Lactància

1 any de lactància materna!! #13mLM

Aquests dies s’ha celebrat la Setmana Mundial de la Lactància Materna (de l’1 al 7 d’agost) i això m’ha fet pensar que nosaltres com qui no vol la cosa ja portem 13 m de Lactància Materna!!

Es veu que necessitem un període a l’any per familiaritzar a la gent amb la lactància materna. Ja sé sap que els éssers humans érem mamífers fa segles. Però ara ens hem civilitzat i ja no donem la teta com vulgars animals. Fora bromes! La veritat és que poc em pensava que arribaria a aquest punt. Perquè al principi va ser MOLT dur, i vàrem trobar MOLTES pedres al camí. Si no hagués estat per totes aquelles persones que es dediquen a difondre la lactància, amb els seus beneficis i les seves ombres ara no estaria aquí.

Abans de parir la meva intenció era fer Lactància Materna Exclusiva fins als 6 m i les hormones, la falta de son i la gent del voltant no m’ajudaven. El segon dia a l’hospital ja varem rebre pressions per donar-li biberò de fòrmula. En aquell moment ho vaig veure clar, si volia tenir la meva lactància, l’hauria de lluitar. I així ha estat, perquè la pressió del biberó ens ha acompanyat durant tot el camí.

Com us deia, els inicis varen ser de manual: “Manual de Problemes de lactància per a mares novells, diga’m quins puc tenir i jo els hauré passat”. Semblava que topàvem amb tot. El meu xicot feia broma per baixar una mica la tensió que es generava dient “Sembla que col·leccionem problemes. No cal tenir-los tots. Igualment serem bons pares, o no.” I és que durant els primers 3 mesos cada setmana descobríem un nou impediment: Mugronera, suplement de la meva llet cada 3h més teta a demanda, molt dolor als mugrons, esquerdes, frenet lingual, perles de llet i un llarg etcètera que es va unir amb els còlics del lactant cap als dos mesos i mig. El nostre dia a dia es va omplir d’assessores de lactància, osteòpates, mugroneres, més assessores de lactància i una infinitat d’hores al sofà donant teta.

He de reconèixer que si no fos tan tossuda, ara no celebraríem els 13 m de lactància. Visca el Taure que porto dins!! Però és que en els pitjors moments hi havia una idea que se’m repetia constantment: Si ho deixes, te’n penediràs! Sort que no ho vaig fer!!! No em podia permetre perdre la lactància, tal com vaig perdre el meu part desitjat. I no volia veure’m a mi mateixa igual que havia vist a la meva mare explicant infinitament trista que ella no em va poder donar el pit perquè no tenia prou llet i jo demana moltíssim. Ella no va tenir assessorament. Jo sí, i ho vaig aprofitar.

Cap als quatre mesos tot es va normalitzar. Va ser com si ens graduéssim. De cop i volta era una experta. El nen s’agafava bé, ja no necessitava mugronera i a poc a poc els moments de teta van passar a ser cada vegada més bonics. Ja no estaven tenyits d’aquella aura d’obligació, de responsabilitat o de tensió constant per si s’agafa bé o si menja prou. Ara érem els nostres moments d’intimitat. Recordo el dia que li vaig dir al meu xicot “Ara sí que estic gaudint de la lactància! Ens ha constat més de tres mesos, però ho hem aconseguit!”

IMG_1039
(Foto: © Cristina F. Victory / Ribes de Freser 2016)

Mai em vaig plantejar què passaria passats els sis primers mesos. Simplement em vaig deixar emportar. I com sempre el més bonic a la vida arriba així. El meu fill va començar a mirar-me mentre mamava. Amb una mirada d’amor que mai ningú m’ha fet. Amb la seva maneta m’acariciava. Ara la teta, ara l’escot i fins i tot la cara. M’encanta quan alça el braç buscant un petó o quan riu amb el mugró a la boca i em fa una pedorreta. Mentre els moments teta siguin tan bonics, crec que aquesta lactància va per llarg. 

img_1197.jpg
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

I per acabar de celebrar aquests 13 m només em queda dir: Gràcies a totes les assessores de lactància, matrones, mare-amigues i família que m’heu ajudat en aquest camí i m’heu recolzat quan defallia. Moltes gràcies també a tota aquella gent que m’empenyia al biberó, que em criticava perquè volia seguir amb la lactància materna, que em mirava malament perquè donava teta al carrer o portejant el meu fill. La vostra ràbia em donava energia per seguir endavant.

I sobretot i especialment, moltes gràcies al meu xicot per seguir-me cegament en aquest camí, per acceptar que no volgués deixar-lo encara que hi haguessin mil impediments, per confiar en mi i en el nostre fill, per ocupar-te de tot quan jo només podia asseure’m, treure la teta i contemplar al peque, per acompanyar-me quan plorava (pel part, pel dolor de tetes, pel cansament), per fer-me riure, per estimar-me. Amor, moltíssimes gràcies per aquests 13 m! Saps que també són teus! I que amb tu ho repetiria un altre cop.

IMG_1118
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2016)

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Criança respectuosa · Lactància · Maternitat

Sobrevivint a la crisi de l’any!

Portem unes quantes setmanes que tela marinera. Es veu que juntament amb l’alegria del primer any junts (o superat tot depen de si ho has viscut com si fos un nivell extra de videojoc), arriba una altra crisi de les divertides: la crisi de l’any.

Pel que diuen no és tan dura com la del segon, però jo l’estic vivint amb molta intensitat. Suposo que després d’un any de 24h 7 dies a la setmana, començo a sentir que necessito espai. Però el peque em reclama constantment. Hahaha Ja li recordaré a l’adolescència quan em faci fora de la seva habitació. Només vol braços i teta. Si el deixo a terra per jugar o gatejar, molts cops plora. Sobretot a primera hora del matí o quan està cansat. El menjar de moment no el rebutja tot i que va a la seva, però hi ha nens que sí que ho fan perquè entren en una etapa de poc creixement. Últimament quan son pare el té en braços si em veu, em crida i es llença. Té el que les iaies classifiquen com mamitis. Tot i que no m’encaixa. El meu fill és molt sociable. Se’n va amb tothom de la família, diu coses a les veïnes, es queda amb altres mares tan tranquil mentre vaig al lavabo, però sembla que tot això ara no compta. Està passant per una etapa en la qual necessita la mamà quan està inquiet, cansat o té son.

Fins aquí ho entenc. I la meva paciència (i la meva esquena) l’acompanya, però el pitjor són les nits. Tampoc és que jo dormís gaire fins ara. Encara em despertava cada 2-3h perquè ell volia teta, però li donava i tots dos quèiem adormits. Sempre m’han dit que era un nen molt demandant (bebè d’alta demanda em van dir quan tenia 3-4m), però ara ha passat a un nivell superior (La que m’espera als 2 anys!) Normalment sobre les 4-5 del matí comença l’espectacle: vol teta, la deixa, es baralla, torna, sintonitza l’altra, li aparto la mà, es baralla amb la teta, torna, es desenganxa tranquil, li dura 5 min i tornem a començar… I en tot aquest procés ell dorm. Jo vaig adormint-me i despertant-me. Per mi això és molt pitjor que dormir poques hores. Fins ara m’he adaptat bé a la falta de son, però aquests despertars tant seguits em posen de molt mala lluna. I la paciència s’acaba abans que arribi el matí. Un cop llevada,  passats 20 min i una dutxa ràpida torno a tenir pau interior. Però costa!

Ara la pregunta és, fins quan li durarà? Al setembre comença l’escola bressol i a l’octubre torno a treballar. Se li haurà passat? O serà pitjor? N’estic fent un gra massa? Segur que si.

M’he plantejat si potser te alguna cosa que no sigui la crisis de lactància, però per la resta el veig bé. Algun moc que potser l’inquieta i poca cosa més. Fins i tot he dubtat del collit. N’estem molt contents. Sempre ho defensem. Però de reconèixer que alguna matinada de despertars infinits tinc la sensació que el molestem al llit i penso si ja va sent hora de passar-lo a la seva habitació. Però llavors m’adono que moltes vegades, abans d’anar nosaltres a dormir, també em reclama 3 o 4 cops en un parell d’hores. Així que pot ser tampoc és això. No sé… Serà la calor??!!

Quan no dorms bé et planteges coses. Masses coses! Inclús canviar rutines i hàbits que no volies tocar encara. 😦 Tampoc ho vull parlar massa perquè la gent opina i sempre van al mateix: la teta! (El collit, el porteig…) Però justament això és el que el meu fill necessita ara. I el que jo necessito és comprensió, fora judicis, suport del meu xicot, la família i les mare-amigues i moooooolta paciència.

Diuen que les crisis de lactància tal com venen se’n van. Fins ara ha estat així sempre. A veure quan passa aquest núvol i puc recordar a tothom, sense caure dormida, que portem 12M de Lactància Materna i n’estic moooooolt contenta.

monkey-1955122_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

 

 

Lactància · Maternitat · Post-part

Germans de Llet

Aviat farem un any de lactància materna i m’ensento molt orgullosa.

No va ser fàcil al principi. L’hospital no va ajudar-nos gens. Amb l’excusa que era petit i necessitava calor, no ens van deixar fer pell amb pell. Totalment lògic, oi? Se’l varen endur a la incubadora a la mitja hora de néixer i si va estar 3-4h. No ens anaven informant. Nosaltres insistíem i finalment el van portar, però clar, ja no va fer l’agarre natural dels acabats de néixer. 😦

Els primers dies a l’hospital tot va ser una muntanya. Ningú venia a ajudar-me a col·locar-lo i com a mare novell vaig fer el que vaig poder. Ara penso que ho vaig fer força bé donades les circumstàncies. Al tercer dia a la sala de nadons de l’hospital li va donar llet de fórmula sense preguntar, ni avisar!!! Vaig muntar un Cristo al pediatre i a les infermeres i tota la planta es va assabentar. Com veieu tot molt respectat.

Després a casa vaig buscar assessorament. Gràcies Alba Lactància per existir!! També a l’estiu. Sempre! I vaig rebre molt de suport d’assessores de lactància amigues 😉 El meu fill tenia frenet lingual. Així que vinga, més visites a pediatres, assessores de lactància, osteòpates i més preocupacions i tensió.

No va ser fins al 3 mesos que vaig treure la mugronera i vàrem normalitzar la lactància. Ja no em feia falta treure llet, el nen s’agafava bé i tot i que passàvem hores fent teta tot era més fluid i agradable. Sempre m’he alegrat molt d’haver lluitat per la lactància i potser per això també la vull mantenir més temps.

Però quan jo em pensava que la meva experiència va ser dura, ve una mare amiga i em recorda la seva. Jo no us l’explicaré. No em correspon a mi. Però en el següent vídeo ella mateixa ho explica. No us diré qui és, perquè totes les experiències que hi surten ens diuen el mateix: Si podeu, feu-vos donats de llet!!! 

18582170_1585046094853563_5794502706644021819_n

Si ho hagués fet, podria dir ben alt que hem tingut una lactància perfecta. Però no he tingut forces, temps, ni energies. Però si alguna s’ho està plantejant i pot donar encara que sigui un parell de pots, animeu-vos!!!

Al Banc de Llet us donaran totes les facilitats i la informació que necessiteu. Jo prometo fer-ho super motivada la pròxima lactància 😉 


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!