Parella

Ets el meu company de vida

Avui vull parlar d’ell, del meu company, del meu amor. Ell és l’altra part d’aquesta tribu que normalment es queda en l’anonimat, en el silenci; però que sense la seva participació això no seria possible.

Aquestes últimes setmanes he estat molt desconnectada del blog. Sense energia per escriure, quan pensava que faria col·lecció de posts per anar traient durant les setmanes complicades de l’hivern. Però sentia quelcom que em mantenia parada i poc motivada per obrir l’ordinador. I és que ell ha passat per una punta de feina brutal que l’ha tingut desaparegut dia i nit, vacances i caps de setmana inclosos des de fa dos mesos, i tot just després de dir adéu al Leto. Està clar que això ha comportat un extra de feina a casa per mi. Nen a full, els temes de casa bàsicament per subsistència… però he de reconèixer que he patit més la seva absència com a parella, com a company vital.

No es tracta de sexe, que també 😅, sinó de poder parlar amb ell, de poder asseure’ns al sofà a acabar el dia simplement barallant-nos per un trosset més d’espai, anar a dormir junts, despertar-nos junts… I m’he adonat que totes aquestes quotidianitats m’omplen d’energia, de vida i de pulsió creativa.

Durant un temps pensava que aquesta “dependència” era una debilitat. Però ara m’he adonat que en realitat tot artista necessita la seva musa, i ell és la meva 😍

Ara, amb la rutina molt més instaurada i amb la normalitat a la seva feina una mica més a prop, hem pogut recuperar les nostres trobades al sofà, els sopars junts, alçar-nos amb el mateix despertador. I clar… no tot és flors i violes. Justament avui hem discutit de bon matí i el peque ens ha cridat “Papes no enfadar!!” 😅 Però això també forma part de la vida en parella i ho notava a faltar.

La gent que ens coneix ja no li dóna importància, i el nostre fill tampoc ho farà, perquè saben que al llarg dels nostres 16 anys junts sempre hem fet el mateix. Estimar-nos, discutir, escoltar-nos, barallar-nos… però sempre fer-nos costat. És el que passa en una parella quan tots dos són tan diferents i a la nostra manera tan semblants. Bé, suposo que tenir tots dos molt caràcter tampoc ajuda Hahaha!

Però el que no sé si he explicat mai a ningú (ni amics ni família) és com em vaig sentir al cap de poc de començar a sortir. Abans d’acabar la primera setmana, ja em veure que estar amb ell era com estar en família. Era molt natural, gens forçat. Tot súper rodat. I la veritat és que aquesta sensació mai m’ha abandonat encara que les coses s’hagin girat mil cops al llarg de tots aquests anys. I creieu-me, s’han girat molt. Però sempre hem estat allà l’un per l’altre.

Suposo que aquest cap de setmana amb tants canvis a la vista ( ja us explicaré, però aquesta setmana canvio de feina) m’hi ha fet pensar. I crec que després de tants anys donant per descomptat que era jo la que li donava més suport a ell, ja va bé que hagi vist com el necessito i com hi és sempre ell allà. Així que…

Gràcies amor per recolzar-me en les decisions boges que he pres al llarg d’aquests anys, gràcies per escoltar-me quan les coses no anaven bé o quan simplement necessitava deixar-ho anar, gràcies per recordar-me el meu valor encara que els altres no el veiessin, gràcies per alegrar-te amb mi, cabrejar-te amb mi i lluitar amb mi per a que la nostra vida fos… no sé si millor, però sí més autèntica segons som nosaltres. Gràcies per ser el meu company de vida!

Cristina F. Victory – Barcelona, Octubre 2018

Si t’ha agradat aquest article, fes Like, deixa un comentari i comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Animals de companyia

Gràcies Leto!

Feia dies que volia escriure aquest post però les paraules no em sortien. No volia deixar passar la data però a la vegada em negava a acceptar que fos real.

——-

Aquesta nit fa 13 anys que et vas llençar a les rodes de les nostres bicis i vas trasbalsar les nostres vides de dalt a baix. Tot i que aquella nit no vas venir a casa amb nosaltres, ja eres nostre, com si alguna cosa ens digués que aquella noia ens trucaria ens diria que no podia quedar-se amb tu, que si et volíem. Ostres, i tant que et volíem!!! Abans d’adormir-nos ja t’havíem posat nom, Leto, i al matí em vaig despertar amb el pressentiment d’haver rebut la trucada que tan desitjàvem.

Aquell matí que et vàrem recollir eres tan menut! Et portava al cistell de la bici. A la mateixa bici amb la qual ara porto a l’Ot a la seva cadireta. Avui just passava per aquella cantonada i tot se m’ha remogut. Han estat tants anys junts! Tots tres. I després tots quatre.

Fa dies que ho pensava. La teva arribada inesperada va ser com la del Pau fa 16 anys i la de l’Ot fa 2 a la meva vida. Tots heu arribat de sorpresa. Sense buscar-vos. Però desitjant-vos molt. Com és la vida! Si us hagués buscat, potser no us hagués trobat. 😊

Però vas arribar i ens vas canviar la vida de dalt a baix. Durant molts anys pensava que la càrrega era igual a la de tenir un fill. I tot i que crec que potser dir això és una mica massa, sí puc dir que gràcies a tu vaig començar a ser mare. Així que gràcies!

Gràcies per fer-nos una família!

Gràcies per iniciar-nos en el paper de pares! Perquè sense tu l’arribada de l’Ot hagués estat un xoc molt més intens.

Gràcies per créixer i convertir-te en un gran amic de vida!

Gràcies per cuidar-nos, tant i tan bé!! Sense tu les hores infinites del Pau a casa hagueren estat molt pitjor. Sense tu jo m’haguera sentit molt sola durant la meva malaltia. I gràcies per tractar-nos com sempre en tot moment! 😍

Gràcies per les mil llepades que ens omplien de petons!

Gràcies pels riures, pel caràcter, pels robatoris de menjar i de mitjons!

Gràcies per les passejades, per les dormides arraulits al sofà, per les curses a la muntanya!

Gràcies per acompanyar-nos en el camí de ser pares! Per esperar pacient el teu moment després de l’Ot i abans de nosaltres.

Gràcies per ensenyar-nos la serenor al final del viatge. Per guiar-nos. Per esperar-nos. Per fer-nos-ho fàcil. Per ensenyar-nos que la vida té sentit quan es gaudeix.

I sobretot, gràcies per estimar-nos!

Gràcies i més gràcies, perquè 13 anys no ens van semblar suficients.

T’estimem Leto!!


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, Instagram, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Maternitat · Temps per tu (mare)

Missió: Sopar romàntic!!

Avui, si res es torça, sortim a sopar tots dos sols!!! Com una parella de nòvios. Al·lucina!! Estic molt emocionada. Em volia asseure a escriure sobre l’habitació estil Montessori que li hem fet al peque però no puc. Millor un altre dia. El cap se me’n va a la nit. Què em poso? Em depilo? Fins i tot he anat a la perruqueria aquest matí. Ho necessitava, però ja ho he fet quadrar una mica per estar avui més mona. Em sento com quan tenia 20 anys i sortíem per primera vegada Hahahaha. No sé si això és trist o bonic? Hahahaha

Potser penseu que després de 13m, ja anava sent hora que deixéssim al nen i sortíssim una estona sols. Però les coses no sempre van com un es pensa. Al principi de tot, la logística era més fàcil, però nosaltres no ho veiem així. A més, el sentiment d’afecció (apego) del seu pare i meu era tan gran que no el volíem deixar. Ho passàvem fatal! Com el deixarem tan petit per sortir a sopar!! Ens sentíem mals pares. Cap al mes o mes i mig va començar a ser ell qui volia teta i contacte en tot moment. Així que la nostra idea de sopar romàntic es definia per un sofà, una pizza casolana i alguna de les nostres sèries preferides, mentre fèiem teta a saco fins que anàvem tots tres al llit morts de son a les 23h. Però ja ens semblava perfecte!!

Quan vam començar a sentir l’ofec dels primers mesos de la maternitat/paternitat per les 24h – 7 dies a la setmana, ens vàrem començar a plantejar sortir a sopar un dia. Però els patrons de son del nostre fill no eren gaire fàcils de quadrar amb una escapada, i a més van arribar les primeres dents, els primers mocs, l’inhalador, més dents, la primera otitis, febre, més dents, la segona otitis, més maleïdes dents i un maleit queixal. Amb tot això qualsevol el deixa. Ja sé que estaria en bona companyia (els avis o iaios) però ni el seu pare ni jo ens veiem sortint a passar-nos-ho bé deixant al nen malalt o amb dolor i als cangurs amb aquest panorama. Així que ho hem anat posposant fins ara.

La veritat és que si t’ho pares a pensar molt, mai serà un bon moment. La naturalesa ens equipa amb un sentiment de protecció que és difícil de trencar. Però la nostra relació de parella, les nostres ments i els nostres esperits començaven a demanar-ho a crits. 

La logística d’aquesta nit

Els meus sogres venen a casa per estar amb el peque i nosaltres dos anirem a sopar a un restaurant proper que ens ve molt de gust. Segurament acabarem molt aviat així que anirem a prendre alguna cosa a un bar molt bufó que hi ha per aquí al voltant. Podríem anar una mica més lluny però per ser el primer dia, així ens sentim més tranquils i no perdem temps amb els desplaçaments. A més sent la nit, el nen estarà més tranquil a casa com sempre, i no moure’l amunt i avall. Potser quan sigui més gran i no necessiti la teta per dormir tota la nit podrem plantejar-nos deixar-lo a dormir a casa els avis. Però de moment toca això. I ja em sembla bé! Primer ens haurem de preparar mentalment nosaltres Hahahaha!

Ups! Us deixo que el nen s’ha despertat i aquest vespre tenim moltes coses a fer 😉 Realment estic molt nerviosa i a la vegada tinc tantes ganes. Ole, ole!!!!

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Un sopar per la posteritat

Semblava impossible, però ho hem fet!! Tot va anar perfecte. Dues hores i mitja de llibertat i de romanticisme que ens han anat de conya!

De camí cap al restaurant em sentia eufòrica. Com si fos una adolescent que surt per primera vegada a sopar. El meu xicot dirà que tampoc era per tant, però pel somriure tonto que portava estic convençuda que també ho va viure una mica així 😉 No vàrem mirar gaire el mòbil, simplement vàrem confiar en què tot aniria bé. Ho necessitàvem. Si no els avis ens trucarien, i no ho van fer.

Durant el sopar vam estar xerrant de les coses que ens apassionen. El nen gairebé no va sortir. Fèiem bromes, estàvem molt relaxats. Era com si de com i volta haguéssim deixat de banda el posat “d’alerta” que des de fa més d’un any ens acompanya. Pot semblar que siguem mals pares: no miren el mòbil, semblen més feliços sense el nen, no parlaven d’ell (que no vol dir no pensen en ell)… Però en realitat, el que va passar és que durant dues hores i mitja ens vàrem concedir prioritzar-nos, cuidar-nos com adults que s’estimen i s’admiren, no pensar en plans, obligacions, sacrificis o renuncies pel nen. Ell ja estava en bones mans. I tan bones mans!

El nen s’ho va passar genial amb els avis. L’havíem deixat banyat i amb el sopar a taula, mentre nosaltres ens acabàvem d’arreglar i marxàvem a corre-cuita, aprofitant que estava de bon humor. Es veu que després de sopar van jugar una estona i quan ja tenia son se’l van equipar a la motxilla i van sortir a passejar. Beneïda motxilla i beneit poteig!! Tenia certa por per com s’adormiria sense la teta, però un cop més el porteig ens ha salvat. Va estar dormint fins que vàrem tornar a les 23h 🙂 Llavors es va desvetllar i només el va calmar la teta. Però quina sessió de teta més bonica. L’abraçava amb molta intensitat i ell es va adormir al moment. Sentia una alegria incondicional i una energia renovada. Podria no haver dormit en tota la nit. 😛

IMG_20170811_233518
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

Ara els hi dono les gràcies a les mare-amigues que m’ho van recomanar. Ens va costar fer el salt però ens ha anat molt bé. Per això animo a tots aquells que encara no s’han decidit a sortir en pla parella, a què ho facin. Cadascú té el seu ritme i el seu moment per concedir-se aquesta petita desconnexió. S’ha de respectar cada vivència. Però si us ho esteu plantejant i podeu, feu-ho. Serà que ho necessiteu. A més, un vez al año no hace daño, i el nostre any ha estat molt intens. 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Lactància

1 any de lactància materna!! #13mLM

Aquests dies s’ha celebrat la Setmana Mundial de la Lactància Materna (de l’1 al 7 d’agost) i això m’ha fet pensar que nosaltres com qui no vol la cosa ja portem 13 m de Lactància Materna!!

Es veu que necessitem un període a l’any per familiaritzar a la gent amb la lactància materna. Ja sé sap que els éssers humans érem mamífers fa segles. Però ara ens hem civilitzat i ja no donem la teta com vulgars animals. Fora bromes! La veritat és que poc em pensava que arribaria a aquest punt. Perquè al principi va ser MOLT dur, i vàrem trobar MOLTES pedres al camí. Si no hagués estat per totes aquelles persones que es dediquen a difondre la lactància, amb els seus beneficis i les seves ombres ara no estaria aquí.

Abans de parir la meva intenció era fer Lactància Materna Exclusiva fins als 6 m i les hormones, la falta de son i la gent del voltant no m’ajudaven. El segon dia a l’hospital ja varem rebre pressions per donar-li biberò de fòrmula. En aquell moment ho vaig veure clar, si volia tenir la meva lactància, l’hauria de lluitar. I així ha estat, perquè la pressió del biberó ens ha acompanyat durant tot el camí.

Com us deia, els inicis varen ser de manual: “Manual de Problemes de lactància per a mares novells, diga’m quins puc tenir i jo els hauré passat”. Semblava que topàvem amb tot. El meu xicot feia broma per baixar una mica la tensió que es generava dient “Sembla que col·leccionem problemes. No cal tenir-los tots. Igualment serem bons pares, o no.” I és que durant els primers 3 mesos cada setmana descobríem un nou impediment: Mugronera, suplement de la meva llet cada 3h més teta a demanda, molt dolor als mugrons, esquerdes, frenet lingual, perles de llet i un llarg etcètera que es va unir amb els còlics del lactant cap als dos mesos i mig. El nostre dia a dia es va omplir d’assessores de lactància, osteòpates, mugroneres, més assessores de lactància i una infinitat d’hores al sofà donant teta.

He de reconèixer que si no fos tan tossuda, ara no celebraríem els 13 m de lactància. Visca el Taure que porto dins!! Però és que en els pitjors moments hi havia una idea que se’m repetia constantment: Si ho deixes, te’n penediràs! Sort que no ho vaig fer!!! No em podia permetre perdre la lactància, tal com vaig perdre el meu part desitjat. I no volia veure’m a mi mateixa igual que havia vist a la meva mare explicant infinitament trista que ella no em va poder donar el pit perquè no tenia prou llet i jo demana moltíssim. Ella no va tenir assessorament. Jo sí, i ho vaig aprofitar.

Cap als quatre mesos tot es va normalitzar. Va ser com si ens graduéssim. De cop i volta era una experta. El nen s’agafava bé, ja no necessitava mugronera i a poc a poc els moments de teta van passar a ser cada vegada més bonics. Ja no estaven tenyits d’aquella aura d’obligació, de responsabilitat o de tensió constant per si s’agafa bé o si menja prou. Ara érem els nostres moments d’intimitat. Recordo el dia que li vaig dir al meu xicot “Ara sí que estic gaudint de la lactància! Ens ha constat més de tres mesos, però ho hem aconseguit!”

IMG_1039
(Foto: © Cristina F. Victory / Ribes de Freser 2016)

Mai em vaig plantejar què passaria passats els sis primers mesos. Simplement em vaig deixar emportar. I com sempre el més bonic a la vida arriba així. El meu fill va començar a mirar-me mentre mamava. Amb una mirada d’amor que mai ningú m’ha fet. Amb la seva maneta m’acariciava. Ara la teta, ara l’escot i fins i tot la cara. M’encanta quan alça el braç buscant un petó o quan riu amb el mugró a la boca i em fa una pedorreta. Mentre els moments teta siguin tan bonics, crec que aquesta lactància va per llarg. 

img_1197.jpg
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2017)

I per acabar de celebrar aquests 13 m només em queda dir: Gràcies a totes les assessores de lactància, matrones, mare-amigues i família que m’heu ajudat en aquest camí i m’heu recolzat quan defallia. Moltes gràcies també a tota aquella gent que m’empenyia al biberó, que em criticava perquè volia seguir amb la lactància materna, que em mirava malament perquè donava teta al carrer o portejant el meu fill. La vostra ràbia em donava energia per seguir endavant.

I sobretot i especialment, moltes gràcies al meu xicot per seguir-me cegament en aquest camí, per acceptar que no volgués deixar-lo encara que hi haguessin mil impediments, per confiar en mi i en el nostre fill, per ocupar-te de tot quan jo només podia asseure’m, treure la teta i contemplar al peque, per acompanyar-me quan plorava (pel part, pel dolor de tetes, pel cansament), per fer-me riure, per estimar-me. Amor, moltíssimes gràcies per aquests 13 m! Saps que també són teus! I que amb tu ho repetiria un altre cop.

IMG_1118
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2016)

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Celebracions · Maternitat

Preparant el 1r aniversari

Queden tres setmanes perquè el nostre peque faci 1 any i m’agradaria celebrar-ho amb tota la família. Serà una celebració molt especial, però a la nostra manera. Res de vestits elegants ni grans formalismes. Tot de forma molt casolana, com si fos un dia qualsevol, però a la vegada fent-lo molt especial.

Hi ha moltes coses a tenir en compte. I els que em coneixeu ja sabeu que m’agrada planificar-ho tot una mica. Res, només una miqueta 😛 Així que avui comencem els preparatius oficials pel 1r aniversari de l’Ot! 

birthday-party-1438901_640

Anem per parts:

El pastís: Com sempre hi ha mil opcions. Encarregar-lo, fer-lo nosaltres mateixos, demanar-lo a l’avi cuiner, etc, però també cal pensar quins ingredients portarà; i això condiciona bastant. Potser us sembla que és donar-hi masses voltes, però a casa hem optat per no introduir encara ni làctics ni sucres, galetes, xocolata… així que l’essència d’un pastís estàndard es complica. Per això ja fa temps que tenim clar que farem un pastís handmade amb ingredients que el nen té introduïts. Potser quedarà poc cridaner però així ell en podrà menjar una mica si vol (i la iaia també).

Tinc algunes receptes veganes que hauré d’adaptar als nostres gustos. Ara només em queda fer proves durant les pròximes setmanes. Mare meva, com em posaré!!!

Un record per la posteritat: Naturalment res de fotògraf professional. Per alguna cosa quan estàvem embarassats (Hahaha Que malament sona això!) ens vàrem comprar la càmera que feia anys que tots dos volíem. A més els iaios i els avis perdran el cul per fer amb el mòbil el seu propi reportatge fotogràfic, cadascú des d’angles diferents. Així que don’t worries segur que tot queda fitxat. El problema vindrà després per seleccionar 😦

El dia D: Ningú diu que s’hagi de celebrar el dia real del seu aniversari. I aquest any que ell no serà conscient podem fer de més i de menys. A nosaltres ens cau en divendres. I com la gent treballa i l’Ot encara té horaris de bebè, tampoc ho podem allargar fins molt tard. Així que estem valorant la possibilitat de passar el divendres nosaltres tres sols (perdó, quatre amb el gos) i deixar la festa grossa pel dissabte o diumenge. Així podem aprofitar el matí i la tarda quan ell està molt més actiu i despert. 🙂 🙂

Lloc: Hahahahaha! Gran dilema. A casa? A un parc? A la platja? A una ludoteca? Vinga opcions, vinga!! Això encara ho hem de decidir. Si ens quedem a casa, l’Ot podrà arrossegar-se sense problema, però a la que entrin els quatre avis el nostre mini piset es col·lapsa. I sense aire condicionat, podem deshidratar-nos tots aquí anxovats.

Així que estic valorant alternatives. Jo sóc més de parc. Preferiblement amb gespa on l’Ot pugui jugar amunt i avall. Algun banc, alguna tauleta per les begudes i el pica pica i vinga. Però no acabo de convèncer al pare. Ludoteca i platja queden descartats totalment. Massa car, massa calor i massa gent. Segurament ho acabarem decidint a l’últim moment, com tot aquest últim any 😛

Decoració handmade, gens pinterest: Ja sabeu que això de tenir un nen s’ha tornat super trending a les xarxes i de decoracions boniques n’hi ha per parar un carro. Però com no ens sentim gaire còmodes imitant, segurament les quatre coses que farem seran collita pròpia. Tenia pensat:

  • Barret de celebració: Típic, sí! Però un clàssic que no pot faltar Hahaha
  • Banderoles anunciant festa a crits: A les botigues de decoració dels barris (Véase als xinos) segur que n’hi ha però un dia m’escaparé i comprarem dos o tres làmines de color, cordill i segur que queda molt bonic!!!
  • Globus, cintes de roba de colors, etc… Ho he d’acabar de veure i valorar amb el pare de la tribu. O se’ns va el cap i fem la festa temàtica, o ens quedem amb el barret i les banderoles. En aquesta tribu/casa som així, d’extrems. 😉

Regals!!! Oooh! Aquest tema és complicat. Ja per Nadal ens vàrem plantejar com volien afrontar el tema. Era bàsicament amb la família, perquè el peque no demanava. Bueno, ara sí que demana, perquè ha après a senyalar i ja es desperta com un boig amb el dit carregat. Pam! Una finestra. Pam! Un llibre. Pam! Una ampolla d’aigua. Ui! Ara sí que l’hem liada.

Si fos per ell només tindria ampolles d’aigua, plenes o buides. Que barato em surt el nen. Però pel seu aniversari em faria gràcia regalar-li alguna cosa bonica. I com els avis, iaios i tiets també es plantejaran comprar-li alguna cosa crec que és bo que ho pensem una mica.

No volem omplir de regals al nostre fill i que entri en aquella dinàmica d’obrir paquets convulsivament en la que ja no valoren el regal en si, si no la quantitat. Per això solen demanar un regal per família (avis, iaios i tiets) i nosaltres també ens controlem. Ja puc començar a fer una llista de joguines interessants per l’any o una mica més i pensar si necessita res pràctic, com un banyador per anar a la platja (Ole!!) o unes sabates (Mandra!!!)

De moment la llista és:

  • Alguna joguina Waldorf: Bols i boles grans de colors, Arc de Sant Martí, Arbre musical… (Em fa especial il·lusió)
  • Alguna joguina per fer música: Xilòfon, Tambor,Trompeta… No sé en que pensem!
  • Una piscineta inflable per remullar-se aquest estiu. 🙂
  • Llibres: Un clàssic que no pot faltar MAI!!!
  • Joguines de fusta per arrossegar o per empenyer quan comenci a caminar.
  • Blocs de fusta per construccions
  • Puzzles

Ui! Em sembla que no anem bé. Ja hem de començar a retallar!!!! Família, no us assigneu regal sense comentar-ho. A veure si al final només tindrem trompetes i tambors. Quina por!!!

A mode de curiositat

Quan he buscat idees, he vist que hi ha gent que uneix reportatge fotogràfic i pastís i fa un Smash cake. Es tracta de fer un book de fotos al nen/a just en el moment de donar-li un pastís i deixar-lo fer. Naturalment el destrossarà i potser també se’l menjarà. Ho podeu fer a casa o podeu anar a un estudi. Fins i tot podeu portar vosaltres el pastís, però naturalment ells també ofereixen aquest servei i així tot (decoració i pastís) queda molt de Pinterest. Si es us interessa trobareu molta informació. Nosaltres ho hem descartat perquè volem que sigui tot més natural. I menys decorat de selfie. Si ho proveu ja m’explicareu com ha dormit el peque després d’aquella injecció de sucre i emocions.

Una altra cosa molt habitual, i que he de reconèixer que a mi m’hagués encantat, consisteix en fer un recull de fotografies del nen/a en la mateixa posició mes a mes durant el primer any i després fas un muntatge tot junt. Per fer-ho necessites planificar-ho amb temps, cosa que ja havia previst, i ser una mica constant, cosa que m’ha estat impossible. Quan no era per plors de l’Ot queixant-se de la posició, era per discussions amb el seu pare en el moment de fer la foto, així que els últims mesos ja ni hi pensava. Una pena! Però intentaré fer un repàs i trobar 12 fotografies que representin els seus 12 mesos. N’hi ha segur, però cadascuna a la seva manera. Res tan bucòlic com les que ronden per internéssss.

A l’altra banda de tota aquesta preparació, he trobat les famílies que aprofiten l’ocasió i marxen de viatge. S’escapen.  Ja sigui per recordar moments especials, per fugir de celebracions familiars i els mal de caps que moltes vegades comporten o per aprofitar i visitar amics o família que veuen poc. Realment és una opció molt habitual! Al principi m’ha semblat intel·ligent, després m’ha sorprès que n’hi hagués tantes i ara m’adono que en les celebracions d’aniversaris, al igual que en la resta de coses de la maternitat sempre hi ha mil opcions.

Agraïments

Tots aquests preparatius no haguessin estat possible si no fos per les mares de la tribu que ja han anat celebrant el 1r aniversari dels seus fills i filles o estan en ello. Gràcies noies per donar-me idees i receptes 😉 Ja us explicaré com ha anat.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

 

 

Mamapulpo

Mamapulpo, 4 meses de supervivencia

Mamapulpo no es infalible.😔

Sobretodo cuando aun no son las 8 de la mañana y ya ha limpiado una señora caca, ha sacado los mocos al bebepulpo y le ha cambiado un pijama y dos bodies llenos de vomitera lechil. Y todo mientras placa al enano con una mano en el cambiador, se quita las dos camisetas mojadas, se suena los mocos que empieza a generar su propio resfriado y siente los pezones estremecerse por el frío de la mañana.

Suerte que papa ya empieza a ser papapulpito y puede entretener al bebepulpo y prepararse un café mientras mamapulpo se da una ducha calentita de 2min. No sea que se dedique demasiado tiempo para ella. ¡Perdería un tentáculo! 🐙

Mientras el pobre perropulpo la sigue a todas partes con la correa en la boca pensando que saldrá a pasear bien temprano esa mañana. Pero bebepulpo ya vuelve a dormir y mamapulpo está replanteaádose TODOS los planes del dia. 🙃

Mamapulpo
(Il·lustració de Laia Sauret Sarrà, una mare titellaire de la tribu)
Lee aquí todas las Crónicas de Mamapulpo

Si te ha gustado Mamapulpo, por favor comporte el post en la red (Facebook, Twitter, etc) o dale a Like! Nos encanta que la tribu crezca. ¡Gracias!
Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Maternitat

Amb tu he après a ser mare

Avui és un dia molt especial, tres vegades especial. Tu fas 10 mesos i jo 35 anys! És el meu primer aniversari sent mare i alhora és el primer Dia de la mare que celebrem junts. Em fa molta il·lusió!

Avui ho celebrarem. Vindrà la família i farem un dinar, però el que de veritat em fa il·lusió és la celebració en privat, tots tres, de bon matí al llit rient i fent-nos abraçades. I quan tothom marxi t’abraçaré de nou, farem teta i ens dormirem plegats. Tu i jo amb tranquil·litat, com un dia qualsevol. Fins i tot he dubtat si convidar a la família aquest any i estar sols els tres. Amb vosaltres ja en tinc prou per ser feliç.

Avui potser hauria reflexionar i pensar qui sóc, en qui m’he convertit. Però jo, feliç de mi, m’he dedicat a pensar en tu i a comptar i he descobert que aquesta setmana fa més dies que ets fora la panxa que a dins. Felicitats! Et puc assegurar que quan hi eres ja ho vas començar a canviar tot. A canviar-me a mi.

Amb tu m’he fet forta i feble, d’una manera que mai havia experimentat, i costa acostumar-se.

Amb tu he après a escoltar el meu instint i a no fer cas dels comentaris del voltant, sempre s’equivoquen, però l’instint mai perquè el guies tu, fill meu.

Amb tu he après a perdonar-me, perquè encara que ho intenti no es pot ser perfecte i perquè tu em perdones sempre i molt ràpid.

Amb tu he après a respectar els ritmes dels altres, en especial els teus. No cal córrer tu sempre hi arribes.

Amb tu he après a valorar els silencis, els teus, els del teu pare, i a callar una mica i fer-ne de meus.

Amb tu he aprés a frenar, a viure la vida poc a poc, encara que sigui sense fer res. Bé, mirar com dorms potser sí què és fer alguna cosa.

Amb tu he après a gaudir del petits moments de felicitat absoluta que ens regala la vida cada dia, només cal saber-los veure: El teu somriure, la teva mirada d’amor mamant, el braç del teu pare agafant-me per la cintura, els ulls que poses quan em veus de bon matí al teu costat, un petó a la porta de casa que dura més de 3 segons…

Amb tu he après a respectar els plors i les queixes, siguin teves o d’algun altre, però més teves.

Amb tu he après a tenir clares les meves prioritats. A saber què és important i què no. A la panxa ja m’ho deies a la teva manera, encara que no t’entengués i ara si me n’oblido m’ho recordes a cop de plors.

Amb tu he après que no es pot tenir tot, que a la vida s’ha d’escollir. I jo t’he escollit a tu.

Amb tu he après a deixar de banda les meves necessitats per les d’una altra persona. Deixar de tenir temps per mi, deixar de menjar tranquil·la, deixar de dormir bé… i sorprenentment la major part dels dies no m’ha importat.

Amb tu he après a ser mare, gràcies!

IMG_20170506_002502
(Foto: © Cristina F. Victory / Barcelona 2016)

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!