Animals de companyia · Família - Tribu

Gossos i nadons. Una combinació explosiva, però meravellosa (2º part – Beneficis)

Com us deia al post Gossos i nadons. Una combinació explosiva, però meravellosa (1ª part – Inconvenients) , hi ha molts beneficis per una criatura que conviu amb una mascota, encara que a vegades el dia a dia només ens deixi veure els inconvenients. Potser no en som conscients de tots però qualsevol mare/pare que tingui un animal a la família els haurà percebut. Això és el que ens passava a casa. Veiem que la convivència entre el nen i el gos era molt enriquidora, però quan m’he posat ha escriure aquest post i he buscat informació a webs de comportament caní per fer-ho tot una mica més seriós, m’he sorprès moltíssim de la quantitat de beneficis que hi ha i lo potents que són. Ja veureu que un nadó no pot gaudir-ne de tots, però a mesura que va creixent va assimilant-ne més. És genial!

10 Beneficis que valen or:

Els endreço més o menys per l’edat en que afectaran a la criatura:

  1. Sistema immune més fort. Menys al·lèrgies i menys problemes respiratoris: Encara que nosaltres com a pares novells patíssim per la neteja o els pèls que ronden per casa, sembla ser que justament la presència de pèls o una mica de brutícia a casa fa que els nadons creixin amb un sistema immune més fort. No es tracta de tenir-ho tot brut, enteneu-me. Si no que la simple presència d’un animal net i sa ja aporta beneficis als sistema immunològic. Es basa justament en la hipòtesis que les llars excessivament netes fan nadons amb un sistema immunològic hipersensible i per tant amb més probabilitats de patir asma. Hi ha estudis que arriben a dir que els nens que conviuen des de petits amb gossos o gats tenen un 50% menys de possibilitats de desenvolupar al·lèrgies que els nens sense mascota (investigació del Journal of the American Medical Association, 2002). No se, a mi em sembla molt.
  2. Afavoreix el desenvolupament cognitiu i físic: Com us he dit el peque va ser conscient de la presència del nostre gos molt aviat. He llegit en algun lloc que fins als 4 anys la mascota els interessa igual que el seu peluix, però aquí no estem d’acord!!! Des de molt el principi (4 mesos) l’Ot es mirava al Leto, el seguia amb la mirada des del bressol; quan encara no feia la volta es retorçava per seguir-lo amunt i avall pel pis; i ara que no para quiet fent la croqueta i el rellotge si pot agafar-li les potes o la cua no ho deixa passar. Estic esperant que vagi de quatre grapes per a que facin curses pel passadís. Així segur que es desenvolupa físicament. Hahaha
  3. Afavoreix el desenvolupament emocional i social: Totalment d’acord!! Ara que l’Ot ja reconeix cares i reacciona a les que coneix, sempre somriu quan el veu. És un somriure d’alegria i de tranquil·litat, i després d’uns crits de l’Ot per cridar l’atenció, el Leto li respon sempre amb unes llepades a mode de petons. Tenen la seva pròpia comunicació interespècie.Diuen que els nens que tenen animals de companyia creixen més tranquils i més segurs de ells mateixos. No sé si serà cert, ja ho veurem. Però ja us dic que les migdiades més llargues que ha fet l’Ot ell sol al llit sense estar enganxat a mi, han estat al costat del Leto. Tots dos al llit gran, compassant les seves respiracions i mig abraçant-se, i jo des de l’altre banda del pis sentint-los per l’intercomunicador i escrivint tranquil·lament (Per cert, un aparell molt útil si tens un pis petit però allargat i un gos que es passeja amunt i avall) . Espero que aquesta connexió es mantingui, així quan l’Ot sigui més gran seran gran amics (cap als 4 anys diuen).
  4. Aprèn a estimar als animals i a conviure amb ells: Ja us he dit que fem cada dia el moment “Mimos al Leto” i sembla que li agrada. No se si això li farà tenir amor pels animals realment, però alguna alguna llavor estic sembrant. Jo de moment li ensenyo a acariciar-lo amb compte, sense estirar el pèl. El Leto te molta paciència i de moment l’Ot el respecta. Ja flipa prou acariciant-li el pèl i les orelles que es mouen. No sembla que vulgui estirar-li res. La veritat és que em sorprèn veient com esclafa el menjar amb força o com dóna cops a terra amb les joguines. És com si sabés que al Leto se l’ha de tractar amb compte. Imagino que ja passarà per alguna etapa més destructora i llavors el Leto fugirà. Ja us explicaré. Ah! Les ungles també el tenen molt pillat. Textures noves ;)Sembla que tota aquesta relació tàctil amb els animals (carícies, rascar-los, etc) pot donar als nens seguretat en ells mateixos i en les relacions amb els demés. Això és un non stop de beneficis!!

    Leto i Ot
    (Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)
  5. Aprèn a compartir (les joguines, el menjar): Això ja ho veurem Hahaha De moment comparteixen el menjar i tots dos tan amics. A casa fem BLW i quan l’Ot diu que ja en te prou, l’altre es posa les botes. Normalment tenim al Leto fora de la sala d’estar mentre el peque menja, perquè el pobre Leto no sap esperar-se i es puja a la trona i li pren el menjar de les mans, mentre l’altre riu i s’ho mira. Però si volem que el peque mengi alguna cosa el millor es deixar passar al gos quan ja només juga amb el menjar. Llavors comparteixen la teca i encara es fan més amics.Les joguines també les comparteixen. Som més nosaltres els que intentem evitar l’intercanvi de fluids. De moment l’Ot no es queixa si el Leto li pren un peluix o un pal de fusta. Tot i que quan ho ha fet un nen que no coneix si que agafa una bona enrabiada. Just aquest matí els he vist jugant amb el pal de fusta de la panera dels tresors. Sembla la típica escena del pipican però super delicada: el nen amb el pal i el gos estirant per l’altra banda. A mi em destrossa el braç i amb el nen va amb molt de compte.
  6. Més activitat física, menys estres i més feliços. Els adults i els nens que fan més activitat física pateixen menys estres i són més feliços. Un gos pot ser un estímul perfecte per moure’s més. Nosaltres el traiem 3 cops mínim i una d’aquestes passejades la fem ven llarga de 30-45 min. mínim. Però hi ha dies que estem més temps fora i el nen aprofita per fer una migdiada. La veritat és que entre el Leto, els encàrrecs setmanals i les cites d’oci no parem gaire per casa. Els iaios que són menys actius sempre diuen “Aquest nen no li caurà la casa a sobre” i jo sempre ric perquè realment és frase de iaios i fins que no ho han estat no ho han dit mai.
  7. Desenvolupa la seva capacitat d’intuïció i aprèn les regles de comunicació no verbal. El nen aprèn poc a poc a relacionar-se amb l’animal de companyia. Cada animal és un món, però els nen ho aprenen fàcilment. Està clar que nosaltres li donen guies, tipus “No li estiris la cua”, “Aquest és el seu menjar, no el toquis”. Però l’aprenentatge més gran el fan observant, igual que aprenen tota la resta de coses; i com els animals no parlen el que acaben desenvolupant al relacionar-se amb ells són les regles bàsiques de comunicació no verbal i molta intuïció. És a dir, l’Ot està totalment tranquil mentre el Leto jeu, juga, el llepa o es relaciona amb ell amb bon humor. Però quan el Leto sent un d’aquells sorolls que li arrissen el pèl i comença a bordar com si fos tres vegades més gran l’Ot para, l’observa quiet i si segueix molt nerviós plora fins que l’agafem en braços. Sempre he pensat que primer l’observa i espera a veure si li canvia l’humor i al veure que no plora per demanar ajuda no sigui que estigui amb ell. Però mai ha estat així. Ara que hi penso, podria dir que els crits del Leto als repartidors del butano, ja no provoquen cap reacció en el nen. Ha après que això no té importància i no va amb ell.
  8. Incorpora responsabilitats: donar el menjar al gos, treure’l cada dia varies vegades, recollir les caques… Està clar que això només ho poden experimentar quan són molt més grans. Però nosaltres ja el fem participar d’aquestes “feines”. No ho fem intencionadament per a que ja ho aprengui, sinó perquè formen part del nostre dia a dia i el nen també.Cada dia traiem al Leto a passejar varies vegades i al menys les del matí, el migdia o la tarda l’Ot ens acompanya. En cert aspecte els passejos del gos li van donant rutines i aprèn a anticipar-les, perquè després de menjar sempre hi ha un passeig i el nen ho viu amb molta il·lusió.Així que sense voler-ho li estem ajudant a desenvolupar el sentit de la responsabilitat. Hi ha moments de plaer i moments d’obligacions. Com quan està jugant tant content i el Leto necessita sortir urgentment, perquè ja hem endarrerit dues hores del seu passeig habitual.Alguns experts diuen que tot això de cuidar la mascota satisfà el desig d’independència dels nens ja que aprenen a oferir ajuda i protecció al seu animal/amic. Vaja “un completo”.
  9. No se senten sols: Es veu que vora els 4 anys el gos, i altres mascotes també, es converteix en el seu millor amic i confident. Es per això que la presència del gos els pot ajudar a superar moments complicats, ja que amb els adults es senten més jutjats i amb l’animal només troben complicitat i companyia. Un exemple molt típic és l’arribada d’u germà/germana. El nen es sent desplaçat pels pares i avis, però el gos segueix tractant-lo igual, o fins i tot amb atenció. D’aquesta manera els nens reben més estabilitat emocional.Pot semblar un exageració, i fins que el nostre peque no creixi no ho podrem veure en pràctica, però ja us dic que per experiència pròpia el Leto pot donar molt d’amor i comprensió quan les persones no saben fer-ho. Jo fa anys vaig crisis d’ansietat i ell va ser l’únic que em seguia tractant igual. Les persones em parlaven com si m’anés a trencar i això no m’ajudava gens. Però estar amb el Leto a casa o anat pel carrer i veure que em tractava igual em donava confiança en mi mateixa. Així que compro la teoria al 100%.
  10. Tenen més facilitat en les relacions socials: Justament perquè la mascota els hi aporta estabilitat emocional durant la infància, els permet que tant a la infància com al llarg de la seva vida els hi sigui més fàcil establir relacions positives amb altres persones. Es senten més segurs, més alegres i amb menys sensacions d’amenaça, així que es poden relacionar de manera sana amb altres nens i adults. Una cosa més que el temps ens dirà si és real. Està clar que depèn de la criatura i el seu caràcter. No crec que les mascotes eliminin els caràcters introvertits. Però ja m’agrada la idea que l’Ot tingui facilitat per les relacions socials. 😛

Per últim voldria recordar el poder de la imitació i la importància que té amb les mascotes ja de ben petits. Això no ho aprenen de l’animal, (Bé, alguns nens imiten a la mascota i corretegen per casa de quatre grapes amb les joguines a la boca com em va explicar una mare de la tribu) Això ho aprenen dels pares i els adults del voltant. Imiten com mengem, imiten com ens movem i per tant imiten com ens comportem amb els altres éssers vius. Si a casa no ens estiméssim al Leto, l’Ot mai estimaria als gossos. I se que se’ls estima perquè quan veu un gos a casa dels iaios, d’uns amics o pels carrer crida d’alegria. I sé que si relaciona perquè a cadascun el tracte diferent. I sé que aquesta relació amb el món animal ha de ser bona, perquè els seus ulls brillen.

Si us plau, ensenyeu als vostres fills a estimar als animals!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Animals de companyia · Família - Tribu

Gossos i nadons. Una combinació explosiva, però meravellosa (1ª part – Inconvenients)

Com us deia fa uns dies, quan tens un gos gairebé és com si tinguessis un fill. La teva vida es trasbalsa igual i les responsabilitats surten de sota les pedres. Però quan tens un gos i et decideixes a tenir un fill/filla, la feina es multiplica per tres: un pel nen, un pel gos i un per tu perquè necessites no parar boja. Us semblarà una exageració, però no podeu ignorar el poder “sanador” d’aquells magnífics moments en que el nen plora com si l’estiguessin matant, el gos et persegueix per tot el pis perquè ja fa hores que s’espera per fer el seu passeig i les seves cosetes i tu només tens dues opcions posar-te també a plorar o respirar fons, tancar els ulls i fer Ooommm! com t’han ensenyat a ioga.

La veritat és que quan imaginava la situació mentre estava embarassada sempre se’m reproduïa una imatge idíl·lica. Jo seguda al sofà donant el pit, el meu fill menjant i dormint als meus braços tranquil·lament i el gos assegut al meu costat dormint plàcidament mentre jo li acaricio el cap. Però diria que en més de 9m només ho hem viscut dos o tres cops.

No entenia perquè m’estava costant tot tant, fins que una mare de la tribu em va dir un dia “Tu el que tens són dos nens”. Llavors ho vaig veure clar. Tenia tota la raó!!! Són dos nens. I ja se sap, dos nens vol dir molta feina, però també moments molt bonics. Només dependent del dia i de com t’ho mires.

Inconvenients

Vinga, parlem primer dels inconvenients i així ens ho traiem de sobre.

El principal i potser el més dur és que amb un gos i un nen la logística familiar es complica molt més. Si fins ara et llevaves, et dutxaves, et vesties, esmorzaves i treies el gos uns 15-20min abans d’anar a la feina, ara cada matí és una sorpresa. Ja se saps que tot el dia queda condicionat a les necessitats del nen. Es tracta de fer encaixar la rutina de teta, bolquers, dormir, més teta i tornem a començar amb les necessitats de dos adults i els tres passejos diaris d’un gos.

Els primers 2-3 mesos tot era més complicat. Fins i tot sense gos, ho és. Quan el meu xicot va tornar a la feina cap al mes i mig, jo vaig assumir passejar al gos al matí i al migdia, però a la setmana ja havia desistit. Qüestió de supervivència. Com totes vosaltres, m’havia quedat molts dies sense poder esmorzar o dinar perquè el nen em reclamava teta constantment i no em podia ni escalfar ni preparar el menjar; i per descomptat m’he quedat molts cops sense dutxar-me i amb el pijama tot el dia per casa perquè sola era impossible vestir-se. Us imagineu treure un gos en aquestes circumstàncies? Per acabar boja. Així que durant aquells períodes de teta constant el gos va passar a ser responsabilitat del meu xicot, igual que la neteja, la compra, la rentadora…

Amb els mesos ho vaig tornar a intentar i poc a poc anàvem fent. Dies millor que altres. Però al principi sempre sentia que vivia en un Tetris constat, per intentar trobar la manera que tot encaixes. Ara ho vist més relaxada. Hem provat mil opcions i la veritat és que no tenim la solució estrella, perquè cada dia funciona una cosa diferent. Però ajuda molt que jo estigui llesta abans que el pare marxi.

Com a conseqüència de tot això ve l’altre inconvenient, la distància que es genera de cop i volta entre la mare i el gos. O al menys això ens va passar a nosaltres. És normal imagino. Jo només estava pel nen i el nostre gos al principi sembla que no hi veia gaire interès. L’ensumava a distància, si el nen era a una habitació ell anava a una altra i només s’acostava a mi per ensumar la llet. Jo tampoc l’acariciava tan com abans, perquè sempre tenia les mans a sobre el nen o sobre la mugronera o sobre els meus pits. I la veritat em feia una mica de cosa que ens deixes pèls i brutícia del carrer just on el nadó després posaria la boca (les meves mans, els meus braços..). Suposo que jo estava amb un còctel d’hormones i ell s’havia adaptar al nouvingut.

Leto
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

Però cap allà els 4m, el nen va començar a voler mirar més al seu voltant i al seu voltant va trobar el gos. Jo el tenia en braços i li ensenya coses de la casa,: Mira un cactus de tela, mira un coixí, mira un gos. Com que la natura crida a la natura, al nen li va fer més gràcia el gos que la resta de coses de casa. Així vaig recuperar els moments “Mimos amb el Leto”, ara amb el nen en braços. Al cap d’un parell de setmanes varem deixar el nen a terra i llavors els gos va començar a venir i a ensumar-lo. Primer a distància i després cada cop més a prop, fins al punt d’omplir-lo de babes per voler-lo petonejar. Jo sorprenentment ja estava una mica més tranquil·la amb el tema brutícia així que poc a poc es van anar relacionant. I ara tan el pare com jo, els avis i les visites en general utilitzem al gos per distreure’l o calmar-lo en algun moment. És màgic!

I l’últim inconvenient ja l’he comentat per sobre, la neteja. Esta clar de penen de cada gos, però per regla general les cases amb gos estan plenes de pèl. No es pot fer res, se’ls hi cau, i com van pel carrer i pel parc, amb les potes pugen un munt de sorra, pedretes i brutícia en general. Al principi ens feia molta angúnia pesar en tota aquesta brutícia acostant-se al nen. Ens feia por que s’empasses un pèl o que després gateges pel terra brut de sorra del parc. Però la veritat és que tard o d’hora el nen s’enfronta ell sol a tot allò. Ja sigui perquè li vol arrancar pèls al gos (cosa que ja intenta) o perquè quan vagi ell al parc es menjarà tota la sorra que trobi. Així que hem intentat acceptar que la “merda” està allà i que seguirà sortint de tot arreu igual que passava abans. Però, ens hem equipat amb un bon aspirador i cada dia o dos dies el passem 😉

Però tot no són inconvenients. Hi ha mols avantatges. Tants que he decidit dividir el post en dos. Així que trobareu la segona part a Gossos i nadons. Una combinació explosiva, però meravellosa (2ª part – Beneficis). I si voleu podem comentar què us assemblen els mals de cap en aquest post. 😛


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Animals de companyia · Família - Tribu

Tenir un gos és com tenir un fill

Com tots ja sabeu a la nostra tribu som una mare, un pare, un nadó i un gos, i aquests últim és tan important com qualsevol dels altres. Ens l’estimem com un més i el tenim en compte per tot, ja sigui perquè ens l’emportem amb nosaltres o perquè hem de tenir en compte que hi ha mil llocs on no pot venir. Si li passa res ens preocupem, i si esta content riem. I per suposat, si l’han operar com avui, tots patim.

El nostre amic ara te 12 anys i mig i l’operació no és gaire greu, però sempre fa por una anestèsia general a certes edats. Ens el varem trobar una nit d’agost al carrer al costat de casa quan només tenia dos mesos i mig. Sol, sense corretja i desorientat ens va llençar a les rodes de la meva bicicleta. Per diferents circumstàncies aquella nit no la va passar amb nosaltres, però el destí ja estava marcat. Abans d’anar a dormir el meu xicot ja li havia posat nom, Leto, i al matí una trucada a primera hora ens va confirmar que vindria a casa definitivament. Recordo que el vaig anar a buscar de nou amb la bici i em cabia a la cistella del davant. Era tan menut!

Letobaby
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2005)

La seva arribada, com la del nen molts anys més tard, també ens va trasbalsar. Hi ha moltes coses a tenir en compte quan incorpores un membre nou a la tribu, ja sigui un nen o un gos. I encara que us sembli mentida s’assemblen molt. En tots dos casos m’he fet un fart de llegir llibres sobre comportament. I res! Després acabes fent el que bonament pots i et diu el cor. 🙂

Els primers dies tot eren plors. Plorava perquè tenia gana, plorava perquè es sentia sol encara que fóssim a l’habitació del costat, plorava perquè volia dormir amb nosaltres. Ja en aquell moment varem rebre els primers consells magistrals de gent desconeguda: “sobretot no el mal acostumis a pujar-se al sofà, que no prengui menjar del vostre, i sobretot no el deixeu dormir amb vosaltres”. Així que varem intentar que dormis al lavabo on es podia pixar sense problema, i l’espectacle de plors i crits va ser molt dur. Crec que no varem aguantar ni 10 minuts, que el meu xicot ja estava amb ell al lavabo. Les dues primeres nits ho va intentar durant hores. Però la tercera, després que tots els intents fossin inútils el varem deixar venir a la habitació amb nosaltres.

Per allò del que diran o per no sentir-nos mal amos el deixàvem dormir al terra de la nostra habitació, sota al llit. Així no ens sentíem tan culpables per estar fent no se què mal fet. Amb els mesos va anar creient i ell solet es pujava al llit o al sofà, i sincerament a mi ja em semblava bé. Al sofà m’asseia al seu costat i l’acariciava i al llit moltes vegades marrucava amb ell. Em transmetia pau el seu pel i molta calma sentir la seva respiració mentre dormia.

Amb els mesos ens varem anar coneixent i entenent sense parlar-nos. Ell va anar traient el caràcter, i deu ni do quin caràcter de mascle alfa, i nosaltres amb el temps varem aprendre a acceptar que no tot podria ser com un imagina al principi. El Leto no pot anar deslligat pel carrer perquè no torna, si es creua amb un mascle territorial ell ho voldrà ser més, té arxienemics al barri i quan els veu el món es para i entra en “modo batalla”, el menjar és la seva passió (millor el nostre que el seu és clar), i els petards i els partits de Champions són la seva kriptonita. Però per sort ha acceptat no destrossar-nos la casa quan marxem, li agraden molt les passejades llargues en família (preferiblement a la muntanya), i valora el plaer d’asseure’ns a una terrassa a la fresca a l’estiu i al solet a l’hivern… En fi, l’hem acceptat tal com és.

Ens va costar entendre que poc es pot lluitar contra la natura. Varem fer algun curs d’ensinistrament però allò no anava ni amb ell i ni amb nosaltres. El millor per a que la nostra vida sigui pacífica és l’acceptació. Ell és com és i ens encanta. Encara que molts cops es faci complicat.

No se si tot això us va sonant o si cal que faci el paral·lelisme amb els nens. Molts m’han tractat de boja quan deia que això dels fills i la maternitat és molt semblant a tenir un gos. Però sincerament, cada cop estic més convençuda de que són experiències paral·leles.

Hem mal acostumat al nostre gos i al nostre fill! Els hem acariciat, els agafat en braços, els hem deixat dormir amb nosaltres. De fet, fem un collit interespècie molt agradable en que tots encaixem al llit com un puzle.

Hem canviat els nostres horaris, primer pel gos i ara més pel nen. Fer que ells s’adaptessin als nostres era més traumàtic per tots. Plors de son, pipis a deshora, estres innecessari…

Hem sacrificat la nostra llibertat de moviments, per dos éssers vius que ens necessiten i ens estimen. El gos amb els anys ens ha tornat llibertat, el nen esperem que ho faci també 😛

Ens hem adaptat a conviure amb caràcters nous ja siguin canins o infantils. A respectar-los, a educar-los i sobretot a estimar-los!!!

Hem rebut crítiques, comentaris poc afortunats, comparacions, i alguna lloança tan per lo bonic que és el gos, com ho és el nen.

I com avui hem patit i patirem per la salut de tots dos.

 

(Per sort, el Leto està bé. I just ara dona voltes als meus peus per trobar un lloc on estirar-se còmodament. )


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!