Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Eduquem en el masclisme?

Aquest dissabte 25N es commemorava el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere i no volia deixar passar l’ocasió sense parlar del tema encara que la conjuntivitis i l’otitis del peque m’ha endarrerit una mica. Així que he tornat a deixar a l’esborrany La nostra habitació Montessori o El nostre Top 5 en Música infantil per parlar d’un tema realment important: el masclisme i la violència de gènere! Perquè en essència són el mateix.

Feminism

Com a dona he viscut violència de gènere de diferents formes, algunes molt clares i altres més encobertes. Per sort mai he patit violència sexual ni m’han arribat a pegar, tot i que vaig tenir un noviet que després de moltes humiliacions verbals un dia va estar a punt de donar-me una bufetada, cop de puny o… no ho sé ben bé què. Però del que mai m’he escapat, com cap dona adulta, és de la violència verbal o psicològica. I qui ho negui és que no ha parat bé l’orella o simplement no ho vol reconèixer.

Per mi la violència de gènere inclou també qualsevol comentari, mirada o acció que comunament tracten com a masclisme o a vegades simplement com a un tòpic social sense importància. Parlo del clàssic comentari de la iaia que per evitar un cop t’està dient que les nenes no fan certes coses “Nena, sembles un xicotot, baixa d’aquí”, de la desafortunada frase d’una mare preocupada que et fa sentir por per sortir de nit en comptes de donar-te eines per empoderar-te “No vull que arribis tan tard. Clar que confio de tu, però no sé qui et pots trobar“, del pare que gira la mirada sense cap discreció per veure bé el cul d’aquella noia mentre porta al seu fill a l’escola, i un llarg etcètera…  I és que la violència de gènere arranca en l’educació i en els estereotips socials que tots acceptem.

Eduquem en el masclisme?

Ara que sóc mare hi penso molt en això. Quan estava embarassada i ens quedava poc per saber si seria nen o nena, va sortir un vídeo que em va deixar ko. Dear daddy! Quan el mirava ja no pensava en mi i en com la societat masclista m’havia tractat. En comptes d’això, automàticament vaig començar a pensar en la societat de merda que es trobaria la meva possible filla, amb les hormones a tope no podia deixar de plorar. Pocs dies després ens van confirmar que seria nen i encara que pogués semblar que el tema ja no anava amb nosaltres, jo tenia molt clar que el tema sí que anava amb nosaltres!! Com a pares d’un nen tenim a l’abast la possibilitat de canviar aquesta societat masclista. Sento que com a dona els hi dec a les nenes/noies del futur!

Si els pares d’ara eduquem als nens (i les nenes) sense masclisme, amb els anys tindran una societat més justa, més igual. Per això m’he plantejat com podem educar al nostre fill perquè no sigui masclista.

Com podem educar al nostre fill perquè no sigui un masclista?

No es tracta simplement de comprar-li una nina, que també, ni de demostrar-li que homes i dones fan totes les feines de casa, que també; sinó de fer-li entendre que el respecte és bàsic i no depén del sexe.

  • Trenquem els estereotips estètics de com són els nens i les nenes

Personalment començo a pensar que donem molta importància al gènere. Ja fa un temps que la gent confon al nostre fill amb una nena i tant al pare com a mi no ens fa res. Així que simplement no els corregim. Tampoc acabem de veure què els hi fa pensar que és una nena, però en aquest tipus de coses ja comencen a jugar els estereotips. Cabells més llargs, criatura menuda, cara bufona… Però realment tot això és important?

Hi ha gent que educa als seus fills/filles amb fluïdesa de gènere, esperant que la criatura acabi decidint amb quin gènere se sent més còmode. Reconec que per nosaltres aquest tema queda molt lluny, no sabríem ni per on començar. Això sí que és de pares hippies de veritat 😛 Però potser no van tan desencaminats. Està clar que el nostre fill ara no pot decidir com portar els cabells o com vestir-se, però quan ho comenci a fer no voldria coartar la seva decisió, encara que vulgui portar alguna cosa rosa o fins i tot un tutú. Intentarem respectar el seu “estil”, si és que una criatura té estil hahaha.

  • Deixa’l que juguin amb el que vulguin

Quan una criatura vol jugar amb una joguina, no es planteja si és per nens o per nenes. I menys a aquestes edats. Ells agafen una nina i no veuen el rol de persona que té cura que socialment s’atorga a les dones, sinó que hi veu una figura humana. Algú com ell. Veu l’oportunitat de reforçar allò que ha après (els ulls, la boca, la mà, els dits…) o de repetir el que veu que fa els pares (acaronar-lo, donar-li el menjar, posar les sabates…). De la mateixa manera els hi passa amb els cotxets de nadó, amb els kits de neteja, amb les cuinetes… Digueu-me què fa que un nen no pugui jugar amb tot això? La seva biologia o el rol social que s’associa als homes?

Segons sembla a les nenes tampoc els hi oferim les mateixes joguines que als nens. La BBC va fer un estudi on mestres d’escola bressol oferien a “nens” i “nenes” joguines. Encara que els mestres es pensaven que ho feien equitativament es veia com oferien joguines diferents segons el sexe!!! (En teoria sense ser conscients – Podeu veure el vídeo aquí sota)  Perdó??? Perquè no pot jugar una nena amb un cotxe o a fer construccions? El tema impacta més, quan es descobreix que jugar a apilar, a fer construccions o amb pilotes, desenvolupa les àrees del cervell pròpies de les ciències i la tecnologia. I en canvi jugar a tenir cura d’un nadó o similars, desenvolupa les capacitats d’empatitzar i d’expressar emocions. Potser estaríem tots més sans si tinguéssim les dues àrees més equilibrades?

  • Si us plau, deixa que s’expressin!!

Quan el meu fill està trist, cansat o de mal humor vol expressar el que sent. Igual que ho fa quan està content i feliç i a tothom li encanta. No compren perquè no ho pot fer, i menys ho entendria si veies que ell no pot, però la seva companya de classe sí. Lamentablement a la nostra societat el tema dels sentiments i els plors encara són un tabú.

L’alegria, l’amor i la felicitat solen ser benvingudes, sempre que s’expressin amb moderació. En canvi no se’ns permet estar trist, enfadat o enrabiat. Es considera inadequat expressar-ho i fer-ho es considera propi de persones febles. Però els sentiments hi són igualment i no fer-lis cas potser molt pitjor. Pot fer gent frustrada, no comunicativa, o simplement fer que el malestar creixi en silenci i quan tot surti sigui molt més desproporcionat. Socialment s’ha acceptat que les dones expressin aquests sentiments plorant, però pels homes no hi ha opció.

Com el nostre fill és molt expressiu de moment, m’he trobat més d’una vegada amb desconeguts que mentre ell plora li diu “No ploris, els nens no ploren” o “No ploris, només ploren els nens petits i tu ja ets gran!“. Entenc que la intenció general és tranquil·litzar a la criatura, però amb frases així de glorioses els hi estem trasmetent missatges molt dolents. Què vol dir que els nens no ploren? Vol dir que els nens i els homes no senten res? Vol dir que plorar és dolent o feble o vés a saber que i que només està permès a les dones? Vol dir que només senten els nens petits i que quan creixes ja no pots sentir? Llavors com esperem que un home adult expressi els seus sentiments a la seva parella o als seus fills, per exemple? Si des de petits els hi diem que no poden expressar sentiments, el mecanisme més fàcil d’adaptació és deixar de sentir, amb tot el que això comporta.

I si és una nena qui sent tot això? Ella entendrà que per algun motiu ella sí que pot expressar els seus sentiments, perquè fer-ho és propi de dones. Potser després li semblarà normal que un home adult s’expressi la seva pena, frustració o ràbia barallant-se, pegant-li o violant-la perquè no té altres maneres. Potser us sembla una exageració, i tot i que no sóc psicòloga, per mi està clar que la base de tota violència masclista són sentiments mal canalitzats (frustració, ràbia, por…) i rols socials mal entesos.

  • Parla amb els teus fills tant com parles amb les teves filles

Quan buscava informació per aquest post vaig veure una estadística que deia que les mares parlen menys amb els seus fills que amb les seves filles. Ostres!!! Amb el que li parlo a l’Ot, si fos una nena, estaria sense veu Hehehehe! No sé fins a quin punt les mares reproduïm aquest padró. Jo no ho hauria dit mai. Però està clar que les estadístiques es basen en moltes experiències així que algú hi haurà. I tant és bo que no obviem els beneficis de parlar amb els fills.

El fet de parlar amb la criatura els hi dóna eines per entendre’t millor, per comunicar-se amb tu després i a més els ajuda a construir una visió del món també des dels ulls de qui els hi parla. Si com a dona li parles al teu fill, li estàs donant la possibilitat d’aproximar-se a la visió del món des de la realitat d’una dona. No us dic que li expliquis les penes que et trobes en aquesta societat masclista, sinó que simplement t’hi relacionis amb la mateixa intensitat que ho faries si fos una nena.

  • L’exemple comença a casa

És un clàssic però és la realitat. Si les criatures veuen que a casa pare i mare cuinen, passen l’aspiradora, posen la rentadora, estenen la roba, els vesteixen i els banyen, etc no els hi passarà pel cap la idea que hi ha feines pròpies de les mares i altres dels pares. Les tasques de la casa són de tots. I quan ells creixin també les hauran de fer. De mica en mica, segons el que puguin fer.  De moment nosaltres hem començat per a que ens ajudi a posar la rentadora i a estendre la roba 😛 Res important, simplement ens hem aprofitat de la seva devoció per la rentadora i per posar i treure les coses dels llocs en el nostre benefici Hihihi! Això sí, mai havia estès una rentadora amb 45 min!! A veure si a poc a poc ho anem accelerant Hahaha

  • El millor exemple una mare orgullosa de ser dona

No es tracta d’exaltar innecessàriament la nostra identitat, però si una criatura veu a la seva mare orgullosa d’ella mateixa la imatge que tindrà d’una dona “normal” serà la d’una dona forta i empoderada, algú capaç de prendre les seves decisions. Algú a qui respectar!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Per què sempre s’espera que renunciem les mares?

Quan encara no he tancat tots els temes que tenia pendents pel blog i els borradors a mitges s’acumulen, ara se’m plantegen nous temes que no vull deixar passar més dies per tractar. Per això, avui més que mai, volia parlar sobre un gran tema: Per què sempre s’espera que renunciem les mares?

Ja sabeu que des de principis d’octubre he tornat a treballar i això ha obert una nova etapa en la meva vida. El temps s’esfuma, vola, s’escola entre corredises amunt i avall i jo i la meva passió (escriure) sempre queden pel final. Segur que a moltes de vosaltres us sona, oi? A més a més aquesta etapa ha desencadenat noves emocions, més preguntes i sobretot més incertesa. La vida se m’ha accelerat de cop i volta. I és que al difícil repte de conciliar maternitat amb feina i he d’afegir el binomi impossible maternitat-vida pròpia.

Majoritàriament som nosaltres les que renunciem al nostre temps, a les nostres aficions, al nostre lleure per a que tot tiri endavant. Fixeu-vos que ara no parlo de la feina, sino de renuncies més personals. Tots sabem que amb una criatura la feina i el merder a casa mai s’acaba i segurament si t’organitzes millor pots intentar esgarrapar hores al rellotge. Però tot té un límit i després de portar tot un dia sense parar, només 15 min per dinar, costa trobar forces per dedicar-se temps a una mateixa. Està clar que si l’entorn no t’ajuda aconseguir-ho és realment impossible. Però avui, a les 23.01h de la nit, mentre tota la casa dorm i jo intento esgarrapar aquelles hores al rellotge que s’enriu de mi tinc ganes de fotre un “mecago en tot“.

Aquesta tarda tot semblava indicar que podria tenir una estona de tranquil·litat, però tot s’ha allargat, s’ha girat i m’he trobat de nou totalment boicotejada i sense forces ni temps per seure’m a escriure. Us prometo que tinc 13 post al borrador, sense comptar aquest, esperant ser rellegits, acabats o revisats però la vida no em dona per més. Sé que el meu xicot fa tant com pot però molts cops sento que ell no renuncia igual que jo. I ho reconec, això em cabreja, amb ell i amb mi. Pobre! Demà a les 6.30h es llevarà per rentar plats i fer el tapper dels dos. Però estic esgotada de dinar al metro a corre-cuita, de renunciar als meus metges o les meves sessions de sòl pelvià perquè la funcionaria de torn ens va donar malament l’hora de la revisió i hem de tornar-hi la setmana vinent, de veure com el iaio espera que llegeixi les historietes que escriu i ni tan sols s’adona que a mi no em dona el temps ni per asseurem a menjar, de portar una llista de “To do” a la feina, a casa i al blog i veure que l’única que no avança és la meva, de no ser capaç de llegir un llibre més que al metro entre l’anar i el venir, etc. I en mig de tota aquesta acceleració, frustració i cansament que estic vivint últimament, els dies que puc trobar 30 min per dinar i posar-me la novel·la de tv3, vaig i em trobo amb el mateix gran tema: la mare s’ha de sacrificar pels fills. Whaaat!!!!???

Estic indignada, molt indignada. Hi ha una parella d’actors que em comencen a caure realment malament. Em sap greu perquè m’estic transformant en les iaies que escridassaven al Montsolís quan els veien al carrer perquè eren molt dolents. Però a la vegada estic contenta de que per fi es tracti el tema tan clarament. No se si seguiu la novel·la dels migdies a tv3. Aquesta és la primera que veig de forma regular; simplement perquè volia trobar un moment personal per no pensar, descansar i desconnectar del món, i el fet de tenir el servei A la carta em permet veure-ho a qualsevol hora per internet. He dit “no pensar”, oi? Hahaha però amb aquests temes una és que no pot evitar-ho.

Sense fer spoilers ni explicar aquí tota la historia, la situació és que una dona que acaba de perdre el marit comenta als seus sogres que necessita marxar a treballar a Mèxic per desconnectar de tota la merda que està vivint des de la mort del marit i dedicar-se uns mesos a ella i després poder cuidar millor als seus dos fills. Per això els hi demana si els nens es poden quedar amb ells mentre ella està fora 6 mesos. Independentment del que pugueu opinar sobre si vosaltres ho farieu o no (penseu que en situacions extremes potser actuem com menys ens esperem) la conversa que té amb els sogres és gloriosa!!! Surten una de prejudicis sexistes i de merda cap a la imatge de “com a de ser una mare” que se’m posava la pell de gallina. [Minut 11.47 fins al 16.15]

comsifosahir

Frases del tipus: “Les teves responsabilitats”, “Abandonar als nens”, “Ho hem de decidir entre tots… però tu has pres una decisió…”, “Estàs taaaant enfonsada, que no pots viure amb els teus fills” i la millor “Quina mena de mare pot fer una cosa així?” Està clar que els guionistes tenien la intenció de provocar, de posar el tema sobre la taula perquè la historia segueix uns quants capítols més, però per mi és molt significatiu que es tracti aquest tema a la sèrie de sobretaula que mira mitja Catalunya. Si no parlem d’aquests prejudicis, d’aquesta imatge idealitzada de com a de ser una mare, no ho canviarem mai!

O és que una mare ha de ser sempre “perfecte”? Compte perquè la perfecció es guia segons uns canons i els teus no tenen perquè ser els meus. És que una mare no pot necessitar o simplement voler anteposar el seu benestar al de la família? Pel que sigui, perquè ho necessita puntualment o perquè ho prefereix així, perquè les seves prioritats ha canviat… Per què seria diferent si fos un home qui prioritzes feina, la seva salut o simplement la seva identitat personal com a Joan, Pere o Luis i no com a “pare de…”? I abans de dir-me que no seria diferent, penseu si és veritat o no. Perquè lamentablement a la pràctica és diferent i es justifica. I el més important per què som sempre les pròpies dones les que ens boicotegem entre nosaltres? Realment aquesta falta de solidaritat entre dones i aquesta mena de judici constant que s’exerceix no és gens sa.

Sempre s’ha dit que una mare tira endavant una família, però mai es parla de quan la mare no està bé per fer-ho perquè mai es prioritza. Utilitzem frases cliché per donar-nos ànims però fins que no acceptem que cuidar-se a una mateixa és cuidar dels teus, no canviarem mai allò que esperen de nosaltres: que renunciem, que ens sacrifiquem, que patim. Perdoneu, però ho trobo massa penitencia cristiana, llegat d’un patriarcat a qui ja li va bé que siguem nosaltres les que pringuem en excés.  Potser ara he sonat una mica radical. Però és que avui ja n’estava farta i necessitava una mica de reivindicació. Dones de la CUP, doneu-me forces!! 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

Família - Tribu · Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Un any més tard, seguim sent una tribu!

(Feia temps que volia actualitzar el text de presentació del blog. Ara aprofitant el post 50 m’he decidit a fer-ho. Espero que us agradi!!

Si no em coneixes, pots començar amb la presentació inicial Ara som una tribu! )

Hola, sóc la Cristina. Mare de l’Ot d’1 any, parella d’un artista des de fa 15 i mestressa d’un gos rebel de 12. Però sobretot sóc una dona apassionada per l’escriptura i la lectura. Així que quan no estic fent de mare, escric aquest blog i em dedico al món dels llibres.

Com a moltes dones abans, la maternitat m’ha sacsejat i m’ha acostat a la meva essència. No tenia ni idea que em passaria una cosa així, però es veu que és habitual. A part d’estries, tetes caigudes, discussions infinites amb la parella i molt mal d’esquena, la maternitat també porta moltes coses bones. Qui ho diria, oi? 😛  Per mi ha estat òbviament el peque, però també el ressorgir del meu esperit creatiu. És com si hagués parit dues coses, un fill i una nova versió de mi mateixa.  I és que la maternitat m’ha fet ser reflexionar sobre qui sóc, què faig, perquè ho faig… i deixar-me de punyetes. Un exercici molt sa que recomano per tenir una maternitat/paternitat més conscient. Però compte! Si no t’ho prens amb una mica d’humor, et pot deixar fet caldo. Això faig jo? Ostres tu!! Quina mala mare estic feta! 😉

Quan vaig començar aquest blog estàvem en plena període de teta a tota hora, començant el moviment i introduint de mica en mica el menjar. Ara, hem iniciat una nova etapa. Ni millor ni pitjor, simplement un nivell superior de dificultat. O us pensàveu que això cada vegada seria més fàcil? Hihihi Jo sí, la veritat!!! Sempre creia que si pots parlar amb ells, els nens són més fàcils. I en cert aspecte és així, però llavors els problemes canvien i es fan més difícils d’afrontar: rabietes, crisis de separació, el temut no… Els temes es multipliquen exponencialment i la diversió sempre va a més. 

Jo i Ot

Ara quasi 15 mesos més tard de l’arribada del peque, puc dir ben fort que ja no som la parella amb gos que érem! Les nostres rutines han canviat totalment i els nostres horaris “ni te digo!”. Ara parlem de l’escola bressol, la roba d’hivern i les noves pedagogies, en comptes de comentar la nova sèrie HBO o l’actualitat política. Ja no sortim al parc a passejar al gos. Ara anem a l’àrea infantil a veure si la nova fera es diverteix i es cansa. Hi ha dies bons, dies dolents i dies moooolt dolents. Perquè enganyar-nos! Però per sort no perdem el somriure.

En part és gràcies a la súper tribu que hem fet: Família que a poc a poc va entenent la nostra criança; amics i família que s’uneix al club dels pares; mare-amigues que es troben en la mateixa situació… I és que per educar un nen fa falta una tribu, però perquè una mare i pare novell sobrevisquin també.

Però sobretot és gràcies a aquest blog que m’ajuda a prendre consciència del que estem vivint, a desfogar-me quan les coses no surten bé, a entendre millor al nostre peque, i prendrem la maternitat amb humor i molt d’amor.

Si vols llegir aquest blog, estaria bé que sabessis que:

  • A casa fem criança respectuosa, lactància materna prolongada, porteig, collit i totes aquestes “coses hippies” que hem descobert amb la maternitat/paternitat.
  • Però no lluitaré perquè tothom faci el mateix, sinó perquè cada mare/pare faci el que li dicta el cor, no la societat o aquest blog 🙂
  • No publico fotos del meu fill ni d’altres nens perquè crec que la seva imatge i la privacitat és sagrada.
  • M’encanten les activitats DIY adaptades a l’edat del meu peque. Si en saps d’alguna divertida, sóc tot orelles.
  • Normalment no parlo de productes. No pretenc que el blog sigui un aparador de publicitat. Però si utilitzo alguna cosa que m’agrada o em funciona us ho diré.
  • M’agrada parlar sobre grans temes de la maternitat i donar-los un toc d’humor.:P Però sempre surt la meva part més amorosa. Serà culpa de les hormones encara?
  • Si una cosa no m’agrada, ho dic ben clar i ben fort. Tinc caràcter, geni i mala hòstia així que quan el peque, el pare, la família o la fruitera em treuen de polleguera us ho explico sense problemes. Crec que per sobreviure com a mare, també tenim dret a queixar-nos 😛

Si sabent tot això et ve de gust seguir-me, serà un plaer per mi tenir un/a lector/a nou 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!