Escola Bressol

Ens estem adaptant!!! (5ª setmana a l’escola bressol)

Com és la vida! Avui amb més temps em repasso els posts de l’esborrany i veig que vaig deixar alguns a mitges, altres que només havien de passar pel corrector i altres que només necessitàvem una foto (Aaaaaah!!) Com que cada post és una part de mi, i de la meva tribu, i suposen molt d’esforç, no els vull llençar ni reescriure’ls amb el que ens passa ara. Així que simplement els he completat o si de cas els hi he afegit una reflexió actual 😉 Espero que no us sàpiga greu i que el gaudiu igual.  

Algun dia indefinit de finals d’octubre:

M’agrada quan la vida com un puzle va posant les coses al lloc i de cop i volta respires més tranquil, més seré i no tens la sensació constant d’estar arribant tard i malament a tot arreu. A poc a poc la nostra nova vida va encaixant i és que això de l’adaptació a l’escola bressol s’ha fet molt llarg i costos per tots.

Ara en plena 5ª setmana les coses comencen a tenir sentit i la nova rutina comença a deixar petits espais per respirar (i escriure 🙂 ). El peque sembla que ja passa bones estones a l’escola, es diverteix amb les activitats que proposen, menja i potser comença a dormir més de 20 min. Dic potser perquè coneixent-lo tot pot canviar molt ràpidament.

Però aquest octubre hem passat per una vaga de fam de dues setmanes; després per una vaga de son també de dues setmanes que implicava que anés súper cansat tot el dia perquè només dormia 20 min a l’escola i no sempre volia fer una segona migdiada; i per una readaptació als horaris familiars. Curiosament el que millor li ha anat a ell, i a mi sorprenentment, és ampliar l’horari. Sembla mentida i jo no ho hauria dit mai, però quan l’Ot ha passat a fer de 8.30h a 16h ha començat a dormir millor i gaudir més de l’estona a l’escola.

Nosaltres volíem fer l’adaptació la més paulatina possible perquè entenien que era el millor per ell. Després de tants mesos exclusivament amb mi i el seu pare, deixar-lo de cop a l’escola ens semblava massa per ell. Però l’última setmana i mitja se’ns ha fet eterna i he de reconèixer que he dubtat molts cops de si hem fet bé les coses. Hem fet bé en una adaptació tan a poc a poc? Vàrem fer bé en decidir que jo agafés una excedència i passes 24h amb ell durant tant de temps? Tot era molt confós. Plors i “rabietes” cada matí a casa, malestars perquè el deixava plorant a l’escola i el trobava igual, i patir al veure que no descansa i que els ulls inflats i vermells ja formen part d’ell. A més, vàrem haver d’ampliar l’horari al matí i això va fer-nos posposar ampliar horari a la tarda. Així que a l’adaptació se’ns ha fet eterna.

Fins i tot al Leto ha patit el nou canvi. Suposo que són els nervis, els plors del peque, els meus crits de desesperació… o simplement el fet que durant més d’un any el Leto ha tingut companyia 24h. Es nota que el nota a faltar, quan el nen arriba tot són festes i mireu com me l’he trobat avui! Perdoneu la qualitat de la foto. L’he pillat d’amagatotis i al veure’m a corregut a rebre la seva dosis de mimos. He de fer un nou post del tàndem Gossos i Nens caminants. Dona per molt 😉

IMG_20171024_160027057
Cristina F. Victory (Barcelona, Octubre 2017)

 

 

 



Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!

 

Criança respectuosa · Escola Bressol

La nostra difícil adaptació a l’escola bressol

Només fa una setmana que no escric al blog, però tinc la sensació que ha passat més d’un mes. Estic una mica descol·locada! Em sento com si m’hagués passat un camió per sobre, però simplement és que he tornat a la feina. Potser no vaig tan desencaminada, perquè el xoc de realitat després d’un any i mig d’oasis maternal es podria equiparar a un tràiler doble que t’enganxa de ple a 120 km/h. Nous horaris, noves rutines, tensió per com anirà tot, sense poder aprofitar les migdiades del peque per descansar… Però seguint despertant-me 2 cops la nit que va bé o 8 vegades com avui. Així que a les 22.30h ja no sóc persona i a les 23h algú em desconnecta, qual Matrix, i caic rodona on estigui: sofà, al llit del peque donant teta, a la cuina… I és que per acabar-ho de rematar per casa seguim amb la temuda adaptació a l’escola bressol.

L’última setmana de setembre en comptes d’acabar amb aquest tema, va anar a pitjor. Ja sé que això no són matemàtiques i que amb els nens 2 + 2 poden ser 4, 5 o 10. Però sincerament no esperava que arribéssim a aquest punt. És cert que vàrem començar molt tard (19 de setembre), però al principi tot va anar tant bé!! Massa bé! En deixar-lo reia, em saludava mentre marxava i es posava a jugar. Era massa idíl·lic. En algun moment havia de petar. I tant, si ho va fer! Així que ara que la resta de famílies ha passat aquesta etapa, nosaltres encara hi som. 😦 Espero que ja haguem tocat fons i ara només haguem de pujar, a poc a poc però sempre en direcció cap amunt; perquè sinó… m’haureu de recollir de sota el tràiler amb bossetes d’aquelles del CSI.

He de reconèixer que el cap de setmana passat va ser el pitjor. Es va unir la seva crisi de separació amb la meva!! O us penseu que són ells els únics que la pateixen? I una merda!! Quan veus al teu fill passant-ho fatal (tal com va dir la mestra) t’ataquen totes les pors, els dubtes i sobretot la culpa Aquella culpabilitat tant absurda i injustificada, com intensa i punyent. I la gent que és molt imbècil només fa que dir-te Tu sobretot no ploris i estigues tranquil·la, que sinó li transmets. Estàs insinuant que és culpa meva??? Sí, home!! El meu fill plora durant hores a l’escola bressol i jo em comportaré com si res. Aniré pel món amb un gran somriure. Doncs no!! Si vol braços, li donaré; si vol teta, allà la tindrà; i si el veig trist, ploraré amb ell. Així que el cap de setmana passat ens vàrem dedicar a això: teta, porteig i plors, i més d’un cop tot a la vegada. Us imagineu l’escena? Tots dos ho havíem de treure. I la veritat és que crec que ens ha anat força bé!

A l’acabar la setmana i al començar aquesta, la situació era dramàtica. Plors en marxar jo, plors en deixar-lo el pare a l’escola, ploriquejos que canvien d’intensitat durant vàries hores al llarg del matí, buscant sempre els braços de la mestra, i si no els tenia, grans plors amb intents de cops de cap a terra. Ja sé que no sempre el pot tenir a sobre. En té dos braços per 13 criatures. Així que intento no pensar-hi. Aixxx quin patir! Quan arribava el dinar la cosa empitjorava. Plors, negació i cabreig. Fa dues setmanes que no dinar!! I a l’hora de dormir plors intensos fins a caure exhaust. Es desperta súper aviat quan els altres encara dormen i torna a plorar cridant mamà. Un Cristo que no vegis. Quan el recollia seguia sanglotant, tenia els ulls vermells i infladíssims i només eren les 14.30h. Així que com espereu que jo no ho passi malament?

Em sentia culpable, pensant que tot allò era culpa meva. Perquè tornava a treballar i ja no estaria amb ell. Perquè des de sempre li he ofert braços o teta quan ho necessitava. Perquè l’he portejat quasi el 80% del temps en comptes de fer servir cotxet. Totes les veus que sempre em van criticar tornàvem a mi. Se’m repetien al cap un cop rere l’altre dient-me: Ja t’ho deia que no era bo pel teu fill. Ho veus ara!! Va ser molt trist, plantejar-me si havia fet la criança adequada. Per sort que també tenia gent a prop que em recordava que allò era el més normal i a la vegada el més sa. Et nota a faltar perquè té un fort lligam amb tu (apego). El que és perfecte. A més l’Ot no està d’acord amb la nova situació i ho expressa a la seva manera. Dóna-li temps i confia en ell.

No m’agrada parlar d’un tema quan encara no ha acabat. Perquè no veus les coses amb la mateixa perspectiva i perquè si avui fa un pas endavant, demà pot anar dues passes enrere. Però la veritat és que aquests dies he intentat viure-ho tot una mica diferent. A veure si així també puc ajudar al meu fill. Perquè la sensació d’impotència, de no poder fer res, era un altre d’aquells sentiments que més em torturava. Potser amb tot el que he fet no estic canviant res en la perspectiva del meu fill, però jo em sento més tranquil·la.

El cap de setmana passat em vaig concedir plorar; però plorar amb majúscules. Llargues estones plorant  sola i d’altres abraçada a ell. També em vaig reservar moments d’intimitat per tots dos, sobretot als vespres, quan hauria d’estar dormint al llit i nosaltres sopant al menjador. Vàrem reviure molts moments com als primers mesos quan es quedava adormit obre meu fins que anàvem al llit. També l’he portejat tant com he pogut. Li he donat llargues hores de teta i hem iniciat un nou moment de teta +abraçada + caricies als peus + els seus dibuixos preferits. I sincerament, m’he omplert d’ell i crec que ell també de mi.

Els últims dies la mestra ens deia que semblava tenir més interès pel joc. Ja no plora per dormir, encara que dorm poc i es desperta buscant-me. I fins i tot algun dia ha tastat la fruita del dinar. Res més. Petits passos que són grans concessions del nostre fill, tossut, amb caràcter i cop avesat als canvis. Nosaltres els rebem amb alegria i optimisme i li agraïm amb més braços i amor.

No sé com ni quan acabarem la nostra adaptació. Però mentrestant seguirem fidels a la nostra criança, sense fer cas als fantasmes, amb braços, teta i porteig. Si ens han servit aquests últims 15 mesos, segur que ara també ens ajudaran.  

cub-1418738_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!