Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Per què vaig fer vaga el 8M?

Abans d’acabar la setmana volia escriure aquest post ràpid. Primer havia de ser Perquè faré vaga el 8M i així em servia per acabar de prendre la decisió, bàsicament a escala econòmica laboral. Però la vida de mare té aquestes sorpreses. Per molt que et proposis fer alguna cosa, la realitat sempre marcarà el seu ritme. Hahaha I em vaig trobar de cop i volta a dos dies de la vaga mirant la informació real. Fatal!!! Però és que no em va donar temps 😦 😦 😦 En fi, com les coses passen per algun motiu ara veig que puc escriure sobre el tema des d’un punt de vista més realista i meditat.

Dimecres a la nit mentre donava teta al peque vaig pensar: Vinga sí, demà faig vaga. No vaig a treballar, porto al peque a l’escola i després me’n vaig a alguns dels actes feministes que hi ha programats al matí. Així a les 12h vaig a la manifestació ben a gust a cridar pels nostres drets. Però les coses no vàrem anar com jo pensava i el dijous em vaig trobar a casa amb l’Ot mig malalt i el gos de cagarrines! Vaga de cures a prendre pel cul! Em sentia estranya. Estava fent vaga laboral, però no podia fer vaga de cures??? He de reconèixer que em vaig sentir bastant frustrada. Estava fent una vaga a mitges, no la vaga que m’hagués agradat i la realitat tornava a marcar el meu ritme.

Ja el dia abans la idea de deixar al peque a l’escola a càrrec de la mestra (una altra dona) o de demanar-li a la iaia o l’àvia que es quedéssim amb el nen mentre jo anava a manifestar-me tampoc em convencia. Era clarament una contradicció. No podia passar-li a una altra dona aquesta tasca! Li hauria d’haver passat al pare!!! O a un avi. Però no a casa el meu xicot va estar dubtant fins que finalment va decidir anar a la feina. No sempre podem parar els dos, em repetia jo. Però potser sí que hauríem d’haver parat els dos. Jo per unir-me completament a la vaga i ell per cobrir-me en les feines de cures d’aquell dia.

No sé si alguna de vosaltres va poder fer la vaga al 100%. Segurament les que tingueu nens petits, haurà estat una mica difícil. Per altra banda, també entenc que hi ha circumstàncies en les quals els peques ens necessiten però tot plegat em va fer pensar que la clau de la vaga feminista no era l’àrea laboral, allò és una conseqüència d’una altra realitat més dura. La part més important d’una vaga feminista és fer visible totes les feines invisibles que normalment fa una dona. Ja no parlo de posar rentadores, rentar els plats o fregar, perquè això moltes famílies tenen clar que són tasques de tots. Parlo de tenir cura dels nostres, ja sigui reduint horaris laborals, atenent malalts o mantenint els vincles tot i la distància. I normalment tot això es fa encara que impliqui “renúncies” personals i que ningú ho valori. I tal com ho veig, és aquí on recau la lluita feminista de l’altre dia: Fer visibles les feines de cura per donar-los valor i omplir-les de sentit de cara a la nostra societat. Jo tinc molt clar que tenen valor, perquè les faig i veig que costen; però també tinc molt clar que tenen un sentit perquè sinó no les faria. Ara, no sé si tothom té clar la importància que té en una societat el fet de tenir cura dels altres. Així anem. Tothom mirant per ell, i al del costat que le den!

També us dic que no vull entrar en el debat sobre si les cures les han de fer les dones o no. Crec que això no seria important si tinguessin un valor, econòmic i moral. Llavors ningú es plantejaria que ho fas per obligació, sinó que veurien que és necessari. Però mentre no hi ha remuneració, aquella tasca no té valor. Si els diners o no diners no fossin el tema, potser ens trobaríem que més mares deixen feines “normals” per atendre els seus fills petits o que més homes deixen les seves feines “normals” per tenir cura dels seus pares grans malalts. Les coses canviarien. Ara reconeixeu-me que fan venir esgarrifances pensar com els diners ens condicionen tant.

Per sort el dijous a la tarda, els dos malalts van millorar i el peque i jo vàrem poder sortir de casa amb molta energia, la cara ben alta i el puny alçat, per anar a la manifestació de Passeig de Gràcia. Anava a cridar ben alt que la lluita feminista té molt de sentit, que la necessitem totes i tots; i que si lluitem ara, no ho hauran de fer les nostres filles i fills. 

Per cert, aquell dia no vaig comprar res. Vaga de consum a tope! I per compensar el tema cures, no vaig fer res a casa!!! 😛

20180308_180805


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Sóc dona i mare (Una mica de feminisme sempre va bé)

Sóc dona i mare

Avui #8Març Dia de la Dona voldria reivindicar l’essència de la dona-mare, perquè masses vegades, de forma conscient o inconscientment, les mateixes dones hem renegat d’aquesta faceta en la nostra vida pública. Com si això fos un requisit imprescindible per ser reconegudes, respectades i valorades en altres àmbits de la vida. I ja n’hi ha prou!! La societat ha d’entendre que els canvis vinculats a la maternitat no tenen per què ser dolents i un dia com avui toca dir-ho ben alt.

Com us deia a Temps per cuidar-me una amiga psicòloga i la seva col·lega van fer un estudi entre mares, just quan jo feia 4 mesos que m’havia iniciat en aquest ofici. Sí, perquè això també és un ofici. Un d’aquells que aprens a base de molta pràctica. Durant l’estudi van detectar canvis i pors comuns en totes les dones. La major part d’aquests canvis arrancaven durant l’embaràs, on aparentment tot segueix igual. MENTIDA!!! Ens creix la panxa. Hehehe! No! Em refereixo al fet que ja comencen a produir-se canvis vitals importants encara que ningú ho noti: en l’ordre de prioritats, a escala hormonal, en l’àmbit emocional, etc.

A l’estudi també veien que per moltes mares el part havia estat un punt culminant per aquest canvi. S’havien empoderat com a dones. No només perquè la capacitat de parir les havia impactat, sinó perquè el postpart i tot el que ve després les havien encoratjat a tenir més clar els seus objectius a la vida. Sembla que la maternitat en gairebé totes les dones ens provoca l’anhel de canviar la nostra vida per acostar-nos cada cop més a la nostra essència. Això pot manifestar-se de maneres molt diferents com per exemple canvis de feina o d’orientació professional, inici de negocis propis, començar a escriure un blog 😛 , canvis de residència radicals, canvis de parella, etc… A més a més al parlar amb mares de més d’un fill, veien que la cosa anava més enllà. Cada fill les havia acostat un pas més al seu objectiu. Encara que semblés que ja ho tenien, l’arribada d’un nou fill/a accentuava la recerca de la seva essència. Sorprenent! Mira que tenim poc temps i l’aprofitem tan bé 😛

I és que alguns trets comuns en la major part de les dones quan tornen a la feina, o quan desenvolupen activitats no vinculades a la criança, són l’eficiència, la creativitat i la cooperació. Això de què siguem eficients no crec que us sorprengui perquè si has sobreviscut amb una criatura reclamant la teva atenció vint-i-quatre hores cada dia de la setmana és molt probable que les tasques de la feina no siguin tan dures. O simplement perquè durant el temps que has estat de baixa de maternitat, excedència, o el que sigui, has desenvolupat la capacitat de fer mil coses en cinc minuts Hehehehe!

El tema de la creativitat és realment curiós perquè d’una banda en la major part dels casos les dones busquen opcions creatives als problemes amb els quals es troben, i d’altra les activitats creatives com escriure, dibuixar, fer fotografies, tocar música, cuinar, fer manualitats, etc comencen a formar part del seu dia a dia i solen tenir una relació directa amb la recerca de la pròpia essència que us deia abans. Serà que l’art canalitza frustracions, anhels, experiències vitals, etc i com tot això de la maternitat i la criança és tan intens necessitem tenir el nostre punt de fuga Hihihi!

Bromes a part, sempre us he dit que vaig arrancar aquest blog amb la intenció de plasmar totes les emocions, bones i dolentes, que la maternitat m’havia despertat, i la veritat és que està complint el seu objectiu i m’està ajudant a posar en pràctica una maternitat molt conscient. Però el que no us havia dit mai és que interiorment pensava: Sempre he volgut escriure, per mi i no per feina, però mai he tingut l’oportunitat. Almenys amb aquest blog podré calmar el gusanillo de l’escriptura ara que tindré menys temps i menys energia per fer-ho. Reconec que en cert aspecte hi havia molta resignació, cristiana, social, patriarcal… o el que vulgueu, en la meva reflexió. Però el que no esperava que passes i realment m’està passant és que el meu cap seguís imaginant nous projectes!! Cada cop tinc més ganes d’escriure, tot i dormir poc, el desgast del peque, la casa, la feina i els compromisos familiars cada cop més intensos. No sé com explicar-ho em sento plena ebullició creativa.

IMG_3183

Tornant a les “sorprenents” capacitats de les dones que són mares, no us ha cridat l’atenció el tema de la cooperació? A mi em va semblar molt interessant pensar que l’esperit competitiu desapareix i que es generen més moments de solidaritat entre dones o mares. Sempre m’havia sentit molt incòmode amb la competència que tantes vegades hi ha entre les dones, així que escoltar això em va animar a mirar la realitat d’una altra manera i vaig veure que realment l’esperit cooperatiu sorgeix més fàcilment quan estàs en ple moment dur de la criança o n’has viscut una de forma molt conscient: Oferir-se a pujar al cotxet per les escales del metro mentre l’altra mare desconeguda porta en braços al peque, anar a la farmàcia o treure el gos per alguna família de la tribu on tots han caigut pels mocs i la febre, donar bosses immenses de roba per nadó valorades en centenars d’euros perquè el teu fill/filla ja no hi entra, i fe- ho tot i pensar que en un parell d’anys voldràs anar a per el segon, etc.

IMG_3178 (1)Realment la societat seria molt diferent si tots tinguéssim aquest esperit més cooperatiu. Vés a saber què podríem arribar a fer! Amb solidaritat, unint forces i sense fer-nos la traveta els uns als altres. Però clar això no és massa pro lliure mercat. No sigui que ens passi pel cap pensar que abans del benefici individual, hi ha el benestar dels nostres. Heretgia!!! Això és comunisme, és el dimoni. Doncs no senyors, és sentit comú!!

Justament per això jo avui paro i m’uneixo a la vaga. Perquè penso en mi com a dona però també en les altres, en aquelles que també s’uniran a la vaga i les que no ho podran fer; perquè vull viure en una societat que respecti la meva essència i entengui que el que jo puc aportar també és important; però sobretot perquè lluito per una societat on les nostres filles no hagin de fer mai més vaga.

Si les dones parem, el món s’atura! Ens aturem per canviar-ho tot! Juntes som més fortes!

*Il·lustracions Laia Sauret


Si t’ha agradat aquest article, si us plau, comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa · Maternitat

Estic d’excedència i no vull donar més explicacions!

Si em coneixeu o m’esteu seguint segurament ja sabeu que estic d’excedència fins al setembre, quan el meu fill tingui 1 any i un parell de mesos. Llavors farem junts l’adaptació a l’escola bressol i jo tornaré al món dels adults. Serà dur pels dos i a la vegada bo. Ell tindrà molta més vida social amb nens i jo converses normals que no incloguin les paraules teta, migdiada, bolquers o plors. Però sobretot crec que serà el moment adequat.

Fins llavors, estic d’excedència i no vull donar més explicacions!!!

Quan el meu fill va néixer tothom venia i ens deia Gaudiu-lo molt que passa molt ràpid. Nosaltres estàvem en aquella bombolla de pares novells que porten 2-3 setmanes sense dormir més que 4-5 hores a les nits i despertant-nos cada 1,30h o 2h. Així que en aquell moment allò de gaudiu-lo molt sonava amb rintintín. No semblava un consell, si no una obligació paternal que no sentíem com se suposa que havíem de sentir.

Al cap d’un parell de mesos, quan ja ens havíem acostumat, just abans de que comencés la fatídica etapa dels plors per la son, varem començar a gaudir-ho tal com tothom ens deia. Però llavors la gent que venia a veure’ns ja no deia allò de gaudiu-lo, si no que preguntaven quan em reincorporava a la feina. Estàvem al setembre i vaig pensar que era producte de la típica tornada a la normalitat col·lectiva. Així que els hi deia que tornaria a principis de gener, tal com pensava, i tots contents. Ho veien normal i jo no hi donava més voltes. Algú reconeixia que era una sort poder estar tant de temps amb el meu fill (tant de temps són 5 mesos i 2 setmanes) i altres m’asseguraven Ja veuràs com tindràs moltes ganes de tornar. ¿?¿?

Però quan el nostre fill tenia 4-5 mesos ni jo ni el seu pare ens veiem deixant-lo a una escola bressol i separant-nos tant de temps d’ell. Cadascú fa el que creu convenient, només faltaria, però nosaltres no ho veiem clar. Llavors varem valorar opcions (iaios, mare de dia, etc) i naturalment també varem pensar en que jo allargués el període d’estar amb ell, encara que això suposes reduir dràsticament els ingressos.

Potser us penseu que va ser l’última opció, perquè la resta no era possible. O perquè fent càlculs no podíem pagar una escola bressol o ens sortia millor que jo no treballés. Socialment sembla que si et justifiques així, la gent ho entén millor. Però la veritat és que no va ser així. Tenim família a 20-30 minuts de casa i tots dos treballem en el que ens agrada.

Per Nadal la gent tornava a preguntar-me quin dia m’incorporava. Parlo de família, amics, veïns, la caixera del super… tothom! Jo acabava de comunicar la meva excedència a la feina (amb la incertesa laboral que això et provoca inconscientment) i que tothom em preguntés era una mica cansat. La pregunta anava acompanyada d’una cara de felicitat i quan sentien la meva resposta l’expressió els hi canviava. Somriure forçat, cara de sorpresa i frases glorioses com Bueno, això és que t’ho pots permetre, Ostres i a la feina t’han deixat? No t’han fet fora?, Ui! Pensava que això ja no es feia. Quedar-se a casa després de tenir un fill. Com que havies estudiat…, I creus que serà bo per la criatura? No sabrà relacionar-se després. Tindrà una mamitiiiis! i un llarg etcètera.

Llavors, sense ni pensar-hi vaig començar a donar explicacions. No, és que.., Saps que passa que…, Primer com a reforç a a la decisió que havíem pres, bé principalment jo, i involuntàriament com a reacció a la falta d’aprovació col·lectiva. No és que la necessitis, però una decisió així a vegades costa. Paralitzes la teva carrera professional, potser la poses en perill; et sents jutjada com si fossis una dona d’un altre temps, sense aspiracions personals o necessitats individuals; i comences a passar molt més temps sola perquè la resta de mares amb les que coincidies ja estan tornant a la feina. I llavors dubtes. Hauré fet bé?

Sempre he agraït moltíssim els 6-7 comentaris contats que vaig rebre sobre que havia pres una bona decisió.  M’han ajudat a portar molt millor les desenes de mirades, cares, comentaris… El meu fill també us ho agraeix molt! Per això ara ja no vull donar més explicacions.

Per sort passats els 10 mesos de maternitat, quan la gent em veu a hores poc habituals ja no pregunta, ni mira ni fa res. Deuen tenir les seves teories: sense feina, treballa en horaris estranys, serà la cangur, etc. Pocs deuen pensar que estic a casa cuidant del meu fill. Però ja m’és indiferent. No ho faig per ells. Suposo que no cal que us digui per a qui ho faig, oi?

elephant-175798_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!