Criança respectuosa

Regals, la nostra guia bàsica

El tema dels regals és un post que tenia pendent de fa molt, tant que acabo de veure que fa un any ja vaig intentar escriure sobre el tema 😛 Però en aquest temps la realitat ha anat canviant i jo veig les coses una mica diferent. La base és la mateixa, però dos anys a l’esquena d’aniversaris, reis, celebracions vàries, família “generosa”, amics que volen quedar bé, etc m’han donat una nova perspectiva. A veure si us sé explicar com ho vivim a casa i quines són les nostres guies bàsiques.

card-1835447_640

La quantitat

Com us he dit en algú post en tema regals a casa hem estat “uns pares rancis” Hahahaha! No ens fa gaire gràcia que el nen tingui moooolts regals tant per l’aniversari com pels Reis o el Nadal. Sempre hem tingut la sensació que així no els gaudeixen i que queden enganxats al subidón d’obrir un paquet rere l’altre i no tant a l’emoció de jugar-hi. Així que el primer Nadal del peque la consigna va ser un regal per unitat familiar. Un els pares, un els avis, un els iaios i un els tiets (i si algun no cau, no passa res). Però les coses no sempre surten com un pensa.

Els meus pares es van avançar als nostres comentaris i al principi de desembre ja tenien els regals dels Reis, dos o tres. Pel seu aniversari tothom va respectar el que vàrem dir, però sincerament jo vaig sentir que més d’un es molestava una mica i feien “apanyos” però en general tot molt respectuós. Però l’últim Nadal la cosa es va desfermar, amb un migdia de Reis de brutal on el peque va arribar a obrir 18 paquets d’una sola tacada, més els tres que portava de casa i els que caurien a la tarda a l’altra casa. Aquell dia vaig veure perfectament com no volia que ho visqués el meu fill. La família li anava dient “Vinga obre el paquet, que aquí en tens un altre!” Cap al final ell ja no sabia ni què obria. Fins i tot li varen canviar un i ni es va adonar. Tenia una sobredosi de paquets en tota regla. Els obria primer il·lusionat, després en mode automàtic i al final com una obligació amb una cara entre alegria i obligació. Després de tot allò em va costar Déu i ajuda baixar-li, fer-lo frenar i dormir. Es queia de son, però no podia adormir-se així que es pegava al cap o em pegava a mi com mai havia fet. Un show! Així que ara que ha estat el seu aniversari ja no sabia com encarar-ho.

Quin regal?

L’altre element en qüestió és l’elecció del regal. Per nosaltres al principi era important marcar una mica a la família el tipus de regals que volíem. Res de joguines amb música, res de llums, preferiblement fusta i joguines que despertin la creativitat, res de violència ni competitivitat. Amb el temps he pensat que potser vàrem ser una mica castradors però també m’adono que va anar bé fer veure a les famílies quins tipus de joguines ens agradaria que tingués el peque. Perquè no és el mateix un Gusiluz, que una capsa de nins de fusta. La veritat és que ara ja saben per on van els tiros i fins que el peque sigui més gran i potser ens demani ell mateix alguna cosa de les que tenim prohibides a casa, sé que la família ho respectarà.

He llegit a les xarxes molts comentaris de mares que no suporten certes joguines que la família els hi han regalat als seus fills (que si música en bucle i súper estrident, que si les llums psicodèliques…), per això crec que donar quatre pautes a la família no està malament. Per descomptat són els vostres fills, és la vostra criança i bla bla bla, però bàsicament perquè sou vosaltres els que conviureu, cada dia amb aquella joguina i amb aquell nen/a que la reclama i s’enfada si li treus. Així que millor ja no us posin en el compromís d’haver de dir-li que no al vostre fill/a. Expliqueu així i busqueu la manera més adequada segons sigueu tots plegats, vosaltres i la família, (a mi això potser em va fallar una mica). Segur que evitareu mals majors. Nena, aquell camió de bombers tan xulo que li vaig comprar al nen, que té llums i fa ninonino… On és? Tierra trágame!!.

Volum, mida o efecte wuau!

Podeu dir-ho com vulgueu però la veritat és que tots quan regalem alguna cosa busquem agradar a l’altre. I en el cas dels nens la cosa es multiplica fins a punts exagerats i demencials. Que si l’ós tamany XXXL o el cotxet més gran de la botiga o l’arbre musical Waldolf més alt… Ojo, que ningú s’equivoqui. Les joguines de pedagogies alternatives tampoc queden exemptes d’aquest efecte. Però la realitat és que no sempre aquestes joguines són les que perduren en la ment del nen. Molts cops provocaran un efecte espectacular en el moment de regalar-los però després s’obliden d’elles. El que per mi és l’efecte Toy Story, joguines populars amb les quals la criatura només juga dos dies i després només ocupen lloc a casa. Per això nosaltres intentem dir-li a la família que no s’interessin en regalar-li coses excepcionals. Que es centrin en joguines bàsiques que li agradaran per molt que passin els dies. Actualment estem parlant de ninuuus (figuretes d’animals en el llenguatge del nostre fill) i cotxeeees. Ja ens encarreguem son pare i jo de fer un regal més wuau que encaixi amb la dinàmica familiar. Als reis va ser el tricicle-bicicleta Kinderfeets Tiny Tot 2en1 i ara ha estat la Taula Corba Wobbel que bàsicament funciona de trampolí, cadira i taula de jocs… com si fos poc.

No es tracta que vulguem monopolitzar l’efecte wuau, però està clar que l’èxit d’una d’aquestes joguines és arribar en el moment oportú i sobretot sola, sense gaires més distraccions. I la veritat és que han estat un èxit les dues. Ja us explicaré més detalladament un altre dia.

20180707_161132
© Cristina F. Victory – Juliol 2018

Les regles de joc per aquest 2n aniversari

Com deia al principi al llarg d’aquests dos anys hem vist com el tema regals pot ser molt delicat per moltes de les parts implicades. Si marques què vols, ets un ranci perquè avis, iaios i demés familiars no poden regalar-li el que els hi sembla; si a més limites el nombre de regals ja no dónes lloc al regal tipus “Penso que això et podria agradar” o “He invertit un temps a pensar, comprar i en anar a buscar el regal perquè pensava en tu” i la gent s’inventa recursos per “colar-la”. Així que aquest aniversari hem decidit donar dues simples indicacions que intentessin trobar un equilibri entre allò que la gent vol regalar i el que nosaltres volem transmetre al nen. I he de reconèixer que ens han funcionat molt bé. Us ho recomano:

PREVI: Si dubten de la tipologia de joguines, recordeu-los quina és. Res de plàstic, preferiblement vehicles sense sons… etc. Nosaltres no ho vàrem fer perquè ja sabíem que ens havien pillat la línia fa mesos. Però no està de més fer-ho.

  1. Escolliu un regal, màxim dos, per unitat familiar entre les coses que li agraden.
  2. Què li agrada? En aquest moment està en mode cotxes, motos, camions o qualsevol vehicle que es mogui i figures d’animals. A casa tenim una tropa immensa. Si a l’Àfrica es queden sense que ens avisin.

Per acabar, us voldria confessar una cosa respecte als regals. Ara que sóc mare i em trobo en la situació de gestionar un nen que rep regals, m’ha passat com en altres aspectes de la maternitat: He repensat què havia fet jo fa anys en el tema regals als nens de la família, d’amics o propers. I he de reconèixer que en cert moment jo mateixa havia trencat les normes bàsiques que aquí comento. En especial la del Wuau!! Des d’aquí demano perdó i prometo compensar a nivell Karma amb els no-regals de resta de les vegades.


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Celebracions

Demà a casa votarem!!!

He dubtat si calia dir-ho, perquè sent un blog de maternitat, el tema no toca. Però tal com estant anat les coses crec que cal dedicar-hi unes línies per si algú té dubtes. Així que… Demà a casa votarem!!! I us animo a tots a fer el mateix.

Hi anirem ben aviat tots tres. Calculo que sobre les 8h. Deixarem al Leto a casa, perquè amb els crits i les cassolades ho ha passat fatal. Pobret, no entén res, i jo molts dies tampoc quan miro les notícies. Ens vestirem de diumenge, com sempre que anem a votar, però una mica més cómodes per passar-hi el dia. I serens, feliços i amb el cap ben alt passarem davant dels turistes. Els hi direm Hello, We’ll vote today! amb un gran somriure. No sé què ens trobarem al nostre col·legi electoral. Espero que la gent hi hagi passat la nit i la policia no sàpiga que existeix. Però si no és que s’ha alçat el mur de Berlín davant la porta, el meu xicot i jo votarem! Podeu imaginar el nostre vot, però com és secret i personal em reservo el misteri 😉 A més estem acabant la jornada de reflexió!

Però hi ha una cosa que sí voldria comentar, perquè crec que és el més important de demà, perquè va més enllà de votar sí o no, i perquè té molt a veure amb la criança que intentem transmetre al nostre fill i amb el que parlem cada dia en aquest blog: Tothom té dret a expressar-se, a decidir per un mateix i a ser escoltat, sigui el teu fill o tot un poble.

Però lamentablement encara hi ha gent que té por al fet que el seu fill o tot un país s’expressi. Perquè el que pugui sentir no li agradi; perquè el que es digui el faci canviar els plans o li replantegi tot el seu estil de vida; i sobretot perquè escoltar implica diàleg i això sempre és més cansat que donar ordres des d’una posició d’autoritat. I creieu-me sé del que parlo i un munt de famílies que eduquen al seu fill/a amb respecte cada dia també. Tinc un fill de quasi 15 mesos que s’expressa a ple pulmó des de ben petit i son pare i jo ens hem acostumat a escoltar-lo i fer-li cas. I ara som més feliços tots plegats.

IMG-20170925-WA0005

Encara que sembli una banalitat criar un fill és com governar un país. Abans que res s’ha de respectar a la criatura, o al poble, perquè ell/a és qui dóna sentit al teu nou ofici. Després has d’intentar donar-li el que necessiti (braços, teta, dret a votar…), no el que la “norma”, el costum o la Constitució marqui. No tinguis por. No es mal acostumarà, sinó que serà més feliç. Pensa que no hi ha lleis ni Constitucions inalterables, pel que sé l’única llei immutable és la de Déu i l’home ja l’ha qüestionat moltes vegades. És convenient que vagis acceptant que les coses canvien, que la gent és diferent, que no els pots forçar a fer una cosa, sigui dormir, menjar o quedar-se a un país.

I amb tot això la disciplina, on queda? Doncs al seu lloc. Utilitzant-la quan realment fa falta. És a dir quan en fa una de grossa. No per sistema. No quan expressa que està descontent amb alguna cosa. No quan vols que faci allò que a tu et convé i sinó envies la policia als col·legis electorals. I si no em creieu, apliqueu un abús de disciplina al vostre fill i veureu què passa. Us perdrà el respecte, s’enfadarà i se’n riurà de vosaltres. I quan sigui prou gran per fer la seva, marxarà i no tornarà. És això el que volen des de Madrid?


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Família - Tribu · Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Un any més tard, seguim sent una tribu!

(Feia temps que volia actualitzar el text de presentació del blog. Ara aprofitant el post 50 m’he decidit a fer-ho. Espero que us agradi!!

Si no em coneixes, pots començar amb la presentació inicial Ara som una tribu! )

Hola, sóc la Cristina. Mare de l’Ot d’1 any, parella d’un artista des de fa 15 i mestressa d’un gos rebel de 12. Però sobretot sóc una dona apassionada per l’escriptura i la lectura. Així que quan no estic fent de mare, escric aquest blog i em dedico al món dels llibres.

Com a moltes dones abans, la maternitat m’ha sacsejat i m’ha acostat a la meva essència. No tenia ni idea que em passaria una cosa així, però es veu que és habitual. A part d’estries, tetes caigudes, discussions infinites amb la parella i molt mal d’esquena, la maternitat també porta moltes coses bones. Qui ho diria, oi? 😛  Per mi ha estat òbviament el peque, però també el ressorgir del meu esperit creatiu. És com si hagués parit dues coses, un fill i una nova versió de mi mateixa.  I és que la maternitat m’ha fet ser reflexionar sobre qui sóc, què faig, perquè ho faig… i deixar-me de punyetes. Un exercici molt sa que recomano per tenir una maternitat/paternitat més conscient. Però compte! Si no t’ho prens amb una mica d’humor, et pot deixar fet caldo. Això faig jo? Ostres tu!! Quina mala mare estic feta! 😉

Quan vaig començar aquest blog estàvem en plena període de teta a tota hora, començant el moviment i introduint de mica en mica el menjar. Ara, hem iniciat una nova etapa. Ni millor ni pitjor, simplement un nivell superior de dificultat. O us pensàveu que això cada vegada seria més fàcil? Hihihi Jo sí, la veritat!!! Sempre creia que si pots parlar amb ells, els nens són més fàcils. I en cert aspecte és així, però llavors els problemes canvien i es fan més difícils d’afrontar: rabietes, crisis de separació, el temut no… Els temes es multipliquen exponencialment i la diversió sempre va a més. 

Jo i Ot

Ara quasi 15 mesos més tard de l’arribada del peque, puc dir ben fort que ja no som la parella amb gos que érem! Les nostres rutines han canviat totalment i els nostres horaris “ni te digo!”. Ara parlem de l’escola bressol, la roba d’hivern i les noves pedagogies, en comptes de comentar la nova sèrie HBO o l’actualitat política. Ja no sortim al parc a passejar al gos. Ara anem a l’àrea infantil a veure si la nova fera es diverteix i es cansa. Hi ha dies bons, dies dolents i dies moooolt dolents. Perquè enganyar-nos! Però per sort no perdem el somriure.

En part és gràcies a la súper tribu que hem fet: Família que a poc a poc va entenent la nostra criança; amics i família que s’uneix al club dels pares; mare-amigues que es troben en la mateixa situació… I és que per educar un nen fa falta una tribu, però perquè una mare i pare novell sobrevisquin també.

Però sobretot és gràcies a aquest blog que m’ajuda a prendre consciència del que estem vivint, a desfogar-me quan les coses no surten bé, a entendre millor al nostre peque, i prendrem la maternitat amb humor i molt d’amor.

Si vols llegir aquest blog, estaria bé que sabessis que:

  • A casa fem criança respectuosa, lactància materna prolongada, porteig, collit i totes aquestes “coses hippies” que hem descobert amb la maternitat/paternitat.
  • Però no lluitaré perquè tothom faci el mateix, sinó perquè cada mare/pare faci el que li dicta el cor, no la societat o aquest blog 🙂
  • No publico fotos del meu fill ni d’altres nens perquè crec que la seva imatge i la privacitat és sagrada.
  • M’encanten les activitats DIY adaptades a l’edat del meu peque. Si en saps d’alguna divertida, sóc tot orelles.
  • Normalment no parlo de productes. No pretenc que el blog sigui un aparador de publicitat. Però si utilitzo alguna cosa que m’agrada o em funciona us ho diré.
  • M’agrada parlar sobre grans temes de la maternitat i donar-los un toc d’humor.:P Però sempre surt la meva part més amorosa. Serà culpa de les hormones encara?
  • Si una cosa no m’agrada, ho dic ben clar i ben fort. Tinc caràcter, geni i mala hòstia així que quan el peque, el pare, la família o la fruitera em treuen de polleguera us ho explico sense problemes. Crec que per sobreviure com a mare, també tenim dret a queixar-nos 😛

Si sabent tot això et ve de gust seguir-me, serà un plaer per mi tenir un/a lector/a nou 😉


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa · Maternitat

Una mare (pare) es defineix a les 4 de la matinada en ple refredat

(Vaig començar a escriure aquest post dilluns passat, i el vaig deixar a mitges fins avui. No he volgut canviar l’inici però m’he permès una anècdota al final)

Aquests dies a casa estem passant per un super refredat. Fins fa poques hores hagués dit que el gos s’havia salvat però tal com dorm ara, crec que també ha caigut Ens ho anem passant l’un a l’altre des de fa una setmana. És inevitable! I diria que la zepa 0 ja ha mutat. 😦 Però entre mocs, febre i antibiòtic, els atacs de son del peque són més llargs i he tingut més temps per escriure i reflexionar una mica sobre el què significa ser mare (pare). Penseu que amb els mocs estic toveta i això no ajuda a reprimir la nyonyeria.

Quan estava embarassada molta gent em deia, “Perquè vols un part natural i passar dolor? Això no et farà més mare.” I jo els hi insistia en que volia viure l’experiència. Sentir totes les facetes de la maternitat. Una experiència que només vius un parell de cops a la vida. Però ells no m’entenien, i jo tampoc a ells. Lamentablement quan va arribar el moment no vaig tenir el part natural que volia (ja he fet teràpia per dir això sense plorar però mai se’n fa prou) i tot i que segueixo pensant el que defensava llavors, ara entenc millor el significat ocult dallò que em deien. Està clar que parir sense drogues no et fa més mare, però si et dona coratge i força com a dona. Qui ha experimentat un part natural diu que t’empodera, et dona confiança i et connecta amb la teva part més instintiva. I per tant t’ajuda en el dur camí que comences: el temible postpart i la eterna criança.

És justament amb la criança quan veus què volien dir amb aquella frase de “Això no et farà més mare”. Parir d’una manera o altre no t’estalviarà mocs, nits en blanc per què la criatura necessita estar vertical o s’ofega, plors horrorosos per dormir-se, plors horrorosos perquè li fa mal la panxa, les dents… el que sigui. Això ho vivim totes i és aquest dia a dia el que ens fa mares en el sentit més estricte de la paraula. Aprendre a escoltar el nostre instint que ens diu que alguna cosa no va bé, visitar al pediatre setmana si setmana no encara que puguis semblar una mare boja i sempre encertar-la, fer-te una experta en medicació infantil d’un dia per l’altre… i plantejar-te si era això el que compraves quan decidies ser mare. (Eh, Samanta?)

I quan ja tens tot això controlat, i saps que són uns dies de malestar i que tot passa, et poses tu malalta!!!! Horror. Algú ha intentat cuidar de algú altre quan no pot cuidar-se a un mateix? Doncs milers de mares/pares ho fan cada dia i ningú els felicita perquè és el que toca. És el que s’espera. És el que et fa mare (pare). La setmana passada ens va tocar per primer cop a la nostra tribu, i Déu meu com costa!!

Ja havíem passat per refredats del nen i per altres malestars nostres, però sempre havíem tingut la delicadesa d’esperar el nostre torn. En canvi, la setmana passada això semblava una competició. El meu xicot i jo teníem un refredat que no ens deixava respirar, a mi em feia un mal immens l’esquena de dur al nen en braços 24h malaltò i mimós i ell tenia el cap a punt d’esclatar cada tarda al tornar de la feina després de tot el dia davant de l’ordinador. Però qualsevol mare/pare sap que passi el que passi, segueixes jugant amb el peque, carretejant-lo o canviant-li el bolquer brut mentre demana a crits una joguina. Al principi ho fas com pots, plorant, maleint al món i a la teva parella perquè l’altre si descansa, i al final ho fas amb un somriure. És tot un procés, però hi arribes. 🙂

No es tracta de fer-se el màrtir o el super heroi, ni tampoc de negar la inestimable ajuda de la tribu en aquests moments. Però siguem sincers, la criatura no sap que estàs malament, no en té la culpa i amb un somriure tot és més fàcil. A més per molt que els avis corrin a fer de cangur amb la idea que pugis descansar una horeta, el teu super refredat no es curarà per art de màgia. El dia te moltes hores i segurament el peque estarà més impertinent aquelles hores de la matinada en que ningú ve a ajudar-te.

Per desgracia la setmana passada varem viure molts d’aquests moments durs. No sé si sempre vaig estar a l’alçada de les circumstàncies. Diria que no i això em sap greu. Però vaig fer el que vaig poder per la tribu (nadó, pare i gos). Per tant no sé si em puc considerar bona mare o regular. Però si es repeteix intentaré recordar que una mare es defineix a les 4 de la matinada en ple refredat, quan el despertador sona per donar-li l’antibiòtic al teu fill i te’l prendries tu. I un pare compromès és aquell que recuperant-se una mica, es lleva a les 5,30h per fer-te el relleu i que puguis deixar-te caure al llit morta dues hores, mentre el sents riure amb el peque i penses: “No sóc prou bona mare. Hi treballaré quan la febre em baixi.”


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

cold

Criança respectuosa

Jo portejo, tu porteges, ell porteja

A poc a poc m’anireu coneixent, dono moltes voltes a tot. Per això la necessitat d’aquest blog. En canvi quan estava embarassada, el cap no em donava per gaire i no vaig pensar amb tot el que passa després del part. És a dir la Criança.

Ja no dic el post-part, que no en tenia ni idea, si no de tot el que implica criar un/a fill/a: prendre decisions, fer sacrificis o canvis de prioritats tot depèn de com es miri, adaptar-e a la nova logística i sobretot sentir mil comentaris i critiques.

Segurament va ser un mecanisme de defensa per poder gaudir de l’embaràs entre vomitada i vomitada. Si senyors, sóc d’aquelles estranyes criatures que va vomitar fins al tercer trimestre. Existim! I per això estic immensament agraïda al meu caparró. Les coses millor descobrir-les poc a poc i quan toca. Si serveix pels nens, també per mi!

Quan em vaig quedar embarassada només tenia una cosa clara: jo volia portejar!! Encara no sabia res d’aquest món ni que existia aquest estrany verb i les seves conjugacions però havia vist mares amb els seus nadons a sobre i pensava que era una imatge molt bucòlica que m’agradaria reproduir. En canvi, si em preguntaven pel cotxet, no mostrava massa interès. Em limitava a contestar m’ho deixen, no en necessitem o a casa tenim una escala horrorosa no se si l’utilitzaré gaire i la gent em mirava com si vingués d’un altre mon. En aquell moment no acabava d’entendre perquè però ara ho veig més clar.

Per mi el cotxet era un d’aquells objectes que has de tenir, que ningú es qüestiona i que és purament pràctic. Així doncs, quin problema hi havia en que me’l deixin? La tarda en que el meu xicot, la panxota , el gos i jo varem recollir el cotxet de tercera mà vaig començar a pensar que hi havia alguna cosa més al darrera. Els desconeguts que abans no em deixaven seure a l’autobús ara em mirava amb tendresa. Amb aquella cara de whatsapp amb els cors als ulls. Caminant amb el cotxet vaig tenir la sensació que el nen estava apunt d’arribar, fins i tot crec que vaig sentir alguna contracció. L’impacte va ser encara més gran quan vaig veure la nostre imatge a un aparador. Per primera vegada érem una família! Una família que no reconeixia, però una família. Mai havia pensat que el cotxet fos un catalitzador, un símbol tant clar. Et fa família. Així de cop i volta. Us dóna una intimitat molt pública. Diu ben alt a tothom que a casa teniu un nadó, encara que no el puguin veure, encara que no hagi nascut.

Aquella sensació em va agradar, tot i que no m’omplia. Jo seguia pensant en el fulard, en aquell farcellet on es veu la carona feliç d’un nadó en perfecte harmonia amb la mare. Així que tot feliços varem anar a un taller de porteig. No tenia ni idea que allò obriria la caixa dels trons!!! Em vaig enganxar i el meu xicot també. Després va venir el ioga per embarassades, el part natural, la lactància materna exclusiva, els llibres de criança respectuosa… i les mirades de ets una extraterrestre o estas boja van anar creixent fins formar part del meu dia a dia.

Jo, més tossuda que un totxo, vaig sortir de l’hospital amb el nen al fulard i agafadeta de la ma del pare. Em mirava a tots els aparadors. Ara sí que veia una família, la meva família. Segurament afegir el meu fill a la fotografia va ser clau, però des d’aquell dia el portegem sempre. Hem tret el cotxet vint cops en sis mesos 6 i la nostra intenció és seguir portejant fins que nosaltres pugem o fins que el nen demani a crits caminar. Llàstima que el gos no pugi portejar. Es farien encara més amics.

Per mi el porteig va ser la clau per anar definint-me com a mare. Va portar a la meva vida idees tan innovadores com que “els nens no es malcrien per tenir-los als braços”, que “el nostre cos esta preparat per parir”, que “totes les mares tenim llet” i finalment em va obrir al món de la criança respectuosa. Esta clar que pots practicar criança respectuosa sense portejar ni un sol dia, i que pots portejar durant anys i no respectar mai al teu fill; però per mi les dues pràctiques van juntes. Com moltes mares he aprés moltes coses amb la maternitat, sobre mi, sobre la manera de veure la vida… però crec que la més valuosa per poder viure la maternitat amb alegria i respecte és entendre que en això de la Criança cada casa és un món. El que serveix a uns, no serveix als altres. I els matisos i els grisos són essencials per sobreviure i ser feliç.

Amb el porteig s’activa molt fàcilment en la gent el mode “fer comentaris que no toquen a mares i pares primerencs”. És cert que la gent també et mira amb ulls de tendresa o enveja, segurament més exageradament que amb un cotxet, però l’altra part és molt lletja i pot ser molt dura perquè se’n senten de tots colors. Al principi quan algú em mirava amb un somriure de superioritat i em deia aviat ja no el podràs portar així…, com aquell que et diu que aviat deixaràs de fer coses rares per tornar a la normalitat que és el que toca, em venien tots els mals. Em perdia en explicacions absurdes, perquè no ho volen escoltar, sobre els beneficis del porteig. Però ara sis mesos més tard simplement somric i els hi dic Si, per això aprofito ara i marxo tan contenta. Si més endavant no ho puc fer, serà una pena perquè m’encanta, però estaré contenta perquè ho he fet tant com he pogut. Si seguíssim aquesta lògica mai donaríem el pit o pujaríem als nostres fills a coll i be o senzillament jugaríem amb ells, perquè tard o d’ora ja no ho podrem fer. Per això, jo aprofito ara. Com diuen les mares de la tribu, els moments passen i no tornen i fa moooolta pena.

Jo el que he viscut amb el poteig és això, i el principal comentari era aquest, però.. i tu?Porteges? Com vas interessar-te per aquest món? Has tingut la mateixa sensació que jo portejant el teu fill/a?


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

baby-42029_1280

Família - Tribu

Ara som una tribu!

Hola, sóc la Cristina. Des de fa pocs mesos sóc mare d’un nen moníssim. Una personeta que m’ha ensenyat moltíssimes coses sobre mi i sobre el món.

Com tantes altres mares, la maternitat m’ha canviat. Encara em pregunto perquè no vaig iniciar aquest viatge abans. Però tot i que en tenia moltes ganes, mai imaginava que m’agradaria tant. Nits sense dormir, preocupació per la seva salut, dolor de tetes (molt dolor de tetes), mal d’esquena i una infinitat d’hores al sofà sense fer res més que teta i contemplació.

La seva arribada va ser una alegria i un dalt a baix a la nostra dinàmica de grup. Tot i que hi han hagut plors, crits i desesperació, a casa hem intentat prendre’ns-ho tot amb humor i bona companyia. Ara sis mesos més tard i amb una mica més d’autonomia, molt poca, m’agradaria compartir amb vosaltres la nostra experiència i reflexionar amb humor sobre el part, la maternitat i el que suposa la criança respectuosa.

I és que ja no serem mai més una parella amb gos, ara som una tribu!

Una tribu que sesten més enllà de les portes de casa. Naturalment els iaios, els avis i els tiets. Però també la nostra tribu són totes aquelles mares, doules, amigues, matrones, assessores de lactància i un llarg etcètera que m’heu acompanyat i em seguiu acompanyant. Perquè la vostra presència m’enriqueix com a mare, m’ajuda aprendre aquest ofici molt més ràpid i sobretot a sobreviure!!!

Si esteu llegint aquest blog, podeu formar part de la nostra tribu deixant els vostres comentaris o escrivint-me a unamareilasevatribu.blog@gmail.com Estaré encantada de llegir-vos i reflexionar amb vosaltres.

tribu