Alimentació - BLW · Criança respectuosa · Maternitat

Aquest estiu hem fet tot el que havíem dit que no faríem :( Com ho reconduïm?

Confesso que aquest estiu hem fet tot el que havíem dit que no faríem. Bé, tot no, però varies coses sí. Quina vergonya!! Que Sant BLW ens perdoni i tots els gurus de l’educació respectuosa ens emparin.

En alguns casos ha estat per supervivència, d’altres perquè ens feia il·lusió saltar-nos les normes i d’altres simplement perquè el peque es fa gran i les situacions canvien. Però si algú m’hagués dit que faríem tot això abans de començar l’estiu, no m’ho haria cregut. Ja us ho aniré explicant a poc a poc perquè no tot és dolent. Però he de reconèixer que la calor ha portat relax a les normes, canvi de rutines i cansament d’esperit. I molts cops, potser masses, m’he repetit a mi mateixa Tira endavant i no et jutgis, ja ho reconduirem quan comenci l’escola bressol.

Ara que ja portem uns dies de tornada a la vida real ens hem d’enfrontar a com reconduir la situació perquè no surti de mare. Si algú té propostes, estic encantada d’escoltar-les. Tota l’ajuda és bona. De moment, us explico els nostres dos grans temes i com intentarem millorar la situació:

Dibuixos animats a la tele o a la tablet

Fins a gairebé l’any podríem dir que l’Ot no havia vist la tele ni dibuixos animats. Mai li posàvem a casa i la família tampoc l’havia utilitzat per distreure’l. No volíem que el peque estigués enganxat a una pantalla, ni la de la tele i la de l’ordinador, mòbil o tablet. Només ho havíem utilitzat al cotxe per distreure’l i intentar evitar així els seus plors de desesperació. Així que durant el dia a dia simplement juguem amb ell. Així de senzill i així de cansat, perquè implica atenció constant. Tenim sort que el nostre peque es distreu solet uns 10-15 min màxim. Però això no et dóna per fer el dinar ni dutxar-te i vestir-te amb certa tranquil·litat. Només pots treure el taper de la nevera, escalfar-lo i parar taula abans que comenci a plorar demanant atenció, o pitjor encara, que en faci alguna de grossa per algun racó de la casa.

No sé quin dia vaig començar a posar-li la tele. Crec que va ser un d’aquells dies que estava tan queixós que no hi havia res que el relaxés, ni braços, ni teta, ni motxilla… Però la veritat és que del dia puntual, ho hem convertit en un hàbit 😦 La temptació de disposar d’uns minuts de tranquil·litat per fer el dinar, dutxar-me o simplement descansar és molt forta. I crec que ara l’hem cagada!

Com que els nens aprenen molt de pressa, ja només veure la tablet la demana. Primer a crits, després a plors. Així hem tingut les primeres rabietes amb només 14 mesos. I si està al sofà busca el comandament, ens el dóna i assenyala la televisió. Som conscients que era inevitable que la descobrís. Però volíem endarrerir el moment i ara que ha arribat, hem de posar-hi ordre.

BLW adaptat perquè mengi alguna cosa 😦

A casa hem fet BLW (o Alimentació Guiada pel Nen) des del primer dia que va començar amb l’alimentació complementària. N’estem molt orgullosos. El peque menja de tot (verdura, carn, pasta, fruita, llegums, peix…), saps escollir què li agrada més i què prefereix menjar segons el moment en el que es troba. Ja fa temps que vull escriure un post explicant amb més detall la nostra experiència. A veure si ho faig aviat.

Però aquests mesos ja sigui per la calor, perquè ha passat la crisi de l’any o perquè està aprenent a caminar, sembla que no té tant interès pel menjar. Bé, en realitat no té interès per estar assegut a la trona. El que vol és baixar, jugar i moure’s. Hi ha dies que, si té el menjar a mà, va fent. Però n’hi ha d’altres que li hem de peixar i ell simplement es limita a obrir la boca mentre juga. Que ens perdoni Sant BLW! Crec que ens hem saltat tota l’essència del mètode a excepció del menjar a trossos.

Potser no us sembla gaire problema, però no voldríem que s’acostumi a menjar d’aquesta manera. És a dir, donant-li nosaltres. No volem dintre d’uns anys haver-lo de perseguir  pel parc perquè mengi l’entrepà del berenar o peixant-li el menjar amb 4 o 5 anys. Hem de fer alguna cosa, ja!!

Com reconduir la situació?

La veritat és que no tinc ni idea de si funcionarà Hahaha! He de reconèixer que simplement ens guiarem pel sentit comú i l’amor. I si una cosa no acaba de rutllar, paciència i a afrontar-ho d’una altra manera. De moment teníem previst seguir aquests 5 punts. Alguns ja els hem aplicat i la veritat és que està anat força bé 😉 :

  1. Aprofitar el nou canvi de rutines: Encara que les situacions noves sempre són molt complicades i difícils d’afrontar també són ideals per canviar hàbits que no ens agraden, com per exemple el tema de la televisió o la tablet. Ara que iniciem l’escola bressol haurem d’incorporar nous horaris i noves rutines. Ja no servirà fer el ronso al matí, posar els dibuixos mentre preparem l’esmorzar i ens el mengem, ni deixar al peque veure la Peppa Pig o el que sigui mentre em dutxo tranquil·lament. Ara tots anirem amb més presses. Així que serà l’excusa perfecta per evitar la televisió del matí que tant hem utilitzat. Per sort a la tarda i a vespre ja no li posàvem. 😉 No es tracta de què no la vegi mai, si no d’evitar l’abús que n’havíem fet.
  2. Amagar la tecnologia que no volem que utilitzi: tablet, ordinador…(És a dir la temptació, així també és vàlid per altres coses que no volem que facin): Diuen que “Ojos que no ven, corazón que no siente“. Personalment sempre he dit que no és veritat, però en aquest cas crec que encara li funciona al peque. Si no veu la temptació (tablet, l’ordinador o el mòbil) no ho reclama, i s’interessa per una pinça d’estendre la roba, una caixa de cartó o una fulla seca que troba per terra. Així que no ho tenim tot perdut. 😛 Simplement es tracta de no posar-li la mel a la boca si després li he de dir que no.
  3. Posar música: La música és un recurs fantàstic per distreure als nens uns minuts i potser canviar-los l’humor. La veritat és que a l’hora de dinar va la mar de bé. Es diverteix i l’actitud amb el menjar és més positiva. I molts cops menja ell sol al ritme de la música. No es tracta de distreure’l sinó de fer més entretingut i agradable l’estona. Però compte! Més d’una vegada els peques acaben “mirant una pantalla” en comptes d’escoltar música, perquè posem la música a Youtube. A casa hem caigut en l’error. Ho reconec!! Vols arreglar una cosa i l’acabés cagant per l’altra banda. No ho hem fet amb la intenció directa de què miri un vídeo, sinó per descobrir-li alguna cançó, però ells no entenen que s’han de fixar només amb la música i acaben mirant més la pantalla que altra cosa. És un “mal hàbit” que tenim incorporat perquè nosaltres com adults ja fa temps que escoltem música a través de l’ordinador. Així que quan vàrem començar a fer-ho amb el peque, no érem molt conscients del que provocàvem. Per això, ara el que li dic és “Posem música”. I l’intento acostumar al fet que la pantalla no hi és. Naturalment assenyala on hi ha l’ordinador, tablet, etc però el tenim sempre amb la pantalla en negre o girada i després d’una setmana fent-ho sembla que ha entès que la gràcia és la música i ho gaudeix igual.
  4. Oferir-li alternatives i jugar amb ells:  Està clar que si no l’ajudem a distreure’s, el recurs de la pantalla és molt fàcil. Tant per ell com per nosaltres. Però si juguem i s’ho passa bé, mai reclama la televisió, tablet, etc. El que vol és seguir jugant i rient amb nosaltres. Així que hem d’aprofitar la situació d’avantatge i ensenyar-li coses noves, fer-li jocs, fer parlar als ninots, etc. Si els dibuixos el distreuen el seu pare fent de Sr. Frankenstein també l’ha d’entretenir. Això també es pot aplicar al tema del menjar o a qualsevol hàbit que vulguem canviar. Si no vol asseure’s a la trona per menjar per què no ho intentem al terra? D’entrada no canviem res més que la ubicació. Ell ha de seguir menjant pel seu compte, encara que vulgui jugar. I a poc a poc tornarem a la taula. Nosaltres vàrem començar a menjar a terra amb el peque farà cosa d’un mes. Primer va ser per desesperació. Ja que llences el menjar a terra tota l’estona, vés a terra, pensant que ja no volia menjar més. Fins que vàrem descobrir que al terra seguia menjant. Primer agafava el que havia llençat, així que ara li posem el plat a sobre la cadira i ell va caminant al voltant de la cadira o empenyent-la mentre segueix menjant. Si li dónes uns minuts i una mica de confiança ell mateix agafa el menjar i últimament ja no l’hem de peixar a tots els àpats. Anem millorant. De mica en mica!!
  5. Fites petites i assumibles: Està clar que res canvia d’un dia per l’altre. Ni tan sols els “mals hàbits” s’agafen d’un dia per l’altre. Així que per reconduir la situació també necessitem un temps. No podem demanar-li a una criatura que no ens entén del tot que canviï de la nit al dia. Ni tan sols nosaltres ho fem. Així que paciència i de mica en mica ho anirem canviant. Per això és important que els objectius que ens plantegem siguin petits i assumibles. I tot avanç s’ha de valorar molt. Que el nostre peque menja jugant per terra i amb el plat a una cadira. Petita millora! Que ara amb aquest mètode el peque ara menja ell sol un àpat sí, un àpat no. Mini millora!!! El pròxim pas serà menjar tot sol i quan ho tinguem veurem com reprenem això de menjar a taula.

Penseu que això que us plantejo està centrat en els nostres “problemets” (tecnologia i l’hora de menjar) però fàcilment és aplicable a altres hàbits diguem-ne “relaxats” que l’estiu sempre porta amb ell: Alimentació menys equilibrada, hora d’anar a dormir desapareguda, etc. M’agradaria molt que m’expliqueu la vostra manera d’afrontar-ho. Potser podem incorporar alguna de les vostres propostes. 😉

estiu i normes


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa · Embaràs

Putos percentils!

Com a mare d’un nen de baix pes gestacional vull dir ben fort, putos percentils!!!

M’estic farta dels percentils i les comparacions que impliquen. Qualsevol mare/pare sap del que estic parlant. Per sort la majoria us heu trobat cara a cara amb les taules quan feu la primera visita al pediatre i normalment no hi ha un problema. Però en aquesta tribu, el pare i jo varem batallar amb la pressió que suposen ja a la setmana 31-32 de l’embaràs.

Tot anava bé fins llavors. El metge de mútua ens visitava cada tres setmanes o un mes i tot ho veia bé. Fins que de cop i volta en una visita ens parlen per primera vegada dels percentils. “El nen està en un percentil 11. T’haurem de visitar més sovint per veure que tot estigui bé.” Boom!!

  • Estigués tranquil·la. És el que nen necessita.
  • Val, però que puc fer?
  • Res. Estar tranquil·la.
  • Com?? Això com ho faig amb el que m’acabes de dir?

De cop varem caure del bucòlic núvol de l’embaràs a la pressió real dels pares. Una pressió que encara ens acompanya i que ha enfosquit tots aquests preciosos mesos. Se que no serveix de res i que no ho hauria de fer però a vegades penso en com haguéssim viscut els primers dies, i fins i tot els primers mesos, sense aquesta pressió innecessària.

Nosaltres som d’aquelles parelles que abans de posar-si no tenien bebès a prop. Som els primers amics en animar-nos, els fills grans que porten el primer net als avis… Bé, si que tenim alguns nebots segons, però ens hem perdut els detalls dels primers anys. Així que molts aspectes de la maternitat/paternitat ens han vingut de nou. Res de “ja t’ho havíem dit” o “això és el que els hi va passar a la Mar i al Pep”. Al nostre cap hi havia les imatges clàssiques de nens grassos i feliços que dormen plàcidament. Sabíem que no eren reals, però no com era realment la maternitat/paternitat.

Així que quan el ginecòleg va començar a parlar-nos de percentils i d’hipotètics problemes amb el pes varem entrar de ple en un món desconegut. Es veu que abans inclús de néixer ens comencen a comparar, ens intenten fer entrar en unes taules estadístiques que diuen el que és normal i el que no. Bàsicament et posen nota. Entre les parelles d’embarassats que estan al tercer trimestre la conversa sobre si el nen o nena té percentil o altre és molt habitual. Si ve petit (percentils del 0 al 10), perquè potser perillós pel nen, si ve gran (percentils del 90 al 100) perquè potser el part es complica.

El que no et diuen abans de encaixar a la criatura en un número i condemnar-la a certs protocols és que: 1) Poc es pot fer, tant els metges com al mare, mentre la criatura estigui a la panxa. 2) Els càlculs poden variar fins a 500 gr amunt o avall, la qual cosa ho canvia tot. 3) Errar en dos o tres dies el període de gestació pot fer pujar o baixar el percentil 2 o 3 punts. 4) Qui fa les estadístiques? Vull dir, nosaltres com a pares en quin percentil estaríem? Perquè potser també som un percentil 11? Ens ha vist doctor, som baixets!! 5) I el més important, perquè no em recorda que el número vol dir que un 11% dels nens amb aquest pes i temps de gestació estan sans!!

Ells es posen en alarma i t’alarmen a tu. Et traslladen una pressió inútil. Recordo que varen ser dos mesos horrorosos. Cada visita era un examen. I sembla que el nostre fill no el superava. I nosaltres tampoc. Varem anar baixant el percentil a mesura que passaven les setmanes. El nen creixia, però l’estadística deia que ho havia de fer més exponencialment. Percentil 10, 8, 6… Fins i tot em parlaven d’avançar el part. “Potser a dins la panxa no creix per algun motiu, però a fora ho farà bé i ràpid”.

Per sort el nostre fill ha sortit amb caràcter i va voler decidir ell el dia en que naixeria. Abans que ningú provoqués res, ell va voler sortir. Em va deixar gaudir d’un dia de platja i el 7 de juliol es va presentar. Per deixar ben clar a tothom que ell estava sa, encara que fos petitò.

Va néixer fora de taules (2450gr), però dins les setmanes normals de gestació (38,4). Aixi que els metges només podien centrar la seva energia en dir-nos que mengés i que segur que creixeria. I tant si ho ha fet! Però al seu ritme. Primer percentil 1, després 3, baixem una mica per otitis 2, etc… Així que el malson dels percentils ens ha perseguit i ho segueix fent.

En cert aspecte, esperava que quan anés creixent els pediatres ens deixessin més tranquils, però ara quasi 9 mesos després ja he assumit que aquest fantasma ens acompanyarà molt de temps, segurament uns quants anys. No perquè el seu pare i jo estiguem preocupats, si no perquè sempre hi ha l’ombra dels percentils vorejant la següent visita al pediatre. Putos percentils!

Per sort, la nostra pediatre de capçalera fins ara s’ha mantingut ben tranquil·la i ens ha tranquil·litzat molt. El nen va al seu ritme i se’l veu sa, feliç, actiu i molt despert i atent a tot des de ben aviat. Però no tothom és d’aquest parer. I en comptes de valorar al pacient com a persona única, la miren a través de les taules. Putos percentils!

Us semblarà una exageració i potser penseu que d’alguna manera han de avaluar, però realment generen molta pressió als pares de nens amb baix pes. Segurament els que heu viscut situacions semblants estareu d’acord en mi. Creieu-me tanta pressió no és convenient per ningú. Ens fa fer coses rares. Putos percentils! Jo mateixa aquesta setmana m’he vist repetint la típica escena prèvia a una visita al pediatre. El que anomeno “Embutir al nen”.

No es tracta d’alimentar-lo, si no de fer pujar la bàscula , la maleïda nota. Sort que ara en sóc més conscient i intento canalitzar aquesta tensió escrivint aquest post sobre el tema 😉 Però, quan el meu fill només mamava, ens havíem passat tardes senceres els dos al sofà amb l’únic objectiu que mengés, que mengés molt. Fins hi tot m’havia vist, deixant de sortir de casa o de quedar amb amics o altres mares, per poder passar més hores “embutint al nen”, com si fos un pollastre abans de Nadal. Ara que pren “menjar de veritat” 😉 a més de teta a demanada, em descobreixo a mi mateixa variant els menús per incloure més cereal. Vinga cereal a tope! I el meu fill em mira amb cara de “Tururu, jo vull un bon bròquil mama”. Així, que des de fa un parell de dies, m’he negat a donar-li més cereal per sistema. Li ofereixo, per si ell també té intenció de col·laborar en el meu pla pervers d’“embutir al nen”, però li deixo a mà un bon plat de carn/peix amb verdures. I perdoneu-me però el meu fill no es cereal addicte, es carnívor i addicte al verd. I se’l veu perfecte, encara que no arribi al percentil 3.

Suposo que sabeu que els putos percentils duren fins als 2-3 anys. Quin mal son!! Però pensant-hi una mica veig que només són la punta de l’iceberg d’un munt de taules més que marquen al normalitat dels nostres fills: Ja aguanta el cap bocaterrosa? Ja fa la volta? I la croqueta? Agafa coses? Diu mamamama o papapapa? Gateja?…. I un llarg etcètera que només serveix per encaixar als nens en els estands de normalitat, angoixar als pares novells i fomentar les comparacions. I perquè no dir-ho la competitivitat.

Des del principi ja es veu la tendència familiar a la competitivitat. El meu ja pesa 8kg, el nostre ja fa la croqueta, el nostre ja gateja i comença a voler estar dret… El teu no ho fa? Doncs no, però el meu fa derivades de segon grau des de la seva manteta al terra. No ho fa el vostre?

Està clar, que és una qüestió dels pares, però també és una qüestió social. En el primer any de vida d’un nen se li prendrà la mida, se’l pesarà i se l’avaluarà desenes de vegades. A ell i als pares. En principi l’objectiu és veure que tot va bé, però personalment crec que és l’única manera que la nostra societat occidental sap relacionar-se amb l’individu: Encaixant-lo amb la massa per sentir-se segura i anul·lant-lo individualment. Alguns em direu que en faig un gra massa, que els hem de preparar per resistir la competitivitat de la nostra societat. Doncs jo dic, Putos percentils i putes taules que ens inciten a competir i comparar fins i tot abans de néixer!

 

Has tingut un fill/filla de baix pes gestacional? Et van omplir el cap de pors i després estava bé? O potser és d’aquells nens/nenes que baixa el percentil un cop a nascut? Sigui quina sigui la teva experiència, estaré encantada que comparteixis amb nosaltres.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

matrioska-858008_1920