Temps per tu (mare)

Avui, un dia per mi!

Si et sents esgotada i no pots més. Si cada dia sents que ho dónes tot, fins i tot les teves nits; que cuides de tothom; que penses en tota la logística, però en canvi que ningú et cuida a tu ni pensa en el que necessites; vull que sàpigues som moltes les que estem igual. Ets mares i encara que no ho reconeguis obertament ja no tindràs mai més temps per tu. O si???

Jo estava enfilant-me per les parets. Mossegava a tothom. Anava en metro i em ficava a les converses dels altres buscant brega. Ho feia inconscientment. Sembla que volgués discutir per treure la ràbia que tenia dins. Òbviament em barallava molt amb el meu xicot. Sentia que ell no m’entenia ni em cuidava. Bé, una part també era cosa seva. Hihihi! Però sobretot estava esgotada!! Quan ho dónes tot, necessites reomplir-te. Un fill/a t’omple moltíssim, no m’entengueu malament; però sobretot es caracteritzen per no tenir la capacitat de recarregar les teves piles, sinó més aviat de consumir-les a una velocitat inimaginable. Per això aquest diumenge he decidit dedicar-me el dia a mi.

Ho havia volgut fer altres vegades, però la sensació de culpabilitat, les ganes de fer coses els tres junts en pla família o simplement l’excusa que ara amb la feina no passo tant de temps amb el peque, em frenàvem. Però això era inaguantable i a més aquests dies hem patit la sortida dels ullals!!! 😦 😦 😦 I les meves cervicals han dit proooooouuuu!! (El tema dents es mereix un post a part, perquè a casa hem patit tots tres cada una de les dents que el nostre petit monstre llueix.)

Així que avui hem esmorzat els tres, ens hem barallat per casa passadís amunt i avall com cada cap de setmana quan la falta de presses fa que dilatem a tope “la puesta en marcha” i cap a les 11 h el pare s’ha emportat al peque al parc i a dinar amb els avis. Sabeu què vol dir això? 6-7 h de llibertat!!!! Que dolenta sóc Hahaha! Ni tan sols he vestit al peque, ni he pensat en què necessitava portar a la bossa. Atenció zero als altres, atenció 100% en mi. Com una reina!!!

Voleu que us expliqui el meu súper dia?

Missió: Cuidar de la Cristina (és a dir, de mi) en marxa!!! 🙂

beach-1836461_640

Tal com han sortit per la porta m’he començat a cuidar. Bé, he de reconèixer que abans que res he dedicat 30 min a endreçar la bogeria que hi havia per casa. Però simplement per poder gaudir millor del temps i poder moure’m pel menjador sense trepitjar cap joguina punxeguda. Ballar ha quedat prohibit per les meves cervicals adolorides. Però després, sí que m’he cuidat de veritat!

M’he vestit, perquè encara anava en pijama obviously; m’he posat crema a tot el cos, sec i tallat pel fred i la poca atenció que li dono; he escrit a les mare-amigues avisant que avui tocava dia lliure i que desapareixia; he trucat a ma mare per confirmar que els virus que el meu fill li havia passat ja estaven sota control i…. He posat música a tota pastilla. Els veïns hauran notat que alguna cosa passava perquè del Mic a la Lady Gaga hi ha molta diferència 😛  No és que la Gaga sigui la meva preferida o m’agradés gaire abans, però un efecte col·lateral de la maternitat que he patit ha estat la desconnexió total amb el món musical adult. Ja no sé què sona i què m’agrada. Hauré de passar més dies sola per experimentar 😛

També he navegat per Internet sense rumb i sobretot sense presses. Ha estat meravellós. D’una cosa a l’altra. Mirant Facebook i el correu com fa mesos no feia. Simplement per passar l’estona. Sense necessitar buscar alguna cosa pel peque o per la casa, sense necessitat de seguir una llista de to do. Simplement navegant 🙂 Quina pau!!! Però el millor ha vingut després quan he posat en pràctica el savi consell d’una mare-amiga especialitzada en psicòloga positiva: Has de dedicar temps a allò que t’omple per poder estar serena per atendre al peque. Per mi escriure i llegir, no sé vosaltres. Segur que alguna cosa us ha vingut al cap mentre ho llegíeu. Si amb el nen i les obligacions no pots fer-ho tant com voldries, dedica’t mínim 5 minunts al dia. Doncs avui, no han estat 5 minunts, sinó 5 hores!!! Ole ole!! Per compensar tots els dies que no he trobat els 5 minunts.

He repassat post pendents, ja ho haureu vist. He acabat alguns que tenia moltes ganes de publicar. He començat d’altres, com aquest! A estones amb un cafè al costat, altres amb unes patates fregides guarres de bossa. Només m’ha faltat el gelat que fa tants dies que em ve al cap com a desig dolç. Però ho deixaré per un altre dia i els meus 5 minunts d’or 🙂

¿Sabeu què ha estat el millor de tot plegat? La tornada del peque i el pare. L’Ot feliç per veure’m i a la seva manera intentant explicar-me el súper dia que havia tingut jugant amb els avis. El pare fet caldo pel refredat que l’està atacant de nou i amb ganes de que li fes el relleu. Però sobretot la Cristina que s’han trobat. Una mare relaxada, pacient, amb les cervicals una mica millor (només una mica, perquè ara m’estan matant de nou) i amb ganes d’omplir al peque de petons, banyar-lo, donar-li el sopar a la falda i fins i tot rentar els plats perquè el pare pugui descansar al sofà. Potser això les cervicals no m’ho permetran, però faré el sopar.

Conclusió: Una mare que es cuida o a qui cuiden és una mare més zen, més amorosa, més mama. Per això encara que ens sembli que els peques ens necessiten en tot moment i que no podem defallir, sempre és bo concedir-se un temps per una mateixa, delegar al pare el marrón que a vegades suposa passar sol un dia sencer amb el peque i pensar en el que necessitem nosaltres com a persones, com a dones.

Efecte col·lateral del dia: El pare fa més fort el seu lligam amb el peque. No és que no el tinguin, però sempre hi sóc jo pel mig. Així que, avui tots hem sortit guanyant 🙂

 

Escola Bressol

Ens estem adaptant!!! (5ª setmana a l’escola bressol)

Com és la vida! Avui amb més temps em repasso els posts de l’esborrany i veig que vaig deixar alguns a mitges, altres que només havien de passar pel corrector i altres que només necessitàvem una foto (Aaaaaah!!) Com que cada post és una part de mi, i de la meva tribu, i suposen molt d’esforç, no els vull llençar ni reescriure’ls amb el que ens passa ara. Així que simplement els he completat o si de cas els hi he afegit una reflexió actual 😉 Espero que no us sàpiga greu i que el gaudiu igual.  

Algun dia indefinit de finals d’octubre:

M’agrada quan la vida com un puzle va posant les coses al lloc i de cop i volta respires més tranquil, més seré i no tens la sensació constant d’estar arribant tard i malament a tot arreu. A poc a poc la nostra nova vida va encaixant i és que això de l’adaptació a l’escola bressol s’ha fet molt llarg i costos per tots.

Ara en plena 5ª setmana les coses comencen a tenir sentit i la nova rutina comença a deixar petits espais per respirar (i escriure 🙂 ). El peque sembla que ja passa bones estones a l’escola, es diverteix amb les activitats que proposen, menja i potser comença a dormir més de 20 min. Dic potser perquè coneixent-lo tot pot canviar molt ràpidament.

Però aquest octubre hem passat per una vaga de fam de dues setmanes; després per una vaga de son també de dues setmanes que implicava que anés súper cansat tot el dia perquè només dormia 20 min a l’escola i no sempre volia fer una segona migdiada; i per una readaptació als horaris familiars. Curiosament el que millor li ha anat a ell, i a mi sorprenentment, és ampliar l’horari. Sembla mentida i jo no ho hauria dit mai, però quan l’Ot ha passat a fer de 8.30h a 16h ha començat a dormir millor i gaudir més de l’estona a l’escola.

Nosaltres volíem fer l’adaptació la més paulatina possible perquè entenien que era el millor per ell. Després de tants mesos exclusivament amb mi i el seu pare, deixar-lo de cop a l’escola ens semblava massa per ell. Però l’última setmana i mitja se’ns ha fet eterna i he de reconèixer que he dubtat molts cops de si hem fet bé les coses. Hem fet bé en una adaptació tan a poc a poc? Vàrem fer bé en decidir que jo agafés una excedència i passes 24h amb ell durant tant de temps? Tot era molt confós. Plors i “rabietes” cada matí a casa, malestars perquè el deixava plorant a l’escola i el trobava igual, i patir al veure que no descansa i que els ulls inflats i vermells ja formen part d’ell. A més, vàrem haver d’ampliar l’horari al matí i això va fer-nos posposar ampliar horari a la tarda. Així que a l’adaptació se’ns ha fet eterna.

Fins i tot al Leto ha patit el nou canvi. Suposo que són els nervis, els plors del peque, els meus crits de desesperació… o simplement el fet que durant més d’un any el Leto ha tingut companyia 24h. Es nota que el nota a faltar, quan el nen arriba tot són festes i mireu com me l’he trobat avui! Perdoneu la qualitat de la foto. L’he pillat d’amagatotis i al veure’m a corregut a rebre la seva dosis de mimos. He de fer un nou post del tàndem Gossos i Nens caminants. Dona per molt 😉

IMG_20171024_160027057
Cristina F. Victory (Barcelona, Octubre 2017)

 

 

 



Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Jocs de 1 any a 2 anys

El nostre Top 5 en Música Infantil

És bonic veure com els peques a poc a poc van obrint-se al món i comencen a gaudir de plaers tan humans com la música, el dibuix (l’art) o els contes (la literatura). Nosaltres ara estem en ple moment musical. Mira que m’havia queixat que la música havia desaparegut de les nostres vies, perquè el peque necessitava silenci i tranquil·litat constant els primers mesos de vida. Ja feia ell prou crits ara fa un any. Per això, aquest canvi no me l’esperava!!

Ens vàrem instal·lar en l’etapa musical vora l’any i ara amb 16 mesos el seu interès per la música no para de créixer. Podríem dir que estem a tope!!! La demana només alçar-se. Ja no vol tant la tele, ara vol música. I ho comença a dir amb la seva versió particular de la paraula “música”, que sona molt a “puta” hahaha. I com que no sempre l’entenem últimament ho acompanya amb un “balla, balla“. Però ell no desisteix. Assenyala l’ordinador on posem la música. Ho fa insistentment. I si li preguntem directament si vol música, el seu Sí que no pot ser més clar. Sí, sí, sí amb forts cops de cap o Síiiii amb un gran somriure i fent un petit bot Hahahaha. Amb aquesta insistència i alegria no ens podem negar.

Si vosaltres també ho heu passat o esteu en aquest punt m’entendreu quan us dic que és bàsic per la salut mental dels pares tenir varietat musical, preferentment que t’agradin a tu també. Sé que hi ha pares que han aconseguit que la criatura mostri interès per grups no infantils, però nosaltres de moment no hem arribat a aquest punt. Potser no ho hem intentat amb prou insistència. Així que ens hem adaptat a la situació i hem fet un petit màster de cançons infantils populars i nous grups. La majoria d’aquests grups m’han arribat per recomanacions, pel boca-orella de pares solidaris que ens confessen que ja no escolten res més, hi hagi o no la criatura present. Sí, jo també ho confesso, em passo el dia taral·lejant cançons infantils. És el que primer em ve al cap, res de Taylor Swift o la cançó de l’estiu, ara penso en La Masovera o el Joan Petit quan balla. Només dir-vos que aquest octubre per fi he escoltat La Bicicleta de La Shakira i Carlos Vives. No sabia ni que existia! Hahaha Flipa!

Així que avui m’agradaria compartir amb vosaltres els nostres 5 grups de capçalera, amb l’esperança que vosaltres me’n proposeu de nous 🙂

Top musical ok

1. The Penguins Ska – Reggae per Xics: A casa són moooolt fans!! Al meu xicot sempre li ha agradat molt l’Ska i quan un amic li va parlar del grup va córrer a buscar-lo. Hahaha! I a l’Ot, com a bon fill, de moment li encanta.  Hi ha hagut èpoques que l’hem sentit en bucle durant un parell d’hores o més; i tot i que acabes amb el cap com un timbal amb punyetera La Masovera, he de reconeixer que fan passar una bona estona.

The Penguins són un grup per adults que fa cinc anys va començar amb aquest projecte de música per nens. Pels petits de la casa les cançons són més Reggae però alguna purament Ska també hem trobat. És genial veure al pare i al fill ballant Ska al mig del menjador. M’ho diuen fa un any i no m’ho crec. 😉 De moment no he descobert cap cançó nova, tot són adaptacions de les clàssiques cançons de la infància. Però estan súper ben adaptades.

El grup fa moltes activitats. El mes passat van fer un concert gratuït a Barcelona i estava ple de famílies i nens entregats. Groupies des de ben petits Hehehe! El nostre va intentar-ho, però el concert era just a l’hora de la seva migdiada i estava com zombi. Una pena!! 😦 Però com en fan més, provarem un altre dia a veure que tal. Si us interessa, consulteu la seva web: http://www.reggaeperxics.com/

També us recomano molt moltíssim els seus vídeos. Veureu que són molt showman. Es disfressen, ballen i a l’Ot li encanta veure els. Ja sabeu que intentem no posar-li molt la pantalla, però per anar en cotxe, quan amb la música no n’hi ha prou, el vídeo de La Masovera o del Sol Solet són tranquimacins infantils. Hahahah

2. El Mic!!!: Què puc dir d’aquesta titella que em té el cor robat i el del meu fill? Ens encanten els dibuixos i ara ens encanten les cançons!!! Hahaha. Sé que és jugar amb avantatja, perquè també surt a la tele; però quan el veig riure i ballar per la casa se’m cau la bava.

Ens el va recomanar la mestra de l’escola. Jo no tenia ni idea que hi havia discos de música. I de moment n’he trobat dos. Estan les cançons de sempre, més cançons noves. Factor que s’agraeix per tenir varietat. Es nota que han seleccionat quines cançons populars deixen i quines no. Potser perquè són sexistes, perquè deu ni do les que hi ha. A més algunes de les noves intenten transmetre bons hàbits com menjar fruites i verdures.

Si no l’heu escoltat, feu-ho. Els ritmes són animats i a la vegada pausats per no sobreexcitar a les criatures. A casa es nota molt al vespre o a l’hora del sopar. L’Ot comença a badallar i a sincronitzar-se per anar al llit. 🙂

3. 2princeses barbudes: Va ser l’altra proposta de la mestra de l’escola i han estat un gran descobriment!!! Personalment ja em se les cançons d’un dels seus àlbums, L’enciclopèdia baixeta de la nit. No sé què pensar de mi 😛 , però he de reconèixer que em calmen i m’agraden força.

Tenen una peculiaritat, fan música amb instruments de joguina, i realment sona mooolt bé. El ritme és suau, agradable i tranquil·litzador. Posar-los és fer entrar la pau a casa, així que si puc, els escollim per sopar o per aquelles matinades que a les 6 ja està despert cridant “Balla, balla!”. A més totes les cançons són originals d’ells i tenen discos en diferents llengües. No sé per què és difícil de trobar un grup que compongui però crec que també és molt important pels peques tenir nous estímuls musicals.

Ara només ens falta anar-los a veure en directe. I mira que donen oportunitats: http://www.2princesesbarbudes.org/

4. Mainasons: Uns clàssics de la música infantil actual catalana. Tenen milers de visualitzacions al Youtube i un munt de discos. Si no els coneixeu, no sou pares d’aquest món! 🙂 Tenen caçons pròpies però són molt coneguts per les adaptacions de les cançons de tota la vida amb estil Jazz, Soul i Funk. Recordeu el fill del Messi amb el Joan Petit? A casa els trobem una mica massa lents però reconec que nosaltres som massa espitats. 😛

Si els voleu veure en directe, els pròxims caps de setmanes tenen vàries actuacions programades: http://www.mainasons.com/actuacions-en-directe/

5. El pot petit: Més que un grup, són una companyia d’espectacles. Si escoltes alguna de les seves cançons, veus que estan pensades per a interaccionar molt amb els peques i fer-los saltar, ballar i riure. Fins fa poc no els teníem gaire presents perquè en cert aspecte el peque era massa petit. Però ara que ens entenen perfectament comença a gaudir-ho.

Les cançons són pròpies i molt animades. Alguna tarda d’aquest prehivern que es comença a fer fosc aviat i fa fred, hem de trobar activitats per fer a casa (estic pensant un post sobre el tema). I les seves cançons acompanyades de la coreografia de la mamà, li fan molta gràcia. Aquesta tarda just es feia un fart de riure mentre jo ballava el pirata i el lleó vergonyós 😉

No us talleu. Proveu i ja veureu a què em refereixo. I sino, aneu-los a veure actuar: http://www.potpetit.com/

Sabeu què és el millor de tot plegat? Que gràcies a la música el peque està aprenent molt. Més paraules, més gestos per comunicar-se, més narratives… (ara entén millor una petita història). Estic convençuda que haver incorporat la música a la seva vida, ha estat un gran descobriment per ell.

Per això si sabeu de més grups que puguem proposar-li, m’encantarà saber-ho. Estem oberts a altres estils musicals 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Eduquem en el masclisme?

Aquest dissabte 25N es commemorava el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere i no volia deixar passar l’ocasió sense parlar del tema encara que la conjuntivitis i l’otitis del peque m’ha endarrerit una mica. Així que he tornat a deixar a l’esborrany La nostra habitació Montessori o El nostre Top 5 en Música infantil per parlar d’un tema realment important: el masclisme i la violència de gènere! Perquè en essència són el mateix.

Feminism

Com a dona he viscut violència de gènere de diferents formes, algunes molt clares i altres més encobertes. Per sort mai he patit violència sexual ni m’han arribat a pegar, tot i que vaig tenir un noviet que després de moltes humiliacions verbals un dia va estar a punt de donar-me una bufetada, cop de puny o… no ho sé ben bé què. Però del que mai m’he escapat, com cap dona adulta, és de la violència verbal o psicològica. I qui ho negui és que no ha parat bé l’orella o simplement no ho vol reconèixer.

Per mi la violència de gènere inclou també qualsevol comentari, mirada o acció que comunament tracten com a masclisme o a vegades simplement com a un tòpic social sense importància. Parlo del clàssic comentari de la iaia que per evitar un cop t’està dient que les nenes no fan certes coses “Nena, sembles un xicotot, baixa d’aquí”, de la desafortunada frase d’una mare preocupada que et fa sentir por per sortir de nit en comptes de donar-te eines per empoderar-te “No vull que arribis tan tard. Clar que confio de tu, però no sé qui et pots trobar“, del pare que gira la mirada sense cap discreció per veure bé el cul d’aquella noia mentre porta al seu fill a l’escola, i un llarg etcètera…  I és que la violència de gènere arranca en l’educació i en els estereotips socials que tots acceptem.

Eduquem en el masclisme?

Ara que sóc mare hi penso molt en això. Quan estava embarassada i ens quedava poc per saber si seria nen o nena, va sortir un vídeo que em va deixar ko. Dear daddy! Quan el mirava ja no pensava en mi i en com la societat masclista m’havia tractat. En comptes d’això, automàticament vaig començar a pensar en la societat de merda que es trobaria la meva possible filla, amb les hormones a tope no podia deixar de plorar. Pocs dies després ens van confirmar que seria nen i encara que pogués semblar que el tema ja no anava amb nosaltres, jo tenia molt clar que el tema sí que anava amb nosaltres!! Com a pares d’un nen tenim a l’abast la possibilitat de canviar aquesta societat masclista. Sento que com a dona els hi dec a les nenes/noies del futur!

Si els pares d’ara eduquem als nens (i les nenes) sense masclisme, amb els anys tindran una societat més justa, més igual. Per això m’he plantejat com podem educar al nostre fill perquè no sigui masclista.

Com podem educar al nostre fill perquè no sigui un masclista?

No es tracta simplement de comprar-li una nina, que també, ni de demostrar-li que homes i dones fan totes les feines de casa, que també; sinó de fer-li entendre que el respecte és bàsic i no depén del sexe.

  • Trenquem els estereotips estètics de com són els nens i les nenes

Personalment començo a pensar que donem molta importància al gènere. Ja fa un temps que la gent confon al nostre fill amb una nena i tant al pare com a mi no ens fa res. Així que simplement no els corregim. Tampoc acabem de veure què els hi fa pensar que és una nena, però en aquest tipus de coses ja comencen a jugar els estereotips. Cabells més llargs, criatura menuda, cara bufona… Però realment tot això és important?

Hi ha gent que educa als seus fills/filles amb fluïdesa de gènere, esperant que la criatura acabi decidint amb quin gènere se sent més còmode. Reconec que per nosaltres aquest tema queda molt lluny, no sabríem ni per on començar. Això sí que és de pares hippies de veritat 😛 Però potser no van tan desencaminats. Està clar que el nostre fill ara no pot decidir com portar els cabells o com vestir-se, però quan ho comenci a fer no voldria coartar la seva decisió, encara que vulgui portar alguna cosa rosa o fins i tot un tutú. Intentarem respectar el seu “estil”, si és que una criatura té estil hahaha.

  • Deixa’l que juguin amb el que vulguin

Quan una criatura vol jugar amb una joguina, no es planteja si és per nens o per nenes. I menys a aquestes edats. Ells agafen una nina i no veuen el rol de persona que té cura que socialment s’atorga a les dones, sinó que hi veu una figura humana. Algú com ell. Veu l’oportunitat de reforçar allò que ha après (els ulls, la boca, la mà, els dits…) o de repetir el que veu que fa els pares (acaronar-lo, donar-li el menjar, posar les sabates…). De la mateixa manera els hi passa amb els cotxets de nadó, amb els kits de neteja, amb les cuinetes… Digueu-me què fa que un nen no pugui jugar amb tot això? La seva biologia o el rol social que s’associa als homes?

Segons sembla a les nenes tampoc els hi oferim les mateixes joguines que als nens. La BBC va fer un estudi on mestres d’escola bressol oferien a “nens” i “nenes” joguines. Encara que els mestres es pensaven que ho feien equitativament es veia com oferien joguines diferents segons el sexe!!! (En teoria sense ser conscients – Podeu veure el vídeo aquí sota)  Perdó??? Perquè no pot jugar una nena amb un cotxe o a fer construccions? El tema impacta més, quan es descobreix que jugar a apilar, a fer construccions o amb pilotes, desenvolupa les àrees del cervell pròpies de les ciències i la tecnologia. I en canvi jugar a tenir cura d’un nadó o similars, desenvolupa les capacitats d’empatitzar i d’expressar emocions. Potser estaríem tots més sans si tinguéssim les dues àrees més equilibrades?

  • Si us plau, deixa que s’expressin!!

Quan el meu fill està trist, cansat o de mal humor vol expressar el que sent. Igual que ho fa quan està content i feliç i a tothom li encanta. No compren perquè no ho pot fer, i menys ho entendria si veies que ell no pot, però la seva companya de classe sí. Lamentablement a la nostra societat el tema dels sentiments i els plors encara són un tabú.

L’alegria, l’amor i la felicitat solen ser benvingudes, sempre que s’expressin amb moderació. En canvi no se’ns permet estar trist, enfadat o enrabiat. Es considera inadequat expressar-ho i fer-ho es considera propi de persones febles. Però els sentiments hi són igualment i no fer-lis cas potser molt pitjor. Pot fer gent frustrada, no comunicativa, o simplement fer que el malestar creixi en silenci i quan tot surti sigui molt més desproporcionat. Socialment s’ha acceptat que les dones expressin aquests sentiments plorant, però pels homes no hi ha opció.

Com el nostre fill és molt expressiu de moment, m’he trobat més d’una vegada amb desconeguts que mentre ell plora li diu “No ploris, els nens no ploren” o “No ploris, només ploren els nens petits i tu ja ets gran!“. Entenc que la intenció general és tranquil·litzar a la criatura, però amb frases així de glorioses els hi estem trasmetent missatges molt dolents. Què vol dir que els nens no ploren? Vol dir que els nens i els homes no senten res? Vol dir que plorar és dolent o feble o vés a saber que i que només està permès a les dones? Vol dir que només senten els nens petits i que quan creixes ja no pots sentir? Llavors com esperem que un home adult expressi els seus sentiments a la seva parella o als seus fills, per exemple? Si des de petits els hi diem que no poden expressar sentiments, el mecanisme més fàcil d’adaptació és deixar de sentir, amb tot el que això comporta.

I si és una nena qui sent tot això? Ella entendrà que per algun motiu ella sí que pot expressar els seus sentiments, perquè fer-ho és propi de dones. Potser després li semblarà normal que un home adult s’expressi la seva pena, frustració o ràbia barallant-se, pegant-li o violant-la perquè no té altres maneres. Potser us sembla una exageració, i tot i que no sóc psicòloga, per mi està clar que la base de tota violència masclista són sentiments mal canalitzats (frustració, ràbia, por…) i rols socials mal entesos.

  • Parla amb els teus fills tant com parles amb les teves filles

Quan buscava informació per aquest post vaig veure una estadística que deia que les mares parlen menys amb els seus fills que amb les seves filles. Ostres!!! Amb el que li parlo a l’Ot, si fos una nena, estaria sense veu Hehehehe! No sé fins a quin punt les mares reproduïm aquest padró. Jo no ho hauria dit mai. Però està clar que les estadístiques es basen en moltes experiències així que algú hi haurà. I tant és bo que no obviem els beneficis de parlar amb els fills.

El fet de parlar amb la criatura els hi dóna eines per entendre’t millor, per comunicar-se amb tu després i a més els ajuda a construir una visió del món també des dels ulls de qui els hi parla. Si com a dona li parles al teu fill, li estàs donant la possibilitat d’aproximar-se a la visió del món des de la realitat d’una dona. No us dic que li expliquis les penes que et trobes en aquesta societat masclista, sinó que simplement t’hi relacionis amb la mateixa intensitat que ho faries si fos una nena.

  • L’exemple comença a casa

És un clàssic però és la realitat. Si les criatures veuen que a casa pare i mare cuinen, passen l’aspiradora, posen la rentadora, estenen la roba, els vesteixen i els banyen, etc no els hi passarà pel cap la idea que hi ha feines pròpies de les mares i altres dels pares. Les tasques de la casa són de tots. I quan ells creixin també les hauran de fer. De mica en mica, segons el que puguin fer.  De moment nosaltres hem començat per a que ens ajudi a posar la rentadora i a estendre la roba 😛 Res important, simplement ens hem aprofitat de la seva devoció per la rentadora i per posar i treure les coses dels llocs en el nostre benefici Hihihi! Això sí, mai havia estès una rentadora amb 45 min!! A veure si a poc a poc ho anem accelerant Hahaha

  • El millor exemple una mare orgullosa de ser dona

No es tracta d’exaltar innecessàriament la nostra identitat, però si una criatura veu a la seva mare orgullosa d’ella mateixa la imatge que tindrà d’una dona “normal” serà la d’una dona forta i empoderada, algú capaç de prendre les seves decisions. Algú a qui respectar!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Maternitat

Sabata, sabata, sabaaataaa!!!

Ahir, innocents de nosaltres, vàrem sortir a la caça d’unes sabates pel peque, sense saber l’espectacle que estàvem a punt de viure.

Teníem clar que no ens podíem distreure amb cap altre dels encàrrecs que se’ns acumulen i, que gràcies als horaris nòrdics del nostre fill, només podem fer els dissabtes. Les Attipes que porta ja li comencen a deixar una marca sospitosa al dit gros, fa una setmana la mestra ja ens va recomanar que anéssim pensant en unes noves sabates i si no ho enllestíem ahir, havíem d’esperar a la setmana vinent. Així que  disciplinadament, perquè ara el nostre dia a dia o és disciplinat o no acabem res, vàrem passar corrents per davant de totes les botigues, com si al món només existissin les sabates de nen.

Volíem anar a dues botigues per a poder decidir-nos millor i veure com caminava amb diferents models i marques de sabates, però mare meva! Quin show vàrem muntar!!!  A escala de “rabieta”, que dirien les iaies. Plors d’advertència, crits de “no, no, no” cada cop més forts i fins i tot escena de plors a terra. Sincerament no m’ho esperava. Jo pensava que el peque s’ho passaria bé, que li agradaria posar-se sabates com fa constantment a casa amb les del seu pare i les meves. Fins i tot havia imaginat una escena idíl·lica/alegre on l’Ot assegut a terra o a una cadireta de nen alçava content el peu per a que li emproves la sabata. Hahaha!! És que no aprenc!!! Això em passa per confiar-me i sortir de casa amb les estratègies de vacances. Apa noies, ja podeu tornar cap aquí tan bon punt acabeu amb l’spa perquè el tema està complicat i us necessito. 😛

Tot va començar perquè l’Ot no volia que li traguéssim les seves sabates per provar-se les noves. En sortir de la primera botiga pensàvem que ho havíem fet massa a la brava i no li havíem donat temps per assimilar el que anàvem a fer, així que a la segona botiga ens ho vàrem prendre amb més calma i intel·ligència, a vegades em sorprèn com tot i el cansament tenim respostes prou creatives i encertades; però un cop més es va repetir l’escena. 😦

M’ho hauria d’haver imaginat. Sempre que juga a posar-se les nostres sabates, ell segueix amb les seves. No hi havia pensat!!! Però la veritat és que adoooora les seves sabates. Tan bo punt s’alça, les reclama, fins i tot a l’escola bressol quan es desperta de la migdiada crida SABATA, SABATA, SABATAAAAAA!! La mestra un dia ens va dir que des de fa uns dies s’adormia abraçat a la sabata. Li han ofert nines i peluixos, però ell vol la seva sabata.

IMG_20171119_150351
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

Abans de parlar d’aquest tema amb la mestra pensava que era un període de reafirmació de la nova paraula que havia après, però després d’això d’ahir i de saber que dorm abraçat a la sabata, entenc que és alguna cosa més. És la seva ploma de confiança a l’estil Dumbo. Les porta d’ença que va començar l’escola bressol al setembre i amb elles ha superat el període d’adaptació, ha après a caminar sense agafar-se i s’ha llençat a descobrir també el carrer. Ara que sóc conscient de tot el que ha viscut amb elles, em sap molt greu haver-li de canviar. I comprenc millor la seva reacció d’ahir.

No sé si algú més li ha passat amb el seu peque. Us agrairia molt saber d’experiències similars. Perquè ara a casa haurem de fer una petita campanya pro canvi de sabates. A les dues botigues ens deien que li passava a alguns nens, que era habitual, sobretot si han anat descalços. No em quadra, el meu fill vol les sabates noves i a sobre de les seves. Té una saturació de sabates. Que jo sàpiga no tinc cap mare-amiga a prop a qui li hagi passat. Avui hem començat amb humor i amor a ensenyar-li que podem tenir més d’una sabata. A veure com ens en sortim! De moment no hem tingut gaire èxit! Potser acaba anat a l’escola bressol dilluns amb tres sabates, les dues noves als peus i La Seva Sabata a la mà. 😛


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Per què sempre s’espera que renunciem les mares?

Quan encara no he tancat tots els temes que tenia pendents pel blog i els borradors a mitges s’acumulen, ara se’m plantegen nous temes que no vull deixar passar més dies per tractar. Per això, avui més que mai, volia parlar sobre un gran tema: Per què sempre s’espera que renunciem les mares?

Ja sabeu que des de principis d’octubre he tornat a treballar i això ha obert una nova etapa en la meva vida. El temps s’esfuma, vola, s’escola entre corredises amunt i avall i jo i la meva passió (escriure) sempre queden pel final. Segur que a moltes de vosaltres us sona, oi? A més a més aquesta etapa ha desencadenat noves emocions, més preguntes i sobretot més incertesa. La vida se m’ha accelerat de cop i volta. I és que al difícil repte de conciliar maternitat amb feina i he d’afegir el binomi impossible maternitat-vida pròpia.

Majoritàriament som nosaltres les que renunciem al nostre temps, a les nostres aficions, al nostre lleure per a que tot tiri endavant. Fixeu-vos que ara no parlo de la feina, sino de renuncies més personals. Tots sabem que amb una criatura la feina i el merder a casa mai s’acaba i segurament si t’organitzes millor pots intentar esgarrapar hores al rellotge. Però tot té un límit i després de portar tot un dia sense parar, només 15 min per dinar, costa trobar forces per dedicar-se temps a una mateixa. Està clar que si l’entorn no t’ajuda aconseguir-ho és realment impossible. Però avui, a les 23.01h de la nit, mentre tota la casa dorm i jo intento esgarrapar aquelles hores al rellotge que s’enriu de mi tinc ganes de fotre un “mecago en tot“.

Aquesta tarda tot semblava indicar que podria tenir una estona de tranquil·litat, però tot s’ha allargat, s’ha girat i m’he trobat de nou totalment boicotejada i sense forces ni temps per seure’m a escriure. Us prometo que tinc 13 post al borrador, sense comptar aquest, esperant ser rellegits, acabats o revisats però la vida no em dona per més. Sé que el meu xicot fa tant com pot però molts cops sento que ell no renuncia igual que jo. I ho reconec, això em cabreja, amb ell i amb mi. Pobre! Demà a les 6.30h es llevarà per rentar plats i fer el tapper dels dos. Però estic esgotada de dinar al metro a corre-cuita, de renunciar als meus metges o les meves sessions de sòl pelvià perquè la funcionaria de torn ens va donar malament l’hora de la revisió i hem de tornar-hi la setmana vinent, de veure com el iaio espera que llegeixi les historietes que escriu i ni tan sols s’adona que a mi no em dona el temps ni per asseurem a menjar, de portar una llista de “To do” a la feina, a casa i al blog i veure que l’única que no avança és la meva, de no ser capaç de llegir un llibre més que al metro entre l’anar i el venir, etc. I en mig de tota aquesta acceleració, frustració i cansament que estic vivint últimament, els dies que puc trobar 30 min per dinar i posar-me la novel·la de tv3, vaig i em trobo amb el mateix gran tema: la mare s’ha de sacrificar pels fills. Whaaat!!!!???

Estic indignada, molt indignada. Hi ha una parella d’actors que em comencen a caure realment malament. Em sap greu perquè m’estic transformant en les iaies que escridassaven al Montsolís quan els veien al carrer perquè eren molt dolents. Però a la vegada estic contenta de que per fi es tracti el tema tan clarament. No se si seguiu la novel·la dels migdies a tv3. Aquesta és la primera que veig de forma regular; simplement perquè volia trobar un moment personal per no pensar, descansar i desconnectar del món, i el fet de tenir el servei A la carta em permet veure-ho a qualsevol hora per internet. He dit “no pensar”, oi? Hahaha però amb aquests temes una és que no pot evitar-ho.

Sense fer spoilers ni explicar aquí tota la historia, la situació és que una dona que acaba de perdre el marit comenta als seus sogres que necessita marxar a treballar a Mèxic per desconnectar de tota la merda que està vivint des de la mort del marit i dedicar-se uns mesos a ella i després poder cuidar millor als seus dos fills. Per això els hi demana si els nens es poden quedar amb ells mentre ella està fora 6 mesos. Independentment del que pugueu opinar sobre si vosaltres ho farieu o no (penseu que en situacions extremes potser actuem com menys ens esperem) la conversa que té amb els sogres és gloriosa!!! Surten una de prejudicis sexistes i de merda cap a la imatge de “com a de ser una mare” que se’m posava la pell de gallina. [Minut 11.47 fins al 16.15]

comsifosahir

Frases del tipus: “Les teves responsabilitats”, “Abandonar als nens”, “Ho hem de decidir entre tots… però tu has pres una decisió…”, “Estàs taaaant enfonsada, que no pots viure amb els teus fills” i la millor “Quina mena de mare pot fer una cosa així?” Està clar que els guionistes tenien la intenció de provocar, de posar el tema sobre la taula perquè la historia segueix uns quants capítols més, però per mi és molt significatiu que es tracti aquest tema a la sèrie de sobretaula que mira mitja Catalunya. Si no parlem d’aquests prejudicis, d’aquesta imatge idealitzada de com a de ser una mare, no ho canviarem mai!

O és que una mare ha de ser sempre “perfecte”? Compte perquè la perfecció es guia segons uns canons i els teus no tenen perquè ser els meus. És que una mare no pot necessitar o simplement voler anteposar el seu benestar al de la família? Pel que sigui, perquè ho necessita puntualment o perquè ho prefereix així, perquè les seves prioritats ha canviat… Per què seria diferent si fos un home qui prioritzes feina, la seva salut o simplement la seva identitat personal com a Joan, Pere o Luis i no com a “pare de…”? I abans de dir-me que no seria diferent, penseu si és veritat o no. Perquè lamentablement a la pràctica és diferent i es justifica. I el més important per què som sempre les pròpies dones les que ens boicotegem entre nosaltres? Realment aquesta falta de solidaritat entre dones i aquesta mena de judici constant que s’exerceix no és gens sa.

Sempre s’ha dit que una mare tira endavant una família, però mai es parla de quan la mare no està bé per fer-ho perquè mai es prioritza. Utilitzem frases cliché per donar-nos ànims però fins que no acceptem que cuidar-se a una mateixa és cuidar dels teus, no canviarem mai allò que esperen de nosaltres: que renunciem, que ens sacrifiquem, que patim. Perdoneu, però ho trobo massa penitencia cristiana, llegat d’un patriarcat a qui ja li va bé que siguem nosaltres les que pringuem en excés.  Potser ara he sonat una mica radical. Però és que avui ja n’estava farta i necessitava una mica de reivindicació. Dones de la CUP, doneu-me forces!! 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

Criança respectuosa · Escola Bressol

La nostra difícil adaptació a l’escola bressol

Només fa una setmana que no escric al blog, però tinc la sensació que ha passat més d’un mes. Estic una mica descol·locada! Em sento com si m’hagués passat un camió per sobre, però simplement és que he tornat a la feina. Potser no vaig tan desencaminada, perquè el xoc de realitat després d’un any i mig d’oasis maternal es podria equiparar a un tràiler doble que t’enganxa de ple a 120 km/h. Nous horaris, noves rutines, tensió per com anirà tot, sense poder aprofitar les migdiades del peque per descansar… Però seguint despertant-me 2 cops la nit que va bé o 8 vegades com avui. Així que a les 22.30h ja no sóc persona i a les 23h algú em desconnecta, qual Matrix, i caic rodona on estigui: sofà, al llit del peque donant teta, a la cuina… I és que per acabar-ho de rematar per casa seguim amb la temuda adaptació a l’escola bressol.

L’última setmana de setembre en comptes d’acabar amb aquest tema, va anar a pitjor. Ja sé que això no són matemàtiques i que amb els nens 2 + 2 poden ser 4, 5 o 10. Però sincerament no esperava que arribéssim a aquest punt. És cert que vàrem començar molt tard (19 de setembre), però al principi tot va anar tant bé!! Massa bé! En deixar-lo reia, em saludava mentre marxava i es posava a jugar. Era massa idíl·lic. En algun moment havia de petar. I tant, si ho va fer! Així que ara que la resta de famílies ha passat aquesta etapa, nosaltres encara hi som. 😦 Espero que ja haguem tocat fons i ara només haguem de pujar, a poc a poc però sempre en direcció cap amunt; perquè sinó… m’haureu de recollir de sota el tràiler amb bossetes d’aquelles del CSI.

He de reconèixer que el cap de setmana passat va ser el pitjor. Es va unir la seva crisi de separació amb la meva!! O us penseu que són ells els únics que la pateixen? I una merda!! Quan veus al teu fill passant-ho fatal (tal com va dir la mestra) t’ataquen totes les pors, els dubtes i sobretot la culpa Aquella culpabilitat tant absurda i injustificada, com intensa i punyent. I la gent que és molt imbècil només fa que dir-te Tu sobretot no ploris i estigues tranquil·la, que sinó li transmets. Estàs insinuant que és culpa meva??? Sí, home!! El meu fill plora durant hores a l’escola bressol i jo em comportaré com si res. Aniré pel món amb un gran somriure. Doncs no!! Si vol braços, li donaré; si vol teta, allà la tindrà; i si el veig trist, ploraré amb ell. Així que el cap de setmana passat ens vàrem dedicar a això: teta, porteig i plors, i més d’un cop tot a la vegada. Us imagineu l’escena? Tots dos ho havíem de treure. I la veritat és que crec que ens ha anat força bé!

A l’acabar la setmana i al començar aquesta, la situació era dramàtica. Plors en marxar jo, plors en deixar-lo el pare a l’escola, ploriquejos que canvien d’intensitat durant vàries hores al llarg del matí, buscant sempre els braços de la mestra, i si no els tenia, grans plors amb intents de cops de cap a terra. Ja sé que no sempre el pot tenir a sobre. En té dos braços per 13 criatures. Així que intento no pensar-hi. Aixxx quin patir! Quan arribava el dinar la cosa empitjorava. Plors, negació i cabreig. Fa dues setmanes que no dinar!! I a l’hora de dormir plors intensos fins a caure exhaust. Es desperta súper aviat quan els altres encara dormen i torna a plorar cridant mamà. Un Cristo que no vegis. Quan el recollia seguia sanglotant, tenia els ulls vermells i infladíssims i només eren les 14.30h. Així que com espereu que jo no ho passi malament?

Em sentia culpable, pensant que tot allò era culpa meva. Perquè tornava a treballar i ja no estaria amb ell. Perquè des de sempre li he ofert braços o teta quan ho necessitava. Perquè l’he portejat quasi el 80% del temps en comptes de fer servir cotxet. Totes les veus que sempre em van criticar tornàvem a mi. Se’m repetien al cap un cop rere l’altre dient-me: Ja t’ho deia que no era bo pel teu fill. Ho veus ara!! Va ser molt trist, plantejar-me si havia fet la criança adequada. Per sort que també tenia gent a prop que em recordava que allò era el més normal i a la vegada el més sa. Et nota a faltar perquè té un fort lligam amb tu (apego). El que és perfecte. A més l’Ot no està d’acord amb la nova situació i ho expressa a la seva manera. Dóna-li temps i confia en ell.

No m’agrada parlar d’un tema quan encara no ha acabat. Perquè no veus les coses amb la mateixa perspectiva i perquè si avui fa un pas endavant, demà pot anar dues passes enrere. Però la veritat és que aquests dies he intentat viure-ho tot una mica diferent. A veure si així també puc ajudar al meu fill. Perquè la sensació d’impotència, de no poder fer res, era un altre d’aquells sentiments que més em torturava. Potser amb tot el que he fet no estic canviant res en la perspectiva del meu fill, però jo em sento més tranquil·la.

El cap de setmana passat em vaig concedir plorar; però plorar amb majúscules. Llargues estones plorant  sola i d’altres abraçada a ell. També em vaig reservar moments d’intimitat per tots dos, sobretot als vespres, quan hauria d’estar dormint al llit i nosaltres sopant al menjador. Vàrem reviure molts moments com als primers mesos quan es quedava adormit obre meu fins que anàvem al llit. També l’he portejat tant com he pogut. Li he donat llargues hores de teta i hem iniciat un nou moment de teta +abraçada + caricies als peus + els seus dibuixos preferits. I sincerament, m’he omplert d’ell i crec que ell també de mi.

Els últims dies la mestra ens deia que semblava tenir més interès pel joc. Ja no plora per dormir, encara que dorm poc i es desperta buscant-me. I fins i tot algun dia ha tastat la fruita del dinar. Res més. Petits passos que són grans concessions del nostre fill, tossut, amb caràcter i cop avesat als canvis. Nosaltres els rebem amb alegria i optimisme i li agraïm amb més braços i amor.

No sé com ni quan acabarem la nostra adaptació. Però mentrestant seguirem fidels a la nostra criança, sense fer cas als fantasmes, amb braços, teta i porteig. Si ens han servit aquests últims 15 mesos, segur que ara també ens ajudaran.  

cub-1418738_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!