Criança respectuosa · Jocs de 6m a 1 any

Box Time

Un post ràpid per parlar d’una activitat/joc que ens hem “inventat” a casa i que és totalment DIY, gratuita i 100% reciclada 😛 Nosaltres li deiem Box Time i era ideal quan el peque tenia poca mobilitat però molt interès pel món. Nosaltres varem començar als 6 mesos i es va allargar dins els 9 mesos aproximadament tot i que ja no mostrava el mateix interès, però això depen com sempre de cada nen.

 

 

Time box1
(Fotos del post: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

Avui no diré res que la saviesa popular no sàpiga ja, però a vegades va bé recordar-ho. Per molts diners que et gastis amb la joguina, el nen es distraurà més estona amb l’embolcall. Tot depen del temps que tardin els adults en treure-li i tirar-ho. El cas és que jo no el vaig tirar, per així aprofitar l’estona que es distreia per fer alguna d’aquelles coses que les mares tenim la mania de fer: anar al lavabo, escalfar ràpid el dinar, entrar l’única roba neta del estenedor abans que caigui el super xàfec…  i a més vaig començar a buscar-li embolcalls, o millor dit caixes, més atractives i de formes diferents. Li encantava.

Així poc a poc varem anar incorporant una estona al dia de joc lliure amb caixes. Pot semblar una tonteria, però li agradava moltíssim, perquè quan s’hi posava primer reia, després es concentrava una barbaritat i no li podies treure la caixa fins que ell deia prou; i a més a més estic convençuda que li ha anat super bé per incorporar molt ràpid habilitats psicomotrius a les mans (pinça gran, pinça fina), força als braços i agilitat als peus. 

El procés

Primer li donava caixes grans, buides òbviament. Les agafava amb les dues mans, panxa enlaire i si ho necessitava s’ajudava amb els peus i les cames. Ai el nostre mico!! 🙂

Time Box 4

Després caixes més petites amb solapes i pestanyes i ell jugava a obrir-les. El primer dia que ho va fer vaig al·lucinar!

Vaig provar de reduir el tamany de les caixes. I quan veia una caixa amb una forma nova s’hi llençava a investigar.

Time Box 5

Quan tot això ja ho tenia controlat vaig provar de donar-li color molt variats o amb dibuixets. Com ja donava la volta, el deixava bocaterrosa i posar algunes caixes juntes a terra per veure que li cridava l’atenció i va resultar que les feia servir per començar a donar cops o per incorporar-se.

Naturalment l’eufòria inicial va anar reduint-se encara que li buscava caixes noves, provava de posar-hi coses dins, etc. Així que l’estona Box Time va anar desapareixent progressivament fins que un dia va trobar la mega caixa de la seva trona. Jo l’anava a llençar i la tenia al menjador. Com ja es movia arrossegant-se, va arribar fins a ella, la va fer caure a terra i es va passar el dia sencer intentant escalar-la.  Un mes més tard encara la tenim al menjador i es passa l’estona pujant-s’hi i baixant. Ja no és Box Time, ara és “No hi ha qui em pari” 😛

Recomanacions

  • La idea no és comprar res especial per aquesta activitat, si no aprofitar les caixes que es tenen per casa. Com veieu, jo he tret profit a les caixes de mocadors de Kleenex Collection 😛 Són boniques i ideals per posar-hi pinces, botons grossos, etc i que facin més soroll. Però podeu aprofitar les caixes del té, de les cremes del nen o vostres, de gasses de farmaciola, etc
  • No es llença cap caixa en bon estat! Sempre es pot llençar després, un cop destrossada, trencada o mossegada. O quan veieu que no li fa cas.
  • Que no us faci por oferir-li caixes diferents. Segurament els/les peques trobaran una manera de jugar-hi que no havíeu pensat.
  • Tot i que és joc lliure, vigileu-los! El cartró pot tallar, pot estar ja molt trencat o destrossat i se’l poden intentar menjar, sobretot cantonades i pestanyes.
  • Reviseu sempre les caixes abans de donar-lis o al recollir-les.

Consell final: Compte si li doneu caixes que després pugi veure veu fora del context Box Time, perquè les pot reclamar i molt insistentment. A nosaltres ens va passar amb la caixa de galetes i amb el Tetra Brik de llet que també li havia donat un dia per jugar. Ara fem malabars per a que no les vegi o estem perduts ;P


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Criança respectuosa · Maternitat

Estic d’excedència i no vull donar més explicacions!

Si em coneixeu o m’esteu seguint segurament ja sabeu que estic d’excedència fins al setembre, quan el meu fill tingui 1 any i un parell de mesos. Llavors farem junts l’adaptació a l’escola bressol i jo tornaré al món dels adults. Serà dur pels dos i a la vegada bo. Ell tindrà molta més vida social amb nens i jo converses normals que no incloguin les paraules teta, migdiada, bolquers o plors. Però sobretot crec que serà el moment adequat.

Fins llavors, estic d’excedència i no vull donar més explicacions!!!

Quan el meu fill va néixer tothom venia i ens deia Gaudiu-lo molt que passa molt ràpid. Nosaltres estàvem en aquella bombolla de pares novells que porten 2-3 setmanes sense dormir més que 4-5 hores a les nits i despertant-nos cada 1,30h o 2h. Així que en aquell moment allò de gaudiu-lo molt sonava amb rintintín. No semblava un consell, si no una obligació paternal que no sentíem com se suposa que havíem de sentir.

Al cap d’un parell de mesos, quan ja ens havíem acostumat, just abans de que comencés la fatídica etapa dels plors per la son, varem començar a gaudir-ho tal com tothom ens deia. Però llavors la gent que venia a veure’ns ja no deia allò de gaudiu-lo, si no que preguntaven quan em reincorporava a la feina. Estàvem al setembre i vaig pensar que era producte de la típica tornada a la normalitat col·lectiva. Així que els hi deia que tornaria a principis de gener, tal com pensava, i tots contents. Ho veien normal i jo no hi donava més voltes. Algú reconeixia que era una sort poder estar tant de temps amb el meu fill (tant de temps són 5 mesos i 2 setmanes) i altres m’asseguraven Ja veuràs com tindràs moltes ganes de tornar. ¿?¿?

Però quan el nostre fill tenia 4-5 mesos ni jo ni el seu pare ens veiem deixant-lo a una escola bressol i separant-nos tant de temps d’ell. Cadascú fa el que creu convenient, només faltaria, però nosaltres no ho veiem clar. Llavors varem valorar opcions (iaios, mare de dia, etc) i naturalment també varem pensar en que jo allargués el període d’estar amb ell, encara que això suposes reduir dràsticament els ingressos.

Potser us penseu que va ser l’última opció, perquè la resta no era possible. O perquè fent càlculs no podíem pagar una escola bressol o ens sortia millor que jo no treballés. Socialment sembla que si et justifiques així, la gent ho entén millor. Però la veritat és que no va ser així. Tenim família a 20-30 minuts de casa i tots dos treballem en el que ens agrada.

Per Nadal la gent tornava a preguntar-me quin dia m’incorporava. Parlo de família, amics, veïns, la caixera del super… tothom! Jo acabava de comunicar la meva excedència a la feina (amb la incertesa laboral que això et provoca inconscientment) i que tothom em preguntés era una mica cansat. La pregunta anava acompanyada d’una cara de felicitat i quan sentien la meva resposta l’expressió els hi canviava. Somriure forçat, cara de sorpresa i frases glorioses com Bueno, això és que t’ho pots permetre, Ostres i a la feina t’han deixat? No t’han fet fora?, Ui! Pensava que això ja no es feia. Quedar-se a casa després de tenir un fill. Com que havies estudiat…, I creus que serà bo per la criatura? No sabrà relacionar-se després. Tindrà una mamitiiiis! i un llarg etcètera.

Llavors, sense ni pensar-hi vaig començar a donar explicacions. No, és que.., Saps que passa que…, Primer com a reforç a a la decisió que havíem pres, bé principalment jo, i involuntàriament com a reacció a la falta d’aprovació col·lectiva. No és que la necessitis, però una decisió així a vegades costa. Paralitzes la teva carrera professional, potser la poses en perill; et sents jutjada com si fossis una dona d’un altre temps, sense aspiracions personals o necessitats individuals; i comences a passar molt més temps sola perquè la resta de mares amb les que coincidies ja estan tornant a la feina. I llavors dubtes. Hauré fet bé?

Sempre he agraït moltíssim els 6-7 comentaris contats que vaig rebre sobre que havia pres una bona decisió.  M’han ajudat a portar molt millor les desenes de mirades, cares, comentaris… El meu fill també us ho agraeix molt! Per això ara ja no vull donar més explicacions.

Per sort passats els 10 mesos de maternitat, quan la gent em veu a hores poc habituals ja no pregunta, ni mira ni fa res. Deuen tenir les seves teories: sense feina, treballa en horaris estranys, serà la cangur, etc. Pocs deuen pensar que estic a casa cuidant del meu fill. Però ja m’és indiferent. No ho faig per ells. Suposo que no cal que us digui per a qui ho faig, oi?

elephant-175798_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa · Maternitat

Farta de no poder-me queixar!! (o Els dimarts fatídics!)

No sé que tenen els dimarts, però diria que són el pitjor dia de la setmana. Potser us sorprèn perquè el més habitual és que el dilluns tinguin aquesta fama. Hi ha gent que ja comença a patir els diumenges a la tarda. No sé… però nosaltres, bé el nen i jo, passem el nostre pitjor dia el dimarts. Portem setmanes així, ja sigui que dilluns a la tarda hem anat a ioga amb nens a quatre grapes o ens hem quedat a casa. Fem el que fem, tots els dimarts des de fa uns tres mesos són molt durs.

Tan bon punt es lleva el peque ja comença a queixar-se, plora per qualsevol cosa, només vol braços, teta i jo a abans de les 10h ja estic rebentada mentalment. Amb pijama, sense esmorzar, amb el nen enganxat a mi que no em deixa ni posar-me els pantalons per sortir al carrer a passejar al gos inquiet, i ja ni parlar-ne de dutxar-me. Passa sempre, em llevi a l’hora que sigui, ell com un radar es desperta 5-10min després plorant i demanant mama. El pare ja va acorre cuita amb els rituals matutins i jo com un rellotge de sorra de paciència vaig deixant passar les necessitats i urgències de tota la tribu abans que les meves. Ooooomm!! (A veure si la sorra de la paciència va més lenta i les classes de ioga em serveixen ara)

Però jo de paciència en tinc poca. L’he anat cultivant gràcies al meu fill, però encara em queda molt per recórrer. Sé que el peque no fa res que no fan els nens normalment i que per algun motiu els dimarts va molt cansat. Però els seus ploriquejos constants crispen a qualsevol. Així que intento jugar amb ell, fer malabarismes per a que el seu pare em pugui donar 10min per una dutxa (la dutxa sempre em regenera i em calma), portajar-lo tant com pugui, somriure i aguantar fins a la seva migdiada de la tarda. La del matí mai el calma prou.

El problema és que no sempre funciona. Tot i que hi poso molt bona voluntat, no sempre tinc la ment i el cos en calma per aconseguir-ho. I vaig veient com m’omplo de mal rotllo i de tensions. Les necessito treure. Fer explotar la ràbia, però d’alguna manera que no sigui escridassar al meu fill o al gos. I costa, costa molt!

Costa perquè quan parlo amb adults i tinc un dimarts fatídic sembla que si dic “Avui el nen te un dia pesadet i m’està acabant la paciència” (o alguna cosa per l’estil) sigui una mala mare, o una exagerada, o algú que no aguanta res… Els hi falta dir-me “Total, no treballes per estar amb ell. No pots aguantar això?” I n’estic farta!!! Farta de sentir que la societat no ens permet dit que estem cansades, farta de que no puguis dir que alguna cosa de la maternitat no t’agrada o et desgasta. Farta de que si tothom ho ha passat llavors una no es pot queixar. És com el mal de tetes quan comences a donar el pit per primera vegada. “No et queixis, que tothom passa pel mateix”. I una merda! Em fa mal i simplement ho estic expressant. Però sembla que hi ha coses que socialment no tenim acceptades. Una mare no es pot queixar, però una dona si pot dir que ha patit dolor al parir. És com un abans i un després.

Senyors, senyores, dir que s’estic cansada d’una cosa, no vol dir que ho vulgui deixar córrer, canviar o m’empenedeixi. Vol dir que he assolit un tope de desgast i necessito baixar la tensió. Vol dir que necessito el suport dels adults del teu voltant. Qualsevol treballador té dret a queixa. Fins i tot et pots queixar de la teva parella i seguir estimat-la i vivint plegats. Així que encara que pugui semblar de mala mare, fins i tot pots queixar-te del teu fill i estimar-lo incondicionalment sense esperar que canvii res.

Fill meu, vull seguir tenint els dimarts fatídics si tu ho necessites. No vull que canviïs el teu caràcter que just esta sortint (deu ni do com apunta maneres) perquè jo estic cansada.

I també vull que la societat em doni dret a queixa.

Des de que sóc mare, ho vull tot!! I crec que és possible.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

horror-2028165_640

Criança respectuosa · Jocs de 6m a 1 any

La nostra Panera dels tresors!!

Sabeu aquell clàssic de “gastes molts diners amb una joguina i el teu fill es distreu amb el paper d’embolicar”? Doncs aquest reis ho varem viure de ple. Des de llavors tenim la casa plena de joguines de 6m a l’any i ell prefereix descaradament les culleres, els taps, les ampolles de plàstic i un llarg etcètera que no sol passar per les joguines estàndards. Això sí, la pinça l’ha perfeccionat “que no veas”. Així que fa dues setmanes vaig iniciar un projecte que em rondava pel cap des de feia temps. Construir la nostra Panera dels Tresors!

Panera1
(Fotos del post: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

Se que és poc original, però per alguna cosa hi ha tantes blogs i webs de maternitat que en parlen. És ideal per nens/nenes de 6m a l’any, perquè els estimula i els ajuda a descobrir el món que els envolta, a l’hora que els hi permet entrenar les seves capacitats motores. Però sempre que ho veia pensava que encara no era el moment. No volia córrer, sobre estimular-lo i avançar-me a les seves possibilitats. Ja prou estimulat va ell, amb els seus ullasos mirant a tot arreu des de ben petit al fulard o la motxilla. Però quan vaig veure que amb la cullera de fusta de la cuina s’entretenia més de mitja hora i jo podia fer el dinar, el sopar o el que sigui, vaig tenir clar que era el moment per la panera. És ara o mai! Si no serà massa tard i ja no li farà tanta gràcia. I a mi em farà peneta haver deixat passar el moment.

Imagino que sabeu què és una panera dels tresors. La xarxa en va plena, i nosaltres no podíem ser menys. Però si per algú és un concepte nou aquí va una petita explicació.

Què és una Panera dels tresors?

Es tracta d’unir en una panera, cistella, o recipient que es tingueu per casa objectes de la vida quotidiana, amb la intenció de crear una “joguina”/activitat pedagògica, alternativa i molt econòmica per distreure als més petits i ajudar-los a descobrir el mon. L’origen d’aquesta activitat és pròpia de les pedagogies Montessori i Waldolf. Nosaltres no les coneixíem abans de tenir al peque però des de que les varem descobrir ens encanten. A veure si mes endavant puc fer un post sobre Montessori i Waldolf per Dumies 😉

Quant fer la Panera?

Aconsellen que es faci vora els els 6m. Però com tot, depèn sempre del nen. Es tracta que tingui interès en l’entorn i els objectes del dia a dia. També seria bo que el nen es sentes sol perquè així pugui “jugar”/descobrir els objectes ell solet. El nostre encara no es seu sol perquè em optat per seguir les línies del moviment lliure de la Dr. Pikler pel que fa a temes motors. També faré una entrada més endavant 😉 Tot i així, el nostre peque ja fa temps que s’ho passa la mar de bé fent la croqueta i agafant objectes i mirant-se’ls boca amunt o mig de costat. Així que perfecte!

Com es fa una Panera dels tresors casolana?

El primer és trobar el recipient. S’aconsella una panera de vímet perquè te la forma adequada: permet que el nen vegi i agafi fàcilment els objectes que hi ha i que si ho desitja pugui moure-la amunt i avall quan es comencen a desplaçar (gatejant, mig asseguts, etc). Però podeu fer paneres de tela, palla… el que vulgueu.

Panera2
(Fotos del post: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

I després comença la diversió pels pares! Es tracta de buscar, recopilar i reunir tants objectes de la vida quotidiana com es pugui, variant formes i materials. Això pot semblar ràpid i fàcil, però no ho és tant. Penseu que la línia Montessori es centra en els materials primaris, com la fusta, la roba, el metall, el vidre, etc… i pretén fugir sempre del plàstic i els seus derivats. La paradoxa és que actualment és impossible fer que un nen/nena no estigui en contacte amb el plàstic, i trobar certs objectes de fusta o vímet és molt complicat, així que a la nostra panera ens hem concedit algun objecte plastificat.

A més, hem demanat ajuda a la tribu més propera (avis i iaios) i hem aprofitat que el canvi horari ha trastocat al peque i durant dues setmanes només feia les migdiades a la motxilla per fer llargs passejos pel barri i anar recopilant allò que no teníem a casa.

I aquest ha estat el resultat! El peque està encantat posant-se la pinya a la boca i donant cops amb els pals i la cadena!! Ara, la veïna de abaix no se.

Panera3
(Fotos del post: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

La nostra panera conté:

  1. Ou de fusta
  2. Cullera gran de fusta
  3. Sonall de boles de fusta amb cordill (Fet a casa)
  4. Branca de fusta, polida per evitar elements perillosos (Amb el gos després hem descobert que era una mala idea. Tots dos estan interessats :P)
  5. Pal de fusta polida
  6. Pedres de diferents mides i textures
  7. Cadena de metall
  8. Tapa de pot de metall
  9. Pinces del te de metall
  10. Motlle de flan de metall
  11. Taps de suro
  12. Botons de plàstic de colors amb cordill
  13. Ventall de fusta i paper (Record d’uns bons amics)
  14. Drap de cuina
  15. Ulleres velles
  16. Mirall petit amb marc de fusta
  17. Pinta
  18. Petxina
  19. Pinya (Passa com amb el pal. Gos i nen interessats)
  20. Estalvis d’espart (a la primera foto encara no el teniem. Gràcies iaios 😉 )

Seguretat

Quan es seleccionen els objectes s’ha de mirar que compleixin certes mesures de seguretat per que la criatura pugui jugar i experimentar sense córrer perill. En algun lloc vaig llegir que no serveix de res dir-li constantment No a un nen/nena. És preferible habilitar-ho tot al màxim per a que pugem evitar dir-li no i que jugui lliurement. I en aquest cas encara amb més motiu.

Normes bàsiques:

  1. Que l’objecte sigui prou gran per a que no se l’empassi o s’ennuegui, però prou petit per a que e l pugui agafar.
  2. Que no es trenqui fàcilment, justament per evitar que tingui peces petites que es pugui empassar o ennuegar.
  3. Rentar els objectes prèviament. Aquí ja depèn dels escrúpols de cadascú.
  4. I sobretot estar sempre amb ells supervisant!!! Nosaltres, amb el dia a dia, hem hagut de retirar algun objecte perquè el nen ha trobat formes molt creatives i perilloses de jugar-hi. Ja se sap, ha après a adaptar-se ràpid a les circumstàncies.

Deixa’l jugar lliurement. Ja descobrirà per a que serveix o què com fer amb cada cosa.

Consells finals:

  1. Us recomano no gastar-vos molts diners. Casa hem tingut un pressupost que no arriba a 15€, perquè hem hagut de comprar un parell de coses. Però el reciclatge i l’ajuda familiar remenant calaixos us poden anar molt bé.
  2. Visiteu les botigues de barri de tota la vida. Si aneu amb el nen/nena i els hi expliqueu que busqueu i els hi dieu que esteu fent un joc pel petit/petita, segur que us ajuden. A mi em van donar la idea dels botons de colors, perquè de fusta era molt cars. I s’ha convertit en un objecte estrella.Nosaltres hem anat a:Merceria: per l’ou i la bola de fusta, els cordills i els botons de colorsFerreteria: per la cadena de metallBotiga de Vímet: per la panera (També es poden trobar a les botigues de paraments de la llar)La resta d’objectes els teníem per casa nostra o dels avis i iaios.
  3. I si tot i així, no teniu temps per fer la panera o preferiu comprar-la feta, recordeu que hi ha moltes botigues o mares artistes que us fan paneres amb molt d’amor.

Penseu que jo us ho he explicat tot això de la panera molt d’estar per casa, però altres webs o blogs us donaran més informació pedagògica i bons consell i idees. Aquí us deixo dues que m’han agradat molt:

http://www.taatbox.com/blog/rc-la-panera-dels-tresors-per-despertar-els-5-sentits-de-linfant-dels-6-als-12-mesos-aprox/

http://www.cosetesdenores.cat/2015/10/la-panera-dels-tresors.html

Si teniu qualsevol dubte i creieu que us puc ajudar, digueu-m’ho. I vinga, envieu-me fotos de les vostres paneres!! Em moro de ganes 🙂


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa · Embaràs

Putos percentils!

Com a mare d’un nen de baix pes gestacional vull dir ben fort, putos percentils!!!

M’estic farta dels percentils i les comparacions que impliquen. Qualsevol mare/pare sap del que estic parlant. Per sort la majoria us heu trobat cara a cara amb les taules quan feu la primera visita al pediatre i normalment no hi ha un problema. Però en aquesta tribu, el pare i jo varem batallar amb la pressió que suposen ja a la setmana 31-32 de l’embaràs.

Tot anava bé fins llavors. El metge de mútua ens visitava cada tres setmanes o un mes i tot ho veia bé. Fins que de cop i volta en una visita ens parlen per primera vegada dels percentils. “El nen està en un percentil 11. T’haurem de visitar més sovint per veure que tot estigui bé.” Boom!!

  • Estigués tranquil·la. És el que nen necessita.
  • Val, però que puc fer?
  • Res. Estar tranquil·la.
  • Com?? Això com ho faig amb el que m’acabes de dir?

De cop varem caure del bucòlic núvol de l’embaràs a la pressió real dels pares. Una pressió que encara ens acompanya i que ha enfosquit tots aquests preciosos mesos. Se que no serveix de res i que no ho hauria de fer però a vegades penso en com haguéssim viscut els primers dies, i fins i tot els primers mesos, sense aquesta pressió innecessària.

Nosaltres som d’aquelles parelles que abans de posar-si no tenien bebès a prop. Som els primers amics en animar-nos, els fills grans que porten el primer net als avis… Bé, si que tenim alguns nebots segons, però ens hem perdut els detalls dels primers anys. Així que molts aspectes de la maternitat/paternitat ens han vingut de nou. Res de “ja t’ho havíem dit” o “això és el que els hi va passar a la Mar i al Pep”. Al nostre cap hi havia les imatges clàssiques de nens grassos i feliços que dormen plàcidament. Sabíem que no eren reals, però no com era realment la maternitat/paternitat.

Així que quan el ginecòleg va començar a parlar-nos de percentils i d’hipotètics problemes amb el pes varem entrar de ple en un món desconegut. Es veu que abans inclús de néixer ens comencen a comparar, ens intenten fer entrar en unes taules estadístiques que diuen el que és normal i el que no. Bàsicament et posen nota. Entre les parelles d’embarassats que estan al tercer trimestre la conversa sobre si el nen o nena té percentil o altre és molt habitual. Si ve petit (percentils del 0 al 10), perquè potser perillós pel nen, si ve gran (percentils del 90 al 100) perquè potser el part es complica.

El que no et diuen abans de encaixar a la criatura en un número i condemnar-la a certs protocols és que: 1) Poc es pot fer, tant els metges com al mare, mentre la criatura estigui a la panxa. 2) Els càlculs poden variar fins a 500 gr amunt o avall, la qual cosa ho canvia tot. 3) Errar en dos o tres dies el període de gestació pot fer pujar o baixar el percentil 2 o 3 punts. 4) Qui fa les estadístiques? Vull dir, nosaltres com a pares en quin percentil estaríem? Perquè potser també som un percentil 11? Ens ha vist doctor, som baixets!! 5) I el més important, perquè no em recorda que el número vol dir que un 11% dels nens amb aquest pes i temps de gestació estan sans!!

Ells es posen en alarma i t’alarmen a tu. Et traslladen una pressió inútil. Recordo que varen ser dos mesos horrorosos. Cada visita era un examen. I sembla que el nostre fill no el superava. I nosaltres tampoc. Varem anar baixant el percentil a mesura que passaven les setmanes. El nen creixia, però l’estadística deia que ho havia de fer més exponencialment. Percentil 10, 8, 6… Fins i tot em parlaven d’avançar el part. “Potser a dins la panxa no creix per algun motiu, però a fora ho farà bé i ràpid”.

Per sort el nostre fill ha sortit amb caràcter i va voler decidir ell el dia en que naixeria. Abans que ningú provoqués res, ell va voler sortir. Em va deixar gaudir d’un dia de platja i el 7 de juliol es va presentar. Per deixar ben clar a tothom que ell estava sa, encara que fos petitò.

Va néixer fora de taules (2450gr), però dins les setmanes normals de gestació (38,4). Aixi que els metges només podien centrar la seva energia en dir-nos que mengés i que segur que creixeria. I tant si ho ha fet! Però al seu ritme. Primer percentil 1, després 3, baixem una mica per otitis 2, etc… Així que el malson dels percentils ens ha perseguit i ho segueix fent.

En cert aspecte, esperava que quan anés creixent els pediatres ens deixessin més tranquils, però ara quasi 9 mesos després ja he assumit que aquest fantasma ens acompanyarà molt de temps, segurament uns quants anys. No perquè el seu pare i jo estiguem preocupats, si no perquè sempre hi ha l’ombra dels percentils vorejant la següent visita al pediatre. Putos percentils!

Per sort, la nostra pediatre de capçalera fins ara s’ha mantingut ben tranquil·la i ens ha tranquil·litzat molt. El nen va al seu ritme i se’l veu sa, feliç, actiu i molt despert i atent a tot des de ben aviat. Però no tothom és d’aquest parer. I en comptes de valorar al pacient com a persona única, la miren a través de les taules. Putos percentils!

Us semblarà una exageració i potser penseu que d’alguna manera han de avaluar, però realment generen molta pressió als pares de nens amb baix pes. Segurament els que heu viscut situacions semblants estareu d’acord en mi. Creieu-me tanta pressió no és convenient per ningú. Ens fa fer coses rares. Putos percentils! Jo mateixa aquesta setmana m’he vist repetint la típica escena prèvia a una visita al pediatre. El que anomeno “Embutir al nen”.

No es tracta d’alimentar-lo, si no de fer pujar la bàscula , la maleïda nota. Sort que ara en sóc més conscient i intento canalitzar aquesta tensió escrivint aquest post sobre el tema 😉 Però, quan el meu fill només mamava, ens havíem passat tardes senceres els dos al sofà amb l’únic objectiu que mengés, que mengés molt. Fins hi tot m’havia vist, deixant de sortir de casa o de quedar amb amics o altres mares, per poder passar més hores “embutint al nen”, com si fos un pollastre abans de Nadal. Ara que pren “menjar de veritat” 😉 a més de teta a demanada, em descobreixo a mi mateixa variant els menús per incloure més cereal. Vinga cereal a tope! I el meu fill em mira amb cara de “Tururu, jo vull un bon bròquil mama”. Així, que des de fa un parell de dies, m’he negat a donar-li més cereal per sistema. Li ofereixo, per si ell també té intenció de col·laborar en el meu pla pervers d’“embutir al nen”, però li deixo a mà un bon plat de carn/peix amb verdures. I perdoneu-me però el meu fill no es cereal addicte, es carnívor i addicte al verd. I se’l veu perfecte, encara que no arribi al percentil 3.

Suposo que sabeu que els putos percentils duren fins als 2-3 anys. Quin mal son!! Però pensant-hi una mica veig que només són la punta de l’iceberg d’un munt de taules més que marquen al normalitat dels nostres fills: Ja aguanta el cap bocaterrosa? Ja fa la volta? I la croqueta? Agafa coses? Diu mamamama o papapapa? Gateja?…. I un llarg etcètera que només serveix per encaixar als nens en els estands de normalitat, angoixar als pares novells i fomentar les comparacions. I perquè no dir-ho la competitivitat.

Des del principi ja es veu la tendència familiar a la competitivitat. El meu ja pesa 8kg, el nostre ja fa la croqueta, el nostre ja gateja i comença a voler estar dret… El teu no ho fa? Doncs no, però el meu fa derivades de segon grau des de la seva manteta al terra. No ho fa el vostre?

Està clar, que és una qüestió dels pares, però també és una qüestió social. En el primer any de vida d’un nen se li prendrà la mida, se’l pesarà i se l’avaluarà desenes de vegades. A ell i als pares. En principi l’objectiu és veure que tot va bé, però personalment crec que és l’única manera que la nostra societat occidental sap relacionar-se amb l’individu: Encaixant-lo amb la massa per sentir-se segura i anul·lant-lo individualment. Alguns em direu que en faig un gra massa, que els hem de preparar per resistir la competitivitat de la nostra societat. Doncs jo dic, Putos percentils i putes taules que ens inciten a competir i comparar fins i tot abans de néixer!

 

Has tingut un fill/filla de baix pes gestacional? Et van omplir el cap de pors i després estava bé? O potser és d’aquells nens/nenes que baixa el percentil un cop a nascut? Sigui quina sigui la teva experiència, estaré encantada que comparteixis amb nosaltres.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

matrioska-858008_1920

Criança respectuosa · Maternitat

Una mare (pare) es defineix a les 4 de la matinada en ple refredat

(Vaig començar a escriure aquest post dilluns passat, i el vaig deixar a mitges fins avui. No he volgut canviar l’inici però m’he permès una anècdota al final)

Aquests dies a casa estem passant per un super refredat. Fins fa poques hores hagués dit que el gos s’havia salvat però tal com dorm ara, crec que també ha caigut Ens ho anem passant l’un a l’altre des de fa una setmana. És inevitable! I diria que la zepa 0 ja ha mutat. 😦 Però entre mocs, febre i antibiòtic, els atacs de son del peque són més llargs i he tingut més temps per escriure i reflexionar una mica sobre el què significa ser mare (pare). Penseu que amb els mocs estic toveta i això no ajuda a reprimir la nyonyeria.

Quan estava embarassada molta gent em deia, “Perquè vols un part natural i passar dolor? Això no et farà més mare.” I jo els hi insistia en que volia viure l’experiència. Sentir totes les facetes de la maternitat. Una experiència que només vius un parell de cops a la vida. Però ells no m’entenien, i jo tampoc a ells. Lamentablement quan va arribar el moment no vaig tenir el part natural que volia (ja he fet teràpia per dir això sense plorar però mai se’n fa prou) i tot i que segueixo pensant el que defensava llavors, ara entenc millor el significat ocult dallò que em deien. Està clar que parir sense drogues no et fa més mare, però si et dona coratge i força com a dona. Qui ha experimentat un part natural diu que t’empodera, et dona confiança i et connecta amb la teva part més instintiva. I per tant t’ajuda en el dur camí que comences: el temible postpart i la eterna criança.

És justament amb la criança quan veus què volien dir amb aquella frase de “Això no et farà més mare”. Parir d’una manera o altre no t’estalviarà mocs, nits en blanc per què la criatura necessita estar vertical o s’ofega, plors horrorosos per dormir-se, plors horrorosos perquè li fa mal la panxa, les dents… el que sigui. Això ho vivim totes i és aquest dia a dia el que ens fa mares en el sentit més estricte de la paraula. Aprendre a escoltar el nostre instint que ens diu que alguna cosa no va bé, visitar al pediatre setmana si setmana no encara que puguis semblar una mare boja i sempre encertar-la, fer-te una experta en medicació infantil d’un dia per l’altre… i plantejar-te si era això el que compraves quan decidies ser mare. (Eh, Samanta?)

I quan ja tens tot això controlat, i saps que són uns dies de malestar i que tot passa, et poses tu malalta!!!! Horror. Algú ha intentat cuidar de algú altre quan no pot cuidar-se a un mateix? Doncs milers de mares/pares ho fan cada dia i ningú els felicita perquè és el que toca. És el que s’espera. És el que et fa mare (pare). La setmana passada ens va tocar per primer cop a la nostra tribu, i Déu meu com costa!!

Ja havíem passat per refredats del nen i per altres malestars nostres, però sempre havíem tingut la delicadesa d’esperar el nostre torn. En canvi, la setmana passada això semblava una competició. El meu xicot i jo teníem un refredat que no ens deixava respirar, a mi em feia un mal immens l’esquena de dur al nen en braços 24h malaltò i mimós i ell tenia el cap a punt d’esclatar cada tarda al tornar de la feina després de tot el dia davant de l’ordinador. Però qualsevol mare/pare sap que passi el que passi, segueixes jugant amb el peque, carretejant-lo o canviant-li el bolquer brut mentre demana a crits una joguina. Al principi ho fas com pots, plorant, maleint al món i a la teva parella perquè l’altre si descansa, i al final ho fas amb un somriure. És tot un procés, però hi arribes. 🙂

No es tracta de fer-se el màrtir o el super heroi, ni tampoc de negar la inestimable ajuda de la tribu en aquests moments. Però siguem sincers, la criatura no sap que estàs malament, no en té la culpa i amb un somriure tot és més fàcil. A més per molt que els avis corrin a fer de cangur amb la idea que pugis descansar una horeta, el teu super refredat no es curarà per art de màgia. El dia te moltes hores i segurament el peque estarà més impertinent aquelles hores de la matinada en que ningú ve a ajudar-te.

Per desgracia la setmana passada varem viure molts d’aquests moments durs. No sé si sempre vaig estar a l’alçada de les circumstàncies. Diria que no i això em sap greu. Però vaig fer el que vaig poder per la tribu (nadó, pare i gos). Per tant no sé si em puc considerar bona mare o regular. Però si es repeteix intentaré recordar que una mare es defineix a les 4 de la matinada en ple refredat, quan el despertador sona per donar-li l’antibiòtic al teu fill i te’l prendries tu. I un pare compromès és aquell que recuperant-se una mica, es lleva a les 5,30h per fer-te el relleu i que puguis deixar-te caure al llit morta dues hores, mentre el sents riure amb el peque i penses: “No sóc prou bona mare. Hi treballaré quan la febre em baixi.”


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

cold

Criança respectuosa

Jo portejo, tu porteges, ell porteja

A poc a poc m’anireu coneixent, dono moltes voltes a tot. Per això la necessitat d’aquest blog. En canvi quan estava embarassada, el cap no em donava per gaire i no vaig pensar amb tot el que passa després del part. És a dir la Criança.

Ja no dic el post-part, que no en tenia ni idea, si no de tot el que implica criar un/a fill/a: prendre decisions, fer sacrificis o canvis de prioritats tot depèn de com es miri, adaptar-e a la nova logística i sobretot sentir mil comentaris i critiques.

Segurament va ser un mecanisme de defensa per poder gaudir de l’embaràs entre vomitada i vomitada. Si senyors, sóc d’aquelles estranyes criatures que va vomitar fins al tercer trimestre. Existim! I per això estic immensament agraïda al meu caparró. Les coses millor descobrir-les poc a poc i quan toca. Si serveix pels nens, també per mi!

Quan em vaig quedar embarassada només tenia una cosa clara: jo volia portejar!! Encara no sabia res d’aquest món ni que existia aquest estrany verb i les seves conjugacions però havia vist mares amb els seus nadons a sobre i pensava que era una imatge molt bucòlica que m’agradaria reproduir. En canvi, si em preguntaven pel cotxet, no mostrava massa interès. Em limitava a contestar m’ho deixen, no en necessitem o a casa tenim una escala horrorosa no se si l’utilitzaré gaire i la gent em mirava com si vingués d’un altre mon. En aquell moment no acabava d’entendre perquè però ara ho veig més clar.

Per mi el cotxet era un d’aquells objectes que has de tenir, que ningú es qüestiona i que és purament pràctic. Així doncs, quin problema hi havia en que me’l deixin? La tarda en que el meu xicot, la panxota , el gos i jo varem recollir el cotxet de tercera mà vaig començar a pensar que hi havia alguna cosa més al darrera. Els desconeguts que abans no em deixaven seure a l’autobús ara em mirava amb tendresa. Amb aquella cara de whatsapp amb els cors als ulls. Caminant amb el cotxet vaig tenir la sensació que el nen estava apunt d’arribar, fins i tot crec que vaig sentir alguna contracció. L’impacte va ser encara més gran quan vaig veure la nostre imatge a un aparador. Per primera vegada érem una família! Una família que no reconeixia, però una família. Mai havia pensat que el cotxet fos un catalitzador, un símbol tant clar. Et fa família. Així de cop i volta. Us dóna una intimitat molt pública. Diu ben alt a tothom que a casa teniu un nadó, encara que no el puguin veure, encara que no hagi nascut.

Aquella sensació em va agradar, tot i que no m’omplia. Jo seguia pensant en el fulard, en aquell farcellet on es veu la carona feliç d’un nadó en perfecte harmonia amb la mare. Així que tot feliços varem anar a un taller de porteig. No tenia ni idea que allò obriria la caixa dels trons!!! Em vaig enganxar i el meu xicot també. Després va venir el ioga per embarassades, el part natural, la lactància materna exclusiva, els llibres de criança respectuosa… i les mirades de ets una extraterrestre o estas boja van anar creixent fins formar part del meu dia a dia.

Jo, més tossuda que un totxo, vaig sortir de l’hospital amb el nen al fulard i agafadeta de la ma del pare. Em mirava a tots els aparadors. Ara sí que veia una família, la meva família. Segurament afegir el meu fill a la fotografia va ser clau, però des d’aquell dia el portegem sempre. Hem tret el cotxet vint cops en sis mesos 6 i la nostra intenció és seguir portejant fins que nosaltres pugem o fins que el nen demani a crits caminar. Llàstima que el gos no pugi portejar. Es farien encara més amics.

Per mi el porteig va ser la clau per anar definint-me com a mare. Va portar a la meva vida idees tan innovadores com que “els nens no es malcrien per tenir-los als braços”, que “el nostre cos esta preparat per parir”, que “totes les mares tenim llet” i finalment em va obrir al món de la criança respectuosa. Esta clar que pots practicar criança respectuosa sense portejar ni un sol dia, i que pots portejar durant anys i no respectar mai al teu fill; però per mi les dues pràctiques van juntes. Com moltes mares he aprés moltes coses amb la maternitat, sobre mi, sobre la manera de veure la vida… però crec que la més valuosa per poder viure la maternitat amb alegria i respecte és entendre que en això de la Criança cada casa és un món. El que serveix a uns, no serveix als altres. I els matisos i els grisos són essencials per sobreviure i ser feliç.

Amb el porteig s’activa molt fàcilment en la gent el mode “fer comentaris que no toquen a mares i pares primerencs”. És cert que la gent també et mira amb ulls de tendresa o enveja, segurament més exageradament que amb un cotxet, però l’altra part és molt lletja i pot ser molt dura perquè se’n senten de tots colors. Al principi quan algú em mirava amb un somriure de superioritat i em deia aviat ja no el podràs portar així…, com aquell que et diu que aviat deixaràs de fer coses rares per tornar a la normalitat que és el que toca, em venien tots els mals. Em perdia en explicacions absurdes, perquè no ho volen escoltar, sobre els beneficis del porteig. Però ara sis mesos més tard simplement somric i els hi dic Si, per això aprofito ara i marxo tan contenta. Si més endavant no ho puc fer, serà una pena perquè m’encanta, però estaré contenta perquè ho he fet tant com he pogut. Si seguíssim aquesta lògica mai donaríem el pit o pujaríem als nostres fills a coll i be o senzillament jugaríem amb ells, perquè tard o d’ora ja no ho podrem fer. Per això, jo aprofito ara. Com diuen les mares de la tribu, els moments passen i no tornen i fa moooolta pena.

Jo el que he viscut amb el poteig és això, i el principal comentari era aquest, però.. i tu?Porteges? Com vas interessar-te per aquest món? Has tingut la mateixa sensació que jo portejant el teu fill/a?


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

baby-42029_1280