Jocs de 1 any a 2 anys

Una pissarra gegant a casa – DIY i Low cost

D’ençà que el peque va arribar a casa, el nostre piset d’enamorats s’ha anat convertint a poc a poc en un pis que diu a crits Aquí hi viu una família. És a dir desordre generalitzat, muntanyes de roba per plegar, la rentadora sempre en marxa… però sobretot joguines per tot arreu que conviuen amb la decoració més moderna. Hehehe!

Primer et resisteixes i ho vas desant tot a l’habitació del peque, però arriba un moment que acceptes l’evidència. En aquell pis hi viu una criatura petita i per molts esforços que facis, ella anirà ocupant terreny. I quan no són els peques que guanyen terreny som nosaltres que els hi concedim amb tota la il·lusió del món. Com aquesta tardor, quan el pare es va animar a fer una pissarra gegant al passadís de casa, per acabar de convertir l’últim espai neutral que teníem. Ara sí que ja no podrem treure’ns l’etiqueta de Aquí hi viu una família. 😉

La veritat és que va ser molt fàcil de preparar, súper econòmica i ha estat un èxit total. Així que us ho recomano moltíssim. Els peques ho gaudiran molts i els adults també Hehehe!

Pissarra (2)

Perquè una pissarra pintada?

Quan ens vàrem plantejar posar una pissarra, la primera idea va ser anar-ne a comprar una. Menys feina! Però el preu de les pissarres ens va frenar. Ho heu mirat alguna vegada? Ikea i alguna marca més té opcions econòmiques però molt petites. A més teníem l’inconvenient de l’espai. Totes aquestes són amb cavallet i per tant ocupen una barbaritat, però en realitat l’espai per dibuixar no és ni d’un metre quadrat. En canvi si  busques alguna pissarra per penjar la cosa es dispara fàcilment a 50 € però si la vols una mica gran (de 50 x 80 cm o de 70 x 100 cm) la cosa ja pot picar uns 100 € o més.

Veient aquests preus, va ser quan el meu xicot es va plantejar pintar-la a la paret. No sé si us heu fixat que alguns parcs en tenen. Estan a l’altura de les criatures i des de ben petits poden començar a guixar. Així que un cap de setmana es va equipar i en un parell de dies la va tenir llesta. A baix us explico com.

Pissarra gegant, diversió i aprenentatge assegurat 

No sé què té una pissarra però quan en veig una sento l’impuls de dibuixar alguna cosa. No sé si és la nena que porto dins o la professora frustrada, però hi ha alguna cosa que m’impulsa a guixar-la. A més no sóc l’única. Amb aquestes dimensions tothom s’anima a utilitzar-la. Tothom!! Quan els iaios o els avis es queden a fer de cangur del peque sempre trobo un nou dibuix. Hahahaha! M’alegra veure que no sóc la única que pinta com una nena 😛

Quan la vàrem fer sabíem que l’Ot era massa petit, perquè en prou feines agafava un guix i feia una ratlla, però estàvem segurs que la gaudiria molts anys. Segurament fins als 5-6 anys pot arribar a tenir interès en ella. Però ja us dic que ara també li estem traient profit.

El peque cada cop s’anima a fer traços més llargs. Agafa el guix i va fent ratlles. Inclús prova colors o reclama més un que l’altre. Fa uns dies vaig al·lucinar perquè anava guixant i parlant sense sentit. I en preguntar-li que dibuixava em va dir “peix, peix” (era el que jo dibuixava al seu costat). Naturalment només eren gargots que no s’hi assemblaven però ell hi posava imaginació. Així que és fantàstic que la pissarra també li estimuli la imaginació. A més, la pissarra ens ha ajudat a practicar vocabulari. Tot el que li dibuixem li crida l’atenció i es queda amb la paraula. Fins al punt que al cap d’un parell de dies si li tornes a preguntar on és el pop, el cactus, l’elefant, etc. ell ens ho assenyala i ens explica a la seva manera tot el que li havíem dit sobre el dibuix. És com un conte interactiu 😛 A vegades em sento com una paleolítica explicant històries a través dels dibuixos a les parets. Podeu riure, però entenc que funciona.

Pissarra

Què necessiteu: Pressupost i Materials (DIY i Low Cost)

Nosaltres ens vàrem gastar menys de 25€ per una pissarra d’una mica més de 4 metres quadrats (quatre metres de llarg per un d’alçada). No ocupa espai i si ens afartem, simplement haurem de prendre paciència i pintar a sobre. Si us animeu, només necessiteu:

  1. Pintura per pissarra: Nosaltres hem fet la nostra amb un pot de Titan Pizarras que ens va costar menys de 20 €. El fabricant recomana fer dues capes i en vàrem tenir suficient.
  2. Superfície adequada: Es pot pintar sobre un munt de superfícies: paret, fusta, mobles… Simplement necessiteu que la zona sigui més o menys llisa per a que després pugueu dibuixar sense elements que molestin. El meu xicot va polir la paret una mica abans de pintar per evitar trobar-nos bonys. Però si teniu parets estucades, potser és bona idea plantejar-vos altres superfícies, com les portes dels armaris, tauletes per nens, etc. Penseu que hi ha varietats de colors en acabat de pissarra per si ho voleu fer servir en decoració.
  3. Material per pintar: Pinzells, cinta de pintor, paper per el terra, etc.
  4. Guixos: Nosaltres els vàrem comprar a una jogueteria pensant que si se’ls posava a la boca, almenys no tenen materials tòxics. Així que van picar una mica. Quan creixi això no serà tan important perquè entendrà millor que els guixos no es mengen, però mentrestant ho hem preferit així.
  5. Drap o esborrador: Com qualsevol pissarra si voleu que s’esborri tot el que s’ha dibuixat necessiteu passar-hi un drap una mica humit. Com és la paret i em fa una mica de cosa, normalment li passem l’esborrador i de tant en tant un drap humit i les finestres obertes per a que es ventili i s’assequi ràpidament.

Passos a seguir, gentilesa del pare manetes de la tribu 😉

  1. Delimiteu amb cinta de pintor l’espai on voleu que vagi la pissarra.
  2. Poliu la paret amb paper de vidre. Comenceu amb un paper més rugós i acabeu amb un de més fi.
  3. Netegeu bé la paret. Nosaltres hi vàrem passar una esponja amb una mica d’aigua.
  4. Deixeu que s’assequi bé.
  5. Pinteu amb un rodet una primera capa i deixeu assecar bé abans d’aplicar la següent segons indiquin les instruccions.

Tingueu en compte que:

  • Entre capa i capa solen demanar que passin unes quantes hores així que potser no ho podreu enllestir tot en un dia.
  • La pintura els primers dies fa força olor. Seria ideal que ho féssiu just abans de marxar de cap de setmana o quan penseu que estareu moltes hores fora de casa. Nosaltres ho vàrem fer en una època que encara podíem tenir les finestres obertes.

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Per què vaig fer vaga el 8M?

Abans d’acabar la setmana volia escriure aquest post ràpid. Primer havia de ser Perquè faré vaga el 8M i així em servia per acabar de prendre la decisió, bàsicament a escala econòmica laboral. Però la vida de mare té aquestes sorpreses. Per molt que et proposis fer alguna cosa, la realitat sempre marcarà el seu ritme. Hahaha I em vaig trobar de cop i volta a dos dies de la vaga mirant la informació real. Fatal!!! Però és que no em va donar temps 😦 😦 😦 En fi, com les coses passen per algun motiu ara veig que puc escriure sobre el tema des d’un punt de vista més realista i meditat.

Dimecres a la nit mentre donava teta al peque vaig pensar: Vinga sí, demà faig vaga. No vaig a treballar, porto al peque a l’escola i després me’n vaig a alguns dels actes feministes que hi ha programats al matí. Així a les 12h vaig a la manifestació ben a gust a cridar pels nostres drets. Però les coses no vàrem anar com jo pensava i el dijous em vaig trobar a casa amb l’Ot mig malalt i el gos de cagarrines! Vaga de cures a prendre pel cul! Em sentia estranya. Estava fent vaga laboral, però no podia fer vaga de cures??? He de reconèixer que em vaig sentir bastant frustrada. Estava fent una vaga a mitges, no la vaga que m’hagués agradat i la realitat tornava a marcar el meu ritme.

Ja el dia abans la idea de deixar al peque a l’escola a càrrec de la mestra (una altra dona) o de demanar-li a la iaia o l’àvia que es quedéssim amb el nen mentre jo anava a manifestar-me tampoc em convencia. Era clarament una contradicció. No podia passar-li a una altra dona aquesta tasca! Li hauria d’haver passat al pare!!! O a un avi. Però no a casa el meu xicot va estar dubtant fins que finalment va decidir anar a la feina. No sempre podem parar els dos, em repetia jo. Però potser sí que hauríem d’haver parat els dos. Jo per unir-me completament a la vaga i ell per cobrir-me en les feines de cures d’aquell dia.

No sé si alguna de vosaltres va poder fer la vaga al 100%. Segurament les que tingueu nens petits, haurà estat una mica difícil. Per altra banda, també entenc que hi ha circumstàncies en les quals els peques ens necessiten però tot plegat em va fer pensar que la clau de la vaga feminista no era l’àrea laboral, allò és una conseqüència d’una altra realitat més dura. La part més important d’una vaga feminista és fer visible totes les feines invisibles que normalment fa una dona. Ja no parlo de posar rentadores, rentar els plats o fregar, perquè això moltes famílies tenen clar que són tasques de tots. Parlo de tenir cura dels nostres, ja sigui reduint horaris laborals, atenent malalts o mantenint els vincles tot i la distància. I normalment tot això es fa encara que impliqui “renúncies” personals i que ningú ho valori. I tal com ho veig, és aquí on recau la lluita feminista de l’altre dia: Fer visibles les feines de cura per donar-los valor i omplir-les de sentit de cara a la nostra societat. Jo tinc molt clar que tenen valor, perquè les faig i veig que costen; però també tinc molt clar que tenen un sentit perquè sinó no les faria. Ara, no sé si tothom té clar la importància que té en una societat el fet de tenir cura dels altres. Així anem. Tothom mirant per ell, i al del costat que le den!

També us dic que no vull entrar en el debat sobre si les cures les han de fer les dones o no. Crec que això no seria important si tinguessin un valor, econòmic i moral. Llavors ningú es plantejaria que ho fas per obligació, sinó que veurien que és necessari. Però mentre no hi ha remuneració, aquella tasca no té valor. Si els diners o no diners no fossin el tema, potser ens trobaríem que més mares deixen feines “normals” per atendre els seus fills petits o que més homes deixen les seves feines “normals” per tenir cura dels seus pares grans malalts. Les coses canviarien. Ara reconeixeu-me que fan venir esgarrifances pensar com els diners ens condicionen tant.

Per sort el dijous a la tarda, els dos malalts van millorar i el peque i jo vàrem poder sortir de casa amb molta energia, la cara ben alta i el puny alçat, per anar a la manifestació de Passeig de Gràcia. Anava a cridar ben alt que la lluita feminista té molt de sentit, que la necessitem totes i tots; i que si lluitem ara, no ho hauran de fer les nostres filles i fills. 

Per cert, aquell dia no vaig comprar res. Vaga de consum a tope! I per compensar el tema cures, no vaig fer res a casa!!! 😛

20180308_180805


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Sóc dona i mare

Avui #8Març Dia de la Dona voldria reivindicar l’essència de la dona-mare, perquè masses vegades, de forma conscient o inconscientment, les mateixes dones hem renegat d’aquesta faceta en la nostra vida pública. Com si això fos un requisit imprescindible per ser reconegudes, respectades i valorades en altres àmbits de la vida. I ja n’hi ha prou!! La societat ha d’entendre que els canvis vinculats a la maternitat no tenen per què ser dolents i un dia com avui toca dir-ho ben alt.

Com us deia a Temps per cuidar-me una amiga psicòloga i la seva col·lega van fer un estudi entre mares, just quan jo feia 4 mesos que m’havia iniciat en aquest ofici. Sí, perquè això també és un ofici. Un d’aquells que aprens a base de molta pràctica. Durant l’estudi van detectar canvis i pors comuns en totes les dones. La major part d’aquests canvis arrancaven durant l’embaràs, on aparentment tot segueix igual. MENTIDA!!! Ens creix la panxa. Hehehe! No! Em refereixo al fet que ja comencen a produir-se canvis vitals importants encara que ningú ho noti: en l’ordre de prioritats, a escala hormonal, en l’àmbit emocional, etc.

A l’estudi també veien que per moltes mares el part havia estat un punt culminant per aquest canvi. S’havien empoderat com a dones. No només perquè la capacitat de parir les havia impactat, sinó perquè el postpart i tot el que ve després les havien encoratjat a tenir més clar els seus objectius a la vida. Sembla que la maternitat en gairebé totes les dones ens provoca l’anhel de canviar la nostra vida per acostar-nos cada cop més a la nostra essència. Això pot manifestar-se de maneres molt diferents com per exemple canvis de feina o d’orientació professional, inici de negocis propis, començar a escriure un blog 😛 , canvis de residència radicals, canvis de parella, etc… A més a més al parlar amb mares de més d’un fill, veien que la cosa anava més enllà. Cada fill les havia acostat un pas més al seu objectiu. Encara que semblés que ja ho tenien, l’arribada d’un nou fill/a accentuava la recerca de la seva essència. Sorprenent! Mira que tenim poc temps i l’aprofitem tan bé 😛

I és que alguns trets comuns en la major part de les dones quan tornen a la feina, o quan desenvolupen activitats no vinculades a la criança, són l’eficiència, la creativitat i la cooperació. Això de què siguem eficients no crec que us sorprengui perquè si has sobreviscut amb una criatura reclamant la teva atenció vint-i-quatre hores cada dia de la setmana és molt probable que les tasques de la feina no siguin tan dures. O simplement perquè durant el temps que has estat de baixa de maternitat, excedència, o el que sigui, has desenvolupat la capacitat de fer mil coses en cinc minuts Hehehehe!

El tema de la creativitat és realment curiós perquè d’una banda en la major part dels casos les dones busquen opcions creatives als problemes amb els quals es troben, i d’altra les activitats creatives com escriure, dibuixar, fer fotografies, tocar música, cuinar, fer manualitats, etc comencen a formar part del seu dia a dia i solen tenir una relació directa amb la recerca de la pròpia essència que us deia abans. Serà que l’art canalitza frustracions, anhels, experiències vitals, etc i com tot això de la maternitat i la criança és tan intens necessitem tenir el nostre punt de fuga Hihihi!

Bromes a part, sempre us he dit que vaig arrancar aquest blog amb la intenció de plasmar totes les emocions, bones i dolentes, que la maternitat m’havia despertat, i la veritat és que està complint el seu objectiu i m’està ajudant a posar en pràctica una maternitat molt conscient. Però el que no us havia dit mai és que interiorment pensava: Sempre he volgut escriure, per mi i no per feina, però mai he tingut l’oportunitat. Almenys amb aquest blog podré calmar el gusanillo de l’escriptura ara que tindré menys temps i menys energia per fer-ho. Reconec que en cert aspecte hi havia molta resignació, cristiana, social, patriarcal… o el que vulgueu, en la meva reflexió. Però el que no esperava que passes i realment m’està passant és que el meu cap seguís imaginant nous projectes!! Cada cop tinc més ganes d’escriure, tot i dormir poc, el desgast del peque, la casa, la feina i els compromisos familiars cada cop més intensos. No sé com explicar-ho em sento plena ebullició creativa.

IMG_3183

Tornant a les “sorprenents” capacitats de les dones que són mares, no us ha cridat l’atenció el tema de la cooperació? A mi em va semblar molt interessant pensar que l’esperit competitiu desapareix i que es generen més moments de solidaritat entre dones o mares. Sempre m’havia sentit molt incòmode amb la competència que tantes vegades hi ha entre les dones, així que escoltar això em va animar a mirar la realitat d’una altra manera i vaig veure que realment l’esperit cooperatiu sorgeix més fàcilment quan estàs en ple moment dur de la criança o n’has viscut una de forma molt conscient: Oferir-se a pujar al cotxet per les escales del metro mentre l’altra mare desconeguda porta en braços al peque, anar a la farmàcia o treure el gos per alguna família de la tribu on tots han caigut pels mocs i la febre, donar bosses immenses de roba per nadó valorades en centenars d’euros perquè el teu fill/filla ja no hi entra, i fe- ho tot i pensar que en un parell d’anys voldràs anar a per el segon, etc.

IMG_3178 (1)Realment la societat seria molt diferent si tots tinguéssim aquest esperit més cooperatiu. Vés a saber què podríem arribar a fer! Amb solidaritat, unint forces i sense fer-nos la traveta els uns als altres. Però clar això no és massa pro lliure mercat. No sigui que ens passi pel cap pensar que abans del benefici individual, hi ha el benestar dels nostres. Heretgia!!! Això és comunisme, és el dimoni. Doncs no senyors, és sentit comú!!

Justament per això jo avui paro i m’uneixo a la vaga. Perquè penso en mi com a dona però també en les altres, en aquelles que també s’uniran a la vaga i les que no ho podran fer; perquè vull viure en una societat que respecti la meva essència i entengui que el que jo puc aportar també és important; però sobretot perquè lluito per una societat on les nostres filles no hagin de fer mai més vaga.

Si les dones parem, el món s’atura! Ens aturem per canviar-ho tot! Juntes som més fortes!

*Il·lustracions Laia Sauret


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Jocs de 1 any a 2 anys

Pintura de dits: Una activitat mooolt divertida (i pedagògica)

Ja fa temps que volia escriure aquest post perquè a l’estiu vàrem inaugurar una nova etapa de jocs amb el peque i no havia escrit res al respecte. Tampoc es tracte de res excepcional, però reconec que el seu pare i jo ho vàrem viure amb especial il·lusió.

Fins als 13 mesos no ens havíem ni plantejat que el peque pogués gaudir amb el dibuix o la pintura. És a dir, el veiem interessat en altres àrees (descobrir el seu cos, investigar formes, moure’s) i ni pensàvem que li pogués fer gràcia. Algunes mare-amigues m’havien explicat que els seus fills, una mica més grans que el meu, s’ho passaven molt bé dibuixant o amb les pintures. Així que les ganes de provar-ho amb l’Ot van anar creixent fins que aquest estiu ens vàrem animar a provar-ho por todo lo alto.

Com a casa som una mica extremistes i sembla que no tenim mesura, o tot o res, el primer contacte del peque amb el dibuix va ser amb pintures de dit! Res de llapis de colors o un boli qualsevol i un full de paper. Nosaltres ens vàrem llençar als pots grans de pintura, paper gegant a terra i vinga! No sé si ho heu provat, però us ho recomano molt. Riureu, traureu records per Instagram o per tota la vida – el que preferiu 😉 -, però sobretot us embrutareu!!

Pintura de dits
Cristina F. Victory – Setembre 2017

Perquè recomano aquesta activitat?

Com us deia els peques s’ho passaran teta 😛 perquè és una activitat que els desperta els sentits a saco, però vosaltres us heu de mentalitzar que a aquesta edat és una activitat més per experimentar i embrutar-se que per treure l’esperit artístic. Això ja arribarà més tard.

  1. Estimulació sensorial: El contacte amb la pintura els aportarà textures noves al tacte. Potser que els hi faci molta gràcia o gens ni mica, hi ha nens per tot; però els hi hem de donar temps per acostumar-se i sentir-se còmodes. El millor és començar amb poca pintura i segons reaccioni augmenteu el nivell de “brutícia” 😛 A més a més, la pintura sol estar freda. Si ho feu a l’estiu es nota molt. Al nostre li va agradar el contrast de temperatures i quan es va acostumar es divertia posant la mà sencera al pot gran.
  2. Causa-efecte: Encara recordo la cara de flipat el nostre fill quan va veure com allò que tenia a la mà provocava que el paper canvies de color. Hehehe! Ens pot semblar una ximpleria, però per ell això va ser com aquells memes on el cap d’algú explota. Wuuuauuu!! Què és això mama? Papa? Ens mirava al·lucinat i amb un gran somriure. Amb el temps i a mesura que es fa gran va entenent que pot fer formes o “dibuixos”.
  3. Ajuda a assentar les bases de l’escriptura: Molts estudis demostren que l’estimulació artística (bé el fet de jugar amb clors, llapis de colors, guixos, etc ) desenvolupa la part del cervell on després s’establirà l’escriptura. Òbviament no ho fem per això, però saber que també li aporta beneficis cognitius són punts a favor quan veus el merder que es genera 😛
  4. Records de per vida: Durant les sessions artístiques nosaltres hem viscut algunes de les escenes més divertides d’aquests 19 mesos. Ell rient, nosaltres també. Tots bruts i feliços i l’Ot provant cares noves que no li havíem vist mai. Hehehe! Us he dit records, perquè normalment no pots fer fotos. Estàs pendent del peque i passant-ho bé. Sobretot deixéssiu la càmera i gaudiu!!! Nosaltres el primer dia vàrem comptar amb la presència dels avis, i per tant el reportatge fotogràfic va ser a càrrec d’ells. Us ho recomano 😉

Algunes recomanacions:

Per a començar a pintar-jugar no necessiteu res més que pintures de dit, que trobareu a qualsevol botiga de manualitats tipus Abacus, i paper. Però després de la nostra experiència us volia fer quatre recomanacions:

  • Pintures de dit: Podeu comprar-les en pots petits, com veieu a les fotos, o pots grans. En els pots petits segurament posaran només els dits i no la mà sencera, com el pot gran. Això pot ser bo perquè no s’embrutarà tant. Però segurament els colors es mesclaran molt. La veritat és que el nostre peque no semblava gaire interessat a canviar de color. Sinó més en l’experiència. Així que jo us recomanaria un pot gran d’un sol color i tenir a mà algun altre color per veure com reacciona.
  • Paper: Si els nens/nenes són petits us costarà que pintin en un sol lloc o que respectin els marges del paper. Així que, com més gran sigui el paper millor i poseu-lo a terra. Nosaltres vàrem optar per paper d’embalar d’un metre d’ample. Així ell es podria moure per sobre el paper i anar pintant. També hem provat amb rotllos d’estovalles de paper i també van fantàstic.

    Pintures de dits5
    Cristina F. Victory – Setembre 2017
  • Roba: Mentalitzar-vos que s’embrutarà! No sé si veieu la foto d’alt. Per molt que ho intenteu evitar la gràcia en part és aquesta, així que cal tenir-ho en compte abans de començar. Totes aquestes pintures es treuen de la pell i de la roba amb certa facilitat. Però no us enganyeu si fan el guarro de veritat, us podeu trobar com jo amb un parell de bodies blancs que tenen taques grises permanents. Així que us recomano que escolliu roba vella o que clarament no us importi que quedi tacada de per vida, per ell i per vosaltres!!! En algun moment voldrà mostrar-vos la seva obra d’art, abraçar-vos o simplement l’haureu de pillar per banda per anar a la dutxa.
  • L’espai: Nosaltres ho hem provat en diferents ocasions i reconec que el més còmode va ser a la terrassa a l’aire lliure. El paper cobria molt tros i el peque es movia bàsicament per allà. Però sobretot el pare i jo estàvem relaxats perquè si la pintura sortia del paper l’acabar només havíem de passar la manega. Però també ho hem provat a casa i tot i que la logística es complica, us confirmo que es pot fer. Ja ens veieu a la foto de sota. Simplement busqueu un espai ampli, doneu espai al paper, traieu els mobles o objectes valuosos (si és que us queden), si fa falta cobriu el que quedi amb llençols vells i intenteu passar-vos-ho el millor possible encara que l’activitat duri molt menys del que pensàveu.
20180211_173451
Cristina F. Victory – Febrer 2018
  • Tovalloletes de bebè: A casa no ens agraden gaire. Jo no suporto l’olor de la major part d’elles. I sempre peso si ho treuen tot, la de merda química que portaran. Però he de reconèixer que en certs moments són útils, i aquest és un d’aquests moments. 😉 No ho traureu tot amb tovalloletes, però us permetrà reduir el merder. Són ideals per fer una primera neteja de mans, treure alguna taca dels mobles propers, etc.
  • Dutxa: Tingueu a mà la dutxa, la banyera, etc i com més enllestida millor, perquè quan el merder de colors sigui màxim i el peque estigui cansat, l’ideal és anar directe a l’aigua. Allà la pintura marxarà com si res però si heu de preparar el bany un cop acabada l’activitat, amb el nen/a fet un cristo i vosaltres potser també, la vostra casa pagarà les conseqüències. Esteu avisats!

Així vàrem acabar nosaltres el segon dia 😉

Pintura de dits3
Cristina F. Victory – Setembre 2017

Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa

El nostre Top 3 en dibuixos

Sí, ja ho sé, els nens menors de 3 anys no haurien de veure la tele, ni la tablet, ni pantalles en general. Però la realitat és que qui més qui menys li ha posat alguna pantalla al seu fill/filla.

Nosaltres vàrem començar quan el peque tenia més o menys 10 mesos i volíem agafar el cotxe sense tenir una escena de crits extrems. Com us explicava al post Viatjar en cotxe amb un bebè, quina por!! vàrem començar posant el Mic a la tablet just a l’agafar el cotxe i vàrem veure que allò era màgia. De cop es callava o no plorava com si el matéssim. Així que li vàrem anar pillant gust al recurs Mic. Vàrem aconseguir mantenir el Mic només al cotxe fins als 12-13 mesos més o menys, però llavors les pantalles varen anar ocupant més terreny: que si al matí per poder-me vestir, que si al despertar-se d’una migdiada amb plors extrems no sé ben bé perquè, que si una tarda que no es troba bé o els mocs no li deixen ànims per jugar, que si un despertar nocturn, etc, etc, etc…

Reconec que escric aquest post amb el convenciment que hem de reduir els moments de tele del nostre peque. Si no teniu clar si us heu passat de mare, com nosaltres, jo us diria que escarxofar-se al sofà qual Homer Simpson amb una cervesa i assenyalar la tele com fa el meu fill ara és un crit d’alarma claríssim. Per sort fa temps que tinc present, i intento que tothom que passa temps amb ell també ho entengui, que si ha de veure dibuixos com a mínim s’escollin amb continguts i tempos adequats. No tot és vàlid!!! La feina de reduir els temps de pantalles és un altre tema.

Per això avui vull compartir amb vosaltres el nostre Top 3 en dibuixos:

Timmy

1. Mic: No podria ser cap altre!! 😛 És un clàssic a casa, per la música i pels dibuixos. Suposo que no cal que us expliqui gaire qui és el Mic i de què va. Però sí us diré que al principi el Cinc segons no tenia gaire èxit. Plorava quan sortia. Pobre! Però ja fa temps que el té assimilat i per sort sempre li han encantat el caragol i la mosca.

Ja sabeu que el fan a TV3, i encara no entenc com no l’han comprat altres cadenes per la seva programació infantil. Potser és que segueix massa els costums populars catalanes, que si la castanyera, que si el Nadal amb el tió i el caganer… Però per mi això és un dels punts a favor. Veient el Mic els nens interioritzen rutines. A casa hem aconseguit que el peque s’animi a tastar fruites que no li feien gràcia d’entrada, que accepti disfressar-se quan no entenia per què ho fèiem, etc. A més practiquem un munt de vocabulari amb tot el que diuen, que si les sabates, que si els mitjons, que si la poma…

Tot i tenir cançons el ritme general és prou lent per als més petits de la casa. Els poseu posar al vespre mentre sopen perquè no exciten gaire. A més, són políticament correctes i no fomenten rols sexistes: el Mic es disfressa amb objectes de “nena” i de “nen”, el Cinc segons i el Mic cuinen, netegen i renten la roba… I a més sempre tracten tot això amb total normalitat. Ah! I indirectament també fomenten el reciclatge. 😉 Així que un 10 pel Mic!!

2. L’hora del Timmy: Últimament està causant furor a casa. La nostra teoria és que el peque és una mica Timmy, trapella, amb bon cor i amb facilitat per liar-la; així que en veure’l se sent identificat Hahaha! Fins fa poc el feien a TV3, suposo que ho tornaran a fer més endavant, però ara el mirem d’internet. El nostre fill estava enganxat a la música de l’entrada. Ja des del principi quan la sentia movia el cap a banda i banda i cridava d’emoció. Ara el reclama dient El Mimi, el mimi, el mimi

Els dibuixos són en plastilina (de la productora Aardman) i no parlen, tot ho diuen amb sons o onomatopeies. Però el que expliquen és molt bàsic i fàcilment identificable pels més peques, igual que ho són els personatges. El Timmy és un xai negre que va a l’escola amb els seus amics: l’ànec, la gateta, el porc, el gos, l’eriçó, la mofeta, el mussol, etc. Allà mengen, juguen i fan activitats amb els mestres. Jo crec que en cert aspecte el nostre peque entenc que fan una rutina d’escola com ell. El ritme és mitjà, potser no serien els dibuixos ideals per abans d’anar a dormir. Això sí, van fantàstic per dedicar-li uns minuts al matí i que tingui tot el dia per desconnectar i jugar.

3. La Caleta de la Lily: La vàrem descobrir fa molt poc un dia que ja havia acabat el Mic i no vaig tancar la tele a temps. La veritat és que he de reconèixer que si està a la llista és clarament perquè l’Ot l’ha reclamat. El primer cop que la vaig veure no em va cridar gens l’atenció, però un dia me’n vaig adonar que l’Ot tenia més interès en ella que en el Mic!! Comorrr??!?! Llavors vaig començar a mirar-me els dibuixos d’una altra manera.

Són capítols curts (d’uns 7 minuts) i sempre repeteixen el mateix patró: La Lily està amb el seu pare i demana a anar a jugar a la platja, allà es troba un objecte que la fa viure/imaginar una història amb els seus amics, fins que el pare la torna a cridar per anar a sopar, dinar, etc. Els amics de la Lily són imaginaris, fets amb pedres, pals o objectes de la platja. Els colors i el tons de veu són molt suaus, ideals a la tarda o l’hora de sopar. Jo un dia pensava que l’Ot cauria adormit sobre el plat de sopa veient la Lily. El calma! Així que a poc a poc els hi ha pillat carinyo.

lily

Si teniu alguna proposta, no dubteu en comentar-me-la. Ja sabem com són els nens, el que avui li agrada, demà potser li fa mandra.

La veritat és que volia escollir-ne cinc però realment els altres dibuixos que ha vist, Teletubbies, Pocoyó, Peppa Pig, Lulú Brum-brum, L’Olivia o Raa Raa, el lleó escandalós, el deixen indiferent. Al cap de 5 minuts o menys comença a dir altre altre per a que li canviem o directament baixa del sofà i es posa a jugar. Encara resultarà que no el tenim tan addicte com em pensava 😛

Nota final: Com sabeu no escric els post en un sol dia i aquest va sorgir la setmana passada. Per això volia puntualitzar que just demà farà una setmana que el peque no veu tele!!! Tot un record. El nostre secret? Simplement distreure’l i jugar amb ell encara que no tinguem temps per fer altres coses. En especial distreure’l durant el sopar. El resultat: Estic esgotada, però feliç de veure que ja no ens demana la tele com l’Homer Simpson. A veure quant dura. Esperem que tardi a posar-se malalt. Els refredats no ajuden gaire per mantenir el ritme de vida free TV.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Temps per tu (mare)

Temps per cuidar-me

Fa uns dies vaig assistir a un taller de psicologia positiva per a mares. He de reconèixer que si el taller no l’hagués organitzat una mare-amiga que és psicòloga segurament m’ho hauria pensat dos, tres o quatres vegades. I segurament al final m’hauria quedat a casa. Però la veritat és que quan ens ho va dir (a mi i al grup de mares de ioga postpart) no m’ho vaig pensar massa i ha estat una de les millors decisions que he pres en aquest 2018 😛

El taller va sorgir després d’un estudi que aquesta mare-amiga havia fet amb una col·lega sobre com la maternitat canvia a les dones. En el seu moment, jo vaig formar part de l’estudi explicant-los la meva experiència durant l’embaràs, el part i el postpart. Crec que el peque tenia uns 4 mesos  i recordo que estava en plena etapa fatídica de plors per adormir-se. Així que les conclusions que van treure de mi podrien ser perfectament: s’ha tornat boja. Però quan al cap d’uns mesos va fer una xerrada per explicar les conclusions, vaig quedar súper impactada i a la vegada em van motivar moltíssim a seguir amb el projecte d’aquest blog. A veure si en uns dies us puc parlar més de l’estudi. Per això el taller per cuidar-se em va cridar tant l’atenció.

També he de reconèixer que em va arribar en el moment just. Al desembre com us explicava a La nostra tràgica etapa dels despertars nocturns va ser un més molt dur, amb poc temps per mi i molta tensió acumulada. Així que per Cap d’Any el meu bon propòsit pel 2018 va ser cuidar-me i ser més positiva. Però no sabia ni per on començar i el taller em va donar les claus.

Taller: Tómate un respiro, conéctate y cuida(te) con gusto

Moltes vegades el dia a dia d’una mare està ple de presses, crits, plors, renúncies personals i molt cansament físic i mental. Costa trobar moments per una mateixa. Res de posar rentadores, rentar els plats o preparar bosses de l’escola aprofitant que el peque està dormint la migdiada.  Sinó moments per fer allò que ens agrada a nosaltres, o no fer res, moments per nosaltres i punt. Encara que no ens agradi sentir-ho, moltes vegades els pares sabem trobar millor aquests moments que les mares. Així que a vegades cal recordar-nos que també ens mereixem moments només per nosaltres i que tenir-los és clau per poder seguir cuidant a la família. Parar 5 minuts i fer alguna cosa que ens faci gaudir ens donarà piles per seguir cuidant de tothom 24 hores més.

20180122_163058
Cristina F. Victory (Barcelona, Febrer 2018)

Tot i que res d’això és nou, el taller em va donar les eines per trobar aquests moments. Com ara que estic escrivint per plaer amb un cafè i un dolç 🙂 I em va ajudar a ser més conscient de certs pensaments negatius que m’ataquen al llarg del dia. Si abans m’haguessin preguntat que tal ha anat la setmana per exemple, crec que només hauria recordat els moments dolents. Perquè van ser molt intensos i perquè segons sembla ens és més fàcil mantenir-los al record. ¡Pues vaya putada! Es veu que es tracta de supervivència, però paradoxalment per sobreviure a la criança moderna el millor és ser conscient d’aquest pes desigual i compensar-lo prenent més consciència dels moments bons. Però, què és un moment bo?

No tot és alegria extrema, o riures de bon matí. En realitat això passa poques vegades. Els moments instagram a la vida real es poden comptar amb els dits d’una mà. Que a les xarxes socials només veiem els moments idíl·lics fa molt mal. Tot sabem que no és real però el nostre inconscient li costa tenir-ho present si no ha dormit bé. Per això cal recordar que la vida està plena de moments normals que omplen la major part de les nostres hores. I perquè no hauríem de comptar-los com a positius?

Per això si ara després de fer el taller em pregunteu que tal ha anat la setmana us diria que força bé. El peque ha passat una otitis, però només ha tingut febre un dia. Hem jugat a disfressar-nos els tres junts i hem celebrat el nostre aniversari de parella amb un sopar romàntic. No cal recrear-se en el moment de crits i plors del nen en els que he perdut els nervis i l’he escridassat. O en les estones que volia que pare i fill desapareguessin. Em servia d’alguna cosa? No, llavors per a què recrear-m’hi. A més és normal si et criden a l’orella durant hores quan no has dormit, s’esgota la paciència molt ràpidament. Una mica de compassió cap a mi, que demà serà un altre dia. 

Què he notat després del taller?

He de reconèixer que abans aquesta actitud en mi era molt difícil. El caràcter em portava per on volia i em podia passar hores cabrejada amb alguna cosa. Però després del taller vaig anar aplicant a poc a poc el que m’havien explicat  A més a més, durant la primera setmana cada dia rebíem un mail recordant-nos punts clau que havien tractat i plantejant-nos petits propòsits per aquell dia. Coses assumibles que anaven fent canvis dins nostre.

Sense adonar-me vaig anar prenent-me les coses de diferent manera. Em veia amb més paciència. Quan alguna cosa anava “malament”, discutia amb el meu xicot o m’enfadava amb el peque ja no era tan greu. Inconscientment pensava: Això passarà i avui tindrem també algun moment bonic. I aquest pensament feia que “la mala estona” no ho fos tant. Sembla molt bàsic, però he vist que petits canvis com aquests són els que m’han fet tenir una actitud més positiva, o si més no menys crítica amb la nostra realitat imperfecta.

A més després del taller em vaig animar a proposar-li al meu xicot una cosa que volia fer des de feina temps. 😛 No penseu malament!!  Hihihi. Com que el cansament i el mal humor no passa de llarg de la relació de parella, feia temps que sentia que seria bo que en comptes de recordar-nos sempre allò que no ens ha agradat del que ha fet o no l’altre, seria interessant dir-nos cada dia què ens havia agradat de l’altre aquell dia. Tipus: M’ha agradat que m’hagis preparat el cafè mentre em dutxava. Merci!, M’agrada quan t’has assegut sense presses a llegir contes amb el peque, T’agraeixo que avui hagis “carregat” amb el nen a la nit mentre jo dormia, etc  I per a que cadascú pogués dir més lliurement el que volgués vaig proposar escriure-ho en un paper. Una mena de pot de la felicitat per la parella. He de reconèixer que mentre ho fèiem amb regularitat (la rutina ja ens ha tornat a fer perdre l’hàbit) em sentia molt més unida a ell. 😉

Però tot això que us he explicat és, com sempre, molt personal. Altres mare-amigues que varen fer el taller amb mi han viscut altres canvis i em consta que tots molt positius.  Perquè el que a mi em serveix a un altre no li servirà. I és important saber identificar allò que et fa feliç per poder parar, respirar, connectar amb tu mateixa i sobretot cuidar-te.

Així que si no sabeu ben bé per on començar us recomano que us apunteu al pròxim taller que tenen previst fer 😉 Aquí us deixo la informació: https://www.facebook.com/events/1265270206907496/


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

Família - Tribu

Avui també sortirà el sol

No sé si és que el taller de fa uns dissabtes sobre psicologia positiva per mares està fent “massa” efecte (no patiu que tinc previst fer un post explicant-vos-el) o que un dia com avui, plujos, fred i una mica trist, està traient el meu cantó més sentimental. Però avui em sento especialment agraïda de la família que m’ha tocat i la sort que tenim, de la qual no sempre som conscients. Així que crec que potser un bon dia per celebrar el meu particular #ThanksgivingDay.

No sé ben bé a qui he de donar les gràcies, però espero que la vida ho apreciï: Vull agrair la família que m’ha tocat; que cada dia ens lleven junts; que cada nit ens recollim plegats i ens desitgem bona nit amb un petó; que encara que discutim (a casa és habitual. Tenim caràcter) ens estimem moltíssim; i sobretot vull donar les gràcies perquè encara que em queixi molt, fins ara tot ha tingut solució.

Mirant-ho així qualsevol problema del dia a dia se supera més fàcilment. Tot es relativitza i s’afronta amb un somriure: crits i plors de bon matí perquè volia seguir jugant i no anar-se a vestir, plats voladors que demostren que realment no volia verdura per sopar per molt que jo insisteixi, despertars nocturns de dues i tres hores quan l’endemà has d’anar a treballar… Però lamentablement no tothom viu en aquesta realitat tan normal.

Massa vegades donem poca importància a la salut. Bé, per ser exactes el que fem és considerar-la com un bé segur i estable sobre el qual ens plantegem altres coses, en especial si parlem de la salut dels nens. Està clar que no podem estar patint sempre, però a vegades és bo ser conscient que la salut dels nostres fills és l’única cosa per la qual cal donar gràcies.

Últimament vàries mare-amigues del meu voltant, d’aquelles a les que t’estimes perquè t’han acompanyat en els moments bonics i en els difícils, m’han explicat històries molt dures que m’han fet pensar molt. Parlo de criatures a les quals un refredat se’ls hi complica sempre tant que en poques hores es converteix en bronquiolitis i necessiten ser ingressats a l’UCI en diferents ocasions; parlo de famílies que han esperat durant un any i mig per saber els resultats d’una anàlisi genètica que els confirmi que el seu fill té una d’aquelles malalties rares que pot derivar en problemes cognitius, psicomotors o limfàtics, parlo de nens que per complicacions amb els mocs a les orelles acaben amb discapacitats intel·lectuals…

Potser us sembla estrany, però totes aquestes històries m’han fet pensar sobretot en les mares i els pares d’aquestes criatures, i no tant amb les criatures en si. Està clar que pateixo pels peques però sobretot penso en els pares perquè crec fermament que les famílies són clau d’aquestes criatures. La manera que ells tinguin d’afrontar la situació i de transmetre-li al seu fill/filla el pot arribar a condicionar més que la seva malaltia. Està clar que els símptomes, els dolors, els malestars, etc no desapareixeran; però l’actitud potser totalment diferent. I segon perquè mentre intentava imaginar com reaccionaria jo, veia m’impressionava veure com afrontaven les esperes amb serenitat i el que venia després. Suposo que dins seu han passat pels clàssics estadis de negació, cabreig, “perquè nosaltres”, plors, tristesa… Però passen els anys i encara em sorprèn la capacitat de certes persones per mirar la vida amb un altre color. Jo estaria histèrica, cabrejada i no sé si em seria fàcil ser tan resilient com ho han estat aquestes mares-amigues.

He de reconèixer que les admiro i des d’aquí vull que sàpiguen que sempre tindran el meu suport. La tribu està per això. Per acompanyar-nos en els moments durs i per recordar-nos quin és l’objectiu i la motivació que ens fa seguir endavant: la felicitat dels nostres peques. Per això, avui més que mai, vull recordar-lis que: Noies gràcies a vosaltres avui també sortirà el sol pels vostres fills. Ho esteu fent molt bé i un dia, ells/elles us donaran les gràcies.

glass-97504_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!