Jocs de 1 any a 2 anys

El nostre Top 5 en Música Infantil

És bonic veure com els peques a poc a poc van obrint-se al món i comencen a gaudir de plaers tan humans com la música, el dibuix (l’art) o els contes (la literatura). Nosaltres ara estem en ple moment musical. Mira que m’havia queixat que la música havia desaparegut de les nostres vies, perquè el peque necessitava silenci i tranquil·litat constant els primers mesos de vida. Ja feia ell prou crits ara fa un any. Per això, aquest canvi no me l’esperava!!

Ens vàrem instal·lar en l’etapa musical vora l’any i ara amb 16 mesos el seu interès per la música no para de créixer. Podríem dir que estem a tope!!! La demana només alçar-se. Ja no vol tant la tele, ara vol música. I ho comença a dir amb la seva versió particular de la paraula “música”, que sona molt a “puta” hahaha. I com que no sempre l’entenem últimament ho acompanya amb un “balla, balla“. Però ell no desisteix. Assenyala l’ordinador on posem la música. Ho fa insistentment. I si li preguntem directament si vol música, el seu Sí que no pot ser més clar. Sí, sí, sí amb forts cops de cap o Síiiii amb un gran somriure i fent un petit bot Hahahaha. Amb aquesta insistència i alegria no ens podem negar.

Si vosaltres també ho heu passat o esteu en aquest punt m’entendreu quan us dic que és bàsic per la salut mental dels pares tenir varietat musical, preferentment que t’agradin a tu també. Sé que hi ha pares que han aconseguit que la criatura mostri interès per grups no infantils, però nosaltres de moment no hem arribat a aquest punt. Potser no ho hem intentat amb prou insistència. Així que ens hem adaptat a la situació i hem fet un petit màster de cançons infantils populars i nous grups. La majoria d’aquests grups m’han arribat per recomanacions, pel boca-orella de pares solidaris que ens confessen que ja no escolten res més, hi hagi o no la criatura present. Sí, jo també ho confesso, em passo el dia taral·lejant cançons infantils. És el que primer em ve al cap, res de Taylor Swift o la cançó de l’estiu, ara penso en La Masovera o el Joan Petit quan balla. Només dir-vos que aquest octubre per fi he escoltat La Bicicleta de La Shakira i Carlos Vives. No sabia ni que existia! Hahaha Flipa!

Així que avui m’agradaria compartir amb vosaltres els nostres 5 grups de capçalera, amb l’esperança que vosaltres me’n proposeu de nous 🙂

Top musical ok

1. The Penguins Ska – Reggae per Xics: A casa són moooolt fans!! Al meu xicot sempre li ha agradat molt l’Ska i quan un amic li va parlar del grup va córrer a buscar-lo. Hahaha! I a l’Ot, com a bon fill, de moment li encanta.  Hi ha hagut èpoques que l’hem sentit en bucle durant un parell d’hores o més; i tot i que acabes amb el cap com un timbal amb punyetera La Masovera, he de reconeixer que fan passar una bona estona.

The Penguins són un grup per adults que fa cinc anys va començar amb aquest projecte de música per nens. Pels petits de la casa les cançons són més Reggae però alguna purament Ska també hem trobat. És genial veure al pare i al fill ballant Ska al mig del menjador. M’ho diuen fa un any i no m’ho crec. 😉 De moment no he descobert cap cançó nova, tot són adaptacions de les clàssiques cançons de la infància. Però estan súper ben adaptades.

El grup fa moltes activitats. El mes passat van fer un concert gratuït a Barcelona i estava ple de famílies i nens entregats. Groupies des de ben petits Hehehe! El nostre va intentar-ho, però el concert era just a l’hora de la seva migdiada i estava com zombi. Una pena!! 😦 Però com en fan més, provarem un altre dia a veure que tal. Si us interessa, consulteu la seva web: http://www.reggaeperxics.com/

També us recomano molt moltíssim els seus vídeos. Veureu que són molt showman. Es disfressen, ballen i a l’Ot li encanta veure els. Ja sabeu que intentem no posar-li molt la pantalla, però per anar en cotxe, quan amb la música no n’hi ha prou, el vídeo de La Masovera o del Sol Solet són tranquimacins infantils. Hahahah

2. El Mic!!!: Què puc dir d’aquesta titella que em té el cor robat i el del meu fill? Ens encanten els dibuixos i ara ens encanten les cançons!!! Hahaha. Sé que és jugar amb avantatja, perquè també surt a la tele; però quan el veig riure i ballar per la casa se’m cau la bava.

Ens el va recomanar la mestra de l’escola. Jo no tenia ni idea que hi havia discos de música. I de moment n’he trobat dos. Estan les cançons de sempre, més cançons noves. Factor que s’agraeix per tenir varietat. Es nota que han seleccionat quines cançons populars deixen i quines no. Potser perquè són sexistes, perquè deu ni do les que hi ha. A més algunes de les noves intenten transmetre bons hàbits com menjar fruites i verdures.

Si no l’heu escoltat, feu-ho. Els ritmes són animats i a la vegada pausats per no sobreexcitar a les criatures. A casa es nota molt al vespre o a l’hora del sopar. L’Ot comença a badallar i a sincronitzar-se per anar al llit. 🙂

3. 2princeses barbudes: Va ser l’altra proposta de la mestra de l’escola i han estat un gran descobriment!!! Personalment ja em se les cançons d’un dels seus àlbums, L’enciclopèdia baixeta de la nit. No sé què pensar de mi 😛 , però he de reconèixer que em calmen i m’agraden força.

Tenen una peculiaritat, fan música amb instruments de joguina, i realment sona mooolt bé. El ritme és suau, agradable i tranquil·litzador. Posar-los és fer entrar la pau a casa, així que si puc, els escollim per sopar o per aquelles matinades que a les 6 ja està despert cridant “Balla, balla!”. A més totes les cançons són originals d’ells i tenen discos en diferents llengües. No sé per què és difícil de trobar un grup que compongui però crec que també és molt important pels peques tenir nous estímuls musicals.

Ara només ens falta anar-los a veure en directe. I mira que donen oportunitats: http://www.2princesesbarbudes.org/

4. Mainasons: Uns clàssics de la música infantil actual catalana. Tenen milers de visualitzacions al Youtube i un munt de discos. Si no els coneixeu, no sou pares d’aquest món! 🙂 Tenen caçons pròpies però són molt coneguts per les adaptacions de les cançons de tota la vida amb estil Jazz, Soul i Funk. Recordeu el fill del Messi amb el Joan Petit? A casa els trobem una mica massa lents però reconec que nosaltres som massa espitats. 😛

Si els voleu veure en directe, els pròxims caps de setmanes tenen vàries actuacions programades: http://www.mainasons.com/actuacions-en-directe/

5. El pot petit: Més que un grup, són una companyia d’espectacles. Si escoltes alguna de les seves cançons, veus que estan pensades per a interaccionar molt amb els peques i fer-los saltar, ballar i riure. Fins fa poc no els teníem gaire presents perquè en cert aspecte el peque era massa petit. Però ara que ens entenen perfectament comença a gaudir-ho.

Les cançons són pròpies i molt animades. Alguna tarda d’aquest prehivern que es comença a fer fosc aviat i fa fred, hem de trobar activitats per fer a casa (estic pensant un post sobre el tema). I les seves cançons acompanyades de la coreografia de la mamà, li fan molta gràcia. Aquesta tarda just es feia un fart de riure mentre jo ballava el pirata i el lleó vergonyós 😉

No us talleu. Proveu i ja veureu a què em refereixo. I sino, aneu-los a veure actuar: http://www.potpetit.com/

Sabeu què és el millor de tot plegat? Que gràcies a la música el peque està aprenent molt. Més paraules, més gestos per comunicar-se, més narratives… (ara entén millor una petita història). Estic convençuda que haver incorporat la música a la seva vida, ha estat un gran descobriment per ell.

Per això si sabeu de més grups que puguem proposar-li, m’encantarà saber-ho. Estem oberts a altres estils musicals 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Eduquem en el masclisme?

Aquest dissabte 25N es commemorava el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere i no volia deixar passar l’ocasió sense parlar del tema encara que la conjuntivitis i l’otitis del peque m’ha endarrerit una mica. Així que he tornat a deixar a l’esborrany La nostra habitació Montessori o El nostre Top 5 en Música infantil per parlar d’un tema realment important: el masclisme i la violència de gènere! Perquè en essència són el mateix.

Feminism

Com a dona he viscut violència de gènere de diferents formes, algunes molt clares i altres més encobertes. Per sort mai he patit violència sexual ni m’han arribat a pegar, tot i que vaig tenir un noviet que després de moltes humiliacions verbals un dia va estar a punt de donar-me una bufetada, cop de puny o… no ho sé ben bé què. Però del que mai m’he escapat, com cap dona adulta, és de la violència verbal o psicològica. I qui ho negui és que no ha parat bé l’orella o simplement no ho vol reconèixer.

Per mi la violència de gènere inclou també qualsevol comentari, mirada o acció que comunament tracten com a masclisme o a vegades simplement com a un tòpic social sense importància. Parlo del clàssic comentari de la iaia que per evitar un cop t’està dient que les nenes no fan certes coses “Nena, sembles un xicotot, baixa d’aquí”, de la desafortunada frase d’una mare preocupada que et fa sentir por per sortir de nit en comptes de donar-te eines per empoderar-te “No vull que arribis tan tard. Clar que confio de tu, però no sé qui et pots trobar“, del pare que gira la mirada sense cap discreció per veure bé el cul d’aquella noia mentre porta al seu fill a l’escola, i un llarg etcètera…  I és que la violència de gènere arranca en l’educació i en els estereotips socials que tots acceptem.

Eduquem en el masclisme?

Ara que sóc mare hi penso molt en això. Quan estava embarassada i ens quedava poc per saber si seria nen o nena, va sortir un vídeo que em va deixar ko. Dear daddy! Quan el mirava ja no pensava en mi i en com la societat masclista m’havia tractat. En comptes d’això, automàticament vaig començar a pensar en la societat de merda que es trobaria la meva possible filla, amb les hormones a tope no podia deixar de plorar. Pocs dies després ens van confirmar que seria nen i encara que pogués semblar que el tema ja no anava amb nosaltres, jo tenia molt clar que el tema sí que anava amb nosaltres!! Com a pares d’un nen tenim a l’abast la possibilitat de canviar aquesta societat masclista. Sento que com a dona els hi dec a les nenes/noies del futur!

Si els pares d’ara eduquem als nens (i les nenes) sense masclisme, amb els anys tindran una societat més justa, més igual. Per això m’he plantejat com podem educar al nostre fill perquè no sigui masclista.

Com podem educar al nostre fill perquè no sigui un masclista?

No es tracta simplement de comprar-li una nina, que també, ni de demostrar-li que homes i dones fan totes les feines de casa, que també; sinó de fer-li entendre que el respecte és bàsic i no depén del sexe.

  • Trenquem els estereotips estètics de com són els nens i les nenes

Personalment començo a pensar que donem molta importància al gènere. Ja fa un temps que la gent confon al nostre fill amb una nena i tant al pare com a mi no ens fa res. Així que simplement no els corregim. Tampoc acabem de veure què els hi fa pensar que és una nena, però en aquest tipus de coses ja comencen a jugar els estereotips. Cabells més llargs, criatura menuda, cara bufona… Però realment tot això és important?

Hi ha gent que educa als seus fills/filles amb fluïdesa de gènere, esperant que la criatura acabi decidint amb quin gènere se sent més còmode. Reconec que per nosaltres aquest tema queda molt lluny, no sabríem ni per on començar. Això sí que és de pares hippies de veritat 😛 Però potser no van tan desencaminats. Està clar que el nostre fill ara no pot decidir com portar els cabells o com vestir-se, però quan ho comenci a fer no voldria coartar la seva decisió, encara que vulgui portar alguna cosa rosa o fins i tot un tutú. Intentarem respectar el seu “estil”, si és que una criatura té estil hahaha.

  • Deixa’l que juguin amb el que vulguin

Quan una criatura vol jugar amb una joguina, no es planteja si és per nens o per nenes. I menys a aquestes edats. Ells agafen una nina i no veuen el rol de persona que té cura que socialment s’atorga a les dones, sinó que hi veu una figura humana. Algú com ell. Veu l’oportunitat de reforçar allò que ha après (els ulls, la boca, la mà, els dits…) o de repetir el que veu que fa els pares (acaronar-lo, donar-li el menjar, posar les sabates…). De la mateixa manera els hi passa amb els cotxets de nadó, amb els kits de neteja, amb les cuinetes… Digueu-me què fa que un nen no pugui jugar amb tot això? La seva biologia o el rol social que s’associa als homes?

Segons sembla a les nenes tampoc els hi oferim les mateixes joguines que als nens. La BBC va fer un estudi on mestres d’escola bressol oferien a “nens” i “nenes” joguines. Encara que els mestres es pensaven que ho feien equitativament es veia com oferien joguines diferents segons el sexe!!! (En teoria sense ser conscients – Podeu veure el vídeo aquí sota)  Perdó??? Perquè no pot jugar una nena amb un cotxe o a fer construccions? El tema impacta més, quan es descobreix que jugar a apilar, a fer construccions o amb pilotes, desenvolupa les àrees del cervell pròpies de les ciències i la tecnologia. I en canvi jugar a tenir cura d’un nadó o similars, desenvolupa les capacitats d’empatitzar i d’expressar emocions. Potser estaríem tots més sans si tinguéssim les dues àrees més equilibrades?

  • Si us plau, deixa que s’expressin!!

Quan el meu fill està trist, cansat o de mal humor vol expressar el que sent. Igual que ho fa quan està content i feliç i a tothom li encanta. No compren perquè no ho pot fer, i menys ho entendria si veies que ell no pot, però la seva companya de classe sí. Lamentablement a la nostra societat el tema dels sentiments i els plors encara són un tabú.

L’alegria, l’amor i la felicitat solen ser benvingudes, sempre que s’expressin amb moderació. En canvi no se’ns permet estar trist, enfadat o enrabiat. Es considera inadequat expressar-ho i fer-ho es considera propi de persones febles. Però els sentiments hi són igualment i no fer-lis cas potser molt pitjor. Pot fer gent frustrada, no comunicativa, o simplement fer que el malestar creixi en silenci i quan tot surti sigui molt més desproporcionat. Socialment s’ha acceptat que les dones expressin aquests sentiments plorant, però pels homes no hi ha opció.

Com el nostre fill és molt expressiu de moment, m’he trobat més d’una vegada amb desconeguts que mentre ell plora li diu “No ploris, els nens no ploren” o “No ploris, només ploren els nens petits i tu ja ets gran!“. Entenc que la intenció general és tranquil·litzar a la criatura, però amb frases així de glorioses els hi estem trasmetent missatges molt dolents. Què vol dir que els nens no ploren? Vol dir que els nens i els homes no senten res? Vol dir que plorar és dolent o feble o vés a saber que i que només està permès a les dones? Vol dir que només senten els nens petits i que quan creixes ja no pots sentir? Llavors com esperem que un home adult expressi els seus sentiments a la seva parella o als seus fills, per exemple? Si des de petits els hi diem que no poden expressar sentiments, el mecanisme més fàcil d’adaptació és deixar de sentir, amb tot el que això comporta.

I si és una nena qui sent tot això? Ella entendrà que per algun motiu ella sí que pot expressar els seus sentiments, perquè fer-ho és propi de dones. Potser després li semblarà normal que un home adult s’expressi la seva pena, frustració o ràbia barallant-se, pegant-li o violant-la perquè no té altres maneres. Potser us sembla una exageració, i tot i que no sóc psicòloga, per mi està clar que la base de tota violència masclista són sentiments mal canalitzats (frustració, ràbia, por…) i rols socials mal entesos.

  • Parla amb els teus fills tant com parles amb les teves filles

Quan buscava informació per aquest post vaig veure una estadística que deia que les mares parlen menys amb els seus fills que amb les seves filles. Ostres!!! Amb el que li parlo a l’Ot, si fos una nena, estaria sense veu Hehehehe! No sé fins a quin punt les mares reproduïm aquest padró. Jo no ho hauria dit mai. Però està clar que les estadístiques es basen en moltes experiències així que algú hi haurà. I tant és bo que no obviem els beneficis de parlar amb els fills.

El fet de parlar amb la criatura els hi dóna eines per entendre’t millor, per comunicar-se amb tu després i a més els ajuda a construir una visió del món també des dels ulls de qui els hi parla. Si com a dona li parles al teu fill, li estàs donant la possibilitat d’aproximar-se a la visió del món des de la realitat d’una dona. No us dic que li expliquis les penes que et trobes en aquesta societat masclista, sinó que simplement t’hi relacionis amb la mateixa intensitat que ho faries si fos una nena.

  • L’exemple comença a casa

És un clàssic però és la realitat. Si les criatures veuen que a casa pare i mare cuinen, passen l’aspiradora, posen la rentadora, estenen la roba, els vesteixen i els banyen, etc no els hi passarà pel cap la idea que hi ha feines pròpies de les mares i altres dels pares. Les tasques de la casa són de tots. I quan ells creixin també les hauran de fer. De mica en mica, segons el que puguin fer.  De moment nosaltres hem començat per a que ens ajudi a posar la rentadora i a estendre la roba 😛 Res important, simplement ens hem aprofitat de la seva devoció per la rentadora i per posar i treure les coses dels llocs en el nostre benefici Hihihi! Això sí, mai havia estès una rentadora amb 45 min!! A veure si a poc a poc ho anem accelerant Hahaha

  • El millor exemple una mare orgullosa de ser dona

No es tracta d’exaltar innecessàriament la nostra identitat, però si una criatura veu a la seva mare orgullosa d’ella mateixa la imatge que tindrà d’una dona “normal” serà la d’una dona forta i empoderada, algú capaç de prendre les seves decisions. Algú a qui respectar!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Maternitat

Sabata, sabata, sabaaataaa!!!

Ahir, innocents de nosaltres, vàrem sortir a la caça d’unes sabates pel peque, sense saber l’espectacle que estàvem a punt de viure.

Teníem clar que no ens podíem distreure amb cap altre dels encàrrecs que se’ns acumulen i, que gràcies als horaris nòrdics del nostre fill, només podem fer els dissabtes. Les Attipes que porta ja li comencen a deixar una marca sospitosa al dit gros, fa una setmana la mestra ja ens va recomanar que anéssim pensant en unes noves sabates i si no ho enllestíem ahir, havíem d’esperar a la setmana vinent. Així que  disciplinadament, perquè ara el nostre dia a dia o és disciplinat o no acabem res, vàrem passar corrents per davant de totes les botigues, com si al món només existissin les sabates de nen.

Volíem anar a dues botigues per a poder decidir-nos millor i veure com caminava amb diferents models i marques de sabates, però mare meva! Quin show vàrem muntar!!!  A escala de “rabieta”, que dirien les iaies. Plors d’advertència, crits de “no, no, no” cada cop més forts i fins i tot escena de plors a terra. Sincerament no m’ho esperava. Jo pensava que el peque s’ho passaria bé, que li agradaria posar-se sabates com fa constantment a casa amb les del seu pare i les meves. Fins i tot havia imaginat una escena idíl·lica/alegre on l’Ot assegut a terra o a una cadireta de nen alçava content el peu per a que li emproves la sabata. Hahaha!! És que no aprenc!!! Això em passa per confiar-me i sortir de casa amb les estratègies de vacances. Apa noies, ja podeu tornar cap aquí tan bon punt acabeu amb l’spa perquè el tema està complicat i us necessito. 😛

Tot va començar perquè l’Ot no volia que li traguéssim les seves sabates per provar-se les noves. En sortir de la primera botiga pensàvem que ho havíem fet massa a la brava i no li havíem donat temps per assimilar el que anàvem a fer, així que a la segona botiga ens ho vàrem prendre amb més calma i intel·ligència, a vegades em sorprèn com tot i el cansament tenim respostes prou creatives i encertades; però un cop més es va repetir l’escena. 😦

M’ho hauria d’haver imaginat. Sempre que juga a posar-se les nostres sabates, ell segueix amb les seves. No hi havia pensat!!! Però la veritat és que adoooora les seves sabates. Tan bo punt s’alça, les reclama, fins i tot a l’escola bressol quan es desperta de la migdiada crida SABATA, SABATA, SABATAAAAAA!! La mestra un dia ens va dir que des de fa uns dies s’adormia abraçat a la sabata. Li han ofert nines i peluixos, però ell vol la seva sabata.

IMG_20171119_150351
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

Abans de parlar d’aquest tema amb la mestra pensava que era un període de reafirmació de la nova paraula que havia après, però després d’això d’ahir i de saber que dorm abraçat a la sabata, entenc que és alguna cosa més. És la seva ploma de confiança a l’estil Dumbo. Les porta d’ença que va començar l’escola bressol al setembre i amb elles ha superat el període d’adaptació, ha après a caminar sense agafar-se i s’ha llençat a descobrir també el carrer. Ara que sóc conscient de tot el que ha viscut amb elles, em sap molt greu haver-li de canviar. I comprenc millor la seva reacció d’ahir.

No sé si algú més li ha passat amb el seu peque. Us agrairia molt saber d’experiències similars. Perquè ara a casa haurem de fer una petita campanya pro canvi de sabates. A les dues botigues ens deien que li passava a alguns nens, que era habitual, sobretot si han anat descalços. No em quadra, el meu fill vol les sabates noves i a sobre de les seves. Té una saturació de sabates. Que jo sàpiga no tinc cap mare-amiga a prop a qui li hagi passat. Avui hem començat amb humor i amor a ensenyar-li que podem tenir més d’una sabata. A veure com ens en sortim! De moment no hem tingut gaire èxit! Potser acaba anat a l’escola bressol dilluns amb tres sabates, les dues noves als peus i La Seva Sabata a la mà. 😛


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Per què sempre s’espera que renunciem les mares?

Quan encara no he tancat tots els temes que tenia pendents pel blog i els borradors a mitges s’acumulen, ara se’m plantegen nous temes que no vull deixar passar més dies per tractar. Per això, avui més que mai, volia parlar sobre un gran tema: Per què sempre s’espera que renunciem les mares?

Ja sabeu que des de principis d’octubre he tornat a treballar i això ha obert una nova etapa en la meva vida. El temps s’esfuma, vola, s’escola entre corredises amunt i avall i jo i la meva passió (escriure) sempre queden pel final. Segur que a moltes de vosaltres us sona, oi? A més a més aquesta etapa ha desencadenat noves emocions, més preguntes i sobretot més incertesa. La vida se m’ha accelerat de cop i volta. I és que al difícil repte de conciliar maternitat amb feina i he d’afegir el binomi impossible maternitat-vida pròpia.

Majoritàriament som nosaltres les que renunciem al nostre temps, a les nostres aficions, al nostre lleure per a que tot tiri endavant. Fixeu-vos que ara no parlo de la feina, sino de renuncies més personals. Tots sabem que amb una criatura la feina i el merder a casa mai s’acaba i segurament si t’organitzes millor pots intentar esgarrapar hores al rellotge. Però tot té un límit i després de portar tot un dia sense parar, només 15 min per dinar, costa trobar forces per dedicar-se temps a una mateixa. Està clar que si l’entorn no t’ajuda aconseguir-ho és realment impossible. Però avui, a les 23.01h de la nit, mentre tota la casa dorm i jo intento esgarrapar aquelles hores al rellotge que s’enriu de mi tinc ganes de fotre un “mecago en tot“.

Aquesta tarda tot semblava indicar que podria tenir una estona de tranquil·litat, però tot s’ha allargat, s’ha girat i m’he trobat de nou totalment boicotejada i sense forces ni temps per seure’m a escriure. Us prometo que tinc 13 post al borrador, sense comptar aquest, esperant ser rellegits, acabats o revisats però la vida no em dona per més. Sé que el meu xicot fa tant com pot però molts cops sento que ell no renuncia igual que jo. I ho reconec, això em cabreja, amb ell i amb mi. Pobre! Demà a les 6.30h es llevarà per rentar plats i fer el tapper dels dos. Però estic esgotada de dinar al metro a corre-cuita, de renunciar als meus metges o les meves sessions de sòl pelvià perquè la funcionaria de torn ens va donar malament l’hora de la revisió i hem de tornar-hi la setmana vinent, de veure com el iaio espera que llegeixi les historietes que escriu i ni tan sols s’adona que a mi no em dona el temps ni per asseurem a menjar, de portar una llista de “To do” a la feina, a casa i al blog i veure que l’única que no avança és la meva, de no ser capaç de llegir un llibre més que al metro entre l’anar i el venir, etc. I en mig de tota aquesta acceleració, frustració i cansament que estic vivint últimament, els dies que puc trobar 30 min per dinar i posar-me la novel·la de tv3, vaig i em trobo amb el mateix gran tema: la mare s’ha de sacrificar pels fills. Whaaat!!!!???

Estic indignada, molt indignada. Hi ha una parella d’actors que em comencen a caure realment malament. Em sap greu perquè m’estic transformant en les iaies que escridassaven al Montsolís quan els veien al carrer perquè eren molt dolents. Però a la vegada estic contenta de que per fi es tracti el tema tan clarament. No se si seguiu la novel·la dels migdies a tv3. Aquesta és la primera que veig de forma regular; simplement perquè volia trobar un moment personal per no pensar, descansar i desconnectar del món, i el fet de tenir el servei A la carta em permet veure-ho a qualsevol hora per internet. He dit “no pensar”, oi? Hahaha però amb aquests temes una és que no pot evitar-ho.

Sense fer spoilers ni explicar aquí tota la historia, la situació és que una dona que acaba de perdre el marit comenta als seus sogres que necessita marxar a treballar a Mèxic per desconnectar de tota la merda que està vivint des de la mort del marit i dedicar-se uns mesos a ella i després poder cuidar millor als seus dos fills. Per això els hi demana si els nens es poden quedar amb ells mentre ella està fora 6 mesos. Independentment del que pugueu opinar sobre si vosaltres ho farieu o no (penseu que en situacions extremes potser actuem com menys ens esperem) la conversa que té amb els sogres és gloriosa!!! Surten una de prejudicis sexistes i de merda cap a la imatge de “com a de ser una mare” que se’m posava la pell de gallina. [Minut 11.47 fins al 16.15]

comsifosahir

Frases del tipus: “Les teves responsabilitats”, “Abandonar als nens”, “Ho hem de decidir entre tots… però tu has pres una decisió…”, “Estàs taaaant enfonsada, que no pots viure amb els teus fills” i la millor “Quina mena de mare pot fer una cosa així?” Està clar que els guionistes tenien la intenció de provocar, de posar el tema sobre la taula perquè la historia segueix uns quants capítols més, però per mi és molt significatiu que es tracti aquest tema a la sèrie de sobretaula que mira mitja Catalunya. Si no parlem d’aquests prejudicis, d’aquesta imatge idealitzada de com a de ser una mare, no ho canviarem mai!

O és que una mare ha de ser sempre “perfecte”? Compte perquè la perfecció es guia segons uns canons i els teus no tenen perquè ser els meus. És que una mare no pot necessitar o simplement voler anteposar el seu benestar al de la família? Pel que sigui, perquè ho necessita puntualment o perquè ho prefereix així, perquè les seves prioritats ha canviat… Per què seria diferent si fos un home qui prioritzes feina, la seva salut o simplement la seva identitat personal com a Joan, Pere o Luis i no com a “pare de…”? I abans de dir-me que no seria diferent, penseu si és veritat o no. Perquè lamentablement a la pràctica és diferent i es justifica. I el més important per què som sempre les pròpies dones les que ens boicotegem entre nosaltres? Realment aquesta falta de solidaritat entre dones i aquesta mena de judici constant que s’exerceix no és gens sa.

Sempre s’ha dit que una mare tira endavant una família, però mai es parla de quan la mare no està bé per fer-ho perquè mai es prioritza. Utilitzem frases cliché per donar-nos ànims però fins que no acceptem que cuidar-se a una mateixa és cuidar dels teus, no canviarem mai allò que esperen de nosaltres: que renunciem, que ens sacrifiquem, que patim. Perdoneu, però ho trobo massa penitencia cristiana, llegat d’un patriarcat a qui ja li va bé que siguem nosaltres les que pringuem en excés.  Potser ara he sonat una mica radical. Però és que avui ja n’estava farta i necessitava una mica de reivindicació. Dones de la CUP, doneu-me forces!! 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

Criança respectuosa · Escola Bressol

La nostra difícil adaptació a l’escola bressol

Només fa una setmana que no escric al blog, però tinc la sensació que ha passat més d’un mes. Estic una mica descol·locada! Em sento com si m’hagués passat un camió per sobre, però simplement és que he tornat a la feina. Potser no vaig tan desencaminada, perquè el xoc de realitat després d’un any i mig d’oasis maternal es podria equiparar a un tràiler doble que t’enganxa de ple a 120 km/h. Nous horaris, noves rutines, tensió per com anirà tot, sense poder aprofitar les migdiades del peque per descansar… Però seguint despertant-me 2 cops la nit que va bé o 8 vegades com avui. Així que a les 22.30h ja no sóc persona i a les 23h algú em desconnecta, qual Matrix, i caic rodona on estigui: sofà, al llit del peque donant teta, a la cuina… I és que per acabar-ho de rematar per casa seguim amb la temuda adaptació a l’escola bressol.

L’última setmana de setembre en comptes d’acabar amb aquest tema, va anar a pitjor. Ja sé que això no són matemàtiques i que amb els nens 2 + 2 poden ser 4, 5 o 10. Però sincerament no esperava que arribéssim a aquest punt. És cert que vàrem començar molt tard (19 de setembre), però al principi tot va anar tant bé!! Massa bé! En deixar-lo reia, em saludava mentre marxava i es posava a jugar. Era massa idíl·lic. En algun moment havia de petar. I tant, si ho va fer! Així que ara que la resta de famílies ha passat aquesta etapa, nosaltres encara hi som. 😦 Espero que ja haguem tocat fons i ara només haguem de pujar, a poc a poc però sempre en direcció cap amunt; perquè sinó… m’haureu de recollir de sota el tràiler amb bossetes d’aquelles del CSI.

He de reconèixer que el cap de setmana passat va ser el pitjor. Es va unir la seva crisi de separació amb la meva!! O us penseu que són ells els únics que la pateixen? I una merda!! Quan veus al teu fill passant-ho fatal (tal com va dir la mestra) t’ataquen totes les pors, els dubtes i sobretot la culpa Aquella culpabilitat tant absurda i injustificada, com intensa i punyent. I la gent que és molt imbècil només fa que dir-te Tu sobretot no ploris i estigues tranquil·la, que sinó li transmets. Estàs insinuant que és culpa meva??? Sí, home!! El meu fill plora durant hores a l’escola bressol i jo em comportaré com si res. Aniré pel món amb un gran somriure. Doncs no!! Si vol braços, li donaré; si vol teta, allà la tindrà; i si el veig trist, ploraré amb ell. Així que el cap de setmana passat ens vàrem dedicar a això: teta, porteig i plors, i més d’un cop tot a la vegada. Us imagineu l’escena? Tots dos ho havíem de treure. I la veritat és que crec que ens ha anat força bé!

A l’acabar la setmana i al començar aquesta, la situació era dramàtica. Plors en marxar jo, plors en deixar-lo el pare a l’escola, ploriquejos que canvien d’intensitat durant vàries hores al llarg del matí, buscant sempre els braços de la mestra, i si no els tenia, grans plors amb intents de cops de cap a terra. Ja sé que no sempre el pot tenir a sobre. En té dos braços per 13 criatures. Així que intento no pensar-hi. Aixxx quin patir! Quan arribava el dinar la cosa empitjorava. Plors, negació i cabreig. Fa dues setmanes que no dinar!! I a l’hora de dormir plors intensos fins a caure exhaust. Es desperta súper aviat quan els altres encara dormen i torna a plorar cridant mamà. Un Cristo que no vegis. Quan el recollia seguia sanglotant, tenia els ulls vermells i infladíssims i només eren les 14.30h. Així que com espereu que jo no ho passi malament?

Em sentia culpable, pensant que tot allò era culpa meva. Perquè tornava a treballar i ja no estaria amb ell. Perquè des de sempre li he ofert braços o teta quan ho necessitava. Perquè l’he portejat quasi el 80% del temps en comptes de fer servir cotxet. Totes les veus que sempre em van criticar tornàvem a mi. Se’m repetien al cap un cop rere l’altre dient-me: Ja t’ho deia que no era bo pel teu fill. Ho veus ara!! Va ser molt trist, plantejar-me si havia fet la criança adequada. Per sort que també tenia gent a prop que em recordava que allò era el més normal i a la vegada el més sa. Et nota a faltar perquè té un fort lligam amb tu (apego). El que és perfecte. A més l’Ot no està d’acord amb la nova situació i ho expressa a la seva manera. Dóna-li temps i confia en ell.

No m’agrada parlar d’un tema quan encara no ha acabat. Perquè no veus les coses amb la mateixa perspectiva i perquè si avui fa un pas endavant, demà pot anar dues passes enrere. Però la veritat és que aquests dies he intentat viure-ho tot una mica diferent. A veure si així també puc ajudar al meu fill. Perquè la sensació d’impotència, de no poder fer res, era un altre d’aquells sentiments que més em torturava. Potser amb tot el que he fet no estic canviant res en la perspectiva del meu fill, però jo em sento més tranquil·la.

El cap de setmana passat em vaig concedir plorar; però plorar amb majúscules. Llargues estones plorant  sola i d’altres abraçada a ell. També em vaig reservar moments d’intimitat per tots dos, sobretot als vespres, quan hauria d’estar dormint al llit i nosaltres sopant al menjador. Vàrem reviure molts moments com als primers mesos quan es quedava adormit obre meu fins que anàvem al llit. També l’he portejat tant com he pogut. Li he donat llargues hores de teta i hem iniciat un nou moment de teta +abraçada + caricies als peus + els seus dibuixos preferits. I sincerament, m’he omplert d’ell i crec que ell també de mi.

Els últims dies la mestra ens deia que semblava tenir més interès pel joc. Ja no plora per dormir, encara que dorm poc i es desperta buscant-me. I fins i tot algun dia ha tastat la fruita del dinar. Res més. Petits passos que són grans concessions del nostre fill, tossut, amb caràcter i cop avesat als canvis. Nosaltres els rebem amb alegria i optimisme i li agraïm amb més braços i amor.

No sé com ni quan acabarem la nostra adaptació. Però mentrestant seguirem fidels a la nostra criança, sense fer cas als fantasmes, amb braços, teta i porteig. Si ens han servit aquests últims 15 mesos, segur que ara també ens ajudaran.  

cub-1418738_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Celebracions

Demà a casa votarem!!!

He dubtat si calia dir-ho, perquè sent un blog de maternitat, el tema no toca. Però tal com estant anat les coses crec que cal dedicar-hi unes línies per si algú té dubtes. Així que… Demà a casa votarem!!! I us animo a tots a fer el mateix.

Hi anirem ben aviat tots tres. Calculo que sobre les 8h. Deixarem al Leto a casa, perquè amb els crits i les cassolades ho ha passat fatal. Pobret, no entén res, i jo molts dies tampoc quan miro les notícies. Ens vestirem de diumenge, com sempre que anem a votar, però una mica més cómodes per passar-hi el dia. I serens, feliços i amb el cap ben alt passarem davant dels turistes. Els hi direm Hello, We’ll vote today! amb un gran somriure. No sé què ens trobarem al nostre col·legi electoral. Espero que la gent hi hagi passat la nit i la policia no sàpiga que existeix. Però si no és que s’ha alçat el mur de Berlín davant la porta, el meu xicot i jo votarem! Podeu imaginar el nostre vot, però com és secret i personal em reservo el misteri 😉 A més estem acabant la jornada de reflexió!

Però hi ha una cosa que sí voldria comentar, perquè crec que és el més important de demà, perquè va més enllà de votar sí o no, i perquè té molt a veure amb la criança que intentem transmetre al nostre fill i amb el que parlem cada dia en aquest blog: Tothom té dret a expressar-se, a decidir per un mateix i a ser escoltat, sigui el teu fill o tot un poble.

Però lamentablement encara hi ha gent que té por al fet que el seu fill o tot un país s’expressi. Perquè el que pugui sentir no li agradi; perquè el que es digui el faci canviar els plans o li replantegi tot el seu estil de vida; i sobretot perquè escoltar implica diàleg i això sempre és més cansat que donar ordres des d’una posició d’autoritat. I creieu-me sé del que parlo i un munt de famílies que eduquen al seu fill/a amb respecte cada dia també. Tinc un fill de quasi 15 mesos que s’expressa a ple pulmó des de ben petit i son pare i jo ens hem acostumat a escoltar-lo i fer-li cas. I ara som més feliços tots plegats.

IMG-20170925-WA0005

Encara que sembli una banalitat criar un fill és com governar un país. Abans que res s’ha de respectar a la criatura, o al poble, perquè ell/a és qui dóna sentit al teu nou ofici. Després has d’intentar donar-li el que necessiti (braços, teta, dret a votar…), no el que la “norma”, el costum o la Constitució marqui. No tinguis por. No es mal acostumarà, sinó que serà més feliç. Pensa que no hi ha lleis ni Constitucions inalterables, pel que sé l’única llei immutable és la de Déu i l’home ja l’ha qüestionat moltes vegades. És convenient que vagis acceptant que les coses canvien, que la gent és diferent, que no els pots forçar a fer una cosa, sigui dormir, menjar o quedar-se a un país.

I amb tot això la disciplina, on queda? Doncs al seu lloc. Utilitzant-la quan realment fa falta. És a dir quan en fa una de grossa. No per sistema. No quan expressa que està descontent amb alguna cosa. No quan vols que faci allò que a tu et convé i sinó envies la policia als col·legis electorals. I si no em creieu, apliqueu un abús de disciplina al vostre fill i veureu què passa. Us perdrà el respecte, s’enfadarà i se’n riurà de vosaltres. I quan sigui prou gran per fer la seva, marxarà i no tornarà. És això el que volen des de Madrid?


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Família - Tribu · Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Un any més tard, seguim sent una tribu!

(Feia temps que volia actualitzar el text de presentació del blog. Ara aprofitant el post 50 m’he decidit a fer-ho. Espero que us agradi!!

Si no em coneixes, pots començar amb la presentació inicial Ara som una tribu! )

Hola, sóc la Cristina. Mare de l’Ot d’1 any, parella d’un artista des de fa 15 i mestressa d’un gos rebel de 12. Però sobretot sóc una dona apassionada per l’escriptura i la lectura. Així que quan no estic fent de mare, escric aquest blog i em dedico al món dels llibres.

Com a moltes dones abans, la maternitat m’ha sacsejat i m’ha acostat a la meva essència. No tenia ni idea que em passaria una cosa així, però es veu que és habitual. A part d’estries, tetes caigudes, discussions infinites amb la parella i molt mal d’esquena, la maternitat també porta moltes coses bones. Qui ho diria, oi? 😛  Per mi ha estat òbviament el peque, però també el ressorgir del meu esperit creatiu. És com si hagués parit dues coses, un fill i una nova versió de mi mateixa.  I és que la maternitat m’ha fet ser reflexionar sobre qui sóc, què faig, perquè ho faig… i deixar-me de punyetes. Un exercici molt sa que recomano per tenir una maternitat/paternitat més conscient. Però compte! Si no t’ho prens amb una mica d’humor, et pot deixar fet caldo. Això faig jo? Ostres tu!! Quina mala mare estic feta! 😉

Quan vaig començar aquest blog estàvem en plena període de teta a tota hora, començant el moviment i introduint de mica en mica el menjar. Ara, hem iniciat una nova etapa. Ni millor ni pitjor, simplement un nivell superior de dificultat. O us pensàveu que això cada vegada seria més fàcil? Hihihi Jo sí, la veritat!!! Sempre creia que si pots parlar amb ells, els nens són més fàcils. I en cert aspecte és així, però llavors els problemes canvien i es fan més difícils d’afrontar: rabietes, crisis de separació, el temut no… Els temes es multipliquen exponencialment i la diversió sempre va a més. 

Jo i Ot

Ara quasi 15 mesos més tard de l’arribada del peque, puc dir ben fort que ja no som la parella amb gos que érem! Les nostres rutines han canviat totalment i els nostres horaris “ni te digo!”. Ara parlem de l’escola bressol, la roba d’hivern i les noves pedagogies, en comptes de comentar la nova sèrie HBO o l’actualitat política. Ja no sortim al parc a passejar al gos. Ara anem a l’àrea infantil a veure si la nova fera es diverteix i es cansa. Hi ha dies bons, dies dolents i dies moooolt dolents. Perquè enganyar-nos! Però per sort no perdem el somriure.

En part és gràcies a la súper tribu que hem fet: Família que a poc a poc va entenent la nostra criança; amics i família que s’uneix al club dels pares; mare-amigues que es troben en la mateixa situació… I és que per educar un nen fa falta una tribu, però perquè una mare i pare novell sobrevisquin també.

Però sobretot és gràcies a aquest blog que m’ajuda a prendre consciència del que estem vivint, a desfogar-me quan les coses no surten bé, a entendre millor al nostre peque, i prendrem la maternitat amb humor i molt d’amor.

Si vols llegir aquest blog, estaria bé que sabessis que:

  • A casa fem criança respectuosa, lactància materna prolongada, porteig, collit i totes aquestes “coses hippies” que hem descobert amb la maternitat/paternitat.
  • Però no lluitaré perquè tothom faci el mateix, sinó perquè cada mare/pare faci el que li dicta el cor, no la societat o aquest blog 🙂
  • No publico fotos del meu fill ni d’altres nens perquè crec que la seva imatge i la privacitat és sagrada.
  • M’encanten les activitats DIY adaptades a l’edat del meu peque. Si en saps d’alguna divertida, sóc tot orelles.
  • Normalment no parlo de productes. No pretenc que el blog sigui un aparador de publicitat. Però si utilitzo alguna cosa que m’agrada o em funciona us ho diré.
  • M’agrada parlar sobre grans temes de la maternitat i donar-los un toc d’humor.:P Però sempre surt la meva part més amorosa. Serà culpa de les hormones encara?
  • Si una cosa no m’agrada, ho dic ben clar i ben fort. Tinc caràcter, geni i mala hòstia així que quan el peque, el pare, la família o la fruitera em treuen de polleguera us ho explico sense problemes. Crec que per sobreviure com a mare, també tenim dret a queixar-nos 😛

Si sabent tot això et ve de gust seguir-me, serà un plaer per mi tenir un/a lector/a nou 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!