Escola Bressol

Ens estem adaptant!!! (5ª setmana a l’escola bressol)

Com és la vida! Avui amb més temps em repasso els posts de l’esborrany i veig que vaig deixar alguns a mitges, altres que només havien de passar pel corrector i altres que només necessitàvem una foto (Aaaaaah!!) Com que cada post és una part de mi, i de la meva tribu, i suposen molt d’esforç, no els vull llençar ni reescriure’ls amb el que ens passa ara. Així que simplement els he completat o si de cas els hi he afegit una reflexió actual 😉 Espero que no us sàpiga greu i que el gaudiu igual.  

Algun dia indefinit de finals d’octubre:

M’agrada quan la vida com un puzle va posant les coses al lloc i de cop i volta respires més tranquil, més seré i no tens la sensació constant d’estar arribant tard i malament a tot arreu. A poc a poc la nostra nova vida va encaixant i és que això de l’adaptació a l’escola bressol s’ha fet molt llarg i costos per tots.

Ara en plena 5ª setmana les coses comencen a tenir sentit i la nova rutina comença a deixar petits espais per respirar (i escriure 🙂 ). El peque sembla que ja passa bones estones a l’escola, es diverteix amb les activitats que proposen, menja i potser comença a dormir més de 20 min. Dic potser perquè coneixent-lo tot pot canviar molt ràpidament.

Però aquest octubre hem passat per una vaga de fam de dues setmanes; després per una vaga de son també de dues setmanes que implicava que anés súper cansat tot el dia perquè només dormia 20 min a l’escola i no sempre volia fer una segona migdiada; i per una readaptació als horaris familiars. Curiosament el que millor li ha anat a ell, i a mi sorprenentment, és ampliar l’horari. Sembla mentida i jo no ho hauria dit mai, però quan l’Ot ha passat a fer de 8.30h a 16h ha començat a dormir millor i gaudir més de l’estona a l’escola.

Nosaltres volíem fer l’adaptació la més paulatina possible perquè entenien que era el millor per ell. Després de tants mesos exclusivament amb mi i el seu pare, deixar-lo de cop a l’escola ens semblava massa per ell. Però l’última setmana i mitja se’ns ha fet eterna i he de reconèixer que he dubtat molts cops de si hem fet bé les coses. Hem fet bé en una adaptació tan a poc a poc? Vàrem fer bé en decidir que jo agafés una excedència i passes 24h amb ell durant tant de temps? Tot era molt confós. Plors i “rabietes” cada matí a casa, malestars perquè el deixava plorant a l’escola i el trobava igual, i patir al veure que no descansa i que els ulls inflats i vermells ja formen part d’ell. A més, vàrem haver d’ampliar l’horari al matí i això va fer-nos posposar ampliar horari a la tarda. Així que a l’adaptació se’ns ha fet eterna.

Fins i tot al Leto ha patit el nou canvi. Suposo que són els nervis, els plors del peque, els meus crits de desesperació… o simplement el fet que durant més d’un any el Leto ha tingut companyia 24h. Es nota que el nota a faltar, quan el nen arriba tot són festes i mireu com me l’he trobat avui! Perdoneu la qualitat de la foto. L’he pillat d’amagatotis i al veure’m a corregut a rebre la seva dosis de mimos. He de fer un nou post del tàndem Gossos i Nens caminants. Dona per molt 😉

IMG_20171024_160027057
Cristina F. Victory (Barcelona, Octubre 2017)

 

 

 



Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Criança respectuosa · Escola Bressol

La nostra difícil adaptació a l’escola bressol

Només fa una setmana que no escric al blog, però tinc la sensació que ha passat més d’un mes. Estic una mica descol·locada! Em sento com si m’hagués passat un camió per sobre, però simplement és que he tornat a la feina. Potser no vaig tan desencaminada, perquè el xoc de realitat després d’un any i mig d’oasis maternal es podria equiparar a un tràiler doble que t’enganxa de ple a 120 km/h. Nous horaris, noves rutines, tensió per com anirà tot, sense poder aprofitar les migdiades del peque per descansar… Però seguint despertant-me 2 cops la nit que va bé o 8 vegades com avui. Així que a les 22.30h ja no sóc persona i a les 23h algú em desconnecta, qual Matrix, i caic rodona on estigui: sofà, al llit del peque donant teta, a la cuina… I és que per acabar-ho de rematar per casa seguim amb la temuda adaptació a l’escola bressol.

L’última setmana de setembre en comptes d’acabar amb aquest tema, va anar a pitjor. Ja sé que això no són matemàtiques i que amb els nens 2 + 2 poden ser 4, 5 o 10. Però sincerament no esperava que arribéssim a aquest punt. És cert que vàrem començar molt tard (19 de setembre), però al principi tot va anar tant bé!! Massa bé! En deixar-lo reia, em saludava mentre marxava i es posava a jugar. Era massa idíl·lic. En algun moment havia de petar. I tant, si ho va fer! Així que ara que la resta de famílies ha passat aquesta etapa, nosaltres encara hi som. 😦 Espero que ja haguem tocat fons i ara només haguem de pujar, a poc a poc però sempre en direcció cap amunt; perquè sinó… m’haureu de recollir de sota el tràiler amb bossetes d’aquelles del CSI.

He de reconèixer que el cap de setmana passat va ser el pitjor. Es va unir la seva crisi de separació amb la meva!! O us penseu que són ells els únics que la pateixen? I una merda!! Quan veus al teu fill passant-ho fatal (tal com va dir la mestra) t’ataquen totes les pors, els dubtes i sobretot la culpa Aquella culpabilitat tant absurda i injustificada, com intensa i punyent. I la gent que és molt imbècil només fa que dir-te Tu sobretot no ploris i estigues tranquil·la, que sinó li transmets. Estàs insinuant que és culpa meva??? Sí, home!! El meu fill plora durant hores a l’escola bressol i jo em comportaré com si res. Aniré pel món amb un gran somriure. Doncs no!! Si vol braços, li donaré; si vol teta, allà la tindrà; i si el veig trist, ploraré amb ell. Així que el cap de setmana passat ens vàrem dedicar a això: teta, porteig i plors, i més d’un cop tot a la vegada. Us imagineu l’escena? Tots dos ho havíem de treure. I la veritat és que crec que ens ha anat força bé!

A l’acabar la setmana i al començar aquesta, la situació era dramàtica. Plors en marxar jo, plors en deixar-lo el pare a l’escola, ploriquejos que canvien d’intensitat durant vàries hores al llarg del matí, buscant sempre els braços de la mestra, i si no els tenia, grans plors amb intents de cops de cap a terra. Ja sé que no sempre el pot tenir a sobre. En té dos braços per 13 criatures. Així que intento no pensar-hi. Aixxx quin patir! Quan arribava el dinar la cosa empitjorava. Plors, negació i cabreig. Fa dues setmanes que no dinar!! I a l’hora de dormir plors intensos fins a caure exhaust. Es desperta súper aviat quan els altres encara dormen i torna a plorar cridant mamà. Un Cristo que no vegis. Quan el recollia seguia sanglotant, tenia els ulls vermells i infladíssims i només eren les 14.30h. Així que com espereu que jo no ho passi malament?

Em sentia culpable, pensant que tot allò era culpa meva. Perquè tornava a treballar i ja no estaria amb ell. Perquè des de sempre li he ofert braços o teta quan ho necessitava. Perquè l’he portejat quasi el 80% del temps en comptes de fer servir cotxet. Totes les veus que sempre em van criticar tornàvem a mi. Se’m repetien al cap un cop rere l’altre dient-me: Ja t’ho deia que no era bo pel teu fill. Ho veus ara!! Va ser molt trist, plantejar-me si havia fet la criança adequada. Per sort que també tenia gent a prop que em recordava que allò era el més normal i a la vegada el més sa. Et nota a faltar perquè té un fort lligam amb tu (apego). El que és perfecte. A més l’Ot no està d’acord amb la nova situació i ho expressa a la seva manera. Dóna-li temps i confia en ell.

No m’agrada parlar d’un tema quan encara no ha acabat. Perquè no veus les coses amb la mateixa perspectiva i perquè si avui fa un pas endavant, demà pot anar dues passes enrere. Però la veritat és que aquests dies he intentat viure-ho tot una mica diferent. A veure si així també puc ajudar al meu fill. Perquè la sensació d’impotència, de no poder fer res, era un altre d’aquells sentiments que més em torturava. Potser amb tot el que he fet no estic canviant res en la perspectiva del meu fill, però jo em sento més tranquil·la.

El cap de setmana passat em vaig concedir plorar; però plorar amb majúscules. Llargues estones plorant  sola i d’altres abraçada a ell. També em vaig reservar moments d’intimitat per tots dos, sobretot als vespres, quan hauria d’estar dormint al llit i nosaltres sopant al menjador. Vàrem reviure molts moments com als primers mesos quan es quedava adormit obre meu fins que anàvem al llit. També l’he portejat tant com he pogut. Li he donat llargues hores de teta i hem iniciat un nou moment de teta +abraçada + caricies als peus + els seus dibuixos preferits. I sincerament, m’he omplert d’ell i crec que ell també de mi.

Els últims dies la mestra ens deia que semblava tenir més interès pel joc. Ja no plora per dormir, encara que dorm poc i es desperta buscant-me. I fins i tot algun dia ha tastat la fruita del dinar. Res més. Petits passos que són grans concessions del nostre fill, tossut, amb caràcter i cop avesat als canvis. Nosaltres els rebem amb alegria i optimisme i li agraïm amb més braços i amor.

No sé com ni quan acabarem la nostra adaptació. Però mentrestant seguirem fidels a la nostra criança, sense fer cas als fantasmes, amb braços, teta i porteig. Si ens han servit aquests últims 15 mesos, segur que ara també ens ajudaran.  

cub-1418738_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Criança respectuosa · Escola Bressol · Maternitat

Fill, se’ns acaben els Primers Moments junts

Fa dies que tinc un gran conflicte quan algú vol fer, donar, ensenyar, etc alguna cosa nova al meu fill. Parlo d’ajudar-lo a fer el primer pas, de donar-li la primera galeta o d’ensenyar-li les primeres vaques en viu. Moments d’exclusivitat que voldria viure sola amb el peque i el pare, i ningú més. I quan veig que això no passarà, que algú vol ocupar aquell lloc en l’Olimp dels Primers Moments, sento molta ràbia. Moltíssima!!

Deia que ho visc com un conflicte perquè per una banda em sento culpable per sentir tot això; així que intento no donar-li importància i deixar que les coses passin com hagin de passar. Però a la vegada m’enrabio perquè crec que la meva posició està totalment justificada. Qui millor que la mama i el pare per viure amb el peque aquests primers moments? Per què la gent vol ocupar aquest espai? Què tinguin els seus propis fills! I si els han tingut o els tenen, per què volen “robar el que no és d’ells”?

De moment he pogut gaudir gran part dels moments clau: el gateig, els primers menjars, el primer parc, la primera remullada a la platja… Amb l’excedència m’he passat les 24h amb el peque i a part de comptades hores de cangur amb els iaios o els avis, la resta l’ha passat amb el seu pare i amb mi. Però ara que començarà l’escola bressol dintre de dues setmanes sento que perdré el control d’aquests moments, i em costa acceptar-ho. Suposo que és part del procés d’adaptació a la nova etapa.

He trigat a entendre que el sento quan la família li ensenya coses noves té relació amb el procés de separació que viurem amb l’inici de l’escola bressol. El seu pare també va passar pel mateix quan al mes i mig va haver de tornar a treballar i veia que es perdria molts Primers Moments. Llavors jo em pensava que l’entenia, però ara veig que no tan bé com ho faig ara. M’alegro tant d’haver intentat salvaguardar per tots tres tants moments com m’ha estat possible!

Aquests últims dies he sentit un cert ofec per la il·lusió que tinc de veure’l fer les seves primeres passes ell sol. Ja fa dies que tinc clar que no arribarà abans de començar l’escola bressol i que per tant segurament les primeres primeres me les perdré. Pensava que ho estava acceptant amb resignació però m’he adonat que simplement he desplaçat aquest Primer Moment per intentar viure amb ell altres Primers Moments. No tan significatius, però fàcilment més controlables: el primer contacte amb les pintures; el primer gelat; la primera llonganissa; la primera xocolata; els primers animals salvatges… Em queixo de què la gent vol “apoderar-se” dels “primers moments” del meu fill i ara sóc jo la que sembla que els col·leccioni. Quina vergonya! Però no ho puc evitar.

A l’escola el peque descobrirà/farà moltes coses noves sense nosaltres. Aquell “primer moment” ja no serà sempre al costat meu i això em fa mal. Sé que és inevitable i a la vegada natural. Anirà descobrint coses noves “ell solet”, en algunes estaré present i en altres no. Fins que de mica en mica els seus primers moments passin a ser exclusivament d’ell. És part del procés de fer-se gran. Però se m’omplen els ulls de llàgrimes en pensar que el curs vinent ja no li veuré la cara d’al·lucinat que posa quan aconsegueix una cosa nova, ni sentiré la seva rialla embogida quan la repeteix constantment simplement perquè ara sap fer-la. Només espero que quan em vegi vingui ràpidament a ensenyar-me què sap fer o què ha après. Ja us asseguro que se’m caurà la baba i els primers dies també les llàgrimes. Si esteu a prop, si us plau abraceu-me. Això de començar l’escola serà dur 😦

Els que em coneixeu que sabeu que per supervivència seguiré buscant coses noves per fer els tres i així col·leccionar de nou tots junts Primers Moments. S’ha de buscar el costat positiu i si aquest vull que sigui el meu propòsit pel nou curs ja està bé que comenci ara, que segur que em costa mantenir-ho. 😛

mother-2084239_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Escola Bressol · Família - Tribu

Al setembre, comencem l’escola bressol!

Aquest setembre inaugurarem una nova etapa a les nostres vides: el nen començarà l’escola bressol i jo tornaré a treballar. Dos canvis que seran tot un nou món per la nostra petita tribu i als que ens haurem d’adaptar tan bé com pugem. O ens en sortim o morim en l’intent. De moment no es coneix cap cas de mort per inici d’escola o tornada a la feina, però amb la mala pega que tenim, encara podríem ser nosaltres els primers. 😛

D’entrada, per poder afrontar l’any amb més força, hem endarrerit les vacances de tal manera que quan tornem l’endemà al matí ja tenim amb una reunió amb la mestra i un “control” per veure si portem tot el material de la llarga llista que ens varen donar. No cal que feu càlculs estranys, ja us ho dic jo mateixa, això vol dir que encara estem de vacances 🙂 Però com la llista de l’escola bressol era molt llarga ja fa dies que anem enllestint tot el material. Ara només ens queda contestar un súper qüestionari sobre el comportament del nostre fill (Mare meva, potser millor fer-ho un dia que ens hagi deixat dormir molt) i acabar de seleccionar les fotos familiars que portarà.

No sé què us han demanat a vosaltres, però la nostra llista era immensa. Recordo que una mare-amiga em va dir que a la seva escola bressol li havien demanat una llanterna. Com?? Perquè la necessiten? Potser faran una taula de llum casolana? M’interessa!! En fi, tornant al tema, no sé si us ho vaig dir, però finalment vàrem tenir sort i ens va tocar plaça a l’Escola Bressol Pública de Barcelona. Així que per nosaltres, res de màrfegues o carteres amb el logo de l’escola. Tot ho portem de casa i tot és personalitzat. D’entrada ens entusiasma la idea, però ja us dic que buscar llençols, bata, tovallola i bosses pel berenar amb encantat es fa molt més complicat si també has de seleccionar fotos, preparar un petit àlbum familiar i fer una DINA4 plastificat per la presentació familiar.  (Ja l’adaptaré i us el penjaré 😉 ) Però bé, amb l’ajuda de l’àvia i amb molta paciència ho hem aconseguit!!!

Em fa especial il·lusió preparar bé aquesta nova etapa. Crec que perquè tot funcioni (la temuda adaptació) és important que ho tinguem tot llest. Estarem més tranquils i centrats a viure el dia a dia amb més calma. Però ara, em sento com quan era petita i començava l’escola. Anar a mirar motxilles, forrar els llibres, preparar les llibretes i els bolis… Sempre m’havia emocionat molt en aquesta etapa. Començo a entendre perquè la meva mare sempre posava cara de mandra quan tocava fer tot això. Hehehe. Però aquest és el seu primer any i he de reconèixer que em vaig emocionar planxant-li el nom a la bata. El nen se’ns fa gran, carinyu!, li vaig dir al meu xicot.

-Ell, igual que jo, també està molt emocionat. Hem anat junts a seleccionar els pitets, la bata, les bosses del berenar… I això que va molt cansat i amb una falta de temps brutal. Però no s’ho ha volgut perdre i a mi m’ha encantat. Us preguntareu què tenen d’especial perquè hi aneu tots dos? Doncs està clar!!! Són els primers pitets, la primera bata, la primera bossa del berenar, la primera motxilla de l’Ot… Ell no ho recordarà, però nosaltres sí!! 

Us deixo alguns records per la posteritat del material que li hem preparat i que esperem que passi la prova de foc amb la mestra Hahaha!

IMG_20170822_143650
Bosses de berenar de la botiga Mina Mina (Plaça de la Virreina)

Llençols Ot (1)

Llençols Ot (2)
2 jocs de llençols (part de dalt) de 55cm x 110cm del Zara Home

Quan costa l’inici de l’Escola Bressol Pública?

Abans de tenir al nen sempre havia sentit que la tornada a l’escola és un gran daltabaix a l’economia familiar. I ara que ens ha tocat viure-ho per primera vegada volia fer càlculs.

Així a grosso modo només en material ens hem deixat una mica més de 100€, a part se li ha de sumar les quotes mensuals, que depenen de la vostra renda familiar (per sort no hi ha matrícula), i la roba. Roba que preferiblement s’ha de comprar gran perquè duri però uns pares novells com nosaltres no tenim molt clar què vol dir. Recordeu que el nostre petit juju és talla mini i això també vol dir que no creix ràpidament. Així que anirà amb samarretes ben arremangades i pantalons doblegats vàries vegades i naturalment amb arranjaments a la cintura perquè no li caiguin. Pobret! No serà gens glamurós, ni un nen hippster. Hahaha!!

Material que hem hagut de comprar:

  • 10 Pitets + Bata + Etiquetes amb el nom per la roba + bossa per la muda = 40€ aprox
  • 2 Bosses de berenar súper maques de la botiga Mina Mina a la Plaça de la Virreina = 16€ aprox
  • 2 jocs de llençols (dalt i baix) de 55cm x 110cm del Zara Home = 28€ aprox
  • Esponges ensabonades, tovalloles humides, crema pel culet i paquet de bosses de plàstic = 21€ aprox
  • Tovallola gran de La Mallorquina Outlet = 8€ aprox
  • Got de plàstic per l’aigua + Jaqueta de forro polar pel pati = Deixat per una mare-amiga 🙂
  • Roba varia per passar el curs: Una mare-amiga, la mateixa d’abans, ens han passat un carro de la compra ple que hem d’endreçar bé per talles. Poca cosa més caldrà comprar. Ja només seran els nostres capricis.

Vist així no sembla massa. Hem comprat coses boniques perquè ens feia il·lusió, però també hem buscat solucions barates, com les botigues Outlet o la roba que ens ha donat. Ara bé, si tens més d’un fill, això es multiplica per cada nen. Horror!!! Moltes coses s’aprofiten d’un a l’altre, però no gran part del material que hem de portar, ja que es consumeix ràpidament (tovalloletes, crema pel cul…) o es fa malbé molt aviat (pitets).

També s’ha de recordar que de moment no hem que comprar llibres o material escolar. L’agenda amb la qual “ens comunicarem” amb la mestra està inclosa a les quotes. Potser ja podríem anar estalviant per dintre de tres o quatre anys!! Així que… Sí, la tornada a l’escola és un gran trasbals a les economies familiars!!! L’única opció per sobreviure és ser creatiu, mirar ofertes i buscar alternatives. Però això es paga amb temps. Un bé molt preuat i escàs en el món dels pares. Ànims a tots els que us hi poseu ara!!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!