant ganxitos als ximpanzés. He vist mares dient als seus fills que el cavall era un brut perquè es feia caca allà davant… Si us plau, digueu-me que no us ho heu trobat mai quan heu anat al Zoo i seré feliç. Però la veritat és que cada dia ens en trobem una i cada dia li expliquem al nostre fill perquè allò que diuen o fan aquells adults no és correcte. I no ho dic en veu baixa, no. Així que algun dia m’enganxaré amb algú. Segur.

Els cuidadors del Zoo

Fins ara hi havia una part del zoo que em passava desapercebuda i gràcies al meu fil m’he adonat de la importància del seu paper. “Mamà, aquells senyors/senyores cuiden als animals?Sí carinyu, els hi donen menjar, els arreglen les cases i els porten al metge, tal com nosaltres fèiem amb el Leto” “Oooh! Són la seva família?” “En cert aspecte sí“.

Els cuidadors del Zoo fan un gran paper. Es passen el seu dia a dia amb aquests animals que per una cosa o l’altra han acabat en captivitat. Ells no els van posar allà, però els cuiden i intenten que les seves “cases” estiguin el millor possible. Si vas un cop cada tant al Zoo pot semblar que està descuidat i que els animals també, però ara que hi hem anat més sovint es veuen els canvis i les millores. I creieu-me, n’hi ha moltes. Ja tinc ganes de veure la nova casa dels lleons.

Si teniu curiositat pel paper dels cuidadors us animo a seguir el seu compte de Instagram @cuidadorszoobcn Pengen vídeos de com alimenten als animals, quines coses especials els hi preparen (gràcies a això he entès ràpidament avui que la pilota vermella de l’hipopòtam nan era una joguina i el peque i jo hem gaudit veient com jugava) i expliquen costums i curiositats dels animals. Una mica de realitat entre el postureo de Instagram.

Per què tornarem al Zoo

Per si algú té dubtes us diré que, tot i el que he comentat, no vull deixar d’anar-hi. El meu fill ho gaudeix. Surt estimant encara més als animals, sabent més coses d’ells i havent après moltes altres coses de la vida. Sé que el tema és complicat i no voldria que ningú s’ofengués. També sé que visitar el zoo a vegades et va sentir incòmode, però crec que val la pena.

I vosaltres, visiteu el zoo? M’encantaria llegir les vostres opinions.

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Si tu llegeixes, ells llegeixen

Mare, de l’Ada Castells

Diuen que de mare només n’hi ha una. Però això no vol dir que te l’estimis o que sigui perfecte o que quan tu siguis mare vulguis ser com ella. La realitat ha canviat tant. Ara pots tenir moltes mares, o pares, o simplement no tenir-ne cap, però sigui com sigui la família, sempre hi haurà algú que et marcarà de per vida.

Mare de l’Ada Castells (editorial La Campana) ens parla d’aquella mare dura, esquerpa i massa exigent amb les seves filles; però també ens parla de la filla que no entén, que jutja sense saber del tot, que espera una mare amorosa al servei de les seves necessitats. Ni tan dolenta ni tan bona, cadascuna amb la seva realitat. Una mare i una filla que es fonen a mesura que passen les pàgines, que passen els anys i que la filla passa a ser mare també.

“¿Realment tenir tres filles era un premi o vam ser el seu càstig?”

Hi ha llibres que t’impacten, t’arriben ben endins i et remouen tot allò que tenies ben clar. Quan els llegeixes, t’adones que l’autor/a també ha fet el seu camí de transformació escrivint-lo i agraeixes infinit el coratge i la sinceritat d’obrir-se d’aquesta manera. Són petites perles literàries que cal atresorar. Mare de l’Ada Castells és un d’ells. M’ha acompanyat aquest estiu, a les nits d’insomni i a les estones que he passat sola a la platja com “una mala mare”, i com no podia ser d’altra manera m’ha sacsejat de dalt a baix.

Mentre el llegia primer pensava en la meva àvia i la meva mare, en la seva relació fallida, en aquella mena d’amor infinit que t’ofega més que no pas t’enlaira. Però després he pensat en la meva mare i en mi, en com tota aquella relació ha condicionat la nostra i com la nostra ha condicionat la meva amb el meu fill.

“Les mares sempre voldríem unes altres filles, les filles sempre voldríem unes altres mares.”

I és que tots portem motxilles, coses que sabem que no ens agraden dels nostres pares i que no sempre entenem. Per què ho van fer? Per què no m’agrada realment? Vivències que no sempre tenim presents, però que marquen la manera en la qual eduquem als nostres fills i ens relacionem.

Quan em vaig quedar embarassada faig fer introspecció de forma espontània. Jo mai, mai… No m’imaginava que l’embaràs em portaria a fer aquell procés, cadascú ho viu quan toca, però vaig sentir que m’anava bé i amb el temps el vaig donar per acabat. Pensava que ja havia deixat les coses a lloc. Però no. Mai ho tanques del tot. I quan ho tanques, ho reobres perquè comences a rellegir les coses des de l’experiència de mare/pare. Primer l’etapa de bebè, després la infància, la preadolescència, l’adolescència… i així en bucle, enfadant-te i fent les paus amb el teu passat, destruint i reconstruint la imatge de la teva mare (o del teu pare) i odiant-la i estimant-la pels mateixos motius. Una relació infinita que no acaba quan ells falten, sinó que t’acompanya tota la vida.

“Algú em va dir que no madurem fins que veiem a les mares com a dones”

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Celebracions · Maternitat

Tres anys que tot ho remouen

Estem a una setmana i poc de què el peque faci tres anys i aquest cop en comptes d’estar pensant en regals, festa i logística vària, només faig que pensar en què estava fent jo i la meva panxa ara fa tres anys.

Serà que la celebració d’un aniversari ja no em resulta tan aclaparadora o que ja li he pillat el gust a això de “tu planeja que després les coses surten com els hi sembla”, però el cas és que aquest any ja fa setmanes que estic nostàlgica.

Cristina F. Victory – Barcelona Maig 2016

Em recordo a mi mateixa amb la panxa, caminant com un mini vaixell (dic “mini” perquè tenia molt poca panxa), anant a classes de ioga i de prepart, mirant què havia de posar a la bossa de l’hospital i gaudint del primer i únic dia de platja amb panxota. Algunes mares m’han explicat que també els hi passa, quan s’acosta l’aniversari recorden els dies previs i el moment del part i estan més sensibles. Altres anys també ho havia viscut però aquest cop és molt més exagerat.

Suposo que és perquè ara estic sola a casa, sense treballar i amb el nen a l’escola, tota la situació en recorda a quan estava de baixa i encara no havia arribat l’Ot. Però any tot s’intensifica perquè aquest estiu tanquem una etapa, la d’escola bressol. Així que ara juntament amb el seu aniversari estem atabalats amb la festa de final de curs, els regals a les mestres, la matrícula a la nova escola, les visites a aquesta escola i bla, bla, bla… Total que al setembre amb l’inici de P3 ja no quedarà rastre del bebè que teníem a casa. Passem oficialment a l’etapa de nen. No m’entengueu malament. M’encanta aquest etapa, amb les seves respostes de pura lògica i els seus t’estimo mamà. Però costa acceptar que aquell bebè mai més tornarà i que per molt que ho desitgem, no tornarem a viure-ho mai més.

Sigui com que sigui, el temps passa, així que és millor que aprengui a tancar etapes. Des de fa un temps intento viure els canvis en positiu, gaudint del que ens toca ara sense tenir el cap en el passat ni en el futur. Ara és el moment de posar-ho en pràctica i centrar-me en la festa de final de curs d’aquesta tarda i la revetlla de Sant Pere i Sant Pau d’aquesta nit. El peque s’ho mereix, encara que a mi em costa. Estem tan poc acostumats a gaudir del present.

Cristina F. Victory – Barcelona Juliol 2016 (2 dies abans del dia D)

Per sort ara que ja s’adona de tot, els moments de nostàlgia els passem junts. Li ensenyem fotos, li expliquem que estava dins la panxa de la mamà, com s’adormia els primers mesos sobre el papà i ell mateix també s’està acomiadant d’aquesta etapa. Val, no és un bon exemple de com centrar-se en el present, potser millor ho poso en pràctica quan hagi passat l’aniversari. Però no em digueu que tant en tant no va bé parar, mirar enrere i agrair per gaudir més el present. I sabeu què és el millor? Que ho estem fent junts. Així que… Quina sort tenir fotos!Quina sort ser pesada de tant en tant per després poder recordar!

Quina sort haver passat aquests tres anys al teu costat Ot!

PD: Feu moltes fotos o que algú us les faci!!!!

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!