Com a mare d’un nen de baix pes gestacional vull dir ben fort, putos percentils!!!

M’estic farta dels percentils i les comparacions que impliquen. Qualsevol mare/pare sap del que estic parlant. Per sort la majoria us heu trobat cara a cara amb les taules quan feu la primera visita al pediatre i normalment no hi ha un problema. Però en aquesta tribu, el pare i jo varem batallar amb la pressió que suposen ja a la setmana 31-32 de l’embaràs.

Tot anava bé fins llavors. El metge de mútua ens visitava cada tres setmanes o un mes i tot ho veia bé. Fins que de cop i volta en una visita ens parlen per primera vegada dels percentils. “El nen està en un percentil 11. T’haurem de visitar més sovint per veure que tot estigui bé.” Boom!!

• Estigués tranquil·la. És el que nen necessita.
• Val, però que puc fer?
• Res. Estar tranquil·la.
• Com?? Això com ho faig amb el que m’acabes de dir?

De cop varem caure del bucòlic núvol de l’embaràs a la pressió real dels pares. Una pressió que encara ens acompanya i que ha enfosquit tots aquests preciosos mesos. Se que no serveix de res i que no ho hauria de fer però a vegades penso en com haguéssim viscut els primers dies, i fins i tot els primers mesos, sense aquesta pressió innecessària.

Nosaltres som d’aquelles parelles que abans de posar-si no tenien bebès a prop. Som els primers amics en animar-nos, els fills grans que porten el primer net als avis… Bé, si que tenim alguns nebots segons, però ens hem perdut els detalls dels primers anys. Així que molts aspectes de la maternitat/paternitat ens han vingut de nou. Res de “ja t’ho havíem dit” o “això és el que els hi va passar a la Mar i al Pep”. Al nostre cap hi havia les imatges clàssiques de nens grassos i feliços que dormen plàcidament. Sabíem que no eren reals, però no com era realment la maternitat/paternitat.

Així que quan el ginecòleg va començar a parlar-nos de percentils i d’hipotètics problemes amb el pes varem entrar de ple en un món desconegut. Es veu que abans inclús de néixer ens comencen a comparar, ens intenten fer entrar en unes taules estadístiques que diuen el que és normal i el que no. Bàsicament et posen nota. Entre les parelles d’embarassats que estan al tercer trimestre la conversa sobre si el nen o nena té percentil o altre és molt habitual. Si ve petit (percentils del 0 al 10), perquè potser perillós pel nen, si ve gran (percentils del 90 al 100) perquè potser el part es complica.

El que no et diuen abans de encaixar a la criatura en un número i condemnar-la a certs protocols és que: 1) Poc es pot fer, tant els metges com al mare, mentre la criatura estigui a la panxa. 2) Els càlculs poden variar fins a 500 gr amunt o avall, la qual cosa ho canvia tot. 3) Errar en dos o tres dies el període de gestació pot fer pujar o baixar el percentil 2 o 3 punts. 4) Qui fa les estadístiques? Vull dir, nosaltres com a pares en quin percentil estaríem? Perquè potser també som un percentil 11? Ens ha vist doctor, som baixets!! 5) I el més important, perquè no em recorda que el número vol dir que un 11% dels nens amb aquest pes i temps de gestació estan sans!!

Ells es posen en alarma i t’alarmen a tu. Et traslladen una pressió inútil. Recordo que varen ser dos mesos horrorosos. Cada visita era un examen. I sembla que el nostre fill no el superava. I nosaltres tampoc. Varem anar baixant el percentil a mesura que passaven les setmanes. El nen creixia, però l’estadística deia que ho havia de fer més exponencialment. Percentil 10, 8, 6… Fins i tot em parlaven d’avançar el part. “Potser a dins la panxa no creix per algun motiu, però a fora ho farà bé i ràpid”.

Per sort el nostre fill ha sortit amb caràcter i va voler decidir ell el dia en que naixeria. Abans que ningú provoqués res, ell va voler sortir. Em va deixar gaudir d’un dia de platja i el 7 de juliol es va presentar. Per deixar ben clar a tothom que ell estava sa, encara que fos petitò.

Va néixer fora de taules (2450gr), però dins les setmanes normals de gestació (38,4). Aixi que els metges només podien centrar la seva energia en dir-nos que mengés i que segur que creixeria. I tant si ho ha fet! Però al seu ritme. Primer percentil 1, després 3, baixem una mica per otitis 2, etc… Així que el malson dels percentils ens ha perseguit i ho segueix fent.

En cert aspecte, esperava que quan anés creixent els pediatres ens deixessin més tranquils, però ara quasi 9 mesos després ja he assumit que aquest fantasma ens acompanyarà molt de temps, segurament uns quants anys. No perquè el seu pare i jo estiguem preocupats, si no perquè sempre hi ha l’ombra dels percentils vorejant la següent visita al pediatre. Putos percentils!

Per sort, la nostra pediatre de capçalera fins ara s’ha mantingut ben tranquil·la i ens ha tranquil·litzat molt. El nen va al seu ritme i se’l veu sa, feliç, actiu i molt despert i atent a tot des de ben aviat. Però no tothom és d’aquest parer. I en comptes de valorar al pacient com a persona única, la miren a través de les taules. Putos percentils!

Us semblarà una exageració i potser penseu que d’alguna manera han de avaluar, però realment generen molta pressió als pares de nens amb baix pes. Segurament els que heu viscut situacions semblants estareu d’acord en mi. Creieu-me tanta pressió no és convenient per ningú. Ens fa fer coses rares. Putos percentils! Jo mateixa aquesta setmana m’he vist repetint la típica escena prèvia a una visita al pediatre. El que anomeno “Embutir al nen”.

No es tracta d’alimentar-lo, si no de fer pujar la bàscula , la maleïda nota. Sort que ara en sóc més conscient i intento canalitzar aquesta tensió escrivint aquest post sobre el tema 😉 Però, quan el meu fill només mamava, ens havíem passat tardes senceres els dos al sofà amb l’únic objectiu que mengés, que mengés molt. Fins hi tot m’havia vist, deixant de sortir de casa o de quedar amb amics o altres mares, per poder passar més hores “embutint al nen”, com si fos un pollastre abans de Nadal. Ara que pren “menjar de veritat” 😉 a més de teta a demanada, em descobreixo a mi mateixa variant els menús per incloure més cereal. Vinga cereal a tope! I el meu fill em mira amb cara de “Tururu, jo vull un bon bròquil mama”. Així, que des de fa un parell de dies, m’he negat a donar-li més cereal per sistema. Li ofereixo, per si ell també té intenció de col·laborar en el meu pla pervers d’“embutir al nen”, però li deixo a mà un bon plat de carn/peix amb verdures. I perdoneu-me però el meu fill no es cereal addicte, es carnívor i addicte al verd. I se’l veu perfecte, encara que no arribi al percentil 3.

Suposo que sabeu que els putos percentils duren fins als 2-3 anys. Quin mal son!! Però pensant-hi una mica veig que només són la punta de l’iceberg d’un munt de taules més que marquen al normalitat dels nostres fills: Ja aguanta el cap bocaterrosa? Ja fa la volta? I la croqueta? Agafa coses? Diu mamamama o papapapa? Gateja?…. I un llarg etcètera que només serveix per encaixar als nens en els estands de normalitat, angoixar als pares novells i fomentar les comparacions. I perquè no dir-ho la competitivitat.

Des del principi ja es veu la tendència familiar a la competitivitat. El meu ja pesa 8kg, el nostre ja fa la croqueta, el nostre ja gateja i comença a voler estar dret… El teu no ho fa? Doncs no, però el meu fa derivades de segon grau des de la seva manteta al terra. No ho fa el vostre?

Està clar, que és una qüestió dels pares, però també és una qüestió social. En el primer any de vida d’un nen se li prendrà la mida, se’l pesarà i se l’avaluarà desenes de vegades. A ell i als pares. En principi l’objectiu és veure que tot va bé, però personalment crec que és l’única manera que la nostra societat occidental sap relacionar-se amb l’individu: Encaixant-lo amb la massa per sentir-se segura i anul·lant-lo individualment. Alguns em direu que en faig un gra massa, que els hem de preparar per resistir la competitivitat de la nostra societat. Doncs jo dic, Putos percentils i putes taules que ens inciten a competir i comparar fins i tot abans de néixer!

 

Has tingut un fill/filla de baix pes gestacional? Et van omplir el cap de pors i després estava bé? O potser és d’aquells nens/nenes que baixa el percentil un cop a nascut? Sigui quina sigui la teva experiència, estaré encantada que comparteixis amb nosaltres.

---

Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!