Criança respectuosa · Escola Bressol · Maternitat

Fill, se’ns acaben els Primers Moments junts

Fa dies que tinc un gran conflicte quan algú vol fer, donar, ensenyar, etc alguna cosa nova al meu fill. Parlo d’ajudar-lo a fer el primer pas, de donar-li la primera galeta o d’ensenyar-li les primeres vaques en viu. Moments d’exclusivitat que voldria viure sola amb el peque i el pare, i ningú més. I quan veig que això no passarà, que algú vol ocupar aquell lloc en l’Olimp dels Primers Moments, sento molta ràbia. Moltíssima!!

Deia que ho visc com un conflicte perquè per una banda em sento culpable per sentir tot això; així que intento no donar-li importància i deixar que les coses passin com hagin de passar. Però a la vegada m’enrabio perquè crec que la meva posició està totalment justificada. Qui millor que la mama i el pare per viure amb el peque aquests primers moments? Per què la gent vol ocupar aquest espai? Què tinguin els seus propis fills! I si els han tingut o els tenen, per què volen “robar el que no és d’ells”?

De moment he pogut gaudir gran part dels moments clau: el gateig, els primers menjars, el primer parc, la primera remullada a la platja… Amb l’excedència m’he passat les 24h amb el peque i a part de comptades hores de cangur amb els iaios o els avis, la resta l’ha passat amb el seu pare i amb mi. Però ara que començarà l’escola bressol dintre de dues setmanes sento que perdré el control d’aquests moments, i em costa acceptar-ho. Suposo que és part del procés d’adaptació a la nova etapa.

He trigat a entendre que el sento quan la família li ensenya coses noves té relació amb el procés de separació que viurem amb l’inici de l’escola bressol. El seu pare també va passar pel mateix quan al mes i mig va haver de tornar a treballar i veia que es perdria molts Primers Moments. Llavors jo em pensava que l’entenia, però ara veig que no tan bé com ho faig ara. M’alegro tant d’haver intentat salvaguardar per tots tres tants moments com m’ha estat possible!

Aquests últims dies he sentit un cert ofec per la il·lusió que tinc de veure’l fer les seves primeres passes ell sol. Ja fa dies que tinc clar que no arribarà abans de començar l’escola bressol i que per tant segurament les primeres primeres me les perdré. Pensava que ho estava acceptant amb resignació però m’he adonat que simplement he desplaçat aquest Primer Moment per intentar viure amb ell altres Primers Moments. No tan significatius, però fàcilment més controlables: el primer contacte amb les pintures; el primer gelat; la primera llonganissa; la primera xocolata; els primers animals salvatges… Em queixo de què la gent vol “apoderar-se” dels “primers moments” del meu fill i ara sóc jo la que sembla que els col·leccioni. Quina vergonya! Però no ho puc evitar.

A l’escola el peque descobrirà/farà moltes coses noves sense nosaltres. Aquell “primer moment” ja no serà sempre al costat meu i això em fa mal. Sé que és inevitable i a la vegada natural. Anirà descobrint coses noves “ell solet”, en algunes estaré present i en altres no. Fins que de mica en mica els seus primers moments passin a ser exclusivament d’ell. És part del procés de fer-se gran. Però se m’omplen els ulls de llàgrimes en pensar que el curs vinent ja no li veuré la cara d’al·lucinat que posa quan aconsegueix una cosa nova, ni sentiré la seva rialla embogida quan la repeteix constantment simplement perquè ara sap fer-la. Només espero que quan em vegi vingui ràpidament a ensenyar-me què sap fer o què ha après. Ja us asseguro que se’m caurà la baba i els primers dies també les llàgrimes. Si esteu a prop, si us plau abraceu-me. Això de començar l’escola serà dur 😦

Els que em coneixeu que sabeu que per supervivència seguiré buscant coses noves per fer els tres i així col·leccionar de nou tots junts Primers Moments. S’ha de buscar el costat positiu i si aquest vull que sigui el meu propòsit pel nou curs ja està bé que comenci ara, que segur que em costa mantenir-ho. 😛

mother-2084239_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa · Família - Tribu · Maternitat

Viatjar en cotxe amb un bebé, quina por!!

Els vostres peques també ploren com uns bojos quan s’asseuen a la cadireta del cotxe? No parlo de queixar-se una mica o d’aquelles llàgrimes de cocodril que de seguida es passen. Parlo de plorar fins a quedar-se sense aire per uns segons, de no parar en 20-30 min (o vés a saber quant de temps més) fins que el treus d’allà, de començar a suar com un boig tot just toca el seient i de retorçar-se tant com pot mentre li posem el cinturó. L’espectacle és grotesc i no acaba fins que el traiem d’allà. Llavors es passa més de 45 min sanglotant i mirant-s’ho tot desconfiat. Encara que estiguis a casa o a un parc amb nens. Ell ja no ho veu clar. Amb un panorama així, com ens podem animar a sortir de vacances?

Fins ara sempre hem pensat en plans a la mateixa ciutat o llocs per anar amb tren. I segurament seguirem donant prioritat a aquest tipus de viatges, però aquest estiu hem pensat anar a la muntanya a 2h en cotxe de casa. No les tenim totes amb nosaltres i no ho acabem de veure clar però ho hem d’intentar o ens quedarem aquí tancats i embogint.

Per això hem començat a plantejar-nos què podem fer per facilitar-li el viatge en cotxe i per facilitar-nos-el a nosaltres també. Com jo condueixo i donar teta en marxa és súper perillós, aquesta opció quedada descartada. Però que alci la mà la mare que no hagi fet algun cop. No parlo de treure al nen de la cadira per donar-li teta còmodament en braços (tot i que reconec haver-ho fet també una vegada i sentir-me súper mala mare 😦 ), si no d’allargar el cinturó i fer acrobàcies per donar teta amb el peque a la seva cadira. Et pots quedar sense mugró, però els crits dels peques foradant-nos el cervell ens fan fer bogeries.

Personalment quan el veig plorar d’aquella manera, només puc pensar: Per què? Què li passa? Què és el que el molesta tant? I sobretot què podem fer per a què millori?

Per què plora tant?

Està clar que mai ho sabrem del cert, però nosaltres sospitem que no li agrada anar tan estret i sense poder-se moure. Fill meu, perdona’ns, però una cadireta on estàs ample no és una cadireta segura!! Allà tot anxovat, li agafa calor molt ràpidament i com no es pot moure s’enfada molt. A més, m’he unit al club de cadiretes A Contramarxa per tenir major seguretat (una altra d’aquestes coses hippies meves) i tant al seu pare com a mi ens agradaria allargar-ho tant com puguem. Però quan el nen ens fa una sessió de plors esgarrifadors els comentaris assenyalant la AC de la cadireta com la culpable són molt habituals. Massa!

El que em quadra més és que em diguin que com no l’hem posat gaire al cotxe, el pobre no està acostumat. Perquè en 14 mesos només ha fet tres viatges d’anada i tornada de 2h i un parell de sessions de 10-15 min. D’aquesta manera, costa acostumar-se. Ho reconec. I està clar que el bus de Barcelona, en canvi, sí que és el seu hàbitat. Però a casa no perdem l’esperança perquè durant algun d’aquests viatges ha tingut moments més tranquils. L’objectiu ara és centrar-se en allò per recrear de nou aquests moments. Sé que quedarà una mica forçat però veient com reacciona el peque, crec que aquest és un d’aquells moments a la vida en què  la planificació té moooolt sentit.  Ànims!!!

Què podem fer per a què el viatge en cotxe del peque vagi millor?

La veritat és que quan et trobes en una situació així pateixes molt. No saps com solucionar-ho, el teu fill/filla ho passa realment malament, i si a més a més busques informació a internet, no pares de llegir que tots els nens s’adormen al cotxe. Els hi encanta. Fins i tot hi ha gent que l’utilitza per adormir-los alguna nit de còlics o quan estan inquiets. Xorrades!!! Són quatre gats que alcen molt la veu.

Però si et pares i preguntes directament a mares i pares (les mama llum m’han ajudat molt) et trobes molts casos de peques que no porten gens bé el cotxe. Cadascú en diferent grau, però en cap cas és una experiència idíl·lica. Cada família té el seu sistema per sobreviure a la situació, però bàsicament tots es centren en tres punts bàsics, que canvien segons el nen i la família: Fer coincidir viatge amb una migdiada del nen, fer-lo anar còmode i alimentat, i distreure’ls tant com puguis. Així que amb tota la informació que he trobat hem elaborat el nostre pla d’acció.

Objectiu: Evitar que l’Ot pateixi al cotxe!!

Fer coincidir viatge amb una migdiada del nen: Sabem que el nostre fill no s’adormirà simplement pel fet de posar-lo al cotxe (més bé li pot costar perquè no té la teta) però si ja li toca la migdiada i està cansat perquè abans hem anat al parc, a la piscina o hem jugat com bojos per casa; potser podem enganxar una d’aquestes migdiades que ara fa de 1.30h o 2h d’una tongada. Creuem els dits!!

Fer-lo anar còmode: Per nosaltres còmode vol dir fresquet, perquè com us deia passa molta calor. Així que la idea és posar l’aire condicionat a tope uns 10-15min abans (segons l’època de l’any); i deixar-lo amb bolquers o només amb una samarreta, per evitar que passi molta calor. Penseu que les proteccions de les cadiretes són de porexpan i escalfen molt. Nosaltres tampoc estaríem còmodes suant com porquets.

Alimentat: Per aconseguir una d’aquestes migdiades llargues, segurament ens anirà molt bé que mengi abans d’entrar al cotxe. Tampoc massa, però sí el just per sentir la son habitual de després de menjar 😉

Distreure’l: Com si fos tan fàcil!!!  Hahaha! Segurament aquesta és una de les claus de l’èxit però costa molt. A la nostra època era la música però ara s’utilitzen els dibuixos en tauleta o mòbil. La idea no ens feia gaire gràcia però ara ja som fan del Mic de Tv3. Un dia li vàrem posar i ens va mig salvar un viatge. Tots cantant al cotxe el Sol solet i ni un sol plor.  Ole!!!

Alguna mare també m’ha dit que li compra una joguina petita nova (es pot substituir per un objecte que no tingui molt vist el peque). La idea és donar-li alguna cosa nova perquè l’examini i investigui una estona i així es distregui. Tampoc em fa gaire gràcia comprar-li joguines per cada viatge, però recordo el dia que li vaig comprar un cuc de fusta de colors vermells. Va estar desaparegut tot el dia mirant-se’l. Seria fantàstic trobar alguna cosa semblant pel viatge. Petita, barata i que li cridi mooolt l’atenció. Que difícil!!

També he vist que hi ha gent que els distreu amb bastonets de pa, fruita o aigua. Menjar i beguda en general. Ho tindrem a mà per si de cas. He de reconèixer que això no ho hem provat mai. Però tal com es posa el nostre fill, no té pinta que li interessi massa.

auto-2583230_640

Agafem el cotxe d’aquí a uns dies, així que llavors ho provarem. Ja us explicaré que tal ha anat. Tot podria ser que acabéssim plorant els quatre al cotxe (el peque, el pare, jo i el gos per mimetisme). Si mentrestant em voleu explicar la vostra experiència, estaré encantada de sentir els vostres mètodes. Potser arriben a temps perquè us copiï. 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa · Lactància · Maternitat

Sobrevivint a la crisi de l’any!

Portem unes quantes setmanes que tela marinera. Es veu que juntament amb l’alegria del primer any junts (o superat tot depen de si ho has viscut com si fos un nivell extra de videojoc), arriba una altra crisi de les divertides: la crisi de l’any.

Pel que diuen no és tan dura com la del segon, però jo l’estic vivint amb molta intensitat. Suposo que després d’un any de 24h 7 dies a la setmana, començo a sentir que necessito espai. Però el peque em reclama constantment. Hahaha Ja li recordaré a l’adolescència quan em faci fora de la seva habitació. Només vol braços i teta. Si el deixo a terra per jugar o gatejar, molts cops plora. Sobretot a primera hora del matí o quan està cansat. El menjar de moment no el rebutja tot i que va a la seva, però hi ha nens que sí que ho fan perquè entren en una etapa de poc creixement. Últimament quan son pare el té en braços si em veu, em crida i es llença. Té el que les iaies classifiquen com mamitis. Tot i que no m’encaixa. El meu fill és molt sociable. Se’n va amb tothom de la família, diu coses a les veïnes, es queda amb altres mares tan tranquil mentre vaig al lavabo, però sembla que tot això ara no compta. Està passant per una etapa en la qual necessita la mamà quan està inquiet, cansat o té son.

Fins aquí ho entenc. I la meva paciència (i la meva esquena) l’acompanya, però el pitjor són les nits. Tampoc és que jo dormís gaire fins ara. Encara em despertava cada 2-3h perquè ell volia teta, però li donava i tots dos quèiem adormits. Sempre m’han dit que era un nen molt demandant (bebè d’alta demanda em van dir quan tenia 3-4m), però ara ha passat a un nivell superior (La que m’espera als 2 anys!) Normalment sobre les 4-5 del matí comença l’espectacle: vol teta, la deixa, es baralla, torna, sintonitza l’altra, li aparto la mà, es baralla amb la teta, torna, es desenganxa tranquil, li dura 5 min i tornem a començar… I en tot aquest procés ell dorm. Jo vaig adormint-me i despertant-me. Per mi això és molt pitjor que dormir poques hores. Fins ara m’he adaptat bé a la falta de son, però aquests despertars tant seguits em posen de molt mala lluna. I la paciència s’acaba abans que arribi el matí. Un cop llevada,  passats 20 min i una dutxa ràpida torno a tenir pau interior. Però costa!

Ara la pregunta és, fins quan li durarà? Al setembre comença l’escola bressol i a l’octubre torno a treballar. Se li haurà passat? O serà pitjor? N’estic fent un gra massa? Segur que si.

M’he plantejat si potser te alguna cosa que no sigui la crisis de lactància, però per la resta el veig bé. Algun moc que potser l’inquieta i poca cosa més. Fins i tot he dubtat del collit. N’estem molt contents. Sempre ho defensem. Però de reconèixer que alguna matinada de despertars infinits tinc la sensació que el molestem al llit i penso si ja va sent hora de passar-lo a la seva habitació. Però llavors m’adono que moltes vegades, abans d’anar nosaltres a dormir, també em reclama 3 o 4 cops en un parell d’hores. Així que pot ser tampoc és això. No sé… Serà la calor??!!

Quan no dorms bé et planteges coses. Masses coses! Inclús canviar rutines i hàbits que no volies tocar encara. 😦 Tampoc ho vull parlar massa perquè la gent opina i sempre van al mateix: la teta! (El collit, el porteig…) Però justament això és el que el meu fill necessita ara. I el que jo necessito és comprensió, fora judicis, suport del meu xicot, la família i les mare-amigues i moooooolta paciència.

Diuen que les crisis de lactància tal com venen se’n van. Fins ara ha estat així sempre. A veure quan passa aquest núvol i puc recordar a tothom, sense caure dormida, que portem 12M de Lactància Materna i n’estic moooooolt contenta.

monkey-1955122_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

 

 

Criança respectuosa · Jocs de 6m a 1 any

Un sorral de pa a casa

Sí, a casa tenim un sorral! Però no dels clàssics, dels que es troben al parc, sinó un sorral de pa ratllat totalment DIY, apte per nens de pocs mesos que just s’asseuen sols. Fins i tot si el teu fill/a és molt hàbil de bocaterrosa també ho podeu intentar.

Per què un sorral a casa?

Ja feia temps que tenia ganes d’escriure sobre aquesta activitat. La vaig descobrir visitant escoles bressol privades. Un dia vaig entrar a una i em vaig enamorar de tot (i es va convertir en el nostre pla B a l’escola bressol pública) Allà tenien moltes activitats per nens de 6 mesos a l’any i una d’elles era aquest sorral. Naturalment també tenien sorral de terra però pels més grans. Com que els petits s’ho posen tot a la boca, hem creat aquest sorral per ells. El pa ratllat és segur. Si s’ho volen menjar cap problema, em van dir. Vaig pensar que era molt bona idea. Així t’estalvies el típic no constant que sents al parc i el pots deixar experimentar. Que la seva curiositat el guiï.

A més a més, això de tenir-ho a casa fa que puguis posar al peque a jugar qualsevol dia, encara que plogui, nevi o faci vent. I si voleu que estigui a l’aire lliure, terrassa a l’ombra i apa.

Fins i tot ho podeu improvisar de viatge o a casa dels avis. Tot són avantatges!! 🙂

Com fer un sorral?

Realment és molt senzill!! Només necessiteu:

  1. Pa ratllat: Amb una bossa de 500 grams en tindreu suficient.
  2. Un contenidor que permeti al nen experimentar i que sigui de fàcil accés i difícil de fer bolcar. Nosaltres hem optat per una font de vidre del forn que pesa una mica. Així no la pot bolcar fàcilment. Però si teniu algun lloc més gran molt millor.
  3. Elements per ensorrar: A casa hem donat un segon ús a les peces de La nostra Panera dels tresors que ja no es mirava. També hi podeu elements més petits amagats per la sorra. Però compte, perquè si els objectes són petits, poden ser perillosos per ells.
Sorrall5
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

Penseu que embrutarà. Vull dir que ell s’omplirà d’engrunes i segur que tira pa fora del contenidor.  Però res que una bona aspiradora no s’emporti en un moment. 😛 A més com que el pa ratllat no és gaire car, si després de jugar ho heu de reomplir, no sap tan greu.

A nosaltres ens va força bé quan necessito que s’estigui entretingut uns minuts mentre acabo de preparar el dinar. Així que ho tinc guardat tal qual. Però podeu desmuntar-ho i deixar el pa usat en una bossa de plàstic fins a la pròxima.

Amb aigua la diversió es multiplica

Tot amb aigua sempre és més divertit. Els globus són divertits, amb aigua més encara. Per tant si un sorral és divertit, amb aigua molt més encara. Els hi podeu deixar aigua al costat (en un got, en una mini regadora o en una ampolleta) o els hi podeu deixar les mans mullades. Acabaran com una croqueta, però s’ho passaran la mar de bé.

I com tot, sigui amb aigua o sense, jugueu de forma controlada però deixant-los fer. Joc lliure a tope! Si heu d’estar patint perquè s’embrutarà els pantalons o perquè acabarà tot moll, potser és que no és el moment. I millor deixar-ho per un altre dia.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Criança respectuosa · Maternitat

Carles, tu sí que deies coses boniques

(Aquest post el vaig començar a escriure divendres 9 de juny, però les vacunes del nen, les dents i un llarg etcètera no han ajudat a que pogués asseure’m i acabar de trobar les paraules fins avui)

Divendres passat va ser un dia trist, molt trist. Molts cops no vaig poder contenir les llàgrimes. I he tardat tota la setmana a recuperar-me una mica i poder escriure sobre el que se m’ha mogut. Avui he trobat forces i voldria escriure tot allò que no vaig dir. La continuació d’aquell mail que va arribar massa tard, just el dimarts 30 de maig:

Estimat Carles,

Feia mesos que et volia escriure. La maternitat i l’excedència em tenen allunyada del meu món d’abans. I com si tingués una premonició, just la setmana passada ho vaig fer i vaig arribar tard.  És el que més greu em sap.

No et deia res en concret. Et parlava de la maternitat i el que ha suposat per mi. Segurament no tenir un missatge directe és el que va fer que tardés tant a trobar les paraules. I ara no volia que tornés a passar.

Aquests dies m’he adonat que em sento orgullosa de dir que et vaig conèixer i junts vàrem xerrar de la vida, del temps, de la família… Quan l’altre dia la gent em veia trista els hi deixava clar que no sóc del cercle proper de família ni amics, però tampoc em considero tan allunyada com tots els teus lectors. Si és que algun es considera llunyà. Estic en un punt intern mig, difícil de pair. No vull imaginar l’Eva ni la família.

Per feina els últims tres anys havíem “col·laborat” junts.  Jo proposant-te xerrades amb grans pensadors i tu acceptant-les totes. Només la quimio et va frenar una mica. Però tot i així tenies ganes de més saviesa. Sé que ho recordes perfectament perquè tenies el do d’emmagatzemar milers de dades en aquell cap teu tan actiu. Crec que ja t’ho havia dit en persona però encara recordo com tots els filòsofs, antropòlegs, psiquiatres, etc que havies entrevistat sortien impressionats. La millor entrevista de la meva vida, em deien. I no m’estranya. Tenies l’habilitat de treure el millor de tots nosaltres.

La meva última proposta va ser por todo lo alto. Un gran lluitador, parlant amb un optimista de mena. Diàlegs. Boris Cyrulnik i Carles Capdevila (Gedisa, 2017) Va ser una graaaaan conversa i jo hi era. Quin honor! Potser el peque que estava a la panxa s’ha impregnat una mica de tots dos. Tant de bo.

Al setembre, a la meva tornada, m’hauria agradat parlar amb tu de tot aquest nou món que comporta la criança. Era el teu tema estrella. T’hauria dit que entenc perquè heu tingut quatre fills; que això és un subidón encara que impliqui molta feina, nervis i preocupacions; i que si fins ara m’havia llegit els teus llibres sobre pensadors, ara vaig com boja per trobar temps i assimilar tot el que has escrit i dit sobre educació.

Realment vas fer molta feina per canviar els patrons de criança antics!! Ja siguin en els articles seriosos o les xerrades-monòlegs que donen voltes per Youtube, mai parlaves de “ma dura” ni disciplina dels anys 50-60. Ni tan sols quan tothom adorava a la Supernanny i el racó de pensar. A més, crec que no t’he sentit a dir mai allò tan de moda (que jo mateixa utilitzo) de “a casa practiquem criança respectuosa”. Tu simplement parles de ser coherents, tractar als nostres fills amb amor i respecte, i sobretot, posar-hi molt sentit de l’humor.

I tant! Aquesta és la clau! Per què ningú m’ho havia dit abans, tant que opina la gent? Quan el teu fill es caga a sobre teu en ple moment bucòlic, riu. Quan el teu fill escup el menjar perquè just ha après a fer-ho, riu (i escup tu també). Quan el teu fill posa aprova la teva tolerància als crits en ple autobús perquè vol un croissant de xocolata abans de sopar, riu (riu per dintre i que no et vegi, però riu). Bé, a aquest punt de la criança encara no hem arribat. Així que ja ho acabarem de perfeccionar.

M’hauria agradat xerrar de tot això relaxadament, aprenent com qui no vol la cosa, mentre esperem que el fotògraf faci el book al pensador de torn. M’hauria sentit en confiança, com sempre que parlava amb tu, perquè tenies aquesta habilitat; i t’hagués confessat que la gent em té farta amb tant opinar, que tothom té la solució definitiva als “problemes” que en teoria té el meu fill, i que això és el que més en cansa. Com ho has pogut suportar quatre cops? I tu somrient, primer a terra i després mirant-me, m’hauries recordat que la fruitera té dret a opinar perquè a ella li van dir sempre què havia de fer, que la del quiosc et pot criticar perquè a ella la van deixar fina… i així jo també m’estic guanyat el dret d’opinar quan el meu fill sigui gran. A mi se m’hauria escapat el riure, i llavor hagueres dit aquella frase bonica, encoratjadora, que tu sempre tenies preparada per tothom.

Perdona que em permeti el luxe d’imaginar-me una conversa que mai vàrem tenir i que m’hagués fet especial il·lusió. Segurament per això tinc la sensació d’haver deixat una conversa a mitges amb tu. Així que a falta d’això he rellegit la teva última columna vàries vegades (Diguem-nos coses boniques). Tot un model d’optimisme i una lliçó per tothom. La veritat és que descrius molt bé una de les coses més difícils que pot fer una barrufeta rondinaria com jo i que la maternitat m’ha ensenyat: Encara que el dia hagi estat una merda, torna’l a mirar que segur que hi ha coses boniques. Quina gran lliçó d’optimisme! No podies marxar d’una altra manera.

Moltes gràcies Carles! Ho recordaré sempre.

Un petó

mural-1347673_640

Text de Carles Capdevila de la seva última columna. Llegiu amb ulls de mare/pare:

Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món. Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Criança respectuosa · Moviment lliure

La nostra experiència amb el Moviment Lliure

Una d’aquestes coses rares, satàniques i hippies que he descobert i hem posat en pràctica a casa amb la maternitat és el Moviment Lliure. Una teoria que abans de tenir al peque mai havia sentit i que realment ha marcat la separació generacional entre la meva família i nosaltres, juntament amb el porteig, la teta a demanda, el collit… Faig broma, però he de reconèixer que durant un temps havia creat certa mala maror en les trobades familiars. Si us plau, no l’asseguis / Que dius?! Bajanades. Ell vol estar assegut, oi que sí? Mira que content que està / Ell encara no s’asseu sol / Clar que no. Perquè és petit, però jo l’ajudo / Si us plau, no ho facis o el clàssic Així aquest nen no caminarà mai!, quan ens posàvem molt insistents en el fet que respectessin la nostra voluntat.

Però comencem pel principi. Què és el Moviment Lliure?

(Nota: Abans que seguiu llegint vull puntualitzar que jo no sóc cap experta. I tant us parlaré sempre des d’una òptica casolana i de l’experiència pròpia)

El Moviment Lliure és una teoria de la pediatra Emmi Pikler (1902-1984) que es basa a deixar que el bebè es mogui lliurement, sense intervenció de l’adult. Aquesta és la part més important, perquè som nosaltres els que fiquem ma sempre, com podeu veure amb els comentaris familiars. La idea és no posar al nen/a en una postura que no hagi aconseguit per ell mateix. I per tant implica deixar-lo boca amunt a terra llargues estones per a que pugui començar a moure’s lliurement. D’aquesta manera primer farà la volta, després s’arrossegarà i gatejarà, al mateix temps aprendrà a asseure’s sol i finalment arribarà a caminar. Però sempre quan estigui preparat. Això no vol dir als 6 mesos, ni als 10, ni als 12 ni als 18. Si no quan realment estigui llest. Cada nen té el seu ritme. I això reconec que pot arribar a desesperar.

La nostra experiència amb el Moviment Lliure.

La primera vegada que vaig sentir a parlar d’aquesta teoria el meu fill tenia uns 2 mesos. No sabia res de tot això i a poc a poc vaig anar buscant informació. Em va costar trobar-la, però el que primer va caure a les meves mans va ser la taula dels moviments bàsics Piklers:

Moviment Lliure

Nosaltres ja havíem posat al nostre fill boca terrosa per indicació del CAP. Jo portava la L de Mare novell i la varietat de teories sobre la criança m’ofegava, no acabava d’entendre perquè rebia informació contradictòria.  Que s’aclareixin!!!!!!! Però al llegir més i veure els beneficis psicomotors i emocionals pel nen, ens hi vàrem llençar de cap. Encara que ens suposes llargues discussions familiars.

Vora els 4 mesos l’Ot va començar a passar llargues estones a terra. Ja feia unes setmanes que tenia un tercer estat a part de dormir i mamar, i vàrem pensar que potser seria el moment de començar. Mirant la taula d’abans i amb els comentaris familiars de fons sobre quan hauria d’asseure’s o caminar el nostre fill, la veritat és que jo pensava que tot aniria més de pressa, que en un mes o dos donaria la volta i faria la croqueta. Ja anava amb presses jo. Però el nostre peque es va prendre el seu temps. Que et pensaves mama, jo marco el meu ritme. Molt sovint ens plantejàvem si tenia sentit seguir amb allò, però ara no ho canviaria per res.

Des del primer dia que el vàrem posar a terra fins que va començar a girar habitualment varen passar 3 mesos i per a que fes la croqueta amb intenció de desplaçar-se un altre mes i mig. Per sort, després tot ha anat més “ràpid”. Però anem pas a pas.

Recordo el dia que va donar la primera volta com si fos un bistec a la planxa poc cuit, i la cara de al·lucinat que va posar. Allò no li devia agradar ni un pèl. Va posar cara seria, va plorar per a que el tornés al lloc i va deixar de fer-ho durant més d’un mes. Feia intents de girar retorçant-se però ara una cama mal posada, ara un braç que quedava atrapat, ell no acabava de girar. S’ho pensava molt i remugava tota l’estona perquè volia la joguina o la cullera de fusta. Però no volia o no podia donar la volta. Naturalment la família intentava ajudar-lo empenyent-lo i jo els hi demanava que el deixessin provar-ho sol.  Acosteu-li la joguina si de cas. / Però si l’ajudem, serà més ràpid. Els seus plors de frustració feien que la situació fos tensa i acabàvem donant-li la joguina sense que es mogués.

Tot això va coincidir amb Nadal i per tant amb un munt de reunions familiars. Tenia poc temps per estar a terra. Tothom el volia agafar i fer-lo asseure i en comptes d’avançar crec que aquells dies va anar marxa enrere. A més unes setmanes més tard vàrem començar amb l’alimentació complementària guiada pel nen (BLW) i el seiem a la trona 5-10 min al dia per a que experimentés. Si plorava, ràpid cap a fora i als braços. Però més tard vaig saber que el podíem haver posat a la falda. Sé que és molt obvi, però no hi vàrem caure. Em fa una mica de pena pensar que potser això també el va frenar 😦 Tot i que amb el menjar s’ho ha passat sempre molt bé 😉

Però per fi, amb 8 mesos i mig, es va decidir a fer la volta i a poc a poc va anar agafant confiança. No era una “volta de bistec a la planxa” si no una croqueta que es desplaçava del seu foam fins al parquet. Li agradava tenir-nos a prop: vigilant-lo des de la cuina o  millor encara directament asseguts a terra al seu costat. Així va anar agafant confiança en el seu moviment i va descobrir que movent-se ja no necessitava que la mama li acostes res.

De mica en mica va anar explorant l’entorn. Les joguines de La nostra Panera dels Tresors sonaven diferent en el parquet que en el foam 😉 , podia acostar-se a les potes del gos sense el meu permís, i fons i tot podia tafanejar sota el sofà. La família es sorprenia de com s’entretenia tant fent voltes amunt i avall i el tema d’asseure’l va deixar de ser tan intens per començar a “pressionar-lo” amb gatejar. Però ell al seu ritme! Un dia, cap als 9 mesos i mig, estava jugant a terra amb el seu pare i va arrossegar-se per agafar el mòbil. M’agradaria dir que va ser per la seva joguina preferida i deixar-ho tot molt bonic, però res de res. Ell volia el mòbil del pare, el pare no li volia donar, així que el va apartar, i ell va decidir arrossegar-se per aconseguir allò prohibit 😛 Li va entusiasmar i en cosa d’una setmana anava fent el cuc per tot el pis. Primer a poc a poc i després més ràpid. Endolls, cables, sabates, aspiradora… tocava tot el que tenia al seu abast.

Dues setmanes més tard, a punt de fer 10 mesos, va trobar una caixa immensa al mig del menjador (Oooh! Box Time a lo loco) i la va fer caure. Aquell matí no va voler fer migdiada, ni que l’agafes. Només estava per la caixa. No parava de cridar. A estones pensava que potser plorava i li deia “Estàs bé carinyu?” Em mirava, somreia i seguia trastejant amb la caixa. Això si, cridant tota l’estona. Pujava, s’arrossegava per sobre, baixava i tornava a començar. S’hi va estar dos dies ben bons. Fins que de cop i volta el tercer dia… Pam. Es va asseure sol!

No us podeu imaginar quina alegria!!! Ell reia de l’emoció i jo plorava de felicitat. Per fi!! Tants comentaris que havíem sentit, de família, de metges, d’altres pares… Com si estiguéssim fent alguna cosa mal feta. Però nosaltres havíem confiat amb el nostre fill i ell ho havia aconseguit. Sol, lliurement. No crec que tingués aquesta intenció directa. O potser si, perquè ja feia molt de temps que es posava en aquelles postures que diuen “intermitges”. “La maja desduna” li dèiem a casa, després que la profe de ioga amb gatejadors em fes el comentari de broma. Aquell vespre ho va repetir utilitzant les cames del pare, i cada cop que ho feia reia i reia. Crec que no l’havia vist mai tan feliç. Des d’aquell dia crec que l’Ot riu molt més i es queixa menys mentre intenta fer alguna cosa nova.  Es concentra i una petita millora ja li fa riure. És com si sabés que ara ho pot aconseguir ell sol. Visca el moviment lliure!!! Visca!

D’això ja fa unes 3 setmanes i ara ja és un expert asseient-se. Primer utilitzava el nostre cos o algun objecte, però ara ja ho fa directament des de bocaterrosa ell sol. De moment no va a quatre grapes. Ell segueix arrossegant-se i de tant en tant es posa en posició i fa intents de moure el cul endavant i endarrere. Moviments sexis  Hahaha Suposo que ben aviat gatejarà. Hahaha Potser serà a l’hivern, vés a saber 😛 El que si fa és mostrar interès per alçar-se. S’agafa a la caixa de les joguines o a un moble baix i vinga. A la setmana d’asseure’s ja va posar-se de genolls, al cap de quinze dies va començar a estirar una cama i ahir ja va fer el seu primer intent d’alçar el cul amb les dues cames estirades. Em té descol·locada. Però com nosaltres no intervenim, simplement l’acompanyem per evitar cops i donar-li confiança. Suposo que haurem de seguir confiant en ell. 🙂 Ja us explicaré!

IMG_20170521_184609328 IMG_20170520_144538404 IMG_20170512_100050116

Comentaris de la gent 😦

Realment hem sentit de tot. A més del que ens deien pel moviment en si, aquest tema ha estat la porta per on han entrat les crítiques a la resta de la nostra criança: No sé perquè et poses així si ja el portes assegut amb aquest fulard o la motxilla. Si vols fer això millor, compra’t un cotxet i porta’l estirat tot el dia (acompanyat clar del Pobre fill! ). Dormint als teus braços tot el dia sí que ha d’estar encarcarat. Deixa’l al bressol així sí que tindrà Moviment lliure… Per mi ha estat la pitjor part. Família, altres pares, pediatres… Haver-nos de justificar, de convertir-nos en policies que controlen i vigilen el que fan els altres adults amb el teu fill. La gent no et respecta. Com no és el mètode habitual, puc qüestionar-te, burlar-me, etc.

Abans us deia que el “pressionaven” per a que girés i després per a que anés de quatre grapes. Ara haurem de vigilar que no el vulguin fer caminar agafant-lo de la mà. Potser us ha semblat molt exagerat això de pressionar, però realment ho he viscut així. No era directament a ell, està clar. Si no que la pressió me la feien a mi (i al pare). Vinga agafat i jo t’ajudo a asseure’t, ara que la mama no mira.

La veritat és que d’ençà que sóc mare em té molt sorpresa que tothom tingui tanta pressa perquè les criatures facin el següent pas, quasi sense gaudir del que estan fent ara. I després quan els nens creixen ens lamentem i fins i tot els hi diem allò tant habitual de No vulguis créixer tan de pressa; quan en realitat ells només reprodueixen allò que els hi hem transmès. Sembla una competició. El meu fill amb 8 mesos ja caminava, diu el pare orgullós. Ooooh!, respon tothom, com si allò fos símbol d’un futur exitós assegurat.

Sé que hi ha períodes que voldries passar ràpidament. Perquè cansen, esgoten mentalment o simplement perquè són avorrits. A nosaltres també ens ha passat. Però sempre hem intentat gaudir de cada moment de tot aquest procés i sobretot donar-li el temps que necessiti per fer el següent pas. No li hem ensenyat a fer res, tot ho ha après ell sol. Nosaltres hem fet una cosa més complicada: donar-li temps, assegurar-nos que la resta de gent li respecta i sobretot tenir molta confiança en ell.

On informar-se bé del Moviment Lliure? 

Com us deia quan vaig buscar informació em va costar molt trobar-la i fins fa poc no he trobat un blog actualitzat i actiu que en parli. Per això us el recomano moltíssim si algú vol informar-se i posar en pràctica aquesta teoria a casa i en el dia a dia: Teta-à-Porter. Movimiento Libre y Crianza en brazos La impulsora Romina Pérez Toldi fa cursos, assessorament, xerrades, etc. Aquests dies preparant aquest post l’he llegit molt. I crec que és genial la seva manera de combinar apego i moviment lliure de forma natural. Personalment m’agrada força aquest post: Movimiento libre y Actividad autónoma. ¿Qué implican? Tot i que és llarg. Et situa molt bé per començar.

Naturalment també hi ha llibres bàsics, i webs piklerianes.  Us deixo alguna més de referència. Però reconec que quan no en tens ni idea, com jo al principi, tenir alguna persona que et pugui assessorar o simplement pugui solucionar els teus dubtes puntuals és molt reconfortant.

  • Pikler, Emmi Moverse en libertad. Desarrollo de la motricidad global. Ed. Narcea. Madrid, 2014
  • Aquest blog també està força bé. Però ja no s’actualitza: Emmi Pikler. Educación temprana
  • Aquest blog també és molt interessant. Se centra molt en moviment lliure i porteig, tema amb que moltes vegades ens han atacat:  Crianza en brazos y porteo ergonómico

I per acabar us deixo l’entrevista de Ima Sanchís en La Contra de La Vanguardia a Sally Goddard Blythe, neurofisiòloga: Moviment i aprenentatge estan relacionats.  No ho diu directament amb les paraules “Moviment Lliure” Però deixa clar que el moviment i l’equilibri afecten les capacitats intel·lectuals. Deixar que les criatures es moguin soles és la base perquè tinguin millors connexions neuronals. Ala! Ho diu una científica, no una mare hippy 😛

Visca el moviment lliure!!! Visca!

Si a algú la nostra experiència l’ha ajudat a tenir paciència amb el moviment del seu fill/a, o l’ha animat a posar-ho en pràctica o simplement ha pogut entendre millor les famílies que ho decideixen aplicar, ja sóc feliç. I si a més a més a algú li ha agradat, i ho comparteix a la xarxa, estaré pletòrica 😉

Si teniu qualsevol pregunta o comentari m’encantarà llegir-vos.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

Criança respectuosa · Família - Tribu

Benvinguda música, et notava a faltar (I el primer espectacle musical del peque)

El divendres vaig publicar l’última entrega de les Crónicas de Mamapulpo, Mamapulpo y su momento e intimidad (10 meses), però reconec que l’havia escrit ara fa dues setmanes. En ella us explicava que el meu peque no tolera bé la música. Sempre que la sent es posa a plorar. Però escrivint-la vaig pensar que feia moltes setmanes, i fins i tot un parell de mesos, que ja no posava música. I com els nens canvien tan ràpid potser la situació havia millorat.

Així que pocs dies més tard vaig provar amb Bob Marley. Te fama de calmar les bèsties, oi? Doncs li va agradar, o si més no ho va tolerar força bé. Ole!! Uns dies més tard vaig provar amb la banda sonora de Begin Again. Buscava d’on venia la música tot encuriosit i un cop ho va veure que era de l’ordinador va seguir tan content jugant i jo rentant els plats amb un gran somriure de victòria. Va anar tan bé que aquell migdia vaig seguir amb Manel ;P En total em va deixar escoltar música durant 1.30h. Ole, ole!

Així que a casa ens hem crescut i hem començat a incorporar de nou la música a la vida del peque. Dic de nou, perquè quan era molt petit, vaig seguir aquell consell tan suat de Durant el dia posa la ràdio, música, la tele… per a que distingeixi el dia de la nit. No intentis fer silenci absolut durant les seves migdiades. Però la veritat és que això funcionava fins el 3 mesos i mig o 4 mesos, quan vam començar la fatídica etapa dels plors. Llavors, necessitàvem silenci per acompanyar el peque a dormir i no se ben bé com o perquè vam arribar a la situació de que quan estava despert tampoc volia música. Personalment crec que eren masses inputs per processar. Amb la realitat i els sorolls que ens envolten ja en tenia prou per estar estimulat i trobar l’equilibri per relaxar-se.

Ara, molt més gran, sembla que realment ja mostra més interès per la música. Potser al març (8 mesos aprox) quan em vaig inventar una cançó pel seu mico ho hauria d’haver vist, perquè reia només sentir-la. La identificava i esperava veure el mico i la cançoneta. Però “una flor no hace verano” i amb el meu fill les coses millor a poc a poc, al seu ritme. Així que aquest últims dies hem anat provant coses noves.

Els avis, còmplices amb els tiets, li han regalat un elefant de Done by Deer que al estirar-li la cua toca una cançó de bressol. Bé, sona Somewhere over the rainbow i jo només penso amb El Màgic d’Oz i les rajoles grogues, però a tots ens encanta perquè al peque se li il·lumina la cara al sentir la cançó i a més el relaxa. Li posem molt al vespre, després del bany i abans de sopar. Sedant total! He de reconèixer que alguna nit he substituït el Bona nit de Els Pets , que li he cantat sempre per dormir-se, per aquesta. I jo que pensava que no hi havia música a la seva vida.

Així que aquest cap de setmana ens hem tirat a la piscina i hem portat al peque al seu primer espectacle musical. Vam anar a veure Nyam nyam! a la Sala Fènix. No sabíem com aniria, però va estar força bé! Estem molt contents. La pena és que s’acabava d’alçar d’una migdiada i ell necessita més estona per estar actiu. Així que en certs moments de més activitat s’espantava perquè encara estava una mica adormit. Error nostre. No sempre podem encaixar bé les migdiades amb l’organització del dia.

Però en conjunt l’experiència li va agradar molt. No deixava de mirar l’escenari i tot el que hi passava. A vegades es girava i em mirava com dient “Veus què fan mamà? Quin ocell més maco” i jo “Si carinyu, si.” Hi havia moments en que feia petits saltirons com quan està super content. Ara només li faltaria seguir els acords picant de mans. A poc a poc…

IMG_20170521_125756605
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

Personalment em va agradar molt la manera que tenen els actors de connectar amb les criatures. Al ser un espectacle de 0-3 anys, aconseguir que el públic et segueixi i s’interessi a vegades ha de ser complicat. Però just sortir parlen en “llenguatge bebé” (tata tatata) i tots queden enganxats. A més com fan servir com a leitmotiv una olla, culleres de fusta gegants i els colors bàsics, fins i tot els més petits poden seguir la història. Van sortint titelles i van cantant cançons, sempre fent que el públic interaccioni. És molt bonic veure com les criatures no perden de vista les titelles, com els nens més grans canten les cançons i com tota la sala es va omplint de color. És màgic! Els ulls de flipat del nostre fill ho deien tot 🙂

IMG_20170521_130858557
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

L’espectacle ens el va recomanar una mare de ioga i vam anar juntes les dues famílies. També va venir una altre família amics d’ells. Així que al sortir varem fer dinar d’adults i una mica de tribu extra que sempre va molt bé.  Va ser un dia complet i a la nit tan el peque com nosaltres vam caure rodons. Moltes emocions i experiències noves en família. Un dia diumenge ideal! Per això jo ara us ho recomano a nosaltres. Aprofiteu que el pròxim diumenge és l’últim dia d’aquesta temporada i aneu-hi! Segur que els vostres fills/filles s’ho passaran molt be. Nosaltres segur que repetirem. Ja estic mirant més programació de teatre infantil :p

IMG-20170427-WA0001


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!