Celebracions · Maternitat

Tres anys que tot ho remouen

Estem a una setmana i poc de què el peque faci tres anys i aquest cop en comptes d’estar pensant en regals, festa i logística vària, només faig que pensar en què estava fent jo i la meva panxa ara fa tres anys.

Serà que la celebració d’un aniversari ja no em resulta tan aclaparadora o que ja li he pillat el gust a això de “tu planeja que després les coses surten com els hi sembla”, però el cas és que aquest any ja fa setmanes que estic nostàlgica.

Cristina F. Victory – Barcelona Maig 2016

Em recordo a mi mateixa amb la panxa, caminant com un mini vaixell (dic “mini” perquè tenia molt poca panxa), anant a classes de ioga i de prepart, mirant què havia de posar a la bossa de l’hospital i gaudint del primer i únic dia de platja amb panxota. Algunes mares m’han explicat que també els hi passa, quan s’acosta l’aniversari recorden els dies previs i el moment del part i estan més sensibles. Altres anys també ho havia viscut però aquest cop és molt més exagerat.

Suposo que és perquè ara estic sola a casa, sense treballar i amb el nen a l’escola, tota la situació en recorda a quan estava de baixa i encara no havia arribat l’Ot. Però any tot s’intensifica perquè aquest estiu tanquem una etapa, la d’escola bressol. Així que ara juntament amb el seu aniversari estem atabalats amb la festa de final de curs, els regals a les mestres, la matrícula a la nova escola, les visites a aquesta escola i bla, bla, bla… Total que al setembre amb l’inici de P3 ja no quedarà rastre del bebè que teníem a casa. Passem oficialment a l’etapa de nen. No m’entengueu malament. M’encanta aquest etapa, amb les seves respostes de pura lògica i els seus t’estimo mamà. Però costa acceptar que aquell bebè mai més tornarà i que per molt que ho desitgem, no tornarem a viure-ho mai més.

Sigui com que sigui, el temps passa, així que és millor que aprengui a tancar etapes. Des de fa un temps intento viure els canvis en positiu, gaudint del que ens toca ara sense tenir el cap en el passat ni en el futur. Ara és el moment de posar-ho en pràctica i centrar-me en la festa de final de curs d’aquesta tarda i la revetlla de Sant Pere i Sant Pau d’aquesta nit. El peque s’ho mereix, encara que a mi em costa. Estem tan poc acostumats a gaudir del present.

Cristina F. Victory – Barcelona Juliol 2016 (2 dies abans del dia D)

Per sort ara que ja s’adona de tot, els moments de nostàlgia els passem junts. Li ensenyem fotos, li expliquem que estava dins la panxa de la mamà, com s’adormia els primers mesos sobre el papà i ell mateix també s’està acomiadant d’aquesta etapa. Val, no és un bon exemple de com centrar-se en el present, potser millor ho poso en pràctica quan hagi passat l’aniversari. Però no em digueu que tant en tant no va bé parar, mirar enrere i agrair per gaudir més el present. I sabeu què és el millor? Que ho estem fent junts. Així que… Quina sort tenir fotos!Quina sort ser pesada de tant en tant per després poder recordar!

Quina sort haver passat aquests tres anys al teu costat Ot!

PD: Feu moltes fotos o que algú us les faci!!!!

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Maternitat · Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Hello, It’s me!

Fa més de sis mesos que no faig cap entrada al blog. I em sap molt greu! Però he hagut d’acceptar que no arribo a tot i que hi ha coses que tornen quan toca. En el post d’avui intentaré explicar què m’ha passat, on sóc i què m’agradaria que fos aquest blog a partir d’ara.

Cristina F. Victory – Nàpols, Gener 2019

Vaig començar a escriure aquest blog, ara farà dos anys més o menys, quan estava d’excedència cuidant l’Ot. Cada post em servia de teràpia per processar tot el que estava vivint com a mare i a l’hora per reafirmar el meu estil de criança. Em vaig animar molt, amb ganes de parlar de mil coses, encara que altres blogs i webs en parlessin. Tenia una llista llarguíssima de temes a tractar i la falta de temps em feia que s’acumulessin i que perdessin sentit perquè ja havia passat massa temps d’aquell moment de “crisis de lactància”, adaptació escolar… Però jo anava fent. Satisfeta de concedir-me petits moments per mi, per relaxar-me fent allò que més m’agrada, escriure.

Però aquest últim any ha estat molt dur. L’any passat per aquestes dates estàvem compaginant la complicada logística familiar de nen de gairebé 2 anys, gos i les nostres feines, amb les sessions de quimioteràpia del Leto. Emocionalment, tot va ser molt cansat i dur i pel que fa a la logística no us podeu imaginar com era de complicat. Molts dies ni tan sols dinava per poder arribar a tot. Així que les estones d’escriptura van anar desapareixent. I també les ganes, les energies i els temes recurrents. 😦

Durant les vacances d’estiu vaig intentar donar-li una empenta de nou però realment no tenia el cap gaire centrat en això. Estava passant el dol de la mort del Leto i intentant acompanyar a l’Ot en tot aquest procés. Així que fora d’aquest tema no em sortia res. Es podria dir que vaig tenir una certa crisi creativa i d’identitat. Vaig començar a replantejar-me que potser el que necessitava era tornar a centrar-me més en el jo professional i deixar de banda les meves aficions creatives.

Per sort, la tardor em va portar una feina nova, una nova oportunitat de situar-me en el meu petit món i sentir que tornava a tenir una esfera de creació personal. Però les coses no van anar com jo esperava i el temps va començar a esfumar-se. Primer renunciant als meus moments d’escriptura, d’exercici, o de lectura i després reduint a marxes forçades les estones amb el peque. Crec que això és el que vaig portar pitjor! Veure’l cada dia menys, dubtar si valia la pena passar-me mil hores a la feina i perdre’m tants moments junts.

És curiós però aquells mesos se’m van fer eterns. Fins que vaig entendre que realment no era allò el que buscava. Volia trobar el meu espai professional de creació i a la vegada fer-lo compatible amb la família, amb les meves necessitats personals, amb el que ens hagi de portar el futur. Així que des de fa gairebé d’un mes estic a l’atur. He tornat al punt d’origen. Però amb una diferència. Ara tinc molt de temps per fer de mare, però també molt de temps per reconstruir-me com a dona, en l’espai personal i en els projectes professionals que em bullen en el cap. I creieu-me que en són molts.

Sé que no serà fàcil. Cada dia m’adono de com n’és de complicat el camí que he escollit. Mare emprenedora. Hahaha! Com si això fos tan fàcil. Hi ha dies que em sento amb molta energia i ho veig tot molt clar, i d’altres que tot és un garbuix davant meu i no sé ni per on començar.

Així que a partir d’ara em trobareu més per aquí. Parlant de maternitat, criança conscient, però sobretot conciliació familiar i nous projectes. Espero que m’acompanyeu en el camí.

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Jocs de 2 anys a 3 anys · Maternitat

Memory casolà (DIY i Handmade)

Avui us porto un joc molt senzill que podeu fer a casa i que us recomano mogollón si els vostres peques estan en aquella etapa de “classificar” o el que ve a ser el mateix, de posar juntes totes aquelles coses que s’assemblen. Jo m’ho vaig plantejar el dia que el nostre (vora els 20 o 21 mesos no recordo) va començar a portar els imants d’animalons que tenim a la nevera cap al menjador i posar-los al costat dels “ninos” d’animals que té. Que si la vaca amb la vaca, que si el cavall amb el cavall… eren de formes diferents però ell els identificava i el feia sentir súper feliç. Jo no li deia res, ni bé ni malament. Simplement l’observava, no per res, simplement perquè veient-lo vaig pensar que estava tant concentrat i feliç que ho podria aprofitar per fer-li un joc més preparat pels dies de pluja, fred… Així que ja fa un parell de mesos li vaig preparar un Momery totalment casolà.

La veritat és que està donant molt de joc. Ell mateix el treu per jugar diverses vegades i a més a més com no ocupa gaire ens l’hem emportat de vacances, a la consulta del metge, el dia que vull prendre un cafè amb una amiga… Ara de moment posem totes les fotos visibles, però més endavant ja provarem de girar-les i deixar-les cap per vall.

Si us animeu, aquí teniu els passos i uns consells bàsics:

  1. Seleccioneu les fotos o les imatges: Nosaltres vàrem utilitzar les fotos d’animals que els avis havien fet durant més d’un viatge que ja estàvem classificades. Tenir una sogra mestra de biologia a un institut és el que té. Hehehe! Però també ho podeu fer amb fotos de revistes, de contes o llibres vells. Mireu a les llibreries de segona mà i segur que per 1 € o 2 € en tindreu. Això sí, penseu que en necessiteu mínim dos! 😛
  2. Plastifiqueu per separat les imatges: Per mi era clau aquest punt, perquè tots sabem que els nens no sempre tenen les mans netes, o que fàcilment tiren aigua, llet, etc . Així que no volia haver de tornar a imprimir, retallar o el que fos. I ha estat una de les millors idees; perquè moltes vegades hi juga mentre esmorza. Reconec que aquesta és la part més cara de tot el joc, però si en comptes d’anar a una copisteria o voleu fer encara més casolà, podeu plastificar les imatges com es fa amb els llibres de l’escola. Jo després vaig retallar les puntes de forma arrodonida perquè si no queden massa punxegudes.
  3. I… llestos!!

Podeu jugar com us vingui de gust, llençant les imatges esbojarradament per terra, posant-les alineades, cap per munt o cap per vall, a terra o a una taula, utilitzant-les de base per buscar els ninos iguals entre les seves joguines… Imaginació al poder! Jo estic convençuda que el joc durarà uns quants anyets d’una manera o altra. Potser haurem d’anar ampliant o variant les imatges: altres animals, plantes, objectes de casa, temàtica de cotxes, etc. Però l’essència serà la mateixa.

Ara el que vull trobar és alguna manera divertida d’aparellar i fer connexions amb colors i formes o amb colors i menjars… Així que si teniu alguna proposta, no dubteu a escriure’m. Estaré encantada de provar-la.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Celebracions · Maternitat

Preparant el 2n aniversari

Preparant o no! Hahaha A una setmana vista de l’aniversari de l’Ot encara no tenim res pensat, molt en la línia d’aquest any. Improvisacióooooooo! Bromes a part, trobo que ja comença a ser alarmant. Ni tan sols sabem què li regalarem ni on ho celebrarem, així que aquest post suposa l’inici dels preparatius exprés pel 2n aniversari de l’Ot!

balloon-991680_640

Ja sabeu que no busquem res molt pompós però si m’agradaria que fos molt nostre, res d’imitacions.

Anem per parts:

Regals: El tema és llarg i em donaria per un post que ja fa mesos que vull escriure. A veure si dintre d’unes setmanes m’hi puc posar. Però per ara ho simplificaré. Últimament el tema regals s’ha complicat i hem tingut escenes durilles on després de demanar certes coses a la família hem acabat amb un nen súper passat de voltes obrint 18 regals d’una tacada. Així que aquest cop hem provat una altra estratègia. Els hi hem dit als iaios, avis i tiets que comprin el que vulguin, segons les preferències de l’Ot, però amb moderació. Preferiblement un paquet, màxim dos. A veure què passa Hahaha!

Ara per ara els temes que tornen boig a l’Ot està molt clars i són ben fàcils:

  • Cotxets, trens, motos, camions i vehicles diversos motoritzats.
  • Animals: Les figures d’animals els tornen boig. A casa ja tenim un tigre (que oficialment és el lleó), una girafa, una família xulíssima d’elefants, un cavall….
  • Construccions: Jo hauria dit que la fal·lera se li havia passat perquè a casa ara fa dies que no es posa a construir “grues” com a boig. Però es veu que a l’escola no para.
  • Encaixos o el que tota la vida s’ha conegut com a puzles Hahaha! Bé en realitat hi ha moltes versions d’aquest mode de joc i es veu que al peque li agraden molt.

A part d’aquests genèrics l’Ot té personatges fetitxe que el seu pare i jo ens hem adjudicat 😛 , com per exemple el Timmy (dels dibuixos Timmy Time que a casa veiem en bucle en anglès i rus Hahaha! La veritat és que no parlen però l’entradeta en rus en divertida) o el Hulk que ara sembla que és el seu tema estrella.

Jo havia pensat a comprar-li una cuineta o alguna joguina de pedagogies alternatives com l’Arc de Sant Martí Waldorf, l’Arbre musical o la taula Wobbel. Però al parlant amb la mestra sembla que el seu interès ara va per una altra banda. 😦 Mi gozo en un pozo. Però m’ho guardo i ho trauré quan vegi que pot interessar-li. 🙂 🙂

El dia D: Aquest any el seu aniversari cau en dissabte. Just dintre d’una setmana. Així que segurament ho celebrarem a l’estil “boda gitana” 😛 Dissabte en petit comitè els tres. Encara hem de pensar bé què farem. El diumenge amb els iaios, els avis i els tiets. I el dilluns a l’escola bressol amb els seus companys. Quina emoció!!! Segur que li farà molta gràcia. La part bona que el seu aniversari sigui a l’estiu és que ha anat veient com els seus companys van fent anys i ara quan li toca a ell, ja sabrà de què va el tinglao que munten.  Em moro de ganes de veure’ls sortir de la classe amb aquella cara de felicitat absoluta i la seva corona. El pobre ja en té ganes, perquè quan era l’aniversari del pare al març o el meu al maig, ell anava dient “Pare nooooo!! Ot!” i li havíem de dir que aviat arribaria. Ha tingut molta paciència.

Lloc: Ja us he dit que no ho hem parlat massa a casa, però tenint en compte que tant el pare de la criatura com jo estem esgotats cada dia, segurament optarem per una proposta senzilla i que ens suposi poc merder. L’any passat vàrem anar a un parc i reconec que va ser bonic, però també esgotador. Vàrem escollir un parc a mitja hora de casa i a 5 minuts de tota la resta de la família. També és veritat que hi havia la cosineta d’una setmana, la iaia no es trobava massa bé i era el parc de la nostra infància. Així que semblava ideal, però amb aquesta opció els que vàrem acabar k.o bàsicament vàrem ser nosaltres. Així que aquest any està agafant força la idea de fer-ho a casa i que sea lo que Dios quiera amb el tema calor.  Ja us explicaré com ha acabat la cosa.

Pastís: L’any passat el tema del pastís era una de les coses que més em preocupava, perquè el peque encara no menjava sucre i no volia que l’aniversari fos l’excusa per obrir la veda al dolç. Però ara l’Ot ja menja de tot. En general menja poques coses dolces però si de tant en tant menja un tall de pastís no passa res. Així que aquest any estem valorant si dedicar-nos a fer un pastís tots junts o si comprar-ne un d’alguna cosa que li agradi molt. Inclús estic valorant l’opció de comprar-li un pastís d’aquells personalitzats amb la cara del Timmy 😛 però el fondant no ens entusiasma massa a casa i potser sí que seria too much. Segurament farem una mica de cada: un pa de pessic fet per nosaltres i un pastís més professional. Serà per celebracions!

Decoració: Res especial: globus, banderoles i corona  Hehehe 🙂 El peque segur que ho demana a crits, perquè li agraden molt i quan en els contes veu que fan una festa sempre busca els globus i les banderoles. El tema de la corona ho ha associat als aniversaris així que només ens queda ser creatius i fer alguna cosa bonica. A veure si el pare de la criatura que és més manetes que jo es posa amb el tema 🙂

Record per la posteritat: Hehehe No sé ni perquè m’ho plantejo. Amb la de mòbils i càmeres que hi ha a casa i a la resta de la família segur que algú immoratlitzarà el moment. A veure si surt alguna foto bonica i apta pel blog (ja sabeu, sense la cara del peque) que us pugui compartir. 🙂

Bé, tot això són previsions, bons propòsits i idees, però la realitat és que farem el que podem. Amb el poc temps que tenim aquest any, em dono per satisfeta si tenim els regals i la corona a temps. El pastís el podem fer tots junts el mateix dissabte i els globus s’inflen en un moment el divendres a la nit Hihihi!

Prometo explicar-vos què tal ha sortit tot finalment. Desitgeu-nos molta sort!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Maternitat

Ens acostem als dos anys

Ara que ens acostem als dos anys de l’Ot volia reflexionar sobre com ha estat aquest últim any per mi i per la família.

IMG_3236

L’any passat era una mare en excedència, dedicada al meu fill i enamorada de la meva vida. Aquest any sóc una mare treballadora, dividida entre la feina i el meu fill i esgotada cada dia de la setmana. La sensació de no arribar a res em persegueix des de fa mesos i el cansament acumulat d’aquests nou mesos treballant i criant un nen petit comencen a agrimar-me el caràcter. Per sort no amb l’Ot, però sí amb la resta del món. Ho sento si us heu topat amb la Cristina agra últimament. Però la falta d’aire és el que té. Si voleu, ho puc compensar convidant-vos a un gelat dolçet 🙂 Abans pensava que l’excedència era temps que beneficiava exclusivament al meu fill, però ara m’adono que no era així. L’excedència és una necessitat familiar. La faci qui la faci. I dóna aire a tota la família. A veure si la societat se’n fa a la idea i en comptes d’excedències parlem de permisos de maternitat/paternitat més llargs. Però no ens desviem.

A part de la roba bruta acumulada, dels plats per rentar o de les boles de pèl de gos que corren tan feliços pel passadís de casa, hi ha moltes més coses que aquests mesos han quedat parades i oblidades. Parlo de factures i papers que no hi ha qui endreci, de canvis d’armari que no arriben mai, de vacances que no hi ha manera de planificar (Ai Quina por! Que ens pillarà el toro!!) i d’aniversaris que acabarem organitzant a l’última hora.

La part bona d’aquest ritme de vida esbojarrat, és que em permet entrenar-me en l’art de la improvisació.  😛 Gràcies a la feina en això d’apagar focs d’última hora sóc una crack, però no m’acaba d’agradar que tantes coses de la meva vida personal estiguin sense control. Em fa sentir insegura. Hehehe. Potser aquest és el GRAN aprenentatge que estic fent amb la maternitat: No ho puc controlar tot. Així que millor que em relaxi i gaudeix del camí.

Per sort aquest any també he après moltes altres coses importants. Si és que no hay mal que por bien no venga. Per exemple, he pogut confirmar que realment tinc un ordre de prioritats vital ben endreçat. Una de les meves pors al tornar a la feina era que la bogeria que comporta el dia a dia d’una editorial afectés en l’harmonia familiar o en mi mateixa. Per sort, i com si fos màgia, m’he vist oblidant merders i nervis laborals en qüestió de segons. El que tardava a obrir la porta del carrer i encarar cap al metro. 🙂 Em sento realment orgullosa d’això, perquè els que em coneixen d’abans saben que aquest exercici em costava. Però l’arribada del peque ha fet miracles. 🙂

Tants miracles com beneir-me amb el do de la paciència. Hahahaha! Bé més que do, la necessitat vital com a mare de cultivar la paciència per sobreviure a les iniciades “rabietes” que l’Ot va començar a protagonitzar, com si fos un actor de Hollywood, fa uns mesos. Em sorprenc a mi mateixa i em felicito per com ho estic portant. No m’ho esperava. Està clar que algun dia, o molts, crido; però generalment estic calmada. A veure si un dia us puc explicar una mica com ho vaig encarar i què em funciona a mi per a que la cosa no pugi massa de to i el peque no entri en aquell bucle de plors i crits on ja ni ell recorda perquè està enfadat, però segueix enfadat. Si em permeteu esperaré que passi una mica aquesta etapa per veure si realment “ha funcionat”. No voldria espatllar-ho parlant massa. 😛

I l’altra cosa important que he après aquest any és a esperar. Bueno, encara em queda mooooolt en aquesta línia, però veient d’on venia (una impacient crònica) podríem dir que he fet molts avenços Hahaha! No es tracta simplement d’esperar estoicament una o dues hores al llit per a que el nen s’adormi per poder sopar, sinó esperar durant setmanes i mesos que els astres s’alinein i ningú a casa tingui mocs, febre o qualsevol mal que ens condicioni. Ara que hi penso espera i paciència van molt lligats de la mà! Potser no he après tant doncs? Hahahaha.

Jugar amb el meu fill, riure amb ell, fer-nos petons… sempre serà fàcil. Però fer introspecció, reflexionar sobre com estic vivint la maternitat i canviar el que faci falta és un exercici dur que aquest any m’ha fet millor com a persona. Sincerament m’entusiasma veure com la maternitat és un camí constant d’aprenentatge personal i autoreflexió.

I a vosaltres com us ha canviat la maternitat? Siguin els primers mesos o dos anys més tard com jo 😉 Vinga, expliqueu-me, aprenc molt amb les vostres experiències.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

Maternitat

La part fosca de la maternitat: la solitud

Hi ha com una mania generalitzada a silenciar tot allò que es podria considerar “negatiu” al voltant de la maternitat, part i criança. Per una mena de tabú estrany on la maternitat ha de respondre a uns canons de perfecció, vida idíl·lica i món de color rosa; com si negar això hagués de comportar una baixada de la natalitat preocupant. Però la realitat mai respon a aquestes expectatives, i silenciar-la i mirar cap a una altra banda només fa que les mares se sentin soles, es plantegin si realment volien allò i visquin la criança com un període dur que potser no tornaran a repetir. Potser va sent hora de que tots en parlem clar. Serà més fàcil per tothom! Així que avui volia tractar una realitat de la qual no se’n parla massa, però que cada dia afecta a moltes mares, i també a molts pares: la solitud.

adorable-1850003_640

La solitud a la qual em refereixo avui no és aquella que moltes mares senten durant les primeres setmanes de vida del bebè, on les hormones i la falta de son fan que el post part sigui tant du. Aquesta és una sensació molt habitual, dura i perillosa que per sort ja ha aconseguit un cert consens social per no mantenir en silenci. Personalment sempre que tinc a prop una mare recent intento estar més pendent d’ella, encara que sigui a través de missatgers de mòbil. Perquè sé que són setmanes complicades, impliquen molts canvis i tot el suport que es pugui rebre del volant és molt valuós.

La solitud de la qual viu parlo arriba una mica més tard.

Quan els primers mesos han passat i les visites de familiars i amics que sembla que no s’acabaran mai deixen de caure dia si dia també, s’inicia un període d’aïllament. A vegades arriba als 3-4 mesos de vida del nen, altres una mica més tard. Però de cop i volta els pares deixen de rebre trucades, visites i preguntes. És com si la societat et digués, “La part difícil ja la tens feta. Així que ara ja us les arreglareu vosaltres sols.” Per una banda s’agraeix aquell moment en què els compromisos socials s’acaben i la parella sent que pots començar a fer la seva amb el seu fill/filla. Però la criança només acaba de començar i els moments durs també.

Els primers anys de criança es produeix un efecte curiós. Tant la mare com el pare, normalment li passa més a ella, deixen de tenir temps per uns mateixos. Res de poder anar al lavabo sol, res de poder dutxar-se tranquil·lament (si tens sort, potser ho aconsegueixes un dia a la setmana), res d’asseure a llegir un llibre, res de fulminar temporades senceres de la teva sèrie preferia en un cap de setmana… En una casa amb una criatura petita sempre hi ha coses a fer: el dinar, el sopar, mil rentadores, o simplement aprofitar per dormir o fer l’amor ara que el nen dorm. I tot es regeix per prioritats. Per això encara que no es vulgui moltes vegades el temps per un mateix, per estar sol i fer el que es vulgui acaba sent un luxe que els pares només es poden donar de tant en tant. I paradoxalment a la vegada, moltes mares i pares se senten sols.

És una solitud impregnada de cansament, d’una sensació de no arribar a tot, de massa responsabilitats, de falta de vida social, de falta de temps per un mateix i per regenerar en les obligacions de la vida. Una solitud que tothom viu i que aparentment és normal. Si li dius a un adult amb fills “És que ja no tinc temps per res, ni per mi, ni pels amics… Em sento una mica sola” Et dirà que és molt normal i en la major part dels casos li traurà ferro. Fins i tot potser et tractarà amb certa condescendència. “Això forma part de la vida adulta. Ja maduraràs i t’acostumaràs“. Doncs perdoneu però a mi no em sembla normal i no m’hi vull acostumar!!!!

Aquests últims mesos compaginant feina, nen, malaltia del gos i algun ull sobre els iaios que tenen metges i cosetes, he començat a experimentar molt intensament aquesta solitud. Una sensació d’ofec, de córrer a tot arreu , de no ser jo mateixa, de no ser per mi, de només ser pels altres: mare, mestressa, empleada, filla…. I tot envoltada de gent. Això era el que més em sacsejava. Tota aquesta gent del meu voltat és com si no hi fos, segueixo sent jo (i el pare de la criatura) davant del perill. Així que finalment vaig entendre que em sentia sola. Durant un temps vaig pensar que només era jo qui se sentia així, després vaig parlar amb el meu xicot i en veure que en cert aspecte també li passava vaig suposar que seríem nosaltres que som “una parella rància amb els amics” (casualment encara no tenen fills), però un dia vaig confessar-me amb les mare-amigues de la tribu. “Noies, no m’entengueu malament, però em sento sola… Bla, bla, bla. A alguna més li ha passat o es sent així?” I la veritat és que em vaig quedar de pedra en veure que moltes d’elles compartien la sensació.

Alguna cosa no rutlla si és un sentiment general. Alguna cosa no es fa bé a nivell societat si els pares amb fills petits ens sentim així. Si necessitem crear tribus per fer-nos costat i sustentar emocionalment als responsables de la societat del demà. Tan poca importància té la criança en la nostra societat? O simplement és un reflex cru de com entén la criança la societat capitalista: Només necessitem que ens doneu mà d’obra. No importa les condicions d’aquesta mà d’obra ni com acabeu vosaltres per fer-ho. Si la mà d’obra del futur està més fotuda menys valor tindrà i més rendiment li traurem a la seva vida. Lamentable!

Està clar que no puc canviar la societat des d’aquest bloc, però el que si m’agradaria fer és posar en evidència la sensació de soledat que moltes mares i pares senten. És fantàstic que creem tribu. És fantàstic que les xarxes s’hagin convertit en un punt de trobada per mares i pares que necessiten sentir que hi ha més gent com ells. Aquest blog és un exemple d’aquesta necessitat de compartir i fer tribu. Però és trist que a socialment no es parli més dels motius pels quals les xarxes han cobert aquesta mancança.

La maternitat i la criança no són de color de rosa, ni extretes de les millors fotos d’instagram. Expliquem-la tal com és, amb rosa, amb grisos i amb blancs. I segurament tots la viurem millor i podem remar en la mateixa direcció per millor les condicions.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

 

Maternitat

Gossos i nens: Two friends forever

Ara fa un any us parlava dels beneficis i els inconvenients de conviure gossos i nadons. Però els peques creixen i la relació que s’estableix canvia i molt. A casa ho hem viscut molt intensament aquest últim any, per això creia que ja anava sent hora de reprendre el tema.

Si fa un any us deia que els principals inconvenients eren la logística i la brutícia, ara us diria que tot això no té gens d’importància. Són qüestions totalment temporals. Amb una bona aspiradora i un horari de passejos ho teniu solucionat. En canvi els beneficis són per tota la vida. I és que ara amb un nen de 22 mesos i un gos de 13 anys puc dir sense cap mena de dubte que la presència del Leto només ha fet que sumar a la vida del nostre fill i a la nostra. 

20180526_105147
Cristina F. Victory – Barcelona Maig 2018

No pretenc repassar un per un els avantatges que us comentava al post Gossos i nadons: 10 Beneficis que valen or! però ja us dic que gairebé tots els hem experimentat. Alguns no es poden veure fàcilment però d’altres són molt clars. Comencem pel més important!

1.Estimar i respectar els animals:

Tot va començar amb els moments “Mimos al Leto”. Si no recordo malament, l’Ot tenia uns 4 o 5 mesos i ja feia un temps que tenia interès en el membre caní de la família. Així que vaig iniciar el costum de dedicar uns minuts al dia a acariciar al Leto, perquè entengués que amb el gos s’hi podia relacionar i quina era la millor manera de fer-ho. I va anar la mar de bé. El Leto es deixava encantat i el nen li feia molta gràcia.

A mesura que anava creixent, l’Ot solet s’hi anava aproximant cada cop més. Així que cada vegada que el volia tocar, pel motiu que sigui, tant el pare com jo li repetíem “Al Leto se li ha de fer maco maaaaco” i ho acompanyàvem amb unes carícies molt suaus. Ell ens imitava. Així des de ben aviat, en comptes de donar-li cops, va entendre que aquella bèstia no era com una taula o un moble on podia picar sense pietat. Si veiéssiu amb quina cura l’acariciava des del principi, al·lucinaríeu. Realment se l’estima!! I ara que el Leto ha estat malalt encara més. Li fa carícies i li envia petons. Primer a distància perquè no li agrada que el llepi i el nostre gos llepa mooooolt. I ara ja si acosta per donar-li petonets a l’esquena. Ben lluny de la boca, no sigui que li caigui una llepada. Ja us dic que aquestes escenes són impagables.

L’Ot va tenir una etapa que cada vegada que veia un gos deia “Leto” amb una emoció espectacular. Nosaltres el corregíem o puntualitzàvem dient-li “Sí, és un gos com el Leto, però aquest és més petit, més gran, de color blanc, etc..” Mai vaig saber si ell volia dir alguna cosa per estil o confonia les paraules. Però es quedava content i satisfet. Així el gos va ser el primer animal que va saber identificar i en cert aspecte li va obrir la porta a la resta: gats, ocells, papallones, marietes, tigres, etc fins a les actuals marmotes o zebres que el tenen al·lucinat. Està clar que tots els nens senten interès pels animals però el nostre fill té una certa obsessió. Hehehe! Té més vocabulari en aquesta àrea que en altres. Si em preguntéssiu com és la seva “escala de coses molones” us diria que primer van els animals o ninos com diu ell (això inclou figures d’animals i personificades), després els contes i el Timmy, i a partir d’aquí i bastant més lluny la resta de coses: les pilotes, els cotxes bla, bla, bla.

Per això com té aquest interès pels animals i ha entès perfectament que s’ha de tenir curar del Leto, ho aprofitem per explicar-li que als altres animals també se’ls ha de cuidar. Hi ha una frase molt recurrent a casa que fa que ho entengui ràpidament. “A la formiga li hem de fer maca maca com al Leto. No li podem donar cops ni premer perquè li farem mal“. Funciona el 90% de les vegades. Es queda mirant l’animalet tranquil·lament, i si veig que no pot fer-li maco i el vol tocar, li dic que li pot enviar un petó. No sempre funciona, però crec que és la millor manera perquè l’Ot vagi interioritzant l’amor i el respecte als animals. La veritat és que l’altre dia vàrem anar al zoo per primera vegada i realment se li notava l’amor que els hi té.

2. Activitat física:

En aquest any l’Ot ha passat de voler fer la croqueta, a gatejar a caminar i a córrer, així que el Leto ara té un nou competidor per liar-la a casa. Com que el Leto és molt gran i està malalt, últimament no podem anar a fer llargues passejades com havíem fet, i no poden gastar energia un corrent rere l’altre. Però ja us dic que moltes tardes hi ha curses al passadís de casa. Fins ara era el Leto que perseguia al peque perquè portava menjar o alguna joguina que li interessava, però des de fa un parell de mesos també és l’Ot el que persegueix al Leto per jugar. És una versió molt particular del Tocar i parar, però el gos l’entén i el nen no para de riure rere d’ell. I la veritat, a mi se’m cau la bava.

A més això de què tant l’un com l’altre necessitin sortir a passejar fa que entre una cosa i l’altra a casa no parem quiets. Moltes vegades l’Ot ens acompanya a treure a passejar al Leto, sobretot els caps de setmana, i algun cop també hem anat al parc infantil amb el Leto. M’agradaria fer-ho més sovint però el Leto es posa molt nerviós, i sent gran, costa canviar-li els hàbits. La llàstima és que a Barcelona i a prop de casa hi ha cops parcs tranquils on l’un pugui jugar i l’altre pugui asseure’s relaxadament. Així que ho trampegem com podem.

3. Més felicitat:

Diuen que conviure amb un gos t’aporta felicitat, i és totalment cert. Però la veritat és que a casa fa tant de temps que tenim al Leto que el meu xicot i jo ja no ho notàvem. I imagino que a moltes cases passa el mateix.

Ara que ha estat uns dies ingressat, ens hem adonat de tot el que comporta tenir-lo a les nostres vides. I en cert aspecte el nen també ho ha experimentat. Per ell el Leto implica alegria en molts aspectes, encara que no n’és conscient. Al llarg d’aquest post veureu molts exemples en aquesta línia. Jo per desgràcia vaig adonar-me del que realment li aporta el Leto el dia que l’Ot entrava tot feliç a casa esperant que el vingués a saludar. Com que no ho va fer l’Ot va anar a buscar-lo per fer-li un susto tot content. Va mirar per tot el pis i a poc a poc el seu somriure es va apagar. Així com si s’apagués la innocència. Va ser molt dur. Per sort el Leto va tornar a casa al cap d’uns dies i el peque, que tot ho cura ràpidament, va tornar a viure en la felicitat màxima amb el seu gos. Crec que des d’aquell dia l’Ot cuida més al Leto, li fa carícies i més petons i el meu xicot i jo intentem ser més conscients d’aquesta felicitat real que aporten els animals cada a casa, però que la quotidianitat fa oblidar.

4. Incorpora responsabilitats: donar el menjar al gos, posar-li aigua neta, treure’l cada dia vàries vegades… :

De mica en mica l’Ot ens ajuda en certes tasques de la casa però realment són molt simbòliques. Tirar el seu bolquer a les escombraries, ajudar-nos a parar la taula… i des de fa uns mesos mostra interès per posar-li el menjar al Leto. Ho fem amb equip. Jo trec el mesurador de la bossa de pinso del Leto i l’Ot l’evoca al seu plat. Ho acaba sempre amb un Menjar Leto. Aquí, aquí i el gos normalment mostra més interès pel menjar si li posa l’Ot que si li posem nosaltres. Però per desgràcia no ho podem fer cada dia perquè amb la medicació forta que pren el Leto no és convenient que el peque vagi tocant el seu menjador. Però l’hàbit és allà.

Últimament també m’ajuda al matí comprovant si li estem deixant aigua al vol. És una manera divertida d’anar sortint de casa que sempre costa molt. Vinga, anem cap a l’escola. Ot vés cap a la porta i mira si el Leto té aigua. Si no li hem de posar.  I ell sempre diu Aiguaaaaa, sí!! M’agradaria saber què diria si no n’hi hagués. Un dia li faré la prova Hehehe!

Com us deia abans, altra tasca en la qual també s’implica molt l’Ot és la de sortir a passejar amb el Leto. Bé, nosaltres li diem “Anar a fer pipí” i com just ara està començant  interessar-se per tot el tema pipi i caca la idea que el Leto també en fa li resulta molt divertida. De moment no ens ajuda recollint les caques ni res de tot això però algun dia s’ha animat a portar ell sol la corretja i curiosament el Leto camina súper a poc a poc quan veu que és ell qui el porta. Com són aquestes bèsties!!! Quan jo estava embarassada i anava a ritme d’elefant també ho feia.

Per mi el més important del fet que l’Ot participi en la mesura que pot en les tasques relacionades al Leto és el fet que va interioritzant petites responsabilitats i que s’adona que a vegades la prioritat no és sempre ell. Si és l’hora de passejar al Leto o simplement ara ell ho necessita perquè la seva medicació fa que pixi més, doncs parem els dibuixos, deixem el sopar refredant-se i baixem tots tres a que el Leto faci un pipí. El primer dia que va passar l’Ot es va enfadar moltíssim. No ho entenia, perquè no era el costum. El segon dia simplement va dir “Leto, pipí, si, sí”.

5. Compartir joguines i menjar:

Tema peli-agut hahaha! Bé no tant com us penseu. A casa tots dos tenen ben clar quines són les joguines de l’un i de l’altre. I la veritat és que no es barallen gens. Quan el nen agafa alguna joguina que no li toca normalment és per portar-li al Leto. I si no tenia aquesta intenció, li demanem i ho fa ben content. El problema va més al revés, perquè el nostre gos té especial predilecció pels peluixos i algun dia li costa controlar la temptació d’agafar-ne l’algun del nen. Però, passa molt de tant en tant i el torna ràpidament, conscient de la malifeta.

Altre tema és el menjar. El Leto té obsessió pel menjar. Així que sempre que el nen menja el Leto ha d’estar fora. Però em sembla preciós com l’Ot vol compartir el seu plat amb ell. També és veritat que no tenim un fill gaire afamat, que si se’n va a dormir sense sopar, no és un drama per ell. Així que si alguna vegada no hem fet fora del menjador al Leto, me’ls he trobat compartint un iogurt, arrasant amb els macarrons ara un per l’Ot ara un pel Leto, etc. Reconec que d’entrada no fa cap gràcia, però sé que és culpa nostra per no haver estat més estrictes amb el gos abans.

Els beneficis també són pel gos, no s’ha d’oblidar.

Ara que tenim al Leto malalt i que ha passat dies realment malament us puc dir que la presència del nen li ha anat la mar de bé. En els moments més durs està clar que el peque poc podia fer, però quan s’ha recuperat una mica o simplement quan el Leto ha tingut un bon dia s’han tornat a retrobar com si no hagués passat res. Bé, en realitat sí que ha passat alguna cosa: ara l’Ot el cuida molt més i li fa més carinyus, i l’altre es deixa fer i s’asseu amb ell al sofà a veure els 20 minuts de tele diaris. Semblen el Zipi i el Zape.

Es nota molt la connexió que tenen. Quan arribo jo a casa el Leto em rep content però amb calma, igual que quan arriba el meu xicot; però quan arriba l’Ot hi ha més energia, més alegria desfermada. Serà l’edat 😉

Per això us dic, confieu en tots dos, nen i gos, i ja veureu quin bon equip que faran. 🙂 Seran amics per tota la vida.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!