Autor: Una mare i la seva tribu

Celebracions · Maternitat

Preparant el 2n aniversari

Una mare i la seva tribu2 comentaris

Preparant o no! Hahaha A una setmana vista de l’aniversari de l’Ot encara no tenim res pensat, molt en la línia d’aquest any. Improvisacióooooooo! Bromes a part, trobo que ja comença a ser alarmant. Ni tan sols sabem què li regalarem ni on ho celebrarem, així que aquest post suposa l’inici dels preparatius exprés pel 2n aniversari de l’Ot!

balloon-991680_640

Ja sabeu que no busquem res molt pompós però si m’agradaria que fos molt nostre, res d’imitacions.

Anem per parts:

Regals: El tema és llarg i em donaria per un post que ja fa mesos que vull escriure. A veure si dintre d’unes setmanes m’hi puc posar. Però per ara ho simplificaré. Últimament el tema regals s’ha complicat i hem tingut escenes durilles on després de demanar certes coses a la família hem acabat amb un nen súper passat de voltes obrint 18 regals d’una tacada. Així que aquest cop hem provat una altra estratègia. Els hi hem dit als iaios, avis i tiets que comprin el que vulguin, segons les preferències de l’Ot, però amb moderació. Preferiblement un paquet, màxim dos. A veure què passa Hahaha!

Ara per ara els temes que tornen boig a l’Ot està molt clars i són ben fàcils:

  • Cotxets, trens, motos, camions i vehicles diversos motoritzats.
  • Animals: Les figures d’animals els tornen boig. A casa ja tenim un tigre (que oficialment és el lleó), una girafa, una família xulíssima d’elefants, un cavall….
  • Construccions: Jo hauria dit que la fal·lera se li havia passat perquè a casa ara fa dies que no es posa a construir “grues” com a boig. Però es veu que a l’escola no para.
  • Encaixos o el que tota la vida s’ha conegut com a puzles Hahaha! Bé en realitat hi ha moltes versions d’aquest mode de joc i es veu que al peque li agraden molt.

A part d’aquests genèrics l’Ot té personatges fetitxe que el seu pare i jo ens hem adjudicat 😛 , com per exemple el Timmy (dels dibuixos Timmy Time que a casa veiem en bucle en anglès i rus Hahaha! La veritat és que no parlen però l’entradeta en rus en divertida) o el Hulk que ara sembla que és el seu tema estrella.

Jo havia pensat a comprar-li una cuineta o alguna joguina de pedagogies alternatives com l’Arc de Sant Martí Waldorf, l’Arbre musical o la taula Wobbel. Però al parlant amb la mestra sembla que el seu interès ara va per una altra banda. 😦 Mi gozo en un pozo. Però m’ho guardo i ho trauré quan vegi que pot interessar-li. 🙂 🙂

El dia D: Aquest any el seu aniversari cau en dissabte. Just dintre d’una setmana. Així que segurament ho celebrarem a l’estil “boda gitana” 😛 Dissabte en petit comitè els tres. Encara hem de pensar bé què farem. El diumenge amb els iaios, els avis i els tiets. I el dilluns a l’escola bressol amb els seus companys. Quina emoció!!! Segur que li farà molta gràcia. La part bona que el seu aniversari sigui a l’estiu és que ha anat veient com els seus companys van fent anys i ara quan li toca a ell, ja sabrà de què va el tinglao que munten.  Em moro de ganes de veure’ls sortir de la classe amb aquella cara de felicitat absoluta i la seva corona. El pobre ja en té ganes, perquè quan era l’aniversari del pare al març o el meu al maig, ell anava dient “Pare nooooo!! Ot!” i li havíem de dir que aviat arribaria. Ha tingut molta paciència.

Lloc: Ja us he dit que no ho hem parlat massa a casa, però tenint en compte que tant el pare de la criatura com jo estem esgotats cada dia, segurament optarem per una proposta senzilla i que ens suposi poc merder. L’any passat vàrem anar a un parc i reconec que va ser bonic, però també esgotador. Vàrem escollir un parc a mitja hora de casa i a 5 minuts de tota la resta de la família. També és veritat que hi havia la cosineta d’una setmana, la iaia no es trobava massa bé i era el parc de la nostra infància. Així que semblava ideal, però amb aquesta opció els que vàrem acabar k.o bàsicament vàrem ser nosaltres. Així que aquest any està agafant força la idea de fer-ho a casa i que sea lo que Dios quiera amb el tema calor.  Ja us explicaré com ha acabat la cosa.

Pastís: L’any passat el tema del pastís era una de les coses que més em preocupava, perquè el peque encara no menjava sucre i no volia que l’aniversari fos l’excusa per obrir la veda al dolç. Però ara l’Ot ja menja de tot. En general menja poques coses dolces però si de tant en tant menja un tall de pastís no passa res. Així que aquest any estem valorant si dedicar-nos a fer un pastís tots junts o si comprar-ne un d’alguna cosa que li agradi molt. Inclús estic valorant l’opció de comprar-li un pastís d’aquells personalitzats amb la cara del Timmy 😛 però el fondant no ens entusiasma massa a casa i potser sí que seria too much. Segurament farem una mica de cada: un pa de pessic fet per nosaltres i un pastís més professional. Serà per celebracions!

Decoració: Res especial: globus, banderoles i corona  Hehehe 🙂 El peque segur que ho demana a crits, perquè li agraden molt i quan en els contes veu que fan una festa sempre busca els globus i les banderoles. El tema de la corona ho ha associat als aniversaris així que només ens queda ser creatius i fer alguna cosa bonica. A veure si el pare de la criatura que és més manetes que jo es posa amb el tema 🙂

Record per la posteritat: Hehehe No sé ni perquè m’ho plantejo. Amb la de mòbils i càmeres que hi ha a casa i a la resta de la família segur que algú immoratlitzarà el moment. A veure si surt alguna foto bonica i apta pel blog (ja sabeu, sense la cara del peque) que us pugui compartir. 🙂

Bé, tot això són previsions, bons propòsits i idees, però la realitat és que farem el que podem. Amb el poc temps que tenim aquest any, em dono per satisfeta si tenim els regals i la corona a temps. El pastís el podem fer tots junts el mateix dissabte i els globus s’inflen en un moment el divendres a la nit Hihihi!

Prometo explicar-vos què tal ha sortit tot finalment. Desitgeu-nos molta sort!

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Maternitat

Ens acostem als dos anys

Una mare i la seva tribuDeixa un comentari

Ara que ens acostem als dos anys de l’Ot volia reflexionar sobre com ha estat aquest últim any per mi i per la família.

IMG_3236

L’any passat era una mare en excedència, dedicada al meu fill i enamorada de la meva vida. Aquest any sóc una mare treballadora, dividida entre la feina i el meu fill i esgotada cada dia de la setmana. La sensació de no arribar a res em persegueix des de fa mesos i el cansament acumulat d’aquests nou mesos treballant i criant un nen petit comencen a agrimar-me el caràcter. Per sort no amb l’Ot, però sí amb la resta del món. Ho sento si us heu topat amb la Cristina agra últimament. Però la falta d’aire és el que té. Si voleu, ho puc compensar convidant-vos a un gelat dolçet 🙂 Abans pensava que l’excedència era temps que beneficiava exclusivament al meu fill, però ara m’adono que no era així. L’excedència és una necessitat familiar. La faci qui la faci. I dóna aire a tota la família. A veure si la societat se’n fa a la idea i en comptes d’excedències parlem de permisos de maternitat/paternitat més llargs. Però no ens desviem.

A part de la roba bruta acumulada, dels plats per rentar o de les boles de pèl de gos que corren tan feliços pel passadís de casa, hi ha moltes més coses que aquests mesos han quedat parades i oblidades. Parlo de factures i papers que no hi ha qui endreci, de canvis d’armari que no arriben mai, de vacances que no hi ha manera de planificar (Ai Quina por! Que ens pillarà el toro!!) i d’aniversaris que acabarem organitzant a l’última hora.

La part bona d’aquest ritme de vida esbojarrat, és que em permet entrenar-me en l’art de la improvisació.  😛 Gràcies a la feina en això d’apagar focs d’última hora sóc una crack, però no m’acaba d’agradar que tantes coses de la meva vida personal estiguin sense control. Em fa sentir insegura. Hehehe. Potser aquest és el GRAN aprenentatge que estic fent amb la maternitat: No ho puc controlar tot. Així que millor que em relaxi i gaudeix del camí.

Per sort aquest any també he après moltes altres coses importants. Si és que no hay mal que por bien no venga. Per exemple, he pogut confirmar que realment tinc un ordre de prioritats vital ben endreçat. Una de les meves pors al tornar a la feina era que la bogeria que comporta el dia a dia d’una editorial afectés en l’harmonia familiar o en mi mateixa. Per sort, i com si fos màgia, m’he vist oblidant merders i nervis laborals en qüestió de segons. El que tardava a obrir la porta del carrer i encarar cap al metro. 🙂 Em sento realment orgullosa d’això, perquè els que em coneixen d’abans saben que aquest exercici em costava. Però l’arribada del peque ha fet miracles. 🙂

Tants miracles com beneir-me amb el do de la paciència. Hahahaha! Bé més que do, la necessitat vital com a mare de cultivar la paciència per sobreviure a les iniciades “rabietes” que l’Ot va començar a protagonitzar, com si fos un actor de Hollywood, fa uns mesos. Em sorprenc a mi mateixa i em felicito per com ho estic portant. No m’ho esperava. Està clar que algun dia, o molts, crido; però generalment estic calmada. A veure si un dia us puc explicar una mica com ho vaig encarar i què em funciona a mi per a que la cosa no pugi massa de to i el peque no entri en aquell bucle de plors i crits on ja ni ell recorda perquè està enfadat, però segueix enfadat. Si em permeteu esperaré que passi una mica aquesta etapa per veure si realment “ha funcionat”. No voldria espatllar-ho parlant massa. 😛

I l’altra cosa important que he après aquest any és a esperar. Bueno, encara em queda mooooolt en aquesta línia, però veient d’on venia (una impacient crònica) podríem dir que he fet molts avenços Hahaha! No es tracta simplement d’esperar estoicament una o dues hores al llit per a que el nen s’adormi per poder sopar, sinó esperar durant setmanes i mesos que els astres s’alinein i ningú a casa tingui mocs, febre o qualsevol mal que ens condicioni. Ara que hi penso espera i paciència van molt lligats de la mà! Potser no he après tant doncs? Hahahaha.

Jugar amb el meu fill, riure amb ell, fer-nos petons… sempre serà fàcil. Però fer introspecció, reflexionar sobre com estic vivint la maternitat i canviar el que faci falta és un exercici dur que aquest any m’ha fet millor com a persona. Sincerament m’entusiasma veure com la maternitat és un camí constant d’aprenentatge personal i autoreflexió.

I a vosaltres com us ha canviat la maternitat? Siguin els primers mesos o dos anys més tard com jo 😉 Vinga, expliqueu-me, aprenc molt amb les vostres experiències.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

Maternitat

La part fosca de la maternitat: la solitud

Una mare i la seva tribu2 comentaris

Hi ha com una mania generalitzada a silenciar tot allò que es podria considerar “negatiu” al voltant de la maternitat, part i criança. Per una mena de tabú estrany on la maternitat ha de respondre a uns canons de perfecció, vida idíl·lica i món de color rosa; com si negar això hagués de comportar una baixada de la natalitat preocupant. Però la realitat mai respon a aquestes expectatives, i silenciar-la i mirar cap a una altra banda només fa que les mares se sentin soles, es plantegin si realment volien allò i visquin la criança com un període dur que potser no tornaran a repetir. Potser va sent hora de que tots en parlem clar. Serà més fàcil per tothom! Així que avui volia tractar una realitat de la qual no se’n parla massa, però que cada dia afecta a moltes mares, i també a molts pares: la solitud.

adorable-1850003_640

La solitud a la qual em refereixo avui no és aquella que moltes mares senten durant les primeres setmanes de vida del bebè, on les hormones i la falta de son fan que el post part sigui tant du. Aquesta és una sensació molt habitual, dura i perillosa que per sort ja ha aconseguit un cert consens social per no mantenir en silenci. Personalment sempre que tinc a prop una mare recent intento estar més pendent d’ella, encara que sigui a través de missatgers de mòbil. Perquè sé que són setmanes complicades, impliquen molts canvis i tot el suport que es pugui rebre del volant és molt valuós.

La solitud de la qual viu parlo arriba una mica més tard.

Quan els primers mesos han passat i les visites de familiars i amics que sembla que no s’acabaran mai deixen de caure dia si dia també, s’inicia un període d’aïllament. A vegades arriba als 3-4 mesos de vida del nen, altres una mica més tard. Però de cop i volta els pares deixen de rebre trucades, visites i preguntes. És com si la societat et digués, “La part difícil ja la tens feta. Així que ara ja us les arreglareu vosaltres sols.” Per una banda s’agraeix aquell moment en què els compromisos socials s’acaben i la parella sent que pots començar a fer la seva amb el seu fill/filla. Però la criança només acaba de començar i els moments durs també.

Els primers anys de criança es produeix un efecte curiós. Tant la mare com el pare, normalment li passa més a ella, deixen de tenir temps per uns mateixos. Res de poder anar al lavabo sol, res de poder dutxar-se tranquil·lament (si tens sort, potser ho aconsegueixes un dia a la setmana), res d’asseure a llegir un llibre, res de fulminar temporades senceres de la teva sèrie preferia en un cap de setmana… En una casa amb una criatura petita sempre hi ha coses a fer: el dinar, el sopar, mil rentadores, o simplement aprofitar per dormir o fer l’amor ara que el nen dorm. I tot es regeix per prioritats. Per això encara que no es vulgui moltes vegades el temps per un mateix, per estar sol i fer el que es vulgui acaba sent un luxe que els pares només es poden donar de tant en tant. I paradoxalment a la vegada, moltes mares i pares se senten sols.

És una solitud impregnada de cansament, d’una sensació de no arribar a tot, de massa responsabilitats, de falta de vida social, de falta de temps per un mateix i per regenerar en les obligacions de la vida. Una solitud que tothom viu i que aparentment és normal. Si li dius a un adult amb fills “És que ja no tinc temps per res, ni per mi, ni pels amics… Em sento una mica sola” Et dirà que és molt normal i en la major part dels casos li traurà ferro. Fins i tot potser et tractarà amb certa condescendència. “Això forma part de la vida adulta. Ja maduraràs i t’acostumaràs“. Doncs perdoneu però a mi no em sembla normal i no m’hi vull acostumar!!!!

Aquests últims mesos compaginant feina, nen, malaltia del gos i algun ull sobre els iaios que tenen metges i cosetes, he començat a experimentar molt intensament aquesta solitud. Una sensació d’ofec, de córrer a tot arreu , de no ser jo mateixa, de no ser per mi, de només ser pels altres: mare, mestressa, empleada, filla…. I tot envoltada de gent. Això era el que més em sacsejava. Tota aquesta gent del meu voltat és com si no hi fos, segueixo sent jo (i el pare de la criatura) davant del perill. Així que finalment vaig entendre que em sentia sola. Durant un temps vaig pensar que només era jo qui se sentia així, després vaig parlar amb el meu xicot i en veure que en cert aspecte també li passava vaig suposar que seríem nosaltres que som “una parella rància amb els amics” (casualment encara no tenen fills), però un dia vaig confessar-me amb les mare-amigues de la tribu. “Noies, no m’entengueu malament, però em sento sola… Bla, bla, bla. A alguna més li ha passat o es sent així?” I la veritat és que em vaig quedar de pedra en veure que moltes d’elles compartien la sensació.

Alguna cosa no rutlla si és un sentiment general. Alguna cosa no es fa bé a nivell societat si els pares amb fills petits ens sentim així. Si necessitem crear tribus per fer-nos costat i sustentar emocionalment als responsables de la societat del demà. Tan poca importància té la criança en la nostra societat? O simplement és un reflex cru de com entén la criança la societat capitalista: Només necessitem que ens doneu mà d’obra. No importa les condicions d’aquesta mà d’obra ni com acabeu vosaltres per fer-ho. Si la mà d’obra del futur està més fotuda menys valor tindrà i més rendiment li traurem a la seva vida. Lamentable!

Està clar que no puc canviar la societat des d’aquest bloc, però el que si m’agradaria fer és posar en evidència la sensació de soledat que moltes mares i pares senten. És fantàstic que creem tribu. És fantàstic que les xarxes s’hagin convertit en un punt de trobada per mares i pares que necessiten sentir que hi ha més gent com ells. Aquest blog és un exemple d’aquesta necessitat de compartir i fer tribu. Però és trist que a socialment no es parli més dels motius pels quals les xarxes han cobert aquesta mancança.

La maternitat i la criança no són de color de rosa, ni extretes de les millors fotos d’instagram. Expliquem-la tal com és, amb rosa, amb grisos i amb blancs. I segurament tots la viurem millor i podem remar en la mateixa direcció per millor les condicions.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

 

Maternitat

Gossos i nens: Two friends forever

Una mare i la seva tribuDeixa un comentari

Ara fa un any us parlava dels beneficis i els inconvenients de conviure gossos i nadons. Però els peques creixen i la relació que s’estableix canvia i molt. A casa ho hem viscut molt intensament aquest últim any, per això creia que ja anava sent hora de reprendre el tema.

Si fa un any us deia que els principals inconvenients eren la logística i la brutícia, ara us diria que tot això no té gens d’importància. Són qüestions totalment temporals. Amb una bona aspiradora i un horari de passejos ho teniu solucionat. En canvi els beneficis són per tota la vida. I és que ara amb un nen de 22 mesos i un gos de 13 anys puc dir sense cap mena de dubte que la presència del Leto només ha fet que sumar a la vida del nostre fill i a la nostra. 

20180526_105147
Cristina F. Victory – Barcelona Maig 2018

No pretenc repassar un per un els avantatges que us comentava al post Gossos i nadons: 10 Beneficis que valen or! però ja us dic que gairebé tots els hem experimentat. Alguns no es poden veure fàcilment però d’altres són molt clars. Comencem pel més important!

1.Estimar i respectar els animals:

Tot va començar amb els moments “Mimos al Leto”. Si no recordo malament, l’Ot tenia uns 4 o 5 mesos i ja feia un temps que tenia interès en el membre caní de la família. Així que vaig iniciar el costum de dedicar uns minuts al dia a acariciar al Leto, perquè entengués que amb el gos s’hi podia relacionar i quina era la millor manera de fer-ho. I va anar la mar de bé. El Leto es deixava encantat i el nen li feia molta gràcia.

A mesura que anava creixent, l’Ot solet s’hi anava aproximant cada cop més. Així que cada vegada que el volia tocar, pel motiu que sigui, tant el pare com jo li repetíem “Al Leto se li ha de fer maco maaaaco” i ho acompanyàvem amb unes carícies molt suaus. Ell ens imitava. Així des de ben aviat, en comptes de donar-li cops, va entendre que aquella bèstia no era com una taula o un moble on podia picar sense pietat. Si veiéssiu amb quina cura l’acariciava des del principi, al·lucinaríeu. Realment se l’estima!! I ara que el Leto ha estat malalt encara més. Li fa carícies i li envia petons. Primer a distància perquè no li agrada que el llepi i el nostre gos llepa mooooolt. I ara ja si acosta per donar-li petonets a l’esquena. Ben lluny de la boca, no sigui que li caigui una llepada. Ja us dic que aquestes escenes són impagables.

L’Ot va tenir una etapa que cada vegada que veia un gos deia “Leto” amb una emoció espectacular. Nosaltres el corregíem o puntualitzàvem dient-li “Sí, és un gos com el Leto, però aquest és més petit, més gran, de color blanc, etc..” Mai vaig saber si ell volia dir alguna cosa per estil o confonia les paraules. Però es quedava content i satisfet. Així el gos va ser el primer animal que va saber identificar i en cert aspecte li va obrir la porta a la resta: gats, ocells, papallones, marietes, tigres, etc fins a les actuals marmotes o zebres que el tenen al·lucinat. Està clar que tots els nens senten interès pels animals però el nostre fill té una certa obsessió. Hehehe! Té més vocabulari en aquesta àrea que en altres. Si em preguntéssiu com és la seva “escala de coses molones” us diria que primer van els animals o ninos com diu ell (això inclou figures d’animals i personificades), després els contes i el Timmy, i a partir d’aquí i bastant més lluny la resta de coses: les pilotes, els cotxes bla, bla, bla.

Per això com té aquest interès pels animals i ha entès perfectament que s’ha de tenir curar del Leto, ho aprofitem per explicar-li que als altres animals també se’ls ha de cuidar. Hi ha una frase molt recurrent a casa que fa que ho entengui ràpidament. “A la formiga li hem de fer maca maca com al Leto. No li podem donar cops ni premer perquè li farem mal“. Funciona el 90% de les vegades. Es queda mirant l’animalet tranquil·lament, i si veig que no pot fer-li maco i el vol tocar, li dic que li pot enviar un petó. No sempre funciona, però crec que és la millor manera perquè l’Ot vagi interioritzant l’amor i el respecte als animals. La veritat és que l’altre dia vàrem anar al zoo per primera vegada i realment se li notava l’amor que els hi té.

2. Activitat física:

En aquest any l’Ot ha passat de voler fer la croqueta, a gatejar a caminar i a córrer, així que el Leto ara té un nou competidor per liar-la a casa. Com que el Leto és molt gran i està malalt, últimament no podem anar a fer llargues passejades com havíem fet, i no poden gastar energia un corrent rere l’altre. Però ja us dic que moltes tardes hi ha curses al passadís de casa. Fins ara era el Leto que perseguia al peque perquè portava menjar o alguna joguina que li interessava, però des de fa un parell de mesos també és l’Ot el que persegueix al Leto per jugar. És una versió molt particular del Tocar i parar, però el gos l’entén i el nen no para de riure rere d’ell. I la veritat, a mi se’m cau la bava.

A més això de què tant l’un com l’altre necessitin sortir a passejar fa que entre una cosa i l’altra a casa no parem quiets. Moltes vegades l’Ot ens acompanya a treure a passejar al Leto, sobretot els caps de setmana, i algun cop també hem anat al parc infantil amb el Leto. M’agradaria fer-ho més sovint però el Leto es posa molt nerviós, i sent gran, costa canviar-li els hàbits. La llàstima és que a Barcelona i a prop de casa hi ha cops parcs tranquils on l’un pugui jugar i l’altre pugui asseure’s relaxadament. Així que ho trampegem com podem.

3. Més felicitat:

Diuen que conviure amb un gos t’aporta felicitat, i és totalment cert. Però la veritat és que a casa fa tant de temps que tenim al Leto que el meu xicot i jo ja no ho notàvem. I imagino que a moltes cases passa el mateix.

Ara que ha estat uns dies ingressat, ens hem adonat de tot el que comporta tenir-lo a les nostres vides. I en cert aspecte el nen també ho ha experimentat. Per ell el Leto implica alegria en molts aspectes, encara que no n’és conscient. Al llarg d’aquest post veureu molts exemples en aquesta línia. Jo per desgràcia vaig adonar-me del que realment li aporta el Leto el dia que l’Ot entrava tot feliç a casa esperant que el vingués a saludar. Com que no ho va fer l’Ot va anar a buscar-lo per fer-li un susto tot content. Va mirar per tot el pis i a poc a poc el seu somriure es va apagar. Així com si s’apagués la innocència. Va ser molt dur. Per sort el Leto va tornar a casa al cap d’uns dies i el peque, que tot ho cura ràpidament, va tornar a viure en la felicitat màxima amb el seu gos. Crec que des d’aquell dia l’Ot cuida més al Leto, li fa carícies i més petons i el meu xicot i jo intentem ser més conscients d’aquesta felicitat real que aporten els animals cada a casa, però que la quotidianitat fa oblidar.

4. Incorpora responsabilitats: donar el menjar al gos, posar-li aigua neta, treure’l cada dia vàries vegades… :

De mica en mica l’Ot ens ajuda en certes tasques de la casa però realment són molt simbòliques. Tirar el seu bolquer a les escombraries, ajudar-nos a parar la taula… i des de fa uns mesos mostra interès per posar-li el menjar al Leto. Ho fem amb equip. Jo trec el mesurador de la bossa de pinso del Leto i l’Ot l’evoca al seu plat. Ho acaba sempre amb un Menjar Leto. Aquí, aquí i el gos normalment mostra més interès pel menjar si li posa l’Ot que si li posem nosaltres. Però per desgràcia no ho podem fer cada dia perquè amb la medicació forta que pren el Leto no és convenient que el peque vagi tocant el seu menjador. Però l’hàbit és allà.

Últimament també m’ajuda al matí comprovant si li estem deixant aigua al vol. És una manera divertida d’anar sortint de casa que sempre costa molt. Vinga, anem cap a l’escola. Ot vés cap a la porta i mira si el Leto té aigua. Si no li hem de posar.  I ell sempre diu Aiguaaaaa, sí!! M’agradaria saber què diria si no n’hi hagués. Un dia li faré la prova Hehehe!

Com us deia abans, altra tasca en la qual també s’implica molt l’Ot és la de sortir a passejar amb el Leto. Bé, nosaltres li diem “Anar a fer pipí” i com just ara està començant  interessar-se per tot el tema pipi i caca la idea que el Leto també en fa li resulta molt divertida. De moment no ens ajuda recollint les caques ni res de tot això però algun dia s’ha animat a portar ell sol la corretja i curiosament el Leto camina súper a poc a poc quan veu que és ell qui el porta. Com són aquestes bèsties!!! Quan jo estava embarassada i anava a ritme d’elefant també ho feia.

Per mi el més important del fet que l’Ot participi en la mesura que pot en les tasques relacionades al Leto és el fet que va interioritzant petites responsabilitats i que s’adona que a vegades la prioritat no és sempre ell. Si és l’hora de passejar al Leto o simplement ara ell ho necessita perquè la seva medicació fa que pixi més, doncs parem els dibuixos, deixem el sopar refredant-se i baixem tots tres a que el Leto faci un pipí. El primer dia que va passar l’Ot es va enfadar moltíssim. No ho entenia, perquè no era el costum. El segon dia simplement va dir “Leto, pipí, si, sí”.

5. Compartir joguines i menjar:

Tema peli-agut hahaha! Bé no tant com us penseu. A casa tots dos tenen ben clar quines són les joguines de l’un i de l’altre. I la veritat és que no es barallen gens. Quan el nen agafa alguna joguina que no li toca normalment és per portar-li al Leto. I si no tenia aquesta intenció, li demanem i ho fa ben content. El problema va més al revés, perquè el nostre gos té especial predilecció pels peluixos i algun dia li costa controlar la temptació d’agafar-ne l’algun del nen. Però, passa molt de tant en tant i el torna ràpidament, conscient de la malifeta.

Altre tema és el menjar. El Leto té obsessió pel menjar. Així que sempre que el nen menja el Leto ha d’estar fora. Però em sembla preciós com l’Ot vol compartir el seu plat amb ell. També és veritat que no tenim un fill gaire afamat, que si se’n va a dormir sense sopar, no és un drama per ell. Així que si alguna vegada no hem fet fora del menjador al Leto, me’ls he trobat compartint un iogurt, arrasant amb els macarrons ara un per l’Ot ara un pel Leto, etc. Reconec que d’entrada no fa cap gràcia, però sé que és culpa nostra per no haver estat més estrictes amb el gos abans.

Els beneficis també són pel gos, no s’ha d’oblidar.

Ara que tenim al Leto malalt i que ha passat dies realment malament us puc dir que la presència del nen li ha anat la mar de bé. En els moments més durs està clar que el peque poc podia fer, però quan s’ha recuperat una mica o simplement quan el Leto ha tingut un bon dia s’han tornat a retrobar com si no hagués passat res. Bé, en realitat sí que ha passat alguna cosa: ara l’Ot el cuida molt més i li fa més carinyus, i l’altre es deixa fer i s’asseu amb ell al sofà a veure els 20 minuts de tele diaris. Semblen el Zipi i el Zape.

Es nota molt la connexió que tenen. Quan arribo jo a casa el Leto em rep content però amb calma, igual que quan arriba el meu xicot; però quan arriba l’Ot hi ha més energia, més alegria desfermada. Serà l’edat 😉

Per això us dic, confieu en tots dos, nen i gos, i ja veureu quin bon equip que faran. 🙂 Seran amics per tota la vida.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

 

 

 

Celebracions · Maternitat

1er Any (i pico) del blog

Una mare i la seva tribu1 comentari

Ja fa dies que volia escriure quatre ratlles per celebrar de forma simbòlica que fa un any que vaig obrir aquest blog i que va començar a créixer amb post i seguidors. Però la realitat és la que és i no sempre podem fer tot el que voldríem quan voldríem.

happy-birthday-1250520_640

La maternitat/paternitat ens ho ha fet molt evident a casa. Abans potser fèiem un sobre esforç i dormíem menys per poder arribar a tot. Ara directament és impossible. Hi ha gent que li diu renúncies, altres canvis de prioritats. Jo prefereixo pensar que la vida s’ha de viure tal com ve, al moment i centrant-se el que importat aquí i ara.  Així de simple. I si això implica que hi ha coses que han de passar davant d’altres, doncs cap problema. El més important ara és gaudir i cuidar al peque, i aquestes últimes setmanes també al Leto. Un perquè és petit i aquests preciosos moments no tornaran, i l’altre perquè és gran i està malalt i encara volem gaudir d’ell al màxim. Davant això, intento no pensar ni en renúncies ni en prioritats. Encara que reconec que molts dies costa. I molt! Llavors em recordo a mi mateixa que la vida mereix ser viscuda en primera persona. No explicada, ni fotografiada, ni molt menys a través dels altres. Potser una mica contradictori per una mama bloger que celebra el seu primer any, però més coherent per una mare real (també mamaperruna) que vol viure una maternitat conscient.

Per això quan passen els mesos i veig que del primer aniversari del blog ha quedat molt enrere i que quasi podria celebrar l’aniversari i mig intento mirar el cantó positiu. Que si deixo passar uns mesos més podria estalviar-me aquest post i celebrar directament els dos anys? També, però tampoc ens passem 😛

En aquest temps la meva tribu simbòlica ha anat creixent. Primer només al blog, després a Facebook i ara també a Instagram. On per cert, amb la tonteria ja som més de 100 seguidors. Hehehe! Quin ridícul comparat amb altres blogs de maternitat, però quin gran mèrit tenint en compte el poc temps que li puc dedicar a tot. 

Les idees per nous posts no em falten i quan us dic que en tinc 10-12 a l’esborrany, no us enganyo. Es tracta de trobar el moment i l’energia per posar-me a escriure i acabar-los. Tota una proesa últimament. Però així i tot, aquí segueixo. Convençuda que el blog em dóna aire, perquè m’ajuda a trobar una estona per fer el que més m’agrada, escriure, i sobretot perquè m’ajuda a imaginar com seria la meva vida si em dediqués 100% a escriure, de maternitat, d’actualitat o de totes aquelles històries que em ronden pel cap. No sé si mai serà possible, per una qüestió de temps, de logística (d’alguna cosa s’ha de viure si això no t’ho dóna) o simplement d’oportunitats reals. Però mentre estant aquí seguiré. Rascant temps de sota les pedres i per explicar la nostra experiència amb la maternitat/paternitat més conscient i respectuosa que l’energia i la paciència ens permet.

I per descomptat, us vull donar les gràcies a tots vosaltres que em llegiu. Sense la tribu això perdria sentit. Saber que esteu allà, que després d’escriure un post fins a les tantes de la nit vosaltres busqueu temps per llegir-lo (sé que a vegades són molt llargs) o per deixar-me un comentari, és molt motivador. Dóna ànims per seguir un any més. Ja us dic que quan vaig començar no sabia si realment algú llegiria el blog i reconec que això cada vegada que veig nous lectors o seguidors m’emociono. No sé on serem l’any vinent, si la tribu haurà crescut o si seguirem sent els mateixos. Però sigui on sigui serà gràcies a vosaltres, perquè compartiu els posts que us agraden i perquè sou la meva cafeïna nocturna per seguir escrivint. Gràcies, de veritat!

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

 

Celebracions · Maternitat

Feliç Dia imperfecte de la Mare!

Una mare i la seva tribu1 comentari

Demà és el Dia de la Mare i aquest any no tinc preparat res especial pel blog, ni per mi, ni per nosaltres dos. Aquest any, el Dia de la Mare serà com un dia més de caos i descontrol a les nostres vides no perfectes. 😛

Segurament ens alçarem massa aviat, perquè tens un despertador intern que només sap que són les 7 del matí, però que no té incorporada la millora tècnica que desconnecta l’alarma els caps de setmana per a que dormin fins tard. Em despertaràs amb puntades de peu, semi plors o semi crits aguts, perquè em sembla que només t’has llevat tranquil cinc vegades en aquests 22 mesos. Demanaràs teta com qui demana un cafè abans que li diguin bon dia i tot i que jo em faré la dormida em passaràs la mà per la cara fins que et digui bon dia.

Amb una mica de sort esmorzaràs sense crits, enrabiades ni súpliques de tele. No sé si el temps ens acompanyarà per sortir al parc. Però a certa hora, quan ja hagis tret totes les joguines del seu lloc i t’hagis intentat enfilar a l’armari de la tele, a la taula, a la pica del bany… estaràs insuportable i tots estarem desitjant sortir al carrer.

Segurament abans que arribi l’hora de la migdiada hauré respirat profundament per no cridar unes quantes vegades i ens haurem enfadat almenys un cop o dos, i la cosa seguirà a la tarda, perquè tu estàs en aquella etapa de buscar límits i jo en aquella de posar-te’ls cada cop més a prop perquè sinó la cosa se’n va de mare.

Durant la teva migdiada, no recolliré ni fregaré ni posaré rentadores, simplement m’asseuré a descansar i a recuperar-me de la feina més dura que he fet mai. M’és igual que la casa sigui un camp de batalla, m’és igual que la roba s’acumuli al costat de la rentadora i la neta a sobre el nostre armari. És més important estar tranquil·la per poder seguir-te el ritme a la tarda amb bon humor. No és fàcil, i ho saps! Hehehe

La tarda serà un Second Round a l’estil Dia de la Marmota. I a mesura que s’acosti la nit i estiguis més cansat tot serà més complicat: sopar, bany, dents… fins i tot el conte d’abans d’anar a dormir.

Però quan arribi la nit sé que ens haurem petonejat mil cops, que m’hauràs abraçat unes altres tantes, que m’hauràs mirat amb cara d’amor etern durant hores, que entre crits haurem rigut, ens haurem fet pessigolles  i haurem tingut un parell o tres de moments teta plens d’amor. I és que la vida amb tu no és perfecte, però és meravellosa. 

IMG_2436

M’ha costat molt de temps entendre-ho. Gràcies a tu ho he aconseguit. Segurament supervivència. Com tot en això de la maternitat. Per a estar bé no tot ha de ser perfecte. Zero crits, zero enrabiades, tot rialles. No!! Fals! Per estar bé, s’ha de saber gaudir d’aquests moments màgics que et dóna la vida entre merder i merder o punyalada trapera i pena màxima. Perquè si tot fos sempre perfecte, no seria especial, seria normal. Per això, gràcies a les teves enrabiats, les rialles tenen millor gust. Clar que preferiria que hi haguessin més riures i abraçades, però ara almenys quan hi són les gaudeixo al màxim. Gràcies fill!!! Cada dia m’ensenyés coses noves, de mi, de la vida. 

 

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

No és no, i només sí vol dir sí!

Una mare i la seva tribuDeixa un comentari

Ara que tothom dorm a casa voldria aprofitar per reflexionar sobre el que ha passat aquests últims dies arran de la vergonyosa sentència de La Manada. Sé que aquest cas és un exemple més de la violència i el masclisme que encara es passegen lliurement per la nostra societat, i que a part d’aquest cas mediàtic, cada dia hi ha desenes de sentències semblants que deixen al descobert la inferioritat i la vulnerabilitat amb la qual ens trobem les dones.

No pretenc aportar nous relats d’abús, violació o masclisme, perquè per sort no he patit mai res tan alarmant com moltes de les històries que actualment s’estan explicant a les xarxes a través del hastag #cuéntalo Si no les heu llegit, us animo a fer-ho. Potser els no convençuts veuran realment quan masclisme queda encara en la nostra societat, ja siguin pallisses a dones, atacs furtius als portals, amenaces velades o directes, o “simples” comentaris sexuals que posarien incòmode a qualsevol. “Que no me entere yo que ese culito pasa hambre”, per posar un exemple clar. Per cert, culito en diminutiu perquè així t’assignen menys vàlua personal i perquè solen ser noies joves o adolescents. Les velles de trenta anys i pico com jo ja no els hi interessen.

De tot plegat el que més em preocupa, ja ho he dit altres vegades, són aquests “simples” comentaris. Perquè denoten fins a quin punt el masclisme està arrelat en la nostra societat i forma part de la normalitat. Molt poca gent (només algun magistrat prepotent) s’atreveix a excusar o qüestionar agressions sexuals manifestes; però en canvi podem trobar fàcilment molta més gent, homes i també dones, que justifiquen d’una manera o altra aquests “simples” comentaris o actituds. I per mi és aquí on hi ha la clau per canviar-ho tot.

Si trobem normal que els homes puguin llançar floretes a les dones pel carrer o que els companys de classe o feina puguin fer lloances a la roba que portes, a com et queda o el bon tipet que tens, estem donant per suposat que el cos de la dona és un objecte del qual qualsevol persona aliena, en especial els homes, poden opinar, gaudir (només de vista, és clar), tocar (Ups! La cosa puja de to) o utilitzar per al seu plaer. No serveix emmascarar-ho amb “És que portava uns shorts tan curts que li veia el cony pujant les escales del metro”, ni en “És que m’havia posat calent embolicant-se amb mi i va voler parar. És una calenta-braguetes que després es desdiu”. Només faltaria que ella pogués decidir fins on vol arribar!!! Perdoneu però jo encara no he vist mai cap dona fotent mà al cul a un home al metro o sa d’un d’aquests adolescents que porten els pantalons caiguts, ensenyat els calçotets i el cinturó cordat per sota el cul. Que jo sàpiga el cul és seu, per molt ben posadet que el tingui (Veieu el diminutiu? Posadet) i per molt que l’ensenyi. I per descomptat jo sóc adulta i respectuosa encara que faci mesos que no folli pels motius que sigui. Però en canvi si la situació fos la d’una noia adolescent amb shorts, a molts se’ls hi escaparia el comentari “anava provocant”, o inclòs pitjor “ho estava buscant”. I un bé negre!!

Per altra banda, considerar les actituds masclistes com a “simples” fets, comentaris o reaccions rebaixen la importància del problema i posen el punt de mira en el lloc incorrecte. És a dir, en les dones. Si considerem que són poca cosa o que són normals estem donant per suposat que no canviaran o que no necessitem que canviïn. Però aquest “simples” comentaris són les bases d’accions pitjors. I tothom ho sap, per això com a contrapartida eduquem a les noies en la por i la defensa. Sembla que és més fàcil dir a elles que es tapin, que al tornar de nit vigilin, o millor encara que no surtin, que no pas ensenyar a ells a ser respectuosos. Així la por a la violació formarà part dia a dia de les dones i d’una manera o altra sentiran que allò és cosa seva. Només d’elles. Aquest és el problema! I si els hi passa alguna cosa, el sentiment de culpa serà difícil de controlar.

Durant anys moltes famílies han educat en la por a la violació a les seves filles. Jo mateixa recordo molts comentaris en aquesta línia encara que des de ben petita em rebel·lés moguda per un sentiment molt primitiu d’injustícia. Sincerament crec que les famílies que ho fan, pensen que estan prevenint a les seves filles d’un mal major i que amb aquells consells o prohibicions els hi estan donant les millors eines possibles. Però no hi estic gens d’acord! En convertir a totes les dones en possibles víctimes, perquè ells no saben controlar-se, se’ns està carregant la culpa per actes que no són nostres i se’ns està posant en una situació de vulnerabilitat i desigualtat social que d’una manera o altra condiciona les nostres decisions de futur, tan si ens violen o no. La meitat de la població té por de ser violada, l’altra meitat no. Mini punt positiu pels homes. La meitat de la població ha de vigilar per on va, a quines hores i amb qui va. L’altra no. Mini punt més per ells. La meitat de la població sap que ni la policia la protegirà ni la justícia la creurà. En canvi l’altra meitat ni hi pensa. Dos mini punts més pels homes. Com es pot parlar d’igualtat en una situació així?

Al parlar de tot això molts homes se senten amenaçats. Jo no sóc un violador. No em posis al mateix sac! Però la veritat és que al masclisme en general, i a molts homes en particular, ja els hi va bé mantenir aquest statu quo de poder basat en la por i la inseguretat, encara que ells mai fessin “res mal fet”. Però a mi i a totes les dones que són violades o mortes cada any, no ens serveix. Si no ets un violador, condemna-ho. No miris cap a una altra banda, no siguis permissiu amb els “simples” comentaris i sobretot: Mou el cul per solucionar-ho!!! Això també t’afecta. O ets un d’ells o estàs en contra d’ells. No hi ha mitges tintes. I tampoc em serveixen les mesures pal·liatives que se centren a donar recursos a les dones. Perdoneu però això de portar les claus a la mà ja fa anys que ho fem i no és la solució. Tampoc crec que canvi massa aprendre quatre claus de judo.

Al meu entendre, i ja sé que no sóc cap experta, és simplement sentit comú, la solució passa per una educació sexual-afectiva real i sobretot per educar en el respecte a tots, nois i noies. En realitat les dues coses estan molt lligades perquè quan llegeixes que el vint-i-set per cent de la població europea veu bé la violació en determinades circumstàncies (perdóooo?!??!), i que el trenta per cent dels nois troba eròtic la imatge de forçar una dona (mare meva!!!), és que la cosa no va bé. Els adolescents, nois i noies, necessiten trobar espais segurs i reals on parlar de sexe. No podem deixar que la imatge que es generin del sexe sigui allò que trobin per internet. Perquè tots sabem que serà igual a porno. Cada cop tenen més facilitats per accedir-hi. I si només veus allò, és molt fàcil caure en l’error de creure que el porno és sexe real o inclús, el sexe, com si no hi hagués més opcions o més visions. I això sí que seria un gran pas enrere per la igualtat i el respecte.

Tots quan érem petits, d’una manera o altra, vàrem anar recopilant informació sobre el sexe: els comentaris dels germans més grans, de la colla d’amics, les pel·lícules, la televisió, etc… o si tenies sort el pares que en parlen lliurement. Però la realitat demostra que aquest sistema “d’informació sexual” no ha estat suficient per aconseguir una societat sexualment sana. Per això he parlat d’una educació sexual-afectiva. No es tracta d’explicar la mecànica del joc, ni d’educar simplement en contracepció i malalties de transmissió sexual (que també). Es tracta d’educar emocionalment en tot allò que implica el sexe: amor i no amor, desig, jocs de poder, normes per ser respectuosos, consentiment, saber quan toca parar o saber veure que ara no tocar iniciar el joc…

Però tot això comença des de ben petits educant en el respecte mutu, demostrar amb exemples pràctics que el No és No, que han de respectar igual que els pares els respectem a ells. Per exemple quan no volen menjar més i no el/la forcem a fer-ho amb cara de pena ni amb xantatges. O quan entenem que no sempre volen fer petons ni abraçades a la família i amics. Perquè el teu cos i la teva intimitat és teva i ningú, ni tan sols els pares, et poden demanar que la cedeixis si tu no vols. O quan els adults els hi proposem jugar a un joc que creiem que s’ho passarà molt bé, però el/la no vol deixar el que està fent en aquell moment. Perquè cadascú saps el que vol, el que li ve de gust fer i el que no i per tant ningú pot treure’t la capacitat de decidir com gaudir si no fas mal als altres.

 

I arribats a aquest punt també crec important explicar als nens i nenes que només el Sí és Sí.  Sembla mentida que encara ara se’ls hi hagi de recordar a molts adults. Segur que ells poden entendre fàcilment que els silencis no volen dir sí, potser és que no has entès què vol realment l’altre; els dubtes tampoc són un sí, potser és que encara t’ho estàs pensant o no saps què contestar; que la roba que portes no està dient sí, simplement és que l’has escollit perquè t’agrada. A casa l’exemple més clar que només un sí és sí es veu en el menjar. Si després de sopar li ofereixo al peque maduixes que li agraden molt podem passar unes quantes coses: pot mirar-me sense contestar de forma indefinida, pot dir-me si i un segon després no, pot canviar d’opinió a l’últim moment quan ja estan netes i tallades al vol, pot acabar menjar-se-les de primeres amb tota la il·lusió… Però passi el que passi, tenim clar que no podem obligar-lo. Només ell té l’última paraula. (He buscat l’exemple de les postres perquè espero que s’entengui que no es tracta d’una qüestió alimentària sinó de respectar les voluntats.)

En realitat hi ha un llarg etcètera de coses que podem fer els pares per a que les criatures del futur entenguin que el respecte mutu és la clau per la igualtat. Però el que està clar és que si nosaltres no comencem respectant-los a ells, després ells no ho faran amb els altres. Per això és la nostra obligació educar-los tenint clar el problema en el seu conjunt per donar un futur més segur a totes i a tots. Jo com a mare d’un nen ho intento fer cada dia i seguiré fent-ho amb el mateix convenciment que si tingués una filla.

green-2561901_640

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!