Criança respectuosa

El nostre Top 5 en pel·lícules a partir de 3 anys

Està clar que aquest confinament ha portat moltes coses bones i altres de dolentes, però el que més ha portat a casa nostra i em sembla que a moltes altres cases és hores infinites de tele, pantalles, dibuixos, etc. Ara mateix no em posaré a valorar-ho. La situació actual és prou excepcional i cadascú fa el que pot. Però el que si m’agradaria és compartir amb vosaltres les nostres pel·lícules preferides en aquest confinament.

Us sóc sincera, n’ha vist moltes més. Algunes l’exciten molt, altres el deixen més tranquil. Jo personalment prefereixo aquelles que li fan passar una bona estona, el calmen i li desperten aquella mirada d’alegria i “flipe” a la vegada. Trobo que és molt difícil d’aconseguir estimular i agradar a una criatura a la vegada que li donés serenitat. Aconseguir posar-lo a mil en dos minuts ho sap fer qualsevol. Així que aquí he volgut compartir El nostre Top 5 en pel·lícules a partir de 3 anys, versió calmada. Espero que us agradi!

1. El meu veí Totoro: Un clàssic de l’Estudi Ghibli que no us podeu perdre. Posar-lo és garantia d’una estona de pau i serenitat. El Totoro, els conillets de la pols i les dues nenes el tenen captivat. Una història d’amor familiar i grans amistats que li va encenent la mirada. El primer dia que la vàrem posar vaig notar aquest efecte que us deia de la calma i la diversió. Al·lucinant! No es va moure, no va dir res. Quan li preguntàvem si li agradava simplement feia que si amb el cap i anava somrient. I a l’acabar explosió d’alegria! Potser els nostres infants no reaccionen igual. Però de veritat que és una pel·lícula molt recomanable pels més petits i també els grans!

Durada: 1h 26 min | Any 1988 | Tots els públics

2. La Ponyo al penya-segat: Una altra pel·lícula de l’estudi Ghibli que és una perla. Bé, en realitat totes ho són, però aquestes dues són les millors pels més petits. A casa aquesta nena peix i la seva transformació en humana, ens té enamorats. Per una banda transmet l’energia vital de perseguir els teus somnis encara que nedis contra corrent gràcies al personatge de la Ponyo i per l’altra dóna un exemple preciós del que és l’amistat sincera a través d’en Sosuke. Dos aprenentatges brutals que es combinen amb l’amor a la natura i el problema de la contaminació.

Durada: 1h 41 min | Any 2008 | Tots els públics

3. Zog, drags i heroïnes: O una reinvenció de la història de Sant Jordi i el Drac, brutal! Ja deia temps que volíem veure aquesta pel·lícula i el confinament ha estat el millor moment. Just la vàrem posar el cap de setmana després de Sant Jordi per casualitat i em vaig adonar que era molt adequada per les dates. Però independentment d’això, la volíem veure perquè el nostre fill és un fan absolut dels dracs i dinosaures, que encara fica en el mateix sac. Però no m’esperava la preciositat que vaig veure. Amor, tendresa, a la merda els clixés culturals i vinga… Una història de superació personal i amistat que ens recorda que tots podem ser el que vulguem i no el que s’espera de nosaltres.

Durada: 27 min | Any 2018 | Tots els públics

4. Insite Out / Del revés: Ha estat el descobriment del confinament!! Com molts de vosaltres ja havíem vist aquesta pel·lícula abans de tenir al peque, però quan pensàvem en pel·lícules per ell, mai ens la plantejàvem. La trobàvem per més grans. Abans ens venien al cap altres de Pixar per ell. Però en realitat, crec que és de les millors per criatures de 3-4 anys que ja comencen a expressar les seves emocions.

El nostre fill la va entendre molt millor del que nosaltres pensàvem. Al primer dia jo intentava “explicar-li” coses, però vaig veure que interferia massa i sobretot que ell no ho necessitava. Sí que és veritat que la simbologia de com funciona la ment i el cervell no l’ha pillat del tot bé. Però l’essència de les emocions i de com la nena protagonista es va sentint li ha fet empatitzar moltíssim amb ella. Ara parla de “els ninos que tinc dins, ho estan intentant però segueixo enfadat” o “em diuen que això esc”, “és que han apretat el botó i estic enfadat/o molt content..” hehehe Però sobretot l’ha ajudat a entendre que podem sentir més d’una emoció a la vegada i que és normal. Tristesa i alegria, ràbia i por, etc… Una lliçó molt important en aquest confinament, tant per les criatures com per nosaltres.

Durada: 1h 35 min | Any 2015 | Tots els públics

5. Hotel Transilvania i Hotel Transilvania 2: Aquesta és la més activa de tota la selecció i també la que està pensada per més grans. Però a casa el nostre fill (ja s’acosta als 4 anys) està encantat amb els monstres i en comptes de por, els hi té molt estima. Pels que no la coneixeu, només us explicaré que el Conte Dràcula posa en marxa un hotel on els monstres de tota mena poden anar a passar les seves vacances. Tot i que en tot moment estàs veient monstres que podries considerar terrorífics, en realitat és una història molt familiar: Un pare (Dràcula), una filla i els amics que fan de família extensa. Fins i tot la segona part segueix aquesta línia quan la filla es casa i té un bebè meitat vampir meitat humà. El nostre fill, almenys, l’entén així, i crec que és l’efecte família que s’estima el que li fa demanar-la en bucle.

De veritat, tot molt entranyable i poc monstruós. Simplement al final de la segona pel·lícula hi ha un moment que apareixen uns dolents que no li agrada gens i vol que estiguem ben a prop. Però per la resta no para de riure, jugar a que som una família de monstres i ballar amb la música final.

Durada: 1h 31 min | Any 2012 | Edat +6

Òbviament després de tants dies aquí tancats el repertori de pel·lícules ha estat molt més ampli. Ja en veia abans i ara més. Però aquesta selecció és aquella a la que sempre tornem si volem veure alguna pel·lícula que ens deixi a tots un bon sabor de boca. Si teniu alguna recomanació que creieu que ens pugui agradar, m’encantarà llegir-vos. Penseu que Insite Out va ser recomanació d’una mare de l’escola, perquè sinó potser hauria esperat uns anys més. I mira, tot un descobriment. Així que us llegiré amb ganes.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau fes Like i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter o Instagram) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

Criança respectuosa

El nostre Top 5 de dibuixos infantils a partir de 3 anys

Les pantalles no són la solució! Sonarà contradictori amb el post però en primer lloc vull aclarir que a casa hem intentat i seguim intentant (dies amb més facilitat i altres amb menys) no abusar dels dibuixos. I dic dibuixos, i no pantalles, perquè a casa hem aconseguit separar l’estona dels dibuixos de les pantalles. Els dibuixos només es veuen a la tele i no al mòbil, o a la tauleta, i per tant no ens els demana en qualsevol lloc i moment.

Semblarà una ximpleria però d’aquesta manera hem limitat molt les estones de dibuixos, tot i que al pare de la criatura i a mi encara ens semblen massa; i és que tenim a casa un devorador d’històries, ja sigui en modo dibuixos, conte, història explicada… Li encanten. Es queda al·lucinat escoltant i ho entén tot. Ja fa temps que vaig detectar que els dibuixos per més petits on tot es repeteix mil cops no li agradaven, així que la feina ha estat nostre per trobar dibuixos amb història que fossin aptes per ell. Tot un estudi a base de prova i error que avui vull compartir amb vosaltres i veure si així creix el nostre Top 5 de dibuixos infantils a partir de 3 anys. Perquè en la varietat està el gust!

Si el vostre fill/a és més petit, us recomano que us llegiu el post que vaig fer fa dos anys amb el nostre Top 3 en dibuixos infantils i encara que sigui gran també, perquè a casa el nostre peque havia oblidat El Mic, com si fos per nens petits i ell ja no ho era, però ara amb 3 anys el torna a demanar. Així que els d’ara només es sumen a l’oferta Hahaha!

1. El xai Shaun

En el post de fa uns anys us parlava de L’hora del Timmy on el protagonista és un xai que va a l’escola amb altres animalets. De manera gradual i després d’haver vist mil cops totes les temporades del Timmy, vàrem passar a El xai Shaun. En aquest cas el protagonista és un xai molt espavilat que viu a la mateixa granja que el Timmy i porta de bòlit al gos de la granja que els vigila. D’aquesta manera el nostre peque ho va enllaçar fàcilment. A vale! Uns dibuixos expliquen la història a casa del Timmy i l’altre a l’escola.

Els dibuixos són també de plastilina i fets per la mateixa productora que el Timmy (Aardman) . Encara que tampoc parlen, el fil argumental de El Xai Shaun és més complicat, ja que passen coses que no els hi són properes: concursos de pastura, aliens que arriben a la granja, un geni de la llàntia… Tot i això, el nostre peque s’ho passa súper bé, i sobretot riu molt!

  • Edat: +3 anys
  • Tema: Animals i granja
  • Durada: Històries de 7 minuts
  • El podeu veure a Netflix –> Ara també a Club Super 3!!

2. DinoTren

El vostre fill/filla és un amant dels dinosaures? Els col·lecciona i es sap els noms i mai en tindria prou? Doncs a casa tenim un!! Té un munt de figures, llibres sobre dinosaures, fins i tot la motxilla toddler de porteig! Sempre vol descobrir una cosa nova sobre els dinosaures i aprendre noms de noves espècies. Només qui hagi tingut un fill/a amb aquesta afició, pot entendre aquell moment de desesperació en el que tot el que rodeja al teu fill té el mateix tema i tu necessites desinflar el globus per poder respirar. Encara que sembli contradictori, aquests dibuixos van arribar per fer aquest afecte: a ell li tornen boig, aprèn un munt i per fi ha passat a jugar amb altres temes.

Dinotren és la combinació perfecta entre el seu amor pels dinosaures i els trens. Està clar que els creadors ho fan amb tota la consciència i el nostre fill hi ha caigut de quatre grapes. Hahaha! Però si deixem de banda les “llicències històriques” que es permeten crec que són uns dibuixos ideals per tots els amants dels dinosaures. En Buddy és un T-Rex adoptat per una família de Pteranòdons. Cada dia ell i els seus tres germans viatgen en tren amb els pares per tot el món i pels diferents períodes de la prehistòria (sí, viatge en el temps inclòs!!), per descobrir noves espècies, aprendre quin és el seu hàbitat, com s’alimenten i com van anar evolucionant al llarg dels diferents períodes. La veritat és que ell i fins i tot nosaltres hem aprés un munt de coses.

  • Edat: +3 anys
  • Tema: Dinosaures (Llicències literàries: tren i viatges en el temps)
  • Durada: Històries d’uns 12 minuts
  • El podeu veure a Club Super 3 i Clan TVE
  • Curiositat: el productor de la sèrie, Jim Henson, és el mateix que el dels Fraggle Rock!!

3. Els germans Kratt

Buuuuufff! A casa som moooooolt fans d’aquesta colla!! Aquest estiu els hem vist en bucle un cop rere l’altre. Li encanta a un nivell que no us podeu imaginar, i a nosaltres també!!! Quan arranca la cançó inicial ja es posa a ballar i saltar i se’l mira amb molta atenció tota l’estona; fins al punt que des de fa unes setmanes quan juga sol, o amb nosaltres, ha introduït el concepte “el poder animal” i es va transformant en diferents animals segons el que vol fer. Un mico per enfilar-se al pare, l’ós mandrós per abraçar-se a la mamà o el lleó per pujar les escales ràpidament. Hehehe! Per això és important tenir present el que transmeten els dibuixos.

Però què tenen Els Germans Kratt que li agraden tant? Doncs són un parell de germans zoòlegs Chris i Martin* que acompanyats de dues amigues (una científica i una enginyera) i un amic dormilega (el pilot de la nau) viatgen per tot el món veient animals en el seu hàbitat, descobrint els seus secrets i protegint-los de perills si ho necessiten. El millor és que cada animal és important. No importa la mida que tingui. Tots tenen una funció dins la cadena alimentaria o a l’hàbitat on viuen i els germans Kratt intenten explicar quin és. Per fer-ho analitzen les característiques físiques de cascun i la científica fa un “disc de poder animal” que els transforma en aquell animal per poder-lo ajudar. I això és el que des de bon principi va enganxar a l’Ot. S’han vestit de cocodril, mamà!!!

Però sabeu què? El seu pare i jo estem encantats. Amb els germans Kratt recorda que és important tractar bé a TOTS els animals, aprèn a identificar noves espècies i últimament està aprenent a superar la por del “dolent” de la història. Fins i tot ha començat a “intentar entendre” el concepte de la mort. “Tots els animals i tots nosaltres morim, és llei de vida, com les papallones que tenen una vida molt curta“. No sé… Jo només hi veig avantatges, així que si quan toca estona de tele els demana, li posem sense dubtar. Molt, molt recomanable!!!

  • Edat: 5 a 8 anys (nosaltres el veiem amb 3 anys, però depen del nen)
  • Tema: Animals
  • Durada: Històries d’uns 20 minuts
  • *Els personatges principals estan inspirats en els creadors de la sèrie.
  • Els trobareu a Netflix i al Club Super 3

4. Patrulla Canina

No podia faltar en aquesta selecció un èxit infantil d’aquest nivell. Ja us heu fixat que a casa intentem fugir de les opcions més comercials, però realment la Patrulla Canina (Paw Patrol com li diem nosaltres) l’ha tingut fascinat durant molts mesos. En especial el Rocky! La combinació perfecta entre colors, gossos i vehicles estava clar que l’enganxaria i reconec que ens hem quedat prou satisfets amb els valors que transmeten: la importància d’ajudar als altres i el treball en equip.

Sempre hi ha alguns dibuixos, o sèrie, que fan l’efecte d’aglutinador social i crec que pel nostre fill aquests han estat els primers. Tots els companys de classe els veien i ja sigui per la samarreta d’un o per la joguina que portava l’altre, han compartit molts moments de jocs conjunts. Per mi l’anècdota més divertida va ser veure com associava els personatges als seus amics. Ho vaig trobar preciós, veure com assignava segons les preferències dels companys i com se li il·luminaven els ulls. Encara recordo com nosaltres també jugàvem als Fraggle Rock o a les Tortugues Ninja. I la veritat, qui no ho ha fet?

Però em vaig quedar a quadres quan un dia em van dir que l’edat recomanada per veure aquesta sèrie és a partir de 7 anys. Whaaat?!! Llavors vaig començar a pensar que realment tenen un ritme molt ràpid, sorolls molt estridents i la seva durada és bastant llarga. Així que els vàrem deixar per aquells moments en els quals està més actiu i al vespre ja no els posem. Quina ironia! Si mires totes les joguines que han sortit al voltant t’adones que estan pensades per criatures de 3 a 6 màxim. Alguna cosa no està ben feta.

  • Edat: +7 anys
  • Tema: Salvament + Gossos + Vehicles
  • Durada: Històries d’uns 20 minuts
  • Els trobareu a Netflix i Clan TV

5. Simon

Aquesta meravella la va trobar el pare de la criatura un dia fart de veure en bucle els dibuixos de torn. Perquè reconeguem-ho, veure qualsevol sèrie o dibuixos de forma compulsiva i repetitiva sense acabar boig, només ho poden fer els nens. Hehehe! Total que a casa busquem varietat. Així que un dia passejant per Netflix vàrem conèixer aquest conill i la seva família.

Ben aviat el Simon i el seu germà Gaspard van caure molt simpàtics al nostre peque (a mi personalment em desperten molta tendresa). En realitat no fan res especial, i aquí està la gràcia. Vida quotidiana en estat pur, que li va super bé per afrontar situacions reals. Per alguna cosa aquest tema tan ampli és un clàssic dels dibuixos infantils. A més a més tenen un ritme pausat, sense crits estridents i, molt important, un comportament no sexista. Mira que això costa de trobar. Però en aquest cas, no tenim cap queixa. El Simon juga amb la seva amiga a les mateixes coses que amb el seu amic i el pare del Simon els cuida a les tardes mentre la mare treballa o fa activitats (ni tan sols té importància).

També hi ha un altre punt que em té el cor robat. L’actitud dels pares, avis i adults en general (el seu pediatre per exemple) és molt respectuosa cap als nens. Quan tenen por d’anar al dentista, o de començar l’escola o d’anar sols a fer piscina, els pares comprenen els seus sentiments i simplement els acompanyen. Res de “no has de plorar” o “això no ho fan els nens grans”. Sembla una ximpleria, però és un exemple que m’agrada que tingui el nostre fill. Hi ha massa inputs no respectuosos en el món infantil.

Per altra banda, com que són curts en veiem més d’un seguit i li posem sempre en anglès perquè el llenguatge corporal és molt clar. Alguna cosa deu entendre perquè li encanta! 😉

  • Edat: +3 anys
  • Tema: Vida quotidiana
  • Durada: Històries d’una mica més de 5 minuts
  • Els trobareu a Netflix (producció pròpia)

Després de tota aquesta recopilació no us penseu que aconseguim viure aïllats de la resta de dibuixos més comercials o per més grans. Els inputs estan allà i de tant en tant hem de cedir i posar la Peppa Pig per exemple (mira que són sexistes aquests), però en general entén que no tots els dibuixos són per la seva edat.

Així que us animo a posar en pràctica la visualització conscient dels dibuixos i a escollir propostes adequades per la seva edat. En sortiran beneficiats ells, i si compartiu a comentaris els vostres descobriments, en sortirem guanyant tots. 😉

Si t’ha agradat aquest article, si us plau fes Like i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter o Instagram) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

Criança respectuosa

Una mare amb TOC, Trastorn Obsessiu Compulsiu

Avui és el Dia Mundial de la Salut Mental i vull aprofitar per fer-vos una confessió. Bé de confessió ja no té massa perquè fa un temps que ho explico lliurement i no me n’agafo. I és que un problema de salut no és res del que t’hagis d’avergonyir i deixar en la foscor del prejudici social. Així que…

Quan tenia 26 anys vaig patir una ansietat molt greu que va derivar en un Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) agut. Tot i que ara estic aparentment bé, aquesta malaltia m’acompanyarà tota la vida. No cal que visqui condicionada per ella, però sí molt conscient que és allà i que si no em cuido, pot tornar.

Feia anys que volia escriure un article sobre aquest tema, però per una cosa o altra ho he anat posposant. Parla de tot això encara em costa més del que us pugueu imaginar. No per vergonya, sinó perquè sempre es remouen moltes coses dins meu. Per sort fa anys que vaig superar la por al que diran els altres o que pensarà la gent; i en fer-ho em vaig adonar que és necessària molta feina de pedagogia i conscienciació sobre què és la Salut Mental i perquè qualsevol de nosaltres pot patir un problema d’aquest tipus.

Com em vaig posar malalta

Per fi amb 26 anys vaig aconseguir la feina que tant desitjava en allò que havia estudiat. Després de passar 3-4 anys en feines mal pagades, o directament sense sou, on no es valora el que fas i se’t demana moltíssim, per fi tenia l’oportunitat de demostrar que era bona fent allò. Ara ho miro i veig la motxilla emocional que portava. La necessitat que tot sortís bé i d'”aguantar” el que fes falta.

Però per desgràcia, o per sort, vaig anar a petar a un lloc on hi ha moltíssima feina i poques mans, això implicava fer moltes hores més de feina al dia i anar sempre a contrarellotge. El nivell d’estres i nervis va anar augmentant progressivament i sense adonar-me cap a l’any vaig començar a patir atacs d’ansietat. En aquell moment no sabia què era. Pensava en nervis o estrès, i així li deia a la gent. Tothom ho relativitzava, li treia importància, i jo la primera. Però de mica en mica van anar apareixent les meves “manies”. Primer sentia que l’ansietat baixava i no li vaig donar importància. Tampoc sabia què eren realment. Fins que sense adonar-me les manies, aquelles que les series i pel·lícules utilitzen per fer riure, van ocupar tot el meu dia a dia. No podia vestir-me sense seguir un ritual concret, no podia sortir de casa sense comprovar una infinitat de cops si el foc estava apagat o si les finestres estaven tancades… fins que un dia no vaig poder sortir de casa. Vaig tenir un atac d’ansietat i simplement em vaig quedar al llit plorant i tremolant.

Fins aquell moment jo no sabia què em passava. La meva parella tampoc ho entenia. Els meus pares ni tan sols ho sabien… Havia aconseguit integrar tant les manies/rituals a la meva vida que per molta gent passaven desapercebudes. Però jo sabia que alguna cosa no anava bé. Pensava que m’estava “tornant boja”, perquè m’adonava que allò no era “normal”. Quantes paraules que ens fan mal sense saber-ho! Per sort em vaig atrevir a anar al CAP i em vaig trobar amb una metge de família que va entendre el què m’estava passant. Si us plau, em pots fer una anàlisi de sang i proves en general? Què et passa? Res, però… No estic bé I allà em vaig desmuntar.

Què és la Salut Mental?

La veritat és que quan em van diagnosticar el TOC vaig sentir alleugeriment: Si té nom, és que hi ha més gent que ho pateix i no sóc un bitxo raro. (Quants prejudicis i pors!) I el més important és que sabran com curar-me!! Ara sé que curar no és la paraula, sinó tractar. També sé que tots podem partir un problema de Salut Mental, concretament 1 de cada 4 patirà un trastorn al llarg de la seva vida. Per això és molt important que entenguem què és la Salut Mental.

Jo no sóc metge, ni pretenc ser-ho, per això aquest punt és el que més em costa d’explicar amb la tranquil·litat que no dic cap barbaritat, però el que tinc clar és que tots tenim, o no, salut mental igual que tots tenim, o no, salut física. Es tracta d’escoltar-se, no ignorar els senyals de la ment i el cos i cuidar-se perquè un desajust físic o mental no ha de ser per tota la vida. Si fins fa quatre dies no donàvem importància al colesterol, per exemple, i continuàvem menjant sense pensar que ens pogués posar malalts, amb la salut mental passa el mateix. Per això us recomano que visiteu webs com Obertament o Con Salud Mental ,on a més de lluitar contra l’estigma i visibilitat aquests trastorns, expliquen molt millor que jo què s’entén per salut mental.

Ara bé, si us he de dir el que jo he descobert després de tots aquests anys convivint amb un trastorn és que els problemes de Salut Mental es poden donar per una combinació de factors que ens afecten a tots: predisposició genètica, el moment vital que estem vivint i aquella motxilla emocional que tots carreguem al llarg de la vida. A vegades només fa falta la predisposició genètica, altres es produeix una combinació dels tres factors, però sigui com sigui el resultat és que hi ha un trastorn o un desajust químic al cervell.

Moltes vegades pensem que com que l’òrgan que es desajusta és el cervell, s’ha de poder controlar o veure-ho venir… però això no és del tot cert. Quan hi ha un desajust químic es produeix en aquella part del cervell que tu no controles, i si has minimitzat la importància dels senyals previs, llavors t’adones quan ja és molt greu. En el meu cas es va desajustar tota aquella química que es posa en marxa quan estàs en perill i que en principi et salva la vida; per exemple quan travesses un carrer amb vermell, veus que venen cotxes i et poses a córrer. Amb l’ansietat vaig passar de tenir “aquesta química” activa de tant en tant a estar super disparada sempre, fins al punt que no la podia fer baixar en gairebé en cap moment del dia.

Per ajudar a controlar-ho jo vaig necessitar medicació. Però per sort no tots els problemes de salut mental necessiten medicació per solucionar-se. El que si necessitaran és seguiment i tractament per part d’un professional, com en qualsevol problema de salut física. Així que no us faci por, vergonya… buscar ajuda professional.

Com va reaccionar la gent

Quan per fi decideixes explicar a la gent el que et passa, normalment no fas un post a Instagram ni ho fas públic de cop. De mica en mica vas obrint el cercle i es converteix un exercici lent i pausat que requereix reviure-ho tot cada vegada que ho expliques. Des de la família, els amics, els que creus que són amics i no ho són, els companys de feina… a cadascú d’ells els hi expliques en el moment que creus oportú, o directament no ho expliques. La veritat és que veient com reacciona la gent no m’estranya que molts decideixin no dir-ho.

A mesura que li anava explicant a la gent, veia que tothom tenia reaccions molt variades, ben poques des de la comprensió i l’acompanyament, i moltes des de la incomoditat de no saber reaccionar. Però n’hi ha hagut tres de molt clares que es repeteixen molt habitualment:

  1. PENA o COMPASSIÓ que deriva en PROTECCIONISME: Suposo que és la reacció lògica, però fa mal. Al principi quan estàs més tocat en cert aspecte sents que ho necessites, però hi ha un moment que t’adones que allò no fa falta i molesta. Tu estàs intentant portar una vida normal i la gent del teu voltant et tracta com si t’haguessin de protegir de no saben ben bé què. I aquest és el gran tema. Es pensen que t’entenen, però no és així. Es pensen que saben millor que tu què necessites, perquè tu “estàs malalt”, però en realitat no tenen ni idea del que et passa. Des de fora puc semblar desagraïda dient tot això, però no us podeu imaginar com et fa sentir de “diferent” que la gent et tracti “diferent”.
  2. PERQUÈ NO M’HO HAS EXPLICAT ABANS? Aquesta és la que més m’al·lucina i m’enrabia. I me l’he trobava més sovint del que us penseu, però… a la merda per què no t’ho vaig explicar, a la merda per què no ho he superat al teu costat com tu esperaves. Potser és perquè amb aquesta actitud m’estàs demostrant que no respectes el meu ritme, les meves decisions, la meva manera de viure i sentir… I el més important no t’oblidis que t’ho estic explicant ara, potser és que abans no podia, no sabia… També podries haver estat una d’aquelles persones a les quals decideixo no explicar-li. Us adoneu que amb aquest comentari us esteu posant vosaltres davant meu, quan sóc jo qui té el problema? Per molt bona fe que hi hagi creu-me, no és la millor resposta. Què tal un… Gràcies per confiar en mi i explicar-m’ho, Et puc ajudar d’alguna manera?, Em sap greu que ho hagis passat sol/sense mi…
  3. I COM ET VAS ADONAR? Darrere aquesta frase hi sol haver una mirada d’empatia, una por que no es confessa, la curiositat d’aquell que se sap vulnerable i s’observa. Quan algú es preocupa per saber com va començar tot, m’adono que he fet bé explicant-ho. En certa manera estic trencant el tabú de la Salut Mental i contribuint a la prevenció.

L’estigma de la Salut Mental

I ara, pareu-vos tots a pensar què passaria si fóssiu vosaltres els que tinguéssiu un problema de salut mental. Ho explicareu a la família? I als amics? I ara ve la forta, i a la feina?? Penseu també si us farien tanta gràcia totes les pel·lícules o series que parlen del que us passa? Sentireu que podeu fer vida normal? Us sentireu jutjats, diferents? Costa posar-se a la pell dels altres però és la millor manera per entendre que el que us passaria és tot i res a la vegada. Perquè tenir un problema de salut mental no hauria de ser gaire diferent d’un problema de salut física. Almenys no pel que fa a tot el que envolta a la malaltia, però la realitat és que encara ho és.

Qualsevol persona et pot explicar que va al dentista per un control rutinari, però gairebé ningú explica que té hora amb el psicòleg i encara menys amb el psiquiatre. I si la cosa és més greu, encara s’amaga més. En canvi amb un problema de salut física, la gent no s’amaga per sistema. Moltes vegades s’explica la gent del voltant esperant que sigui més comprensiva; comprensiva perquè ha de fer visites al metge; comprensiva perquè es demana una baixa, comprensiva perquè ara no està per rebre visites d’amics; comprensiva perquè en aquell moment s’ha de cuidar i posar per davant.

Però els problemes de salut mental no es viuen així perquè socialment es viuen des de la vergonya, la por a què diran i la culpa. Sincerament crec que el fet que l’òrgan que “falla” és el cervell ho condiciona tot. És allò que us deia abans, com que és la teva ment, t’hauries d’haver adonat o ho hauries de controlar. I si no ho has fet és que ets dèbil, perds el control de tu mateix o directament “estàs boig”. Ens pensem que ho podem dominar tot, que som els amos del nostre destí. Però no deixem espai a les emocions, al dolor, al patiment. Poca gent té un problema de salut mental per “les alegries de la vida”, normalment els problemes arriben al costat dels conflictes, les tensions i tot allò que la nostra societat no deixa lloc per patir, expressar i sanar.

Per altra banda, també hi ha molta por a aquella imatge de malalt mental que tots tenim: camisa de força, medicació, pàl·lid, mirada a l’infinit i potser algun crit desmesurat si el molestes massa. Però sincerament, al matí quan aneu en metro no veieu molta gent que respon a aquesta descripció, però sense la camisa de força? I en teoria, no tenen cap problema. Es tracta que tractem aquest clixé i veiem més enllà. Quan algú em diu Mai hagués pensat que tu poguessis tenir un problema de salut mental sempre penso… Per què? Perquè tinc feina, parella i un fill, perquè no se’m veu res estrany, perquè estic connectada amb les meves emocions i ho expresso…. Per què exactament? Pensem-hi si us plau, ignorar que cada cop hi ha molta gent amb problemes mentals que fa vida normal, insensibilitza la Salut mental de tothom. Jo no puc tenir un problema perquè no sóc un “boig”. I així la bola es fa més gran.

Parlar de Salut Mental amb els nens

Per sort actualment les escoles i les famílies donen molta importància a gestionar les emocions i els sentiments, a donar eines per afrontar situacions difícils, etc. Però també és important que els hi expliquem als nens/es en la mesura que ho permet la seva edat que igual que si no menges bé et pots posar malalt, si no gestiones bé les emocions o el que et passa a la vida també et pots posar malalt. A vegades ho podran gestionar sols i a vegades necessitaran ajuda externa. Els psicòlegs i els psiquiatres estan per això.

També és bàsic no transmetre’ls-hi aquesta imatge de malalt mental que us deia abans, ni tampoc tota aquella càrrega de tabús, culpes i vergonyes associades als problemes mentals. Si no trenquem la roda amb les noves generacions, serà molt difícil aconseguir que ells mateixos es cuidin. Al ser mare m’he adonat que a vegades és més fàcil cuidar-te i trencar els clixés socials per ells que no pas per tu. Així doncs, aprofitem-ho!

Si em vols fer alguna pregunta o explicar-me la teva experiència ho pots fer per privat o deixant un comentari més avall. La salut mental només requereix una cosa per millorar, que se’n parli.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau fes Like i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter o Instagram) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

Criança respectuosa

Regals, la nostra guia bàsica

El tema dels regals és un post que tenia pendent de fa molt, tant que acabo de veure que fa un any ja vaig intentar escriure sobre el tema 😛 Però en aquest temps la realitat ha anat canviant i jo veig les coses una mica diferent. La base és la mateixa, però dos anys a l’esquena d’aniversaris, reis, celebracions vàries, família “generosa”, amics que volen quedar bé, etc m’han donat una nova perspectiva. A veure si us sé explicar com ho vivim a casa i quines són les nostres guies bàsiques.

card-1835447_640

La quantitat

Com us he dit en algú post en tema regals a casa hem estat “uns pares rancis” Hahahaha! No ens fa gaire gràcia que el nen tingui moooolts regals tant per l’aniversari com pels Reis o el Nadal. Sempre hem tingut la sensació que així no els gaudeixen i que queden enganxats al subidón d’obrir un paquet rere l’altre i no tant a l’emoció de jugar-hi. Així que el primer Nadal del peque la consigna va ser un regal per unitat familiar. Un els pares, un els avis, un els iaios i un els tiets (i si algun no cau, no passa res). Però les coses no sempre surten com un pensa.

Els meus pares es van avançar als nostres comentaris i al principi de desembre ja tenien els regals dels Reis, dos o tres. Pel seu aniversari tothom va respectar el que vàrem dir, però sincerament jo vaig sentir que més d’un es molestava una mica i feien “apanyos” però en general tot molt respectuós. Però l’últim Nadal la cosa es va desfermar, amb un migdia de Reis de brutal on el peque va arribar a obrir 18 paquets d’una sola tacada, més els tres que portava de casa i els que caurien a la tarda a l’altra casa. Aquell dia vaig veure perfectament com no volia que ho visqués el meu fill. La família li anava dient “Vinga obre el paquet, que aquí en tens un altre!” Cap al final ell ja no sabia ni què obria. Fins i tot li varen canviar un i ni es va adonar. Tenia una sobredosi de paquets en tota regla. Els obria primer il·lusionat, després en mode automàtic i al final com una obligació amb una cara entre alegria i obligació. Després de tot allò em va costar Déu i ajuda baixar-li, fer-lo frenar i dormir. Es queia de son, però no podia adormir-se així que es pegava al cap o em pegava a mi com mai havia fet. Un show! Així que ara que ha estat el seu aniversari ja no sabia com encarar-ho.

Quin regal?

L’altre element en qüestió és l’elecció del regal. Per nosaltres al principi era important marcar una mica a la família el tipus de regals que volíem. Res de joguines amb música, res de llums, preferiblement fusta i joguines que despertin la creativitat, res de violència ni competitivitat. Amb el temps he pensat que potser vàrem ser una mica castradors però també m’adono que va anar bé fer veure a les famílies quins tipus de joguines ens agradaria que tingués el peque. Perquè no és el mateix un Gusiluz, que una capsa de nins de fusta. La veritat és que ara ja saben per on van els tiros i fins que el peque sigui més gran i potser ens demani ell mateix alguna cosa de les que tenim prohibides a casa, sé que la família ho respectarà.

He llegit a les xarxes molts comentaris de mares que no suporten certes joguines que la família els hi han regalat als seus fills (que si música en bucle i súper estrident, que si les llums psicodèliques…), per això crec que donar quatre pautes a la família no està malament. Per descomptat són els vostres fills, és la vostra criança i bla bla bla, però bàsicament perquè sou vosaltres els que conviureu, cada dia amb aquella joguina i amb aquell nen/a que la reclama i s’enfada si li treus. Així que millor ja no us posin en el compromís d’haver de dir-li que no al vostre fill/a. Expliqueu així i busqueu la manera més adequada segons sigueu tots plegats, vosaltres i la família, (a mi això potser em va fallar una mica). Segur que evitareu mals majors. Nena, aquell camió de bombers tan xulo que li vaig comprar al nen, que té llums i fa ninonino… On és? Tierra trágame!!.

Volum, mida o efecte wuau!

Podeu dir-ho com vulgueu però la veritat és que tots quan regalem alguna cosa busquem agradar a l’altre. I en el cas dels nens la cosa es multiplica fins a punts exagerats i demencials. Que si l’ós tamany XXXL o el cotxet més gran de la botiga o l’arbre musical Waldolf més alt… Ojo, que ningú s’equivoqui. Les joguines de pedagogies alternatives tampoc queden exemptes d’aquest efecte. Però la realitat és que no sempre aquestes joguines són les que perduren en la ment del nen. Molts cops provocaran un efecte espectacular en el moment de regalar-los però després s’obliden d’elles. El que per mi és l’efecte Toy Story, joguines populars amb les quals la criatura només juga dos dies i després només ocupen lloc a casa. Per això nosaltres intentem dir-li a la família que no s’interessin en regalar-li coses excepcionals. Que es centrin en joguines bàsiques que li agradaran per molt que passin els dies. Actualment estem parlant de ninuuus (figuretes d’animals en el llenguatge del nostre fill) i cotxeeees. Ja ens encarreguem son pare i jo de fer un regal més wuau que encaixi amb la dinàmica familiar. Als reis va ser el tricicle-bicicleta Kinderfeets Tiny Tot 2en1 i ara ha estat la Taula Corba Wobbel que bàsicament funciona de trampolí, cadira i taula de jocs… com si fos poc.

No es tracta que vulguem monopolitzar l’efecte wuau, però està clar que l’èxit d’una d’aquestes joguines és arribar en el moment oportú i sobretot sola, sense gaires més distraccions. I la veritat és que han estat un èxit les dues. Ja us explicaré més detalladament un altre dia.

20180707_161132
© Cristina F. Victory – Juliol 2018

Les regles de joc per aquest 2n aniversari

Com deia al principi al llarg d’aquests dos anys hem vist com el tema regals pot ser molt delicat per moltes de les parts implicades. Si marques què vols, ets un ranci perquè avis, iaios i demés familiars no poden regalar-li el que els hi sembla; si a més limites el nombre de regals ja no dónes lloc al regal tipus “Penso que això et podria agradar” o “He invertit un temps a pensar, comprar i en anar a buscar el regal perquè pensava en tu” i la gent s’inventa recursos per “colar-la”. Així que aquest aniversari hem decidit donar dues simples indicacions que intentessin trobar un equilibri entre allò que la gent vol regalar i el que nosaltres volem transmetre al nen. I he de reconèixer que ens han funcionat molt bé. Us ho recomano:

PREVI: Si dubten de la tipologia de joguines, recordeu-los quina és. Res de plàstic, preferiblement vehicles sense sons… etc. Nosaltres no ho vàrem fer perquè ja sabíem que ens havien pillat la línia fa mesos. Però no està de més fer-ho.

  1. Escolliu un regal, màxim dos, per unitat familiar entre les coses que li agraden.
  2. Què li agrada? En aquest moment està en mode cotxes, motos, camions o qualsevol vehicle que es mogui i figures d’animals. A casa tenim una tropa immensa. Si a l’Àfrica es queden sense que ens avisin.

Per acabar, us voldria confessar una cosa respecte als regals. Ara que sóc mare i em trobo en la situació de gestionar un nen que rep regals, m’ha passat com en altres aspectes de la maternitat: He repensat què havia fet jo fa anys en el tema regals als nens de la família, d’amics o propers. I he de reconèixer que en cert moment jo mateixa havia trencat les normes bàsiques que aquí comento. En especial la del Wuau!! Des d’aquí demano perdó i prometo compensar a nivell Karma amb els no-regals de resta de les vegades.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Criança respectuosa · Lactància

Et fas gran massa ràpid! – #21mLM

Fa setmanes que el cap em dóna voltes pensant què m’està passant, perquè em sento estranya i perquè estic més melancòlica. Per una banda volia asseurem a escriure i posar ordre a tot al que sento; però a la vegada no volia deixar de passar temps amb el peque i esprémer al màxim el dia a dia amb ell. I és que justament els últims dos mesos he tingut la sensació que es fa gran massa ràpid i ja no tinc tanta necessitat de trobar espais per mi. Què m’està passant?!!!

Des del febrer el nostre monstre nocturn dorm com un angelet. No us mentiré dient que dorm tota la nit, ni de bon tros, però de cop i volta al voltant dels 19 mesos va passar de despertar-se unes sis o set vegades a fer-ho només dues o tres. Fins i tot alguna nit s’ha despertat només un cop i després ja al matí. A casa no hem fet cap festa per por a espatllar-ho i potser ara a l’explicar-ho l’estic cagant. Però com que en algun moment ho havíem de dir, no cal que esperem que vagi a la universitat. 😛

La seva millora en el son, m’ha portat el meravellós regal de sentir-me més activa. Ja no em sento morir pels racons. Després de dormir durant més de 18 mesos tan entretallat, poder fer gairebé d’una tirada cinc o sis hores és tot un luxe. La naturalesa ho té tot molt ben pensat, perquè ara ja no tinc excusa per no seguir-li el ritme que just aquests dies s’ha multiplicat. Ara vol anar caminant a tot arreu, o si no directament corrent, i clar, jo hi he d’anar al darrere. Està que no para, puja i baixa les escales, va amb el tricicle a tot arreu com si no tingués por de res. I ara sóc jo la que ha de vigilar per la seguretat de la resta de vianants. A més a més a la que ens despistem ha après una paraula nova i la repeteix incansablement fins que en descobreix una altra. Per Setmana Santa vaig marxar a la feina a les 8.30h i quan vaig tornar a les 15h crec que ja deia dues o tres frases noves. La veritat és que vaig sentir un cert vertigen.

En principi tot és positiu, encara que també estem vivint les seves mostres de caràcter, però jo sento que s’acaba una etapa que no tinc manera de frenar i no sé si estic preparada. Amb això de la maternitat he anat aprenent a acceptar que no puc controlar-ho tot, que moltes coses són decisions dels altres o que simplement formen part de la vida. Però així i tot, hi ha moments en que la realitat em dóna una bufetada per la qual no em sento preparada.

Com per exemple el tema de la teta. Això que dormi més seguit ha comportat que mami menys a les nits. Primer no hi vaig veure la relació, simplement d’un dia per l’altre el peque va desaparèixer a la nit i tant el pare com jo ho vàrem rebre com un regal. L’oportunitat de sopar tranquils sense alçar-nos dos o tres cops cada vegada. Però amb els dies em vaig adonar que mamava menys de nit i que durant el dia, com va a l’escola, només feia teta quan l’anava a recollir. Amb el pas de les setmanes entre una cosa i l’altra he notat una baixada molt gran en la seva demanda. De moment seguim fent teta unes quantes vegades al dia sobretot els caps de setmana, però la producció ja no és tan gran. Ara només em demana quan té son, es troba malament o s’ha fet mal. A poc a poc s’està convertint més que un aliment en el seu consol. Sabia que aquest moment arribaria, que és normal i a la vegada és sa que ell mateix marqui el seu ritme amb la teta, però he tingut la sensació que ha estat un canvi molt ràpid. O almenys jo ho he viscut així.

Ja fa unes setmanes que li vaig confessar la situació al meu xicot i li vaig dir “Penso gaudir tots els moments teta que hi hagi a partir d’ara perquè crec que l’Ot està dient prou“.  Ell em deia que potser era una mica exagerada, perquè el peque segueix demanant teta a crits. Però jo sentia que era l’inici d’una nova etapa. No ho volia explicar a ningú, ni tan sols a les mames de la tribu, perquè realment em feia molta pena. Però veig que si vull gaudir del moment, tampoc me n’he d’amagar.

He de reconèixer que el peque té dies més demanant que altres. Alguna vegada he sortit de l’escola sense que em demanés teta, i altres dies no hi ha qui el separi. Suposo que és normal aquests alts i baixos i per això m’he convertit en una defensora acèrrima dels nostres moments teta. Abans a vegades em distreia parlant o mirant el mòbil. Mala mare total! Però ara, simplement el miro a ell. No vull que ningú ens destorbi. Vull conservar aquests moments en la memòria per si això s’acaba més d’hora que tard. I sobretot m’ha alegrat veure que després de 21 mesos d’intensa lactància encara sento que en vull més.

Però a la vida hi ha moments per batallar i altres per deixar que les coses flueixin lliurement. I si la teta és una qüestió de dos i un va dient prou, l’altre l’ha d’escoltar. Tant de bo el procés que queda ara sigui llarg, que em doni temps a tornar-me a afartar. Tant de bo, ho puguem gaudir els dos i fer que el temps es pari.

IMG_2446


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa

El nostre Top 3 en dibuixos

Sí, ja ho sé, els nens menors de 3 anys no haurien de veure la tele, ni la tablet, ni pantalles en general. Però la realitat és que qui més qui menys li ha posat alguna pantalla al seu fill/filla.

Nosaltres vàrem començar quan el peque tenia més o menys 10 mesos i volíem agafar el cotxe sense tenir una escena de crits extrems. Com us explicava al post Viatjar en cotxe amb un bebè, quina por!! vàrem començar posant el Mic a la tablet just a l’agafar el cotxe i vàrem veure que allò era màgia. De cop es callava o no plorava com si el matéssim. Així que li vàrem anar pillant gust al recurs Mic. Vàrem aconseguir mantenir el Mic només al cotxe fins als 12-13 mesos més o menys, però llavors les pantalles varen anar ocupant més terreny: que si al matí per poder-me vestir, que si al despertar-se d’una migdiada amb plors extrems no sé ben bé perquè, que si una tarda que no es troba bé o els mocs no li deixen ànims per jugar, que si un despertar nocturn, etc, etc, etc…

Reconec que escric aquest post amb el convenciment que hem de reduir els moments de tele del nostre peque. Si no teniu clar si us heu passat de mare, com nosaltres, jo us diria que escarxofar-se al sofà qual Homer Simpson amb una cervesa i assenyalar la tele com fa el meu fill ara és un crit d’alarma claríssim. Per sort fa temps que tinc present, i intento que tothom que passa temps amb ell també ho entengui, que si ha de veure dibuixos com a mínim s’escollin amb continguts i tempos adequats. No tot és vàlid!!! La feina de reduir els temps de pantalles és un altre tema.

Per això avui vull compartir amb vosaltres el nostre Top 3 en dibuixos:

Timmy

1. Mic: No podria ser cap altre!! 😛 És un clàssic a casa, per la música i pels dibuixos. Suposo que no cal que us expliqui gaire qui és el Mic i de què va. Però sí us diré que al principi el Cinc segons no tenia gaire èxit. Plorava quan sortia. Pobre! Però ja fa temps que el té assimilat i per sort sempre li han encantat el caragol i la mosca.

Ja sabeu que el fan a TV3, i encara no entenc com no l’han comprat altres cadenes per la seva programació infantil. Potser és que segueix massa els costums populars catalanes, que si la castanyera, que si el Nadal amb el tió i el caganer… Però per mi això és un dels punts a favor. Veient el Mic els nens interioritzen rutines. A casa hem aconseguit que el peque s’animi a tastar fruites que no li feien gràcia d’entrada, que accepti disfressar-se quan no entenia per què ho fèiem, etc. A més practiquem un munt de vocabulari amb tot el que diuen, que si les sabates, que si els mitjons, que si la poma…

Tot i tenir cançons el ritme general és prou lent per als més petits de la casa. Els poseu posar al vespre mentre sopen perquè no exciten gaire. A més, són políticament correctes i no fomenten rols sexistes: el Mic es disfressa amb objectes de “nena” i de “nen”, el Cinc segons i el Mic cuinen, netegen i renten la roba… I a més sempre tracten tot això amb total normalitat. Ah! I indirectament també fomenten el reciclatge. 😉 Així que un 10 pel Mic!!

2. L’hora del Timmy: Últimament està causant furor a casa. La nostra teoria és que el peque és una mica Timmy, trapella, amb bon cor i amb facilitat per liar-la; així que en veure’l se sent identificat Hahaha! Fins fa poc el feien a TV3, suposo que ho tornaran a fer més endavant, però ara el mirem d’internet. El nostre fill estava enganxat a la música de l’entrada. Ja des del principi quan la sentia movia el cap a banda i banda i cridava d’emoció. Ara el reclama dient El Mimi, el mimi, el mimi

Els dibuixos són en plastilina (de la productora Aardman) i no parlen, tot ho diuen amb sons o onomatopeies. Però el que expliquen és molt bàsic i fàcilment identificable pels més peques, igual que ho són els personatges. El Timmy és un xai negre que va a l’escola amb els seus amics: l’ànec, la gateta, el porc, el gos, l’eriçó, la mofeta, el mussol, etc. Allà mengen, juguen i fan activitats amb els mestres. Jo crec que en cert aspecte el nostre peque entenc que fan una rutina d’escola com ell. El ritme és mitjà, potser no serien els dibuixos ideals per abans d’anar a dormir. Això sí, van fantàstic per dedicar-li uns minuts al matí i que tingui tot el dia per desconnectar i jugar.

3. La Caleta de la Lily: La vàrem descobrir fa molt poc un dia que ja havia acabat el Mic i no vaig tancar la tele a temps. La veritat és que he de reconèixer que si està a la llista és clarament perquè l’Ot l’ha reclamat. El primer cop que la vaig veure no em va cridar gens l’atenció, però un dia me’n vaig adonar que l’Ot tenia més interès en ella que en el Mic!! Comorrr??!?! Llavors vaig començar a mirar-me els dibuixos d’una altra manera.

Són capítols curts (d’uns 7 minuts) i sempre repeteixen el mateix patró: La Lily està amb el seu pare i demana a anar a jugar a la platja, allà es troba un objecte que la fa viure/imaginar una història amb els seus amics, fins que el pare la torna a cridar per anar a sopar, dinar, etc. Els amics de la Lily són imaginaris, fets amb pedres, pals o objectes de la platja. Els colors i el tons de veu són molt suaus, ideals a la tarda o l’hora de sopar. Jo un dia pensava que l’Ot cauria adormit sobre el plat de sopa veient la Lily. El calma! Així que a poc a poc els hi ha pillat carinyo.

lily

Si teniu alguna proposta, no dubteu en comentar-me-la. Ja sabem com són els nens, el que avui li agrada, demà potser li fa mandra.

La veritat és que volia escollir-ne cinc però realment els altres dibuixos que ha vist, Teletubbies, Pocoyó, Peppa Pig, Lulú Brum-brum, L’Olivia o Raa Raa, el lleó escandalós, el deixen indiferent. Al cap de 5 minuts o menys comença a dir altre altre per a que li canviem o directament baixa del sofà i es posa a jugar. Encara resultarà que no el tenim tan addicte com em pensava 😛

Nota final: Com sabeu no escric els post en un sol dia i aquest va sorgir la setmana passada. Per això volia puntualitzar que just demà farà una setmana que el peque no veu tele!!! Tot un record. El nostre secret? Simplement distreure’l i jugar amb ell encara que no tinguem temps per fer altres coses. En especial distreure’l durant el sopar. El resultat: Estic esgotada, però feliç de veure que ja no ens demana la tele com l’Homer Simpson. A veure quant dura. Esperem que tardi a posar-se malalt. Els refredats no ajuden gaire per mantenir el ritme de vida free TV.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Criança respectuosa · Moviment lliure

Una habitació Montessori pel nostre peque

Fa dies que us volia parlar de la nostra habitació Montessori pel peque. La idea me la va donar una mare amiga quan els nostres fills tenien 2 i 3 mesos respectivament i li estic molt agraïda perquè crec que ha estat un gran encert. L’Ot es mou lliurement, juga, investiga, puja i baixa del llit i ara que ja te 17 mesos ja fa una bona temporada que comença a dormir allà cada cop més estona. Però això ja us ho explicaré en un altre post.

IMG_20171213_154438577
Cristina F. Victory (Barcelona, desembre 2017)

Com ens vàrem decidir per una habitació Montessori, quan no en teníem ni idea

Quan estava embarassada a casa vàrem fer un trasllat intern. Una bogeria!! Pis petit de l’eixample amb dos adults i un gos, l’habitació del peque en aquell moment era l’estudi de feina del pare, estàvem sense pressupost per canviar de casa, i sobretot sentíem l’inexorable pas del temps amb la crescuda de la panxa. Així que ens vàrem veure obligats a traslladar el despatx del pare al menjador i convertir l’antic estudi en l’habitació del nen.

En aquestes circumstàncies, quan penses en l’habitació del bebè et venen moltes idees al cap, algunes massa bucòliques i la majoria poc pràctiques que només veus quan tens al nen allà. Per això m’alegro de dir que tot i que com a pares novells hem comès molts errors, en el cas de l’habitació la cosa ens ha anat força bé. No perquè ho preparéssim molt, sinó perquè el temps no ens donava per més abans del dia D 😛 i així després vàrem poder prendre una decisió més pràctica.

Teníem clar que volíem fer collit amb el peque sense data final prevista, així que en teoria la seva habitació era un tema “menor”, no calia decidir bressol, color dels mobles i decoració definitiva perquè ell no s’hi estaria al principi. Simplement que fos un lloc pràctic per deixar les coses. Però l‘efecte niu em va atacar cap a la setmana 32. Vaig sentir que necessitava enllestir l’habitació per la seva arribada. Era més una preparació psicològica. D’acord carinyu, estem preparats perquè vinguis i ens canvïis la vida de dalt a baix. Però a la vegada no sabia com havia de ser, ni el meu xicot ni jo la visualitzàvem, i això ens frenava. Una habitació diu molt de tu, de com ets, i nosaltres encara no sabíem com seria Ot.

L’arribada de joguines, el munt de roba, el mini bressol de collit, l’hamaca pel futur i fins i tot un bressol històric de la família va desencadenar la meva taquicàrdia però amb una mica d’ordre i de distribució mental de l’espai em vaig anar calmant. Aquí anirà l’armari, aquest cup d’emmagatzematge serà el canviador i aquí ja li posarem el bressol. Bé, en realitat no vàrem arribar a tant perquè abans de col·locar els mobles, l’Ot va decidir avançar-se 17 dies. Anem una mica justos, oi? 🙂

Així que amb el nen a casa la cosa es feia difícil d’enllestir i durant un parell de mesos, el canviàvem al menjador o a la nostra habitació. Jo em sentia mala mare total, però el temps no ens donava per més. Així que un dia vaig reclamar al pare amb crits de desesperació post part acabar la “punyatera habitació” (literal) i ens vàrem posar a buscar opcions. Llavors jo ja m’havia interessat per les pedagogies alternatives, però no pensava que pogués ser una opció per l’habitació fins que una mare amiga que estava en una situació semblant em va dir que ells farien una habitació Montessori. Així que em va picar la curiositat.

Perquè una habitació Montessori?

La imatge clàssica d’habitació de bebè no ens agradava i havíem valorat fer una habitació de nen més gran. Però jo sentia que allò no quadrava encara. Per això em vaig quedar realment  sorpresa quan vaig buscar informació i em vaig adonar que aquella era el tipus d’habitació que el pare i jo buscàvem però no sabíem que existia. Sí, sí, els “pares hippies” no en teníem ni idea. 😛 Era una mescla entre habitació de bebè i de nen més gran, sense colors pastels ni temes nyonyons que ocupen tota la paret. Un espai diàfan que respira pau i tranquil·litat i a la vegada resulta molt estimulant. I és que quan veus una habitació Montessori penses que realment és una habitació pensada per ells, a la seva mida, la qual cosa és fantàstica per els peques però reconec que nosaltres a vegades ens deixem l’esquena 😉

Per altra banda hi havia certs motius conceptuals i estètics que ens agradaven:

  • Llit arran de terra i tot al seu abast: Perquè així es facilita el moviment del nen i la seva lliure exploració. Això quadra molt bé amb el tema del moviment lliure. Si donem ales al nostre fill perquè es mogui lliurement mentre juga o investiga, com pot ser que la seva habitació no estigui pensada per això? No tenia sentit. En canvi amb aquest tipus d’habitació ho tenen tot a mà: les joguines, el llit i la roba. És ideal per ells.

A més a la que va començar a gatejar, de nit si es despertava, es posava a gatejar. Del nostre llit ha caigut alguna vegada, però del seu mai, perquè la distància és tan baixa que ell la pot salvar fàcilment, tot i la foscor.

  • Afavoreix la independència del nen i l’ordre: El fet que tot estigui al seu abast ens permet deixar-li escollir amb què vol jugar segons el moment o el dia. De mica en mica sense massa consciència ell sol comença a prendre decisions, sense importància pel món dels adults però importants per ell. O no és important per nosaltres escollir com passarem el nostre temps lliure?  A més, aquesta accessibilitat et permet fomentar que reculli o endreci amb més facilitat, ja que ell mateix ho pot guardar tot. Però el que més em va sorprendre és llegir que molts bebès de manera espontània aprenen a col·locar cada joguina al seu lloc. Quan l’animés i l’ajudes a endreçar no cal que li diguis on van les coses, ells saben que els llibres van a aquell prestatge i els ninos a l’altre.

Pot semblar impossible però ara que és més gran, veiem els resultats. Només cal dir-li, Vinga endrecem els llibres o Fes un petó de bona nit als ninos i ell sap on anar a buscar-los i deixar-los. Una altra cosa és que en vulgui fer-ho perquè ha trobat una cosa més interessant en aquell moment 😛

  • Els fa sentir segurs a la seva habitació i tenen més ganes de passar-hi estones: Tot això que hem dit (llit i joguines al seu abast, podem moure’s i decidir amb què jugar lliurement, podem començar a vestir-se o agafar la roba, etc) fa que els nens es sentin més segurs a la seva habitació. I per tant que a poc a poc comencin a tenir més ganes de passar-hi més estones. Segurament sempre voldran estar amb nosaltres (ja sigui jugant al menjador o dormint al nostre llit), però de mica en mica es fan fent el seu espai dins la casa.

Avis: Una habitació Montessori no et salvar de tenir joguines per tot el pis o tenir el menjador ocupat amb un ampli racó infantil 😉 Però tard o d’hora les coses tornen a la seva habitació i ells ho saben 😛

  • Decoració senzilla però estimulant: Res de colors llampants o parets amb colors estressants. Es tendeix al color blanc com a fons o colors que relaxin i  la decoració i l’estimulació ve donada per làmines d’animals, fotografies de la família, etc. Variant segons la necessitat cognitiva del moment. No és el mateix un bebè que només mira el sostre que una criatura d’un any i mig que gaudeix identificant objectes i persones. Per això es recomanen mòbils de bebè amb formes senzilles i colors bàsics.
  • Mirall: Un clàssic de tota habitació Montessori que lamentablement nosaltres encara no hem incorporat. Es recomana posar-los a partir dels 6-8m quan comencen amb el moviment. Però aquí logísticament no vàrem trobar el moment 😦 😦   Si busqueu propostes per la xarxa, veureu que li donen moltíssima importància. És un element clau a l’habitació sobretot en les primeres edats perquè en mirar-se desenvolupen la psicomotricitat. Es veu que els ajuda a aprendre consciència del seu cos i de com moure’l. Nosaltres per compensar-ho el posàvem estones  al costat d’un moble amb vidre on es reflectia o quan era més gran davant del mirall del rebedor i el del bany. Li encantava!

Aquest Nadal farem una altra visita a Ikea i agafarem el mirall petitó irrompible que tenen per posar-li al costat dels abrics. A veure si l’estimulem a començar a vestir-se més sol. De moment només intenta treure’s coses Hahaha.

Montessori per qualsevol butxaca

Potser us penseu que Montessori és sinònim de car; però no té per què ser així. Si busqueu per Pinterest i internet, veureu que la xarxa està plena de propostes, algunes amb molt de disseny i preus desorbitats, però si us fixeu, també trobareu d’altres molt DIY, perquè això és com tot. Si estàs disposat a invertir-hi temps i posar-hi el teu toc, el resultat pot ser molt més econòmic. La nostra habitació, bé l’habitació de l’Ot, és producte de reutilitzar mobiliari que ja teníem, mobles de Ikea adaptats per nosaltres, decoració H&M Home i un avi molt manetes. Jo diria que no hem arribat als 1.000 € ni de conya. I us estic parlant de:

  • Armari
  • Llit de nen de Ikea (Estructura, somier i matalàs) + Roba de llit i Nòrdic
  • Canviador
  • Armari de fusta baixet (DIY per l’avi amb fustes de Leroy Merlin i molt d’amor)
  • Decoració vària (de H&M Home, Ikea i de petits artesans): Catifa de jocs, mirall, banderoles, marcs, etc…
  • Mirall: Ja sabeu que no l’hem posat encara. Miralls n’hi ha molts, però és important que no es trenqui, pensat per nens, i això ens va frenar. Fa poc faig descobrir que a Ikea en tenen un de mides petites, però sempre es poden posar al costat més d’una.

Molta gent es gasta molt més o el mateix en habitacions prefabricades. Així que si us animeu, penseu que no necessiteu grans pressupostos, sinó moltes ganes i imaginació. Busqueu molts exemples per donar-vos idees i seguiu les normes bàsiques:

  1. Habitació dividida en 4 àrees: Descans: Lli; Activitat: L’estora i el moble de les joguines, llibres, etc; Cura personal: Canviador, armaris al seu abast i penjadors per les jaquetes; Lactància/Alimentació: Nosaltres no li hem dedicat gaire espai a la lactància dins l’habitació per una qüestió d’espai i de preferències personals. El sofà del menjador de dia o el nostre o el seu llit en plena nit són més còmodes 😉
  2. Intenteu que tingui el màxim de coses al seu abast: Llit baix, joguines, etc
  3. Adapteu l’habitació perquè tot sigui segur per ells i es puguin moure lliurement i de forma segura
  4. Mirall: Un clàssic que els ajudarà en molts sentits 😉

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!