Temps per tu (mare)

Avui, un dia per mi!

Si et sents esgotada i no pots més. Si cada dia sents que ho dónes tot, fins i tot les teves nits; que cuides de tothom; que penses en tota la logística, però en canvi que ningú et cuida a tu ni pensa en el que necessites; vull que sàpigues som moltes les que estem igual. Ets mares i encara que no ho reconeguis obertament ja no tindràs mai més temps per tu. O si???

Jo estava enfilant-me per les parets. Mossegava a tothom. Anava en metro i em ficava a les converses dels altres buscant brega. Ho feia inconscientment. Sembla que volgués discutir per treure la ràbia que tenia dins. Òbviament em barallava molt amb el meu xicot. Sentia que ell no m’entenia ni em cuidava. Bé, una part també era cosa seva. Hihihi! Però sobretot estava esgotada!! Quan ho dónes tot, necessites reomplir-te. Un fill/a t’omple moltíssim, no m’entengueu malament; però sobretot es caracteritzen per no tenir la capacitat de recarregar les teves piles, sinó més aviat de consumir-les a una velocitat inimaginable. Per això aquest diumenge he decidit dedicar-me el dia a mi.

Ho havia volgut fer altres vegades, però la sensació de culpabilitat, les ganes de fer coses els tres junts en pla família o simplement l’excusa que ara amb la feina no passo tant de temps amb el peque, em frenàvem. Però això era inaguantable i a més aquests dies hem patit la sortida dels ullals!!! 😦 😦 😦 I les meves cervicals han dit proooooouuuu!! (El tema dents es mereix un post a part, perquè a casa hem patit tots tres cada una de les dents que el nostre petit monstre llueix.)

Així que avui hem esmorzat els tres, ens hem barallat per casa passadís amunt i avall com cada cap de setmana quan la falta de presses fa que dilatem a tope “la puesta en marcha” i cap a les 11 h el pare s’ha emportat al peque al parc i a dinar amb els avis. Sabeu què vol dir això? 6-7 h de llibertat!!!! Que dolenta sóc Hahaha! Ni tan sols he vestit al peque, ni he pensat en què necessitava portar a la bossa. Atenció zero als altres, atenció 100% en mi. Com una reina!!!

Voleu que us expliqui el meu súper dia?

Missió: Cuidar de la Cristina (és a dir, de mi) en marxa!!! 🙂

beach-1836461_640

Tal com han sortit per la porta m’he començat a cuidar. Bé, he de reconèixer que abans que res he dedicat 30 min a endreçar la bogeria que hi havia per casa. Però simplement per poder gaudir millor del temps i poder moure’m pel menjador sense trepitjar cap joguina punxeguda. Ballar ha quedat prohibit per les meves cervicals adolorides. Però després, sí que m’he cuidat de veritat!

M’he vestit, perquè encara anava en pijama obviously; m’he posat crema a tot el cos, sec i tallat pel fred i la poca atenció que li dono; he escrit a les mare-amigues avisant que avui tocava dia lliure i que desapareixia; he trucat a ma mare per confirmar que els virus que el meu fill li havia passat ja estaven sota control i…. He posat música a tota pastilla. Els veïns hauran notat que alguna cosa passava perquè del Mic a la Lady Gaga hi ha molta diferència 😛  No és que la Gaga sigui la meva preferida o m’agradés gaire abans, però un efecte col·lateral de la maternitat que he patit ha estat la desconnexió total amb el món musical adult. Ja no sé què sona i què m’agrada. Hauré de passar més dies sola per experimentar 😛

També he navegat per Internet sense rumb i sobretot sense presses. Ha estat meravellós. D’una cosa a l’altra. Mirant Facebook i el correu com fa mesos no feia. Simplement per passar l’estona. Sense necessitar buscar alguna cosa pel peque o per la casa, sense necessitat de seguir una llista de to do. Simplement navegant 🙂 Quina pau!!! Però el millor ha vingut després quan he posat en pràctica el savi consell d’una mare-amiga especialitzada en psicòloga positiva: Has de dedicar temps a allò que t’omple per poder estar serena per atendre al peque. Per mi escriure i llegir, no sé vosaltres. Segur que alguna cosa us ha vingut al cap mentre ho llegíeu. Si amb el nen i les obligacions no pots fer-ho tant com voldries, dedica’t mínim 5 minunts al dia. Doncs avui, no han estat 5 minunts, sinó 5 hores!!! Ole ole!! Per compensar tots els dies que no he trobat els 5 minunts.

He repassat post pendents, ja ho haureu vist. He acabat alguns que tenia moltes ganes de publicar. He començat d’altres, com aquest! A estones amb un cafè al costat, altres amb unes patates fregides guarres de bossa. Només m’ha faltat el gelat que fa tants dies que em ve al cap com a desig dolç. Però ho deixaré per un altre dia i els meus 5 minunts d’or 🙂

¿Sabeu què ha estat el millor de tot plegat? La tornada del peque i el pare. L’Ot feliç per veure’m i a la seva manera intentant explicar-me el súper dia que havia tingut jugant amb els avis. El pare fet caldo pel refredat que l’està atacant de nou i amb ganes de que li fes el relleu. Però sobretot la Cristina que s’han trobat. Una mare relaxada, pacient, amb les cervicals una mica millor (només una mica, perquè ara m’estan matant de nou) i amb ganes d’omplir al peque de petons, banyar-lo, donar-li el sopar a la falda i fins i tot rentar els plats perquè el pare pugui descansar al sofà. Potser això les cervicals no m’ho permetran, però faré el sopar.

Conclusió: Una mare que es cuida o a qui cuiden és una mare més zen, més amorosa, més mama. Per això encara que ens sembli que els peques ens necessiten en tot moment i que no podem defallir, sempre és bo concedir-se un temps per una mateixa, delegar al pare el marrón que a vegades suposa passar sol un dia sencer amb el peque i pensar en el que necessitem nosaltres com a persones, com a dones.

Efecte col·lateral del dia: El pare fa més fort el seu lligam amb el peque. No és que no el tinguin, però sempre hi sóc jo pel mig. Així que, avui tots hem sortit guanyant 🙂

 

Maternitat · Temps per tu (mare)

Missió: Sopar romàntic!!

Avui, si res es torça, sortim a sopar tots dos sols!!! Com una parella de nòvios. Al·lucina!! Estic molt emocionada. Em volia asseure a escriure sobre l’habitació estil Montessori que li hem fet al peque però no puc. Millor un altre dia. El cap se me’n va a la nit. Què em poso? Em depilo? Fins i tot he anat a la perruqueria aquest matí. Ho necessitava, però ja ho he fet quadrar una mica per estar avui més mona. Em sento com quan tenia 20 anys i sortíem per primera vegada Hahahaha. No sé si això és trist o bonic? Hahahaha

Potser penseu que després de 13m, ja anava sent hora que deixéssim al nen i sortíssim una estona sols. Però les coses no sempre van com un es pensa. Al principi de tot, la logística era més fàcil, però nosaltres no ho veiem així. A més, el sentiment d’afecció (apego) del seu pare i meu era tan gran que no el volíem deixar. Ho passàvem fatal! Com el deixarem tan petit per sortir a sopar!! Ens sentíem mals pares. Cap al mes o mes i mig va començar a ser ell qui volia teta i contacte en tot moment. Així que la nostra idea de sopar romàntic es definia per un sofà, una pizza casolana i alguna de les nostres sèries preferides, mentre fèiem teta a saco fins que anàvem tots tres al llit morts de son a les 23h. Però ja ens semblava perfecte!!

Quan vam començar a sentir l’ofec dels primers mesos de la maternitat/paternitat per les 24h – 7 dies a la setmana, ens vàrem començar a plantejar sortir a sopar un dia. Però els patrons de son del nostre fill no eren gaire fàcils de quadrar amb una escapada, i a més van arribar les primeres dents, els primers mocs, l’inhalador, més dents, la primera otitis, febre, més dents, la segona otitis, més maleïdes dents i un maleit queixal. Amb tot això qualsevol el deixa. Ja sé que estaria en bona companyia (els avis o iaios) però ni el seu pare ni jo ens veiem sortint a passar-nos-ho bé deixant al nen malalt o amb dolor i als cangurs amb aquest panorama. Així que ho hem anat posposant fins ara.

La veritat és que si t’ho pares a pensar molt, mai serà un bon moment. La naturalesa ens equipa amb un sentiment de protecció que és difícil de trencar. Però la nostra relació de parella, les nostres ments i els nostres esperits començaven a demanar-ho a crits. 

La logística d’aquesta nit

Els meus sogres venen a casa per estar amb el peque i nosaltres dos anirem a sopar a un restaurant proper que ens ve molt de gust. Segurament acabarem molt aviat així que anirem a prendre alguna cosa a un bar molt bufó que hi ha per aquí al voltant. Podríem anar una mica més lluny però per ser el primer dia, així ens sentim més tranquils i no perdem temps amb els desplaçaments. A més sent la nit, el nen estarà més tranquil a casa com sempre, i no moure’l amunt i avall. Potser quan sigui més gran i no necessiti la teta per dormir tota la nit podrem plantejar-nos deixar-lo a dormir a casa els avis. Però de moment toca això. I ja em sembla bé! Primer ens haurem de preparar mentalment nosaltres Hahahaha!

Ups! Us deixo que el nen s’ha despertat i aquest vespre tenim moltes coses a fer 😉 Realment estic molt nerviosa i a la vegada tinc tantes ganes. Ole, ole!!!!

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Un sopar per la posteritat

Semblava impossible, però ho hem fet!! Tot va anar perfecte. Dues hores i mitja de llibertat i de romanticisme que ens han anat de conya!

De camí cap al restaurant em sentia eufòrica. Com si fos una adolescent que surt per primera vegada a sopar. El meu xicot dirà que tampoc era per tant, però pel somriure tonto que portava estic convençuda que també ho va viure una mica així 😉 No vàrem mirar gaire el mòbil, simplement vàrem confiar en què tot aniria bé. Ho necessitàvem. Si no els avis ens trucarien, i no ho van fer.

Durant el sopar vam estar xerrant de les coses que ens apassionen. El nen gairebé no va sortir. Fèiem bromes, estàvem molt relaxats. Era com si de com i volta haguéssim deixat de banda el posat “d’alerta” que des de fa més d’un any ens acompanya. Pot semblar que siguem mals pares: no miren el mòbil, semblen més feliços sense el nen, no parlaven d’ell (que no vol dir no pensen en ell)… Però en realitat, el que va passar és que durant dues hores i mitja ens vàrem concedir prioritzar-nos, cuidar-nos com adults que s’estimen i s’admiren, no pensar en plans, obligacions, sacrificis o renuncies pel nen. Ell ja estava en bones mans. I tan bones mans!

El nen s’ho va passar genial amb els avis. L’havíem deixat banyat i amb el sopar a taula, mentre nosaltres ens acabàvem d’arreglar i marxàvem a corre-cuita, aprofitant que estava de bon humor. Es veu que després de sopar van jugar una estona i quan ja tenia son se’l van equipar a la motxilla i van sortir a passejar. Beneïda motxilla i beneit poteig!! Tenia certa por per com s’adormiria sense la teta, però un cop més el porteig ens ha salvat. Va estar dormint fins que vàrem tornar a les 23h 🙂 Llavors es va desvetllar i només el va calmar la teta. Però quina sessió de teta més bonica. L’abraçava amb molta intensitat i ell es va adormir al moment. Sentia una alegria incondicional i una energia renovada. Podria no haver dormit en tota la nit. 😛

IMG_20170811_233518
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

Ara els hi dono les gràcies a les mare-amigues que m’ho van recomanar. Ens va costar fer el salt però ens ha anat molt bé. Per això animo a tots aquells que encara no s’han decidit a sortir en pla parella, a què ho facin. Cadascú té el seu ritme i el seu moment per concedir-se aquesta petita desconnexió. S’ha de respectar cada vivència. Però si us ho esteu plantejant i podeu, feu-ho. Serà que ho necessiteu. A més, un vez al año no hace daño, i el nostre any ha estat molt intens. 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Família - Tribu · Maternitat · Temps per tu (mare)

Tanquem per vacances

Aquest és un post de comiat, però només fins setembre 😉 Necessito parar per vacances. I agafar forces pels nous reptes del curs vinent. Està clar que a la nostra tribu s’està acabant un cicle per començar-ne un de nou. I el millor és començar-lo amb les piles carregades, que ara no tinc.

Fa dies que em sento a mig gas, que us dic que no m’acaben de sortir les paraules ni les ganes d’escriure i crec que és perquè estic esgotada. Com us he explicat les nits es fan molt llargues amb despertars molt habituals i els dies són molt intensos amb un nen que va gatejant a tota arreu i ja comença a posar-se dret, fer les primeres passes (laterals i cap endavant agafat als mobles) i dir les primeres paraules. Les altres mares ja m’han advertit que aquesta època és una de les més cansades. Ara si que t’aprimaràs seguint-lo a tot arreu quan comenci a caminar. No sé… el tema és que els pocs moments que el meu fill dorm a mi no em surten les forces per asseure’m a escriure. Necessito estirar-me al sofà i vegetà!!!

Així que després de molt pensar-hi (tot i que estava clar), he entès que tot això és un senyal claríssim que necessito vacances. Ja sé que no puc agafar-me unes vacances de mare, però si puc reduir la llista de coses a fer i prioritzar. Hahaha, com sempre! Entre jugar i sortir amb el nen, tenir la casa mínimament neta per sobreviure (penseu que tenim un gos i això embruta cosa fina!!) i anar a comprar quatre coses per menjar, se m’acaben les forces.

A més veig passar els dies i cada cop sóc més conscient que només ens queda un mes i mig abans que comenci l’escola bressol i jo torni a la feina. Per això la poca energia que em queda la vull dedicar a gaudir del meu peque. Ara cada dia anem al parc matí i tarda o ho combinem amb platja o piscina. Ell encantat i jo eufòrica de poder passar aquests dies amb ell.

Per cert, a vosaltres l’escola bressol també us ha posat una llista immensa de coses a portar? Imagino que és molt normal però com no ho tenim, aquests dies també hem de treure temps per comprar pitets i una bata fàcils de posar i treure, fer etiquetes amb el nom per la roba, comprar esponges, llençols… I el més complicat, preparar un àlbum de fotos familiars per l’escola bressol!! Mare meva, si encara tinc les fotos d’embarassada sense ni endreçar! I les del peque menys encara!!!

Per això aquest pròxim mes desapareixeré una estona i em dedicaré a gaudir al 100% del meu fill i de tant en tant aprofitar les migdiades per posar ordre a les fotos. Ojo, tinc 6.000 i pico fotos a revisar entre embaràs i primer any de l’Ot. No sé si acabaré al setembre o se’m farà gener mirant records, però almenys l’escola bressol em servirà per posar ordre a un tema que ja porta cua a casa.

Sé que no cal donar-vos masses explicacions. Moltes tampoc em llegiríeu gaire aquests dies perquè està tothom fora, però us volia avisar que no desaparec per sempre*. Tinc molts posts al borrador amb temes que vull tractar sí o sí. Aquest any ha estat molt intens i em vindrà bé fer repàs mental de tot el que hem viscut com a pares en el primer any i de tot el que he après com a dona en aquest any d’excedència.

Així que, fins setembre tribu!!! Descanseu i agafeu forces. A la tornada comencem el següent nivell en aquest joc de la maternitat (el nen caminant, l’escola bressol, jo treballant, noves crisis de lactància, de la son…, les primeres paraules, les relacions socials…) Serà un festival de temes!

*Els que em coneixeu ja sabeu que MAI puc assegurar un silenci sepulcral, tampoc al blog 😛

10401120_30497400052_850_n
(Foto: © Cristina F. Victory / Menorca 2008)

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

Família - Tribu · Maternitat · Post-part · Temps per tu (mare)

Les mare-amigues

Des de fa més d’un any formo part d’un grup de whatsapp de mares que m’ha canviat la vida. M’acompanyen, em fan riure, em fan plorar, em donen consell, m’assessoren, però sobre tot ens cuidem les unes a les altres com si fóssim amigues de tota la vida.

Tot va començar un dia d’aquells horrorosos de l’embaràs amb vòmits, molt de cansament i marejos. Mentre anava cap a la feina em va sonar el telèfon. M’acaben d’incloure a un maxigrup de whatsapp de la classe de ioga per embarassades. Quin horror!!, vaig pensar. Només havia anat a una classe de prova feia un mes i mig, buscant alguna activitat que m’ajudés a relaxar-me, i un cop allà el ritme no era el que esperava. Tot era mooooolt paaauuusaaaat i jo anava com una moto. Totes tenien molta panxa i a mi quasi no se’m veia. Així que vaig pensar que no era el meu lloc i no vaig tornar-hi més.

Per això quan em van incloure pensava que era un error i que no pintava res allà. Però les circumstàncies havien canviat. Bé, l’embaràs havia anat fent el seu curs 😛 I alguna veu interior em va dir Deixa. Quedat a tafanejar uns dies i després marxes del grup. Tots ho hem fet, oi? Sempre hi ha algun grup de whatsapp en el qual estem de voayers i no participem. Ho prometo, aquesta era la intenció!! Qui ho diria ara, eh noies? Hahaha Només va durar quinze dies, però la intenció hi era. Hahaha Les meves ànsies de comunicar-se/socialitzar-me van ser més fortes i un dia no vaig poder evitar participar en un dels temes estrella: quan agafar la baixa o decidir que val la pena frenar el ritme i centrar-te en tu i el bebè que ha de venir. Ja veieu el to de les converses. Tres setmanes després vaig decidir que em quedava indefinidament.

En aquest xat les futures mares plantejaven els seus dubtes de l’embaràs, es donaven ànims quan les proves anaven malament o simplement els metges deixaven a l’embarassada inquieta, s’explicaven els parts que havien tingut, les sensacions, els tempos, etc i de tant en tant es comentava qui anava i qui no a la classe corresponent. Com jo seguia sense anar a classe, només coneixia a les futures mares pels noms i els comentaris habituals que poguessin fer. Em queia força bé una noia que era professora de dibuix o alguna cosa així i reconeixia que l’embaràs no li deixava ser parcial amb els exàmens dels seus alumnes. Ara ja sé perquè em queia tan bé. Un petó maca! 😉

Van passar les setmanes. Jo vaig agafar la baixa, vaig viure el meu efecte niu (“arreglem la casa abans del dia D”) i una nit després d’una visita trista i angoixant al ginecòleg per culpa del puto percentil vaig decidir que aniria a ioga. El xat em va acollir molt bé, les futures mares a classe també (El Eterno Sol ho va remoure tot) i des d’aquell dia el meu embaràs i la meva maternitat van fer un canvi.

Amb aquestes dones que no tenia res en comú, he après a ser mare, i elles també n’han après. He plorat llegint parts no respectats, he “mort de felicitat” veient com anaven bé molts d’altres, m’he sentit orgullosa veient com dones normals es convertien en lleones poderoses, he  sentit enveja veient els bebès com s’agafaven a la teta ràpidament i he descobert molt sobre parts, lactància, criança respectuosa i maternitat conscient.

Ara un any i 2-3 mesos més tard el grup segueix sent molt actiu. Ja no som un xat d’embarassades, a poc a poc hem passat a ser totes mares. I els temes no s’acaben mai. Si un dia no puc estar pel mòbil un parell d’hores, tranquil·lament tinc 60 o 100 missatges. O 200!! Hahaha Els bebès ja no són tant bebès. Alguna mare ja va pel segon. És bonic veure com el temps passa en bona companyia. 

Seguim quedant per fer ioga. Abans amb bebès, ara amb gatejadors. Algun dia anem al parc o a fer un cafè de mames. Però el que trobo més curiós és que ja no és un simple maxigrup de whatsapp. Ara és el meu grup de mares-amigues. Si tinc un mal dia, ja no escric a les amigues d’abans. Estan per altres coses. Ara els hi explico a elles i alguna m’anima o em fa riure. Si em preocupa alguna cosa del nen o de la lactància ho plantejo i entre totes trobem vàries maneres d’afrontar-ho. Ens acceptem com som. Diferents, amb criances similars, però cadascuna amb la seva particularitat. Tenim la nostra tribu! I això m’ha salvat la vida.

Existeixen molts grups així. De mares que es coneixen a classes pre-part o post-part, a classe de natació amb nadons, etc. Facebook n’està ple i perquè no dir-ho també formo part d’algun grup a la xarxa a veure si m’aporta Llum a la vida 😉 No són grups que et preparen per als temuts xats de pares de l’escola. Si no que són grups de suport virtual. Aquella xarxa que abans es teixia físicament i que ara neix i creix a la xarxa.

Des de fora es pot fer broma o pensar que tenim algun problema per estar tan enganxades al grup o que no fan falta perquè durant anys hi ha hagut dones sense xarxa física ni virtual. Inclús algú pot dir que això s’assembla més al safareig de les iaies que a una comunitat virtual seriosa. Però si una nit no he dormit i el meu fill està molt inquiet, no és millor trobar suport en les mare-amigues abans de pagar-ho amb ell? Si un dinar familiar posa a prova la nostra paciència i la sogra, la teva mare o qui sigui t’omplen el cap amb “Aquest nen tindria que…”, no és millor desfogar-se amb les mare-amigues abans de barallar-te amb la teva parella? I si no saps com afrontar una nova situació, no és millor demanar opinió al consell de mamis abans d’atabalar-se i no saber per on tirar?

Si em veieu enganxada al mòbil o al facebook  els cinc minuts que el meu fill em deixa lliures, rieu tot el que vulgueu. No m’importa. Estic fent teràpia. M’estic cuidant. Les estic cuidant. I de pas estic aprenent molt de totes elles!!

Gràcies noies!!

old-photo-1581300_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Maternitat · Temps per tu (mare)

Coses que he après amb la maternitat: El temps

Com us vaig dir a casa varem passar per un super refredat que va suposar un dalt a baix a la dinàmica familiar. Aquestes setmanes no he pogut escriure, encara que aquest espai em dona molt aire, perquè he hagut de recuperar una mica el temps perdut amb altres qüestions familiars. El problema és que el temps no es pot recuperar i si ho intentes en surts més cansada i desanimada. I això és el que m’ha passat 😦

Després de la tempesta arriba la calma, …i un be negre!! No arriba mai!

Tenia un post a mitges i he decidit deixar-lo per la següent setmana. Volia explicar-vos com varem celebrar el carnestoltes una setmana tard, com he fet una sessió intensiva de cadiretes de passeig i trones que per fi ha acabat, i com hem visitat les primeres escoles bressol. Aaah! Quin stress! Però em sembla que no ho faré. Només dir-vos que tot ha estat a corre-cuita i a mitges, res a veure amb el que m’agradaria, tot i que podria ser molt pitjor. Podríem no haver-ho fet i que encara estigués pendent!!! Horror!

Després d’aquest sprint, ara em noto descentrada, esgotada i desganada. Han estat masses coses en poc temps i sé que n’hi ha altres pendents. A més aquest inici de primavera m’està consumint l’energia. Com us ho feu vosaltres?

Aquí tant el pare com jo anem bojos per trobar temps. I això que jo estic d’excedència! Temps per les coses de la casa, temps pels nostres interessos personals (aquest blog per exemple), temps per buscar informació sobre nous utensilis que necessitem per l’Ot… No se, temps per respirar, descansar i estimar-nos, a nosaltres mateixos i a l’altre. Ja us podeu imaginar el què acaba passant. Sempre fem el mínim per sobreviure: cuinar, comprar, netejar, rentar roba (ni tan sols arribo a plegar-la) i un petó de bona nit. I la resta? Hahaha,no hi ha resta. Tot es deixa per després i simplement desapareix en l’oblid.

L’altre dia vaig fer-me una llista. M’encanten les llistes i sobretot taxar allò que he fet. Llàstima que ara no serveixin de res; les vaig acumulant. Aquesta vegada la vaig titular “I wish to do” (Desitjo fer). Tota una declaració d’intencions. Gairebé incloc “Dutxar-me” o “Fer l’amor amb el meu xicot”, però volia que fossin fites assumibles realment 😛 Així que mireu el que vagi incloure:

  • Demanar hora a la pelu
  • Demanar hora a la depilació laser
  • Demanar hora al dentista
  • Endreçar fotos de l’Ot i de l’embaràs
  • Posar al dia llibreta evolució Ot
  • Buscar info cadiretes cotxe

Què m’està passant? He acceptat la realitat o simplement he tirat la tovallola? Abans hagués escrit:

  • Anar a la pelu
  • Anar a depilar-me
  • Anar al dentista
  • Fer àlbum dels primers mesos de l’Ot (el de l’embaràs ja el tindria de fa mesos)
  • Llibreta evolució Ot: Incloure “xxx” que ha fet aquest matí
  • Comprar cadireta cotxe

En fi, que amb la maternitat/paternitat no tenim temps per res. Un mateix sempre queda al final de tot. I aprés a prioritzar a base de hòsties. Quan et penses que el nen farà una migdiada d’una hora i podràs rentar els plats, estendre la rentadora i fer-te una dutxa ràpida, aquell dia dorm només 10 minuts. Així que a les llistes és important l’ordre. Vull que quedi clar que amb això no estic dient que si prioritzes ho podràs fer tot. Això és materialment impossible!! Però el que si fas és valorar el que és important per tu.

Quan el meu fill tenia uns dos mesos vaig incorporar un pensament que mai havia tingut fins ara “Si només tinc temps per una cosa, què és el que necessito més?” I la veritat és que ho aplico constantment. Quan m’alço sempre penso “Necessito més una dutxa o un bon esmorzar?” “Necessito més vestir-me o un cafè?” “Necessito més una migdiada o anar al super?” I així vaig organitzant el meu dia a dia. Per exemple, ara mateix per poder escriure aquest post estic deixant de sopar aprofitant que el nen dorm. Encara en quedaré sense menjar!

Bueno, ho deixo aquí. Perquè en aquest moment què és el que més necessito? Anar a dormir

PD: Us deixo un record del nostre carnestoltes casolà. Dues disfresses per un mateix nen. Per cert el meu fill es diu Ot, potser pilleu la referència 😉

Carnestoltes 2017
(Fotos: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

1)Tintin, com son pare de petit! 2) Ot el bruixot! (Amb la roba sense plegar al fons Hahaha!)


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Temps per tu (mare)

Tempus fugit

Temps? Qui ha dit temps? Fa unes setmanes iniciava aquest blog amb l’esperança de poder trobar uns minuts al dia per escriure tot allò que em bullia al nou cap de mare. Però la realitat és que el temps s’escola. És una llei de Muphy materna que quan verbalitzes alguna cosa aparentment positiva, aquesta s’evapora. Què bé, el peque ja s’adorm cada dia a les 20h amb mitja horeta. Segur que podré escriure una estona. Cagada!! Aquell dia és l’últim i no torna fins 2 mesos mes tard, quan has tirat la tovallola.

Ara provarem al revés. Vale, el peque no em deixa temps per res més que ell. Ja us explicaré! 😛

De moment Tempus fugit, així que aprofitaré el temps amb ell a tope, que no torna.