Autor: Una mare i la seva tribu

Maternitat

Gossos i nens: Two friends forever

Una mare i la seva tribuDeixa un comentari

Ara fa un any us parlava dels beneficis i els inconvenients de conviure gossos i nadons. Però els peques creixen i la relació que s’estableix canvia i molt. A casa ho hem viscut molt intensament aquest últim any, per això creia que ja anava sent hora de reprendre el tema.

Si fa un any us deia que els principals inconvenients eren la logística i la brutícia, ara us diria que tot això no té gens d’importància. Són qüestions totalment temporals. Amb una bona aspiradora i un horari de passejos ho teniu solucionat. En canvi els beneficis són per tota la vida. I és que ara amb un nen de 22 mesos i un gos de 13 anys puc dir sense cap mena de dubte que la presència del Leto només ha fet que sumar a la vida del nostre fill i a la nostra. 

20180526_105147
Cristina F. Victory – Barcelona Maig 2018

No pretenc repassar un per un els avantatges que us comentava al post Gossos i nadons: 10 Beneficis que valen or! però ja us dic que gairebé tots els hem experimentat. Alguns no es poden veure fàcilment però d’altres són molt clars. Comencem pel més important!

1.Estimar i respectar els animals:

Tot va començar amb els moments “Mimos al Leto”. Si no recordo malament, l’Ot tenia uns 4 o 5 mesos i ja feia un temps que tenia interès en el membre caní de la família. Així que vaig iniciar el costum de dedicar uns minuts al dia a acariciar al Leto, perquè entengués que amb el gos s’hi podia relacionar i quina era la millor manera de fer-ho. I va anar la mar de bé. El Leto es deixava encantat i el nen li feia molta gràcia.

A mesura que anava creixent, l’Ot solet s’hi anava aproximant cada cop més. Així que cada vegada que el volia tocar, pel motiu que sigui, tant el pare com jo li repetíem “Al Leto se li ha de fer maco maaaaco” i ho acompanyàvem amb unes carícies molt suaus. Ell ens imitava. Així des de ben aviat, en comptes de donar-li cops, va entendre que aquella bèstia no era com una taula o un moble on podia picar sense pietat. Si veiéssiu amb quina cura l’acariciava des del principi, al·lucinaríeu. Realment se l’estima!! I ara que el Leto ha estat malalt encara més. Li fa carícies i li envia petons. Primer a distància perquè no li agrada que el llepi i el nostre gos llepa mooooolt. I ara ja si acosta per donar-li petonets a l’esquena. Ben lluny de la boca, no sigui que li caigui una llepada. Ja us dic que aquestes escenes són impagables.

L’Ot va tenir una etapa que cada vegada que veia un gos deia “Leto” amb una emoció espectacular. Nosaltres el corregíem o puntualitzàvem dient-li “Sí, és un gos com el Leto, però aquest és més petit, més gran, de color blanc, etc..” Mai vaig saber si ell volia dir alguna cosa per estil o confonia les paraules. Però es quedava content i satisfet. Així el gos va ser el primer animal que va saber identificar i en cert aspecte li va obrir la porta a la resta: gats, ocells, papallones, marietes, tigres, etc fins a les actuals marmotes o zebres que el tenen al·lucinat. Està clar que tots els nens senten interès pels animals però el nostre fill té una certa obsessió. Hehehe! Té més vocabulari en aquesta àrea que en altres. Si em preguntéssiu com és la seva “escala de coses molones” us diria que primer van els animals o ninos com diu ell (això inclou figures d’animals i personificades), després els contes i el Timmy, i a partir d’aquí i bastant més lluny la resta de coses: les pilotes, els cotxes bla, bla, bla.

Per això com té aquest interès pels animals i ha entès perfectament que s’ha de tenir curar del Leto, ho aprofitem per explicar-li que als altres animals també se’ls ha de cuidar. Hi ha una frase molt recurrent a casa que fa que ho entengui ràpidament. “A la formiga li hem de fer maca maca com al Leto. No li podem donar cops ni premer perquè li farem mal“. Funciona el 90% de les vegades. Es queda mirant l’animalet tranquil·lament, i si veig que no pot fer-li maco i el vol tocar, li dic que li pot enviar un petó. No sempre funciona, però crec que és la millor manera perquè l’Ot vagi interioritzant l’amor i el respecte als animals. La veritat és que l’altre dia vàrem anar al zoo per primera vegada i realment se li notava l’amor que els hi té.

2. Activitat física:

En aquest any l’Ot ha passat de voler fer la croqueta, a gatejar a caminar i a córrer, així que el Leto ara té un nou competidor per liar-la a casa. Com que el Leto és molt gran i està malalt, últimament no podem anar a fer llargues passejades com havíem fet, i no poden gastar energia un corrent rere l’altre. Però ja us dic que moltes tardes hi ha curses al passadís de casa. Fins ara era el Leto que perseguia al peque perquè portava menjar o alguna joguina que li interessava, però des de fa un parell de mesos també és l’Ot el que persegueix al Leto per jugar. És una versió molt particular del Tocar i parar, però el gos l’entén i el nen no para de riure rere d’ell. I la veritat, a mi se’m cau la bava.

A més això de què tant l’un com l’altre necessitin sortir a passejar fa que entre una cosa i l’altra a casa no parem quiets. Moltes vegades l’Ot ens acompanya a treure a passejar al Leto, sobretot els caps de setmana, i algun cop també hem anat al parc infantil amb el Leto. M’agradaria fer-ho més sovint però el Leto es posa molt nerviós, i sent gran, costa canviar-li els hàbits. La llàstima és que a Barcelona i a prop de casa hi ha cops parcs tranquils on l’un pugui jugar i l’altre pugui asseure’s relaxadament. Així que ho trampegem com podem.

3. Més felicitat:

Diuen que conviure amb un gos t’aporta felicitat, i és totalment cert. Però la veritat és que a casa fa tant de temps que tenim al Leto que el meu xicot i jo ja no ho notàvem. I imagino que a moltes cases passa el mateix.

Ara que ha estat uns dies ingressat, ens hem adonat de tot el que comporta tenir-lo a les nostres vides. I en cert aspecte el nen també ho ha experimentat. Per ell el Leto implica alegria en molts aspectes, encara que no n’és conscient. Al llarg d’aquest post veureu molts exemples en aquesta línia. Jo per desgràcia vaig adonar-me del que realment li aporta el Leto el dia que l’Ot entrava tot feliç a casa esperant que el vingués a saludar. Com que no ho va fer l’Ot va anar a buscar-lo per fer-li un susto tot content. Va mirar per tot el pis i a poc a poc el seu somriure es va apagar. Així com si s’apagués la innocència. Va ser molt dur. Per sort el Leto va tornar a casa al cap d’uns dies i el peque, que tot ho cura ràpidament, va tornar a viure en la felicitat màxima amb el seu gos. Crec que des d’aquell dia l’Ot cuida més al Leto, li fa carícies i més petons i el meu xicot i jo intentem ser més conscients d’aquesta felicitat real que aporten els animals cada a casa, però que la quotidianitat fa oblidar.

4. Incorpora responsabilitats: donar el menjar al gos, posar-li aigua neta, treure’l cada dia vàries vegades… :

De mica en mica l’Ot ens ajuda en certes tasques de la casa però realment són molt simbòliques. Tirar el seu bolquer a les escombraries, ajudar-nos a parar la taula… i des de fa uns mesos mostra interès per posar-li el menjar al Leto. Ho fem amb equip. Jo trec el mesurador de la bossa de pinso del Leto i l’Ot l’evoca al seu plat. Ho acaba sempre amb un Menjar Leto. Aquí, aquí i el gos normalment mostra més interès pel menjar si li posa l’Ot que si li posem nosaltres. Però per desgràcia no ho podem fer cada dia perquè amb la medicació forta que pren el Leto no és convenient que el peque vagi tocant el seu menjador. Però l’hàbit és allà.

Últimament també m’ajuda al matí comprovant si li estem deixant aigua al vol. És una manera divertida d’anar sortint de casa que sempre costa molt. Vinga, anem cap a l’escola. Ot vés cap a la porta i mira si el Leto té aigua. Si no li hem de posar.  I ell sempre diu Aiguaaaaa, sí!! M’agradaria saber què diria si no n’hi hagués. Un dia li faré la prova Hehehe!

Com us deia abans, altra tasca en la qual també s’implica molt l’Ot és la de sortir a passejar amb el Leto. Bé, nosaltres li diem “Anar a fer pipí” i com just ara està començant  interessar-se per tot el tema pipi i caca la idea que el Leto també en fa li resulta molt divertida. De moment no ens ajuda recollint les caques ni res de tot això però algun dia s’ha animat a portar ell sol la corretja i curiosament el Leto camina súper a poc a poc quan veu que és ell qui el porta. Com són aquestes bèsties!!! Quan jo estava embarassada i anava a ritme d’elefant també ho feia.

Per mi el més important del fet que l’Ot participi en la mesura que pot en les tasques relacionades al Leto és el fet que va interioritzant petites responsabilitats i que s’adona que a vegades la prioritat no és sempre ell. Si és l’hora de passejar al Leto o simplement ara ell ho necessita perquè la seva medicació fa que pixi més, doncs parem els dibuixos, deixem el sopar refredant-se i baixem tots tres a que el Leto faci un pipí. El primer dia que va passar l’Ot es va enfadar moltíssim. No ho entenia, perquè no era el costum. El segon dia simplement va dir “Leto, pipí, si, sí”.

5. Compartir joguines i menjar:

Tema peli-agut hahaha! Bé no tant com us penseu. A casa tots dos tenen ben clar quines són les joguines de l’un i de l’altre. I la veritat és que no es barallen gens. Quan el nen agafa alguna joguina que no li toca normalment és per portar-li al Leto. I si no tenia aquesta intenció, li demanem i ho fa ben content. El problema va més al revés, perquè el nostre gos té especial predilecció pels peluixos i algun dia li costa controlar la temptació d’agafar-ne l’algun del nen. Però, passa molt de tant en tant i el torna ràpidament, conscient de la malifeta.

Altre tema és el menjar. El Leto té obsessió pel menjar. Així que sempre que el nen menja el Leto ha d’estar fora. Però em sembla preciós com l’Ot vol compartir el seu plat amb ell. També és veritat que no tenim un fill gaire afamat, que si se’n va a dormir sense sopar, no és un drama per ell. Així que si alguna vegada no hem fet fora del menjador al Leto, me’ls he trobat compartint un iogurt, arrasant amb els macarrons ara un per l’Ot ara un pel Leto, etc. Reconec que d’entrada no fa cap gràcia, però sé que és culpa nostra per no haver estat més estrictes amb el gos abans.

Els beneficis també són pel gos, no s’ha d’oblidar.

Ara que tenim al Leto malalt i que ha passat dies realment malament us puc dir que la presència del nen li ha anat la mar de bé. En els moments més durs està clar que el peque poc podia fer, però quan s’ha recuperat una mica o simplement quan el Leto ha tingut un bon dia s’han tornat a retrobar com si no hagués passat res. Bé, en realitat sí que ha passat alguna cosa: ara l’Ot el cuida molt més i li fa més carinyus, i l’altre es deixa fer i s’asseu amb ell al sofà a veure els 20 minuts de tele diaris. Semblen el Zipi i el Zape.

Es nota molt la connexió que tenen. Quan arribo jo a casa el Leto em rep content però amb calma, igual que quan arriba el meu xicot; però quan arriba l’Ot hi ha més energia, més alegria desfermada. Serà l’edat 😉

Per això us dic, confieu en tots dos, nen i gos, i ja veureu quin bon equip que faran. 🙂 Seran amics per tota la vida.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

 

 

 

Celebracions · Maternitat

1er Any (i pico) del blog

Una mare i la seva tribu1 comentari

Ja fa dies que volia escriure quatre ratlles per celebrar de forma simbòlica que fa un any que vaig obrir aquest blog i que va començar a créixer amb post i seguidors. Però la realitat és la que és i no sempre podem fer tot el que voldríem quan voldríem.

happy-birthday-1250520_640

La maternitat/paternitat ens ho ha fet molt evident a casa. Abans potser fèiem un sobre esforç i dormíem menys per poder arribar a tot. Ara directament és impossible. Hi ha gent que li diu renúncies, altres canvis de prioritats. Jo prefereixo pensar que la vida s’ha de viure tal com ve, al moment i centrant-se el que importat aquí i ara.  Així de simple. I si això implica que hi ha coses que han de passar davant d’altres, doncs cap problema. El més important ara és gaudir i cuidar al peque, i aquestes últimes setmanes també al Leto. Un perquè és petit i aquests preciosos moments no tornaran, i l’altre perquè és gran i està malalt i encara volem gaudir d’ell al màxim. Davant això, intento no pensar ni en renúncies ni en prioritats. Encara que reconec que molts dies costa. I molt! Llavors em recordo a mi mateixa que la vida mereix ser viscuda en primera persona. No explicada, ni fotografiada, ni molt menys a través dels altres. Potser una mica contradictori per una mama bloger que celebra el seu primer any, però més coherent per una mare real (també mamaperruna) que vol viure una maternitat conscient.

Per això quan passen els mesos i veig que del primer aniversari del blog ha quedat molt enrere i que quasi podria celebrar l’aniversari i mig intento mirar el cantó positiu. Que si deixo passar uns mesos més podria estalviar-me aquest post i celebrar directament els dos anys? També, però tampoc ens passem 😛

En aquest temps la meva tribu simbòlica ha anat creixent. Primer només al blog, després a Facebook i ara també a Instagram. On per cert, amb la tonteria ja som més de 100 seguidors. Hehehe! Quin ridícul comparat amb altres blogs de maternitat, però quin gran mèrit tenint en compte el poc temps que li puc dedicar a tot. 

Les idees per nous posts no em falten i quan us dic que en tinc 10-12 a l’esborrany, no us enganyo. Es tracta de trobar el moment i l’energia per posar-me a escriure i acabar-los. Tota una proesa últimament. Però així i tot, aquí segueixo. Convençuda que el blog em dóna aire, perquè m’ajuda a trobar una estona per fer el que més m’agrada, escriure, i sobretot perquè m’ajuda a imaginar com seria la meva vida si em dediqués 100% a escriure, de maternitat, d’actualitat o de totes aquelles històries que em ronden pel cap. No sé si mai serà possible, per una qüestió de temps, de logística (d’alguna cosa s’ha de viure si això no t’ho dóna) o simplement d’oportunitats reals. Però mentre estant aquí seguiré. Rascant temps de sota les pedres i per explicar la nostra experiència amb la maternitat/paternitat més conscient i respectuosa que l’energia i la paciència ens permet.

I per descomptat, us vull donar les gràcies a tots vosaltres que em llegiu. Sense la tribu això perdria sentit. Saber que esteu allà, que després d’escriure un post fins a les tantes de la nit vosaltres busqueu temps per llegir-lo (sé que a vegades són molt llargs) o per deixar-me un comentari, és molt motivador. Dóna ànims per seguir un any més. Ja us dic que quan vaig començar no sabia si realment algú llegiria el blog i reconec que això cada vegada que veig nous lectors o seguidors m’emociono. No sé on serem l’any vinent, si la tribu haurà crescut o si seguirem sent els mateixos. Però sigui on sigui serà gràcies a vosaltres, perquè compartiu els posts que us agraden i perquè sou la meva cafeïna nocturna per seguir escrivint. Gràcies, de veritat!

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

 

Celebracions · Maternitat

Feliç Dia imperfecte de la Mare!

Una mare i la seva tribu1 comentari

Demà és el Dia de la Mare i aquest any no tinc preparat res especial pel blog, ni per mi, ni per nosaltres dos. Aquest any, el Dia de la Mare serà com un dia més de caos i descontrol a les nostres vides no perfectes. 😛

Segurament ens alçarem massa aviat, perquè tens un despertador intern que només sap que són les 7 del matí, però que no té incorporada la millora tècnica que desconnecta l’alarma els caps de setmana per a que dormin fins tard. Em despertaràs amb puntades de peu, semi plors o semi crits aguts, perquè em sembla que només t’has llevat tranquil cinc vegades en aquests 22 mesos. Demanaràs teta com qui demana un cafè abans que li diguin bon dia i tot i que jo em faré la dormida em passaràs la mà per la cara fins que et digui bon dia.

Amb una mica de sort esmorzaràs sense crits, enrabiades ni súpliques de tele. No sé si el temps ens acompanyarà per sortir al parc. Però a certa hora, quan ja hagis tret totes les joguines del seu lloc i t’hagis intentat enfilar a l’armari de la tele, a la taula, a la pica del bany… estaràs insuportable i tots estarem desitjant sortir al carrer.

Segurament abans que arribi l’hora de la migdiada hauré respirat profundament per no cridar unes quantes vegades i ens haurem enfadat almenys un cop o dos, i la cosa seguirà a la tarda, perquè tu estàs en aquella etapa de buscar límits i jo en aquella de posar-te’ls cada cop més a prop perquè sinó la cosa se’n va de mare.

Durant la teva migdiada, no recolliré ni fregaré ni posaré rentadores, simplement m’asseuré a descansar i a recuperar-me de la feina més dura que he fet mai. M’és igual que la casa sigui un camp de batalla, m’és igual que la roba s’acumuli al costat de la rentadora i la neta a sobre el nostre armari. És més important estar tranquil·la per poder seguir-te el ritme a la tarda amb bon humor. No és fàcil, i ho saps! Hehehe

La tarda serà un Second Round a l’estil Dia de la Marmota. I a mesura que s’acosti la nit i estiguis més cansat tot serà més complicat: sopar, bany, dents… fins i tot el conte d’abans d’anar a dormir.

Però quan arribi la nit sé que ens haurem petonejat mil cops, que m’hauràs abraçat unes altres tantes, que m’hauràs mirat amb cara d’amor etern durant hores, que entre crits haurem rigut, ens haurem fet pessigolles  i haurem tingut un parell o tres de moments teta plens d’amor. I és que la vida amb tu no és perfecte, però és meravellosa. 

IMG_2436

M’ha costat molt de temps entendre-ho. Gràcies a tu ho he aconseguit. Segurament supervivència. Com tot en això de la maternitat. Per a estar bé no tot ha de ser perfecte. Zero crits, zero enrabiades, tot rialles. No!! Fals! Per estar bé, s’ha de saber gaudir d’aquests moments màgics que et dóna la vida entre merder i merder o punyalada trapera i pena màxima. Perquè si tot fos sempre perfecte, no seria especial, seria normal. Per això, gràcies a les teves enrabiats, les rialles tenen millor gust. Clar que preferiria que hi haguessin més riures i abraçades, però ara almenys quan hi són les gaudeixo al màxim. Gràcies fill!!! Cada dia m’ensenyés coses noves, de mi, de la vida. 

 

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

No és no, i només sí vol dir sí!

Una mare i la seva tribuDeixa un comentari

Ara que tothom dorm a casa voldria aprofitar per reflexionar sobre el que ha passat aquests últims dies arran de la vergonyosa sentència de La Manada. Sé que aquest cas és un exemple més de la violència i el masclisme que encara es passegen lliurement per la nostra societat, i que a part d’aquest cas mediàtic, cada dia hi ha desenes de sentències semblants que deixen al descobert la inferioritat i la vulnerabilitat amb la qual ens trobem les dones.

No pretenc aportar nous relats d’abús, violació o masclisme, perquè per sort no he patit mai res tan alarmant com moltes de les històries que actualment s’estan explicant a les xarxes a través del hastag #cuéntalo Si no les heu llegit, us animo a fer-ho. Potser els no convençuts veuran realment quan masclisme queda encara en la nostra societat, ja siguin pallisses a dones, atacs furtius als portals, amenaces velades o directes, o “simples” comentaris sexuals que posarien incòmode a qualsevol. “Que no me entere yo que ese culito pasa hambre”, per posar un exemple clar. Per cert, culito en diminutiu perquè així t’assignen menys vàlua personal i perquè solen ser noies joves o adolescents. Les velles de trenta anys i pico com jo ja no els hi interessen.

De tot plegat el que més em preocupa, ja ho he dit altres vegades, són aquests “simples” comentaris. Perquè denoten fins a quin punt el masclisme està arrelat en la nostra societat i forma part de la normalitat. Molt poca gent (només algun magistrat prepotent) s’atreveix a excusar o qüestionar agressions sexuals manifestes; però en canvi podem trobar fàcilment molta més gent, homes i també dones, que justifiquen d’una manera o altra aquests “simples” comentaris o actituds. I per mi és aquí on hi ha la clau per canviar-ho tot.

Si trobem normal que els homes puguin llançar floretes a les dones pel carrer o que els companys de classe o feina puguin fer lloances a la roba que portes, a com et queda o el bon tipet que tens, estem donant per suposat que el cos de la dona és un objecte del qual qualsevol persona aliena, en especial els homes, poden opinar, gaudir (només de vista, és clar), tocar (Ups! La cosa puja de to) o utilitzar per al seu plaer. No serveix emmascarar-ho amb “És que portava uns shorts tan curts que li veia el cony pujant les escales del metro”, ni en “És que m’havia posat calent embolicant-se amb mi i va voler parar. És una calenta-braguetes que després es desdiu”. Només faltaria que ella pogués decidir fins on vol arribar!!! Perdoneu però jo encara no he vist mai cap dona fotent mà al cul a un home al metro o sa d’un d’aquests adolescents que porten els pantalons caiguts, ensenyat els calçotets i el cinturó cordat per sota el cul. Que jo sàpiga el cul és seu, per molt ben posadet que el tingui (Veieu el diminutiu? Posadet) i per molt que l’ensenyi. I per descomptat jo sóc adulta i respectuosa encara que faci mesos que no folli pels motius que sigui. Però en canvi si la situació fos la d’una noia adolescent amb shorts, a molts se’ls hi escaparia el comentari “anava provocant”, o inclòs pitjor “ho estava buscant”. I un bé negre!!

Per altra banda, considerar les actituds masclistes com a “simples” fets, comentaris o reaccions rebaixen la importància del problema i posen el punt de mira en el lloc incorrecte. És a dir, en les dones. Si considerem que són poca cosa o que són normals estem donant per suposat que no canviaran o que no necessitem que canviïn. Però aquest “simples” comentaris són les bases d’accions pitjors. I tothom ho sap, per això com a contrapartida eduquem a les noies en la por i la defensa. Sembla que és més fàcil dir a elles que es tapin, que al tornar de nit vigilin, o millor encara que no surtin, que no pas ensenyar a ells a ser respectuosos. Així la por a la violació formarà part dia a dia de les dones i d’una manera o altra sentiran que allò és cosa seva. Només d’elles. Aquest és el problema! I si els hi passa alguna cosa, el sentiment de culpa serà difícil de controlar.

Durant anys moltes famílies han educat en la por a la violació a les seves filles. Jo mateixa recordo molts comentaris en aquesta línia encara que des de ben petita em rebel·lés moguda per un sentiment molt primitiu d’injustícia. Sincerament crec que les famílies que ho fan, pensen que estan prevenint a les seves filles d’un mal major i que amb aquells consells o prohibicions els hi estan donant les millors eines possibles. Però no hi estic gens d’acord! En convertir a totes les dones en possibles víctimes, perquè ells no saben controlar-se, se’ns està carregant la culpa per actes que no són nostres i se’ns està posant en una situació de vulnerabilitat i desigualtat social que d’una manera o altra condiciona les nostres decisions de futur, tan si ens violen o no. La meitat de la població té por de ser violada, l’altra meitat no. Mini punt positiu pels homes. La meitat de la població ha de vigilar per on va, a quines hores i amb qui va. L’altra no. Mini punt més per ells. La meitat de la població sap que ni la policia la protegirà ni la justícia la creurà. En canvi l’altra meitat ni hi pensa. Dos mini punts més pels homes. Com es pot parlar d’igualtat en una situació així?

Al parlar de tot això molts homes se senten amenaçats. Jo no sóc un violador. No em posis al mateix sac! Però la veritat és que al masclisme en general, i a molts homes en particular, ja els hi va bé mantenir aquest statu quo de poder basat en la por i la inseguretat, encara que ells mai fessin “res mal fet”. Però a mi i a totes les dones que són violades o mortes cada any, no ens serveix. Si no ets un violador, condemna-ho. No miris cap a una altra banda, no siguis permissiu amb els “simples” comentaris i sobretot: Mou el cul per solucionar-ho!!! Això també t’afecta. O ets un d’ells o estàs en contra d’ells. No hi ha mitges tintes. I tampoc em serveixen les mesures pal·liatives que se centren a donar recursos a les dones. Perdoneu però això de portar les claus a la mà ja fa anys que ho fem i no és la solució. Tampoc crec que canvi massa aprendre quatre claus de judo.

Al meu entendre, i ja sé que no sóc cap experta, és simplement sentit comú, la solució passa per una educació sexual-afectiva real i sobretot per educar en el respecte a tots, nois i noies. En realitat les dues coses estan molt lligades perquè quan llegeixes que el vint-i-set per cent de la població europea veu bé la violació en determinades circumstàncies (perdóooo?!??!), i que el trenta per cent dels nois troba eròtic la imatge de forçar una dona (mare meva!!!), és que la cosa no va bé. Els adolescents, nois i noies, necessiten trobar espais segurs i reals on parlar de sexe. No podem deixar que la imatge que es generin del sexe sigui allò que trobin per internet. Perquè tots sabem que serà igual a porno. Cada cop tenen més facilitats per accedir-hi. I si només veus allò, és molt fàcil caure en l’error de creure que el porno és sexe real o inclús, el sexe, com si no hi hagués més opcions o més visions. I això sí que seria un gran pas enrere per la igualtat i el respecte.

Tots quan érem petits, d’una manera o altra, vàrem anar recopilant informació sobre el sexe: els comentaris dels germans més grans, de la colla d’amics, les pel·lícules, la televisió, etc… o si tenies sort el pares que en parlen lliurement. Però la realitat demostra que aquest sistema “d’informació sexual” no ha estat suficient per aconseguir una societat sexualment sana. Per això he parlat d’una educació sexual-afectiva. No es tracta d’explicar la mecànica del joc, ni d’educar simplement en contracepció i malalties de transmissió sexual (que també). Es tracta d’educar emocionalment en tot allò que implica el sexe: amor i no amor, desig, jocs de poder, normes per ser respectuosos, consentiment, saber quan toca parar o saber veure que ara no tocar iniciar el joc…

Però tot això comença des de ben petits educant en el respecte mutu, demostrar amb exemples pràctics que el No és No, que han de respectar igual que els pares els respectem a ells. Per exemple quan no volen menjar més i no el/la forcem a fer-ho amb cara de pena ni amb xantatges. O quan entenem que no sempre volen fer petons ni abraçades a la família i amics. Perquè el teu cos i la teva intimitat és teva i ningú, ni tan sols els pares, et poden demanar que la cedeixis si tu no vols. O quan els adults els hi proposem jugar a un joc que creiem que s’ho passarà molt bé, però el/la no vol deixar el que està fent en aquell moment. Perquè cadascú saps el que vol, el que li ve de gust fer i el que no i per tant ningú pot treure’t la capacitat de decidir com gaudir si no fas mal als altres.

 

I arribats a aquest punt també crec important explicar als nens i nenes que només el Sí és Sí.  Sembla mentida que encara ara se’ls hi hagi de recordar a molts adults. Segur que ells poden entendre fàcilment que els silencis no volen dir sí, potser és que no has entès què vol realment l’altre; els dubtes tampoc són un sí, potser és que encara t’ho estàs pensant o no saps què contestar; que la roba que portes no està dient sí, simplement és que l’has escollit perquè t’agrada. A casa l’exemple més clar que només un sí és sí es veu en el menjar. Si després de sopar li ofereixo al peque maduixes que li agraden molt podem passar unes quantes coses: pot mirar-me sense contestar de forma indefinida, pot dir-me si i un segon després no, pot canviar d’opinió a l’últim moment quan ja estan netes i tallades al vol, pot acabar menjar-se-les de primeres amb tota la il·lusió… Però passi el que passi, tenim clar que no podem obligar-lo. Només ell té l’última paraula. (He buscat l’exemple de les postres perquè espero que s’entengui que no es tracta d’una qüestió alimentària sinó de respectar les voluntats.)

En realitat hi ha un llarg etcètera de coses que podem fer els pares per a que les criatures del futur entenguin que el respecte mutu és la clau per la igualtat. Però el que està clar és que si nosaltres no comencem respectant-los a ells, després ells no ho faran amb els altres. Per això és la nostra obligació educar-los tenint clar el problema en el seu conjunt per donar un futur més segur a totes i a tots. Jo com a mare d’un nen ho intento fer cada dia i seguiré fent-ho amb el mateix convenciment que si tingués una filla.

green-2561901_640

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Jocs de 1 any a 2 anys · Maternitat

5 propostes creatives per sobreviure un dia de pluja

Una mare i la seva tribu2 comentaris

Avui que la primavera es resisteix, fa fred i no para de ploure us volia explicar les nostres propostes per sobreviure un dia de pluja o fred.

Quan els peques són molt petits, els dies de pluja serveixen per fer sofà i manta. Gairebé els agraeixes perquè són l’excusa perfecta per no rebre visites, dormir llargues migdiades amb ells, llegir bons llibres o posar-se al dia de les sèries que segueixes. Però quan van creixent, hi ha un moment en el qual notes que la casa se’ls hi queda petita, que necessiten sortir a passejar, a relacionar-se amb altres criatures i per descomptat cremar piles. En aquests casos plantejar-te un dia sencer a casa fa una mica de por. I ja ni parlem si la temporada de pluja es fa llarga. Hi ha pares que han patit atacs de pànic quan han vist que encaraven el tercer dia d’aquells de “millor no sortir de casa”. Horror!! Hahaha!

Nosaltres ho hem començat a patir aquest hivern que el peque ja camina i la seva energia és molt més intensa. Després d’haver repassat totes les joguines tres o quatre vegades notes que és la casa que li cau a sobre. Així que vas inventant i provant coses noves. Tothom té els seus recursos, i alguns són un clàssic a totes les cases, però les opcions moltes vegades sembla que s’acabin. Per això avui us volia explicar les nostres propostes més creatives per sobreviure els dies de pluja. A casa sempre estem atents a noves idees i he de reconèixer que l’escola bressol és una font d’inspiració molt gran 😉

Regles bàsiques per sobreviure un dia de pluja 😛

Quan et planteges un dia sencer sense sortir de casa has de tenir clares dues coses:

  1. L’energia del teu fill no desapareixerà així que millor doná-li opcions per consumir-la.
  2. No esperis que una activitat li duri molta estona. Si no passa els altres dies, avui tampoc.

Així que millor penseu en vàries activitats. Nosaltres ens plantegem diverses alternatives i les anem “distribuït” al llarg del dia segons què li ve de gust o l’energia que té. Normalment barregem propostes més físiques o psicomotrius amb activitats més pausades i si alguna no funciona, provem d’altres. D’entrada a casa intentem escapar de la televisió i les pantalles en general, però reconec que moltes vegades aquests dies sempre se’n fa un ús una mica més alt. Però està clar que per dir-vos que li poseu la tele o la tablet no cal escriure un post. Així que aquestes són les nostres propostes.

5 Propostes per un dia de pluja:

1. Hi ha més vida fora de casa (Excursions segures):

Moltes vegades pensem que ens hem de quedar a casa perquè plou massa o perquè fa massa fred, però la realitat és que no és per tant. Segurament si tinguéssim una obligació, sortiríem i no ho viuríem com un gran drama. Però si és la tarda o el cap de setmana la cosa canvia i correm tots cap a casa. Quan en realitat el que passa és que potser el que no podem fer és anar al parc com un dia qualsevol. Per això vull reivindicar l’excursió urbana com a proposta pels dies plujosos o freds. No tot és el parc!

Abrigueu-vos bé, tingueu un objectiu clar encara que senzill i flexible i no us ho penseu massa. Moltes vegades són aquests dies els que deixen els millors records. Jo us recomanaria que aprofitéssiu per plantejar una experiència nova a la criatura. Crec que aquesta és la clau per a que ho gaudeixin. Nosaltres vàrem viure un dels millors dies familiars últimament amb una excursió per anar a comprar sabates. Que ja em diràs quina gràcia li ha de fer a una criatura anar a provar-e sabates… Però li vàrem dir Carinyu hem d’anar a comprar-te sabates i per anar-hi avui agafarem el metro . Quins ulls!!! Tren!!? Siiiiii! (òbviament no pila la diferència entre tren i metro) No us podeu imaginar com s’ho va passar!!! I això que no era la primera vegada. Però hi vàrem anar amb motxilla i caminant (una altra nova experiència), i li va encantar pujar a l’ascensor, entrar ell sol per la porta del vagó, agafar-se a la barana, pujar les escales automàtiques, saludar al tren/metro quan arribava i quan marxava. Des d’aquell dia si volem convence’l per anar a fer un encàrrec, només cal dir que anirem amb metro o tren. Se’n va directe a la porta 🙂

20180324_101252

Per cert, en aquesta categoria d’activitats no podem oblidar el clàssic: botes d’aigua, pantaló i xaqueta impermeable i al carrer. Crec que no calen explicacions. Tots hem trobat plaer saltant de basal en basal. Això sí que és un clàssic que no mor mai. Jo li vull comprar “l’equipació pluja” 😛 l’any vinent perquè ara que arriba el bon temps, si plou a l’estiu, ja t’assecaràs fill. 😉

2. Pintar o manualitats en general (Creativitat i activitats pedagògiques)

És un clàssic a totes les cases perquè funciona. Ells s’ho passen bé i és l’excusa perfecta per quedar-se a casa calentó. Però moltes vegades no tot és tan senzill com donar-los un paper i un llapis i que es quedin tranquils durant una hora. El nostre peque es cansa, vol provar coses noves. Així que al llarg dels mesos hem provat moltes maneres de jugar amb els colors: l’estàndard paper i llapis de colors of course, pintures de dits, pintures de cara que són un èxit total i pissarra i guixos. Aquí us explico algunes de les nostres experiències: Pintura de dits: Una activitat mooolt divertida (i pedagògica)  i Una pissarra gegant a casa – DIY i Low cost Però ja us dic que la més li agrada són les pintures de dits. Li fa molta gràcia pintar-se la cara i pintar-nos a nosaltres. 😉 Es tracta de trobar la que més motiva als vostres peques o que els hi aneu alternant.

Pel que fa a les manualitats en general, he de reconèixer que quan són petits costa trobar aquelles amb les que se senten còmodes, però això no impedeix que ho intenteu. Potser descobriu alguna que li agradi més que la pintura. Nosaltres de moment hem provat de jugar amb farina i aigua, com una massa de pizza o plastilina casolana, i la textura no li ha molat. També hem provat el fang per fer el motlle d’un projecte que té el pare (una lluna de paper maixé per penjar a l’habitació del peque), però ell ràpidament perd l’interès, així que ho anem posposant. L’altre dia vaig donar-li cigrons crus i farina per fer una taula d’experimentació casolana, però tampoc li va triomfar. Pot ser que no fos el moment perquè a l’escola s’ho passa molt bé. No se… ho haurem de tornar a intentar. Però el que sí li ha agradat són els gomets!! Hehehe Qui diu gomets, diu adhesius. L’altre dia s’hi va posar i ara anem traient gomets grocs dels llocs menys impensables. Ara ell estava tant concentrat decidint on posar-los que feia impressió i tot. Almenys reia com quan se’ls posava al nas o a la galta. 🙂

3. Cuinar o feines de la casa en general (Col·laborar, treball en equip i “jugar a fer de grans”):

Preparar unes galetes, un brioix o simplement potinejar a la cuina amb els pares els hi encanta. Normalment no poden fer res a allà així que el dia que tenen l’oportunitat de participar ho gaudeixen molt. Nosaltres hem provat de fer un pastís amb el peque i embrutar-se amb la farina i trencar ous era prou motivador per a cridar i saltar d’alegria. Va ser molt divertit!! Si us animeu a provar-ho, prengueu paciència, respireu profundament, assimileu que la cuina i tots vosaltres acabareu ben bruts i tingueu present que l’objectiu és divertir-se i no tant que el pastís surti boníssim. Bé, si surt bo, menjant-vos-el tindreu una altra estona més de diversió. 😛

4. Joguines amagades (Efecte sorpresa):

Un dels motius pels quals la casa se’ls hi cau a sobre els dies de pluja o fred és perquè tots els im puts que troben allà ja els tenen molt vistos. Les mateixes joguines de sempre, sigui quatre o quaranta. Els hi falta el factor sorpresa, per això tenen èxit les joguines noves quan arriben. Però no es tracta que els dies de pluja sortiu a comprar joguines noves, sinó que desenterreu totes aquelles per a o per b les tenen oblidades. Nosaltres tenim algunes caixes amb joguines “menors” que de tant en tant obrim i aconseguim entretenir-lo tranquil·lament tota una tarda. L’altra opció i això ja depén més de la creativitat de cadascú, és “crear” una joguina bona amb quatre coses que trobem per casa. Però nosaltres arribats a aquest punt ja ho tenim molt vist. L’any passat que el peque no anava a l’escola bressol, vàrem fer servir molt aquest recurs 😛 que si les pinces, que si els cullerots, que si un bloc de paperets. Jolín! Ara amb què l’entretenim? 😛

5. Per casa també es pot córrer (Activitats psicomotrius dins de casa):

I saltar, grimpar, enfilar-se, anar amb tricicle… Casa nostra és un camp de batalla. S’accepta tot. Simplement limitem per una qüestió horària i de seguretat, és clar. I crec que això ens ha ajudat a passar millor l’hivern. Potser per algú és una mica massa, però crec que si es fa amb seny, tots hi sortireu guanyant. Els peques tenen molta energia i l’activitat física els ajuda.  Quan vàrem escollir el tricicle del peque, vàrem mirar que tingués unes rodes que no fessin molt de soroll per a que pogués utilitzar-lo per casa sense que fos un merder. No vàrem calcular que li agradaria tant i ho controlaria tant que utilitzaria els marcs de les portes per derrapar.

Però no cal arribar a aquest punt la idea és que el moviment formi part de l’activitat perquè ells ho necessiten. Podeu jugar a enfilar-se al sofà, perseguir-se per casa, crear algun circuit psicomotricitat amb coixins, anelles, un túnel de jocs (com el d’Ikea de la foto), etc. La idea es fer-li gastar les piles i que us ho passeu bé. Nosaltres hem provat moltes activitats improvisades al veure el que fan a l’escola. A veure si en els pròxims dies us puc explicar algunes amb més detall 😉

20180225_140121

Penseu que el post arranca per un dia de pluja però que moltes vegades els motius per quedar-se a casa poden ser molt variats: fred, malalties diverses, etc. Així que potser ho podeu adaptar o modificar segons el que necessiti. Si el dia és molt fred, l’excursió la podeu fer aquella estona en la qual el sol escalfi; si el nen es troba malament, segurament funcionaran millor les joguines sorpresa tranquil·les; si el que té fa que hagi d’estar a casa però l’energia no li falta, està clar que li heu de fer un circuit. A cada cas una opció.

Tant de bo alguna de les nostres propostes us serveixi o us inspiri per trobar una nova manera de sobreviure als dies plujosos, freds, de malaltia, etc.  M’encantaria que m’expliquéssiu quines són les vostres propostes. Segur que em donareu idees perquè com us deia, sempre hi ha un dia, una tarda o un cap de setmana que falta imaginació i necessites recursos creatius. 😛

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa · Lactància

Et fas gran massa ràpid! – #21mLM

Una mare i la seva tribuDeixa un comentari

Fa setmanes que el cap em dóna voltes pensant què m’està passant, perquè em sento estranya i perquè estic més melancòlica. Per una banda volia asseurem a escriure i posar ordre a tot al que sento; però a la vegada no volia deixar de passar temps amb el peque i esprémer al màxim el dia a dia amb ell. I és que justament els últims dos mesos he tingut la sensació que es fa gran massa ràpid i ja no tinc tanta necessitat de trobar espais per mi. Què m’està passant?!!!

Des del febrer el nostre monstre nocturn dorm com un angelet. No us mentiré dient que dorm tota la nit, ni de bon tros, però de cop i volta al voltant dels 19 mesos va passar de despertar-se unes sis o set vegades a fer-ho només dues o tres. Fins i tot alguna nit s’ha despertat només un cop i després ja al matí. A casa no hem fet cap festa per por a espatllar-ho i potser ara a l’explicar-ho l’estic cagant. Però com que en algun moment ho havíem de dir, no cal que esperem que vagi a la universitat. 😛

La seva millora en el son, m’ha portat el meravellós regal de sentir-me més activa. Ja no em sento morir pels racons. Després de dormir durant més de 18 mesos tan entretallat, poder fer gairebé d’una tirada cinc o sis hores és tot un luxe. La naturalesa ho té tot molt ben pensat, perquè ara ja no tinc excusa per no seguir-li el ritme que just aquests dies s’ha multiplicat. Ara vol anar caminant a tot arreu, o si no directament corrent, i clar, jo hi he d’anar al darrere. Està que no para, puja i baixa les escales, va amb el tricicle a tot arreu com si no tingués por de res. I ara sóc jo la que ha de vigilar per la seguretat de la resta de vianants. A més a més a la que ens despistem ha après una paraula nova i la repeteix incansablement fins que en descobreix una altra. Per Setmana Santa vaig marxar a la feina a les 8.30h i quan vaig tornar a les 15h crec que ja deia dues o tres frases noves. La veritat és que vaig sentir un cert vertigen.

En principi tot és positiu, encara que també estem vivint les seves mostres de caràcter, però jo sento que s’acaba una etapa que no tinc manera de frenar i no sé si estic preparada. Amb això de la maternitat he anat aprenent a acceptar que no puc controlar-ho tot, que moltes coses són decisions dels altres o que simplement formen part de la vida. Però així i tot, hi ha moments en que la realitat em dóna una bufetada per la qual no em sento preparada.

Com per exemple el tema de la teta. Això que dormi més seguit ha comportat que mami menys a les nits. Primer no hi vaig veure la relació, simplement d’un dia per l’altre el peque va desaparèixer a la nit i tant el pare com jo ho vàrem rebre com un regal. L’oportunitat de sopar tranquils sense alçar-nos dos o tres cops cada vegada. Però amb els dies em vaig adonar que mamava menys de nit i que durant el dia, com va a l’escola, només feia teta quan l’anava a recollir. Amb el pas de les setmanes entre una cosa i l’altra he notat una baixada molt gran en la seva demanda. De moment seguim fent teta unes quantes vegades al dia sobretot els caps de setmana, però la producció ja no és tan gran. Ara només em demana quan té son, es troba malament o s’ha fet mal. A poc a poc s’està convertint més que un aliment en el seu consol. Sabia que aquest moment arribaria, que és normal i a la vegada és sa que ell mateix marqui el seu ritme amb la teta, però he tingut la sensació que ha estat un canvi molt ràpid. O almenys jo ho he viscut així.

Ja fa unes setmanes que li vaig confessar la situació al meu xicot i li vaig dir “Penso gaudir tots els moments teta que hi hagi a partir d’ara perquè crec que l’Ot està dient prou“.  Ell em deia que potser era una mica exagerada, perquè el peque segueix demanant teta a crits. Però jo sentia que era l’inici d’una nova etapa. No ho volia explicar a ningú, ni tan sols a les mames de la tribu, perquè realment em feia molta pena. Però veig que si vull gaudir del moment, tampoc me n’he d’amagar.

He de reconèixer que el peque té dies més demanant que altres. Alguna vegada he sortit de l’escola sense que em demanés teta, i altres dies no hi ha qui el separi. Suposo que és normal aquests alts i baixos i per això m’he convertit en una defensora acèrrima dels nostres moments teta. Abans a vegades em distreia parlant o mirant el mòbil. Mala mare total! Però ara, simplement el miro a ell. No vull que ningú ens destorbi. Vull conservar aquests moments en la memòria per si això s’acaba més d’hora que tard. I sobretot m’ha alegrat veure que després de 21 mesos d’intensa lactància encara sento que en vull més.

Però a la vida hi ha moments per batallar i altres per deixar que les coses flueixin lliurement. I si la teta és una qüestió de dos i un va dient prou, l’altre l’ha d’escoltar. Tant de bo el procés que queda ara sigui llarg, que em doni temps a tornar-me a afartar. Tant de bo, ho puguem gaudir els dos i fer que el temps es pari.

IMG_2446

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Jocs de 1 any a 2 anys

Una pissarra gegant a casa – DIY i Low cost

Una mare i la seva tribu1 comentari

D’ençà que el peque va arribar a casa, el nostre piset d’enamorats s’ha anat convertint a poc a poc en un pis que diu a crits Aquí hi viu una família. És a dir desordre generalitzat, muntanyes de roba per plegar, la rentadora sempre en marxa… però sobretot joguines per tot arreu que conviuen amb la decoració més moderna. Hehehe!

Primer et resisteixes i ho vas desant tot a l’habitació del peque, però arriba un moment que acceptes l’evidència. En aquell pis hi viu una criatura petita i per molts esforços que facis, ella anirà ocupant terreny. I quan no són els peques que guanyen terreny som nosaltres que els hi concedim amb tota la il·lusió del món. Com aquesta tardor, quan el pare es va animar a fer una pissarra gegant al passadís de casa, per acabar de convertir l’últim espai neutral que teníem. Ara sí que ja no podrem treure’ns l’etiqueta de Aquí hi viu una família. 😉

La veritat és que va ser molt fàcil de preparar, súper econòmica i ha estat un èxit total. Així que us ho recomano moltíssim. Els peques ho gaudiran molts i els adults també Hehehe!

Pissarra (2)

Perquè una pissarra pintada?

Quan ens vàrem plantejar posar una pissarra, la primera idea va ser anar-ne a comprar una. Menys feina! Però el preu de les pissarres ens va frenar. Ho heu mirat alguna vegada? Ikea i alguna marca més té opcions econòmiques però molt petites. A més teníem l’inconvenient de l’espai. Totes aquestes són amb cavallet i per tant ocupen una barbaritat, però en realitat l’espai per dibuixar no és ni d’un metre quadrat. En canvi si  busques alguna pissarra per penjar la cosa es dispara fàcilment a 50 € però si la vols una mica gran (de 50 x 80 cm o de 70 x 100 cm) la cosa ja pot picar uns 100 € o més.

Veient aquests preus, va ser quan el meu xicot es va plantejar pintar-la a la paret. No sé si us heu fixat que alguns parcs en tenen. Estan a l’altura de les criatures i des de ben petits poden començar a guixar. Així que un cap de setmana es va equipar i en un parell de dies la va tenir llesta. A baix us explico com.

Pissarra gegant, diversió i aprenentatge assegurat 

No sé què té una pissarra però quan en veig una sento l’impuls de dibuixar alguna cosa. No sé si és la nena que porto dins o la professora frustrada, però hi ha alguna cosa que m’impulsa a guixar-la. A més no sóc l’única. Amb aquestes dimensions tothom s’anima a utilitzar-la. Tothom!! Quan els iaios o els avis es queden a fer de cangur del peque sempre trobo un nou dibuix. Hahahaha! M’alegra veure que no sóc la única que pinta com una nena 😛

Quan la vàrem fer sabíem que l’Ot era massa petit, perquè en prou feines agafava un guix i feia una ratlla, però estàvem segurs que la gaudiria molts anys. Segurament fins als 5-6 anys pot arribar a tenir interès en ella. Però ja us dic que ara també li estem traient profit.

El peque cada cop s’anima a fer traços més llargs. Agafa el guix i va fent ratlles. Inclús prova colors o reclama més un que l’altre. Fa uns dies vaig al·lucinar perquè anava guixant i parlant sense sentit. I en preguntar-li que dibuixava em va dir “peix, peix” (era el que jo dibuixava al seu costat). Naturalment només eren gargots que no s’hi assemblaven però ell hi posava imaginació. Així que és fantàstic que la pissarra també li estimuli la imaginació. A més, la pissarra ens ha ajudat a practicar vocabulari. Tot el que li dibuixem li crida l’atenció i es queda amb la paraula. Fins al punt que al cap d’un parell de dies si li tornes a preguntar on és el pop, el cactus, l’elefant, etc. ell ens ho assenyala i ens explica a la seva manera tot el que li havíem dit sobre el dibuix. És com un conte interactiu 😛 A vegades em sento com una paleolítica explicant històries a través dels dibuixos a les parets. Podeu riure, però entenc que funciona.

Pissarra

Què necessiteu: Pressupost i Materials (DIY i Low Cost)

Nosaltres ens vàrem gastar menys de 25€ per una pissarra d’una mica més de 4 metres quadrats (quatre metres de llarg per un d’alçada). No ocupa espai i si ens afartem, simplement haurem de prendre paciència i pintar a sobre. Si us animeu, només necessiteu:

  1. Pintura per pissarra: Nosaltres hem fet la nostra amb un pot de Titan Pizarras que ens va costar menys de 20 €. El fabricant recomana fer dues capes i en vàrem tenir suficient.
  2. Superfície adequada: Es pot pintar sobre un munt de superfícies: paret, fusta, mobles… Simplement necessiteu que la zona sigui més o menys llisa per a que després pugueu dibuixar sense elements que molestin. El meu xicot va polir la paret una mica abans de pintar per evitar trobar-nos bonys. Però si teniu parets estucades, potser és bona idea plantejar-vos altres superfícies, com les portes dels armaris, tauletes per nens, etc. Penseu que hi ha varietats de colors en acabat de pissarra per si ho voleu fer servir en decoració.
  3. Material per pintar: Pinzells, cinta de pintor, paper per el terra, etc.
  4. Guixos: Nosaltres els vàrem comprar a una jogueteria pensant que si se’ls posava a la boca, almenys no tenen materials tòxics. Així que van picar una mica. Quan creixi això no serà tan important perquè entendrà millor que els guixos no es mengen, però mentrestant ho hem preferit així.
  5. Drap o esborrador: Com qualsevol pissarra si voleu que s’esborri tot el que s’ha dibuixat necessiteu passar-hi un drap una mica humit. Com és la paret i em fa una mica de cosa, normalment li passem l’esborrador i de tant en tant un drap humit i les finestres obertes per a que es ventili i s’assequi ràpidament.

Passos a seguir, gentilesa del pare manetes de la tribu 😉

  1. Delimiteu amb cinta de pintor l’espai on voleu que vagi la pissarra.
  2. Poliu la paret amb paper de vidre. Comenceu amb un paper més rugós i acabeu amb un de més fi.
  3. Netegeu bé la paret. Nosaltres hi vàrem passar una esponja amb una mica d’aigua.
  4. Deixeu que s’assequi bé.
  5. Pinteu amb un rodet una primera capa i deixeu assecar bé abans d’aplicar la següent segons indiquin les instruccions.

Tingueu en compte que:

  • Entre capa i capa solen demanar que passin unes quantes hores així que potser no ho podreu enllestir tot en un dia.
  • La pintura els primers dies fa força olor. Seria ideal que ho féssiu just abans de marxar de cap de setmana o quan penseu que estareu moltes hores fora de casa. Nosaltres ho vàrem fer en una època que encara podíem tenir les finestres obertes.
Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!