Celebracions

Demà a casa votarem!!!

He dubtat si calia dir-ho, perquè sent un blog de maternitat, el tema no toca. Però tal com estant anat les coses crec que cal dedicar-hi unes línies per si algú té dubtes. Així que… Demà a casa votarem!!! I us animo a tots a fer el mateix.

Hi anirem ben aviat tots tres. Calculo que sobre les 8h. Deixarem al Leto a casa, perquè amb els crits i les cassolades ho ha passat fatal. Pobret, no entén res, i jo molts dies tampoc quan miro les notícies. Ens vestirem de diumenge, com sempre que anem a votar, però una mica més cómodes per passar-hi el dia. I serens, feliços i amb el cap ben alt passarem davant dels turistes. Els hi direm Hello, We’ll vote today! amb un gran somriure. No sé què ens trobarem al nostre col·legi electoral. Espero que la gent hi hagi passat la nit i la policia no sàpiga que existeix. Però si no és que s’ha alçat el mur de Berlín davant la porta, el meu xicot i jo votarem! Podeu imaginar el nostre vot, però com és secret i personal em reservo el misteri 😉 A més estem acabant la jornada de reflexió!

Però hi ha una cosa que sí voldria comentar, perquè crec que és el més important de demà, perquè va més enllà de votar sí o no, i perquè té molt a veure amb la criança que intentem transmetre al nostre fill i amb el que parlem cada dia en aquest blog: Tothom té dret a expressar-se, a decidir per un mateix i a ser escoltat, sigui el teu fill o tot un poble.

Però lamentablement encara hi ha gent que té por al fet que el seu fill o tot un país s’expressi. Perquè el que pugui sentir no li agradi; perquè el que es digui el faci canviar els plans o li replantegi tot el seu estil de vida; i sobretot perquè escoltar implica diàleg i això sempre és més cansat que donar ordres des d’una posició d’autoritat. I creieu-me sé del que parlo i un munt de famílies que eduquen al seu fill/a amb respecte cada dia també. Tinc un fill de quasi 15 mesos que s’expressa a ple pulmó des de ben petit i son pare i jo ens hem acostumat a escoltar-lo i fer-li cas. I ara som més feliços tots plegats.

IMG-20170925-WA0005

Encara que sembli una banalitat criar un fill és com governar un país. Abans que res s’ha de respectar a la criatura, o al poble, perquè ell/a és qui dóna sentit al teu nou ofici. Després has d’intentar donar-li el que necessiti (braços, teta, dret a votar…), no el que la “norma”, el costum o la Constitució marqui. No tinguis por. No es mal acostumarà, sinó que serà més feliç. Pensa que no hi ha lleis ni Constitucions inalterables, pel que sé l’única llei immutable és la de Déu i l’home ja l’ha qüestionat moltes vegades. És convenient que vagis acceptant que les coses canvien, que la gent és diferent, que no els pots forçar a fer una cosa, sigui dormir, menjar o quedar-se a un país.

I amb tot això la disciplina, on queda? Doncs al seu lloc. Utilitzant-la quan realment fa falta. És a dir quan en fa una de grossa. No per sistema. No quan expressa que està descontent amb alguna cosa. No quan vols que faci allò que a tu et convé i sinó envies la policia als col·legis electorals. I si no em creieu, apliqueu un abús de disciplina al vostre fill i veureu què passa. Us perdrà el respecte, s’enfadarà i se’n riurà de vosaltres. I quan sigui prou gran per fer la seva, marxarà i no tornarà. És això el que volen des de Madrid?


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Família - Tribu · Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Un any més tard, seguim sent una tribu!

(Feia temps que volia actualitzar el text de presentació del blog. Ara aprofitant el post 50 m’he decidit a fer-ho. Espero que us agradi!!

Si no em coneixes, pots començar amb la presentació inicial Ara som una tribu! )

Hola, sóc la Cristina. Mare de l’Ot d’1 any, parella d’un artista des de fa 15 i mestressa d’un gos rebel de 12. Però sobretot sóc una dona apassionada per l’escriptura i la lectura. Així que quan no estic fent de mare, escric aquest blog i em dedico al món dels llibres.

Com a moltes dones abans, la maternitat m’ha sacsejat i m’ha acostat a la meva essència. No tenia ni idea que em passaria una cosa així, però es veu que és habitual. A part d’estries, tetes caigudes, discussions infinites amb la parella i molt mal d’esquena, la maternitat també porta moltes coses bones. Qui ho diria, oi? 😛  Per mi ha estat òbviament el peque, però també el ressorgir del meu esperit creatiu. És com si hagués parit dues coses, un fill i una nova versió de mi mateixa.  I és que la maternitat m’ha fet ser reflexionar sobre qui sóc, què faig, perquè ho faig… i deixar-me de punyetes. Un exercici molt sa que recomano per tenir una maternitat/paternitat més conscient. Però compte! Si no t’ho prens amb una mica d’humor, et pot deixar fet caldo. Això faig jo? Ostres tu!! Quina mala mare estic feta! 😉

Quan vaig començar aquest blog estàvem en plena període de teta a tota hora, començant el moviment i introduint de mica en mica el menjar. Ara, hem iniciat una nova etapa. Ni millor ni pitjor, simplement un nivell superior de dificultat. O us pensàveu que això cada vegada seria més fàcil? Hihihi Jo sí, la veritat!!! Sempre creia que si pots parlar amb ells, els nens són més fàcils. I en cert aspecte és així, però llavors els problemes canvien i es fan més difícils d’afrontar: rabietes, crisis de separació, el temut no… Els temes es multipliquen exponencialment i la diversió sempre va a més. 

Jo i Ot

Ara quasi 15 mesos més tard de l’arribada del peque, puc dir ben fort que ja no som la parella amb gos que érem! Les nostres rutines han canviat totalment i els nostres horaris “ni te digo!”. Ara parlem de l’escola bressol, la roba d’hivern i les noves pedagogies, en comptes de comentar la nova sèrie HBO o l’actualitat política. Ja no sortim al parc a passejar al gos. Ara anem a l’àrea infantil a veure si la nova fera es diverteix i es cansa. Hi ha dies bons, dies dolents i dies moooolt dolents. Perquè enganyar-nos! Però per sort no perdem el somriure.

En part és gràcies a la súper tribu que hem fet: Família que a poc a poc va entenent la nostra criança; amics i família que s’uneix al club dels pares; mare-amigues que es troben en la mateixa situació… I és que per educar un nen fa falta una tribu, però perquè una mare i pare novell sobrevisquin també.

Però sobretot és gràcies a aquest blog que m’ajuda a prendre consciència del que estem vivint, a desfogar-me quan les coses no surten bé, a entendre millor al nostre peque, i prendrem la maternitat amb humor i molt d’amor.

Si vols llegir aquest blog, estaria bé que sabessis que:

  • A casa fem criança respectuosa, lactància materna prolongada, porteig, collit i totes aquestes “coses hippies” que hem descobert amb la maternitat/paternitat.
  • Però no lluitaré perquè tothom faci el mateix, sinó perquè cada mare/pare faci el que li dicta el cor, no la societat o aquest blog 🙂
  • No publico fotos del meu fill ni d’altres nens perquè crec que la seva imatge i la privacitat és sagrada.
  • M’encanten les activitats DIY adaptades a l’edat del meu peque. Si en saps d’alguna divertida, sóc tot orelles.
  • Normalment no parlo de productes. No pretenc que el blog sigui un aparador de publicitat. Però si utilitzo alguna cosa que m’agrada o em funciona us ho diré.
  • M’agrada parlar sobre grans temes de la maternitat i donar-los un toc d’humor.:P Però sempre surt la meva part més amorosa. Serà culpa de les hormones encara?
  • Si una cosa no m’agrada, ho dic ben clar i ben fort. Tinc caràcter, geni i mala hòstia així que quan el peque, el pare, la família o la fruitera em treuen de polleguera us ho explico sense problemes. Crec que per sobreviure com a mare, també tenim dret a queixar-nos 😛

Si sabent tot això et ve de gust seguir-me, serà un plaer per mi tenir un/a lector/a nou 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa · Família - Tribu · Maternitat

Les nostres 10 claus per agafar el cotxe amb el peque

Abans de marxar de vacances vaig escriure un post parlant-vos d’un dels nostres malsons familiars:  Viatjar en cotxe amb un bebè, quina por!! Ara passades les vacances m’agradaria explicar-vos la nostra experiència i com van funcionar el nostre pla d’acció.

Objectiu: Evitar que l’Ot pateixi al cotxe 

Podríem dir que va anar força bé!! Encara no m’ho crec i dubto si es tornarà a repetir la situació. Però la veritat és que el peque ens va deixar anar 2h d’anada, 2h de tornada, més diferents viatges “interns” pel Pirineu de 1h o més (entre anar i tornar), tot sense plors esgarrifadors. Al principi teníem molta por. Els últims viatges havien sigut un horror, així que només demanàvem que ens deixés arribar a casa els avis i allà ja aniríem caminant a tota arreu. Fins a França si feia falta! 😛 Però l’Ot ens va sorprendre.

El viatge d’anada va anar molt bé i gairebé no va plorar (només els 10 últims minuts). Així que passats uns dies ens vàrem animar a fer excursions més lluny en les que necessitem el cotxe, i en totes elles ho va portar súper bé. He de reconèixer que va plorar una mica. Però amb un nen petit tenir el 100% del temps sense plors, encara que vulguem, és impossible. Els plors són la seva manera d’expressar el que li passa: té son i allà li costa, té calor, té gana, vol alçar-se, etc Però si el pare el distreia, es calmava. Jo m’ho mirava tot des de darrere el volant . He de reconèixer que segurament sembla més plàcid si no ets tu qui l’ha de calmar. Però si hem de ser justos amb el peque: es va portar com un campió!!

Què vàrem fer perquè tot anés bé?

Crec que la clau de l’èxit ha estat la combinació dels diferents factors nous. Sense tots ells no ens hauria anat tan bé. Per això m’alegro tant d’haver fet una planificació prèvia i no haver anat la babalà com altres vegades.

Us explico com hem adaptat nosaltres els clàssics “cansat, menjat i jugant” a la nostra realitat. No sempre és fàcil aplicar-los, perquè sorprenentment no tots els nens ni totes les famílies són iguals!!!! (Ho dic ben fort per si algú encara no s’ha adonat i juga a donar-vos sentències 😉 )

Les nostres 10 claus per agafar el cotxe!!

1. Fer coincidir viatge amb una migdiada del nen: Vàrem intentar aplicar aquesta tècnica en els dos viatges llargs. A l’anar cap allà va funcionar molt bé, perquè ho teníem tot súper preparat. El vàrem poder dur al parc mentre l’altre deixava el dinar llest i carregava el cotxe. Així que després de jugar i menjar, quan el peque estava llest per dormir… vinga a fer kilòmetres.

En canvi per tornar tot va ser més caòtic i al peque se li va passar l’estona de dormir. Així que el vàrem tenir tot el trajecte despert. Per sort gairebé no va plorar. El que demostra que les altres peces d’aquest puzle tenien la seva raó de ser 😉

2. Viatjar just acabat de despertar: Per desgràcia l’estratègia de dormir no ens funcionava pels viatges “interns” més curts i subjectes a altres horaris. Per això volíem evitar-los. Però després de 4 dies anant pels mateixos camins matí i tarda, tot es fa avorrit.  Així que vàrem provar de posar-lo just acabat d’alçar. Com està de bon humor i poc actiu potser també ho acceptava. I efectivament. Alçar-se, vestir-se, preparar l’esmorzar (ja menjarem quan arribem) i marxar. Poca estona. Li posàvem uns dibuixos i donàvem una joguina i ell anava fent mentre arribàvem on volíem. I a la tornada, una mica el mateix perquè el peque aprofitava que el portejàvem mentre fèiem l’excursió per dormir una mica. Així que quan tornava a entrar al cotxe estava també de bon humor.

3. Fer-lo anar còmode = Cadireta adequada: Pot semblar una ximpleria però creieu-me no ho és. Si esperem que una criatura que es passa el dia grapejant, caminant o corrents amunt i avall s’estigui quieta en un mateix lloc 30 minuts, un parell d’hores o més si cal, la comoditat és importantíssima. Nosaltres feia temps que parlàvem de comprar una cadireta i deixar d’utilitzar el maxicosi que ens havia deixat una mare-amiga de súper confiança. D’entrada perquè encara que agafem poc el cotxe, millor ser nosaltres els responsables d’un element tan important en la seguretat del nen. I a més perquè el maxicosi li quedava estrany. No era ben bé petit (seria una mica agosarat dir això amb el nostre fill de percentil 3); és que anava encaixonat com una sardina. Així que després de molt informar-nos i de visitar Noari Kids dues vegades, aquest estiu li hem comprat una súper cadireta: Klippan Kiss 2 Una de les millors ACM dels 0 als 18 kg. Ja sabeu que no m’agrada fer publicitat tonta de productes, però realment amb aquesta cadireta va mooolt millor. Està més alt i veu per la finestra. Ample no pot anar perquè si no no aniria segur, però se’l nota molt més còmode. Res el molesta als peus. I les dues posicions en les quals pot anar ara ens facilitaven que estigués més incorporat quan estava despert. Tot un encert! 🙂

4. Fer-lo anar còmode = fresquet: Hem descobert que li funciona molt bé baixar la finestra. L’aire condicionat de tota la vida! Hihihi Ara que la cadireta el deixa més alt, el vent li tocava la cara directament i li agradava. Tot i així, abans d’entrar al cotxe li  seguíem traient capes. Penseu que a la muntanya feia fred així que anàvem traient i posant.

5. Alimentat = Teta abans de pujar al cotxe: El tema del menjar en el nostre fill no ha estat gaire determinant. Sí per la migdiada llarga, però en la resta de viatges, tampoc ho hem aplicat massa. El que sí que feia era donar-li el pit poca estona abans. Fins i tot davant del cotxe amb la porta oberta i el Mic a la tablet. Ell i la meva teta, fent tot un esforç de contorsionisme, miraven el Mic una estona abans d’entrar al cotxe i asseure’s a la cadira i marxar. Però clar, era l’última cosa que fèiem. Bosses al cotxe, gos al cotxe, pare al cotxe i jo amb el nen fora donant teta al costat de la cadireta. Un cop ell es desenganxava perquè alguna cosa el feia riure o el distreia, cap a dins amb el pare i jo corrent cap al volant. Quina imatge! Hehehe

6. Distreure’l amb audiovisual: Després de molt provar definitivament el millor per distreure al nostre fill al cotxe és el Mic. Li agrada, el posa de bon humor i si te son, l’adorm plàcidament. També ens vàrem equipar amb vídeos musicals del seu grup preferit, però li posàvem si estava molt despert i sabíem que no dormiria. Ja ens veus a tots cantant La Massovera a ple pulmó. Un espectacle molt familiar!! 🙂

7. Distreure’l amb joguines noves (es pot substituir per un objecte que no tingui molt vist el peque): M’ho havia proposat una mare-amiga i tenia sentit: joguines petites  que no hagués vist abans amb la idea d’oferir-li per primera vegada al cotxe. I la veritat és que van ser èxit. Potser ens vàrem excedir a l’equipar-nos d’aquest tipus de joguines, però ja us avanço que van ser un gran descobriment. Com no sabíem què seria més adequat vam buscar dos o tres cotxes petits, un parell de figures d’animals i una figureta de plàstic humanitzada (Sr. Frankenstein). Les portàvem en una bossa opaca i quan el pare ho creia necessari treia un i començava a jugar amb ell. El peque s’hi va avenir bastant rapidament. Tant que només sortir de casa es va adormir amb la girafa a la mà mirant el Mic. Ara les figures ens acompanyen a la bossa amb que anem al carrer i quan volen prendre un cafè o estem fent cua per alguna cosa i ell s’avorreix, li oferim una d’aquestes joguines per distreure’s. 100% recomanables!!

8. Distreure’l amb menjar: En el nostre cas el menjar a la cadireta no va tenir gaire èxit. Tampoc teníem gaire confiança, la veritat. Li vàrem oferir aigua i algun bastonet però no va fer massa cas. Potser si els vostres es tornen bojos amb el menjar, us pot funcionar. Però aquí ens quedem amb el Mic i les joguines 😛

9. Explicar-li que vol dir anar en cotxe i el que implica: Després d’escriure el post pensant com ho faríem i demanant més idees, una mare em va escriure dient-me que ella li explicava a la seva filla que al cotxe tots anem asseguts i lligats, que hem d’estar tranquils perquè és per la nostra seguretat i que podríem aprofitar l’estona per jugar amb XXX. Quan m’ho va dir vaig flipar una mica, ho he de reconèixer. Però si no m’entendrà?, vaig pensar. La seva filla és més gran. Potser per això li funciona. Però la realitat és que els peques ens entenen més del que pensem. Hem de canviar el xip de bebé a nen petit. Com a nen petit ens pot entendre i en el dia a dia ens ho demostra vàries vegades: donant-nos el cotxe quan li demanem, oferint-nos la mà per rentar-la, etc. Així que després de l’impacte inicial ho vaig voler provar. No perdia res.

L’Ot porta en una època molt boig pels cotxes de joguina. Així que amb calma uns dies abans de marxar vaig començar a ensenyar-li cotxes i a preparar-lo. Quan estava de bon humor li anava dient: Mira, és un cotxe com el teu però en gran. Veus? A que és xulo? I si el tenia en braços, l’acostava al cotxe i li deia: Mira aquí s’asseu la gent. Demà agafarem el cotxe, posarem la cadireta nova on vas tan còmode i anirem a fer una volta. Et sembla? I en algun altre moment li deia: Voldràs anar amb cotxe demà? El viatge serà una mica llarg, però quan acabi veuràs als avis i anirem a la muntanya. Què et sembla?  Si vols, podràs veure el Mic.  El mateix dia que marxàvem li vaig ensenyar a obrir i tancar el cotxe amb les claus; pitjant un botó, el cotxe feia llums i ell reia. La idea era que es familiaritzes amb el cotxe i el relacionés amb coses positives.

Més d’un dia en el moment d’entrar el cotxe vàrem provar això d’explicar-li que tots anem amb el cinturó. Jo el tenia en braços fora del cotxe i li anava explicant: Al cotxe per anar segurs, ens hem de posar el cinturó. Mira el pare com ho fa –llavors el pare se’l cordava- i també se’l posa el Leto –i llavors el pare cordava el del gos-. La mama ara quan entri també se’l posarà. Oi, que també te’l posaràs tu? Ens mirava escèptic, dubtant que allò fos necessari. Hehehehe Però almenys ho intentàvem! Mai sabrem si tantes explicacions van funcionar realment. Però jo tinc la sensació que tot allò va ajudar-lo a veure el cotxe com un lloc més proper.

10. Tranquil·litat i repetint rutines al ritme del nen: Rutines? També per agafar el cotxe? Doncs sí!! Nosaltres no tenim cotxe propi i sempre hem anat amb el cotxe dels avis o els iaios i ja us dic que quan anem amb més gent i no es repecten les rutines i tempos del nen les coses no surten bé. Ja no parlo simplement de quadrar-li la migdiada, parlo del ritual d’entrada al cotxe. Penseu-hi. Tots seguim rutines encara que no te n’adonis. Però els nens sí que ho pillen, i ràpid. Agafes les claus del cotxe, vas a buscar-lo a la mateixa plaça de pàrquing, obres i deixes primer les bosses, després al nen i finalment pugés tu. Nosaltres com que no tenim cotxe no teníem una rutina. Anàvem improvisant segons el moment i moltes vegades amb presses perquè el cotxe estava mal aparcat… Així que aquest estiu vàrem intentar seguir sempre el mateix patró i fer-lo amb molta tranquil·litat i bon rotllo. Si a l’escola bressol els hi funciona, a nosaltres també ens podria funcionar, no? El fet és que després de dos o tres dies repetint el ritual el nen ja sabia el que passaria. No diuen que això els hi dóna confiança i els relaxa? En algun moment es queixava, però al final de les vacances, ja no deia res sempre que respectéssim el seu tempo. Potser la sortida “s’allargava” cinc minuts més, però valia la pena. Busqueu la vostra que segur que us funcionarà. 🙂

car-1850670_640

El factor més important, que no es pot menystenir

Però per mi el que estat més decisiu perquè tot anés millor és que l’Ot es fa gran. Això implica que dorm més profundament; encaixa millor els cicles de son i per tant són migdiades més llargues; es distreu amb més facilitat amb joguines i dibuixos perquè hi pot interactuar millor; i a més ens entén molt més i pot col·laborar a fer que la situació vagi millor. Fill, ho estàs fent molt bé! Valorem molt l’esforç per adaptar-te al cotxe! Ole campió!

Així que si el vostre peque encara és dels que plora i crida com si el matessin quan s’asseu a la cadireta del cotxe penseu que, com sempre, la clau és:

  1. Recordar que els mals moments passen
  2. Adaptar-se com es pugui a la situació. Potser podeu viatjar a llocs on arribi el tren, si ho porta millor.
  3. Donar temps al peque perquè creixi i s’adapti al cotxe
  4. I sobretot molta paciència, calma i comprensió per tornar-ho a intentar més endavant.

Espero que aquests consells us ajudin en el delicat procés d’adaptar-se al cotxe. Nosaltres no trobàvem la millor manera d’afrontar-ho i hem hagut d’anar preguntant, fent provés i errors i sobretot prenent molta paciència. Ànims a tots!!! Si algú ha provat algun altre mètode respectuós per adaptar-se a la cadireta del cotxe, m’encantaria conèixe’l potser el podem aplicar un dia que la resta no funcioni.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Alimentació - BLW · Criança respectuosa · Maternitat

Aquest estiu hem fet tot el que havíem dit que no faríem :( Com ho reconduïm?

Confesso que aquest estiu hem fet tot el que havíem dit que no faríem. Bé, tot no, però varies coses sí. Quina vergonya!! Que Sant BLW ens perdoni i tots els gurus de l’educació respectuosa ens emparin.

En alguns casos ha estat per supervivència, d’altres perquè ens feia il·lusió saltar-nos les normes i d’altres simplement perquè el peque es fa gran i les situacions canvien. Però si algú m’hagués dit que faríem tot això abans de començar l’estiu, no m’ho haria cregut. Ja us ho aniré explicant a poc a poc perquè no tot és dolent. Però he de reconèixer que la calor ha portat relax a les normes, canvi de rutines i cansament d’esperit. I molts cops, potser masses, m’he repetit a mi mateixa Tira endavant i no et jutgis, ja ho reconduirem quan comenci l’escola bressol.

Ara que ja portem uns dies de tornada a la vida real ens hem d’enfrontar a com reconduir la situació perquè no surti de mare. Si algú té propostes, estic encantada d’escoltar-les. Tota l’ajuda és bona. De moment, us explico els nostres dos grans temes i com intentarem millorar la situació:

Dibuixos animats a la tele o a la tablet

Fins a gairebé l’any podríem dir que l’Ot no havia vist la tele ni dibuixos animats. Mai li posàvem a casa i la família tampoc l’havia utilitzat per distreure’l. No volíem que el peque estigués enganxat a una pantalla, ni la de la tele i la de l’ordinador, mòbil o tablet. Només ho havíem utilitzat al cotxe per distreure’l i intentar evitar així els seus plors de desesperació. Així que durant el dia a dia simplement juguem amb ell. Així de senzill i així de cansat, perquè implica atenció constant. Tenim sort que el nostre peque es distreu solet uns 10-15 min màxim. Però això no et dóna per fer el dinar ni dutxar-te i vestir-te amb certa tranquil·litat. Només pots treure el taper de la nevera, escalfar-lo i parar taula abans que comenci a plorar demanant atenció, o pitjor encara, que en faci alguna de grossa per algun racó de la casa.

No sé quin dia vaig començar a posar-li la tele. Crec que va ser un d’aquells dies que estava tan queixós que no hi havia res que el relaxés, ni braços, ni teta, ni motxilla… Però la veritat és que del dia puntual, ho hem convertit en un hàbit 😦 La temptació de disposar d’uns minuts de tranquil·litat per fer el dinar, dutxar-me o simplement descansar és molt forta. I crec que ara l’hem cagada!

Com que els nens aprenen molt de pressa, ja només veure la tablet la demana. Primer a crits, després a plors. Així hem tingut les primeres rabietes amb només 14 mesos. I si està al sofà busca el comandament, ens el dóna i assenyala la televisió. Som conscients que era inevitable que la descobrís. Però volíem endarrerir el moment i ara que ha arribat, hem de posar-hi ordre.

BLW adaptat perquè mengi alguna cosa 😦

A casa hem fet BLW (o Alimentació Guiada pel Nen) des del primer dia que va començar amb l’alimentació complementària. N’estem molt orgullosos. El peque menja de tot (verdura, carn, pasta, fruita, llegums, peix…), saps escollir què li agrada més i què prefereix menjar segons el moment en el que es troba. Ja fa temps que vull escriure un post explicant amb més detall la nostra experiència. A veure si ho faig aviat.

Però aquests mesos ja sigui per la calor, perquè ha passat la crisi de l’any o perquè està aprenent a caminar, sembla que no té tant interès pel menjar. Bé, en realitat no té interès per estar assegut a la trona. El que vol és baixar, jugar i moure’s. Hi ha dies que, si té el menjar a mà, va fent. Però n’hi ha d’altres que li hem de peixar i ell simplement es limita a obrir la boca mentre juga. Que ens perdoni Sant BLW! Crec que ens hem saltat tota l’essència del mètode a excepció del menjar a trossos.

Potser no us sembla gaire problema, però no voldríem que s’acostumi a menjar d’aquesta manera. És a dir, donant-li nosaltres. No volem dintre d’uns anys haver-lo de perseguir  pel parc perquè mengi l’entrepà del berenar o peixant-li el menjar amb 4 o 5 anys. Hem de fer alguna cosa, ja!!

Com reconduir la situació?

La veritat és que no tinc ni idea de si funcionarà Hahaha! He de reconèixer que simplement ens guiarem pel sentit comú i l’amor. I si una cosa no acaba de rutllar, paciència i a afrontar-ho d’una altra manera. De moment teníem previst seguir aquests 5 punts. Alguns ja els hem aplicat i la veritat és que està anat força bé 😉 :

  1. Aprofitar el nou canvi de rutines: Encara que les situacions noves sempre són molt complicades i difícils d’afrontar també són ideals per canviar hàbits que no ens agraden, com per exemple el tema de la televisió o la tablet. Ara que iniciem l’escola bressol haurem d’incorporar nous horaris i noves rutines. Ja no servirà fer el ronso al matí, posar els dibuixos mentre preparem l’esmorzar i ens el mengem, ni deixar al peque veure la Peppa Pig o el que sigui mentre em dutxo tranquil·lament. Ara tots anirem amb més presses. Així que serà l’excusa perfecta per evitar la televisió del matí que tant hem utilitzat. Per sort a la tarda i a vespre ja no li posàvem. 😉 No es tracta de què no la vegi mai, si no d’evitar l’abús que n’havíem fet.
  2. Amagar la tecnologia que no volem que utilitzi: tablet, ordinador…(És a dir la temptació, així també és vàlid per altres coses que no volem que facin): Diuen que “Ojos que no ven, corazón que no siente“. Personalment sempre he dit que no és veritat, però en aquest cas crec que encara li funciona al peque. Si no veu la temptació (tablet, l’ordinador o el mòbil) no ho reclama, i s’interessa per una pinça d’estendre la roba, una caixa de cartó o una fulla seca que troba per terra. Així que no ho tenim tot perdut. 😛 Simplement es tracta de no posar-li la mel a la boca si després li he de dir que no.
  3. Posar música: La música és un recurs fantàstic per distreure als nens uns minuts i potser canviar-los l’humor. La veritat és que a l’hora de dinar va la mar de bé. Es diverteix i l’actitud amb el menjar és més positiva. I molts cops menja ell sol al ritme de la música. No es tracta de distreure’l sinó de fer més entretingut i agradable l’estona. Però compte! Més d’una vegada els peques acaben “mirant una pantalla” en comptes d’escoltar música, perquè posem la música a Youtube. A casa hem caigut en l’error. Ho reconec!! Vols arreglar una cosa i l’acabés cagant per l’altra banda. No ho hem fet amb la intenció directa de què miri un vídeo, sinó per descobrir-li alguna cançó, però ells no entenen que s’han de fixar només amb la música i acaben mirant més la pantalla que altra cosa. És un “mal hàbit” que tenim incorporat perquè nosaltres com adults ja fa temps que escoltem música a través de l’ordinador. Així que quan vàrem començar a fer-ho amb el peque, no érem molt conscients del que provocàvem. Per això, ara el que li dic és “Posem música”. I l’intento acostumar al fet que la pantalla no hi és. Naturalment assenyala on hi ha l’ordinador, tablet, etc però el tenim sempre amb la pantalla en negre o girada i després d’una setmana fent-ho sembla que ha entès que la gràcia és la música i ho gaudeix igual.
  4. Oferir-li alternatives i jugar amb ells:  Està clar que si no l’ajudem a distreure’s, el recurs de la pantalla és molt fàcil. Tant per ell com per nosaltres. Però si juguem i s’ho passa bé, mai reclama la televisió, tablet, etc. El que vol és seguir jugant i rient amb nosaltres. Així que hem d’aprofitar la situació d’avantatge i ensenyar-li coses noves, fer-li jocs, fer parlar als ninots, etc. Si els dibuixos el distreuen el seu pare fent de Sr. Frankenstein també l’ha d’entretenir. Això també es pot aplicar al tema del menjar o a qualsevol hàbit que vulguem canviar. Si no vol asseure’s a la trona per menjar per què no ho intentem al terra? D’entrada no canviem res més que la ubicació. Ell ha de seguir menjant pel seu compte, encara que vulgui jugar. I a poc a poc tornarem a la taula. Nosaltres vàrem començar a menjar a terra amb el peque farà cosa d’un mes. Primer va ser per desesperació. Ja que llences el menjar a terra tota l’estona, vés a terra, pensant que ja no volia menjar més. Fins que vàrem descobrir que al terra seguia menjant. Primer agafava el que havia llençat, així que ara li posem el plat a sobre la cadira i ell va caminant al voltant de la cadira o empenyent-la mentre segueix menjant. Si li dónes uns minuts i una mica de confiança ell mateix agafa el menjar i últimament ja no l’hem de peixar a tots els àpats. Anem millorant. De mica en mica!!
  5. Fites petites i assumibles: Està clar que res canvia d’un dia per l’altre. Ni tan sols els “mals hàbits” s’agafen d’un dia per l’altre. Així que per reconduir la situació també necessitem un temps. No podem demanar-li a una criatura que no ens entén del tot que canviï de la nit al dia. Ni tan sols nosaltres ho fem. Així que paciència i de mica en mica ho anirem canviant. Per això és important que els objectius que ens plantegem siguin petits i assumibles. I tot avanç s’ha de valorar molt. Que el nostre peque menja jugant per terra i amb el plat a una cadira. Petita millora! Que ara amb aquest mètode el peque ara menja ell sol un àpat sí, un àpat no. Mini millora!!! El pròxim pas serà menjar tot sol i quan ho tinguem veurem com reprenem això de menjar a taula.

Penseu que això que us plantejo està centrat en els nostres “problemets” (tecnologia i l’hora de menjar) però fàcilment és aplicable a altres hàbits diguem-ne “relaxats” que l’estiu sempre porta amb ell: Alimentació menys equilibrada, hora d’anar a dormir desapareguda, etc. M’agradaria molt que m’expliqueu la vostra manera d’afrontar-ho. Potser podem incorporar alguna de les vostres propostes. 😉

estiu i normes


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Maternitat

I si…?

I si… quan el peque tenia son hagués insistit més en comptes de desistir després de 45 minuts passadís amunt passadís avall? S’hauria adormit i ara estaria de més bon humor? I si… en comptes d’esmorzar a casa, haguéssim sortit ràpidament cap al parc? Hauria menjat més i no tindria son a l’hora i poc d’haver-se llevat? I si… quan tornàvem cap casa no hagués parat al super? Hauria dinat i amb l’estómac ple hauria dormit una súper migdiada de 3h, en comptes de marranejar, llençar el menjar a terra i estar tan passat de voltes que avui no dorm ningú a casa? I si… el banyo abans de sopar? I si… ho fem després?

D’ençà que sóc mare, la meva vida està plena de I si… Abans jo ja era una mica I si…, però ara realment és una exageració. Hi ha dies que m’ho plantejo dos o tres cops!! Sé que és el pitjor que puc fer, però quan veig que tot el que tenia “previst” es desmunta, canvia, muta, es transforma en qüestió de mil·lèsimes de segons vàries vegades en un mateix dia, no puc evitar pensar-ho. I si… ho féssim diferent, aniria millor?

Sé que les dues idees són clarament false friends maternals. Trampes de la nostra ment prematernal/paternal que ens impulsa a controlar-ho tot, a intentar aprofitar al màxim el nostre temps encara que sigui per estirar-nos al sofà. Però no! En aquest joc hi ha un Màster imprevisible que tira els daus sense que ho sapiguem i t’ho canvia tot.

Quan penso que la meva proposta de dia és ideal per ell (esmorzar amb la mama i el pare, una estona de parc, dinar a caseta, migdiada llarga i tarda a la piscina tots plegats), es veu que ell opina diferent. O simplement com no li he comentat perquè no pensava que això canvies res, resulta que ell ha decidit un nou pla. Ni millor ni pitjor, simplement el seu.  Sofà, teta, pedorretes i riures, més teta, una sessió revitalitzant de 40 minuts de plors i crits a ple pulmó perquè intentes treure-li el pijama i vestir-lo, migdiada sobtada just abans de dinar, una hora més tard ja no té gana, més plors, teta i passejades amb la motxilla però sempre per casa com avui si tingués al·lèrgia al carrer. OOOOOooooommmm!

Riu-te de les previsions del temps. Saber com anirà el dia amb el teu fill si que és una feina complicada. Per això cada matí em repeteixo el que una sàvia mare i professora de ioga ens deia sempre a classe: zero expectatives!! Però cada dia me n’oblido!!! 😦

No sé per què lluito contra la realitat. Ell sempre guanyarà! Millor que jo m’adapti i accepti que ja no puc controlar la meva vida. Hahaha Potser ara m’he passat 😛 Replantegem-ho!

Quan tenia vint anys, és a dir quan era jove (però fa mal reconèixer-ho, oi?), m’agradava la idea de no saber com seria el meu dia. Improvisar!!! Així que vinga nena! Una mica de joventut d’esperit!!! No he dit que m’ho miraré tot pel cantó positiu? Doncs això també pot ser positiu. El dia que esperi que tot serà una merda, el peque em mirarà, dirà mamà, vindrà caminant i m’abraçarà. Hahaha!!

Zero expectatives Cris!!! És que no aprenc! A poc a poc!!

people-2574503_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Celebracions

Estrenem domini .cat!!

Estrenem domini .cat, perquè som un blog de maternitat en català!! I n’estic molt orgullosa.

http://www.unamareilasevatribu.cat 

Quan em plantejava obrir aquest blog vaig pensar: Si les seves primeres paraules van ser en català, si amb la meva parella, els meus pares i els amics propers parlo en català, i sobretot, si al meu fill li parlo en català, el meu blog sobre maternitat ha de ser en català! No té sentit fer-ho d’una altra manera.

Ja sé que no tindré tants seguidors com si fos en castellà. Potser per això no podré viure del meu blog, com algunes mares bloggers que hi ha últimament. Però no es pot tenir tot i si havia d’escollir, sobretot volia ser coherent. Aquest blog és el meu espai per desfogar-me, per explicar una part molt íntima de la meva vida (la maternitat) i compartir amb la meva tribu reflexions, experiències, coneixement i anècdotes. I tot això ho he viscut en català.

Sé que no tothom que em llegeix té el català com a llengua materna. I què! Jo també llegeixo blogs en castellà o webs en anglès (i para de comptar, tampoc tinc tant domini de llengües, lamentablement). I espero que si algú decideix seguir-me (o no) ho faci perquè quan explico alguna experiència ho faig amb alegria, humor, cabreig, indignació, esperança… en resum amb sinceritat. No per la llengua que utilitzo.

Però lamentablement no tothom pensa el mateix. He buscat blogs en català sobre maternitat i gairebé no n’he trobat. Un parell i llestos. També és veritat que tampoc he trobat el meu, així que potser no és que no existim sinó que no tenim gaires lectors i per tant no existim pel Sr. Google. Intentaré millorar el meu posicionament, però seria una gran ajuda tenir un projecte com Madre Esfera en català. (Idea emprenedora per a qui vulgui posar-s’hi amb mi! 😉 )

Segur que hi ha moltes mares actives a la xarxa, només es tracta de descobrir-les. També podem donar bons consells, explicar experiències interessants i aconseguir arribar a tenir molts seguidors i que per tant existim pel Sr. Google, les marques i el món en general. Però sí, encara queda molta feina per fer.

Potser si aconseguim normalitzar el català a les xarxes, aconseguirem normalitzar-lo realment en el dia a dia. Trenquem els tabús! Per escriure amb serietat sobre maternitat, o sobre qualsevol altre tema, no cal fer-ho sempre en castellà. Un bon exemple són els blogs associats a diaris o magazins en català, com l’Ara o el Catotze. Però si aquests són bons o de referència, què ens fa pensar quan ens plantegem obrir un blog que per a tenir lectors o per a que se’ns prenguin seriosament s’ha d’escriure en castellà?

Si la Sra. Rodoreda, perdoneu l’exemple agosarat, s’hagués plantejat el mateix, que per tenir lectors havia d’escriure en castellà; potser mai l’hauríem descobert. Potser no hauria estat tan sincera, punyent, amorosa… No serà que ella no escrivia per tenir lectors, sinó perquè necessitava expressar-se?

Mares (i pares) del món, ajudeu-nos a donar visibilitat als blocs de maternitat en català! Feu-vos seguidores dels que connectin amb vosaltres, compartiu els posts que us agradin, doneu al like i deixeu ben clar al Sr. Google que sí que existim 😉

sparkler-2533043_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa · Escola Bressol · Maternitat

Fill, se’ns acaben els Primers Moments junts

Fa dies que tinc un gran conflicte quan algú vol fer, donar, ensenyar, etc alguna cosa nova al meu fill. Parlo d’ajudar-lo a fer el primer pas, de donar-li la primera galeta o d’ensenyar-li les primeres vaques en viu. Moments d’exclusivitat que voldria viure sola amb el peque i el pare, i ningú més. I quan veig que això no passarà, que algú vol ocupar aquell lloc en l’Olimp dels Primers Moments, sento molta ràbia. Moltíssima!!

Deia que ho visc com un conflicte perquè per una banda em sento culpable per sentir tot això; així que intento no donar-li importància i deixar que les coses passin com hagin de passar. Però a la vegada m’enrabio perquè crec que la meva posició està totalment justificada. Qui millor que la mama i el pare per viure amb el peque aquests primers moments? Per què la gent vol ocupar aquest espai? Què tinguin els seus propis fills! I si els han tingut o els tenen, per què volen “robar el que no és d’ells”?

De moment he pogut gaudir gran part dels moments clau: el gateig, els primers menjars, el primer parc, la primera remullada a la platja… Amb l’excedència m’he passat les 24h amb el peque i a part de comptades hores de cangur amb els iaios o els avis, la resta l’ha passat amb el seu pare i amb mi. Però ara que començarà l’escola bressol dintre de dues setmanes sento que perdré el control d’aquests moments, i em costa acceptar-ho. Suposo que és part del procés d’adaptació a la nova etapa.

He trigat a entendre que el sento quan la família li ensenya coses noves té relació amb el procés de separació que viurem amb l’inici de l’escola bressol. El seu pare també va passar pel mateix quan al mes i mig va haver de tornar a treballar i veia que es perdria molts Primers Moments. Llavors jo em pensava que l’entenia, però ara veig que no tan bé com ho faig ara. M’alegro tant d’haver intentat salvaguardar per tots tres tants moments com m’ha estat possible!

Aquests últims dies he sentit un cert ofec per la il·lusió que tinc de veure’l fer les seves primeres passes ell sol. Ja fa dies que tinc clar que no arribarà abans de començar l’escola bressol i que per tant segurament les primeres primeres me les perdré. Pensava que ho estava acceptant amb resignació però m’he adonat que simplement he desplaçat aquest Primer Moment per intentar viure amb ell altres Primers Moments. No tan significatius, però fàcilment més controlables: el primer contacte amb les pintures; el primer gelat; la primera llonganissa; la primera xocolata; els primers animals salvatges… Em queixo de què la gent vol “apoderar-se” dels “primers moments” del meu fill i ara sóc jo la que sembla que els col·leccioni. Quina vergonya! Però no ho puc evitar.

A l’escola el peque descobrirà/farà moltes coses noves sense nosaltres. Aquell “primer moment” ja no serà sempre al costat meu i això em fa mal. Sé que és inevitable i a la vegada natural. Anirà descobrint coses noves “ell solet”, en algunes estaré present i en altres no. Fins que de mica en mica els seus primers moments passin a ser exclusivament d’ell. És part del procés de fer-se gran. Però se m’omplen els ulls de llàgrimes en pensar que el curs vinent ja no li veuré la cara d’al·lucinat que posa quan aconsegueix una cosa nova, ni sentiré la seva rialla embogida quan la repeteix constantment simplement perquè ara sap fer-la. Només espero que quan em vegi vingui ràpidament a ensenyar-me què sap fer o què ha après. Ja us asseguro que se’m caurà la baba i els primers dies també les llàgrimes. Si esteu a prop, si us plau abraceu-me. Això de començar l’escola serà dur 😦

Els que em coneixeu que sabeu que per supervivència seguiré buscant coses noves per fer els tres i així col·leccionar de nou tots junts Primers Moments. S’ha de buscar el costat positiu i si aquest vull que sigui el meu propòsit pel nou curs ja està bé que comenci ara, que segur que em costa mantenir-ho. 😛

mother-2084239_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!