Mamapulpo

Mamapulpo en excedencia (8 meses de felicidad tentacular)

¿Que le pasa a una Mamapulpo en excedencia 🐙💪 el dia que necesita ducharse y las necesidades de los demas pasan delante?
Corre, corre, que llego tarde al curro.🏃 Ya saco yo al perropulpo. 🐶 Venga Cariñopulpo aquí tienes tu desayuno 🍌, tus juegos, tu pañal límpio 🚼 tu siesta en la teta…
Pues que sigue en pijama a las 12 de la mañana, Bebepulpo en la teta y sale un sol precioso 😭😩😤😡
Mamapulpo
(Il·lustració de Laia Sauret Sarrà, una mare titellaire de la tribu)

Lee aquí todas las Crónicas de Mamapulpo


Si te ha gustado Mamapulpo, por favor comporte el post en la red (Facebook, Twitter, etc) o dale a Like! Nos encanta que la tribu crezca. ¡Gracias!
Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!
Criança respectuosa · Maternitat

Estic d’excedència i no vull donar més explicacions!

Si em coneixeu o m’esteu seguint segurament ja sabeu que estic d’excedència fins al setembre, quan el meu fill tingui 1 any i un parell de mesos. Llavors farem junts l’adaptació a l’escola bressol i jo tornaré al món dels adults. Serà dur pels dos i a la vegada bo. Ell tindrà molta més vida social amb nens i jo converses normals que no incloguin les paraules teta, migdiada, bolquers o plors. Però sobretot crec que serà el moment adequat.

Fins llavors, estic d’excedència i no vull donar més explicacions!!!

Quan el meu fill va néixer tothom venia i ens deia Gaudiu-lo molt que passa molt ràpid. Nosaltres estàvem en aquella bombolla de pares novells que porten 2-3 setmanes sense dormir més que 4-5 hores a les nits i despertant-nos cada 1,30h o 2h. Així que en aquell moment allò de gaudiu-lo molt sonava amb rintintín. No semblava un consell, si no una obligació paternal que no sentíem com se suposa que havíem de sentir.

Al cap d’un parell de mesos, quan ja ens havíem acostumat, just abans de que comencés la fatídica etapa dels plors per la son, varem començar a gaudir-ho tal com tothom ens deia. Però llavors la gent que venia a veure’ns ja no deia allò de gaudiu-lo, si no que preguntaven quan em reincorporava a la feina. Estàvem al setembre i vaig pensar que era producte de la típica tornada a la normalitat col·lectiva. Així que els hi deia que tornaria a principis de gener, tal com pensava, i tots contents. Ho veien normal i jo no hi donava més voltes. Algú reconeixia que era una sort poder estar tant de temps amb el meu fill (tant de temps són 5 mesos i 2 setmanes) i altres m’asseguraven Ja veuràs com tindràs moltes ganes de tornar. ¿?¿?

Però quan el nostre fill tenia 4-5 mesos ni jo ni el seu pare ens veiem deixant-lo a una escola bressol i separant-nos tant de temps d’ell. Cadascú fa el que creu convenient, només faltaria, però nosaltres no ho veiem clar. Llavors varem valorar opcions (iaios, mare de dia, etc) i naturalment també varem pensar en que jo allargués el període d’estar amb ell, encara que això suposes reduir dràsticament els ingressos.

Potser us penseu que va ser l’última opció, perquè la resta no era possible. O perquè fent càlculs no podíem pagar una escola bressol o ens sortia millor que jo no treballés. Socialment sembla que si et justifiques així, la gent ho entén millor. Però la veritat és que no va ser així. Tenim família a 20-30 minuts de casa i tots dos treballem en el que ens agrada.

Per Nadal la gent tornava a preguntar-me quin dia m’incorporava. Parlo de família, amics, veïns, la caixera del super… tothom! Jo acabava de comunicar la meva excedència a la feina (amb la incertesa laboral que això et provoca inconscientment) i que tothom em preguntés era una mica cansat. La pregunta anava acompanyada d’una cara de felicitat i quan sentien la meva resposta l’expressió els hi canviava. Somriure forçat, cara de sorpresa i frases glorioses com Bueno, això és que t’ho pots permetre, Ostres i a la feina t’han deixat? No t’han fet fora?, Ui! Pensava que això ja no es feia. Quedar-se a casa després de tenir un fill. Com que havies estudiat…, I creus que serà bo per la criatura? No sabrà relacionar-se després. Tindrà una mamitiiiis! i un llarg etcètera.

Llavors, sense ni pensar-hi vaig començar a donar explicacions. No, és que.., Saps que passa que…, Primer com a reforç a a la decisió que havíem pres, bé principalment jo, i involuntàriament com a reacció a la falta d’aprovació col·lectiva. No és que la necessitis, però una decisió així a vegades costa. Paralitzes la teva carrera professional, potser la poses en perill; et sents jutjada com si fossis una dona d’un altre temps, sense aspiracions personals o necessitats individuals; i comences a passar molt més temps sola perquè la resta de mares amb les que coincidies ja estan tornant a la feina. I llavors dubtes. Hauré fet bé?

Sempre he agraït moltíssim els 6-7 comentaris contats que vaig rebre sobre que havia pres una bona decisió.  M’han ajudat a portar molt millor les desenes de mirades, cares, comentaris… El meu fill també us ho agraeix molt! Per això ara ja no vull donar més explicacions.

Per sort passats els 10 mesos de maternitat, quan la gent em veu a hores poc habituals ja no pregunta, ni mira ni fa res. Deuen tenir les seves teories: sense feina, treballa en horaris estranys, serà la cangur, etc. Pocs deuen pensar que estic a casa cuidant del meu fill. Però ja m’és indiferent. No ho faig per ells. Suposo que no cal que us digui per a qui ho faig, oi?

elephant-175798_640


Si t’ha agradat aquest article, si us plau comparteix-lo a la xarxa (Facebook, Twitter, etc) o fes Like! Ens agrada que la tribu creixi. Gràcies!